dijous, 30 juny de 2011

CiU: quan la fortor delata










Mentre l'enquesta del CEO demostra que la majoria independentista al nostre país comença a ser no clara, sinó claríssima (aproximant-nos a passes de gegant al doble dels partidaris del sí que del no, demà en parlarem més a fons), l'estratègia política del partit de referència de la majoria dels independentistes comença a atufar de debò. Com és ben sabut, com encara no tenen prou amb un 43 a 28, han decidit que la batalla que cal lliurar primer és la d'un suposat pacte fiscal, que concita la pràctica unanimitat del país, però que tothom sap que és impossible (a no ser que, com d'habitud, se'ns faci passar bou per bèstia grossa). Està bé, com diria el vell president. Jugarem aquest joc. Però es veu que no hi ha pressa. Que el país no necessita els seus propis recursos aviat per sortir de la crisi on som com a resultat, en primer lloc, del salvatge espoli al qual som sotmesos.

No hi ha pressa. És tan clar que no hi ha pressa, que la cosa comença a fer pudor. Aquests dies, en el debat de la nació veïna, en Duran i Lleida ha demanat des del faristol la convocatòria d'eleccions anticipades. Normal, podríeu pensar, cal començar a debatre el pacte fiscal quan abans. Directes de cara a barraca. Però no. Abans i després, sempre per responsabilitat (!?) el grup parlamentari de CiU al Congrés espanyol s'ha dedicat sistemàticament a salvar tots i cadascun dels match ball del govern socialista. En bona lògica, per accelerar la qüestió en la que ens va la supervivència, caldria fer caure el govern actual i començar a negociar ben aviat amb el nou. Millor el setembre de 2010, que no pas al març de 2011. Però no, no hi ha pressa. A la vista de l'actitud manicomial del de la Franja, voleu dir que ells mateixos es creuen això del pacte fiscal?

dimecres, 29 juny de 2011

Tots sou catalans



Comerç xinès (Sabadell)









Aquests dies he tornat a llegir algunes coses sobre el mestre Pau Casals, un dels grans personatges catalans del segle passat. Més enllà dels seus mèrits musicals, pels quals fou reconegut en vida com potser cap altre, cal recordar-lo com a bon patrici. Com a home solidari, resistent i difusor de la nostra causa en els temps més difícils. Des de l’exili. Fa més de deu anys, un dels seus nebots, en Carles Casals i Vidal, explicava en una carta a l’Avui, una anècdota que descriu perfectament la intel·ligència i el patriotisme del personatge. El juny de 1954, en acabar el cinquè Festival de Prada, el Consell General dels Pirineus Orientals organitzà un homenatge a Pau Casals a la capital del Rosselló. El mestre agraí els habituals discursos laudatoris de les autoritats rosselloneses. En cloure el seu propi discurs, però, afegí: “hi ha una cosa en què no estic conforme, és el desig que heu expressat que jo em trobi aquí, com si estigués a casa. I jo, aquí, no em trobo com si estigués a casa. Jo aquí soc a casa.”

Després d’aquesta postil·la, el mestre alçà la veu i lentament afirmà vehement, com faria anys després a la seu de Nacions Unides en una mítica al·locució que teniu penjada en aquest bloc, “Jo sóc català”. I dirigint-se a la presidència de l’acte, reblà: “vostès són catalans”; finalment, a tots els assistents: “tots som catalans”. Aquelles paraules van impactar el seu nebot. Retornats a Prada, el mestre va seure a la seva butaca favorita, on acostumava a reposar després dels grans esdeveniments. El nebot li preguntà aleshores: “tu creus que les autoritats eren catalanes?” Pau Casals li contestà ben ràpid, “ni un!”, però “precisament per això, ara tots ja saben que jo aquí estic més a casa que no pas ells”. Un testimoni patriòtic d’un home que concebia el seu propi país complet, sencer. Ara que al País Valencià i a les Illes Balears bufen temps tenebrosos. Una bona lliçó per als qui ens consta veure que hi ha lluita més enllà del Principat.

dimarts, 28 juny de 2011

Un any després de l'autonomicidi

Avui fa tot just dotze mesos, després d'arrossegar-se penosament durant més de trenta anys, el Tribunal Constitucional espanyol, interpretant els sentiments del poble (veí) i aplicant fidelment les instruccions de l'advocat de l'Estat enviat pel govern socialista amic, va assassinar finalment l'Estatutet de la Moncloa. És a dir, va posar punt i final a les esperances que l'autonomisme aportés alguna cosa més als catalans que pura misèria. Permeteu-me l'humor fàcil: pocs dies més tard, varem sortir al Passeig de Gràcia per no acabar com Grècia. Un any després, tot continua exactament igual. El règim de gestió autonomista és d'un valor tan ínfim que en dotze mesos els nostres polítics no han necessitat gaire esforç per ignorar la seva defunció i fer veure que no passa res. Que el país té altres necessitats més urgents que la sobirania pròpia. No els ha costat gens subvertir el veritable debat sobre les causes de la decadència del nostre país.

L'autonomisme moribund es tradueix avui, dotze mesos després, enmig d'un atur juvenil estratosfèric i d'uns índexs de pobresa que fan créixer les llistes de Càritas (són només dos apunts), en més i més espoli econòmic. Totes les iniciatives per denunciar-lo semblen balderes. Ara, les prioritats són l'estalvi per a alguns i la reforma inconcreta del sistema polític per als altres. No pas la sobirania. L'objectiu de la gran manifestació d'ara fa un any ha estat tancat a pany i forrellat en el bagul dels records. Un autèntic aiguabarreig a dreta i esquerra: no cal que ens indignem amb l'espoliador, simplement, cal que l'escollim en llistes obertes amb la responsabilitat de saber que hem de posar tots una mica de la nostra part per sortir de la crisi. Quins pebrots. Si no hi esteu d'acord. Si penseu que l'objectiu d'ara fa un any continua essent el mateix. Si creieu que sense Estat propi no hi ha sortida, sortiu als carrers de Barcelona el proper dissabte 9 de juliol a les sis de la tarda. Potser no serem gaires però entre tots mantindrem la flama. I direm, aquí estem, la lluita continua.

P.S. Eslovènia compleix vint anys d'independència: 8,5% d'atur.

dilluns, 27 juny de 2011

Coses del meu alcalde (quatre anys més)

Catedral de Barcelona










Diuen empleats municipals que l’alcalde de Sabadell, el gran Manuel Bustos, està fortament contrariat pels resultats electorals. En comptes de donar gràcies al cel pel fet que, baixant cinc punts el seu suport, no ha perdut cap regidor (gràcies sobretot a la divisió dels independentistes), es veu que no està pas content. L’home no entén com, essent tan i tan bo com és, milers i milers de sabadellencs hem optat per no votar-lo. L’alcalde dels retrats col·locats als llocs mes inversemblants, en la seva versió Kim Jong Bustos, deu pensar que no ens el mereixem. Que fins i tot el Papa va decidir aturar-se davant d’ell en el passadís central de la Sagrada Família. I, en canvi, els ciutadans de la seva ciutat no som capaços de donar-li la majoria absoluta semi perpètua que tant desitja com a trampolí.

