Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2011

Obertura de ments

El dret propi, traduït en forma d'un sistema constitucional complet i consistent, bastit al llarg de segles, era al mateix cor de la catalanitat en el nostre període de sobirania anterior a la derrota de 1714. Els catalans ho eren sobretot per l'adhesió a una organització política pròpia. Si bé és cert que l'Estudi General de Lleida actuà com a centre formatiu per excel·lència dels nostres juristes al llarg dels segles XV i XVI, centenars de joves aspirants marxaren a estudiar a les universitats de Tolosa de Llenguadoc, Pisa i Bolonya, enriquint després amb el seu coneixement del dret europeu la nostra arquitectura política centenària. Construïem les nostres institucions en contacte amb les millors universitats del món jurídic europeu, des d'on entraren a Catalunya les modes i les transformacions profundes en la doctrina i la pràctica del dret.

Refractari a les influències i espaordit per l'esclat de l'heretgia, Felip II de Castella, senyor dels comtats de Bar…

Lliçons de tres clàssics

De vegades combatem en un bàndol només perquè ho fan els nostres. Per lleialtat a uns orígens, unes simpaties o unes conviccions. Quin plaer militar en aquest Barça. Un veritable privilegi quan perceps amb tota la potència del món que, a sobre, els teus són els bons. D'aquests onze dies de clàssics s'acumulen les lliçons. Hem vist l'apoteosi del joc de destrucció confrontada a la voluntat de crear, redreçada com l'au fènix després de la derrota; tot, pels detalls petits. Hem vist, sobretot sentit, una xiulada massiva dels nostres a la Marxa Reial novament camuflada per l'espanyolisme; només cal (com han fet alguns mitjans) comparar l'àudio de Televisió espanyola i el de qualsevol de les televisions mundials que van retransmetre la final. Hem vist la polèmica per l'ús del català al Bernabeu (la nostra llengua genera violència, diuen!) i la xiulada dels madridistes a una parla que (si fossin mínimament civilitzats, si volguéssin que el seu estat tingués una …

Exercir el lideratge des de la responsabilitat

Sé que la voràgine diària fa que es vagi perdent en l'horitzó, però és que m'agrada tant continuar parlant de l'èxit esclatant de la Consulta sobre la Independència a Barcelona. Encara que sigui només de les importants lliçons de futur que ens ha llegat. Per a mi n'hi ha una d'extraordinàriament rellevant. Ha demostrat l'enorme responsabilitat dels líders socials en l'acceleració del nostre procés d'emancipació nacional. Més enllà de la magnífica tasca duta a terme pels voluntaris de Barcelona Decideix i del bon lideratge de l'equip que ha encapçalat l'organització de la Consulta a la capital catalana (amb menció d'honor per a la intel·ligència d'Alfred Bosch), hi ha un fet que crec capdal en l'augment significatiu dels resultats a Barcelona: la implicació directa via vot del president Pujol i del nostre Gran Timoner. Especialment, encara, del primer.

Qualsevol observador del 10 d'abril va poder comprovar el volum important de g…

N'estem fins al capdamunt

A mi se m'ha acabat la paciència. Per això me n'ocupo tan poc del que passa al Congrés espanyol. En tot cas, per denunciar de tant en tant la farsa contínua que representa l'actuació patètica de la Banda dels 25. Els diputats socialistes, dipositaris dels anhels de la majoria dels electors catalans, sempre disposats a posar-los al servei d'interessos que res no tenen a veure amb el seu benestar i que habitualment van directament en contra. Cap novetat. Fa més d'un segle, Enric Prat de la Riba, encara en la seva etapa prepolítica de periodista, com a director de La Veu de Catalunya, escrivia amb la seva brillantor habitual el 23 de juny de 1899: "Catalunya n'està fins al capdamunt, de la política espanyola: la política de la falta de govern, dels desgavells en l'administració, de la corrupció i la banalitat; la política que fa barcos que no naveguen i exèrcits que no lluiten i empleats que roben però no administren, que es ven per un grapat d'or le…

