dissabte, 30 abril de 2011

Obertura de ments

Casa de la vila d'Arnes
El dret propi, traduït en forma d'un sistema constitucional complet i consistent, bastit al llarg de segles, era al mateix cor de la catalanitat en el nostre període de sobirania anterior a la derrota de 1714. Els catalans ho eren sobretot per l'adhesió a una organització política pròpia. Si bé és cert que l'Estudi General de Lleida actuà com a centre formatiu per excel·lència dels nostres juristes al llarg dels segles XV i XVI, centenars de joves aspirants marxaren a estudiar a les universitats de Tolosa de Llenguadoc, Pisa i Bolonya, enriquint després amb el seu coneixement del dret europeu la nostra arquitectura política centenària. Construïem les nostres institucions en contacte amb les millors universitats del món jurídic europeu, des d'on entraren a Catalunya les modes i les transformacions profundes en la doctrina i la pràctica del dret.

Refractari a les influències i espaordit per l'esclat de l'heretgia, Felip II de Castella, senyor dels comtats de Barcelona, Rosselló i Cerdanya (explicava fa dècades Joan Reglà) va decidir el 1559 prohibir la sortida a Europa d'estudiants dels seus regnes. El 1568, davant el creixement del protestantisme en el veí país occità, el monarca refermà aquesta prohibició específicament per als seus territoris de la Corona d'Aragó. Durant les dècades següents, l'anterior influència europea fou substituïda per una tímida decantació dels estudiants de dret catalans cap a la puixant Universitat de Salamanca. Com afirmava Eduard Punset, l'altre dia, en rebre la Creu de Sant Jordi, els països que es tanquen en sí mateixos perden neurones. És el que Espanya porta fent-nos cinc segles. I tot i els seus esforços (i la tonteria d'alguns) ens continuem ensortint.

divendres, 29 abril de 2011

Lliçons de tres clàssics

Aeroport del Prat








De vegades combatem en un bàndol només perquè ho fan els nostres. Per lleialtat a uns orígens, unes simpaties o unes conviccions. Quin plaer militar en aquest Barça. Un veritable privilegi quan perceps amb tota la potència del món que, a sobre, els teus són els bons. D'aquests onze dies de clàssics s'acumulen les lliçons. Hem vist l'apoteosi del joc de destrucció confrontada a la voluntat de crear, redreçada com l'au fènix després de la derrota; tot, pels detalls petits. Hem vist, sobretot sentit, una xiulada massiva dels nostres a la Marxa Reial novament camuflada per l'espanyolisme; només cal (com han fet alguns mitjans) comparar l'àudio de Televisió espanyola i el de qualsevol de les televisions mundials que van retransmetre la final. Hem vist la polèmica per l'ús del català al Bernabeu (la nostra llengua genera violència, diuen!) i la xiulada dels madridistes a una parla que (si fossin mínimament civilitzats, si volguéssin que el seu estat tingués una mínima possibilitat de sobreviure) haurien de considerar una mica seva.

Hem vist la confiscació massiva d'estelades per la seva policia, mentre els pollastres franquistes onejaven al cel de la capital; la persecució d'un símbol de llibertat i la protecció de la memòria del feixisme. Hem vist la directiva Rosell sumida en el seu habitual silenci messell, en el seu món happy flower; atiborrant-se al Zalacaín amb els mateixos que t'insulten cada dia comprant tribunes periodístiques de luxe; compartint taula amb el Borbó i els milions putrefactes de l'emir de Qatar; amb aquell posat tan clàssic de l'establishment català de fer veure que no sagnes mentre el vermell t'arriba fins a les sabates. Hem vist un entrenador obligat a reaccionar en defensa de la seva dignitat, de la dels seus jugadors i de la del seu país (en prendran nota els nostres negociadors de l'espoli?); amb un sorollós cop de puny, intel·ligent i efectiu. Hem vist, finalment, un equip ferm en les seves conviccions, tenaç en l'esforç, capaç de combinar un projecte de futur, una idea d'equip i les millors condicions per fer explotar el talent dels més ben dotats. Hem vist tantes coses en aquests onze dies!

dijous, 28 abril de 2011

Exercir el lideratge des de la responsabilitat

Consulta a Barcelona









Sé que la voràgine diària fa que es vagi perdent en l'horitzó, però és que m'agrada tant continuar parlant de l'èxit esclatant de la Consulta sobre la Independència a Barcelona. Encara que sigui només de les importants lliçons de futur que ens ha llegat. Per a mi n'hi ha una d'extraordinàriament rellevant. Ha demostrat l'enorme responsabilitat dels líders socials en l'acceleració del nostre procés d'emancipació nacional. Més enllà de la magnífica tasca duta a terme pels voluntaris de Barcelona Decideix i del bon lideratge de l'equip que ha encapçalat l'organització de la Consulta a la capital catalana (amb menció d'honor per a la intel·ligència d'Alfred Bosch), hi ha un fet que crec capdal en l'augment significatiu dels resultats a Barcelona: la implicació directa via vot del president Pujol i del nostre Gran Timoner. Especialment, encara, del primer.

Qualsevol observador del 10 d'abril va poder comprovar el volum important de gent gran que es va mobilitzar empesa per l'exemple d'un lider del prestigi encara vigent (enmig del descrèdit de la classe política) de l'expresident Pujol. El seu fill, ho he recordat des d'aquest bloc, reconeixia la mateixa nit, que els partits anaven encara dues passes per darrera de la gent. I aquest és el problema. Falten lideratges responsables. En l'àmbit de la política, de la cultura i de la comunicació. Si es parteix del convenciment que la independència és l'únic camí que assegura la supervivència del nostre país (i així ho creuen a hores d'ara la majoria dels homes i les dones influents), és estrictament necessari que aquells qui tenen més capacitat d'impactar l'opinió pública encapçalin la manifestació. Convencin els tebis. Facin pedagogia. És responsabilitat dels líders marcar el rumb del país, no esperar que es mogui sol i seguir el corrent de la gent sense arriscar. 

dimecres, 27 abril de 2011

N'estem fins al capdamunt

Catedral de Ciutat de Mallorca










A mi se m'ha acabat la paciència. Per això me n'ocupo tan poc del que passa al Congrés espanyol. En tot cas, per denunciar de tant en tant la farsa contínua que representa l'actuació patètica de la Banda dels 25. Els diputats socialistes, dipositaris dels anhels de la majoria dels electors catalans, sempre disposats a posar-los al servei d'interessos que res no tenen a veure amb el seu benestar i que habitualment van directament en contra. Cap novetat. Fa més d'un segle, Enric Prat de la Riba, encara en la seva etapa prepolítica de periodista, com a director de La Veu de Catalunya, escrivia amb la seva brillantor habitual el 23 de juny de 1899: "Catalunya n'està fins al capdamunt, de la política espanyola: la política de la falta de govern, dels desgavells en l'administració, de la corrupció i la banalitat; la política que fa barcos que no naveguen i exèrcits que no lluiten i empleats que roben però no administren, que es ven per un grapat d'or les engrunes de son imperi colonial com ja abans havia sacrificat tot aquest imperi a l'estúpid orgull de dominar-lo, de posar-lo incondicionalment als peus de les taifes d'afamats que ronden les tertúlies de la cort [...]. La salvació de Catalunya està en el fet que siga cada dia més catalana i la d'Espanya que abandoni cada dia més aqueixes tradicions polítiques espanyoles que l'han dut al trist estat d'avui [...]. Cada dia menos espanyols, hauria d'ésser el lema d'unes corts veritablement regeneradores; cada dia més apartats d'aqueix tipo d'estat eternament decrèpit, que és la riota d'Europa; cada dia més aproximats a la manera de ser i de procedir propis de les nacions civilitzades". Cent deu anys més tard, dues dictadures, una guerra i tres estatuts després, continuem fins al capdamunt i ja ens ha quedat prou clar que no existeix cap possibilitat de regeneració.