Ara, abocat a les més altes cotes, es dedica amb fruïció al congrés dels socialistes de la tardor. De moment, com qui no vol la cosa, en la versió radicalitzada que el caracteritza quan les eleccions queden lluny, ja ha deixat anar, com amb voluntat d’amenaçar, que què passaria si el PSOE es presentés al Parlament de Catalunya (la veritat, no gaire res). De moment, a prop seu, però, sembla tenir els problemes propis d’una agència de col·locació (que no afecten, naturalment, a la regidora/diputada i noia guai Capdevila). Diuen empleats municipals que l’Ajuntament ha experimentat des del 22 de maig un trànsit propi dels millors ponts: sortida de treballadors precaris i entrada massiva de personal, més o menys assessorant, amb carnet del partit socialista. I és que hi ha una gentada per recol·locar.

diumenge, 26 juny de 2011

La credibilitat es recupera amb coherència

Tredòs (Vall d'Aran)









Tot i que sigui encara massa d'hora resulta difícil (amb ànim constructiu, amb voluntat de recomençar) no fer paral·lelismes entre l’ascens d’ERC el 2003 i el de Bildu el 2011. D’entrada, la histèria col·lectiva desfermada a la capital del regne per la sobtada aparició de l’enemic prèviament fustigat. Divendres passat, durant la roda de premsa posterior a la reunió de l’executiu espanyol, tot i la gravetat de la situació econòmica, les preguntes dels periodistes semblaven un monogràfic alarmista sobre el poder acumulat pel partit abertzale. Com si la responsabilitat fos de Pérez Rubalcaba i no dels ciutadans bascos que hi han dipositat la seva confiança. Al dia següent, les portades de la premsa espanyola anaven plenes en portada de la decisió abertzale a la capital donostiarra. Bildu gestiona avui un cabal de confiança d’enorme intensitat, superior encara al que va rebre ERC ara fa vuit anys. Veurem si serà capaç de mantenir-lo i fer-lo créixer.

D’entrada, però, semblen haver marcat territori a les institucions amb coherència. La decisió del nou alcalde de Bildu a Donosti de retirar el retrat del Borbó de la sala de plens de l’Ajuntament (encara que aviat serà rectificada per la majoria monàrquica) va en aquesta direcció. És difícil no recordar el contrast evident amb diversos episodis viscuts Catalunya (més enllà del fet que el malhumorat Joan Carles I continuï, sota el nostre Gran Timoner, presidint el saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat) com ara les entrevistes de Pilar Rahola a la Zarzuela, les trobades amb el monarca de Josep Bargalló al Circuit de Catalunya a Montmeló o l’empassada de bandera del conseller Puigcercós en el segon govern tripartit. Sembla una tonteria, si voleu. Però no ho és. Demostra coherència i actuar sempre, sempre, sempre en coherència amb allò que s’afirma és la primera condició per mantenir la credibilitat. També per a recuperar-la.

dissabte, 25 juny de 2011

L'apartheid blanc-i-blau

Sant Pol de Mar
Són gent admirable. Tenaç fins al defalliment en les seves conviccions. S'han fet el propòsit d'arribar la temporada vinent als quaranta mil socis, una xifra realment espectacular. A l'abast de molt pocs equips a la Primera Divisió espanyola. I això té un mèrit extraordinari, especialment durant els darrers anys. Perquè conviure amb l'altre equip que dóna nom a la ciutat no és fàcil. Ni per a Barcelona ni per a Catalunya en general (felicitats, Sabadell!). Compartir l'espai amb l'equip més excels del món (i un dels millors, sinó el més gran de tota la història), mentre t'il·lusiones amb la lluita per arribar a jugar a Europa (quan va bé), amb un joc especulatiu, a base de batre el rècord d'equip amb més punts i menys gols, demostra una fermesa extraordinària.

Ara que en Daniel Sánchez-Llibre finalment ho deixa, em torna al pensament un clàssic. Fa alguns mesos, amb el victimisme habitual que ha caracteritzat el seu mandat, un dels seus delfins, l'independentista (crec) Joan Collet, cridat a jugar un paper de relleu en el futur del club, es referia al fet que els aficionats de l'espanyol viuen al seu propi país en un règim d'apartheid comunicatiu i social. A mi em sembla que, en aquest cas, el nom dificulta molt la cosa. Ells també tenen part de responsabilitat. Fa molts anys van decidir mantenir el nom del club, limitant-se a catalanitzar-ne la grafia. Era fàcil. Només calia adoptar la denominació de Nacional. Com el Nacional de Montevideo. Un nom que haurien pogut fer seu tant els espanyolistes espanyolistes com els espanyolistes catalanistes. I és que, mentre l'actual nom continuï i el país evolucioni cap a on va, la situació actual de rebuig capilar de molts no pot sinó anar en augment.

divendres, 24 juny de 2011

Tornem-hi el 9 de juliol

L'Albert em va avançar la notícia fa uns dies. Esperem trobar-nos novament com l'any passat, tot just abans d'introduir-nos al torrent sanguini de la multitud. Entre amics i coneguts, companys de lluita. Encara que ben aviat ens acabem perdent entre els corrents incontrolables de la gentada. En un mar d'estelades. El Llorenç també hi era aleshores. Un any més tard, ha perdut la feina. Bons patricis organitzen, des de la societat civil, per al proper 9 de juliol, una nova gran manifestació per la independència. En l'estela de les dels darrers anys. Com a resistents que som. En temps de decepcions i d'esperança. Som cridats, un any després, ha expressar novament al carrer que estem fins al capdamunt de tanta tonteria. Que l'autonomisme vigent és una autèntica xacra que posa en risc el nostre futur personal i el de les properes generacions de catalans. Que tot i els canvis de majoria, el govern de la Gestoria continua igual d'incapaç que abans per portar aquest país endavant.

Perquè les reformes que calen són estructurals. Perquè necessitem un estat propi. Fins fa dos mesos estavem convençuts que només nosaltres podíem fer-ho. Ara, altres actors amb els quals compartim alguns valors, reben l'estima general. Algunes de les seves reivindicacions forneixen un programa acceptable. Però obliden d'altres que són absolutament clau. Ens toca ara, doncs, posar novament damunt la taula la gran solució que el país necessita per començar a caminar. Si fa un any varem ser capaços de portar la gran manifestació del 10 de juliol de l'autonomisme a l'independentisme, ara hem de ser capaços de dur la indignació dels indignats al terreny nacional. Aconseguir que els objectius arrelin en les necessitats més vitals per al país i la seva gent. Perquè acampar a Barcelona és molt més car que fer-ho a Madrid. En una paraula, fer nostra la indignació del carrer. Enarborar la nostra bandera de combat amb l'estel de la llibertat. Perquè, vulguin o no vulguin alguns, mentre el moviment dels indignats no es decideix a agafar la nostra continua acceptant l'estanquera dels ocupants.

dijous, 23 juny de 2011

Dinar bé en temps de crisi

Vilamòs (Vall d'Aran)










Disculpeu-me el títol trampós que, tal vegada, us haurà fet pensar en una recomanació gastronòmica per als temps difícils en que vivim. Avui no parlaré precisament de menús econòmics de restaurant d'ocasió. No, els trets no van per aquí. M'ho ha explicat algú de confiança. A qui atorgo total credibilitat. És només una anècdota, però d'aquelles que fan mal. Que diuen moltes, moltes coses. M'ho ha comentat indignat, profundament dolgut. Escandalitzat. M'ha parlat del que va succeir fa uns quants dies en una gran institució del país regentada per la Gestoria. El Conseller del ram (tant se val qui) hi va acudir per presidir un acte públic de lluentor. No cal dir que, com a tot arreu, en aquesta gran institució hi ha hagut acomiadaments, places vacants que no es cobriran mai i retallades de salaris, ajuts i complements per als treballadors, fets que han endurit força les condicions de feina de tothom. La tensió es mastega.