L'espanyolisme com a odi de classe

Fa alguns dies, amb la seva agudesa habitual, en Quim Torra publicava un article absolutament recomanable titulat "El Parlament de la colònia: bravo per María Llanos de Luna!", on retratava la diputada encarregada d'intervenir, en la seva condició de portaveu adjunta del Grup Parlamentari Popular, en el debat sobre les esmenes a la totalitat de la Llei de Declaració de la Independència el passat 13 d'abril. Sevillana de cinquanta-un anys, l'elegantíssima senyora María Llanos de Luna Tobarra, funcionària de carrera del Ministerio de Trabajo (subdelegada del Govern espanyol entre 2003 i 2004) no parla ni un borrall de català, fet que l'avala per competir amb Ciudadanos en l'ús de l'espanyol a la cambra. A banda d'altres consideracions que és millor no posar per escrit, l'estampa de la senyora Llanos de Luna em va portar al pensament un element (disculpeu que em posi marxista) que m'ha semblat reflectit també en la Consulta sobre la Independ…

Se va habé un follón

Tot i la crisi devastadora que ens tenalla, encara queda espai per l’humor. A la manifestació de fa uns dies a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, tal i com ens va ensenyar l’APM hi havia, suspesa en l’aire, sostinguda per globus, una pancarta amb aquest mític lema. L’acumulació de retallades ha posat el país en una mena d’estat d’excepció. El Telenotícies de la nostra explicava pocs dies després que una part important, majoritària, dels especialistes formats en els darrers anys als hospitals catalans no podran obtenir-ne contractes definitius. De fet, s'entrevistava un d'ells, a punt de fer les maletes amb destinació Alemanya. Els recursos invertits en la seva formació s’esfumaran. Aquesta setmana, precisament, una cosina nostra fragatina, que acaba d'aprovar el MIR, podent triar entre hospitals de Barcelona i Bilbao no ha dubtat ni un moment. Fuga de talents, en diuen.

Allò que no deixa de sorprendre és el fet que només a Catalunya, segons sembla, hi ha problemes en el fi…

Un equip per a la història

Veure en Xavi i l'Iniesta, drets, assistint esportivament des de la gespa a la proclamació de campions, a l'aixecada de la malaguanyada Copa del Borbó (per obra d'un Sergio Ramos en lamentable estat etílic), esdevé un altre símbol gràfic de la grandesa d'aquest equip forjat a l'ombra d'en Pep Guardiola. Més d'una vegada he parlat des d'aquí contra la tendència happy flower que ens fa les coses més difícils. Els nostres rivals fan tot el contrari, amb un èxit rotund: insistir dies i dies en que sempre acaben amb deu contra el Barça condiciona l'àrbitre de la final fins al punt que diversos jugadors (en particular el psicòtic Pepe) aconsegueixen acabar el partit tot i merèixer fins a mitja dotzena de targetes grogues. La intimidació de la primera part del partit, absolutament antiesportiva, és el resultat d'un terreny prèviament llaurat per Mourinho amb extrema habililitat. Però, en fi, amb la bossa plena per tres anys de títols, això és (gairebé…

Ni les cadires ens van deixar

Avui, diada de Sant Jordi, no em resisteixo a recomanar la darrera obra d’en Jaume Sobrequés i Callicó, titulada L’Onze de Setembre i Catalunya. Guerra, resistència i repressió (Barcelona: Editorial Base, 2011). Es tracta d’un llibre breu, fàcil de llegir, però que alhora permet tastar el llenguatge i l’esperit original de l’època en els seus propis documents. S’estructura en dues parts: una primera, conté una bona síntesi de la Guerra de Successió i la pèrdua de les llibertats catalanes (recomanable per a qui vulgui un coneixement ràpid dels aspectes medul·lars del procés). A continuació, en la segona part, trobem vint-i-quatre textos fonamentals per a il·lustrar el període de guerra i resistència de les institucions catalanes (d’entre el juliol de 1713 i el setembre de 1714) i altres disset testimonis de les enfollides mesures repressives adoptades per les autoritats d’ocupació entre el setembre de 1714 i l’octubre de 1718.
Posats a triar-hi un tast, ara que s’apropen les eleccions…

Vol la Gestoria els meus 77,26 € d'IRPF?

