Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2011

Relats de diumenge (XIII). El Tour dels distrets

L'etapa era de les llargues. Gairebé tres-cents quilòmetres de recorregut. Massegats per la caiguda a l'arribada massiva del dia anterior, els membres de l'equip havien començat patint, a la cua del grup. Les ferides eren profundes i més d'un s'havia mostrat partidari, durant la inacabable nit anterior a la partença, d'abandonar definitivament. De deixar-ho córrer i admetre la superioritat de l'equip favorit. Afortunadament, la determinació dels nostres havia estat ferma. Havien decidit per àmplia majoria continuar endavant. Altres, veïns d'entrenaments, havien plegat definitivament. Posats en marxa, amb la musculatura a bon tremp, no havien tingut masses dificultats per agafar el ritme de la cursa. Ben aviat, durant els primers quilòmetres, podien fins i tot demostrar la seva combativitat, provocant importants moviments a la carrera. Les ordres d'equip se seguien fil per randa, en una estratègia a voltes ben mesurada, d'altres, però, amb error…

No tanquem per vacances, al contrari!

Com haureu notat els lectors habituals, des de fa alguns dies, he instal·lat en un lloc preferent del bloc un comptador enrere amb la data mítica de l'11 de setembre de 2014 com a far a l'horitzó. Vistes així les xifres, la veritat, no falta gaire. Estic convençut que, a la velocitat de creuer a la que es desplaça l'opinió pública del país (només cal mirar l'evolució extraordinària cap a la llibertat que es denota en les enquestes dels darrers temps), probablement abans i, ben segur, en aquella data, poden passar coses molt i molt importants, que marcaran el futur d'aquest tros d'Europa. Ara, doncs, no toca precisament fer vacances. Al contrari, després de més d'un any d'aventura a Per a bons patricis he decidit llançar-me un repte a mi mateix (ho reconec, és que m'ho paso tan bé!). Escriure cada dia, si la salut i la determinació m'ho permet, fins a l'11 de setembre del tres-cents aniversari de l'ocupació espanyola. A l'estil, diet…

Abans que no en quedi res (ara, autoespoli)

Premonitòriament, fa alguns mesos, vaig posar al meu perfil de twitter: "sóc partidari de la independència exprés, abans que no en quedi res". Ostres tu, efectivament, encara em quedava curt en les previsions, anem en camí de que no en restin ni les molles. Autonomisme famèlic. El nostre govern de la Gestoria, que sembla no tenir presa per emprendre altres vies d'ingrés (què tal, tallar d'una vegada la sagnia dels 60 milions diaris de l'espoli espanyol, per exemple, començant per forçar eleccions per iniciar la negociació?) es ven fins i tot les estovalles. Diu que ara són 28 immobles, entre els quals la seu de fins a cinc Conselleries. No fa tant, l'opinió pública s'escandalitzava pel cost dels lloguers als quals cada mes havia de fer front la Generalitat. I ara, ja veus estimat lector, aviat tot seran lloguers. Un país en venda. Sense permís per endeutar-se a llarg termini, el Gran Timoner ha optat pel pa per avui i la gana pel demà. Saldem el nostre p…

Una enganxina que proporciona emocions fortes

Tal i com diu el Radar de Sarrià, el CAT l'hauríem de portar primer al passaport abans de decidir com fem les matrícules (això segur, que no tinguin les lletres més lletges del continent, com les dels espanyols: es nota que estem amb la lectoescriptura infantil?). També, com he llegit als de Cal Rèflex, seria bo que deixéssim de jugar, en això i en tantes altres coses, a fer veure el que no som i comencéssim a treballar seriosament per ser allò que de veritat volem, sense subterfugis. Tot això és cert. Però, i les formidables pujades d'adrenalina que proporciona la famosa enganxina? A casa, hem deixat completament les drogues des de que portem el CAT. Ens el varem posar en estrenar el nostre primer cotxe. Estàvem embarassats i ens calia un vehicle pensant en els nens que venien de camí. Crec recordar que els adhesius ja els havia comprat abans. Bons, resistents. Tan aviat com varem arribar a casa els vaig posar: Kit complet, un al davant i un altre al darrera. Com diria el Gr…

Quan la vida no ho és

L'apunt d'avui és curt. Com l'avui, com la vida. Endolat. Sentiment concentrat. D'aquells dies en que ni totes les lletres del teclat en mil combinacions encerten a expressar la profunditat del que vols. "Estic trencada". Un any de temences i esglais clos abruptament de matinada de la forma més cruel. M'ho diu hores després, entre plors, una bona amiga. Ha vist arrencada de soca-rel una part fonamental de l'existència. Company de tota una vida però encara jove, quedaven tantes coses per fer els quatre junts! Avui l'acomiadarem amb els sons que més s'estimava, músiques de la Patum, temps barrocs, crec. Amb el record de la seva, potser, darrera lectura en el meu prestatge, tal com va voler. Des d'aquí, amb el cor encongit, poc més puc dir, més enllà de la música, de la "seva" música. Dedicada a tots els qui darrerament han perdut l'estimat i viuen una pena sense fons. I com no, amb tot el compromís del món, a la Pilar: als de c…

La princesa va per lliure; però molt!

