dijous, 31 març de 2011

Residuals o independents? Quan la responsabilitat fabrica irresponsables


Platja de la Barceloneta (Barcelona)








En el curs dels darrers deu dies he vist acomiadar-se a la feina tres companys, amb vinculació temporal. Han acabat els seus contractes i apa, adéu siau. Dos nois i una noia plenament vàlids i formats. Que feien molta i bona feina. Que eren importants per mantenir el nivell de prestacions de l'administració pública on treballo. A diferència d'altres vegades, aquesta, els qui tenim la fortuna de quedar-nos no podíem consolar-los amb l'habitual seguretat d'un ràpid reenganxament. Les perspectives de futur són nul·les. Si més no, fins al setembre, quan els nous pressupostos estiguin en marxa. I encara aleshores vés a saber. El govern actual de la Gestoria, tot i els clams d'en Mas-Collell, està lliurat en cos i ànima a la política de retallades. Es veu que aquests dos propers anys el que és responsable és fer fora aquesta gent i esperar de braços plegats que canviï el govern espanyol (i que canviï com ha de canviar...). Aquest, se suposa, és el dictat de la responsabilitat.

No he pogut deixar de connectar aquesta realitat punyent viscuda aquests dies amb el discurs de dimarts del President Pujol a la Universitat Pompeu Fabra. Intervenció pública que posa punt i final a més de mig segle de confiança en la viabilitat de l'Espanya plural. President, paciència, molta. Visió de llarga vista, diguem-ne, no gaire. Pensar que redreçaríem un rumb de tres-cents anys d'ocupació era potser una mica ingenu. Però, en fi, més val tard que mai. Bona part del text de la conferència serveix de justificació a la seva pròpia trajectòria política personal. Més en concret, a l'actuació de Convergència durant trenta anys en suport de l'estabilitat espanyola. També aquí, la famosa responsabilitat. Però, que voleu que us digui, salvant la UCD, el PSOE o el PP abans, o destruint les perspectives laborals de milers de treballadors públics ara (entre altres moltes coses que afecten el benestar de tothom), a mi em sembla que aquesta exercici  responsable de l'autonomisme ha estat i és una autèntica irreponsabilitat de cara al país i a la seva gent.

dimecres, 30 març de 2011

I va Indiana i dispara



Ben lloable la recent intervenció del Gran Timoner a la cort madrilenya. Bàsicament, per a consum intern dels seus votants. Sobretot, per avisar els sobiranistes d'aquí que el tema continua damunt la taula, tot i que encara no toqui abordar-lo. Excel·lent afirmació fins i tot quan rebla el clau: Espanya ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals i Catalunya, ara mateix, amb les retallades descomunals, està vivint per sota. Brillant, fins i tot, diria. La resposta espanyola ha estat l'esperada. Fora de l'article forassenyat i insultant habitual de Santiago y cierra España, l'han ignorat, ignorància i menyspreu total. Ens han escoltat tantes vegades el discurs (fins i tot al darrer Montilla!). La part del Majestic II, del neopeixalcovisme, m'ha semblat molt menys interessant. Sembla extreta del pitjor somni recorrent del Dia de la Marmota.

Però, si parlem de referents cinematogràfics, a mi, particularment, l'escenificació m'ha fet recordar una cèlebre escena d'un dels lliuraments de la sèrie Indiana Jones, crec que a A la recerca de l'arca perduda. Segur que la teniu al pensament. Encapçala aquest apunt. Després que la massa l'obri pas, un temible guerrer àrab hi apareix vestit de negre, amenaçador, enarborant un immens sabre. L'espectador queda corprès per l'alçada de l'amenaça. Glups. Què farem ara? Quan Indiana, en enretirar-se la gent, queda davant per davant, la seva primera reacció és de sorpresa confiada. Només se seca la suor del front mentre pensa: una altra vegada? El sabre descriu en l'aire moviments tallants, ràpids. L'arqueòleg se'n aparta lleugerament, treu la seva pistola i abat l'amenaça sense immutar-se. Tot seguit és gira com dient: i què més? És exactament el que faran Espanya i el PP quan la primavera de l'any vinent els arribi el projecte de pacte fiscal català. L'únic dubte és si finalment reconeixerem que ha estat un homicidi o farem veure que ens va caure malament el sopar.

dimarts, 29 març de 2011

Perdre trenta anys mentre et roben la cartera

Rodalia travessant la riera de Sant Pol










Ara que, arran de la crisi, tant es parla del malaguanyat corredor Mediterrani, amb noves promeses que aviat s'emportarà el vent, convé deixar constància una vegada més (com magistralment fa darrerament en Germà Bel) com ens han pres el pèl durant les darreres tres dècades de suposada democràcia i suposada descentralització. Entre els papers d'un exiliat català resident a París, delerós per conèixer l'evolució de les noves infraestructures de connexió entre els seus països vell i nou, trobo un retall de premsa. Groguejava i molt. Era de feia gairebé vint-i-cinc anys. Un quart de segle, poca broma. La Vanguardia, 6 de desembre de 1986 veig a la capçalera. M'ha provocat gairebé immediatament una reacció situada entre la ràvia i la incredulitat. Peró sí, el tenia entre les mans. Existia. Era completament real. No entra en la categoria de relats de ficció dominicals d'aquest bloc.

Gran titular: "El trazado ferroviario de ancho europeo permitirá ir de Barcelona a la frontera en tres cuartos de hora". A continuació, encapçalament de la notícia: "Para integrar el ferrocarril Barcelona-Portbou en la red europea de alta velocidad, la Generalitat se ha decidido por la construcción de una línea de nuevo trazado y vía doble para velocidad de 300 kilómetros/hora en todo el recorrido desde Montcada a la frontera francesa y un tiempo de viaje, desde Barcelona, de 44 minutos. La línea se pondría en servicio en 1992." L'exiliat que conservava el retall de premsa va morir fa ara deu anys. Nou més tard de la data prevista per a la inauguració de la nova línia d'alta velocitat que mai ha entrat en servei. Així ens passa la vida, a nosaltres i als nostres fills. Entretant, durant aquest quart de segle, Madrid ha assolit finalment la capitalitat econòmica peninsular. Anem fent, des de la perifèria provincial. Bons motius per a lloar la gran tasca feta per en Duran i la Banda dels 25.

dilluns, 28 març de 2011

Víctimes de sí mateixos o el caçador caçat

Llotja de Mar de Ciutat de Mallorca











El llarg període de govern del president Pujol va viure moments de forta divisió interna, tot i (o potser per) la seva immensa personalitat. Naturalment, vint-i-tres anys van donar per a molt. Les topades amb Miquel Roca durant els anys noranta i entre Artur Mas i el calb de la Franja als dos mil, van marcar molts moments àlgids de la vida política catalana. L'establishment autonomista, però, acostumat al règim pujolista no va aixecar gaire la veu. El president guiava amb solvència (o no, depèn de la qüestió, però en tot cas amb la complacència dels qui manen de veritat) la Gestoria i feia bondat a Madrid fent de crossa del govern espanyol de torn. Ara PSOE, ara PP. L'arribada del Tripartit va suposar un gir copernicà. El primer govern de coalició de la història obria un possible flanc a explotar: la divisió de parers entre tres partits amb projectes ideològics i nacionals marcadament diferents, si més no, en els objectius a mig termini. Com es diu ara, amb enormes dificultats per construir un relat mínimament endreçat.

Com a resultat, amb l'ajuda inestimable dels interessats, els mitjans van tenir tota la carnassa del món i l'oposició va cimentar bona part de la seva estratègia en assenyalar amb constància fins a posar en primer pla totes les contradiccions (reals) i les baralles internes dels comandants de la Gestoria. Aquest posicionament estratègic, que ha ajudat a ensorrar el Tripartit i alhora a fer impossible que els ciutadans entenguin de què es tracta un govern de coalició, està passant factura ara al Bipartit actual (i ja sento que els del PSC m'hagin copiat la denominació). El llistó d'exigència de l'opinió pública ha pujat a una alçada molt i molt superior a la dels temps d'en Pujol i ara no es perdona cap discrepància pública com les que hem viscut al voltant de la velocitat metropolitana i l'Impost de Successions. A mi em sembla que els està prou bé. Comencen a semblar víctimes de les seves pròpies armes.

diumenge, 27 març de 2011

Relats de diumenge (IX): La resistència blocaire a Duranlàndia

Monestir de Santes Creus
Els mitjans portaven tot el dia repetint la notícia. En Joan avançava amb pànic enmig de la gent, mirant enrere compulsivament en creuar cada carrer. La por li omplia tot el cos. De dalt a baix. Fins a l'útim cabell. La policia de Duranlàndia, els guardians de l'ordre, podien aparèixer en qualsevol moment per detenir-lo. S'havia fet notar massa i aquells homes no estaven per orgues. Els seus dos millors col·legues blocaires havien desaparegut en les darreres hores sense deixar rastre. Potser no els tornaria a veure més. El gran líder havia ordenat el tancament incondicional de la xarxa. Només tornaria a ser accessible quan haguessin estat depurats tots els continguts i tots els autors. Un per un. Caldria jurar lleialtat absoluta al cap suprem. Només allò que ell avalés o proposessin els mitjans de veritat, els seriosos, els de tota la vida (sobretot els del comte) seria legal, étic i acceptable. Calia salvar la societat d'un perill imminent. D'ells.

