dimarts, 31 maig de 2011

És la cartera, company!

Eix Macià (Sabadell)









Finalment, temps de pressupostos. És una d'aquelles coses que Esquerra hauria d'haver començat quan encara es deia ERC. M'ha alegrat profundament escoltar en boca de Solidaritat Catalana per la Independència allò que penso de fa anys, que el debat anual sobre pressupostos de la Gestoria és un moment clau en el lloable propòsit d'explicar a la majoria dels catalans el que suposa el dogal espanyol. L'espoli al qual som sotmesos. És l'oportunitat de trencar la cantarella habitual sobre què faran els seus diputats la resta de la legislatura una vegada fracassat l'intent de proclamar la independència al Parlament gràcies al vot negatiu o l'abstenció dels diputats independentistes de CiU, PSC (?) i ICV. Que què han de fer? Explicar el que podríem gastar si disposessim de les eines de les quals totes les comunitats polítiques del món es doten per fer front a allò que els nostres enemics anomenen amb desvergonya els problemes reals de la gent.

La dutxa freda autonomista porta setmanes, mesos ja, recordant-nos tots els serveis públics que deixarem de gaudir arran de la crisi. Això fa mal. Però encara molt més ha de doldre en el subconscient dels catalanets. No és només què deixarem pel camí en els propers anys a base de retallades, sinó a què renunciem en termes de progrés i benestar en acceptar tàcitament l'espoli colonial al qual som sotmesos. A quins hospitals, a quins nivell de seguretat al carrer, a quins ajuts a la dependència, a quines beques, a quines instal·lacions escolars, a quants mestres, metges i mossos. A quin desballestament de les nostres potencialitats econòmiques, a quina degradació de les nostres infraestructures acceptem ésser sotmesos a major glòria de la recentralització madrilenya. Fem doncs, uns pressupostos com si disposséssim dels vint mil milions d'euros que ens roben cada any: només serà augmentar un 40% els cabals anuals a disposició de la Gestoria!

dilluns, 30 maig de 2011

Ciao, ciao Bolonya (a voltes amb l'espoli)










Fa alguns anys en la carena de l'onada del debat sobre la seva aplicació, no em vaig veure capaç de jutjar en la seva globalitat el procés de Bolonya. És cert que alguns aspectes ideològics, més o menys encoberts, relatius a la pura mercantilizació del coneixement, feien una mica de por. Especialment a aquells que ens movem en el món de les humanitats. Paral·lelament, però, algunes conseqüències pràctiques comportaven una major atenció a l'esforç docent i una aplicació més intensiva de recursos per millorar el nivell de l'educació universitària. En el context de crisi i de depredació espoliadora en el qual ens trobem, no hi ha dubte, el curs que ara acaba podem entonar definitivament el ciao, ciao Bolonya. Mentre alguns grups de recerca universitaris continuen disposant de recursos per organitzar sobrers simpòsius internacionals amb patums mundials, propis de l'època en què ens pensàvem que erem rics, a una part del personal docent, el més precari sovint ni mileurista, se li ensenyarà aquest juny la porta de sortida.

Naturalment, la retallada en l'àmbit universitari, com en la resta de l'administració pública, carregarà no pas sobre els alts càrrecs i els incomptables assessors dels rectors (simbòlic, si voleu), sinó sobre els professionals que, des de la base, treballaven al servei de la Universitat. Per compensar l'estalvi dels seus sous de misèria, l'any vinent s'eliminaran assignatures i es suprimiran grups, augmentant el nombre d'alumnes i impossibilitant de fet qualsevol intent d'avaluació continuada i d'atenció més personalitzada. Com diria aquell, és ho que hi ha. Tràgica constatació amb funestes conseqüències de futur. En un context de crisi i de necessitat de formar millors professionals per competir en el món globalitzat, Catalunya fabricarà pitjors universitaris, molts dels quals hauran de marxar, a més, per poder fer fructificar la formació rebuda a societats més desenvolupades que la nostra, on trobaran el reconeixement i l'homologació que el nou sistema els havia de reportar al nostre país. És una mostra més de les servituds del nostre espoli. Una de tantes. Ciao, ciao, Bolonya.

diumenge, 29 maig de 2011

Neix l'Associació per la Transparència en la Preinscripció Escolar


Avui, amb gran goig, a aquells lectors veterans que recordin la llarga batalla lliurada per l'escolarització dels meus fills contra el Departament d'Ensenyament, reflectida a la sèrie primer i després bloc Tot esberlant el mur, no puc deixar d'anunciar-los el naixement de l'Associació per la Transparència en la Preinscripció Escolar. Aquí estem i hem vingut a donar molta guerra. És el resultat dels contactes fets durant els darrers mesos amb diversos pares de Barcelona, Terrassa i Girona. Hem creat un compte a twitter i una pàgina a facebook. Naturalment, disposem d'una pàgina web per canalitzar la nostra lluita amb ànims renovats. Aquesta és la primera notícia publicada:

Davant la constatació, durant el darrer procés d'admissió escolar per al proper curs 2011-2012, que el Departament d'Ensenyament persisteix en la seva negativa a respectar la llei, pel que fa a la seva obligació de transparència, un col•lectiu de mares i pares hem decidit constituir formalment l'Associació per la Transparència en la Preinscripció Escolar (ATPE). Som, simplement, un grup de ciutadans que hem participat durant els darrers anys en la Preinscripció Escolar, que hem vist vulnerats els nostres drets bàsics i que ens unim amb l'objectiu de defensar-los i de proposar una administració millor i, per tant, un país més avançat democràticament.

Lluitarem per aconseguir l’establiment per part de les administracions públiques d’un procediment de Preinscripció Escolar transparent, just i conforme a dret, que impossibiliti decididament el frau i ofereixi el màxim nivell possible d’informació a les famílies que hi participen. Ens proposem, així mateix, treballar perquè l’administració educativa de Catalunya, en conjunció amb la resta de la legislació vigent, respecti el dret dels ciutadans a l’accés als arxius i registres, en particular, en el marc d'aquest procediment de concurrència competitiva on es diluciden drets que afectaran el present i el futur dels nostres fills.

Amb la finalitat d'aconseguir-ho i d'acord amb el que preveuen els nostres estatuts, l'Associació per la Transparència en la Preinscripció Escolar es proposa, a partir d'ara mateix, actuar a través de tots els mitjans que els ciutadans tenim a l'abast en la defensa dels nostres drets:

• A través de vies de comunicació estables a la xarxa per tal de difondre el problem del frau i la manca de transparència en la Preinscripció Escolar a Catalunya, així com per respondre les consultes formulades pels seus socis i els afectats en general.


• Denunciarem públicament a través dels mitjans de comunicació les pràctiques de l’administració que vulneren el principi democràtic bàsic de transparència, així com l’existència generalitzada de casos de frau.

• Donarem suport en la mesura de les seves possibilitats a totes les iniciatives particulars o col.lectives de caràcter judicial que tinguin per objecte restablir els drets vulnerats dels pares i mares participants en el procés de Preinscripció Escolar.

• Treballarem en favor de l'adopció de reformes legals que facilitin el reconeixement del dret d’accés dels pares i la lluita contra el frau en el procés de Preinscripció Escolar.

Si ens ajudeu, podrem assolir entre tots els nostres objectius. Associeu-vos!

dissabte, 28 maig de 2011

Tal faràs, tal trobaràs

Judici Final de Santa Maria d'Arties (Vall d'Aran)
La seguretat pública acostuma a ser un dels aspectes més difícils de gestionar per a un govern. Arribat el moment crucial, actuar o no fer-ho. Prevenir mals majors o excedir-se matant mosques a canonandes. La línia és sovint tan fina que constitueix gairebé sempre un terreny abonat per a la crítica fàcil. Durant els darrers anys, però, n'hem vist de tot. Els nivells de manipulació han superat els límits habituals. La nefasta gestió del darrer conseller del ram, Joan Saura (francament, fa angúnia veure'l encara, tan tranquil, a les reunions de la direcció d'Iniciativa) va anar acompanyada, per part dels seus encertats crítics, d'unes dosis de demagògia altament considerables. Qualsevol actuació era bona per deixar-lo a l'alçada del betum. Sense contemplacions. El paroxisme va arribar amb l'acusació penal relacionada amb el desgraciat incendi d'Horta de Sant Joan, on cinc bombers van perdre tràgicament la vida.