Altres indicis de gent propera ja havien arribat de feia temps a oïdes de Granollacs. La princesa, com a bona plebea nouvinguda, no cau precisament bé a l'entorn de sa majestat. Ara, però, s'han confirmat amb extrema virulència, amb una plasticitat considerable. Avui toca un to més informal. Sarafeig. Una mica a l'estil de la nòria. Un pessic de Peñafiel. Algun dia tonto has de tenir. Us porto notícies fresques de la recent estada dels prínceps en campanya de confraternització monàrquica amb els catalans a Montserrat. I són de primera mà. No hi era sota la taula del refectori, però gairebé. Més ben col·locat que els de La Vanguardia (que ja és dir). En síntesi, la notícia és la següent: aquesta tia va fortíssima. Fins a tal punt, que la Casa del rei va trucant a tothom que ha de coincidir amb la reial parella per avisar-los d'avançada que han de procurar (els convidats!) no deixar sol al príncep. Que la princesa té tendència a sortir-se del protocol, a saludar en excé…

No ve d'un pam, no ve d'un pam o la ministra que trinca

Avui la meva estimada ministra sinistra visita el nostre país. Acudirà a l'Arxiu Nacional de Catalunya per parlar (faré la frase tan difícil com la qüestió) de l'enèssima arribada d'un altre tros dels inacabables papers catalans confiscats que encara es conserven a Salamanca. El dia que van sortir de la ciutat castellana, a les poques hores, la dona ho donava tot per acabat, dat i beneït. El video que va penjar el 3cat24.cat resultava, diguem-ne, curiós. Primer, la ministra sinistra es vantava des de Madrid de l'acabament total del procés (que cinc anys després d'aprovar-se la llei està molt, però que molt bé). A continuació, el conseller Ferran Mascarell, des de Barcelona, opinava que el lliurament realitzat era important (365 arxivadors, principalment, de la sèrie Político Social de Barcelona) però que, atenció, només faltaven uns sis-cents (és a dir, el doble). Déu n'hi do. No ve d'un pam, no ve d'un pam. La visita de la ministra sinistra encaixarà …

Fragments escollits (VIII). La nació de Serra i Moret

"El Parlament de Catalunya, columna capital de la Generalitat restaurada, que vint anys enrera sortia de les entranyes del poble per a proclamar el ressorgiment de la nostra llei, ha de recordar avui als catalans d'ací i d'arreu que la nació (abatuda, perseguida, asfixiada) és viva com mai, malgrat les desventures, les defallences i defeccions, i malgrat la incomprensió i l'oblit de les forces democràtiques mundials.

És viva, més que en els vestigis dispersos de les seves institucions negligides en el cor dels catalans i (podem dir-ho amb gran ufana) en el cor de les noves generacions que el despotisme estranger volia deformar i aturdir amb l'engany i el terror. És viva en les consciències clares, les que varen salvar-se de la ignomínia i la desfeta després del darrer desastre. És viva en la llei, en l'exultant destí dels seus fills, en l'esdevnidor de la humanitat lliure del pesembre de les dictadures i les regressions bestials. És viva i ens dóna vida a…

La Rahola al rescat en missió comtal

L'altre dia, quan a twitter va esclatar la campanya #prourahola no em vaig sentir prou seduït per llançar-m'hi de cap. No és que no compartís la majoria dels arguments dels piuladors, és que no puc amagar certa feblesa per la Rahola. Si més no, per la Rahola que encara en la meva ingenuïtat vull creure l'autèntica, l'original, la d'abans de convertir-se en Rahola personatge. Em veig a mi mateix estudiant a la Universitat i llegint aquelles columnes diàries del vell Avui amb les quals acostumava a coincidir gairebé sempre al cent per cent. Ara, vint anys després, comprovo amb freqüència que els dos hem canviat molt i el nostre nivell de coincidència ha baixat a cotes molt més modestes. Fa dos dies, al diari del comte, ella mateixa reconeixia haver canviat en la seva necrològica del difunt més famós de la setmana (amb perdó del genial editorial coetani de Vicent Partal). Deia tenir molt superat el seu moment anti-sentís. Bastia una argumentació convencional sobre le…