dimarts, 26 abril de 2011

L'espanyolisme com a odi de classe

Església parroquial de Cardona











Fa alguns dies, amb la seva agudesa habitual, en Quim Torra publicava un article absolutament recomanable titulat "El Parlament de la colònia: bravo per María Llanos de Luna!", on retratava la diputada encarregada d'intervenir, en la seva condició de portaveu adjunta del Grup Parlamentari Popular, en el debat sobre les esmenes a la totalitat de la Llei de Declaració de la Independència el passat 13 d'abril. Sevillana de cinquanta-un anys, l'elegantíssima senyora María Llanos de Luna Tobarra, funcionària de carrera del Ministerio de Trabajo (subdelegada del Govern espanyol entre 2003 i 2004) no parla ni un borrall de català, fet que l'avala per competir amb Ciudadanos en l'ús de l'espanyol a la cambra. A banda d'altres consideracions que és millor no posar per escrit, l'estampa de la senyora Llanos de Luna em va portar al pensament un element (disculpeu que em posi marxista) que m'ha semblat reflectit també en la Consulta sobre la Independència a Barcelona: l'existència d'un espanyolisme fonamentat en l'odi de classe.

Un company de feina va fer més hores que un rellotge en una de les taules de la Consulta situades a la part alta de la Diagonal de Barcelona. En comentar les dificultats intrínseques al territori triat, em va parlar del to pejoratiu, del menyspreu altiu, d'uns quants dels ciutadans que havien passat empolainats davant la taula: aquestes que féu són coses del poble baix. Existeix, en efecte, un segment social fet d'alts funcionaris espanyols i de fills d'alts funcionaris i militars d'enllà d'esperit plenament colonial. Dotat naturalment d'una supèrbia de plantejaments que situa els seus conciutadans a l'alçada dels indis del Perú. La senyora María Llanos de Luna hi pertany per dret propi. Veient les seves evolucions i les de la seva cap de files, se'm va acudir que el nostre Parlament, a més de reduir aquest any el seu pressupost ordinari un 9%, podria també convidar-les a dipositar una petita part dels recursos que esmercen en draps, ferralles, pedreria, quiròfans i cremes facials per aturar les conseqüències socials de l'espoli fiscal i les retallades de la Gestoria. Potser hi podríem fer feina.

dilluns, 25 abril de 2011

Se va habé un follón

Parc Catalunya (Sabadell)









Tot i la crisi devastadora que ens tenalla, encara queda espai per l’humor. A la manifestació de fa uns dies a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, tal i com ens va ensenyar l’APM hi havia, suspesa en l’aire, sostinguda per globus, una pancarta amb aquest mític lema. L’acumulació de retallades ha posat el país en una mena d’estat d’excepció. El Telenotícies de la nostra explicava pocs dies després que una part important, majoritària, dels especialistes formats en els darrers anys als hospitals catalans no podran obtenir-ne contractes definitius. De fet, s'entrevistava un d'ells, a punt de fer les maletes amb destinació Alemanya. Els recursos invertits en la seva formació s’esfumaran. Aquesta setmana, precisament, una cosina nostra fragatina, que acaba d'aprovar el MIR, podent triar entre hospitals de Barcelona i Bilbao no ha dubtat ni un moment. Fuga de talents, en diuen.

Allò que no deixa de sorprendre és el fet que només a Catalunya, segons sembla, hi ha problemes en el finançament de la Sanitat. Fins i tot la ministra Pajín es permet anar-nos donant lliçons. Els talls de vies urbanes només se succeeixen a Barcelona. Ni Sevilla, ni València, ni Madrid, ni Saragossa, ni Bilbao. A Badajoz poden continuar tranquil·lament, suposo, amb les seves operacions de canvi de sexe. Només aquí sembla haver-hi amenaça de retallada. Només aquí hi ha dèficit galopant. En canvi, a Espanya, el sistema sanitari s’aguanta d’allò més bé. Per alguna cosa se’ns espolien entre quinze i vint mil milions d’euros anuals. Per poder mantenir a Espanya els serveis públics que aquí trontollen o passen definitivament a la història. “Se va habé un follón”. Tant de bo.

diumenge, 24 abril de 2011

Un equip per a la història

Catedral de Ciutat de Mallorca









Veure en Xavi i l'Iniesta, drets, assistint esportivament des de la gespa a la proclamació de campions, a l'aixecada de la malaguanyada Copa del Borbó (per obra d'un Sergio Ramos en lamentable estat etílic), esdevé un altre símbol gràfic de la grandesa d'aquest equip forjat a l'ombra d'en Pep Guardiola. Més d'una vegada he parlat des d'aquí contra la tendència happy flower que ens fa les coses més difícils. Els nostres rivals fan tot el contrari, amb un èxit rotund: insistir dies i dies en que sempre acaben amb deu contra el Barça condiciona l'àrbitre de la final fins al punt que diversos jugadors (en particular el psicòtic Pepe) aconsegueixen acabar el partit tot i merèixer fins a mitja dotzena de targetes grogues. La intimidació de la primera part del partit, absolutament antiesportiva, és el resultat d'un terreny prèviament llaurat per Mourinho amb extrema habililitat. Però, en fi, amb la bossa plena per tres anys de títols, això és (gairebé) només anecdòtic.

Amb el pragmatisme propi dels homes de la brigada de narcòtics, el dia després de la desfeta, el gran Cuní interrompia el cronista de la tornada blaugrana a Barcelona per matitzar-lo que sí, que el Barça havia fet un bon partit, que havia caigut dempeus, però que la història només recordaria, fredament, el nom del campió. I aquest axioma tan habitual en les valoracions periodístiques de les grans finals futbolístiques, justament això, és el que ha aconseguit trencar el Barça d'aquestes darreres tres temporades, el millor Barça de la història. Perquè, tot i la victòria a la Copa, al Madrid de Mourinho (en general, a tots els equips del portuguès, col·leccionista de títols), d'aquí vint-i-cinc anys, no els recordarà ningú. Però, en canvi, el Barça de Guardiola ha guanyat ja un lloc, potser el més alt, de l'Olimp de la història del futbol. Fins i tot, perdent. El projecte, finalment, per sobre del resultadisme. Això és el més gran del Barça de Guardiola. Tot i la seva excessiva tendresa.

dissabte, 23 abril de 2011

Ni les cadires ens van deixar

Avui, diada de Sant Jordi, no em resisteixo a recomanar la darrera obra d’en Jaume Sobrequés i Callicó, titulada L’Onze de Setembre i Catalunya. Guerra, resistència i repressió (Barcelona: Editorial Base, 2011). Es tracta d’un llibre breu, fàcil de llegir, però que alhora permet tastar el llenguatge i l’esperit original de l’època en els seus propis documents. S’estructura en dues parts: una primera, conté una bona síntesi de la Guerra de Successió i la pèrdua de les llibertats catalanes (recomanable per a qui vulgui un coneixement ràpid dels aspectes medul·lars del procés). A continuació, en la segona part, trobem vint-i-quatre textos fonamentals per a il·lustrar el període de guerra i resistència de les institucions catalanes (d’entre el juliol de 1713 i el setembre de 1714) i altres disset testimonis de les enfollides mesures repressives adoptades per les autoritats d’ocupació entre el setembre de 1714 i l’octubre de 1718.

Posats a triar-hi un tast, ara que s’apropen les eleccions municipals, transcric una part del penúltim document, dedicat a l’intent d’esborrar fins al darrer record del govern municipal barceloní lliure de la nostra època constitucional (p. 234-235): “Habiendo entendido el rey que en las casas del Ayuntamiento de esa ciudad de Barcelona se conserva presentemente, en un gran salón alto, el teatro y asientos que usaba el Consistorio de Ciento, manda su majestad que vuestra excelencia [el capità general] haga luego, se quiten estos asientos antiguos y se ponga la sala en la forma en que están las de los Ayuntamientos de las demás ciudades de estos reinos. Dios guarde a vuestra excelencia muchos años como deseo. Madrid, 28 agosto 1718.”

divendres, 22 abril de 2011

Vol la Gestoria els meus 77,26 € d'IRPF?