Tot un sector del país, epidèrmicament anticomunista, va trobar en la figura de Saura (Sauron, em feia riure un amic), l'autèntica bèstia negra a abatre. Responsable de crims inenarrables. Caiguda la bèstia, fins i tot el seu número dos, com una rata de claveguera, no s'ha estat darrerament de criticar-lo, això sí, sense abandonar la poltrona fins al canvi de govern a la Gestoria. I passa que tot aquest odi abocat engendrarà en el futur, l'immediat i el més futur, més odi. Hi ha qui espera la primera errada del conseller Felip Puig en candeletes. No conec sinó les primeres reaccions dels fets d'ahir. Però no hi ha dubte que certs sectors del país s'abraonaran ara sobre el conseller amb la mateixa demagògia dels seus antecessors en la crítica. És allò de, tal faràs, tal trobaràs. Em penso que necessitarà per defensar-se alguna cosa més que un bat de beisbol.

divendres, 27 maig de 2011

D'entre les cendres d'Esquerra, el fenomen Jordi Solé

Riera de Sant Pol de Mar









No el conec de res. Escassament sé quina cara fa. Alt i prim, pertany a allò que s'acostuma a dir una família coneguda a la seva vila. En el context actual de devallada dramàtica d'Esquerra, els resultats obtinguts per en Jordi Solé, cap de llista de la vella formació republicana a Caldes de Montbui, l'assenyalen com un home cridat a jugar un paper molt i molt important en el futur del partit. Té trenta-cinc anys, és politòleg de formació a l'UAB, amb màster d'especialització cursat a Alemanya. Ha viscut a Brusel·les i a Estrasburg, com a assessor dels eurodiputats d'ERC. De veritat paga la pena observar les dades sobre l'evolució del vot municipal a la seva població. Amb Solé com a candidat, ERC ha augmentat els seus resultats dels un regidor de 1995 i 1999 als cinc de 2007 i els actuals deu de disset possibles. A una de les taules del Centre Cívic M. Hugué, Solé ha obtingut 213 de 350 vots emesos, deixant CiU en 62 i el PSC en 22.

El candidat Solé ha demostrat una enorme capacitat per arribar amb els seu discurs molt més enllà de les seves fronteres naturals. Si d'obtenir l'hegemonia d'una esquerra nacional en parlem (el gran objectiu, teòricament), després de quatre anys de pacte de govern amb CiU, la seva eclosió ha portat el PSC dels vuit diputats de 1995 als dos de 2011. Un resultat així, naturalment, no s'obté sol. Em diuen que ha sabut construir al seu voltant un equip de solvència contrastada. És el que necessita ERC a nivell nacional. Si l'Oriol Junqueras vol fitxar un segon d'abord, no hi ha dubte que el nom de Jordi Solé ha d'estar molt i molt amunt en les travesses. Si és que Esquerra vol remuntar el vol, comptar una altra vegada en posicions capdavanteres amb noms del passat (tal i com està intentant l'actual direcció) només servirà per començar amb un llast massa pesat a les ales. Que voleu que us digui, un tàndem Junqueras-Solé em semblaria de primera.

dijous, 26 maig de 2011

Esquerra: una marca trinxada a l'espera d'un nou lideratge


Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona)









A tot arreu on el context general nacional té un pes més determinant ha succeït el mateix. Barcelona és el símbol. Dels gairebé cent mil vots del 2003, Esquerra ha passat en vuit anys (fins i tot coaligada amb d'altres) a poc més de trenta-tres mil. A la meva ciutat, Sabadell, les dades són pràcticament idèntiques: dels 7.880 (9,01%) a 2.378 (3,18%) vots, netament per darrera, fins i tot, dels 3.165 de 1995. Tot i que a nivell territorial (sobretot pel que fa al nombre de regidors) ha superat els nivells assolits el 1999, es pot parlar d'un ensorrament total. Absolut. Un retorn al passat, cap a 1993-1994 a molts llocs, que pocs partits han experimentat en la història recent. A la vista dels fets incontestables, la renovació fins als fonaments és d'una necessitat radical. Una primera constatació: a hores d'ara, la marca ha esdevingut del tot inservible. Resulta difícil donar lliçons. Alguns ja ens varem apartar fa anys, quan el rumb cap al desastre era patent i els responsables es negaven a veure'l. No sóc original, però la renovacíó ha de portar fins i tot a recuperar l'antiga marca de l'èxit, ERC, desant aquesta Esquerra titanic en el bagul dels records. Com un malson.

Hauria de ser la primera decisió de la nova direcció sorgida del congrés de la tardor. Una cúpula d'on han de desaparèixer tots els responsables d'aquest desastre. La dimissió en bloc dels de dalt és un primer pas. Els moviments subterranis d'un desorientat Joan Ridao han d'acabar en el no res. Igual com la continuïtat encarnada en la persona d'Anna Simó. El seu tren ha passat i ha caigut de dalt del pont. I què dir del desvergonyiment absolut d'en Jordi Portabella, postulant-se a l'hora que encara s'espolsa la terra adherida al seu vestit després de la sonora batacada. Cal gent nova. Capaç de sumar totes les sensibilitats i d'arribar als descontents del carrer. D'il·lusionar. Amb una capacitat intel·lectual i motivadora reconeguda i eficaç. Amb una trajectòria professional pròpia i capaç d'ofertar amb credibilitat una nova manera de fer política. Que hagi passat per les urnes i hagi demostrat ensortir-se'n. No sóc qui per donar consells als militans d'Esquerra, però a mi em sembla claríssim (com comença a ser notori per a una àmplia majoria dels independentistes) que aquesta persona és una que tinc la fortuna de conèixer: l'Oriol Junqueras. Què tingui sort a l'hora d'envoltar-se d'un equip guanyador. Demà parlarem d'un nom que no en pot faltar.

dimecres, 25 maig de 2011

Deconstruint l'austriacisme


Monestir de Santes Creus
Per als realment capficats en la interpretació de les raons de fons de la Guerra de Successió, el darrer llibre d'en Jaume Sobrequés i Callicó, (en vaig parlar no fa gaire), conté unes pàgines especialment interessants. Sense menystenir la frondosa florida historiogràfica dels darrers vint anys (on excel·leixen els treballs d'en Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro o Josep Maria Torras i Ribé), l'exdirector del Museu d'Història de Catalunya, potser reconfortat en el record de l'experiència familiar, insisteix a reivindicar la figura de Ferran Soldevila (i, encara que menys, la de Jaume Vicens Vives) i la seva mítica i tan precursora Història de Catalunya, publicada entre 1934 i 1935. Sobrequés afirma que: "totes les causes que expliquen el viratge de Catalunya a partir de 1705 a favor de Carles i contra Felip V ja són ben explicitades a l'obra de Soldevila: l'animadversió catalana contra França; l'esmentada política despòtica de Felip V contra els catalans entre 1703 i 1705; la defensa del constitucionalisme català atacat pels funcionaris reials, i la lluita per l'hegemonia econòmica entre Castella i la Corona d'Aragó".