En Joan havia assitit, progressivament atemorit, mentre esmorzava en un bar, a les dures consignes impartides des de la televisió oficial. Feia temps que el gran líder havia criticat obertament certs programes lliures. La sàtira i la immoralitat (dels de baix) no tenien lloc a Duranlàndia. Eren només patrimoni seu. Ara havia decidit centrar els esforços en la xarxa. Les tertúlies dels programes matinals, integrades per homes notables, de bé, repetien la crida santa a cor que vols. Aquesta gent pot "destrossar una societat", afirmava textualment i compulsiva el president de Duranlàndia. Esparverat, en Joan no es va atrevir a utilitzar el mòbil per contactar amb els seus col·legues a la xarxa. Calia amagar-se bé. Com l'esclat d'ira del gran líder es veia a venir de feia temps, els seus amics havien convingut a trobar-se en les golfes d'una vella casa dels afores de la capital. Amb els que aconseguissin sobreviure a la seva fúria, estava convençut, podria contribuir a reorganitzar la resistència blocaire. No seria fàcil: per a gairebé tothom havien esdevingut la veritable l'escòria del país. Elements socialment indesitjables que calia eliminar. S'albiraven temps difícils.

dissabte, 26 març de 2011

Cas Ortega: fútils investigacions patrícies (II)

Sant Salvador d'Horta
A mi no em sembla normal. Però com sóc tirant a raret, decideixo acudir a les fonts. La Gestoria disposa del denominat Programa d'identificació visual (PIV). Es tracta d'un intent de donar un format estandaritzat a la imatge de la Generalitat, sota el principi (copio) que "la comunicació externa d'una institució es concreta, entre d'altres, en elements com la imatge corporativa amb què s'identifica i la imatge amb què la reconeixen els ciutadans". El web permet descarregar-se de manera oberta qualsevol dels símbols que identifiquen els diferents Departaments, Direcció generals i altres ens de la Gestoria. Perfecte. Això promet. M'adreço per correu electrònic als responsables del PIV per a demanar-los quina és la normativa que permet incloure o no en un bloc personal d'un càrrec públic la imatge corporativa de la Gestoria. En altres paraules, quina disposició empara el comportament de la vicepresidenta Joana Ortega.

Ràpid, en només dos dies, em respon la senyora Mercè Batlle i Casas, Responsable del Programa d'identificació visual de la Direcció General d’Atenció Ciutadana i Difusió del Departament de la Presidència. Lacònic correu: "No hi ha cap normativa establerta per als blocs personals de càrrecs públics, només hi ha una normativa per als blocs corporatius." Això vol dir, he d'interpretar, que a ningú l'importa l'ús públic de la imatge de la Gestoria? Ningú ha pensat quins són els límits en l'ús privat, fins i tot amb finalitats de lucre econòmic, dels símbols que identifiquen les institucions públiques del país? Com a funcionari que sóc, puc continuar en aquest bloc amb les meves dèries patrícies afegint el símbol del Departament per al qual treballo? En definitiva, una prova més d'allò que ja sabíem: vivim en un país molt poc seriós. Potser sí que la vicepresidenta del nas allargassat hi encaixa millor del que em pensava.

divendres, 25 març de 2011

Cas Ortega: fútils investigacions patrícies (I)

Convent de Sant Salvador d'Horta









Hi ha blocs personals amb patrocini institucional. Si més no, això sembla. Amb barreja d'elements privats i públics difícils de comprendre. Aquests dies ha estat notícia la vicepresidenta Ortega. Un dels punts d'interès ha estat el seu bloc particular, des d'on es va apressar a demanar disculpes pel seu comportament fraudulent que ella va anomenar (en una nova presa de pèl) "error involuntari". Com sóc molt purità a mi m'ha escandalitzat també un altre detall. Digue-li insubstancial, però per a mi significatiu de la manera de fer unionista. Resulta que en el seu bloc personal, hostatjat a un dels dos grans servidors blocaires, wordpress, apareix en la capçalera la seva fotografia oficial com a vicepresidenta (propietat de la Generalitat de Catalunya) així com el segell corresponent al Departament de Governació i Relacions Institucionals. És a dir, fa ús de senyals públics en el seu bloc privat.

Com que el tema m'intriga, mentre preparo el mig matí de demà del nens i bullo unes mongetes, sense dedicar-hi gaire temps, busco d'altres exemples, tot fent una repassada a l'agregador de blocs polítics catalans Poliblocs. Resultat: no he estat capaç d'aconseguir topar ben bé amb un cas tan descarat com el del bloc de la vicepresidenta Ortega (ep, ni tan sols Manuel Bustos). Veig que l'Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, reprodueix, en petit, l'escut de la vila o que Paco Boya, síndic d'Aran, sembla fer servir la seva foto oficial. Potser n'hi ha més, d'exemples? Hi ha qui s'expressa des de blogger i wordpress, qui ho fa des de pàgines pròpies i qui s'hostatja a llocs il·lustres com ara Vilaweb. Però gairebé ningú utilitza els retrats ni els símbols de la institució on ocupa càrrec. Direu que és tonteria, però a mi em sembla que fer-ho representa una manifestació perillosa d'una barreja malsana entre interessos privats i públics. I crec que no és ètica. Es comença per apropiar-se de la imatge d'una institució i es pot acabar agafant-ne d'altres coses. Demà nous resultats d'aquesta insubstancial investigació.

dijous, 24 març de 2011

... Per cada vegada que hi toca

Platja de la Mar Bella (Barcelona)









Fa uns dies, l'actualment eufòric alcalde Hereu (que bonic, morirà congelat al mes de maig amb un somriure als llavis) va tancar la V Convenció Municipal del PSC atacant durament el nou govern de la Gestoria, qualificant els seus membres de simples comptables i anomenant-los "consellerets". En sap greu coincidir-hi, però és que té raó. Deu ser el darrer moment de lucidesa abans de l'ensulsiada definitiva. M'estranya, però, que hagi caigut ara en la necessitat de donar relleu institucional, poder real, als consellers de la Generalitat. Si més no, agenollar-se fins a fer-se sang cada vegada que el PSOE mana no sembla una manera molt eficient d'aplicar aquesta doctrina, sinó més aviat la contrària. Però com l'home sembla transformat, vés a saber, potser acabarà independentista i tot.

A l'altra banda de la plaça, no cal dir-ho, convençuts com estan que governen alguna cosa, s'ho han pres fatal. De fet, han demanat explicacions per carta. Molt ofesos. Fins ara porten gairebé cent dies molt ocupats retallant i privant els ciutadans del seu país d'un ampli ventall d'infraestructures i de serveis públics, actuant de fet com a braç executor de l'espoliador (que, de moment, no hi ha pressa a aturar l'espoli). No cal que s'hi esmercin a Madrid, nosaltres solets ens posem el dogal la mar de tranquils. Voluntariosos fins i tot. Digueu-me irresponsable, però, fins ara, els organismes internacionals i les agències de qualificació no estan baixant els índexs de confiança del Regne d'Espanya per culpa nostra? Doncs, escolta, és exactament això el que cal continuar provocant. Mentre siguem depenents de l'espoliador, continuem ensorrant el seu prestigi.

dimecres, 23 març de 2011

L'Hereu l'espífia un parell de vegades...

Trenet de Can Rull (Sabadell)










Aquest senyor se suposa que és un demòcrata. Però, en realitat, quan hi grates només suaument, resulta que no. És el que els passa als espanyols. A la immensa majoria. Que abans de demòcrates són espanyols. Per això han construït la història patètica que tenim al darrere. Aquests dies la feblesa democràtica de l'alcalde Jordi Hereu es fa palesa de manera punyent. Només dos exemples. L'home ha llançant la guàrdia urbana a multar meses de votació al carrer de la Consulta sobre la Independència del 10-A i ha impedit que es pengin bandoleres cridant al vot. Té els sants pebrots d'al·legar que no es pot fet propaganda electoral fora dels comicis oficials. Però no quedàvem (versió oficial PSC) que aquestes consultes són una farsa? És el mateix individu que va reconèixer (imagineu-vos la realitat) que es va gastar més de tres milions d'euros en organitzar i fer publicitat institucional del seu immens referèndum-fiasco sobre la reforma de la Diagonal.