Santes Creus
Tot i que no es pot lliurar fins al dia 3 de maig, aquest any m'he avançat a preparar la temuda declaració de la renda. He tingut un petit disgust. Feia temps que no em passava però aquest any, amb menys possibilitats de deduccions, em surt a pagar. En concret, 77,26 €. Fa alguns dies, el bon patrici i eurodiputat convergent Ramon Tremosa valorava la possibilitat de pagar els impostos directament a la Gestoria, sense la necessitat de passar per Madrid. Com a acte de força. Deia que què passaria si cinquanta mil catalans fessin cua davant l'Agència Tributària Catalana per pagar el seu IRPF. Que no ens podrien enviar la Guàrdia Civil. Em sembla una excel·lent iniciativa. De fet, m'hi apunto.

Ara només cal que el conseller Mas-Collell habiliti la finestreta necessària per fer-ho i em certifiqui que el Departament d'Economia de la Gestoria ha rebut els diners que li lliuraré amb gust. Però fem-ho de debò. Perquè abans de llançar aquesta mena de propostes a l'opinió pública, l'eurodiputat Tremosa hauria d'haver trucat els seus per posar-hi fil a l'agulla. Que són al Govern. Ens sobre idees enginyoses i ens manquen accions concretes que facin pedagogia país endins i suposin un toc d'atenció real a Espanya. No més brindis al sol ni amenaces buides que no fan sinó manifestar la nostra habitual impotència. La màxima responsabilitat és ara del Gran Timoner i els seus. Què fem?

dijous, 21 abril de 2011

Gibraltar català

Platja de la Mar Bella (Barcelona)








En les darreres setmanes el sempre subjacent afer de Gibraltar ha tornat a surar a l'opinió pública. La visita del príncep Carles d'Anglaterra al país veí, va provocar les habituals intervencions públiques reivindicatives per part del Borbó petit i el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Fins i tot els mitjans de la brigada de narcòtics, ancorats encara en els ítems més bàsics de l'irredemptisme nacionalista espanyol, s'hi van posar bé. Poc després, el ministre principal gibraltareny Peter Caruana visitava can Cuní i Barcelona (per aquest ordre). Nosaltres hi tenim a dir. De fet, varem col·laborar a l'ocupació anglo-neerlandesa del penyal. Així que, es pot dir, és un dels pocs vestigis que resten de la denominada victòria catalana de 1705 (títol, per cert, del llibre d'Antoni Porta i Bergadà publicat per Pòrtic el 1984) anterior a la descomunal derrota de 1714. Podem celebrar les victòries a més de commemorar les derrotes.

L'1 d'agost de 1704 deu vaxells anglesos a les ordres del vicealmirall Byng i deu neerlandesos comandants per l'almirall Van Dussen s'internaren a la badia d'Algesires per a formar línia de batalla davant les fortaleses de Gibraltar. A la tarda, els vaixells de transport desembarcaren uns dos mil infants de marina anglesos i neerlandesos i tropes irregulars catalanes, tots ells comandats per qui havia estat estimadíssim lloctinent de Catalunya en els darrers anys de Carles II, Jordi de Hessen-Darmstardt. Després d'un bombardeig infernal el vespre del dia 4 d'agost les tropes de Hessen-Darmstadt entraren pel portal de la muralla i prengueren possessió de la vila en nom de Carles III. Els catalans que participaren en l'acció (en total, entre 250 i 300), en la seva majoria voluntaris i gent de mar, foren distribuïts en dos cossos d'exèrcit, la bateria catalana per als artillers i la companyia catalana per als infants. La memòria d'aquesta contribució és l'únic que ens queda d'aquells temps de llibertat.

dimecres, 20 abril de 2011

Ni cent mil wats de potència

Consulta de Barcelona









Diu que la Federación Española de Fútbol ha contractat cent mil wats de potència per tapar la previsible xiulada de l'afició blaugrana al Borbó en els prolegòmens de la Final de la Copa del Rei que se celebra aquesta tarda. Són les habituals tècniques que, en d'altres àmbits de la realitat, com ara als mitjans, aplica amb tant d'èxit la brigada de narcòtics. Massa soroll, que diuen els documentalistes. Aquesta maniobra, però, m'ha fet pensar en la disparitat de reaccions de l'espanyolisme davant l'èxit de la Consulta sobre la Independència a Barcelona. Atesa la impossibilitat de deixar de parlar-ne, hem sentit, sempre a posteriori, reaccions ben diferents. En un extrem cal situar aquells que pateixen sordera crònica. En aquest segment, cal qualificar d'antològic l'article d'en Francesc de Carreras del passat 14 d'abril al diari del comte. L'home es mou en l'habitual demagògia revestida de tècnica jurídica per acabar carregant contra el Gran Timoner. Però on arriba a nivells de ceguesa extraordinària és en l'anàlisi de la participació a la consulta, fet que el porta a constatar d'entrada que, cito literalment, "curiosamente, en los últimos treinta años el independentismo no ha avanzado ni retrocedido, permanece igual".

Caram, quina capacitat d'anàlisi de la realitat (i de qualsevol estudi d'opinió que es vulgui, des de les enquestes dels diaris fins a les del CEO)! L'home es catedràtic de dret constitucional però no sap llegir. És normal, només es dedica a recitar de memòria la carta magna espanyola. No cal, però, sortir del mateix àmbit de l'espanyolisme radical resident a Catalunya, per contradir la seva visió sobre l'impacte de les Consultes, només cal llegir en un dels mitjans digitals d'aquest espai (ep, sense agafar-ne tampoc el constum) el seu excorreligionari i exdiputat de Ciutadans Antonio Robles. Cito també literalment: "No los menospreciéis, hace 30 años eran cuatro pelagatos sin más credibilidad que cualquier otra ocurrencia evanescente de la adolescencia. Hace 20, aún estaba prohibido en TV3 pronunciar la palabra independencia (órdenes de Jordi Pujol). Hace 10, CiU se resistía a echarse al monte de ERC por radicales y frikis. Y ayer, hasta el presidente de la Generalidad la votó". L'espanyolisme comença a veure les orelles al llop i és perquè, indiscutiblement, tot i els errors de les forces polítiques que encarnen les diferents versions de l'independentisme, estem gaunyant l'hegemonia. Encara que alguns mitjans s'esforcin a tapar-ho, si cal, com a Mestalla, amb la despreporcionada força de cent mil wats de potència.

dimarts, 19 abril de 2011

Desenmascarar els canalles Centelles


La setmana passada l'Ajuntament de Barcelona va retre un nou homenatge a la memòria del mític fotògraf republicà Agustí Centelles. No cal repetir-ho: digne d'aquest i tots els reconeixements del món. A la fotografia de la notícia a l'Avui es podia veure els seus fills vestits amb suprema elegància. A ningú no pot estranyar: els dos milions d'euros cobrats en els darrers dos anys per la vomitiva comercialització de l'obra del pare donen per a molt. El fet de fer-se les víctimes a la seu del govern municipal barceloní té la seva gràcia. Precisament fa pocs mesos, la ciutat s'ha "beneficiat" de la darrera venda dels germans: 145 imatges vintage a canvi, segons els càlculs dels experts, d'uns quatre-cents mil euros (el que equival a un u per cent d'allò que van vendre al Ministerio de Cultura per set-cents mil). Excel·lent operació, sense dubte. Saben cada vegada més.