Bé, no tothom sembla haver resultat perjudicat. Resulta que el Conseller en qüestió va voler tant sí com no organitzar un dinar amb els principals protagonistes de l'acte a la mateixa seu d'aquesta gran institució. I va fer contractar un catering per a ell, la seva comitiva (xòfer, guardaspatlles, caps de protocol i de premsa) i els seus convidats. No era un menjar qualsevol. No hi havia foie-gras La Piara. No, no. Un àpat d'autèntic casament de luxe. Qui m'ho ha explicat, en sortir al passadís, al costat mateix del seu lloc de feina, veia circular amunt i avall els cambrers amb les plates de menjar exquisit. És això un exemple edificant per a uns treballadors públics als quals s'exigeix cada vegada més (perquè són menys per fer la mateixa feina) a canvi de menys (perquè tot es retalla)? Calia organitzar un gran tiberi en els morros de tothom? Quan s'afirma, de vegades una mica a la lleugera, que els polítics són a anys llum de la ciutadania, em penso que qui ho diu es deu referir a situacions tan absolutament lamentables i expressives com aquesta. No s'enteren de res.

P.S. Benvolguts amics, la meva font no vol ser identificada. D'aquí el to indirecte del meu escrit. En tot cas no he volgut deixar d'explicar-ho. Sento deixar els lectors una mica amb la mel als llavis.

dimecres, 22 juny de 2011

Tranquils, cal demanar permís

Betrèn (Vall d'Aran)










El Tribunal Constitucional ha aixecat el veto a la Llei de Consultes a l'espera d'una sentència definitiva. Diu que no cal patir (els espanyols) que segons la nostra mateixa llei dogal (entre d'altres, obra dels independentistes d'ERC), que deriva del nostre Estatutet dogal (aquell que van recolzar els independentistes de CiU), en tot cas, per convocar un referèndum cal demanar l'autorització de l'amo. Cap problema, doncs. Abans o després de la sentència és clar que mai es podrà celebrar un referèndum sobre el pacte fiscal. Com diria la meva dona, lo saben los chinos. Això, que ho sap tothom i es profecia, ara el Tribunal Constitucional ho certifica. Aquest estat de coses coincideix amb el rebrot dels indignats, que insisteixen a portar la seva indignació en un camí paral·lel al de l'històric català emprenyat. Que el 15-M mai no toqui amb el 10-J. Dues indignacions que, sospitosament, molt sospitosament, mai convergeixen.

Perquè, per pura lògica de proximitat i de jerarquia, després d'indignar-se (encalçar-lo i fustigar-lo fins a passar-se de la ratlla) amb el poder (!?) autonòmic i abans de fer-ho amb el sistema global, per pura lògica, caldria indignar-se també amb Espanya. Però, no. El senyor Rangel encara no s'ha assabentat que hi ha indignats a Barcelona. I, entretant, el nostre Gran Timoner afirma que no existeixen dreceres per sortir de la crisi. Entre pacte i pacte amb el Partit Popular, el Molt Honorable hauria d'aixecar-se de la taula i fer números. I tant que hi ha drecera. Una drecera enorme, una autopista (que som catalans) de quatre carrils: acabar, d'una vegada, amb l'espoli fiscal que els espanyols ens apliquen. Però d'això, pel que sembla, ara no toca parlar. Ni per al Govern de Catalunya ni per als indignats. Ens correspon continuar esperant a que el calendari doni la victòria final a la dreta espanyola i aquesta (amb el suport entusiasta del PSOE) ens denegui el dret a preguntar-nos res en forma de referèndum. I la indignació continuarà creixent.

dimarts, 21 juny de 2011

La primera prova d'Oriol Junqueras: entre la pacificació i la credibilitat

Salou








L'Oriol Junqueras va donar ahir públicament el seu primer pas per conformar la seva candidatura a la presidència d'ERC. Des d'aquí no puc sinó celebrar-ho. És el que esperava bona part del seu partit i una part significativa del país. A partir d'ara, encara un repte d'enormes dificultats. Un dels actius més importants del nou alcalde de Sant Vicenç dels Horts és el d'haver sabut no implicar-se massa en cap de les faccions en disputa en la sagnant història recent d'ERC. És precisament això el que fa que ara pugui ser, per tant, un home de consens. La primera entrevista en clau de presidenciable, publicada dilluns al diari Ara, rebla el clau en aquesta direcció. La música unitària està bé. Però, modestament, no sé si és allò que espera la majoria dels antics votants del partit que porten anys fugint espaordits. Correm el risc de quedar-nos a mig camí. I això seria un desastre. Gairebé com perdre la darrera oportunitat.

La nova proposta de l'Oriol Junqueras ha de contraposar aquest valor en clau de pacificació interna amb un altre, absolutament determinant, de cara enfora del partit: la necessitat radical de renovació. Una recanvi de cares i d'estratègies que no és cap revenja, sinó l'instrument del tot necessari per recuperar allò que les sigles de l'històric partit republicà han perdut en aquests darrers set anys: la credibilitat, la confiança de l'electorat independentista. Si es trasllada a l'opinió pública la imatge que el canvi ha estat merament cosmètic, ERC no recuperarà ni un pam de terreny. Aquests anys, rumb al desastre, tothom ha fet la seva contribució destructora. I també, al contrari, en la creació i consolidació d'un ideari bàsic que continua essent defensable. No cal passar comptes amb ningú pels errors del passat. Simplement, redreçar el rumb, tornar a l'ERC del president Macià i fer-ho amb nova gent. Serà la primera prova de l'Oriol Junqueras. La que ens permetrà observar si és bo el tremp del seu lideratge.

dilluns, 20 juny de 2011

Partit de govern i partit de cuixa


Monestir de Sant Cugat del Vallès








Segons llegeixo, l'encara secretari general d'Esquerra, Joan Ridao, recorre el país sondejant les seccions locals del partit sobre les possibilitats d'assaltar definitivament la direcció. Com si res no hagués passat durant set anys, la seva lectura de la situació actual d'Esquerra és demencial. A risc de repetir-me, és necessari repassar algunes coses que expliquen (ep, només a parer meu) com hem arribat on som. L'ERC de principis dels 2000 va ser capaç de construir un discurs aglutinador i ple d'il·lusió que van comprar centenars de milers de catalans farts de vint-i-cinc anys d'autonomisme patètic. Si vol recuperar el seu espai propi, la nova ERC (fins ara Esquerra) ha de recuperar exactament el mateix rol d'aleshores. És senzill, només cal reprendre allò que saps que ha funcionat. L'acord tripartit de 2003 suposava actuar de palanca d'una nova dimensió estatutària: els votants el revaliden a les urnes a les generals de 2004. Quan l'Estatut fracassa, però, Esquerra perd el nord.

A partir de 2006, com si no hagués defensat el no definitiu a l'estafa estatutària, el partit es posa a fer autonomisme de pluja fina (Carod, no t'escaquegis ara), mentre l'esquerra europea s'ensorra i l'Estatutet és llançat a les escombraries. I com voleu que el partit no s'enfonsi, després de malbaratar les il·lusions del seu mig milió de votants? Ara, amb una capacitat analítica dels fets perfectament descriptible, Joan Ridao proposa que el partit accentui el seu perfil esquerrà fins i tot arribant a proposar una coalició amb els autonomistes d'ICV. Sens dubte, és la via més recta cap a l'extraparlamentarisme, de perdre el 33% del suport original que els queda. Diu el secretari general que Esquerra ha de ser partit de govern. I tant que sí. Però d'un govern no autonomista sinó antiautonomista, compromès veritablement amb la construcció d'un estat propi. Que faci d'aquesta necessitat absoluta d'un país assetjat per la crisi i l'espoli espanyol la màxima prioritat. Si no, més que un partit de govern, Esquerra acaba essent vista (com ara), com un partit de cuixa.

diumenge, 19 juny de 2011

Vénen programats de sèrie


Platja de Sant Pol de Mar









L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de poder comentar-ho amb en Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural Balear. Home de fermes conviccions i tracte afable, al qual se li ha girat una autèntica feinada, després de la victòria de la versió més ultradretana del PP que les Illes han viscut des de fa trenta-dos anys. I és que, encara avui, els parlants de la nostra llengua s'enfronten a una mentalitat d'inferioritat, diglòssica, absolutament interioritzada. No és només que els grans, que ens hem educat com ens hem educat o procedim d'on procedim, ens passem a la llengua dels altres, amb armes i bagatges, sempre que convingui. És que transmetem aquest mateix acovardiment a les futures generacions. I els parlants d'espanyol fan exactament el mateix, però en sentit estrictament contrari.