Ara es nega no a col·laborar, sinó simplement a permetre que la societat civil barcelonina faci realitat una Consulta ciutadana a la capital del país. Barcelona sóc jo, deu pensar. Com Lluís XIV de França, el Rei Sol. La veritat és que ell no és rei però si que està sol. No sol d'astre, sinó sol de solitud. Aquests dies s'ha quedat més sol que la una perseguint un mitjà de comunicació. El millor diari digital d'informació del país. No li ha agradat com va informar sobre el fosc afer Vilaró. Per això, més sol que la una, continua endavant amb l'acusació contra el missatger davant els tribunals. Des d'aquí, tot el suport i tota la força dels bons patricis a Vicent Partal i a tota la gent de Vilaweb. Quan de l'Hereu i la seva candidatura agonitzant no quedin ni les restes de la vergonya en el record (menys encara en l'Espanya del seu cor), vosaltres continuareu fent la vostra magnífica tasca periodística al servei del nostre país. Endavant!

dimarts, 22 març de 2011

El més estimat pels espanyols

Sepulcre de Ramon Llull al monestir de Sant Francesc de Mallorca













Quan fins i tot s'escolten veus des del diari del comte, articles de hooligans convergents, qüestionant-se la necessitat de la destitució de Joan Ortega, és que el Gran Timoner té un veritable problema damunt la taula. Fins ara, gairebé totes els maldecaps han vingut de la banda unionista del Bipartit, més enllà o incloent una gestió de les retallades de caire masoquista (més, vull més, conselleria per conselleria) i els Dragon Khan (oh, com m'agrada l'expressió) dels 80 km/h i l'Impost de Successions (amb en Pelegrí fent el doble paper de secretari general d'Unió i de conseller). En aquestes condicions, a ningú no pot estranyar que Jordi Barbeta publiqués a doble pàgina el passat diumenge una entrevista massatge al gran líder i estadísta mundial, l'home ocupat en salvar Espanya i el món mentre el seu país cau a troços. L'anàlisi exhaustiva del contingut donaria per molt. A mi, com que em queda poc temps per esbargir-me (fins i tot en diumenge), m'han cridat l'atenció dues coses. I, tot sigui dit, semblen més responsabilitat de l'entrevistador que de l'entrevistat.

La primera, que hagi esdevingut un tòpic, però molt tòpic, repetir fins a la sacietat, a l'hora de presentar el personatge, que és el polític més ben valorat a les enquestes a Catalunya i Espanya. Que ho sigui aquí demostra que encara ens falta una mica de terreny per guanyar la llibertat, mesells com som. Que ho sigui allà, és la prova fefaent, palpable, que els espanyols no perceben que defensi el nostre país en el dia a dia. És un catalanista que no es trenca la cara per Catalunya. I això ja els està bé, naturalment. La segona cosa que em cridava l'atenció és que en Barbeta limités qualsevol qüestió sobre l'afer de la vicepresidenta (la tercera dona més important de la història de Catalunya, just per darrera de la comtessa Ermessenda i la presidenta Núria de Gispert) a la darrera pregunta. Com de passada. "Què li ha dit a Joana Ortega?" Tot per a presentar la psicòloga fraudulenta com a víctima d'un complot del món mundial contra Unió. Però, no quedàvem que tothom estima en Duran? Perquè ataquen, doncs, la seva llarga mà dins el govern de la Gestoria? Pobreta...

dilluns, 21 març de 2011

Cas Ortega: teories sobre el currículum ocult

Catedral de Ciutat de Mallorca









La vicepresidenta és una experta en el tema currículums. Que sí. Casualitats de la vida. Us estranyarà potser, perquè al poc de sentir-la ja t'adones que no és que sigui una autoritat massa reconeguda en res. De fet, si hom consulta els catàlegs bibliogràfics la seva presència és gairebé tan minsa i insubstancial com la de la seva col·lega i amiga la superdotada en la intimitat Pilar Fernández Bozal. Però en aquest tema, el dels currículums, s'hi ha esmerçat una mica (almenys una pàgina i mitja). Hom pot trobar un article seu o potser de la seva negra d'aleshores (el nivell lingüístic el trobo massa correcte), quan era presidenta de l'Institut Català de la Dona, titulat "Educació de les dones aquí i ara" i publicat al número 401 (juny de 2003) de la revista Escola Catalana, editada per la Delegació d'Ensenyament Català de l'Òmnium Cultural. Diu l'actual vicepresidenta, escrivint com a persona autoritzada en matèria pedagògica:

"Cal repassar a fons la vida escolar perquè siguem conscients de la importància que té com a transmissora de models i del pes d'allò que hem anomenat currículum ocult. No cal deixar de banda el currículum explícit, però precisament perquè és explícit, és més fàcil de detectar-hi els errors, fer-los evidents i corregir-los. L'administració ho fa d'ofici i la societat li ho exigeix. El currículum ocult, en canvi, sovint s'expressa a través de les actituds i conductes personals del professorat. Per tant, cal una anàlisi, sovint autoanàlisi, de la situació, una presa de consciència i un aprenentatge sobre la forma de comportar-se i de manifestar-se." Si no fos perquè parlava de l'educació de la dona, hauríem de concloure que les seves actituds premonitòries, dit amb carinyo, com de bruixa, semblen del tot paranormals.

diumenge, 20 març de 2011

Fragments escollits (V). Finançament i drets històrics

"No deixa de ser estrany i contradictori des d'aquesta visió retrospectiva de les institucions catalanes, que en les recents discussions sobre els drets històrics incorporats en el vigent article 5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 no es considerés que s'hi trobaven compreses les institucions relatives al finançament (cosa que fou emprada, sigui dit de passada, com a argument per rebutjar que els drets històrics poguessin recolzar la pretensió de Catalunya de regir-se per un sistema de finançament basat en el concert econòmic). L'argument sobta des de la perspectiva de l'estudi del dret públic català anterior a 1714 si tenim en compte que és precisament en la funció financera i en l'administració del 'donatiu' concedit per les Corts al monarca on troba el seu origen la instauració de la Diputació del General (entesa, insistim, no com a representació del país sinó com a òrgan executiu). Si tenim en compte que les atribucions financeres jugaven un rol central en l'eix de competències de la Diputació del General, és incomprensible que aquestes no fossin incorporades a la condició de drets històrics com a fonament de l'autogovern de la Catalunya contemporània [una estructura perfectament respectuosa amb la Constitució espanyola de 1978 ja que es tracta de drets històrics projectables a l'Estat Constitucional (de fet, veiem que la idea de funció pressupostària associada a la representació a les Corts Generals n'és un antecedent directe) fins i tot en el cas que s'entengués la disposició addional primera de la Constitució en la qual s'esmenten els drets històrics només aplicable al País Basc i Navarra]."

Font: Hèctor López Bofill, Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat (Barcelona: Tria, 2009), p. 50-51.

dissabte, 19 març de 2011

Ho confesso, m'he perdut









La divisió m'ha causat una perplexitat gairebé absoluta durant el darrer any. Adaptat com començava a estar a les contínues fractures provocades per uns i altres, totes en nom de la unitat, ara resulta que tot té tendència a tornar a lloc. Ho confesso, m'he perdut. No vaig saber qui votar a les darreres eleccions nacionals i tampoc en aquestes municipals. Només tinc clar que a les espanyoles no votaré. Militància política. A on? Uns llancen un projecte unitari al qual conviden ERC i ara no volen participar amb Esquerra en la candidatura local de la capital del país, llançant la seva pròpia a un fracàs segur. Els altres no han rectificat ni una coma de la seva enfollida línia estratègica, la que els (ens) ha conduït a un absolut desastre i mantenen el redreç en el congelador a l'espera d'un congrés de refundació a la tardor. Un no va voler la unitat amb els que propugnaven com ell l'estratègia de l'independentisme urgent i ara la vol amb els que volen l'independentisme de quan es pugui. I encara uns altres exigien un canvi i, tot i que no hi hagut cap canvi, tornen per guarir les seves ferides a la casa mare (que fins ara deien que no era tal).