Per a aquells lectors que segueixin la meva dèria per aquest cas i les seves nefastes conseqüències (mercantalització d'un patrimoni privat però d'enorme interès públic, en el fons, cosa de tots), avui teniu l'oportunitat d'assistir a la presentació del llibre de Ramon Alberch titulat El preu de la memòria. El cas de l'Arxiu Centelles (Lleida: Pagès editors, 2011) que se celebrarà a l'Alibri Llibreria de Barcelona a les 19.30 hores. L'obra, de petita externsió, constitueix una síntesi del denominat cas Centelles des de la perspectiva del principal negociador per part de la Generalitat, l'antic Subdirector General d'Arxius i Gestió Documental. A més d'insistir en la total deslleialtat del Govern espanyol, contextualitza i posa en ordre cronològic el desenvolupament de la negociació, fet que desenmascara per si sol la immensa pocavergonya dels Dalton i el seu maldestre relat exculpatori. A alguns del gremi no ha agradat aquest passar comptes. Crec, però, que tot el que sigui denunciar públicament les seves males arts paga la pena. Almenys, atès que el seu compte corrent continua pujant, que la seva dignitat, a nivell públic, quedi al lloc que li correspon.

dilluns, 18 abril de 2011

Podríem anar concretant el com i el quan?

Ajuntament de Barcelona









El passat 13 d'abril, dia històric en el qual per primera vegada, el Parlament de Catalunya va debatre sobre la devolució de la independència nacional (sí, encara que a fora l'espectacle no fos del tot edificant), que ens fou arrabassada per les armes fa tres-cents anys, el diputat Jordi Turull, portaveu parlamentari de la federació governant, va afirmar que CiU podia estar d'acord amb el què, però no en el com ni en el quan. Més enllà del fet que els unionistes del seu grup (gairebé tots d'Unió) potser no hi estarien del tot d'acord amb aquesta tesi, per donar per bona la seva excusa, per a no creure que es tractava només de fugir d'estudi, caldria concretar. Marcar el camí d'una vegada. És innegable que Convergència i Unió, després de la victòria electoral del passat 28 de novembre té tot el dret a portar la iniciativa. Així ho ha volgut el poble que tan sovint s'equivoca.

Però si, de veritat, la majoria del seu grup està d'acord amb Solidaritat Catalana i ERC (i amb la majoria del poble de Catalunya segons totes les enquestes) en el què, però no en el com i en el quan (gran notícia!), el país necessita d'una vegada per totes un calendari d'actuació clar i transparent. Si hem de suportar més retallades a compte de la permanència del nostre espoli, si hem de posar en risc amb més temps d'autonomisme la supervivència del país i l'herència material i cultural de les properes generacions, potser tenim dret a saber del cert quin és l'encara a hores d'ara boirós objectiu final i quin el procediment que l'actual majoria vol per assolir-ho. Si hem d'esperar dos anys més a contemplar la mort de l'inviable projecte de pacte fiscal, sembla absolutament necessari que Convergència i Unió concreti, d'una vegada, quin serà el famós pla B el dia després que el nacionalisme espanyol llenci a les escombraries la seva proposta.

diumenge, 17 abril de 2011

Relats de diumenge (XI): Estratègies de crionització

L'Ebre









L'home no es pot dir que mai, des de feia molts i molts anys, hagués gaudit de bona salut. Aquell matí, però, quan l'ambulància el va portar a correcuita a l'hospital presentava un quadre comatós que l'introduïa de ple, a marxes forçades, en la fase terminal. L'equip mèdic, format teòricament pels millors, es va reunir després d'una primera inspecció del malalt. El seu cap era un home enèrgic, d'idees aparentment clares i aficions marineres. Era del parer que, per davant de tot, abans de pensar en res més, era necessari estabilitzar-ne les constants vitals i evitar que marxés definitivament. Altres metges de l'hospital, en franca minoria, eren partidaris d'operar-lo d'urgència assumint-ne els riscos: calia extirpar el tumor que sotmetia aquell cos pacient a una degradació imparable. Era precís cauteritzar d'arrel el problema que amenaçava de provocar una fallada general. Fins i tot el catedràtic emèrit, en altres temps partidari de tractaments conservadors, havia acabat aliniat amb la jovenalla.

Però no només hi havia problemes d'estratègia entre el cap mèdic i altres metges no tan reconeguts. Hi havia també el doctor calb, distingit amb tota mena de premis nacionals i internacionals, sempre superb i aficionat a anar per lliure. Per a ell, el malalt estava fet un xaval i es tractava només d'una simple crisi transitòria. D'operar res i d'extirpar encara menys. Quina mandra. No volia escàndols que l'impedissin fitxar en un futur, el més proper possible, pel totpoderós hospital veí. La decisió final de l'equip va consistir a esperar un tractament revolucionari que es trobava en fase de proves i que d'aquí un parell d'anys estaria finalment operatiu (sempre que els assajos clínics anessin bé). Només calia aconseguir mantenir viu el pacient durant vint mesos, si calia, fent ús de la crionització. El doctor calb, visiblement contrariat, va espetar una amenaça abans d'acabar la reunió de l'equip: les autoritats sanitàries de la Unió Europea, els va advertir, mai aprovarien la implantació d'aquella nova tècnica.

dissabte, 16 abril de 2011

El cas dels catalans: tots a Westminster


Un grup de bons patricis promociona la iniciativa Tots a Westminster, a la qual han donat suport fins ara més de sis mil catalans. Serveixin aquestes línies de suport i de reclam per a tots aquells lectors que encara no hi hagin fet constar la seva adhesió. Es ben coneguda la traïció de la corona anglesa als compromisos contrets amb el nostre país en el denominat Pacte de Gènova (1705), en respecte del qual s'havia obligat a protegir el nostre règim constitucional originari. Els debats parlamentaris dels anys 1713-1714 van fer sorgir el denominat Cas dels catalans, davant les crítiques a aquella deslleialtat històrica. Sensibles al seu passat històric, davant la gran manifestació del passat 10 de juliol de 2010, un grup de catorze diputats del Parlament de Westiminster va presentar una moció en favor de la lluita del nostre poble per decidir lliurement el seu destí.

En agraïment, Tots a Westminster proposa un viatge a Londres el primer cap de setmana de juny per lliurar al Parlament britànic totes les adhesions recollides durant els tres mesos de durada de la campanya. Entre els membres del Consell Assessor de la iniciativa cal destacar el nom del catedràtic d'història moderna de la Universitat de Bacelona Josep Maria Torras i Ribé, un dels principals especialistes en l'estudi de la violència militar a la Guerra de Successió, citat reiteradament en aquest bloc (entranyable antic professor d'un servidor). Es tracta, penso, d'una excel·lent iniciativa (seguint la petja dels Deu mil a Brussel·les) que contribueix a difondre la trajectòria històrica dels nostres drets no només entre la pròpia població catalana, sinó també a la vella Europa. La internacionalització de la nostra causa, com repeteix sovint un bon lector de Per a bons patricis, és un element clau de la nostra lluita. Que sigui tot un èxit!

divendres, 15 abril de 2011

Ciudadanos fa cent anys








El Partit Republicà Radical va obtenir a l'Ajuntament de Barcelona la majoria absoluta a les eleccions municipals de desembre de 1909. La formació populista d'Alejandro Lerroux arribava a la cúspide del seu poder. Immediatament, però, començà la divisió interna i les acusacions de corrupció. La premsa hostil aviat catalogà la majoria dels regidors radicals barcelonins com "la colla de la gana", per la seva tendència als favors més o menys confessables i al tràfic d'influències. Entre la documentació personal d'un d'aquells regidors hi ha el testimoni, en format de "saluda", del clima on aviat s'emmarcà l'activitat pública dels radicals. Deixo en rodona la lletra impresa i en cursiva l'afegit manuscrit:

"El Presidente del Ateneo Obrero Republicano Autonomista de Hostafranchs.
Besa las manos al señor don Pedro Doménech y le notifico que en virtud de su poca formalidad, le ruego se abstenga de visitar nuestro local durante los festejos de este Ateneo, pues hay mucha admósfera en contra de usted.