Contra les darreres interpretacions en les quals el paper de l'austriacisme com a vector ideològic d'oposició, com a model alternatiu d'organització de la Monarquia, guanya un relleu capdavanter en la dinàmica explicativa de la decantació dels catalans envers l'arxiduc (en particular, en les darreres obres del malaguanyat Ernest Lluch), Sobrequés emfatitza la importància d'aquest feix de causes que faran que els catalans triïn l'opció austríaca no pas per predilecció envers el seu casal (amb el qual havien mantingut agres disputes permanents amb eclosions doloroses des de finals del segle XVI), sinó en considerar-ho l'alternativa més viable d'oposició a la política despòtica del Borbó. L'historiador gironí no s'està de parlar de "aquesta gran bola que s'ha fet sobre l'austriacisme, tot atribuint-li tota mena de virtuts i d'actituds al servei de la nació catalana. D'això, res de res." Interessant debat que contribueix a mantenir ben viva l'atenció dels historiadors del país envers un període absolutament clau de la nostra història.

dimarts, 24 maig de 2011

Eleccions municipals i canvi de cicle

Un candidat insinuant-se als votants












Amb un augment de poc més de cinquanta mil vots i prop d'un dos per cent, CiU ha arrassat a les eleccions municipals de diumenge. Consolida un canvi històric i acumula el poder més gran que mai ha assolit al Principat, amb el control de tres (probablement) de les quatre capitals provincials i totes les Diputacions. L'èxit recolza, doncs, sobretot, en l'enfonsament sense pal·liatius del PSC, ensorrat fins als fonaments amb una pèrdua de dos-cents mil vots. Sense aprofundir-hi gaire, els resultats ofereixen altres constatacions. La primera de totes, en un context general espanyol trionfant, el nou paper determinat del PP al nostre país (creix de vuitanta mil vots i gairebé dos-cents regidors): a les victòries a Badalona i Castelldefels, cal sumar el seu paper decisiu a molts municipis importants (començant per Barcelona i Tarragona), on condicionarà molt seriosament la formació dels governs municipals. La nit electoral posava els péls de punta sentir el nostre Gran Timoner insinuar que CiU els lliurarà l'alcaldia de Badalona. Un augment compartit amb vasos comunicants, segons el perfil dels candidats a cada municipi, amb el de la Plataforma per Catalunya, amb qui ha rivalitzat sovint en el discurs racista.

L'escassa participació, ha comportat un manteniment de les posicions d'Iniciativa per Catalunya, sovint arreplegant una part del vot esfumat de les files socialistes. ERC accentua el seu desastre (perd altres setanta-cinc mil vots), retenint només algunes alcaldies de segon nivell i desapareixent absolutament de les grans ciutats (de péls a Barcelona, no entra no només a les capitals, sinó tampoc a poblacions com ara Sabadell, Terrassa i Sant Cugat del Vallès, on hi havia fet forat. Joan Ridao, en ple deliri, insistia a menystenir l'independentisme del seu partit (allò que els va donar els millors resultats recents) en comentar a TV3 els resultats electorals. Les CUP continuen avançant, encara que sense acabar de trencar motllos. I Solidaritat Catalana confirma els temors d'haver equivocat l'aposta superant només de poc l'u per cent dels vots en el conjunt català. Les candidatures independentistes en el seu conjunt assoleixen uns resultats semblants als del 2007, però la majoria dels sobiranistes tornen a dipositar la seva confiança en CiU. En les properes setmanes i mesos, doncs, l'atenció se centrarà en els congressos dels partits severament derrotats. Seran temps de revolucions davant el canvi de cicle.

dilluns, 23 maig de 2011

Roca, amaga't sota les pedres

Què pesats. N'hi ha que insisteixen i insisteixen, inexpugnables davant del desencís. Com si fossin venedors d'enciclopèdies. No contents amb comprovar que és de nit, ells repeteixen, com a bons brigadistes, que el sol és esplendorós. Sota la moderació de Lluís Bassets, els pares de la pàtria (la d'allà) Miquel Roca i Felipe González acaben de perpetrar el llibre ¿Aún podemos entendernos? Conversaciones sobre el encaje de Cataluña en España (Editorial Planeta). Torna-hi. L'altre dia vaig sentir la propaganda de l'obra per part del pare constitucional, convidat a la ràdio pública. No entenc exactament el paper d'aquest advocat de prestigi, ara envolcallat d'una certa polèmica pel fet que la Vall d'Hebron obrís en exclusiva un quiròfan dilluns de Pasqua per operar un tal Miquel Roca). Sé que és difícil fer-se una autoesmena a la totalitat a una extensa trajectòria política com la que darrerament ha assajat, amb gran honestedat, el President Pujol.

El més lògic, però, seria que Miquel Roca, permeteu-me el joc de paraules fàcil, s'amagués sota les pedres. Quan un ha estat ferrer de la presó que ens impedeix assolir la llibertat, faria bé de no donar gaires lliçons. Quan un ha despreciat incloure els drets històrics de Catalunya a la carta constitucional espanyola, impossibilitant de facto que el país disposi d'un sistema semblant al del concert econòmic i, per tant, de la capacitat d'aplicar els propis recursos contra la crisi. Quan un s'estrella amb una violència extrema en l'intent d'entendre's amb ells en l'anomenada Operació Roca, fins al punt d'obtenir zero diputats a l'Espanya espanyola. Quan un té aquesta trajectòria, el millor és amagar-se sota les pedres. I, pel que fa al títol de l'obra, només una consideració, estrictament pel que fa a l'interrogant: ja ens entenem perfectament. Com ho fan l'amo i l'esclau. La comprensió no és el problema. Simplement, tenim projectes nacionals diametralment oposats i incompatibles. Ells volen la nostra submissió. Nosaltres volar lliures. I és trist que hi hagi encara qui es dediqui a fer veure que l'amo i l'esclau són coleguis.

diumenge, 22 maig de 2011

A Naut Aran, en espanyol

Salardú
La setmana passada varem visitar la Vall d'Aran. Feia potser vint anys que no hi anava i la meva parella no hi havia estat mai. Un autèntic gaudi pels sentits i l'esperit. Paisatges naturals i obres humanes (quin romànic!) d'una alçada extraordinària, tot plegat en mig d'una climatologia extremadament canviant. Com és el moment més baix de la temporada (cosa que no entenc, perquè la primavera aranesa és absolutament espectacular), gràcies a la buidor general de turistes, varem poder captar més bé la vigència de l'aranès entre la gent del carrer: des de la recepció del petit hotel de Vielha (Hotel Fonfreda, bona tria) fins a la barra del petit i cèntric restaurant on varem sopar. També, de quina manera el bisbat d'Urgell s'ho ha de fer mirar pel que fa al foment de l'ús públic de la llengua: entre visita i visita a les esglésies de la Vall la norma reiterada era topar amb retolacions i celebracions majoritàriament en castellà.

Però l'apoteosi espanyola (esberlant només una mica l'emoció de les excepcionals pintures tardogòtiques de les seves esglésies de visita imprescindible) la varem trobar especialment concentrada al municipi de Naut Aran, que acull la borbònica estació d'esquí de Baquèira- Beret. Aquí (just quan topàvem amb els únics autocars de jubilats-turistes) els grans panells explicatius adreçats als visitants a les entrades dels dos nuclis del municipi, Salardú i Arties, eren monolingües. Monolingües espanyols. I bona part de la retolació i els textos de les senyals dels carrers de titularitat municipal eren també en la mateixa llengua i no pas en aranès o català. I això que l'Ajuntament el governa amb majoria absoluta Convergència Democràtica Aranesa, el partit amic del nostre Gran Timoner. Sigui com sigui, un excel·lent record i una bona pila d'imatges que aniran apareixent en aquest bloc durant les properes setmanes.

dissabte, 21 maig de 2011

Els immigrants s'ho queden tot (sobretot alguns)

Lleida
Fa uns dies vaig llegir una història que vaig trobar que venia molt a tomb amb un dels temes estrella de la campanya electoral. Us l'explico tot seguit. Encara que A. va néixer a Catalunya, la seva família nombrosa, els X., procedia d'un altre país no gaire llunyà. Eren temps d'un intensíssim procés de moviments poblacionals a la recerca de noves oportunitats. Com a immigrants no els va anar pas malament, encara que debien topar amb els recels d'alguns dels naturals del lloc. Tot i les dificultats innates al procés d'arrelament, J., germà d'A., va aconseguir un lloc d'influència a l'administració i en tres anys va col·locar bona part de la seva extensa parentela. Ja se sap, administració i immigrants. Ho aconseguí colze a colze amb G.G.C., sogre d'un dels germans X., home d'activitats sospitoses que poc després va haver de desaparèixer acusat d'un frau a la Seguretat Social. Ja se sap, Seguretat Social i immigrants.