Espereu, que encara hi ha més embolic. Finalment, uns altres fan la guerra pel seu compte (perquè veuen l'independentisme indestriablement unit al socialisme), i tot i que no s'hi van presentar a les eleccions nacionals de péls, ara fan llistes conjuntes amb alguns dels altres (que no són socialistes revolucionaris) en unes poblacions sí i en d'altres no. Ostres tú, qui no s'hagi perdut pel camí mereix el meu absolut reconeixement. I, entrentant, els autoanomenats independentistes intel·ligents (que la defensen només en la initimitat, mai a les institucions: diuen que és millor no parlar-ne), continuen amb els seus tradicionals brindis al sol del sí, sí, però no, no. Davant del panorama, sort que encara en Vicent Partal és optimista. L'ensulsiada dels polítics i la dimissió de molts dels intel·lectuals fa que, definitivament, (gairebé) només ens quedin les accions de l'anomenada societat civil, la dels veritables bons patricis. Les dues properes i importantíssimes: la mobilització a la consulta del 10-A a Barcelona i el suport extern al debat al Parlament de la Llei de Declaració de la Independència. Així doncs, buidem la nostra frustració en una hiperactivitat al carrer. És, em penso, a l'espera de temps de major serenor, el millor que ens queda.

divendres, 18 març de 2011

Duranlàndia no ens reconeixerà mai

El mateix dia que el president Jordi Pujol (l'home de sobtada clarividència) afirmava, ras i curt, clar i català, que "van a fotre'ns", cridava l'atenció sobre l'escassetat dels arguments existents a hores d'ara per no reclamar la independència i marcava l'accent sobre la seva viabilitat econòmica (recordant només a continuació l'existència de dificultats polítiques per assolir-la), l'amic de tots els bons patricis Josep Antoni Duran i Lleida profetitzava des dels mitjans audiovisuals d'El Mundo, a preguntes del mateix Pedro J. Ramírez, que cap país de la Unió Europea reconeixerà una Catalunya independent. Són les dues ànimes de l'actual Bipartit, davant per davant. És difícil aconseguir una divisió més profunda de parers al si de la federació que diu que ens governa en un sol dia. Sé que pensareu que sóc dolent, però, podríem dir-li Dragon Khan nacional?

No hi ha dubte, com ell mateix no s'està de recordar-nos, que el calb de la Franja parla amb ple coneixement de causa, a mig camí entre el desig i el convenciment. Per alguna cosa ha deixat en mans de funcionaris espanyols l'actual representació de la Gestoria a nivell europeu. Insisteix en una suposada divisió entre nacionals catalans i espanyols al nostre país que, segons sembla, només es produirà si no es fa el que volen els segons (perquè els primers som considerats uns imbècils disposats a acceptar el que manin els bons, és a dir, els seus). No es pot descartar, però, que l'enèssim estirabot espanyolista d'en Duran tingui a veure amb les dificultats de la seva colla al Parlament, principalment de la situació patètica en la qual es troba la seva mà dreta i Falsa Psicòloga. En definitiva, és el que passa quan centenars de milers d'independentistes catalans voten el senyor Duran i Lleida i el fan portaveu de la comissió d'Afers Exteriors del Congrés espanyol.

dijous, 17 març de 2011

El cap dels vividors

Palau de l'Almudaina (Ciutat de Mallorca)











D'antològica cal qualificar la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg contra el Regne d'Espanya per haver coartat fins a límits impresentables la llibertat d'expressió d'Arnaldo Otegi. En particular, com argumentava ahir Vicent Partal, perque considera explícitament com a "no conforme a l'esperit de la Convenció" europea de salvaguarda dels drets de l'home i de les llibertats fonamentals el gruix de la legislació espanyola que sobreprotegeix la figura del cap de l'Estat espanyol. És a dir, que Europa ens faculta a dir lliurement que és el cap dels torturadors. Fins i tot els tribunals que actuen en nom seu així ho han hagut de reconèixer en diverses oportunitats. I sí, el Borbó que ens regna, l'actual situació de privilegi personal i familiar del qual es fonamenta històricament damunt la sang, el patiment i l'exili de milers i milers de catalans, és el cap dels torturadors. En afirmar-ho no es que vulgui guanyar fàcilment 23.000 euros si em condemna la "justícia" espanyola. Afegiré més, perque no és només el cap dels torturadors.

També és el cap dels vividors. Darrerament ens ha regalat la polèmica relativa a la seva cinta de córrer, dotada de pantalla de televisió amb TDT i connexió a internet, valorada en uns mòdics 14.065,26 €, que el Borbó ha tingut a bé carregar al compte del Patrimoni Nacional, que, com tothom sap, és de tots els ciutadans però només en gaudeix ell i la seva família. L'opinió pública (que no el Congrés, perquè de les coses del rei no se'n pot parlar) ha criticat en especial el fet que semblant despesa resulta poc edificant en temps de crisi. Home, una mica cara sí que és. Potser massa complements. Ara bé, la notícia afirmava que la cinta està dotada d'un dispositiu per evitar accidents. I això sí que em sembla força bé. A veure, si es tracta del Borbó i de la complexa operació de posar rítmicament un peu davant de l'altre, prenent un cert impuls, cal anar molt i molt amb compte. Perquè una cosa és que sigui el cap dels torturadors i una altra que es torturi a sí mateix.

dimecres, 16 març de 2011

Cas Ortega: entre el calamar i la banana

Montserrat des de Collbató









Perdoneu-me la insistència (ja van tres dies de serial), però és que detecto entre opinadors formals i informals a la xarxa un missatge de fons que no m'agrada. Un servidor no vol només un país lliure, és a dir independent, sinó també seriós. De primera divisió. No una república bananera. Algú que ha enganyat deliberadament i reiteradament l'opinió pública per afavorir la seva progressió política no mereix compassió. Diuen: que si la Chacón, que si la Carme Figueras, que si en Saura (també aquí?), que si no sé qui més també va falsificar o edulcorar no sé quina part del seu currículum. Això en tot els casos és lamentable. I tant, però no es pot fer servir la tàctica del calamar per a esquivar per la via de la generalització la responsabilitat d'allò que és impresentable. No sembla adequat tractar l'afer amb la condescendència pròpia d'un pecat venial. Amb l'ajuda de Déu a mi em sembla que és mortal. Mortal de dimissió. Ho seria a qualsevol país europeu de llarga tradició democràtica.

Perquè en el cas que ens ocupa parlem de la número dos del govern suposadament seriós de la Gestoria. Ja no és una candidata: és la vicepresidenta, la presidenta en funcions en absència del Gran Timoner. I s'ha demostrat que ha construït deliberadament, si més no des del 2008 ençà, un relat fals sobre la seva formació universitària. Amb malícia acreditada. Ha aprofitat per difondre'l tots els mitjans al seu abast: el seu bloc personal, entrevistes en premsa, webs del seu partit i de les institucions. No és la primera vegada que les baixeses de la colla d'en Duran obliguen el portantveu del govern a fer el ridícul. Es penós que Francesc Homs defineixi com a error allò que ell sap que ha estat un hàbit d'engany sistemàtic. Això és molt més que un falla puntual. És una conducta moralment reprobable indigna d'un alt dirigent d'allò que volem construir, un dels països millors del nostre entorn. I, de moment, el nivell assolit és el de l'exdirector general de la Benemérita fugit a Tailàndia.

dimarts, 15 març de 2011

Cas Ortega: mentida sobre mentida

Tal i com alguns demanàvem ahir a la xarxa, en les darreres hores, després del mullader mediàtic organitzat, la vicepresidenta de la Gestoria Joana Ortega s'ha vist obligada encarregar finalment la correcció de la seva biografia a la Viquipèdia (on ja no apareix com a psicològa) i a l'Enciclopèdia Catalana (GEC) en línia. Ha oblidat fer-ho, però, també en l'entrada curta de la mateixa enciclopèdia (us ho il·lustro amb una captura de pantalla d'ahir a la nit). Per a memòria de la seva descomunal mentida, convé que quedi registre visual en aquest bloc dels canvis efectuats. Per a qui estigui interssat no serà difícil aplegar una llarga llista d'exemples, atès que Joana Ortega, la de "CiU no és independentista, en absolut" (agost de 2011) havia difòs fins ara arreu de la xarxa, sense rubor, la seva mentida amb total impunitat en tota mena de documents i formats.