Don Francisco Rosich tiene con este motivo el honor de ofrecer a usted el testimonio de su más distinguida consideración y señalado aprecio. Barcelona 1 de octubre de 1910."

El regidor va anotar a la part inferior del full: "contestado el 2 octubre dándome de baja de socio".

dijous, 14 abril de 2011

Serà un 14 d'abril

Platja de Sant Pol de Mar









Es veu que no hi ha pressa. Sembla que no està en joc, que no penja d'un fil, el futur dels nostres fills. Que podem anar fent, malvivint amb les misèries que l'autonomisme ens ofereix cada dia. Per això, ahir, a les 18.22 hores, la federació governant al nostre país (amb la significativa absència del Gran Timoner a l'hemicicle: el debat no l'interessa?) va decidir avortar el debat sobre la independència nacional. S'ha acabat el bròquil. Ara tocarà empassar-se noves tones de frustració amb una patètica maniobra de distracció de final conegut. És, sembla, la manera com els independentistes de CiU han decidit que cal eixamplar la nostra majoria (que ja és tal: ho diuen de fa mesos totes les enquestes). Encara ens cal esperar més. Com diu un bon lector d'aquest bloc, ara, d'immediat, sense espera, veuen més bé retallar els serveis públics que retallar l'espoli fiscal. El que ve, doncs, ja ho sabem: quatre anys de patiment extrem d'un país intervingut. Quatre anys de llistes d'espera a la sanitat, d'atur creixent, de tancament d'empreses, d'empobriment general, de paràlisi a les infraestructures, de degradació del sistema escolar, d'una administració dessagnada. Quatre anys més d'ignomínia i d'estultícia.

Quatre anys més de jocs irresponsables. De regat en curt dels de sempre. De pensar en la cadira. Però no hem de perdre l'esperança. La força del poble acabarà surant incontenible. Finalment, després que els polítics autonomistes caiguin encara més baix (sí, encara poden), vindrà un 14 d'abril. Després que el govern espanyol, d'aquí poc a mans de la dreta cavernícola (amb l'auxili de l'esquerra d'encefalograma pla), ens insulti i ens assetgi, no tindran altre remei. Els polítics independentistes hauran de deixar de fer autonomisme. Serà un 14 d'abril quan, a unes eleccions al Parlament de Catalunya, els partits nacionals, fent saltar pels aires l'oposició del front unionista que conformen PSC, PP i Ciudadanos (una minoria, només són 49 de 135), proposin als ciutadans en els seus programes electorals, una vegada superada la broma de l'impossible pacte fiscal, un projecte obertament rupturista amb Espanya. Serà un 14 d'abril. I la victòria diàfana dels partits nacionals amb una franca proposta independentista provocarà un veritable canvi de règim cap a la llibertat. Serà un 14 d'abril. I des d'avui mateix hem de treballar des de baix incansablement perquè sigui un 14 d'abril de l'any 2014.

dimecres, 13 abril de 2011

Abstenir-se davant la platja de la llibertat



Diumenge, com tants d'altres, vaig baixar a Barcelona per viure de primera mà l'esperit de la Consulta sobre la Independència. A la Plaça Sant Jaume vaig veure una estampa que em va semblar ben rebeladora. Explicativa del perquè de l'èxit d'aquesta iniciativa nascuda de la societat civil, al davant i sovint en paral·lel als partits polítics. Davant el tendal on els voluntaris atenien els votants, el responsable del sistema informàtic (magnífica eina) creat específicament per a la Consulta, vestit amb el peto groc d'informador, s'adreçava als vianants per convidar-los a participar en la festa. Els de dalt de tot picant pedra, vaja. Un exemple magnífic. A la nit, l'Oriol Pujol reconeixia que la gent va dues passes per davant dels partits. És ben veritat. I la llàstima és que les organitzacions polítiques que es reclamen sobiranistes, tot i reconèixer el problema, no tinguin a hores d'ara cap propòsit d'esmena.

Perquè el gir històric podria produir-se avui. Però no. Que el Gran Timoner té el seu rumb i no vol estavellar el vaixell contra les roques. Encara que l'embarcació presenti vies d'aigua pels quatre cantons. Des del destructor cuirassat veuen, còmodament instal·lats, les fortificacions costaneres. És veritat que les provisions comencen a escassejar (ens hem quedat amb un àpat diari) i que l'aigua entra per tot arreu. Però es pot anar tirant a base de pegats. Hi ha dues opcions, esperar a que l'exèrcit del davant es rendeixi o fer alguna cosa. Alguna cosa que no sigui una maniobra de distracció de final absolutament improductiu (pacte fiscal). Altres (segona opció) prefereixen carregar els seus estris a les barcasses i llançar-se en direcció a la platja de la llibertat. Perquè cada dia que passa el país es degrada. Costa molts més sacrificis. Molts es perdran en l'intent. Però la història no l'escriuran els covards que mirin amb prismàtics les evolucions dels bons patricis des del pont de comandament. Sinó aquells qui, deixant-se la pell, aconsegueixin trepitjar amb els peus humits la platja de la llibertat. I és on som avui.

P.S. No se m'acudeix un moment més ideal per a distingir Josep Antoni Duran i Lleida amb la Creu de Sant Jordi.

dimarts, 12 abril de 2011

Duran, el gran sapador del Govern

Arenys de Mar








Si alguna cosa està dissolent els fonaments del govern del Gran Timoner és l'acció política tenaç i emmetzinadora d'en Duran. Amb amics així, no cal oposició (que, de fet, no hi és). El segon cas Ortega així ho avala: a hores d'ara, vexada fins a l'extrem, si no ha plegat és que no té absolutament cap dignitat. La vicepresidenta de nas allargassat va quedar ben tocada pel cas del currículum amanit. No l'hem tornat a veure més enllà del lliurament dels premis Ràdio Associació de Catalunya, quan va fer aquella nova contribució lèxica brillant al seu català florit en parlar dels bons "professionals i professionales" de la radiodifusió del país (ui, dijous al Polònia). Després de molts dubtes, la dona debia arribar a la conclusió que, atès que fins i tot l'amiga Fernández Bozal havia desobeït l'amo, per tal de no ser assenyalada com a abstencionista, no tindria més remei que anar a votar. Uf, quina ràbia.

I així va ser que la vicepresidenta de nas allargassat va anar a votar deixant sol el calb de la Franja. L'endemà, en Duran es trobava tan abandonat per tothom que va decidir matar dos ocells d'un tret, tot anunciant a bombo i plateret que l'Ortega havia votat no a la Consulta. Aquesta maniobra humiliant aconsegueix, d'una banda, deixar clar (per a qui en tingués cap dubte, que tampoc no debia ser gaire gent), que la vicepresidenta és un veritable titella en les seves mans (tot i ser major d'edat, ni tan sols pot anunciar ella soleta, si és que vol, el sentit del seu vot) i, de l'altra, donar tones de munició a l'enemic representant una vegada més la imatge d'un marcat desgavell intern al govern de la Gestoria: el president vota sí i la vicepresidenta vota no. Dragon Khan al Bipartit. Diu que ha parlat en nom d'ella "perquè li dóna la gana" i que la dirigent unionista l'havia autoritzat a fer públic el seu no. Francament, si fos ell, no me n'hauria refiat tant. Potser va tornar a mentir (ep, i va votar en blanc).

dilluns, 11 abril de 2011

Felicitats, barcelonins! I ara a prendre la Ciutadella

Trenet de Can Rull (Sabadell)










M'estic aficionant a això del twitter. De feia dies tenia pensat, modestament, llançar una etiqueta amb l'esperança de fer una petita contribució a la causa tot i la meva escassa influència en aquesta xarxa social. Es tracta de #prenemlaciutadella, expressió amb ressò històric, com pertoca a aquest bloc. De fet, no és sinó, tal i com diversos seguidors d'aquest Per a bons patricis han anat apuntant reiteradament durant setmanes, potser mesos, una invitació a acomboiar des del carrer el debat i la votació, per primera vegada des de l'ocupació borbònica de fa tres-cents anys, d'una Llei de Declaració d'Independència al Parlament de Catalunya. Sabem que no prosperarà perquè els diputats de CiU encara no volen que ho faci. Encara no s'hi veuen forçats. Tot i la campanya d'apadrinament endegada fa algunes setmanes, sembla que no els hem commogut. Continuarem esperant que tornin del seu viatge actual cap al no res del pacte fiscal.