L'esposa de J., immigrant com ell, va aconseguir ben aviat feina en la mateixa administració. Casualment, també van trobar ocupació en el mateix lloc altres dos germans d'A. i J., M.I. i F.J. Encara una altra germana, C. també va estar-hi empleada, tot i que finalment va retornar al seu país d'origen. Però no penseu que aquesta família d'immigrants va aconseguir feina de l'administració només per als germans. També J.C., cunyada de J. va trobar feina per la mateixa via. I la llista de beneficiats es va anar engruixint fins a abastar desenes de parents, amics i coneguts, tots del mateix país de procedència. Si heu tingut la paciència de llegir fins aquí, he de confirmar-vos que no es tracta d'una ficció. Naturalment, el país d'origen dels X. és Espanya. Els X. són els Fernández Díaz i la història completa podeu llegir-la aquí. No està acreditat si van portar amb ells al nostre país alguna malaltia, però sí sembla confirmat que van aplicar velles tàctiques colonials que encara practiquen.

divendres, 20 maig de 2011

Indigneu-vos, però amb un objectiu concret

Consulta sobre la Independència a Barcelona









Fa pocs dies, l'Avui publicava un interessant article sobre un fet que a hores d'ara només està al bressol i que en els propers anys serà notícia creixent: la emigració catalana a Europa i Amèrica comença a disparar-se. És el que succeeix als països on no hi ha futur. Potser exagero? No he pogut deixar de connectar la notícia amb l'extraordinari ressò mediàtic (quina enveja, així sí, que diria El Periódico) atorgat al moviment dels indignats. No hi ha dubte que la seva iniciativa significa posar damunt la taula, en l'agut context de crisi on vivim, les profundes injustícies econòmiques i polítiques de la nostra vella Europa. L'abús de l'establishment que ha portat a una generació a un panorama de frustració total. Amb índexs de pobresa que s'apropen al 25%. Amb nivells d'atur entre els joves superiors al 40%, propis del més pur subdesenvolupament. Amb una veritable ensulsiada dels serveis públics. Amb un sistema encarcarat de partits que no respon als interessos de la majoria.

Tot això s'esdevé a Europa i, a hores d'ara, ningú sap exactament quina serà la sortida. Que hi hagi qui protesti i s'hi enfronti és una excel·lent notícia. El problema és la manca d'alternatives que ofereixen els protagonistes. Encara més, la manca de programa i fins i tot de portaveus. Totes les simpaties per un moviment que, francament, si no canvien molt les coses, a hores d'ara sembla de futur incert, sinó directament eixorc. Però nosaltres vivim a Catalunya i aquí sí que patim un problema afegit que tenim correctament identificat i que sabem com solucionar. El nostre país és objecte d'un espoli colonial que està posant en qüestió el benestar dels seus ciutadans. Un tracte que és perfectament viable revertir si construïm una majoria democràtica sòlida. Així doncs, indigneu-vos, però amb un objectiu concret. L'objectiu que tots sabem, la constitució d'un Estat propi, la independència nacional. L'instrument per posar tots els nostres recursos a treballar en la millora de les condicions de vida i les expectatives reals de la majoria. Indigneu-vos bé.

P.S. Una pregunta final que em posa en guàrdia davant tot plegat: perquè els mitjans de la Brigada de Narcòtics dediquen més espai a l'acció d'uns pocs milers de persones nascuda a la capital del Regne que al vot de centenars de milers en una consulta popular organitzada des de baix?

dijous, 19 maig de 2011

Aviat tindrem dues Renfes? (més sobre l'espoli)

Santiga








És només una simple percepció. No he investigat els números, però així m'ho comença a semblar. Fins fa ben poc considerava un veritable privilegi ser usuari habitual dels Ferrocarrils de la Generalitat. Els agafo cada dia del món per anar a la feina. Durant molts i molts anys (amb CiU i amb el Tripartit), el servei ha estat senzillament perfecte (tot i les tèrboles notícies que han anant afectant la direcció de l'ens públic). Fins a tal punt, que sempre he preferit allargar el temps de viatge per anar a alguns destins abans d'agafar la maleïda Renfe. Principalment, perquè la fiabilitat era absoluta, mentre els ferrocarrils espanyols et deixaven tirat amb una freqüència paorosa per la seva regularitat. Dels Ferrocarrils de la Generalitat només recordo problemes en casos metereològics veritablement extrems, principalment, amb ocasió de les grans nevades. Situacions que hom podia pair tranquil·lament per la seva excepcionalitat.

Des de fa un temps, però, la sensació de decadència creixent del material mòbil ha començat a accentuar-se. Encara que existeixen veus a la xarxa molt més autoritzades per parlar sobre temes de transport públic que la meva, no em resisteixo a manifestar amb aquestes línies la meva impressió particular. En les darreres setmanes hi ha hagut fins a tres aturades del servei de la línia del Vallès. Aturades que han comportat retards d'hores en els desplaçaments. Alguna imputable a incidències personals desgraciades, però no pas totes. No costa gaire imaginar-se que el nivell d'inversió en les infraestructures de les diverses línies dels Ferrocarrils de la Generalitat ha anat caient durant els darrers anys. I comença a notar-se. M'assalta la sospita que aviat s'igualaran a la Renfe pel que fa a manca de fiabilitat. Una autèntica desgràcia. Una més, de tantes que ens provoca l'autonomisèria que ensorra el país.

dimecres, 18 maig de 2011

La memòria dels cargols

Mira-sol








No penseu que avui toca parlar de la sèrie televisiva dels Dagoll Dagom que repassava la història nacional en clau d'humor. No, no. Avui va d'una altra memòria i de com aconseguim restaurar-la a ritme de molusc. Mentre l'arxiu Centelles feia cap a Salamanca, la documentació espoliada per les tropes d'ocupació franquistes a Catalunya continua el seu trist trànsit en direcció contrària a pas de cargol. Resulta difícil concebre un ritme més lent de compliment d'una llei. Aquesta setmana la ministra sinistra ha rebut al Conseller de Cultura de la Gestoria i li ha promés una mica més de ganes en el procés. Ara mateix tenim el país enfrascat en la batalla (menor, si tenim en compte la dimensió global del problema) per aconseguir que els morosos ens paguin el famós fons de competitivitat. Però els morosos tenen molts deutes. Molts. Els intangibles, com el que ens ocupa, també són importants.

Recordareu que la famosa Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents incautats amb motiu de la Guerra Civil custodiats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola i de creació del Centre Documental de la Memòria Històrica («BOE» 276, de 18-11-2005.) és de fa exactament cinc anys i mig. El bo de Josep Cruanyes, en nom de la Comissió de la Dignitat, ha hagut de sortir novament a la palestra per recordar la nula voluntat del govern espanyol de complir amb la legislació vigent en aquesta matèria. La documentació confiscada a entitats, sindicats, partits i particulars continua arribant amb compte gotes a Catalunya. Fins al punt que encara no ha pogut començar el procés de devolució als interessats. De la documentació robada a punta de baioneta als Ajuntaments ni en parlem. En aquest cas, no hi ha encara, trenta-sis anys després de la mort del dictador, ni una trista llei que ens empari.

dimarts, 17 maig de 2011

Els fruits de trenta anys d'espoli

Seu Vella (Lleida)









L'autonomisme és misèria. Decadència crua. No cal ser gaire intel·ligent per comprovar-ho. Voleu més proves que els temps foscos que vivim i la incapacitat de la Gestoria (governi qui governi) per fer-hi front? Expliquem batalletes. Fa més de dues dècades, de petit, no hi havia vacances que la meva família no aprofités per apropar-se al poble de l'àvia. A l'alt Aragó. D'aquells viatges, recordo perfectament el que suposava creuar la frontera amb el país veí. Mentre la carretera s'estretava perillosament, el cotxe començava a transitar entre batzegades a mig camí entre Almacelles i Binèfar. Aquells sotracs es vivien a casa, sense mala intenció, no cal dir, amb una mena de satisfacció confirmatòria (almenys, així era com un servidor els percebia). El meus pares havien emigrat a inicis dels anys seixanta a la recerca d'un país millor. La superioritat de les infraestructures catalanes no feia sinó confirmar, anys després, l'encert de la seva elecció.