Enciclopèdia Catalana (13 de març de 2011)
 




Viquipèdia (10 de març de 2011)
 


Web d'UDC (8 de març de 2010)

























En això, cal dir-ho, ha estat bastant més hàbil que en la barroera justíficació de la seva trola. De fet, ha aconseguit caure encara una mica més baix. La política d'Unió ha rectificat publicament al seu bloc amb un simple "al meu currículum vitae s’hi va transcriure, erròniament, que jo era llicenciada en Psicologia". Però el fet que constés fins ara com a tal des del seu propi bloc fins a la GEC, l'obra biogràfica de referència del país, és la prova més clara que ha mentit també en la rectificació: és el seu un engany que ha mantingut i difós intencionadament prou temps, anys, com per a que el suposat "error involuntari" fos assumit per tot arreu. I ara, només perque l'han pescat el rectifica. En fi, que sabent d'on ve i a qui ret fidelitat ja tenia tendència a no creure-me-la, però, és que, a partir d'ara em resultarà absolutament impossible. Crec, francament, que hauria de plegar. Ironies del destí, no duraria gaire més que el primer Conseller en cap del Tripartit. L'un va viatjar a Perpinyà, l'altra, al món de la mentida.

dilluns, 14 març de 2011

Joana, continua esborrant

Claustre del monestir de Sant Francesc (Ciutat de Mallorca)










Si no vaig errat (segur que en trobareu algun exemple concret per desmentir-ho, com passa sempre), els polítics catalans de més relleu de les primeres dècades del segle XX es van distingir per una tasca professional abans d'assaltar els càrrecs públics, fos en temps dinàstics o republicans. Des del Macià militar al Companys advocat laboralista. Molts d'ells havien sorgit de la mateixa base de la piràmide social i havien treballat i treballat, picant pedra, fins a ocupar llocs rellevants. Aquí i ara, res de res. Predominen autèntics professionals, però del seguidesme del líder, del passadís i del joc de pilota partidari. En liquidar la Mancomunitat de Catalunya el dictador Primo de Rivera, l'expresident Josep Puig i Cadafalch s'exilià i passà la major part del temps fins al seu retorn a Catalunya impartint cursos i conferències a diferents universitats, principalment, la Sorbona i Harvard. Sí, si, exactament igual que els nostres podrien fer-ho ara. De fet, m'imagino l'anterior president de la Gestoria i el del Parlament dissertant pel món.

Hom podia esperar que el govern dels millors del Gran Timoner al qual tots els independentistes devem una fe cega, ajudaria a superar aquest estadi i reprendre els bons costums. Però Unió forma part del Bipartit. I clar, mai fou més fàcil ocupar majors quotes de poder amb tan poca preparació, amb tan pocs militants i militantes. Fa uns dies el Nació Digital ens explicava la correcció a correcuita efectuada en el web de la Gestoria del currículum de la vicepresidenta Joana Ortega, currículum que, per cert, és un retalla i enganxa del de la pàgina oficial d'UDC. Resulta que, inicialment, la vicepresidenta constava com a llicenciada, però que, en realitat, mai no va obtenir tal títol universitari. Així que ara diu: "formada en psicologia" (com un servidor en modelisme, primers auxilis i prevenció de riscos laborals). Una més de les habituals mentides de l'equip d'en Duran qui, a sobre, es permet sovint anar repartint lliçons de moralitat. I no ha estat l'única inflada curricular: també s'ha presentat, segons ens explicava l'altre dia en Savalls, com a innovadora empresària de jocs de taula, tot i que en el sector ningú té el plaer de conèixer-la. Si no és el govern dels millors portser sí inclou alguns dels personatges dotats de la cara més pètria.

P.S. L'engany deu haver estat sostingut en el temps: convindria que la vicepresidenta Ortega fes corregir la seva biografia a l'Enciclopèdia Catalana en línia i a la Viquipèdia, on continua constant com a llicenciada en psicologia i com a psicòloga, respectivament.

diumenge, 13 març de 2011

Relats de diumenge (VIII). L'estrany cas del diputat inexpressiu

Valls










Com les maquinàries dels partits són com són, aquell home va arribar fins a les llistes al Parlament. I en els primers llocs, no creieu. Ningú s'explicava com havia estat possible. Qüestió de faldilles? Callava algun secret de corrupció inconfessable? Com era tan evident el seu defecte expressiu, naturalment, el seu grup parlamentari no el va fer intervenir en el Ple fins ben entrada la legislatura. Tampoc no calia donar cap espectacle. Però, arribat el dia inajornable, la presidenta va pronunciar el seu nom convidant-lo a adreçar-se a la cambra. Va baixar pel pendent de l'hemicicle, es va atansar al faristol i va començar el seu discurs: "mmmmmmmmmm...". Aquest so gutural va ser l´únic que va pronunciar de principi a final, això sí, amb un apassionament desfermat. I no penseu que s'hi va estar uns segons agredint les oïdes del públic. No, no. Tota l'estona que tenia assignada, deu minuts, davant la incredulitat de la mesa i de la resta de diputats. Només va afegir al final un "...mmmmmmmmmm. Moltes gràcies".

Després, satisfet per la coherència (això sí) del seu discurs, el diputat que ningú no sabia com havia arribat a ser-ho va tornar a seure al seu escó amb un evident somriure als llavis. No va ser fins molts mesos més tard que va començar a dubtar de la seva manera de procedir. El psiquiatre insistia a preguntar-li perquè s'expressava amb tota normalitat en la vida quotidiana i, en canvi, només era capaç de pronunciar aquell so gutural insuportable en les seves intervencions públiques. I va ser aleshores quan aquell home va sincerar-se. No es tractava de cap problema mèdic. Simplement, els que avalaven la seva carrera política li havien dit de totes les maneres possibles (ara estava de moda afirmar-ho) que la millor manera de defensar la independència era no parlar-ne mai. I ell, com a espavilat que era, havia deduït que el més adient per progressar en la seva fulgurant activitat política era defensar de la mateixa manera totes les seves idees, amb un "mmmmmmmm". I així havia arribat a diputat.

dissabte, 12 març de 2011

Tardor de 1936: Catalunya independent

Barcelona









No només ho és ara, a tants i tants estudis de prospectiva sobre la política internacional del futur (excepte a Time). A més d'un pot sorprendre el fet, prou documentat, que durant la Guerra Civil espanyola la possibilitat que Catalunya es constituís en Estat independent fos present i debatuda a les més importants cancelleries europees. Resulta força instructiva al respecte la lectura de l'obra de Gregori Mir Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (Barcelona: Proa, 2006). Amb els franquistes assetjant la capital espanyola durant la tardor de 1936, la caiguda de Madrid, pensaven alguns diplomàtics, tot depenent de quines tendències polítiques conduïssin el procés al nostre país, podia portar a la constitució d'una República Catalana sota l'empara de França o a una República Socialista Catalana a l'abric de la Unió Soviètica.

Calia, doncs, estar preparats per prendre una actitud de reconeixement o de rebuig. En un context del tot dramàtic a Europa, el Govern britànic considerava que el reconeixement d'un nou Estat català només seria possible, abans de la victòria franquista, si la República espanyola, afeblida, posada contra les cordes, s'avenia a acceptar-lo. En tot cas, el dictamen del Foreign Office del 30 d'octubre de 1936, relatiu a la possibilitat d'independència de Catalunya i els interessos britànics, s'iniciava amb una afirmació contundent de pragmatisme polític. Ben bé, aplicable a la nostra situació actual en la lluita per l'alliberament: "La condició principal per a reconèixer un nou estat que abans formava part d'un altre i se separa és que la independència sembli haver-se establert bastant fermament". Ni més, ni menys.

P.S. Perdoneu l'autobombo, però avui aquest bloc fa un any. La salut i les ganes m'han acompanyat i no he faltat ni un sol dia: 365 + 1 apunts. He vist i viscut moltes coses que no he volgut deixar de comentar. I les que han de venir en els propers mesos. Encara em sorprenc en veure ara el gest encrespat, els discursos radicals, el ferm convenciment independentista dels mateixos amics i companys que fa no gaire temps em miraven amb l'habitual displicència dels progres i/o dels acomodats. Per res del món em perdria aquest procés que en pocs anys (Mathew Tree dixit) conduirà el meu país a la llibertat plena. Continuaré amb el repte de llançar, cada dia, un pensament a la xarxa.

divendres, 11 març de 2011

Algú hauria de defensar l'equip








Segons l'establishment català, no només hem de batre rècords mundials de solidaritat (fins al 10% del nostre PIB regalat pel morro indefenidament a aquells que pretenen fer-nos desaparèixer de la història), sinó que, esportivament, en l'expressió pública del nostre club de referència, també hem de ser els més guais dels més guais. Fair play total. No hem de parlar mai dels àrbitres. No tornaré sobre l'eliminació a la Copa l'any passat pel Sevilla (gol propi anul·lat per raons desconegudes i penalty xiulat en contra comès fora de l'àrea) o de la Lliga de Campions per l'Inter (gol decisiu en fora de joc). Repassem només l'eliminatòria de Champions d'aquesta temporada contra l'Arsenal. Primer, Londres. Per començar, el mig centre Song fa sis faltes en els primers vint minuts, tres de les quals mereixedores de targeta. I res. A continuació, gol legal anul·lat a Messi. Després, penalty escamotejat a Pedro amb el darrer defensa (Koscielny) estalviant-se, a més, l'expulsió.