Tot i que no es pot lliurar fins al dia 3 de maig, aquest any m'he avançat a preparar la temuda declaració de la renda. He tingut un petit disgust. Feia temps que no em passava però aquest any, amb menys possibilitats de deduccions, em surt a pagar. En concret, 77,26 €. Fa alguns dies, el bon patrici i eurodiputat convergent Ramon Tremosa valorava la possibilitat de pagar els impostos directament a la Gestoria, sense la necessitat de passar per Madrid. Com a acte de força. Deia que què passaria si cinquanta mil catalans fessin cua davant l'Agència Tributària Catalana per pagar el seu IRPF. Que no ens podrien enviar la Guàrdia Civil. Em sembla una excel·lent iniciativa. De fet, m'hi apunto.

Ara només cal que el conseller Mas-Collell habiliti la finestreta necessària per fer-ho i em certifiqui que el Departament d'Economia de la Gestoria ha rebut els diners que li lliuraré amb gust. Però fem-ho de debò. Perquè abans de llançar aquesta mena de propostes a l'opinió pú…

Gibraltar català

En les darreres setmanes el sempre subjacent afer de Gibraltar ha tornat a surar a l'opinió pública. La visita del príncep Carles d'Anglaterra al país veí, va provocar les habituals intervencions públiques reivindicatives per part del Borbó petit i el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Fins i tot els mitjans de la brigada de narcòtics, ancorats encara en els ítems més bàsics de l'irredemptisme nacionalista espanyol, s'hi van posar bé. Poc després, el ministre principal gibraltareny Peter Caruana visitava can Cuní i Barcelona (per aquest ordre). Nosaltres hi tenim a dir. De fet, varem col·laborar a l'ocupació anglo-neerlandesa del penyal. Així que, es pot dir, és un dels pocs vestigis que resten de la denominada victòria catalana de 1705 (títol, per cert, del llibre d'Antoni Porta i Bergadà publicat per Pòrtic el 1984) anterior a la descomunal derrota de 1714. Podem celebrar les victòries a més de commemorar les derrotes.

L'1 d'…

Ni cent mil wats de potència

Diu que la Federación Española de Fútbol ha contractat cent mil wats de potència per tapar la previsible xiulada de l'afició blaugrana al Borbó en els prolegòmens de la Final de la Copa del Rei que se celebra aquesta tarda. Són les habituals tècniques que, en d'altres àmbits de la realitat, com ara als mitjans, aplica amb tant d'èxit la brigada de narcòtics. Massa soroll, que diuen els documentalistes. Aquesta maniobra, però, m'ha fet pensar en la disparitat de reaccions de l'espanyolisme davant l'èxit de la Consulta sobre la Independència a Barcelona. Atesa la impossibilitat de deixar de parlar-ne, hem sentit, sempre a posteriori, reaccions ben diferents. En un extrem cal situar aquells que pateixen sordera crònica. En aquest segment, cal qualificar d'antològic l'article d'en Francesc de Carreras del passat 14 d'abril al diari del comte. L'home es mou en l'habitual demagògia revestida de tècnica jurídica per acabar carregant contra el …