Així ho he vist amb els meus fills, fins i tot de ben petits. Com sabeu, van a l'escola que ens va imposar el Departament d'Ensenyament, on el públic és abrumadorament espanyol, d'origen i de mentalitat. Se suposa que, amb els nostres fills com a carn de canó, hem de col·laborar a integrar els nens nascuts de pares d'altres procedències territorials o mentals. Estaria bé, en un món feliç, si no fos perquè percebem cada dia que són els nostres els que es desintegren. Hi ha companys seus que són absolutament incapaços de pronunciar ni una paraula en la llengua del país. Porten anys escolaritzats amb els nostres. Han assistit a les mateixes classes. Han tingut els mateixos mestres. Han vist els mateixos bits. Tot, se suposa, en català. Però entre ells s'utilitza sempre i només l'espanyol. Perquè uns no canvien mai de llengua i els altres sí. De res no serveix explicar als meus fills que els entendran perfectament si continuen parlant-los en català. I és que un acaba arribant a la conclusió que, pel que fa a l'esperit de dominació, els espanyols vénen programats de sèrie.

dissabte, 18 juny de 2011

Amenaces a la catalana


Santa Pau










Tot i que, fent de la necessitat virtut, hem anat construint el mite del pactisme com tret distintiu del nostre país, diuen que els catalans feiem por. La literatura de viatges de finals dels temps medievals i d'època moderna està farcida de referències al caràcter bel·licós dels catalans. Fins i tot encara en queden romanalles en el subconscient col·lectiu d'altres pobles. Miquel Calçada ens va aportar en el seu periple grec d'Afers exteriors algun testimoni de les expressions que perduren al vocabulari del país, referents al pas dels almogàvers fa set segles. És sabut, però, que els pobles derrotats, quan es consolida el seu estat de dominació, acaben desenvolupant una autèntica moral d'esclau. Què escassa és la credibilitat que acostuma a acompanyar els avisos catalans Península en dins. Ens tenen presa la mesura. Normalment, no superem l'estadi de la mera hil·laritat. Com quan un dels meus fills amenaça amb castigar-me sense veure futbol durant dues setmanes.

Hi vaig pensar en llegir abans d'ahir a la premsa la solemníssima declaració del president blaugrana Sandro Rosell. L'home ha despertat, sense gaire convenciment, tres mesos tard. Amb una curiosa coincidència d'actituds. Diguem, amb posat nacional català. Que això sí que ens uneix a gairebé tots. Com sempre fan els nostres polítics mesells, apel·lant precisament a la responsabilitat. No reaccionem perquè som responsables. Ep, però si torna a passar que ens ataquin i ens humilien no ens tremolarà la mà per defensar-nos. Ja, ja. Fa tres mesos, mentre ens llançaven tones de defecacions i posaven en dubte davant del món els nostres èxits, Sandro Rosell i la seva junta dinaven plegats al Zalacaín, amigables, amb els responsables. Costarà, costarà molt trencar inèrcies de tres-cents anys d'indignitat. Les que ens han portat a aquest autonomisme asfixiant i curt de mires en què vivim. Continuem fent el ridícul mentre els nostres enemics (per no utilitzar la mateixa expressió gràfica d'en Mohammed Jordi) se`ns enfoten a la cara.

divendres, 17 juny de 2011

Gangsterisme a la Universitat de Barcelona

Tredòs (Vall d'Aran)











La retallada dels serveis públics impacta amb violència, en varem parlar aquí fa poc, el món universitari. Perdoneu que em posi demagògic, però no puc evitar-ho. En l'àmbit de la gestió, la tisora no sembla afectar en primer lloc els assessors dels equips rectorals. Ni en el docent, els catedràtics. No, no, com sempre, els de sota. Pero tu que estudios tienes piltrafilla? A la Universitat de Barcelona, 1.400 professors associats carreguen amb una part importantíssima de la docència a les aules, estalviant des de fa dècades ingents recursos a les universitats. En una evident contradicció amb la legalitat vigent, amb explotació, ús i abús d'una figura professoral pensada amb altres objectius. Ara, amb una actitud gangsteril, el vicerector de Política Acadèmica i Qualitat (!?) de la Universitat de Barcelona, Gaspar Rosselló, s'atreveix a amenaçar directament el col·lectiu amb l'aplicació del Codi Penal. Aquesta setmana ha fet arribar un escrit als òrgans de govern d'alguns Departaments amb la rebaixa de docència i sou que suposarà la retallada per a tots i cadascun dels professors associats.

L'escrit del vice-rector don Gaspar va clos amb la frase (de dubtosa academicitat i encara menys qualitat): "alguns dels associats no es tindrien que renovar per l'excés d'escreix dels departaments", seguida d'una menció final increïble (en espanyol, que fa més efecte): "Artículo 436. La autoridad o funcionario público que, interviniendo por razón de su cargo en cualesquiera de los actos de las modalidades de contratación pública o en liquidaciones de efectos o haberes públicos, se concertara con los interesados o usase de cualquier otro artificio para defraudar a cualquier ente público, incurrirá en las penas de prisión de uno a tres años e inhabilitación especial para empleo o cargo público..." I don Gaspar, després d'amenaçar tot un col·lectiu, el més perjudicat per la retallada, s'ha quedat tan ample. Fracament, si fos un dels 1.400 associats de la UB, a banda del disgust, no m'aniria a dormir tranquil. Qualsevol dia, no descartin que don Gaspar faci que es despertin ensangonats amb alguna extremitat de quadríped al seu llit.

dijous, 16 juny de 2011

Passats de voltes

Escunhau (Vall d'Aran)









Qui no va conectar, de bon començament, ni que fos una mica, amb l'esclat dels indignats. Algunes de les reivindicacions eren tan òbvies que només la classe política, sempre cofoia amb els seus privilegis, podia sentir-ne un rebuig instintiu. Fins i tot els mitjans de la Brigada de Narcòtics s'hi van posar bé. És tan evident que cal, d'entrada, una reforma de dalt a baix del sistema electoral i del funcionament dels partits! La data electoral municipal, comuna encara que no vulguem, encara podia justificar el seguidisme català de la Puerta del Sol. Allò que ha vingut després, però, no ha estat sinó un procés de degradació continu, tot i la intervenció maldestra del conseller del bat de beisbol. Fa uns dies vaig passar per la Plaça Catalunya de Barcelona i la sensació d'embrutiment en les formes i en el fons començava a ser general. En una bona estona no vaig aconseguir escoltar ni un sol discurs en català, tot i que, en un d'ells la catalanoparlant que s'expressava amb un domini discutible de la llengua veïna va fer esment al "gran problema del habitatge".