Ara, continuem per Barcelona. Primera part, penalty a Messi claríssim no xiulat per l'àrbitre. Segona part, l'àrbitre s'estalvia la segona groga novament a Koscielny que comet novament penalty sobre Pedro (aquest sí xiulat). De moment, sis de sis jugades decisives decantades a favor de l'Arsenal. L'única (i discutible) que perjudica l'equip anglès és l'expulsió rigorosa i innecessària de Van Persie. Què quedarà de l'eliminatòria en els mitjans internacionals? Què s'allotjarà en el subconscient del proper àrbitre que ens toqui a Europa? Que el Barça ha estat beneficiat en aquesta eliminatòria. De qui és la culpa (en la part que podem evitar): que ni un sol responsable del club hagi sortit a defensar la dignitat de l'equip i a clamar contra el robatori del qual varem ser víctimes a Londres i dels errors arbitrals a Barcelona. Segur, no ho ha de fer en Guardiola, però busquem algú urgentment, si us plau. Necessitem un dolent quan abans. Algú que faci el mateix que els altres. Que aquest no és un joc de happy flowers.

dijous, 10 març de 2011

El PP entra fins a la sala de màquines









En poc més de dos mesos el Bipartit (independentistes majoritaris de Convergència, mes dependentistes dominants a Unió) comença a competir en alguns aspectes amb el (justament) vilipendiat govern Tripartit de la Gestoria. Les confortables cadires de cuir dels despatxos es veu que fan veure les mateixes accions d'un color diferent. Les teves lletges; les meves, del tot justificables. Resulta que l'independentisme d'ERC havia estat responsable (certament) de facilitar enormes parcel·les de poder al socialisme depenent. I això era (és veritat) gravíssim. De traïdors a botiflers, tot s'hi va valdre per ensorrar els republicans, amb un èxit notable. Tampoc va faltar, cal dir-ho, la contribució entusiasta dels afectats, absolutament mancats de qualsevol nord estratègic coherent des del moment en que l'Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero van travessar plegats la porta de la Moncloa pel gener de 2006.

Ara, els independentistes intel·ligents de CiU (que ho són doblement però que no ho demostren perquè ara no toca, que cal esperar majories més confortables) obren la porta del vaixell del Gran Timoner a una corrua de personatges propers a les tesis del Partit Popular i fins ara, en la seva majoria, funcionaris devots al servei de l'enemic, és a dir, del Regne d'Espanya. Ara ja no cal pactar al Parlament amb l'espanyolisme (CiU, 1999-2003; ERC, 2003-2010), ara (gaudint d'una comodissíma majoria aritmètica que ho fa del tot innecessari) se'l deixa entrar fins a la cuina, atorgant als seus acòlits càrrecs de la màxima responsabilitat. El darrer exemple l'hem tingut en les primeres paraules públiques del nou representant del govern de la Gestoria davant la Unió Europea, Juan Prat (també ens dóna permís per anomenar-lo Joan): ell no veu cap incompatibilitat entre ser espanyol i ser català, és a dir, entre dominador i dominat, entre espoliador i espoliat. Aquest és l'individu que, tot seguint les tesis de l'exministre popular Josep Piqué (allò del que és bo per Espanya ho és per Catalunya), ha de representar els nostres interessos a Europa. Gairebé, que ja és dir, prefereixo a Raimon Obiols i Maria Badia (ep, és broma).

dimecres, 9 març de 2011

Federals que s'apropen al final del túnel

Aldover









No fa gaires anys, abans dels nens, acostumaven a fer petites rutes ciclistes a través de la via verda de les Terres de l'Ebre. És francament deliciós. Quan, passat Xerta, l'antic pas del ferrocarril comença a ascendir deixant el riu enclotat, comences a trobar alguns túnels. És aleshores que topes amb la foscor. Les llums interiors, alimentades per energia solar, gairebé mai funcionen: els panells exteriors desapareixen "misteriosament". Un dels túnels més llargs fa corba. Encara que n'ets conscient, la claror que ve de la boca per on hi entres t'anima a continuar endavant. Fins que arriba un punt en que, sense adonar-te, quedes completament a les palpentes. És el moment de màxim risc. Una pedra en el camí pot deixar-te fora de combat. Però si, valent, avances només una mica més, de seguida albires la llum de l'altra banda. Eres molt més a prop de la sortida del que la foscor et permetia somiar.

He pensat en això mentre llegia el manifest publicat per alguns regidors i càrrecs locals dels socialistes del Penedès de cara al proper congrés del PSC. No sé quants són. Diuen que compten amb el suport d'Ernest Maragall. Són federalistes que s'apropen al final del túnel, però es troben en aquell moment en que l'habitual vandalisme hispànic els ha deixat a les fosques: "Considerem que el PSC, com a organització política dels socialistes i les socialistes catalans, té el deure irrenunciable d’exercir la defensa dels drets individuals, socials i nacionals de les persones que formem el poble de Catalunya, i, per això mateix, el deure de postular l’existència d’un Estat –sigui compartit (federal) o sigui propi- que els garanteixi plenament. [...] La nostra opció per un Estat Federal requereix que es verifiqui la viabilitat de l’ampliació -gradual però constatable i continuada- de la capacitat d’autogovern del poble de Catalunya i de la capacitat de control sobre els seus propis recursos. Altrament, és dir, si els poders del’Estat Espanyol dimitissin la seva responsabilitat de promoure i garantir els drets nacionals del poble de Catalunya, considerem que el PSC haurà d’optar sense complexos per a la construcció pacífica d’un Estat propi en el marc de l’Unió Europea". Així sia.

dimarts, 8 març de 2011

L'Esteve Crespo representa un país



I qui és aquest senyor?, us haureu preguntat la immensa majoria dels lectors d'aquest bloc en veure el títol de l'apunt d'avui. Esteve Crespo Haro és l'editor del Telediario cap de setmana de Televisió Espanyola i professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un periodista teòricament català, doncs. Fa uns dies, en comentar la prohibició de l'expressió Corona catalanoaragonesa a TVE, vaig enllaçar un vídeo de visió imprescindible. Insisteixo avui (i el poso inscrustat a la capçalera), no tant en el debat de fons, sinó per l'eloqüència en el retrat de les actituds atàviques d'espanyols i catalans que s'hi reflecteix, amb una plàstica difícilment millorarable. Diuen tantes coses aquests quatre minuts i mig! No sé perquè (o sí), en veure'l, m'he imaginat un interrogatori inquisitorial a la Castella del Cinc-cents, no pas contra un reu ateu i descregut, sinó contra un religiós, un dels seus, encara que només una mica donat al pensament autònom.

L'actitud de la inquisidora és freda: dempeus, braços creuats. Vestit vermell, tanca lleugerament les parpelles, mentre demana explicacions. No es tracta d'un conversa amb el malvat periodista, sinó, més aviat, de la compareixença davant d'un tribunal. Cal una retractació completa. Del contrari, el suplici a la terra i el foc etern en el més enllà. I aquell pobre home (català), acollonit, demana perdó a la suprema autoritat del Sant Ofici. Heretgia, heretgia, se sent de música de fons. Abjuració solemne de les proposicions desviades. La cara de l'Esteve Crespo és ben bé la d'algú superat. Comencen les excuses. Ha estat un problema de "dar credibilidad absoluta" a les fonts. No hem reflexionat prou. No hem censurat prou l'opinió de l'expert consultat (que si, no ens agrada el que diu, perquè el consultem?). "Todos sabemos, porque así lo dice la historia" que ha estat "un error" imperdonable. "És la Corona de Aragón y son los reyes de Aragón". "Es lo que todos aceptamos" (?!). Perdó, perdó, perdó. Us prometem que mai més tornarem a pensar lliurement. Arriba España.

dilluns, 7 març de 2011

Solidaritat Catalana: triar el camp de batalla

Consolat de Mar de Ciutat de Mallorca









Tot llegint uns i altres en aquests dies convulsos he arribat a la conclusió que em veig sol. Potser aquest apunt em permetrà descobrir el contrari. Trobar la solidaritat d'algun lector tan despistat com jo mateix. Entre els cants a la unitat dels uns i les lloes a la coherència dels altres, em veig en una altra ona. Així, doncs, contribuiré modestament a fragmentar encara més el ventall opinatiu sobre el futur de l'independentisme. Crec que Solidaritat Catalana (com Reagrupament, llàstima que no se'n sortís) toquen exactament la partitura que li convé al país. La de la necessitat imperiosa, urgent, inajornable, de trencar els llaços que impedeixen al nostre país superar la crisi descomunal on som immersos i assolir la llibertat i el benestar dels seus ciutadans. Segueix l'estratègia exacta que aquest bloc ha defensat durant el seu, gairebé, un any de vida. La que pertoca a gent que vol desenvolupar amb responsabilitat el seu paper a l'esfera pública. La de la denúncia persistent de la misèria autonomista. Mirant més enllà, sense propostes eixorques per anar fent a l'espera que la realitat els obligui finalment a fer el pas que ells ja saben a hores d'ara que és absolutament imprescindible.