Aquest cap de setmana he tornat a travessar la frontera catalano-aragonesa amb els meus fills. No ben bé la mateixa, però ben propera. Baixant de Benavarri, a la Ribagorça aragonesa, la carretera és d'escàndol, amb carrils i vorals enormes, que conviden a depassar, de molt (com fa la majoria del personal), els límits de velocitat. Quan falta ben poc per arribar a Alfarràs, al Segrià, els sotracs aragonesos de fa trenta anys són ara d'una catalanitat innegable. Entre forat i forat, mentre intentes evitar-los (potser exagero una mica) encara encertes a observar, per primera vegada en tot el recorregut, un senyal que t'avisa de l'existència de radars. Després, travesses pel mig Alfarràs, Almenar i Alguaire, abans d'arribar a l'autovia. Igual que els meus pares van emigrar, em temo que als meus fills els passarà el mateix. Els hauré d'apuntar a anglès ben aviat.

dilluns, 16 maig de 2011

Grans mites del nostre temps: la unitat catalana










L'opinió públicada és gairebé unànime a considerar com una decepció el trencament de la unitat catalana a Madrid en la reclamació del fons de competitivitat d'aquest any. Francament, la sorpresa no ha estat pas majúscula. És el que la Banda dels 25 (abans amb menys membres) porta fent des de fa trenta anys. La unitat catalana és de fet impossible per diversos motius. En primer lloc, perquè hi ha una majoria aclaparadora dels diputats catalans que actua exclusivament en clau espanyola. Només els importa si governen els uns o els altres. Tot i que està arxidemostrat que el projecte nacional dels uns i dels altres passa per la construcció d'un estat on el poder real i l'economia real estiguin on han d'estar, és a dir, al bell mig de la península. On tres-cents anys d'Estat borbònic han lluitat per establir.

El desànim provocat per l'enèssima baixada de pantalons de la Banda dels 25 es percep arreu. Però, precisament pel que acabo d'expressar, encara vaig un pam més enllà. És que encara que hi hagués unitat catalana tampoc no serviria d'absolutament res. Tenim 47 diputats de 350. La immensa major part, centenars de diputats espanyols, una claríssima majoria (sense comptar-hi la Banda) s'adscriuen al corrent històric, de llarguíssim recorregut, entestat en el disseny d'una Espanya centralitzada pel que fa al poder autèntic (amb concessions aparents, tret de la petita anomalia basca, pensades bàsicament per distreure el personal perifèric). Són més i tenen un projecte que passa per destruir-nos com a alternativa bàsica de competència del pol que ells pretenen consolidar. Per això, l'única sortida és obrir d'una vegada la porta de sortida. La que tots sabem.

diumenge, 15 maig de 2011

Ho acceptarien

Santa Maria de Barberà
Els Estopa afirmaven fa algunes setmanes en un dels darrers lliuraments del programa El Convidat d'Albert Om que ells votarien no. Però que acceptarien el resultat d'un referèndum on el sí s'imposés de forma aclaparadora (en això, diuen apel·lant com sempre al fantasma de la divisió, no hi ha prou amb un 51%) en favor de la independència de Catalunya. Justament, a la feina, fa poc, només uns dies, una companya em deia exactament el mateix. Els contraris a una Catalunya lliure comencen a pensar en la hipòtesi. A veure-la com un fet versemblant, com més va cada vegada més probable. Més fins i tot que molts dels que votarien sí, però encara no s'ho creuen (que encara són moltíssims, la majoria). És un senyal inequívoc de com l'anhel de llibertat plena per al nostre país continua avançant i avançant. Hem canviat el ritme i tothom, almenys a aquesta banda del riu, ho sap.

Francament, d'entrada, de cop al bot, vaig jutjar que l'actitud dels Estopa i de la meva companya de feina era poc presentable. Em semblava com si ens perdonessin la vida. Naturalment que hauran d'acceptar la voluntat majoritària del poble de Catalunya. D'això se'n diu democràcia. El govern de la majoria. Només faltaria. Com ens aguantem i acceptem l'statu quo autonomista vigent, pura autonomisèria, els independentistes, des de fa tants i tants anys. Vist des d'un altre punt de vista, però, significa que els Estopa i la meva companya de feina accepten que la decisió sobre la llibertat l'hem de prendre els catalans i només els catalans. Que som un subjecte polític capaç de decidir per nosaltres mateixos. Que som una nació. Vist així, sense dubte, és un gran progrés.

dissabte, 14 maig de 2011

Mireu si ve de lluny

Taradell









Estefania de Requesens (1501/1508-1549), fou l'hereva d'un dels llinatges més poderosos de la Catalunya del seu temps i casà amb el cavaller castellà Juan de Zúñiga, noble sense gran patrimoni, esdevingut conseller de la màxima confiança de l'emperador Carles I i preceptor del futur monarca Felip II de Castella. Estefania, dotada d'una notable formació renaixentista i catalana, s'establí a la cort castellana amb el seu marit. Mantingué una intensa correspondència amb la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, que, ara fa gairebé vint-i-cinc anys va ser objecte d'una edició per obra de Maite Guisado, sota el títol, Cartes íntimes d'una dama catalana del s. XVI (Barcelona, laSal ediciones de les dones, 1987). Sempre havia volgut llegir-la i no fa gaire li he pogut dedicar finalment l'atenció que es mereix.

Es parla molt dels continus embarassos, de plantes i de cuina. Aspectes ben curiosos de la vida quotidiana dels nostres avantpassats (en l'àmbit social dels privilegiats, naturalment). Algunes paraules d'Estefania de Requesens sobre el seu fill Lluís, nascut a Barcelona i encara no del tot castellanitzat (home clau moltes dècades més tard en la victòria contra els turcs a Lepant i com a governador dels Països Baixos revoltats), ens il·lustren sobre l'ambient anticatalà que es respirava a la cort a les poques dècades de la formació d'una Monarquia hispànica que, aparentment, encara portava amb relativa comoditat la seva essencia multinacional original. Lluís de Requesens, diu la seva mare, gairebé sis-cents anys abans del naixement de Punto Pelota, "que vol ser català, que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya" (p. 28).

divendres, 13 maig de 2011

Una regressió sense precedents

L'Ebre a Aldover









Ahir els meus companys de feina (per desgràcia, jo no hi era), van sortir davant l'edifici a manifestar el seu desacord amb les retallades del govern dels millors. En la ment de tots hi era el nom d'un company a qui acaben de comunicar l'acomiadament després de servir la Generalitat durant dinou anys. També el d'un bon grapat d'altres, el lloc de treball dels quals perilla seriosament. Els vaig proposar una pancarta amb el lema: "Prou retallades, independència". Naturalment, els més propers van respondre que no podria aplegar tothom (naturalment, n'hi ha que prefereixen els subterfugis a anar de dret a l'arrel del problema). Em deien que calia buscar altres de més clàssics, com ara "Els treballadors contra la retallada". Certament, el clima comença a anar caldejadet. Els anuncis de nous cops de destral se succeeixen vertiginosament. Configuren la major regressió en les nostres condicions de treball de tota l'etapa democràtica.

Aquests any no hi haurà pressupost per pagar els ajuts del Fons d'Acció Social, ni el complement de productivitat anual. Segons sembla, el govern espanyol ja ha pactat amb els simpàtics nacionalistes bascos del cupo que les pagues extres tampoc no inclouran cap mena de complement i es limitaran al sou base i els triennis. Tampoc no hi haurà aportacions al pla de pensions i els tiquets menjador deuen estar al caure. En definitiva, totes les millores de la darrera dècada, durant la qual l'administració havia anat compensant amb pegats la congelació del salari i la pèrdua constant de poder adquisitiu. Els darrers rumors parlen fins i tot d'estendre la jornada laboral a les quaranta hores setmanals, a fi de compensar el fet que cada vegada hi ha més feina i menys treballadors públics. Mentre veia els meus companys he recordat que la primera vaga, de fa uns mesos, en temps del Tripartit, contra la retallada del 5% del salari, la varem fer exactament dos treballadors del meu centre. Ara, em penso, tindria molt més seguiment. La podridura autonomista avança sense pietat.

dijous, 12 maig de 2011

Sords davant el so eixordador dels clàxons










Conductor d'avançada edat. Cotxe gros. Flegma en estat pur. Els pares i mares fem pinya davant el carrer estret on té sortida l'escola dels meus fills (la que ha triat per nosaltres el Departament d'Ensenyament de la Gestoria i de la qual no hi ha manera de sortir). De sobte, l'home s'atura davant la porta. Als pocs segons, un altre vehicle se situa just al darrere. I un altre, de gairell, a continuació, quedant, en part, al mig del creuament de carrers. En un minut la cua es perd de vista al fons del carrer. Les botzines comencen a sonar. Les mares i els pares comencen a girar-se. Tothom el mira. L'home resulta absolutament impassible. La freqüència dels clàxons és cada vegada més intensa. A poc a poc es fa contínua. L'avi no canvia de rictus ni de posició, avança poc més d'un metre. Ni tan sols quan la gent comença a dir-li ostensiblement que no amb el cap. El so de queixa dels vehicles ha esdevingut finalment un so continu, eixordador.