Així que em vaig quedar amb la idea que més que una acampada allò començava a semblar-se a una ocupada en la qual els catalans no teníem gaire cosa a dir. El que va passar ahir no ha estat sinó un pas endavant en el descontrol d'un moviment dirigit amb esperit cada vegada més mesetari i sense objectius clars. Una cosa és que els que volem un Parlament de veritat ens enfotem del nostre Parlament de fireta. I una altra que aquests indignats es prenguin el que hauria de ser la seu de la nostra sobirania pel pito del sereno (disculpeu-me la incorrecció), fins arribar a l'escopinada i l'agressió. I el més trist és que (com passa tant sovint en el camp de l'independentisme), una vegada més, la seva estupidesa donarà oxigen als responsables de la penosa situació actual del nostre país, als promotors de la nostra democràcia de baixa qualitat autonomista, per treure pit i continuar com sempre. Amb els seus privilegis. Sense tocar ni una coma. Una altra oportunitat perduda.

dimecres, 15 juny de 2011

La ponència dels de sempre


Ajuntament de Barcelona








Moviments precongressuals interessants a can PSC. Nervis a la cúpula mentre l'expresident es manté a l'ombra, més opac que mai, i l'Iceta remena la cua. Les que deuen estar fent els capitans pel darrera. Tot i així, segons sembla, novetats de debò principalment al Penedès i al Berguedà. N'hem parlat algun dia. Veus que proposen una limitació en el temps de l'esperit federal davant l'absència d'interlocutor a l'altra banda. Veus que volen la refundació des de baix. No sembla que hi estiguin pas disposats els de sempre. Només volen sentir a parlar d'excuses per continuar com sempre. Genial l'Àngel Ros quan planteja que el grup parlamentari propi dels socialistes catalans a Madrid és necessari per a evitar que l'única veu que s'escolti a Madrid sigui la del sobiranisme. Brutal, ara resulta que els independentistes serem la causa que esclati el PSC. D'això es tractava, no? (i per a això no calia governar amb ells).

Com molt bé diu la ponència marc del proper congrés socialista "el federalisme és la resposta natural a un model europeu de sobirania compartida". Ni l'independentista amb més pedigrí ho hauria formulat d'una manera més correcta. El problema és el següent: si, d'ençà que en formem part, el 1986, el nostre horitzó de futur és Europa, perquè el federalisme cal aplicar-lo a Espanya? Simplement, perquè al socialisme espanyol, que és el seu, el federalisme és una mera excusa. Antoni Rovira i Virgili ja ho reflectia amb clarividència des de l'exili (el subratllat és meu): "repetiré una cosa prou sabuda si dic que a l'Espanya castellana avui no hi ha pràcticament federals, i que ningú o quasi ningú hi sent la necessitat ni el simple desig d'organitzar el país en regions històriques autònomes. Si algun vell partit i alguna sindical sostenen el principi federalista, és més per la ritual fidelitat a un programa que per l'impuls d'una convicció". D'això fa 66 anys i continuem exactament igual.

dimarts, 14 juny de 2011

Els hem d’ajudar a proclamar la República

Vall d'Aran











Per motius professionals m'ha tocat dinar un dia d'aquests amb l’advocada i activista històrica del feminisme Lidia Falcón. Hi he tingut contacte unes quantes vegades en els dos darrers anys. És d’aquelles persones que guanya força en el contacte directe. De prop, és més fàcil apreciar virtuts com ara l’elegància, la humanitat, l’agilitat en la discussió i el tracte afectuós, amagats habitualment darrera la seva màscara pública d’agressivitat. El seu personatge televisiu té un punt d’histriònic. Volgudament: la interessada pensa que només així el fa més potent, més eficient, que arriba a més gent (encara que en despengi també uns quants). Sobretot si tenim en compte els tipus de programes que freqüenta. Diu que ho fa bàsicament per activisme (el preu de l’AVE no li compensa). Ve d’una topada amb Santiago Espot a qui ha recriminat la manca de definició programàtica (més enllà del gran ítem) de Solidaritat Catalana per la Independència.

Ha visitat els acampats de Barcelona, amb qui, naturalment, confraternitza de totes totes. Com al meu cap li encanta anar declarant el meu ideari polític, ja fa temps que sap de quin peu calço. Ella està convençuda que els independentistes som minoria al nostre país. Ens retreu la manca de suport a la causa de la República espanyola. Pensa que només hi haurà un referèndum sobre la independència de Catalunya si abans el Regne d’Espanya es transforma en república per obra i gràcia de l’esquerra ibèrica. Sense voler abundar gaire, li faig saber que crec que mai no hi haurà cap referèndum d’independència dins la legalitat espanyola i que proclamar la III República a la Puerta del Sol és molt més difícil que exercir la nostra autodeterminació a partir d’una victòria electoral incontestable dels partits que presentin a la ciutadania una oferta nítidament independentista. S’ho pren bé, amb elegància. Ens acomiadem a l’estació, on realment i metafòrica, agafarem el tren en direcció contrària.

dilluns, 13 juny de 2011

Paroxisme a la Brigada

Convent de Sant Salvador d'Horta de Sant Joan
Feia molts dies que els rumors travessaven la xarxa. Finalment s'han confirmat. Els lectors d'aquest humil bloc van tenir una pensada certament premonitòria quan van votar com a guanyadors dels primers Premis Brigada de Narcòtics 2010 a Josep Cuní en la categoria de Millor Inspector i el diari "La Vanguardia" com a Millor Comissaria. S'ensumaven el matrimoni ideològic gairebé perfecte entre el periodista estrella i el grup de comunicació del comte. I la unió, tal i com han anunciat les parts, s'acabarà consumant la propera temporada. Finalment, sembla que els Godó s'han decidit a fer alguna cosa de profit amb un canal que és un autèntic escarni a la llei vigent. Una concessió que fa vergonya. D'autèntics ocupes. Faci el que faci en Cuní no li serà difícil aixecar una mica el vol. Fins ara, el nivell és veritablement ínfim.

A mi, francament, el to encarcarat, suficient i alliçonador d'en Cuní mai m'ha acabat de convèncer. Tal i com l'han parodiat al Polònia, és d'aquells que necessita allargar un minut les seves preguntes per incloure, implícita, la resposta que prèviament ha decidit que vol escoltar. Encara fa més ràbia quan nega la necessitat de prendre cap compromís nacional des del lloc privilegiat que ocupa en l'imaginari col·lectiu, invocant la seva funció de periodista suposadament imparcial. L'altre dia, per exemple, al Sense ficció de TV3 que portava per títol L'aventura del romànic (el títol més absurd per a un reportatge que he escoltat en molt de temps), el seu posat en pantalla i la veu en off eren realment inadequats. Les converses amb la gent del Pallars, les pròpies d'un caçador d'elefants a l'Àfrica negra. Quina diferència amb el footing compartit de l'Albert Om. Ara, prendrà el relleu l'Ariadna Oltra. Haurem d'esperar cent dies. Però les expectatives no són gaire bones. Crec que li falta grapa. Potser és que el model Terribas pesa molt.

diumenge, 12 juny de 2011

Relats de diumenge (X). Afers de família


Vic
Els dos germans de Can Sobis es disputaven per principi la gestió de l'esquifit patrimoni familiar. Com de feia molts anys no s'entenien, havien decidit que farien torns. En el darrer, el germà petit (abans més arrauxat) havia dilapidat a base de bé l'herència rebuda. De feia poc, el gran (amb tendència a jeure) n'havia pres el relleu, recuperant el comandament de la família exercit durant dècades. Si alguna cosa els havia dividit era la dependència dels de Ca Lispà. El germà arrauxat havia denunciat durant anys el fet que, feia molts temps, els haguessin pres bona part del seu patrimoni i ara els quedessin només les engrunes. A l'hora de la veritat (ai, l'amor), s'havia acabat casant amb una de les bessones de Ca Lispà. Quan a casa li havien recriminat, tot recordant els antics plets familiars, el fill petit havia confessat que es tractava d'un ardit per integrar una de les bessones a Can Sobis i aconseguir així recuperar el patrimoni perdut.