El d'aquests propers dies tampoc no serà un esforç balder. De la mateixa manera que sabíem que les Consultes no tenen efectes legals i que de tota manera calia fer-les. Perquè el valor pedagògic d'una i altra cosa és absolutament extraordinari. Signifiquen, i és molt, trencar tabús en l'imaginari del país. Una gimnàstica completa. És votar sobre la independència al carrer i al Parlament, tal i com algun dia, no massa llunyà, farem amb totes les de la llei. I és que les accions que va preparant la societat civil catalana més conscienciada del fet que ens trobem en un moment clau de la nostra història se succeeixen vertiginosament. Després de l'espatarrant més d'un quart de milió de votants a la Consulta de Barcelona (aconseguit sense mitjans materials i amb l'establishment i els seus mitjans radicalment a la contra), avui s'inicia la mobilització de diverses entitats i partits polítics en suport als diputats que vulguin exercir la seva condició amb coherència. Per demanar-los que siguin capaços de votar exactament el mateix els diumenges i els dimecres. Ànim, no és gaire difícil, només cal conservar tres dies la mateixa papereta. Que segueixi la festa!

diumenge, 10 abril de 2011

Un dia per a la història



Després de mesos de gestació ha arribat el gran dia. Gràcies a tots els que heu deixat hores de son i de família, maldecaps més o menys intensos per treure temps de sota les pedres. Tot i les adversitats. Tot i la carrera de relleus unionista que ens ha portat dels retrets d'en Duran i les agressions de l'extrema dreta (espanyolista i legal) a l'atzagaiada final de El Periódico, obligat a darrera hora a actuar davant la impossibilitat d'amagar per més temps la Consulta a l'opinió pública. La nostra és una lluita de generacions. Amb un enorme sentit històric. Avui crec ben adequat recordar les paraules del preàmbul del "Decreto de Persecución del Separatismo", dictat pel Borbó a proposta del president del Directori Militar Miguel Primo de Rivera y Orbaneja el 1923. El record dels fets que se'n descriuren s'escau absolutament a la gioiosa jornada d'avui. Han passat gairebé noranta anys, però les paraules del dictador esdevenen, encara, per desgràcia (o no, perquè vol dir que encara hi som, tot i la violència extrema que ens han aplicat), absolutament actuals:

"Señor. De los males patrios que más demandan urgente y severo remedio es el sentimiento, propaganda y actuación separatista que viene haciéndose por audaces minorías, que no por serlo quitan gravedad al daño y que precisamente por serlo ofenden el sentimiento de la mayoría de los españoles, especialmente de los que viven en las regiones donde tan grave mal se ha manifestado.

El presidente del Directorio Militar, que se honra dirigiéndose a vuestra majestad, y de acuerdo con él, somete a la resolución de vuestra majestad medidas y sanciones que tienden a evitar el daño apuntado, con tanta más autoridad y convicción cuanto que, resuelto a proponer a vuestra majestad en breve plazo disposiciones que definan y robustezcan las regiones y su desenvolvimiento administrativo y aun su fisonomía espiritual, ha de purgarlas antes del virus que representan la menor confusión, el más pequeño equívoco en sentimientos en que no cabe admitirlos y que ningún pueblo ni Estado conscientes de su seguridad y dignidad admiten ni toleran.

Madrid, 18 de setembre de 1923."

dissabte, 9 abril de 2011

PSC i afins: autonomisme de psiquiàtric








Les darreres hores abans de la històrica Consulta de Barcelona han estat monopolitzades per les crítiques de l'autonomisme d'esquerres a la convocatòria, francament nerviós pel curs dels esdeveniments. Se senten en minoria i així ens ho volen fer saber. Bé. Fantàstic. Certament, des de la descomunal patacada del 28-N, el principal referent polític d'aquest malmès espai, el PSC, sembla atordit. Autènticament estabornit pel directe a la mandíbula. Amb commoció cerebral. Cent dies després, encara no ha aconseguit aixecar-se del terra del quadrilàter. Més preocupant encara, és com si presentés una acumulació de patologies mentals producte de l'impacte duríssim rebut. Els danys semblen molt considerables i així, se succeeixen posicions absolutament incomprensibles per a la immensa majoria de la ciutadania d'un país que viu hores dramàtiques. Fa uns dies, el portaveu parlamentari Joaquim Nadal acusava el govern de la Gestoria d'intoxicar l'opinió pública (mania persecutòria) i reblava pocs dies després l'argument a la ràdio perdent absolutament els papers davant l'audiència (atacs d'histèria).

El partit, responsable primer de l'acumulació de deute més descomunal de la història de la Gestoria, tot i haver pactat el millor finançament de la història (amnèsia), critica ara agrament, d'una banda, les retallades de 2.600 milions d'euros del govern Mas, mentre, de l'altra, exigeix que es compleixin fil per randa les exigències de Madrid: és a dir, una tisorada de més del doble, en concret, de 5.800 milions d'euros (transtorn de doble personalitat). Com si volgués provocar una ensulsiada dels serveis públics sense precedents coneguts a Europa. L'espectacle final, després de mesos de suportar l'actitud antidemocràtica de l'alcalde Hereu (accessos d'agressivitat descontrolada), ens l'oferia ahir el diari de capçalera de l'esquerra autonomista en publicar no pas un breu a les pàgines de política, sinó la portada, el tema del dia i l'editorial dedicats a criticar de forma radical la Consulta sobre la Independència de Catalunya que se celebrarà demà a la capital del Principat, alhora que la qualificava d'antuvi d'autèntic fracàs i de cortina de fum (pèrdua greu de les percepcions sensorials bàsiques). Francament, em sembla que tots plegats necessiten un reconeixement psiquiàtric urgent.

divendres, 8 abril de 2011

Estàtues a Duranlàndia

Horta de Sant Joan
Un dels arguments més recurrents del calb de la Franja per insistir en el seu unionisme radical és la tesi que afirma que UDC ha defensat l'estat confederal des de la seva fundació. Que, per davant de tot, cal ser fidels al llegat rebut. Sense considerar quin és l'esperit de l'herència. Passa que el partit té molts anys, vuitanta, i que el món i el país han canviat molt des d'aleshores. Aleshores, a una Europa d'entreguerres preparant a marxes forçades la confrontació, a una Espanya sumida en una dictadura aixoplugada pels Borbons, els projectes polítics s'atenien a un context que res té a veure amb l'actual. Com a representant del Congrés espanyol, en Duran i Lleida sap perfectament que formem part de la Unió Europea. Que aquest és el nostre horitzó a data d'avui. Qualsevol persona fidel a l'ideari original d'UDC sabria que l'adaptació als temps d'aquest esperit confederal ens porta a Europa. A constituir-nos en Estat dins la Unió política del vell continent.