Desenmascarar els canalles Centelles

La setmana passada l'Ajuntament de Barcelona va retre un nou homenatge a la memòria del mític fotògraf republicà Agustí Centelles. No cal repetir-ho: digne d'aquest i tots els reconeixements del món. A la fotografia de la notícia a l'Avui es podia veure els seus fills vestits amb suprema elegància. A ningú no pot estranyar: els dos milions d'euros cobrats en els darrers dos anys per la vomitiva comercialització de l'obra del pare donen per a molt. El fet de fer-se les víctimes a la seu del govern municipal barceloní té la seva gràcia. Precisament fa pocs mesos, la ciutat s'ha "beneficiat" de la darrera venda dels germans: 145 imatges vintage a canvi, segons els càlculs dels experts, d'uns quatre-cents mil euros (el que equival a un u per cent d'allò que van vendre al Ministerio de Cultura per set-cents mil). Excel·lent operació, sense dubte. Saben cada vegada més.

Per a aquells lectors que segueixin la meva dèria per aquest cas i les seves ne…

Podríem anar concretant el com i el quan?

El passat 13 d'abril, dia històric en el qual per primera vegada, el Parlament de Catalunya va debatre sobre la devolució de la independència nacional (sí, encara que a fora l'espectacle no fos del tot edificant), que ens fou arrabassada per les armes fa tres-cents anys, el diputat Jordi Turull, portaveu parlamentari de la federació governant, va afirmar que CiU podia estar d'acord amb el què, però no en el com ni en el quan. Més enllà del fet que els unionistes del seu grup (gairebé tots d'Unió) potser no hi estarien del tot d'acord amb aquesta tesi, per donar per bona la seva excusa, per a no creure que es tractava només de fugir d'estudi, caldria concretar. Marcar el camí d'una vegada. És innegable que Convergència i Unió, després de la victòria electoral del passat 28 de novembre té tot el dret a portar la iniciativa. Així ho ha volgut el poble que tan sovint s'equivoca.

Però si, de veritat, la majoria del seu grup està d'acord amb Solidaritat …

Relats de diumenge (XI): Estratègies de crionització

L'home no es pot dir que mai, des de feia molts i molts anys, hagués gaudit de bona salut. Aquell matí, però, quan l'ambulància el va portar a correcuita a l'hospital presentava un quadre comatós que l'introduïa de ple, a marxes forçades, en la fase terminal. L'equip mèdic, format teòricament pels millors, es va reunir després d'una primera inspecció del malalt. El seu cap era un home enèrgic, d'idees aparentment clares i aficions marineres. Era del parer que, per davant de tot, abans de pensar en res més, era necessari estabilitzar-ne les constants vitals i evitar que marxés definitivament. Altres metges de l'hospital, en franca minoria, eren partidaris d'operar-lo d'urgència assumint-ne els riscos: calia extirpar el tumor que sotmetia aquell cos pacient a una degradació imparable. Era precís cauteritzar d'arrel el problema que amenaçava de provocar una fallada general. Fins i tot el catedràtic emèrit, en altres temps partidari de tractame…

El cas dels catalans: tots a Westminster

Un grup de bons patricis promociona la iniciativa Tots a Westminster, a la qual han donat suport fins ara més de sis mil catalans. Serveixin aquestes línies de suport i de reclam per a tots aquells lectors que encara no hi hagin fet constar la seva adhesió. Es ben coneguda la traïció de la corona anglesa als compromisos contrets amb el nostre país en el denominat Pacte de Gènova (1705), en respecte del qual s'havia obligat a protegir el nostre règim constitucional originari. Els debats parlamentaris dels anys 1713-1714 van fer sorgir el denominat Cas dels catalans, davant les crítiques a aquella deslleialtat històrica. Sensibles al seu passat històric, davant la gran manifestació del passat 10 de juliol de 2010, un grup de catorze diputats del Parlament de Westiminster va presentar una moció en favor de la lluita del nostre poble per decidir lliurement el seu destí.