No cal dir-ho, el matrimoni havia acabat, després de set anys de convivència, com el rosari de l'aurora. Deien que havia estat resultat de la mort, al poc d'infantar, de l'únic fill de la parella. La majoria, però, pensaven que la raó fonamental era que la dona havia acabat comandant a casa, projectant-ne la llarga ombra dels de Ca Lispà. Tocat i enfonsat el fill abans arrauxat, amb les maletes de la seva dona a la porta, va ser quan el gran (tranquil de mena) va recuperar el control del masegat patrimoni familiar. Amb determinació, d'entrada, va anunciar un plet amb els de Ca Lispà per recuperar els béns perduts, fet que va emocionar des de l'avi fins als néts de la nissaga. A les poques setmanes, però, mentre el germà gran de Can Sobis, obsedit a redreçar l'economia familiar, controlava fins el moneder de les dones de la casa abans que sortissin a comprar, els rumors van començar a córrer pel mas. Els jornalers de la casa comentaven que algú havia vist l'hereu de Can Sobis flirtejant amb l'altra germana (cal dir-ho, encara més lletja que l'altra) de Ca Lispà. Que, de moment, no se savia si eren parella formal o no, però que la cosa podia anar endavant. I va ser aleshores, en certificar que la mateixa història començava de nou, quan els grans de Can Sobis van confirmar que, probablement, haurien d'esperar a una altra generació per recuperar el seu patrimoni.

dissabte, 11 juny de 2011

Un Borbó devorat per la seva cort

Seu Nova de Lleida










Si en alguna acció conjunta (a més de en el propòsit de camuflar la nostra submissió i el mal que ens provoca) han reeixit durant els darrers trenta-cinc anys els mitjans de la Brigada de Narcòtics ha estat en l’operació de maketing contínua, per terra, mar i aire, de la pútrida monarquia borbònica. L’èxit ha estat total i, tot pintant de verd el pedigrí clarament franquista del personatge, del gran padrino de la dinastia, les masses es declaren avui a Espanya, segons totes les enquestes, si més no, molt majoritàriament juancarlistes. De fet, tampoc no cal un esforç massa gran, l’arquitectura legal construïda pels (mals) pares constitucionals ens va deixar una monarquia que és completament impossible abatre per les vies legals (més enllà que els indignats aconsegueixin una revolució total, que no sembla).

Desagraït, com no pot ser d’una altra manera, ara el Borbó està enfadat amb la seva cort d’aduladors (els acusa de voler-li clavar un pi al ventre: algú podria explicar una afirmació tan surrealista?!). S'indigna amb els mateixos mitjans que han cuidat la seva imatge amb la més burda idolatria. Contra els mitjans que han censurat una i mil vegades qualsevol aspecte de la realitat que pogués malmetre la percepció pública del seu benèfic regnat. Ara, alguns d’aquests mitjans insisteixen en la mala salut reial. Com si fossin víctimes de la seva pròpia missió històrica al servei de la monarquia, com si volguessin fer efectiva, d’una vegada, la continuïtat de la dinastia en el nou rei Felip VI. Serà la darrera contribució de l’actual cacic a l’arrelament de la seva dinastia. Amb la seva propera desaparició, els Borbons assoliran plenament l’objectiu que projecta encara la seva ombra pestilent sobre la història espanyola contemporània.

divendres, 10 juny de 2011

De com els bancs t’humilien (encara una mica més)

Monestir de Santes Creus










Ara fa una setmana. És divendres, gairebé a l’hora de sortir de la feina. Quan ja estàs més fora que dins. M’agafa desprevingut. Hola, truco del Deutsche Bank. Sóc en Sergi, el teu assessor personal. A casa, posats a deure diners resulta que els devem als alemanys. Els únics que sobreviuran i s’enrecordaran del nostre deute encara que la crisi bancària ensorri el vuitanta per cent del sistema financer mundial. Ja és mala sort. Tenim un nou producte (segueix en Sergi) que us pot donar fins a un 4 amb 75 per cent pels vostres (ep, no us penseu, tímids) estalvis. Hauria estat bé (sobretot per ell) que no s’allargués més, però l’home vol donar més explicacions, en veure que, com a primera reacció fruit de la desorientació momentània, no m’he tancat en banda al seu oferiment.

La nostra entitat (diu l’assessor) ha triat principalment els bons de la Xunta de Galícia. Per què? Perquè és una de les tres úniques autonomies que tenen superàvit. Incontenible, en sentir les paraules d’en Sergi, el meu subconscient es desperta de cop i es desboca un exabrupte incontenible. Quins pebrots!, li dic. I l’home queda glaçat. No, si, des d’aquí volíem també de la Generalitat, però Deutsche Bank ha fet aquesta opció, es justifica. És a dir, no només hem de transferir via impostos un drenatge continu de recursos a certes comunitats suposadament pobres (que després poden invertir més diners per habitant que nosaltres), sinó que també, amb els nostres recursos privats, el Deutsche Bank organitza campanyes per dur nous fluxos de capitals cap aquells que poden mantenir nets i pulits, gràcies al nostre espoli, els serveis públics que aquí ja han començat a passar la història. Com dirien allà baix, “lo colmo”.

dijous, 9 juny de 2011

Cultura en temps de crisi: l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural

Panta d'Escales









Commoció de fa dies a la feina. Alguns dels principis semblen clars. Més treballadors amb relació laboral i menys funcionaris. Menys apalancats i més llocs flexibles per a amics, coneguts i saludats. El govern de la Gestoria sembla concretar les consignes habituals del liberalisme tan en boga, el nou pensament únic que ho envaeix tot, en la creació d’una Agència Catalana de Patrimoni Cultural (dins la Llei totum revolutum) com a ens autònom que acollirà la major part dels grans establiments museístics on la Generalitat té el control exclusiu. La integració de la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Nacional encara no és del tot clar. Més aviat sembla que en quedaran fora. Dijous passat els rumors, estesos de fa temps, es van concretar de cop en publicar-se el text de l’avantprojecte. En el marc de la crisi actual, segons sembla, es tracta també de construir una estructura més eficient a l’hora de captar recursos del món privat. El model sembla ser el del Museu Picasso, on els turistes deixen cinc milions d’euros anuals comprant records. El centre que generi més ingressos serà qui tindrà més recursos. És això raonable en el món dels equipaments culturals?

De fet, els centres adscrits a l’Agència semblen esdevenir simples gerències encarregades de depurar la gestió i obtenir nous recursos, mentre la direcció tècnica i els projectes de futur, la veritable planificació, es centralitza més a munt. Si els projectes del tripartit en relació al Museu Arqueològic i el d’Història de Catalunya van causar enrenou en el seu moment, no es difícil imaginar el que succeirà ara (encara que, de moment, calma absoluta). Si aleshores es va criticar la inexistència d’un projecte museogràfic reeixit al darrera de les propostes de reforma, ara es podrà afirmar exactament el mateix: ens movem gairebé exclusivament en termes d’eficiència econòmica. I és això el que ha de determinar l’organització d’algunes de les infraestructures culturals més importants del país? Segons sembla, sí, en el nostre país de l’autonomisèria. És una altra de les conseqüències de no disposar d'un Estat al servei de la nostra cultura (i disculpeu que em posi tan pesat). Seguirem atentament, amb el pas dels mesos, com evoluciona el projecte.

dimecres, 8 juny de 2011

L'Obra Cultural Balear, distingida amb la Medalla Pau Claris 2011

Castell de Bellver










Avui, no puc deixar de donar notícia des d'aquest bloc del fet que l'Associació Patriòtica Catalunya 1640 ha triat aquest any honorar l'Obra Cultural Balear (OCB) amb la V Medalla Pau Claris, en reconeixement a la seva trajectòria plena de coratge en defensa de la llengua i la cultura comunes des de fa, gairebé, cinquanta anys. El lliurament del premi es farà en el marc del tradicional sopar commoratiu del Corpus de Sang de 1640, festa anual de l'associació, que tindrà lloc demà dijous a les 21.00 hores a l'Hotel Montblanc (Via Laietana, 61) de Barcelona. Tots els interessats podeu enviar un correu electrònic a aquesta adreça per fer la corresponent reserva. Compartirem, sens dubte, una estona de bones vibracions patriòtiques, amb la presència, com a presentador de l'entitat guardonada, de l'escriptor Sebastià Alzamora.