Valentí Puig: un nom a tenir ben en compte

Gràcies al fet que el diari del comte vol mantenir com sigui la seva difusió diària (que la cosa està molt, però que molt xunga) i també a al fet que aquests dies de juliol una bona part del personal ja ha marxat de vacances (sobretot, l'universitari), cada matí, al tren, si l'agafes ben d'hora, no costa gaire fer-se de franc com  a premi amb un exemplar de La Vanguardia en català. Aquest dimecres vaig aprofitar per llegir una peça d'un dels més conspicus intel·lectuals de l'autonomisme a Catalunya, en Valentí Puig, titulada "Reformes en el catalanisme". Em va semblar una de les mostres més eloqüents dels últims temps, negre sobre blanc, d'allò que entenc per la tenaç acció intoxicadora de la Brigada de Narcòtics. Quina facilitat per girar la realitat 180 graus. Realment antològic. Gairebé el cent per cent de les afirmacions relataven exactament el contrari de la realitat. Començava per lamentar l'excessiva resonància als mitjans de l'indepen…

Ep, que tot ho fan per responsabilitat

La federació que diu que governa la Gestoria ha designat Josep Antoni Duran i Lleida com a candidat a les properes eleccions espanyoles. La vocació hispànica dels convergents guanya força, en coincidir amb l'entrevista del Gran Timoner al Wall Street Journal on es declara incomprensiblement entestat a salvar els veïns (és de calaix, qualsevol pot llegir-ho a la primera pàgina del manual del bon independentista: si la teva metròpoli trontolla, falca-la bé, no anés a caure). La principal força política del país viu aquells moments dolços d'inici de cicle en els quals tot, davant l'opinió pública (tot i que paral·lelament el país s'ensorri literalment), va de cara. Tot es perdona, que tota la culpa és del Tripartit i la memòria propera és important per no cal estendre-la més enllà del 2003. Igual que, quan el pendent gira cap avall, tot suma a la contra. Faria bé, però, el líder convergent en valorar que la credibilitat és guanya i es conserva amb la pràctica de la coher…

Cadascú tria el seu bàndol i els seus herois

Ha mort en Carles Sentís als noranta-nou anys. Ironies del destí, un 19 de juliol, setanta-cinc anys després. Podríem recordar-lo amb el seu cèlebre article "Finis Catalonie" publicat a La Vanguardia el febrer de 1939, només uns dies després d'entrar a Barcelona amb la pistola al cintó, on despatxava els clarobscurs de la Catalunya republicana amb un subtítol ofensiu, bastard i simplificador: "El fin de una película de gangsters, simplemente". Cadascú tria els seu bàndol i els seus herois. I avui, per comentar el seu traspàs, us parlaré d'un altre home, a diferència d'ell, absolutament desconegut, símbol de molts d'altres. Francesc Ribó va néixer a un poble de la Segarra el 1909, estudià a l'Escola Normal a Barcelona i guanyà el títol de mestre el 1927. Seguí els ensenyaments de l'il·lustre pedagog Herminio Almendros a la primera Universitat Autònoma i féu amistat amb el gran filòsof Ferrater Móra. El 1934 s'incorporà al Grup Escolar Ra…

Fot-li que és funcionari!

Potser el tema està molt trillat i pensareu que què he de dir, que parlo com a part interessada. Arran de les noves declaracions amenaçadores dels consellers Mas-Collell i Ruiz (treballar més temps pel mateix salari), només us demano trenta segons de pausa abans que comenceu a descarregar la vostra ira, que és poc més o menys el que demana la lectura d'un apunt. Els funcionaris som dolents, desvagats i indolents i per això l'opinió pública considera majoritàriament que hem d'esdevenir el boc expiatori de la crisi. Clar que sí: què més volem, que tenim la feina assegurada, collons (amb perdó). Deixarem de banda aquesta mena d'arguments, que caldria discutir contraposant quins esforços, quines precarietats hem viscut en època de formació i com vivíem els uns i els altres en els temps de les vaques grasses i no només quines són les seguretats funcionarials de l'ara i avui. Només apel·lo a la part egoista de cadascú. Degradar les condicions de treball dels funcionaris…

Uniforme escolar: sento portar la contrària

Fa alguns dies, després d'un llarg debat fomentat des del nou Departament d'Ensenyament de la consellera Irene Rigau, una escola de l'Hospitalet de Llobregat tenia l'honor (dubtós?) de ser la primera a adoptar l'uniforme escolar des de l'acabament del franquisme. Totes les enquestes, formals i informals, que he vist durant aquest temps apunten a una majoria social partidària de recuperar aquesta mena d'equipament infantil. Simplificant al màxim, els dos arguments bàsics, de més pes i més freqüents, que recolzen aquesta iniciativa són el de fomentar la igualtat i escapar a la cultura de l'ostentació i la marca, d'una banda, i el d'acabar per elevació amb els problemes que l'operació de vestimenta matinal provoca a totes les llars, especialment a partir de determinades edats.