La Banda dels 25 del Congrés actua exactament igual que aquell home. La societat catalana és ja un clam. Fins i tot des del catalanisme més tou. Una part notable de l'opinió pública comença a reaccionar iradament davant la posició inamovible, de total servitud, dels diputats socialistes catalans a les ordres del PSOE. El país demana unitat i reclama a crits la fi de l'espoli. Ara, amb la "petita" qüestió (que no arreglarà pas el problema, tal i com retrata magistralment l'espolímetre d'en Salvador Garcia-Ruiz) dels 1.452 milions d'euros del fons de competitivitat. És tracta només d'un gest. Ells impassibles. Com si ningú els parlés. A la seva puta bola (perdó per l'expressió, però és que vull fer-ho molt gràfic). I per justificar-ho, el paper d'estrassa, patètic, del diputat Francesc Vallès: fer perdre una votació a ZP portaria Espanya a ésser intervinguda per la Unió Europea. Absolutament delirant. Com aquell home gran, amb el seu cotxe gros, a la porta de l'escola.

dimecres, 11 maig de 2011

El gran problema d'en Trias

Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona)









Disculpeu-me la incursió barcelonina. Encara que de comarques, també m'agrada comentar els fets de la capital del nostre país. Més encara quan es disputa una batalla clau per al futur col·lectiu, amb una extensa influència més enllà dels límits del cap i casal. Tampoc no voldria caure en el terreny adobat i fàcil dels arguments tronats. Però és que no hi veig un altre remei. Que si torna el Tripartit. Que si pacte CiU-PP. Són els dos grans retrets, les dues grans pors que es dibuixen a l'horitzó. Cap novetat analítica, ho reconec. Fa deu anys que hi donem voltes entre l'una i l'altra. No puc evitar una certa debilitat per en Xavier Trias. És un tipus planer, obert ideològicament a un sector clarament majoritari de la ciutadania. Que, llegeixo, disposa d'un equip solvent i de plena confiança. I a sobre és un independentista declarat. Dels primers que va veure la llum dins la tropa convergent.

Però té un gran problema. Totes, absolutament totes les enquestes publicades fins a data d'avui, apunten a una victòria clara però no majoritària del candidat Trias. La majoria, a més, apunten a la consolidació del Partit Popular com a àrbitre. I a una reculada o simple manteniment de la coalició Unitat per Barcelona (Esquerra, Reagrupament i Laporta) a partir de les antigues posicions d'ERC en solitari. No hi ha dubte que el tarannà del candidat convergent l'impulsaria a l'establiment d'una àmplia coalició independentista per governar la capital del país. El gran problema rau en el fet que quan s'agafen les enquestes i una calculadora, s'arriba ràpidament a la conclusió que l'única sortida d'en Trias per fer majoria serà governar amb l'Alberto Fernández Díaz i els seus. No és que ell ho vulgui (com ho va voler en Pujol en el seu dia). És que no li quedarà una altra possibilitat aritmètica. Més encara quan l'alcalde Hereu sembla haver repuntat i el treball de la seva maquinària clientelista sembla començar a donar els seus fruits. I, tot plegat, fa por.

dimarts, 10 maig de 2011

Els Centelles van a la ràdio (més sobre la impostura)

Masia Freixa (Terrassa)









La ràdio del comte ha donat l'enèssima oportunitat de fer propaganda als Centelles. Ahir, el programa matinal d'en Basté rebia en Sergi Centelles i Joaquín Gasca. Insistien a justificar-se per enèssima vegada. A la pregunta de si els oïdors entenien la venda de l'arxiu del seu pare al Ministerio de Cultura, fins al 67% afirmaven que no, que no cola. Estan nerviosos perquè els diners no ho són tot. O perquè el seu descrèdit pot acabar afectant-los el calaix. Per començar, els convidats es queixaven de no haver-se pogut explicar fins ara. Es veu que haver passat per totes les tribunes dels grans mitjans del país no és prou. Clar, ells mai en tenen prou. S'entén. Com era d'esperar, van jutjar amb la màxima severitat el darrer llibre de Ramon Alberch, ex-Subdirector General d'Arxius de la Generalitat, amb el qual van negociar en el seu dia. No cal dir que, com tot a la vida, deu seu perfectible, però ells no s'estaven de res: des de "treball de clíping" a "ple d'errades de concepte".

Com de quartos entenen i els tribunals són cars, quan se'ls pregunta si demandaran l'autor, afirmen amb evasives que "ho estan estudiant" i que "quan passin les eleccions", fet difícil d'entendre perquè el senyor Alberch, que se sàpiga, no ocupa en aquests moments cap càrrec públic en representació de cap partit. El rigor que exigeixen als altres, naturalment, no se l'apliquen pas a ells mateixos. Captius i desarmats, insisteixen a difondre barroerament, amb l'intent de confondre l'opinió pública menys documentada, la idea que la inclusió d'un Bé en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català suposa la seva confiscació i, per tant, l'apropiació per part de la Generalitat sense contraprestació alguna als propietaris. I posen com a exemple, plens d'ignorància, l'arxiu del polític i historiador Josep Puig i Cadafalch. Aquesta inclusió, al contrari, no suposa en cap cas una confiscació, sinó que assegura, simplement, que l'arxiu no pot ser venut a l'estranger. Res més. És a dir, que els Centelles podrien continuar fent tot el calaix que volguessin amb els drets d'autor heretats del seu pare i fins i tot traspassar-ne la propietat a un tercer. En fi, esperem que en Basté compensi la seva impostura donant la mateixa oportunitat de desenmascarar-los a l'altra part.

dilluns, 9 maig de 2011

Sentiments del passat entre les mans

Platja de Salou
Tot i que, com no podria ser d'altra manera, també té els seus moments durs de monotonia, tinc una feina que no me la mereixo. És per estar agraït. No és només la fortuna de gaudir d'una ocupació estable (després de quinze anys de precarietat, això sí). Que tal i com està el pati, ja és un bon estímul. És la possibilitat d'experimentar sensacions d'una intensitat emocional tan i tan considerable. Instants que t'omplen de sobte l'ànima. Tenir la possibilitat d'endinsar-te, amb tota la riquesa del seu llegat material i espiritual, en les vides de nissagues i persones il·lustres o anònimes que han viscut experiències humanes d'altíssim voltatge. Fa uns anys, encara recordo commogut l'aproximació, document a document, pas a pas, a la vida tràgica d'una lluitadora per la llibertat, exiliada a tres països, filla d'una líder republicana morta dramàticament a la presó de Palma als anys quaranta i mare de dos fills desapareguts en plena joventut de malaltia i accident. Descobrir pas a pas les vivències d'una trajectòria humana plena d'il·lusions, d'alegries i de dolor.

És com si visquéssis moltes vides en una. Fa pocs dies tenia entre mans la documentació d'una escriptora catalana morta en ple migdia de la seva fructífera existència. Entre papers familiars, esborranys d'obra inèdita i dossiers de treball, hi vaig acabar trobant una clàssica cartera de pell marcada en un dels seus extrems amb dues lletres metàl·liques que representaven les seves inicials. Sabent del seu tràgic final, la troballa em va impactar. Més encara, quan en obirir-la, a banda i banda, es deplegaren dues fotografies dels seus dos fills petits. Digueu-me cursi, però, m'envaí aleshores, de dalt a baix, la presència dels seus impulsos d'amor maternal. Hi vaig percebre tot d'una la personalitat completa d'aquella dona que tant sovint només valorem pel reconeixement a la seva trajectòria pública, a la seva obra literària. I vaig pensar què hauria estat d'aquella escriptora desapareguda si hagués arribat a la plena maduresa creativa. I de com els seus fills, els de les fotografies a la cartera, captades a diferents edats, l'hauran trobat a faltar tots aquests anys. Un privilegi poder percebre fins els sentiments del passat entre les mans.

diumenge, 8 maig de 2011

Sant Pol, quina hora és?