Aquest any, quan els renovats governs populars del País Valencià i les Illes Balears amenacen des de l'espanyolisme amb una nova ofensiva de regressió sense precedents en l'ensenyament de la nostra llengua als seus territoris, amb l'objectiu evident de liquidar-la d'arrel, pren sens dubte una nova dimensió aquesta convocatòria, encertadíssima, adreçada a deixar en el lloc de reconeixement que es mereix la ingent tasca que, des de la societat civil, duen a terme les entitats que mantenen vigorosa, tot i els atacs, la flama de la catalanitat. S'hi afegeix, de fet, a d'altres veritables baluards premiats en anys anteriors, com ara l'Escola Arrels de la Catalunya Nord en 2009 o l'heroïca Acció Cultural del País Valencià l'any anterior. Parafrasejant la tríada que serveix de divisa a l'Obra Cultural Balear: farem llengua, cultura i país.

dimarts, 7 juny de 2011

La teoria dels dos eixos ja no mola

Castell de Les
Encara que, com tothom, en sóc víctima, intento no caure en simplismes. Per això, allò dels dos eixos no m'acabava de convèncer. Un eix nacional i un eix ideològic en estat pur. Pensava que era possible compatibilitzar-los en l'acció política fins que el debat estatutari va fer saltar la banca i l'autonomisme va entrar en fase terminal. Esquerra va ser incapaç de percebre aquest gir transcendental de la història i, transitant en direcció contrària, va decidir prioritzar l'eix ideològic a l'eix nacional. I d'aquí la seva ensulsiada. És obvi que hi ha molt d'això en la cremadissa d'un projecte que feia patxoca. Seguint la mateixa lògica, però, els independentistes crítics amb el paper dels republicans al Tripartit, però, haurien ara d'esmolar ben bé les eines. Tot apunta a que l'escenari postelectoral municipal farà prevaldre novament l'eix ideològic, ara en l'àmbit del centre-dreta. La coalició que lidera el nostre Gran Timoner haurà de fer un esforç titànic per no caure en els braços del Partit Popular.

I, diguem-ho clar, si abans era pecat mortal que ERC lliurés les institucions als socialistes de trident i cua, no val mirar cap a una altra banda quan CiU deixi en mans o comparteixi amb la dreta espanyola i racista àmplies quotes de poder a les institucions locals catalanes. No m'importa insistir en el cas de Badalona: el trobo altament preocupant. De fet, en aquella ciutat, CiU, amb la seva decisió, que equival a un acord de suport al govern Garcia Albiol (amb qui, sinó, s'aprovarà el cartipàs), es dirigeix a marxes forçades a la seva desaparició. Ja s'ho faran. I les notícies s'aniran acumulant (mentre es negocien els pressupostos i el PPC s'hi va posant bé, alhora que acumula les exigències de regressió nacional camuflades de lluita contra la crisi): que si ara Gandesa i Reus, que si després la Diputació de Barcelona, que si dissimulem una mica a Tarragona. Per no parlar del suport rebut de Plataforma per Catalunya contra la llista més votada a El Vendrell. En fi que la impressió és clara. Que allò de fer prevaldre un eix ideològic sobre el nacional valia per criticar Esquerra, però que, ara que manen ells, definitivament, és un argument que ja no mola. Que tot és molt complex i tenim molta gent per col·locar.

dilluns, 6 juny de 2011

Carod-Rovira abandona el vaixell a la recerca d'un nou port

Ports de Tortosa-Beseit









En el cim de la seva trajectòria política, poc després del canvi de segle, Josep Lluís Carod-Rovira era autor d’una original formulació, moderna i oberta, d’ampli espectre ideològic, de l’independentisme creixent a Catalunya. Lamentablement, però, en passar de les paraules, de la teoria fàcil, als fets complexos, va naufragar estrepitosament, a parer meu, en prioritzar absolutament l’ocupació del (diguem-ne) poder autonòmic per davant dels objectius nacionals. Francament, ara que comença a albirar-se una nova direcció a Esquerra que virarà cent-vuitanta graus el timó, a la recerca d’un rumb menys catastròfic i més patriòtic, trobo que el triat ara per Carod-Rovira és un final coherent per al camí estratègic marcat ara fa set anys. Prioritzar l’acció de govern autonomista en l’eix ideològic de l’esquerra nacional per davant de l’estratègia política encaminada a l’assoliment d’un estat propi. De fet, el mateix que fa Convergència i Unió en l’àmbit del centre-dreta: sóc independentista, però ara no toca.

Fa temps que, en les seves declaracions públiques, Carod-Rovira havia deixat intuir una aproximació als sectors més nostrats del socialisme català. Ara, en la seva carta de comiat, es compromet a continuar lluitant per la construcció d’una esquerra nacional plural. Per acabar de perfilar el seu futur caldrà esperar, sense dubte, el congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya a la tardor. Si el nou PSC que es configura és el vell de la Chacón i en Corbacho, Carod-Rovira continuarà en la nebulosa, si el nou PSC és, però, el realment nou d’Angel Ros i el sector catalanista, la confluència estarà servida. El vell president del partit republicà acabarà aproximant-se de manera definitiva al socialisme autonomista. Digne final a una trajectòria iniciada ara fa set anys. Llàstima que, pel mig, hagi hagut de portar a la deriva fins a trinxar i enfonsar (amb l’entusiasta col·laboració de la direcció actual, hereva voluntariosa dels seus plantejaments) el buc insígnia de l’independentisme.

diumenge, 5 juny de 2011

De llengües i estats










Llegeixo que l’euskera mantenia a Navarra durant els anys vint del segle XVI la seva forta implantació històrica. Era majoritari a la mateixa Pamplona i Peio J. Monteano calcula que era la llengua “natural y propia” (com la denomina el consistori iruñés encara el 1604) de vuit de cada deu navarresos. Encara que els historiadors consideren que la relació entre llengua i patriotisme és complexa durant l’edat moderna (i no tan estreta com en el nacionalisme contemporani), el cert és que el rei navarrès Enric II de Labrit, en establir la seva administració a la Baixa Navarra (la Navarra “francesa” d’avui), exigeix als seus funcionaris el coneixement de la llengua basca. El mateix Nebrija considera el 1492 que un dels objectius de la seva Gramàtica és el d’instruir guipuscoans i navarresos.