I aquí rau la trampa del líder unionista. En que la dinàmica confederalista que teòricament, només teòricament, defensen, exigeix que Catalunya esdevingui Estat abans d'establir els lligams d'unió amb el que sigui. UDC, doncs, si la cadira dels màxims dirigents no fos la prioritat, hauria d'apostar per una Catalunya-Estat. Per estricta fidelitat a la seva història. En canvi, es limita a afirmar que aquest futur és impossible. I punt. Estan convençuts que el seu ideari és inviable, així ho expliquen i es queden tan amples. Sigueu coherents, doncs, canvieu-lo. Afirmeu el vostre autonomisme militant d'una vegada, que és l'única alternativa real que existeix a l'Estat propi. Seguint els paràmetres pujolians, serem independents o residuals. Quan el país es troba en un dels moments més delicats de la seva història contemporània, tan a la vora que té un peu fent tentines damunt del precipici, no sembla que fer-se l'estàtua sigui l'actitud més responsable per a aquests homes i dones tan enamorats de la centralitat.

dijous, 7 abril de 2011

L'ofensiva unionista contra la Consulta


Sabadell








Contra tot pronòstic, UDC ha estat capdavantera en l'ofensiva unionista de la darrera setmana abans de la celebració de la Consulta de Barcelona Decideix. Ni el PP, ni el PSC, ni Ciutadans, tu. Un Duran i Lleida enfollit no sap exactament si li queda algun mitjà de comunicació català i espanyol (des de la nostra ràdio nacional a VEO7) des d'on esbombar la seva furibunda oposició, en una barreja d'admonició per als propis i de representació del Congrés espanyol en política exterior (espanyola). S'hi ha afegit amb gust la segona autoritat del país, la presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert (que penós que alguns centenars de milers d'independentistes l'hagin alçat on és), amb suposats arguments de neutralitat que en realitat no ho són: perquè no voler participar en la Consulta també et col·loca en un dels bàndols, en concret, en el de l'espanyolisme que UDC comparteix amb les forces abans esmentades (i encara amb ICV, lamentablement, tret de Raül Romeva, Ricard Gomà i alguns patriotes més).

Capítol a part mereix l'article de fa uns dies de la vicepresidenta del partit, Marta Llorens al diari del comte. D'una radicalitat total en el rebuig a les Consultes. Rebuig en defensa d'una suposada centralitat, sense percebre que el centre es mou, i molt. Al cap i a la fi, quines lliçons d'estratègia pot donar un partit que no ha concorregut mai en la seva història recent a unes eleccions en solitari. Sense el paraigües del germà gran. La Llorens insisteix en el fet que la demanda d'un nou pacte fiscal amb Espanya marca el límit al qual estan disposats a arribar. Però, una altra UDC és possible. No parlem de la militància de base que, passant olímpicament de les directrius del calb de la Franja, fa temps que va decidir votar a la Consulta. També alguns dirigents, encapçalats per l'alcalde de Vic Josep Maria Vila d'Abadal, han començat a mirar des de la finestra del tren del conformisme on viatgen còmodament instal·lats i comencen a descobrir i fer notar que, en realitat, el país circula per carretera i en direcció contrària a la del seu històric partit. Ells tenen en els anys a venir la responsabilitat de canviar la direcció d'UDC abans que Convergència es vegi forçada a canviar de soci.

dimecres, 6 abril de 2011

En Pujol desfermat (II). L'exigència ètica incomplerta

Ca la Bianga (Canet de Mar)










La (el temps dirà) històrica conferència d'en Jordi Pujol de dimarts de la setmana passada a la Universitat Pompeu Fabra tenia diverses músiques de fons. Una d'elles era la que invocava el rigor ètic en l'acció política. Important. Importantíssim. Un tema incòmode, absolutament oblidat, com si l'nsulsiada dels antics valors religiosos dominants durant segles a la nostra societat hagués estat succeïda pel no res. En concret, per allò de faig el que em ve de gust a cada moment com si visqués sol en el món. És un tema sobre el que caldrà parlar molt i molt el dia que haguem guanyat la llibertat: no es pot construir res col·lectiu seriosament sense uns mínims de rigor ètic comunitari. Me n'alegra que el President Pujol més desfermat també en parli, encara que sigui per referir-se a la pràctica de la solidaritat amb alguns regions espanyoles de baix nivell de renda, que, com ha quedat abastament demostrat durant les tres darreres dècades, no es mereixen.

Només hi he trobat un punt contradictori. En la citada conferència del President, en el repàs a la seva acció política a Madrid, es mostrava convençut d'haver fet bé en donar suport a la llei de partits espanyola acordada per PP i PSOE. I aquí hi veig una manca de coherència ètica. Em direu que ha aconseguit el seu objectiu perquè ETA agonitza. No ho comparteixo. Sóc dels ingenus, dels romàntics, que encara creuen que la fi no justifica els mitjans. Que un objectiu lloable no pot ser defensat de qualsevol manera, passant per sobre dels valors bàsics. Per això estic en contra de l'ús de la violència contra l'ocupant. I per això no he admès mai la llei de partits: privar de drets fonamentals un col·lectiu de desenes de milers de persones no es mai constructiu ni ens apropa a la justícia. La pau de la força no és veritable. I aquest error, tard o d'hora, acabarà surant.

dimarts, 5 abril de 2011

Espanya premia els traïdors

Església parroquial d'Arenys de Mar










Disculpeu-me la vehemència, però hi ha dies que certs personatges et travessen l'ànima. Ahir va prendre possessió com a nou Director General d'Esports del govern espanyol, l'alt càrrec socialista català Albert Soler i Sicilià. Ha pres el relleu de Jaime Lissavetzky, suïcida candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid. En Soler, a qui ja vaig dedicar un apunt fa alguns mesos, ha estat l'home encarregat a l'ombra fins ara de frustrar les expectatives de reconeixement internacional de l'esport del seu país. Un botifler de cap a peus, doncs. Ho ha fet amb gust emprant tots els instruments legals i il·legals dels quals disposa l'estat que ens ocupa per lluitar contra la majoria d'edat del nostre esport. Però, a més d'un botifler, aquest personatge, aquest individu (que dirien Le Luthiers) és un autèntic pocavergonya, un penques. En les seves primeres paraules a Catalunya Ràdio, encara calentet, ha afirmat que la seva posició fins ara no ha estat de caràcter polític, sinó d'estricte respecte a allò que estableix la Constitució espanyola.

Tots sabem que quan es diu això en realitat s'afirma, encara que ens vulguin enganyar, la interpretació espanyolista extrema del text legal que regula la nostra vida política. Però, allà on el caràcter petri de la seva cara queda perfectament retratat és en un detall gravíssim de les seves primeres declaracions. Preguntat sobre com afecta la crisi a l'esport espanyol, l'home treu pit com un nan mental. Mentre el seu govern exigeix a Catalunya que apugi els impostos per pagar als espanyols allò que a nosaltres se'ns comença a negar. Alhora que s'exigeix contenció extrema, enfollida, a la despesa de les comunitats autònomes, responsables de la major part dels serveis públics, el senyor Soler i Sicília té la desvergonya absoluta, total, de vantar-se del fet que el govern espanyol ha reduït molt menys les subvencions directes a les federacions esportives d'allò que han fet les autonomies. Mentre acomiado companys que porten anys i anys treballant al meu costat a l'administració, només se m'acudeix una cosa: xato, ets un autèntic desgraciat.

dilluns, 4 abril de 2011

Líquid per a la Generalitat: idees de bomber, o no?

Sant Feliu de Guíxols
Mentre el PSC manté un paper galdós, lamentable, que el fa a la vista de tothom absolutament inservible per defensar els interessos bàsics del país (i així li ha anat i li anirà electoralment), el govern de la Gestoria sembla haver començat a plantejar-se l'opció de plantar-se. Fins ara, tisorada a tisorada, portem acumulat un estalvi de 2.600 milions. A costa d'un afebliment dels serveis públics sense precedents coneguts. Difícilment assumible pels ciutadans i sostenible en el temps. El portaveu, Francesc Homs, explica que, tot i això, la ministra Salgado exigeix una retallada total de 5.800 milions d'euros que deixi el dèficit de la Generalitat per al 2011 en un 1,3% del PIB. És la mateixa ministra de cera que es nega a lliurar aquest any a la Gestoria els 1.450 milions d'euros que, segons l'acord de finançament en vigor, pertocarien ara en el repartiment del fons de competitivitat.