Però ara parlem de les municipals. I crec que el missatge nacional que ens aglutina, el projecte d'impulsar la declaració unilateral d'independència al Parlament és tan absolutament nuclear, tan medul·lar en el projecte de Solidaritat, que tot, radicalment tot, ha de quedar subordinat al gran objectiu. Que ara convé consolidar posicions, agafar impuls, créixer internament, sumar noves energies. Per això em sembla que la marca Solidaritat Catalana, si vol esdevenir el gran paraigües dels qui volen aplicar aquesta estratègia de lliberat, no s'hauria d'implicar en cap altra contessa electoral. Ni municipals, ni espanyoles, ni europees. Sé que hi ha solidaris amb empenta i ganes de fer política a nivell local: poden dedicar les seves energies a constituir agrupacions d'electors que consolidin projectes municipals renovadors amb altres forces catalanistes de tot l'especte ideològic. Però sense gastar la marca Solidaritat Catalana per la Independència. Perquè el nom ja ho diu: el que uneix és un projecte real d'assoliment de la independència. I aquesta és una lliga que es juga només a nivell nacional.

diumenge, 6 març de 2011

Fragments escollits (IV). Són catalans tots aquells que els espanyols tenen per catalans










"Entre altres coses, els catalans i els jueus tenim en comú la dificultat de formular el criteri de la nostra identitat. No la identitat, sinó el criteri d’identitat. El català i el jueu són ben definits, però consta de precisar què és allò que essencialment constitueix el judaisme o la catalanitat. Per als jueus no és el territori, perquè durant dos mil anys no n’han tingut i no han pas deixat de ser ells mateixos; no és la raça, perquè entre un jueu centroeuropeu, un de francès, un de iemenita i un sefardita no hi has pas denominador comú ètnic; no és la llengua, perquè abans del modern estat d’Israel la majoria no sabien hebreu; ni la religió, ja que a l’estat d’Israel, que són més jueus que mai, la gran majoria són ateus. Jo trobo genial, i il·lustrativa per al nostre tema, la frase de Sartre: “jueu és un que els altres diuen que és jueu”. No conec el context d’aquesta frase, que he llegit citada; suposo que Sartre la devia dir a propòsit de l’antisemitisme. En tot cas, durant dos mil anys, quan algú ha estat qualificat de jueu, generalment no ha estat amb la intenció d’afavorir-lo; ben al contrari, solia ser el pretext per discriminar-lo, esquilmar-lo, expulsar-lo, torturar-lo o matar-lo. Encara que hagués volgut amb totes les seves forces deixar de ser jueu i fer-se cristià, súbdit fidel de la Majestat Catòlica, seguia essent un “marrano”.
Les persecucions no han desfet el poble jueu, ans l’han acabat de forjar. A cops de mall li han donat el tremp que ara té. Doncs bé: amb els catalans ha passat un cosa una mica (una mica!) per l’estil. La continuïtat de Catalunya s’ha salvat pels nostres herois (Casanova o Companys) i també pels nostres enemics que ens castiguen o ens insulten. Una frase injuriosa contra els catalans del Galinsoga, o unes declaracions inhàbils de Suárez sobre la nostra llengua, ens abranden més que tots els discursos d’en Jordi Pujol. El catalanisme en viu de les galinsogades. Quan fa temps que no n’han feta cap, sembla que es marceixi, i quan ens en fan una de bona és com pluja de primavera que omple d’herba verda i de flors tots els camps.

En la nostra dificultat per definir qui és català i qui no ho és, no oblidem que la discriminació anticatalana és molt ampla. Un cardenal Gomà, malgrat el seu espanyolisme i el seu franquisme, no queia bé a alguns bisbes i canonges de la zona nacional, pel sol fet de ser d’origen català, segons explica Arboleya. Cas invers: el general Mola, a les seves memòries de quan va ser Director General de Seguretat, diu que havia de canviar sovint el Cap Superior de Policia de Barcelona, ja que encara que hi enviés algú de tota la seva confiança, al cap de poc els catalans ja l’havien fet canviar de mentalitat: s’havia tornat mig català. Recordem aquells catalans que durant la nostra guerra civil s’havien passat en cos i ànima a l’Espanya de Franco, i que després de passar amb penes i treballs la frontera de França, en arribar a Irún, en lloc d’agrair-los-ho, en saber que eren catalans esdevenien suspectes, eren interrogats durament i en algun cas bufetejats, ben sovint amenaçats. Josep Maria Fontana, “camisa vieja” i cap de la Falange de Tarragona, ha escrit que en arribar a la frontera, tot i tenir-hi jerarquies de Falange esperant-lo, va ser detingut momentàniament, tan sols per ser català.”

Font: Hilari Raguer, “Set tesis sobre el nacionalisme català” (Jornadas Ibéricas del Movimiento Internacional de Intelectuales Católicos, Madrid, 1979).

dissabte, 5 març de 2011

Quan l'erudició amaga la veritat

Escut de Ciutat de Mallorca









He de reconèixer que, potser pels meus orígens aragonesos, l'expressió Corona catalanoaragonesa, ben comuna a la nostra historiografia (especialment medieval), en substitució del nom històric oficial de Corona d'Aragó, a mi mai m'ha fet el pes. No podem deixar, però, que l'anècdota ens confongui davant els habituals intents d'intoxicació de la historiografia espanyolista. Fins i tot quan utilitza la manca de tremp propi dels nostres veïns en la defensa de la seva pròpia història, ben aviat ofegada per la bota castellana. Un dels primers apunts d'aquest bloc, fa gairebé un any, ja intentava abordar la qüestió. Ara, però, s'ha posat novament de moda després de la prohibició taxativa i humiliant de la utilització d'aquesta expressió per part de Televisió Espanyolacom si d'un insult gravíssim als espectadors es tractés. Parlo de l'ens públic que també (i molt, massa) paguem els catalans, tot i que, a casa meva, si deixés d'emetre, ens costaria uns quants dies assabentar-nos.

És molt senzill: tampoc no han existit mai, sota aquest nom oficial, ni l'Imperi napoleònic, ni l'Alemanya nazi, ni la Xina comunista. Són etiquetes que emprem per entendre'ns millor: un nom i un adjectiu que el defineix. Si fem una aproximació descriptiva que ens permeti comprendre avui quina era la naturalesa de la confederació de comunitats polítiques constituïdes en el nord de la riba Mediterrània de la Península Ibèrica durant l'edat mitjana, l'expressió Corona catalanoaragonesa és absolutament i radicalment correcta. Designa adequadament quins foren els pares d'un artefacte polític excepcionalment modern. Aquell que aplegava els regnes i territoris del rei d'Aragó, rei de València, rei de Mallorca i comte de Barcelona, Rosselló i Cerdanya (i altres reialmes escampats pel Mare Nostrum), cadascun dels quals es governava conjuntament amb el monarca comú com a comunitats dotades de plena sobirania.

El terme Corona d'Aragó, històricament més correcte, en canvi, podria fer pensar a algú que existia una dependència dels altres territoris envers el Regne d'Aragó, només una de les parts constitutives fundadores de la Corona, cosa que és literalment falsa. Per això és ben normal que els historiadors catalans, lògicament interessats a explicar de manera el més ajustada possible el passat, per fer entendre la naturalesa exacta de la Corona, li afegeixin l'adjectiu de catalanoaragonesa. Perquè, de vegades, emprar els termes històrics oficials pot induir a confusió, especialment en un present com el nostre mistificat per l'espanyolisme. I, si anem a l'arrel, no hem de deixar que aquesta erudició interessada amagui la realitat: que els territoris de l'antiga Corona d'Aragó foren sobirans fins a l'ocupació borbònica que fundà el Regne d'Espanya que avui encara lluitem per destruir.

divendres, 4 març de 2011

Barcelona: fem-nos-ho mirar

Tenir la millor mercaderia no et converteix en el venedor més exitós. Gaudir de l'única fruita fresca del mercat, la que conté els nutrients que necessiten els compradors, no et posa els clients immediatament a la cua. Encara, fins i tot, com és el cas, que allò que ofereixen els altres estigui tan passat que put. La força del costum fa molt. Costa abandonar els hàbits. La confiança en el venedor és fonamental. I aquest és el nostre problema. Durant mesos no he aconseguit superar el meu sentiment de perplexitat davant dels destins de l'independentisme que considera que no és temps d'anar esperant (l'altre ja l'havia donat per perdut uns mesos abans). La seva desunió endèmica constitueix un llast que dificulta considerablement guanyar una imatge de solidesa i seriositat davant l'opinió pública. Impedeix que sigui observat com a un venedor fiable. Allò, en definitiva, que ha fet que la seva presència institucional sigui molt menor del que li pertocaria si ens atenem a les quotes de mercat.