Un enfocament adequat de la qüestió, en la meva modesta i indocumentada opinió, ha de partir dels avantatges o desaventatges que una iniciativa com aquesta té des del pu…

Relats de diumenge (XII). Embarcat en el vaixell equivocat

Aquella nit tancada, orfe de lluna, va arribar al port tan cuit que no podia atendre a raons. Tot i la seva intel·ligència, les emocions a flor de pell i els seus propis excessos, una vida massa intensa durant mesos, l'havien portat al moment decisiu en un estat de discerniment potser no precisament pletòric. D'entre els vaixells amarrats a port que es presentaven davant d'ell n'hi havia de tot. Infimes barquetes amb ben poques possibilitats marineres, de flotabilitat dubtosa. També, vells vaixells de dimensions mitjanes, força desballestats però amb capacitat de redreç. Destacava per damunt de tot un enorme vaixell d'esbarjo d'una alçada de vuit pisos, davant del qual, una colla molt nombrosa de passatgers feia cua. Sense dubte, aquella era l'embarcació de més èxit. És aquest va pensar. Després d'entrar al seu camarot, relativament a prop del del capità o del dels amics del capità (això li havien dit) va caure víctima d'una son irressistible que e…

El poderós valido Bernardos a la Universitat plató

Diculpeu perquè avui em surt el to faltón. Som-hi, doncs. El Senyor és injust. Perquè dóna tant a alguns i tan poc a d'altres? Alguns, com a humans i sobretot com a homes que som, no ens veiem capaços de fer dues coses alhora. D'altres, en canvi... Francament, fins fa poc pensava que la capacitat per a ocupar càrrecs i desenvolupar funcions simultàniament del meu alcalde, Manuel Bustos, superava la de qualsevol altre terrícola. Però veig que no. Ara tinc un nou heroi, un valor en alça dins la Brigada de Narcòtics: el professor Gonzalo Bernardos Domínguez. La seva capacitat és senzillament descomunal. Tot parteix, naturalment, com en gairebé tots els triomfadors, d'un alt concepte envers un mateix. Una ullada a la seva web personal ho diu tot. L'home no s'està de presentar-se als mitjans com a catedràtic universitari, tot i que en realitat és només professor titular. Aquesta minúcia, deu pensar en la lína orteguiana (no d'Ortega i Gasset, sinó de Joana Ortega),…

Felip VI, sí, sí, VI de Castella/Espanya

Aquests dies m'he referit a les humiliants passejades catalanes del proper rei dels espanyols, al qual els nostres polítics de tot signe i condició reten honors dia i nit patèticament. M'he referit a ell com a Felip VI, cosa que a la xarxa ha fet que diversos lectors em corregissin, fent-me notar que, d'acord amb els numerals relatius als comtes de Barcelona (el títol de sobirania pel qual els monarques regnaven a Catalunya fins el 1714), a l'actual principet li pertocarà quan arribi a regnar el V. No era una equivocació. Em refermo. Per a mi serà Felip VI. M'explico. Els comtes de Barcelona com a dipositaris dels títols de sobirania sobre Catalunya van ser liquidats amb l'ocupació borbònica del país. Això, encara que, espúriament i per acabar-nos d'insultar, es concedís al pare de l'actual rei el títol de comte de Barcelona privat de qualsevol atribut de sobirania, com si fos una distinció buida qualsevol.