Falten 3.200 milions. Divendres, Vicent Partal proposava en el seu editorial una vaga fiscal. No crec que la inicitiva prosperi. Potser són els nostres representants els qui, d'una vegada, han de donar la cara. Els proposo (crec que en Puigcercós ha fet declaracions en la mateixa línia) una via de comptes clars. No resoldrà el problema, però hi pot ajudar. La Generalitat ocupa (segons dades del maig del 2010) 199.861 treballadors propis i d'entitats públiques. Si comptem (encara que no sigui del tot científic) una mitjana d'ingressos nets de 1.800 € per càpita i una retenció de l'IRPF del 18%, tenim que aquesta retenció es situa en uns 324 € per treballador. Si fem una ràpida multiplicació trobem que això representa mensualment 64,75 milions d'euros, 777 milions si multipliquem aquesta xifra per dotze pagues o 906,6 si ho fem per catorze. Gran Timoner, quedi's amb les retencions fins a nou avís: no pagui l'IRPF a la Hisenda espanyola. Si ells es poden passar la llei i els acords pel forro, nosaltres també. Després d'això, encara ens faltaran 2.300 milions més. Fem aleshores l'emissió de bons...

diumenge, 3 abril de 2011

Relats de diumenge (X): ofegueu-los amb més impostos!

Canal de la dreta de l'Ebre







Any del Senyor de 1257. Els homes del comte no acostumen a tenir pietat. L'aplicació d'una violència extrema a les relacions feudals és clau per mantenir l'hegemonia del senyor sobre els seus vassalls. Els habitants del petit vilatge ho saben. I no disposen d'eines per oposar-s'hi. Foren els darrers a caure sota la seva dependència i, precisament per això, les hosts comtals s'hi abraonen humiliant-los tant com poden. Quan cal, els soldats executen amb precisió absoluta les seves operacions de càstig. Surten ordenament del castell, completen el camí, prenen els quatre punts cardinals del vilatge i obliguen els seus habitants a lliurar-los la part fonamental de les seves collites. Teòricament, a canvi de proporcionar-los seguretat en la seva terra de frontera. El pes de les exaccions va directament al manteniment del castell comtal, incloses les fastuoses festes que s'hi celebren. Així, els pagesos que habiten en fràgils cabanes de fusta contribueixen a edificar i mantenir les cases de pedra, dins del castell, dels soldats, ministres i servidors del comte.

No penseu que tots els pagesos del vilatge són contraris al comte i a les seves exaccions abusives. No, no, que va. Molts d'ells aspiren, simplement, a deixar el vell vilatge per a instal·lar-se al castell. Així passaran de dominats a dominadors. Darrerament, el fred i altres condicions metereològiques adverses han compromès, no només les collites, sinó també la volateria, els porcs senglars, els confits i el bon vi que sempre havien arribat fins ara a la taula del comte i els seus homes. La decisió del governant és incontestable: si els pagesos d'aquell vilatge remot no poden servir-nos com fins ara, simplement, caldrà apujar-los els impostos. Com de costum els cavallers més fidels i les seves mainades han sortit del castell amb els cofres buits i amb les armes adequades per omplir-los. Als homes del vilatge només se'ls ofereixen dues opcions: rebutjar d'una vegada la força bruta del comte plantant cara o fugir per sempre més a unes altres terres. Mentre el consell dels caps de casa decideix, dones i nens comencen a omplir els carros per a la marxa. Potser serà l'únic remei...

dissabte, 2 abril de 2011

Avui, a la Plaça del Rei


Aquesta tarda a les sis Solidaritat Catalana per la Independència (magnífica tasca parlamentària tot i altres errors) ha convocat un acte en suport a la Llei de Declaració de la Independència que es debatrà, a iniciativa del seu subgrup, al Parlament de Catalunya, els propers dies 13 i 14 d'abril. Serà a l'emblemàtica Plaça del Rei de Barcelona. No parlem de poca cosa. La primera vegada a la història que la cambra representativa dels ciutadans de Catalunya discutirà la conveniència o no de disposar d'un Estat propi integrat lliurement a la Unió Europea. Un pas endavant, doncs, d'enorme fondària. És cert que una ERC a l'oposició que no s'hagués enfangat en el desastre Tripartit podria haver forçat aquesta situació fa set anys. Però les coses han anat com han anat i ara és el moment de mirar endavant.

Per això des d'aquest bloc he defensat la iniciativa i recolzat la campanya per apadrinar els diputats de CiU. Per ajudar-los amb estima, amb tot el carinyo del món, perquè ells són molt importants, a apretar el botó de la llibertat plena. Sembla que no. Que ells tenen una altra estratègia. Que ara, curiosament i contradictòriament, votaran no perque prefereixen densevolupar el dret a decidir. En tot cas, l'oportunitat de l'acte d'avui i de la votació d'aquí uns dies no pot ser més total. Ens trobem en un moment catastròfic en el qual els catalans som cridats a lliurar a Espanya els recursos que permetin mantenir a ponent els serveis públics que aquí ens diuen que són insostenibles. Molts, gairebé tots (a excepció de l'aparell genuflex del PSC), tenim la sensació d'una pressa de pèl absoluta, monumental, còsmica. Avui i d'aquí uns dies tenim l'oportunitat tots plegats de dir prou o d'esperar dos anys més, quan el nostre Gran Timoner emprendrà finalment una batalla, la del pacte fiscal, que ell i tots sabem perduda abans de començar. Que sigui un èxit!

divendres, 1 abril de 2011

En Pujol desfermat (I). Em trec el barret, President

Palau de la Generalitat (Barcelona)









Avui els mitjans aniran a tot drap amb la notícia que el President Pujol ha votat, i ha votat sí, a la Consulta sobre la Independència organitzada amb brillantor per Barcelona Decideix. Essent una notícia d'altíssima importància, em ve de gust destacar-ne una altra gairebé tan important. Perquè abans d'independentistes els ciutadans d'aquest país (encara amb més raó els seus polítics) han de ser bons patriotes. Es tracta de la magnífica resposta d'un lúcid Jordi Pujol a la unionista i amiga Marta Llorens en el curs de l'entrevista d'ahir (paga la pena sentir-la sencera) al programa de tarda "El Secret" de Catalunya Ràdio, a preguntes de la Sílvia Còppulo. La periodista va fer notar al President que la dirigent d'UDC acabava de declarar (en el pendent lamentable cap a l'espanyolisme que viu el seu partit) que mai no podria haver presidit la Generalitat mantenint el discurs independentista que darrerament ha volgut adoptar.

La resposta d'en Pujol m'ha semblat la d'un veritable bon patrici, a les antípodes de la misèria moral (tot i les lliçons que acostumen a impartir) que caracteritza la banda d'en Duran al si del Bipartit. El President ha explicat que va entrar en política amb l'afany superior de servir el seu país. No pas per ser president de la Gestoria. Que aquest mai ha estat el seu interès superior. Que durant cinquanta anys ha pensat que la millor manera de desenvolupar aquest servei era seguint la ruta que ha fresat. Però que ara li cal redreçar el rumb, rectificar, perquè estava equivocat. I que per servir Catalunya en aquests moments la seva política de sempre no serveix. Així, no serveix. Chapeau. A les antípodes de la pràctica política del poder pel poder que mou tanta gent al nostre país. Exercir el poder al servei de la construcció nacional de Catalunya. Que ara vol dir en el combat per obtenir un Estat propi. A això s'hi apunta, finalment, el President. Què important!