Sant Pol de Mar









Fa alguns setmanes, quan començava a irrompre la primavera, varem fer una escapada familiar a Sant Pol de Mar. Quan el sol encara no escalfa en excés i la brisa del mar et refresca la cara, és un plaer seure damunt la sorra de la platja i llegir un bon llibre, amb circumstancials interrupcions per a auxiliar a les criatures en la feina de construcció de castells, volcans i carreteres damunt la sorra. La meva dona em féu pensar en l'expressió popular "Sant Pol, quina hora és?". La versió més coneguda orígens d'aquesta dita apunta a un error en la construcció d'un rellotge de sol a la vila que el feia, a la pràctica, inservible i objecte de mofa per als visitants. El web de l'Ajuntament, però, recupera una altra explicació, publicada a la revista El Sampolech pel març de 1890. Es tracta d'una versió que la vincula amb els patiments de la vila durant la Guerra de Successió.

El 15 de febrer de 1714, assetjada de feia mesos Barcelona, les tropes del Borbó van atacar Sant Pol de Mar en persecució de les unitats del regiment d'Ermengol Amill, encarregades d'aixecar en armes les poblacions de l'interior contra l'ocupació. La resistència dels santpolencs va provocar el saqueig i la crema de la vila, amb la destrucció intencionada de les campanes que havien tocat a sometent contra l'invasor i del rellotge públic. Felip V prohibí (explica la vella notícia del segle XIX) la reconstrucció de la vila, fet que obligà els sampolencs a instal·lar-se amb tendes fetes amb pals i mantes a la mateixa platja. Materials que eren immediatament desfets i guardats a correcuita a les barques de pesca cada vegada que s'atansaven els funcionaris reials. Aquells servidors del Borbó encara s'enfotien dels sampolencs humiliant-los amb la pregunta que recordava el seu estat de submissió. Tres-cents anys més tard, damunt aquella mateixa sorra, és possible contemplar la bellesa primaveral del nostre mar mentre esperem que soni definitivament l'hora de la llibertat.

dissabte, 7 maig de 2011

Escòcia ja té data (sobre la intel·ligència i la valentia)











Absolutament espectacular la victòria dels independentistes escocesos en les eleccions que han renovat el seu Parlament. Escombrada de dimensions descomunals. Amb l'Alex Salmond obtenint fins el 64% dels vots en el seu destricte d'Aberdeen. Encara que siguin òbvies i poc originals, i tot i que l'anàlisi comparada de realitats tan diferents sempre contingui alguns ingredients de trampa, no per això no és menys necessari fer notar un parell de consideracions. En primer lloc, el benefici exponencial que representa la concentració del vot independentista (potenciat a Escòcia per les característiques pròpies del seu sistema electoral), que a Catalunya hem decidit esmicolar en una sopa de lletres que transita des de CiU a ICV, passant per tots els que pròpiament se'n declaren com a tals, sotmesos a pendulars convulsions, ara centrífugues, ara centrípetes.

En segon lloc, els fulgurants resultats de l'SNP deixen amb el cul a l'aire l'habitual argumentari d'infinita prudència convergent al qual estem tan acostumats. Fa algunes setmanes, la dirigent unionista Marta Llorens afirmava que Jordi Pujol no hauria estat mai president amb un discurs francament independentista. Alex Salmond acaba de demostrar exactament el contrari. En un país on els independentistes declarats (que no té res a veure amb els que votarien sí en un referèndum amb una pregunta dual clara i directa) es mouen a les enquestes, com a Catalunya, entre el 20 i el 30%, una proposta electoral que planteja la convocatòria d'un referèndum secessionista conquesta no pas una àmplia majoria (com la que tenen des del novembre passat els convergents), sinó la majoria absoluta. Una lliçó de valentia per a qui tots sabem. I una notícia extraordinàriament important per a nosaltres. Escòcia ja té data. Probablement serà en 2014 o 2015. I la Unió Europea haurà de prendre nota i partit. Què penseu, arribarem abans o després?

divendres, 6 maig de 2011

El diari del comte obre la campanya

Platja de la Vila Olímpica (Barcelona)








El pope Jordi Barbeta llançava ahir, des de les pàgines de La Vanguardia, la campanya electoral per a les eleccions municipals del 22 de maig. Explicava-denunciava un sopar conspiratiu entre Miquel Iceta, Joan Puigcercós i Joan Herrera, tot sacsejant el cadàver de l'extint Tripartit. Uh, uh, uh, que venen. Tots a votar CiU per barrar el pas als dolents de la pel·lícula. Una manera francament burda de plantejar les coses. Amb el maniqueisme autonomista habitual que marca la política catalana en els darrers temps. Aquell que considera que el més important que tenim entre mans és qui gestiona la misèria. És evident que la perpetuació en el poder, durant més de tres dècades, dels socialistes a extenses zones del país (les més poblades) és un veritable càncer polític. Però tornar a treure l'espantall de sempre no sé si resultarà tan eficient com a les darrreres eleccions nacionals. No hi ha dubte que el ventall d'opcions electorals per als electors independentistes és prou ampli i que tornar a reduir l'escenari a CiU o el caos resulta absolutament empobridor. Aixó sí, que cadascú faci la seva campanya i expliqui a cada lloc quines seran les seves prioritats de pacte. I després, a escollir.

Resulta difícil deslligar l'acte de propaganda del diari del comte de l'aparició, fa pocs dies, de la versió catalana de La Vanguardia. Com costa també de fer-ho de la delicadíssima situació econòmica que travessa el periòdic, distingit pels lectors d'aquest bloc amb el Premi Brigada de Narcòtics 2010. Caldrà fer un seguiment exhaustiu dels cabals públics rebuts directament i indirecta pel Grup Godó en els propers mesos i anys: la conducta d'homes com en Barbeta es troba segurament a mig camí entre el convenciment partidari i la crida d'auxili econòmic. A l'estil de, no deixeu que s'enfonsi el buc insígnia de l'stablishment burgès barceloní. Ahir mateix, una altra de les vaques sagrades del diari, la subdirectora Lola García, afirmava a l'Oracle d'en Grasset que, després de tres dies de provar-ho, havia arribat a la conclusió que treure al carrer la versió en català del diari no era tan difícil. Caram, doncs, els ha costat trenta-cinc anys!

dijous, 5 maig de 2011

Els trobo a faltar

Cornudella de Montsant
Essent com són la majoria d'ells independentistes de pedra picada, ara els trobo a faltar. I molt. Van posar tot el seu enginy a la xarxa per ensorrar el Tripartit. Un objectiu que es va demostrar ben lloable. Posaven al descobert totes i cadascuna de les seves contradiccions de manera punyent. Quines cròniques de desgovern! Amb una efectivitat notable. Denigrant-lo sense contemplacions. Agrament. Amb tota la bilis possible. De vegades una mica enfollits, però gairebé sempre brillants. Com si necessitessin descansar, una vegada acomplert l'objectiu, han desaparegut del mapa. I és una veritable llàstima.

Em pregunto si no seria això el que aquests independentistes de pedra picada haurien d'estar fent ara mateix, abatut el Tripartit, amb l'autonomisme. Per a d'altres bons patricis ja era l'absoluta prioritat abans, però ara, morta la fera, estaria francament bé que s'hi afegissin. L'autonomisme és el veritable monstre a abatre. La misèria que provoca al país. El fet que estigui ensorrant inexorablement l'economia catalana, cada dia menys competitiva. Amb set-cents mil catalans a l'atur i una administració pròpia lligada de mans i peus movent-se desesperadament a les palpentes. Ara, si hi fossin, les seves eines esmolades farien un bé tan gran a la causa! Torneu, si us plau, acabades les vacances, amb un nou objectiu. L'objectiu comú de denunciar l'autonomisèria.

dimecres, 4 maig de 2011

Els Centelles es reboten des de Salamanca

Ateneu Canetenc (Canet de Mar)








Fa alguns dies vaig dedicar algunes línies d'aquest bloc a posar de relleu la manca de moralitat dels germans Centelles. Uns autèntics paràsits de la immensa tasca creativa del seu progenitor, que ells es dediquen a exprémer fins a la darrera gota (anomenant-la "producto"), després d'haver traït la seva memòria en vendre la major part de l'arxiu del gran fotògraf a l'Espanya més espanyola. Com dediquen tant i tant temps (que per això tenen tants quartos) a rastrejar la xarxa a la recerca de l'ús indegut (que vol dir sense passar per la seva caixa, clinc, clinc) de l'obra paterna, es veu que pocs dies després van topar amb aquest modest bloc i no es van privar de fer-ne un parell de comentaris indignats. Em van retreure, crec interpretar, que formés part del cercle íntim i mediàtic de l'antic Subdirector General d'Arxius Ramon Alberch (ni sí, ni no i Ramon s'escriu sense accent) i em van acusar d'un excés de caspa de barretina i de manca de rigor en la informació.