En agraïment, Tots a Westminsterproposa un viatge a Londres el primer cap de setmana de juny per lliurar al Parlame…

Ciudadanos fa cent anys

El Partit Republicà Radical va obtenir a l'Ajuntament de Barcelona la majoria absoluta a les eleccions municipals de desembre de 1909. La formació populista d'Alejandro Lerroux arribava a la cúspide del seu poder. Immediatament, però, començà la divisió interna i les acusacions de corrupció. La premsa hostil aviat catalogà la majoria dels regidors radicals barcelonins com "la colla de la gana", per la seva tendència als favors més o menys confessables i al tràfic d'influències. Entre la documentació personal d'un d'aquells regidors hi ha el testimoni, en format de "saluda", del clima on aviat s'emmarcà l'activitat pública dels radicals. Deixo en rodona la lletra impresa i en cursiva l'afegit manuscrit:
"El Presidente del Ateneo Obrero Republicano Autonomista de Hostafranchs. Besa las manos al señor don Pedro Doménech y le notifico que en virtud de su poca formalidad, le ruego se abstenga de visitar nuestro local durante los fes…

Serà un 14 d'abril

Es veu que no hi ha pressa. Sembla que no està en joc, que no penja d'un fil, el futur dels nostres fills. Que podem anar fent, malvivint amb les misèries que l'autonomisme ens ofereix cada dia. Per això, ahir, a les 18.22 hores, la federació governant al nostre país (amb la significativa absència del Gran Timoner a l'hemicicle: el debat no l'interessa?) va decidir avortar el debat sobre la independència nacional. S'ha acabat el bròquil. Ara tocarà empassar-se noves tones de frustració amb una patètica maniobra de distracció de final conegut. És, sembla, la manera com els independentistes de CiU han decidit que cal eixamplar la nostra majoria (que ja és tal: ho diuen de fa mesos totes les enquestes). Encara ens cal esperar més. Com diu un bon lector d'aquest bloc, ara, d'immediat, sense espera, veuen més bé retallar els serveis públics que retallar l'espoli fiscal. El que ve, doncs, ja ho sabem: quatre anys de patiment extrem d'un país intervingut.…

Abstenir-se davant la platja de la llibertat

Diumenge, com tants d'altres, vaig baixar a Barcelona per viure de primera mà l'esperit de la Consulta sobre la Independència. A la Plaça Sant Jaume vaig veure una estampa que em va semblar ben rebeladora. Explicativa del perquè de l'èxit d'aquesta iniciativa nascuda de la societat civil, al davant i sovint en paral·lel als partits polítics. Davant el tendal on els voluntaris atenien els votants, el responsable del sistema informàtic (magnífica eina) creat específicament per a la Consulta, vestit amb el peto groc d'informador, s'adreçava als vianants per convidar-los a participar en la festa. Els de dalt de tot picant pedra, vaja. Un exemple magnífic. A la nit, l'Oriol Pujol reconeixia que la gent va dues passes per davant dels partits. És ben veritat. I la llàstima és que les organitzacions polítiques que es reclamen sobiranistes, tot i reconèixer el problema, no tinguin a hores d'ara cap propòsit d'esmena.

Perquè el gir històric podria produir-se…

Duran, el gran sapador del Govern

Si alguna cosa està dissolent els fonaments del govern del Gran Timoner és l'acció política tenaç i emmetzinadora d'en Duran. Amb amics així, no cal oposició (que, de fet, no hi és). El segon cas Ortega així ho avala: a hores d'ara, vexada fins a l'extrem, si no ha plegat és que no té absolutament cap dignitat. La vicepresidenta de nas allargassat va quedar ben tocada pel cas del currículum amanit. No l'hem tornat a veure més enllà del lliurament dels premis Ràdio Associació de Catalunya, quan va fer aquella nova contribució lèxica brillant al seu català florit en parlar dels bons "professionals i professionales" de la radiodifusió del país (ui, dijous al Polònia). Després de molts dubtes, la dona debia arribar a la conclusió que, atès que fins i tot l'amiga Fernández Bozal havia desobeït l'amo, per tal de no ser assenyalada com a abstencionista, no tindria més remei que anar a votar. Uf, quina ràbia.