Tot i que a molts llocs de Catalunya les coses s'estan fent bé, després del calvari del procés de configuració de candidatures per a les darreres eleccions nacionals de novembre, ara hem d'entomar el serial Barcelona. No hi ha dret. Monzó, en el seu genial article de fa uns dies, apel·lava al lideratge de Mohammed Jordi com a única solució per portar la revolta contra la misèria autonomista al nostre país. Acabarà tenint raó. Només des del seny es pot articular un nou independentisme fort. Seny dels qui han de renovar-se completament després del desastre (ERC i Reagrupament); seny dels qui haurien de valorar la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions municipals que es troben massa allunyades de l'objectiu al qual cal dedicar-hi totes les energies com a marca (Solidaritat Catalana), tapant la tasca excel·lent que duen a terme al Parlament.

Seny, seny, seny. Si us plau. Cal un 5% dels vots per entrar a l'Ajuntament de Barcelona. A les darreres eleccions nacionals, a la capital catalana, ERC va obtenir un 6,53% dels vots (i a les municipals sempre baixa), Solidaritat Catalana un 2,89% i Reagrupament un 1,06%. Les CUP no s'hi van presentar. Si ens ho proposem com fins ara, podem "aconseguir" que aquest total de 10,48% obtingui un total de zero regidors. Que l'independentisme no estigui representat al consistori de la capital del país. Que tots siguem purs dins l'extraparlamentarisme. Pensem-hi una mica abans de prendre mal tots plegats. Almenys, sempre ens quedarà l'esperança en gent com l'Oriol Junqueras d'ahir a Vilaweb.

dijous, 3 març de 2011

Sobre el sexe dels àngels

Santiga








El conseller Mas-Collell al Parlament i el portaveu del govern Francesc Homs als mitjans van parlar la setmana passada del concert econòmic. Està bé. Llàstima que sigui un projecte absolutament irrealitzable. Però, en fi. Vull enganyar-me pensant que es tracta de generar noves frustracions en capes encara més àmplies de la població catalana, a fi de guanyar nous adeptes a la causa de la nostra llibertat. Tot i que es tracti d'un joc irresponsable (el país està que cau i no estem per diferir allò que tothom sap que és l'única solució), no puc estar-me de felicitar el portaveu de la Gestoria per la seva fonamentació històrica de la demanda del concert. Tot i que sigui completament il·lusòria. No només perquè el Consell Consultiu ja va negar la possibilitat d'apel·lar als drets històrics per demanar un sistema singular per Catalunya, sinó, sobretot, perquè la sentència del Tribunal Constitucional també va deixar claríssim que nosaltres no en tenim, de tals drets.

Som un poble vençut. I als vençuts no se'ls reconeixen els drets que els vencedors han destruït per assegurar la seva hegemonia política. Així es va construir Espanya i així continua, tres-cents anys després. Però la posició de Francesc Homs, almenys, té la virtut de fer pedagogia històrica país endins. Recorda que, abans de la conquesta borbònica, gaudíem d'una hisenda nacional pròpia, gestionada per l'antiga Diputació del General en nom de la Cort general. Érem del tot sobirans en matèria fiscal. Això la majoria dels catalanets d'avui no ho saben. Gràcies, portaveu, per recordar-ho. Encara que, a efectes pràctics en l'Espanya actual sigui com parlar del sexe dels àngels. Justament avui començo a llegir amb l'il·lusió l'opuscle de l'Hèctor López Bofill titulat Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat (Barcelona: Tria, 2009), sobre, en paraules seves "el primerenc origen del constitucionalisme genuïnament català abans de la ingerència espanyola de 1714". Us en faré cinc cèntims d'aquí uns dies. A primer cop d'ull, fa patxoca.

dimecres, 2 març de 2011

Noves tasses de caldo unionista

Palau dels Reis de Mallorca
(Perpinyà)
L'altre dia, mentre mamà Ortega defensava la consellera Fernández Bozal al Parlament (però no era tan brillant, la noia?) i el seu Cap de Gabinet fugia espaordit, ressonava encara amb força la notícia que el seu cap, "lo pelat", havia aconseguit una segona diana, un autèntic golàs per l'escaire en la porteria pròpia del govern de la Gestoria. Es veu que el Gran Timoner la remena millor en el medi aquàtic que en la gespa del rectangle futbolístic, on Duran és amo i senyor. Es tracta d'una segona tassa de caldo unionista, encara que sembli increïble, encara més difícil d'empassar que l'anterior. A les ordres de la vicepresidenta de la Gestoria treballarà a partir d'ara Susana Bouis Gutiérrez, exdelegada del Govern de la metròpoli a les colònies entre els anys 2003 i 2004, sota l'imperi del gran José María Aznar. Pel que sembla, els millors (com el nou representant de la Generalitat davant la Unió Europea, Juan Prat), una vegada més, són els més espanyolistes del mercat.

Susana Bouis havia passat per la mateixa subdelegació i encapçalat el Gabinet Tècnic de la Delegació. Ara, es fa càrrec de la Direcció General de Funció Pública. És a dir, la durant anys de govern ultranacionalista espanyol responsable dels funcionaris colonials a Catalunya, passa a partir d'ara a dirigir els treballadors públics al servei del nostre país. Bona, molt bona maniobra nocturna, nostre Gran Timoner. La Gestoria de la "transició nacional" utilitzarà uns protagonistes ben curiosos per dur a terme el seu projecte. Alguns especulen amb la possibilitat que es tracti d'una estratègia per tendir ponts amb un properament victoriós Partit Popular. Si és així, vol dir que la màxima aspiració del govern actual de la Gestoria es resumeix en aturar el cop a partir de 2012 i continuar fent durant dos anys. Sort que el nostre Gran Timoner té clar el rumb de la nau. Encara que naveguem contra les onades gegants de la crisi i l'espanyolisme amb magnífiques taules de surf, tot renunciant a l'única embarcació robusta i segura, ben segur, ell, a qui devem una fe cega, ens conduirà a bon port. Cada vegada sembla més clar.

P.S. Ahir es confirmava el nomenament de Senén Florensa com a responsable dels afers exteriors de la Gestoria: un altre fitxatge en reconeixement als seus llargs anys com a funcionari al servei del Regne d'Espanya.

dimarts, 1 març de 2011

Ridículs debats colonials


Hua, hua, hua. He de dir que fa uns dies vaig patir un incontenible atac de riure. Caram quin coi de país. Resulta que portem mig any, abans i després de les eleccions, parlant, bàsicament, sobre fins a quin nivell cal limitar la velocitat dels vehicles als accessos de Barcelona (per cert, castigant a un terç del país amb un debat que ni els va ni els ve). Pensava que aquest era el nivell de la nostra autonomia. El tipus de coses que podíem decidir aquí. Però, no. M'equivocava. És encara molt més baix. Realment l'alçada dels poders de la Gestoria és encara molt més miserable. Quan encara no feia quinze dies que el conseller del bat de beisbol apuntava a ascendir la limitació a les vies ràpides a 130 quilòmetres per hora, arriba Madrid, parlen els que manen de veritat, i anuncien que redueixen la velocitat màxima a autopistes i autovies a 110. Ah, i les tarifes dels trens, que era de les poques coses que ens havien transferit amb les Rodalies de RENFE, també les rebaixen unilateralment un 5% (queda't la despesa, company)!

És difícil que la realitat deixi en pilotes els autonomistes de manera més brutal, més descarnada. El millor dels guionistes no hauria concebut un vídeo de campanya independentista més impactant. Ni tan sols aquesta fotesa dels 80 de la que portem parlant mesos fins a esgotar el més afeccionat podem decidir-la nosaltres. El Govern espanyol es reuneix un divendres, sense debat ni gaites i apa, limitació rebaixada. Tema "sanjat" que diria aquell. I el conseller d'Interior ja pot anar donant garrotades a dreta i, sobretot, esquerra, que, en realitat, fora de Polònia, la seva capacitat real de transformar res serà absolutament ínfima. Una autonomia de riure, un país per plorar. En el qual, si avui es repetissin les eleccions nacionals, segons el CEO, la federació que "ens governa" aconseguiria la majoria absoluta. Ben bé tenim exactament allò que ens mereixem.