Nois, féu-vos-ho mirar. No és tan greu. Relaxeu-vos. La vida la teniu resolta. Total, consciència, després del que heu fet, heu demostrat no tenir-ne. El mal que us cou ara és només d'imatge. És que voleu, tot alhora, forrar-vos, quedar bé i denigrar el nom de les institucions del país. I tot no pot ser. El vostre comportament és tan miserable que ni el millor dels guionistes a sou podria reconstruir un relat digne a partir del camí vergonyós que heu decidit recórrer durant els darrers anys de la vostra vida. Heu guanyat molts i molts diners però heu perdut els papers. Em sembla bé que, com veig que fan en nom vostre, us adreceu als mitjans catalans, tinguin caspa o no, en espanyol. És el millor que podeu fer. Continueu escrivint, en cos o en esperit, des de Salamanca on, encara que al Centre Documental de la Memòria Històrica no us faran ni cas (que ja tenen el que volien), almenys podreu portar un ritme de vida més falaguer. Que us aprofiti.

P.S. Per cert, a banda dels prestigiosos centres culturals de Badajoz i Valladolid, totes aquelles exposicions internacionals que havia de produir el Ministeri de Cultura espanyol en premi a la vostra traïció (i que havien de fer incrementar una mica més els vostres ingressos futurs), quan s'inauguren?

dimarts, 3 maig de 2011

Afer Bildu: set segles d'avantatge

L'Ebre a Aldover








La liquidació aquests dies pel Tribunal Suprem espanyol d'una part de les candidatures electorals del nacionalisme basc, per indicació expressa del Govern (amb acord previ i públic, d'autèntica república bananera, entre PSOE i PP), palesa l'allunyament imparable de l'Estat espanyol dels estàndards democràtics més bàsics. Els nostres veïns hauran de jugar a fons totes les cartes possibles de pressió per aconseguir que l'Europa civilitzada s'empassi un gripau com aquest. Tot seguint el solc de la doctrina de l'atac preventiu de Bush, el Regne d'Espanya s'ha empescat ara la teoria i la pràctica de la privació de drets preventiva, segons la qual hom pot prendre els més bàsics a un ciutadà si estima que es susceptible de participar més endavant en la comissió d'un delicte. Que vagin en compte, però, perquè si triomfa aquesta doctrina no gaires polítics podran presentar-se a les eleccions (especialment si militen al PP i viuen al País Valencià).

Com sempre, el millor és acudir a les nostres fonts del dret i als seus millors intèrprets. Font: constitució 25 de la Cort general celebrada pel rei Jaume II a Barcelona el 1299: "Algun hom no sie condempnat sens coneguda de jutge; ans en açò sie proceït a coneguda de jutge, així en punir, com en dar a manleuta, com en absolre". Intèrpret: "la idea que presidia totes aquestes lleis i doctrines era que ningú (persona física o moral) no ha de veure modificada la seva situació jurídica si no és per ministeri de la llei general o en virtut d'una sentència judicial resultant d'un procés ajustat a dret" (Víctor Ferro, El Dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic: Eumo Editorial, 1987, p. 340). En això, doncs, el nostre grau de civilització avantatja en només 712 anys el del nacionalisme espanyol. En altres paraules, el nostre constitucionalisme de camí de ferradura era ja superior al seu constitucionalisme de l'AVE.

P.S. CDC i PSC es mostren contraris a la resolució sobre Bildu: potser que no haguessin votat la Llei de Partits, no?

dilluns, 2 maig de 2011

Jutges colonials

Palau del Lloctinent (Barcelona)
El magistrat del Jutjat del Contenciós-Administratiu número 1 de Lleida, en exercici a la colònia des de l'abril de 2010, sa il·lustríssima José María Magán Perales, s'ha fet famós en un temps rècord per les seves contínues pallassades. Ara, ha titllat la Gestoria de "administració regional espanyola", denominació que, com bé sabeu els lectors habituals d'aquest bloc, comparteixo (gairebé) al cent per cent. Encara que mai no agrada que ens ho recordin els de fora, és el que tenim perquè així ho vol la majoria dels nostres mesells diputats. Encara que a molts ciutadans (sospito que a la majoria) ens agradaria més una altra cosa. Com a descripció, perfecte. Ara bé, en aquest cas, la segona part de la seva escalfada de ploma judicial sembla del tot intolerable a qualsevol bon patrici: aquest servidor públic espanyol resident a Catalunya considera que l'ús del català per part dels lletrats de la Generalitat és “una deliberada falta de respecte i de mínima educació”.

Com tots els administradors colonials amb els quals tan habitualment topem i paguem el sou, el magistrat Magán Perales considera que les autoritats de la tribu tenen dret a adreçar-se als seus membres en la llengua dels indígenes (massa fort continuar imposant el contrari), però que és totalment intolerable que s'adrecin en el seu dialecte als dominadors (com ara ell mateix) de la raça i parlar superior. Que per alguna cosa ens han guanyat dues guerres. Per això, lloa la “cavallerositat i noblesa en acceptar aquesta descortesia" per part de la part espanyola, greument ofesa com a objecte de semblant agressió lingüística. Conductes xulesques i infamatòries com les del jutge Magán Perales no es poden tolerar impunement. Aquest senyor no pot exercir el seu càrrec de servei públic al nostre país ni un dia més. Està moralment inhabilitat. Diu que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja li ha obert diligències. Consellera Pilar Fernández Bozal, pensa fer alguna cosa?

diumenge, 1 maig de 2011

Fragments escollits (VI). Sacrifici de bons patricis

"Tot i les pèrdues patides durant els combats continuats, cap al migdia de l'11 de setembre la Coronela encara disposava d'un important potencial d'efectius intactes per a continuar la lluita (especialment els batallons 1r i 2n). Probablement la consciència respecte a aquesta situació contribuí a la presa de decisió de Berwick en el sentit de negociar i acceptar la capitulació de la ciutat amb certes condicions.

D'alguna manera, la Coronela va salvar la ciutat. Si les forces catalanes haguessin estat exterminades o s'haguessin desbandat, Berwick hauria ordenat el saqueig i la destrucció de la ciutat, tal com preveien les seves ordres i com havia demostrat el tracte que Berwick havia donat a la ciutat fins a l'agost de 1714, ja que durant les primeres setmanes no va voler parlamentar si no era per admetre la rendició incondicional dels barcelonins. A partir dels combats de Santa Clara, on bona part de l'exèrcit francès va quedar malmès sense cap resultat exitós, Berwick va canviar d'opinió: el setge es convertí en un malson, que calia acabar sense estalviar possibilitats.

És en aquest sentit que s'entén que, al migdia de l'Onze de Setembre, com que la Coronela encara disposava probablement d'un 50% dels seus efectius intactes, la situació per als borbònics podia ser d'alt risc, amb considerables baixes assegurades si continuaven els combats i sense excloure desbandades -i, fins i tot, la retirada i el fracàs-. Aquesta força de dissuasió va ser, amb tota seguretat, un dels motius que va fer que el duc de Berwick negociés amb els catalans i que permetés una rendició amb condicions per a salvaguardar persones i béns. Al capdavall, la resistència de la Coronela va salvar Barcelona de la destrucció. Aquell mateix dia la gloriosa Coronela va acabar la seva existència i en els dies següents va entregar les armes; acabava de desaparèixer una de les més singulars unitats del segle XVIII."

Font: Francesc Riart i Jou, Francesc Xavier Hernàndez Cardona i Xavier Rubio Campillo. La Coronela de Barcelona, 1705-1714. Barcelona: Rafael Dalmau, 2010, p. 159.