I així va ser que la vicepresidenta de nas al…

Felicitats, barcelonins! I ara a prendre la Ciutadella

M'estic aficionant a això del twitter. De feia dies tenia pensat, modestament, llançar una etiqueta amb l'esperança de fer una petita contribució a la causa tot i la meva escassa influència en aquesta xarxa social. Es tracta de #prenemlaciutadella, expressió amb ressò històric, com pertoca a aquest bloc. De fet, no és sinó, tal i com diversos seguidors d'aquest Per a bons patricis han anat apuntant reiteradament durant setmanes, potser mesos, una invitació a acomboiar des del carrer el debat i la votació, per primera vegada des de l'ocupació borbònica de fa tres-cents anys, d'una Llei de Declaració d'Independència al Parlament de Catalunya. Sabem que no prosperarà perquè els diputats de CiU encara no volen que ho faci. Encara no s'hi veuen forçats. Tot i la campanya d'apadrinament endegada fa algunes setmanes, sembla que no els hem commogut. Continuarem esperant que tornin del seu viatge actual cap al no res del pacte fiscal.

El d'aquests propers d…

Un dia per a la història

Després de mesos de gestació ha arribat el gran dia. Gràcies a tots els que heu deixat hores de son i de família, maldecaps més o menys intensos per treure temps de sota les pedres. Tot i les adversitats. Tot i la carrera de relleus unionista que ens ha portat dels retrets d'en Duran i les agressions de l'extrema dreta (espanyolista i legal) a l'atzagaiada final de El Periódico, obligat a darrera hora a actuar davant la impossibilitat d'amagar per més temps la Consulta a l'opinió pública. La nostra és una lluita de generacions. Amb un enorme sentit històric. Avui crec ben adequat recordar les paraules del preàmbul del "Decreto de Persecución del Separatismo", dictat pel Borbó a proposta del president del Directori Militar Miguel Primo de Rivera y Orbaneja el 1923. El record dels fets que se'n descriuren s'escau absolutament a la gioiosa jornada d'avui. Han passat gairebé noranta anys, però les paraules del dictador esdevenen, encara, per desg…

PSC i afins: autonomisme de psiquiàtric

Les darreres hores abans de la històrica Consulta de Barcelona han estat monopolitzades per les crítiques de l'autonomisme d'esquerres a la convocatòria, francament nerviós pel curs dels esdeveniments. Se senten en minoria i així ens ho volen fer saber. Bé. Fantàstic. Certament, des de la descomunal patacada del 28-N, el principal referent polític d'aquest malmès espai, el PSC, sembla atordit. Autènticament estabornit pel directe a la mandíbula. Amb commoció cerebral. Cent dies després, encara no ha aconseguit aixecar-se del terra del quadrilàter. Més preocupant encara, és com si presentés una acumulació de patologies mentals producte de l'impacte duríssim rebut. Els danys semblen molt considerables i així, se succeeixen posicions absolutament incomprensibles per a la immensa majoria de la ciutadania d'un país que viu hores dramàtiques. Fa uns dies, el portaveu parlamentari Joaquim Nadal acusava el govern de la Gestoria d'intoxicar l'opinió pública (mania …

Estàtues a Duranlàndia

Un dels arguments més recurrents del calb de la Franja per insistir en el seu unionisme radical és la tesi que afirma que UDC ha defensat l'estat confederal des de la seva fundació. Que, per davant de tot, cal ser fidels al llegat rebut. Sense considerar quin és l'esperit de l'herència. Passa que el partit té molts anys, vuitanta, i que el món i el país han canviat molt des d'aleshores. Aleshores, a una Europa d'entreguerres preparant a marxes forçades la confrontació, a una Espanya sumida en una dictadura aixoplugada pels Borbons, els projectes polítics s'atenien a un context que res té a veure amb l'actual. Com a representant del Congrés espanyol, en Duran i Lleida sap perfectament que formem part de la Unió Europea. Que aquest és el nostre horitzó a data d'avui. Qualsevol persona fidel a l'ideari original d'UDC sabria que l'adaptació als temps d'aquest esperit confederal ens porta a Europa. A constituir-nos en Estat dins la Unió polí…