La reculada de l’euskera al seu espai natural, res té a veure amb la situació de la nostra llengua a la Catalunya d’aleshores. Per les mateixes dates, gairebé tots els catalans són monolingües, si bé és cert que la llengua castellana comença a guanyar parcel·les de prestigi literari i de poder que la faran cada vegada més atractiva per a les classes dirigents. Aquests dies he tingut l’oportunitat de consultar els Registres de provisions del Consell municipal de Tortosa a principis del segle XVIII. Evidentment, la presència del català és total. Molt més que a altres indrets del país, el català escrit del divuit és enormement fidel al vocabulari i a les formes pròpies de l’actual llenguatge oral a les Terres de l’Ebre (l’únic, al meu parer, dotat d’una música diferent al de la resta del domini lingüístic). Era, en definitiva, la llengua de l’estat català i les seves institucions abans de l’ocupació castellana. Esperem que no reculi a les posicions de la Pamplona actual.

dissabte, 4 juny de 2011

Reformes estructurals

Cornudella de Montsant












A nivell mundial és un problema. Al país veí i a Catalunya, una veritable tragèdia. La discussió delñs pressupostos tornaa a posar-ho de manifest. Amb l'aigua al coll no veiem l'onada gegant que s'aproxima. En això no som, desgraciadament, pas gaire diferents. La capacitat de dissenyar polítiques estructurals, pensant en la propera generació, és completament absent de la mentalitat no només dels nostres polítics, sinó també de la mateixa gent que els vota. Les preocupacions dels uns i la motivació dels altres és gairebé sempre exclusivament conjuntural. Respondre a l'impuls del moment. Tapar forats. Córrer a oferir solucions provisionals que a llarg termini no ho poden ser. No capgirar dinàmiques de fons. Castigar els uns encara que suposi premiar immerescudament els altres. I així és impossible encarar els gravíssims problemes que té plantejats el país.

Volem viure de la inèrcia en una fira que gira i gira. I així tenim el que tenim. Un monocultiu del totxo i la tovallola que gent com en Xavier Roig denunciava en el desert fa una dècada. Però que ningú, ni governs de dretes ni governs d'esquerres han volgut afrontar de cara. Mirar cap a una altra banda mentre el mercat immobiliari s'inflava fins a prendre dimensions demencials. Veure com els controladors bastien un sistema laboral de privilegis i fer-se l'orni. Negociar en cada cas per sortir del pas. I qui vingui ja s'ho trobarà. I ara, els catalans, el 28-N i el 22-M, demanem més autonomisèria tot i que tothom, polítics i votants, sap que no anem enlloc. Que es tracta d'un camí cap al no res. Que no podem revertir aquesta gravíssima crisi econòmica amb els instruments de que disposem. Ben bé tenim allò que ens mereixem. Tot plegat, a l'espera del pla B del Gran Timoner.

divendres, 3 juny de 2011

El Corte Inglés recupera les tradicions


Salou
Sé que té mala fama, però és que el tenim molt a prop de casa. La comoditat, en el nostre món de presses i stress és un grau. I encara que té fama de car, en els darrers anys, després de voltar i comparar, hem acabat sovint anant a comprar els articles d'electrònica de consum a El Corte Inglés. Ofereix facilitats de finançament, un volum notable d'oferta i la possibilitat de retornar la compra. I això sempre és atractiu. Si des del punt de vista comercial ha millorat, no es pot dir el mateix del linguístic. La imatge clàssica, forjada amb constància d'anys, del dependent/dependenta incapaç d'expressar-se en la llengua del país (més que tall anglès, no cal dir-ho, és cent per cent espanyol) sembla que havia anat millorant. Darrerament, però, ha fet diverses passes enrera.

Primer va ser amb la nevera, quan una sol·licita dependenta d'origen aparentment eslau va ser incapaç d'adreçar-nos ni una sola paraula en català. Nosaltres, naturalment, no varem canviar de registre. I així va sorgir una negociació bilingüe de resultat incòmode però feliç. Als estrangers estrangers, que ja ho tenen prou difícil, tens la tendència a disculpar-los. L'altre dia, però, farts de la mort de l'enèssim fusible del microones vam decidir tornar-hi. En aquesta ocasió la dependenta era nacional. Jove i elegant. Res tu. Però, en aquest país no s'estudia en català? No hi ha immersió linguïstica a l'escola? Altra vegada, ni una sola paraula en la llengua del client. I clar, com sempre en el nostre país d'herois, t'has d'acabar decidint no pas entre les diferents marques, sinó entre la comoditat i la fiabilitat d'un establiment comercial i les ganes d'enviar-los, definitivament, a prendre vent.

dijous, 2 juny de 2011

De Cuenca a Culla

Santa Maria d'Arties (Vall d'Aran)











Garratibat. Un bestioleta ha atacat el meu coll i he hagut de reposar un parell de dies (faringoamigdalitis, em van dir; suposo que són les angines de tota la vida). Això em va donar l'oportunitat de veure la tertúlia matinal d'en Cuní. Escoltar la Maria Eugènia Cuenca em va semblar sincerament dantesc. És possible trobar algú d'un nivell més baix? Per no saber, no havia ni sentit a parlar que l'estat té el monopoli de la violència. L'ús del terme per un altre tertulià li semblava escandalós. Ofensiu sense més. I estem parlant d'una exconsellera d'Interior. Increïble. No tenim algú altre, Cuní? Si la defensa de l'actuació de les forces de l'ordre sota comandament de l'actual conseller va ser patètica dilluns, dimarts va superar un nou estadi. L'intel·lectual orgànic encarregat va ser en Joan B. Culla. No va estar-se de qualificar els indignats d'actors i els va reconèixer qualitats pròpies d'estudiants de cinematografia.

Mireu, sóc conscient de les infinites possibilitats demagògiques de la crítica a les actuacions policials. Podem analitzar si en el cas de divendres passat, a la Plaça Catalunya de Barcelona, va ser prou ajustada a l'objectiu teòricament proposat. Proporcional i eficient, o no. Si es va fer a l'hora que tocava i amb el nombre d'efectius adequats. Ara bé, hi ha coses que resulten incomprensibles. Perquè, per molt que ens faltin les imatges de les agressions als mossos (que sembla que hi foren i que calia respondre, naturalment), no deixen de resultar xocants les que sí que tenim. Per exemple, les que ensenyen com un policia es desfoga a cops de porra contra una gent que és asseguda a terra. Per tant, amb una actitud d'agressivitat perfectament descriptible pel seu posat. I, francament, quan no ets ni dels uns ni dels altres, ni dels d'abans ni dels d'ara, contemplar segons quines actituds argumentals, defensives i ofensives, resulta francament patètic.

dimecres, 1 juny de 2011

Encara passegen pel carrer


Cingles de Siuranella










La magnífica investigació de fa uns mesos del setmanari El Temps sobre la trajectòria humana del policia franquista al servei de la Gestapo Pedro Urraca Rendueles, l'home que va dirigir la captura a França del president Companys, va furgar, una vegada més, en la part més fosca de la nostra història. Aquella que encara no ens han permès afrontar. Els espanyols que volen, que no són gaires, es concentren a donar lliçons a tots els règims totalitaris del passat recent llatinoamericà. Però, aquí, com s'ha vist una i altra vegada darrerament, no es pot remenar res del passat. Del més cru de la repressió franquista i dels seus braços executors a Catalunya. Fins i tot els nostres teòrics representants es permeten posar les sales magnes del Palau de la Generalitat a disposició dels seus difunts, en un exercici d'amnèsia vexatori per a la memòria i incomprensible.

No és que no puguem superar el passat. De fet, hem de fer-ho quan abans. El problema és que si els que van cometre delictes gravíssims contra els drets humans més fonamentals no reconeixen els seus crims, la lliçó que estem donant a les generacions futures és del tot preocupant. I aquells actes, per comptes de restar en la memòria col·lectiva com a vergonyants, poden arribar, a cop de desmemòria, a ser fins i tot justificats. Com ja fan determinats mitjans de la caverna. Almenys hem de denunciar-los com un acte bàsic de justícia. Hi ha milers de bons patriotes que els van patir i que mereixen un mínim respecte. Només un exemple. Fa un parell d'anys, vaig tenir l'oportunitat de conversar llargament amb un d'ells, reconegut a nivell internacional en el món associatiu. Mentre feia memòria de la seva vida no va poder evitar referir-se al mal enorme que li havia provocat, més d'una vegada, creuar-se pel carrer amb un dels seus torturadors a la Via Laietana, un agent retirat feliçment i amb honors com a membre de la policia armada.