L'ofensiva unionista contra la Consulta

Contra tot pronòstic, UDC ha estat capdavantera en l'ofensiva unionista de la darrera setmana abans de la celebració de la Consulta de Barcelona Decideix. Ni el PP, ni el PSC, ni Ciutadans, tu. Un Duran i Lleida enfollit no sap exactament si li queda algun mitjà de comunicació català i espanyol (des de la nostra ràdio nacional a VEO7) des d'on esbombar la seva furibunda oposició, en una barreja d'admonició per als propis i de representació del Congrés espanyol en política exterior (espanyola). S'hi ha afegit amb gust la segona autoritat del país, la presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert (que penós que alguns centenars de milers d'independentistes l'hagin alçat on és), amb suposats arguments de neutralitat que en realitat no ho són: perquè no voler participar en la Consulta també et col·loca en un dels bàndols, en concret, en el de l'espanyolisme que UDC comparteix amb les forces abans esmentades (i encara amb ICV, lamentablement, tret de R…

En Pujol desfermat (II). L'exigència ètica incomplerta

La (el temps dirà) històrica conferència d'en Jordi Pujol de dimarts de la setmana passada a la Universitat Pompeu Fabra tenia diverses músiques de fons. Una d'elles era la que invocava el rigor ètic en l'acció política. Important. Importantíssim. Un tema incòmode, absolutament oblidat, com si l'nsulsiada dels antics valors religiosos dominants durant segles a la nostra societat hagués estat succeïda pel no res. En concret, per allò de faig el que em ve de gust a cada moment com si visqués sol en el món. És un tema sobre el que caldrà parlar molt i molt el dia que haguem guanyat la llibertat: no es pot construir res col·lectiu seriosament sense uns mínims de rigor ètic comunitari. Me n'alegra que el President Pujol més desfermat també en parli, encara que sigui per referir-se a la pràctica de la solidaritat amb alguns regions espanyoles de baix nivell de renda, que, com ha quedat abastament demostrat durant les tres darreres dècades, no es mereixen.

Només hi he tr…

Espanya premia els traïdors

Disculpeu-me la vehemència, però hi ha dies que certs personatges et travessen l'ànima. Ahir va prendre possessió com a nou Director General d'Esports del govern espanyol, l'alt càrrec socialista català Albert Soler i Sicilià. Ha pres el relleu de Jaime Lissavetzky, suïcida candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid. En Soler, a qui ja vaig dedicar un apunt fa alguns mesos, ha estat l'home encarregat a l'ombra fins ara de frustrar les expectatives de reconeixement internacional de l'esport del seu país. Un botifler de cap a peus, doncs. Ho ha fet amb gust emprant tots els instruments legals i il·legals dels quals disposa l'estat que ens ocupa per lluitar contra la majoria d'edat del nostre esport. Però, a més d'un botifler, aquest personatge, aquest individu (que dirien Le Luthiers) és un autèntic pocavergonya, un penques. En les seves primeres paraules a Catalunya Ràdio, encara calentet, ha afirmat que la seva posició fins ara no ha estat de car…

Líquid per a la Generalitat: idees de bomber, o no?

Mentre el PSC manté un paper galdós, lamentable, que el fa a la vista de tothom absolutament inservible per defensar els interessos bàsics del país (i així li ha anat i li anirà electoralment), el govern de la Gestoria sembla haver començat a plantejar-se l'opció de plantar-se. Fins ara, tisorada a tisorada, portem acumulat un estalvi de 2.600 milions. A costa d'un afebliment dels serveis públics sense precedents coneguts. Difícilment assumible pels ciutadans i sostenible en el temps. El portaveu, Francesc Homs, explica que, tot i això, la ministra Salgado exigeix una retallada total de 5.800 milions d'euros que deixi el dèficit de la Generalitat per al 2011 en un 1,3% del PIB. És la mateixa ministra de cera que es nega a lliurar aquest any a la Gestoria els 1.450 milions d'euros que, segons l'acord de finançament en vigor, pertocarien ara en el repartiment del fons de competitivitat.

Falten 3.200 milions. Divendres, Vicent Partal proposava en el seu editorial una…

Relats de diumenge (X): ofegueu-los amb més impostos!

Any del Senyor de 1257. Els homes del comte no acostumen a tenir pietat. L'aplicació d'una violència extrema a les relacions feudals és clau per mantenir l'hegemonia del senyor sobre els seus vassalls. Els habitants del petit vilatge ho saben. I no disposen d'eines per oposar-s'hi. Foren els darrers a caure sota la seva dependència i, precisament per això, les hosts comtals s'hi abraonen humiliant-los tant com poden. Quan cal, els soldats executen amb precisió absoluta les seves operacions de càstig. Surten ordenament del castell, completen el camí, prenen els quatre punts cardinals del vilatge i obliguen els seus habitants a lliurar-los la part fonamental de les seves collites. Teòricament, a canvi de proporcionar-los seguretat en la seva terra de frontera. El pes de les exaccions va directament al manteniment del castell comtal, incloses les fastuoses festes que s'hi celebren. Així, els pagesos que habiten en fràgils cabanes de fusta contribueixen a edif…

Avui, a la Plaça del Rei

Aquesta tarda a les sis Solidaritat Catalana per la Independència (magnífica tasca parlamentària tot i altres errors) ha convocat un acte en suport a la Llei de Declaració de la Independència que es debatrà, a iniciativa del seu subgrup, al Parlament de Catalunya, els propers dies 13 i 14 d'abril. Serà a l'emblemàtica Plaça del Rei de Barcelona. No parlem de poca cosa. La primera vegada a la història que la cambra representativa dels ciutadans de Catalunya discutirà la conveniència o no de disposar d'un Estat propi integrat lliurement a la Unió Europea. Un pas endavant, doncs, d'enorme fondària. És cert que una ERC a l'oposició que no s'hagués enfangat en el desastre Tripartit podria haver forçat aquesta situació fa set anys. Però les coses han anat com han anat i ara és el moment de mirar endavant.

Per això des d'aquest bloc he defensat la iniciativa i recolzat la campanya per apadrinar els diputats de CiU. Per ajudar-los amb estima, amb tot el carinyo de…

En Pujol desfermat (I). Em trec el barret, President

Avui els mitjans aniran a tot drap amb la notícia que el President Pujol ha votat, i ha votat sí, a la Consulta sobre la Independència organitzada amb brillantor per Barcelona Decideix. Essent una notícia d'altíssima importància, em ve de gust destacar-ne una altra gairebé tan important. Perquè abans d'independentistes els ciutadans d'aquest país (encara amb més raó els seus polítics) han de ser bons patriotes. Es tracta de la magnífica resposta d'un lúcid Jordi Pujol a la unionista i amiga Marta Llorens en el curs de l'entrevista d'ahir (paga la pena sentir-la sencera) al programa de tarda "El Secret" de Catalunya Ràdio, a preguntes de la Sílvia Còppulo. La periodista va fer notar al President que la dirigent d'UDC acabava de declarar (en el pendent lamentable cap a l'espanyolisme que viu el seu partit) que mai no podria haver presidit la Generalitat mantenint el discurs independentista que darrerament ha volgut adoptar.

La resposta d'en…