Felip V va anorrear entre 1707 i 1714 el sist…

Memòria limitada, Societat Limitada

Una de les malalties més pròpies d'aquest país és la memòria limitada persistent. Som una mena de país peix. Com a molt, recordem el temps de la Segona República i la Guerra Civil. Encara ens queda gent gran que la va viure, que ens hi relliga d'alguna manera. Avui en rescatarem alguns fragments en aquesta Nit de la Memòria organitzada per la Comissió de la Dignitat, a la qual vaig fer menció fa uns dies. Però més enllà d'això, gairebé el no res. Com és possible, per posar només un exemple, que ningú, absolutament ningú, ni a la societat civil ni a les institucions, fora de la bona gent de l'Associació Catalunya 1640, commemori cada any el dia del Corpus de Sang. Res de res. Ni en el calendari ni gairebé fora. Llevat, diria (i segur que sóc injust, que iniciatives de tota mena hi ha al nostre país viu) de la bona tasca feta per i a l'entorn d'en Francesc Xavier Hernández Cardona en el record de la Guerra de Successió.

Aquesta voluntat de limitar la nostra memò…

L'Òmnium fa volar coloms: perdoneu, però algú ho havia de dir

D'entrada, tota la meva comprensió i el meu reconeixement al posicionament de l'Òmnium Cultural, expressat per la seva presidenta, la Muriel Casals. Han treballat cinquanta anys pel país, en temps difícils, s'ho mereixen. En particular, els primers i els darrers. Constitueixen una organització plural i, tot i que el predomini de l'independentisme en el conjunt del catalanisme comença a ser bastant escandalós, encara en queden alguns, des de la victimizada Anna Grau a l'enigmàtic Antoni Dalmau, que estan fora del consens. És normal, doncs, que l'oferta per a l'immediat futur que ens proposa l'entitat no sigui nítidament independentista. També és lògic que ens hagin volgut oferir alguna cosa. Saben que el personal comença a estar una mica emprenyat: ha passat un any i anem marxa enrere com els crancs. Es tractava, doncs, de mantenir els equilibris (pas ferm endavant no declaradament independentista), cosa que complica molt la consistència dels arguments.

Més encara, insubmissió electoral

Un grup d'intel·lectuals i polítics independents o adscrits a les CUP i Solidaritat Catalana van publicar diumenge a l'Avui un article fent públic el seu posicionament partidari que l'independentisme proposi per a les properes eleccions al Congrés espanyol una actitud d'abstenció activa. Com sabeu els lectors d'aquest bloc, és justament la posició que des d'aquí he mantingut des de fa mesos. Una alegria, doncs, saber-se acompanyat. Coincideix en el temps amb un altre corrent partidari de, fruit del convenciment o de l'estudi de l'aritmètica electoral, la configuració d'una candidatura unitària de l'independentisme. Aquesta és, sens dubte, la meva opció per a les properes (i llunyanes en el temps) eleccions al Parlament de Catalunya. Però ara tenim al davant un altre repte. I, francament, vist el que cal veure, em mantinc fermament ancorat en l'opció de l'abstenció. Tota la feina que tenim per davant és a Catalunya. Espanya és, per a nos…

Els papers catalans a Salamanca, la història interminable

El proper dijous 14 de juliol la Comissió de la Dignitat celebrarà La Nit de la Memòria Històrica, un nou acte per reivindicar el retorn dels documents que, cinc anys després de l'aprovació de la llei de resititució al Congrés dels Diputats espanyol, encara no han arribat a Catalunya. Ja sabeu, tot allò de l'Estat de dret i bla, bla, bla, que al nacionalisme espanyol li agrada tant per, des de la prepotència, desqualificar els altres però que mai s'aplica a sí mateix. Durant l'acte es farà públic, sota el títol Cinc anys d’escarni, ja n’hi ha prou, l'enèssim manifest d'historiadors nacionals i internacionals i d'entitats i persones afectades per les confiscacions dels seus arxius particulars que encara no han estat ressarcides d'un dany material i moral patit, com qui diu, abans d'ahir, l'any 1939.

Durant la vetllada s'atogaran els premis Dignitat 2011, concedits a tres descendents de persones afectades per les confiscacions: Teresa Rovira i…

Tornar a casa serenament satisfet de la batalla

Hi ha dies que saps en el teu fur intern que ho has fet bé. Per això, tornes a casa voltat dels teus amb un somriure als llavis. Saps que has estat allà on havies d'estar. Com quan has d'acompanyar la parella a una prova important; o estar amb un parent malalt; o amb un amic que ho necessita encara que no t'ho hagi demanat. Simplement, que has fet allò que tocava i que ho has fet en bona companyia. Que els resultats han estat bons o dolents, però que has jugat exactament a allò que les teves conviccions et demanaven. Jogo bonito. Fer-ho així provoca una satisfacció enorme. Més encara si trobes pel camí tants amics i companys de lluita. I al final de la marxa, com un regal extraordinari, l'experiència i l'exemple dels tres doctors mítics de l'independentisme: l'Heribert Barrera, l'Oriol Domènech i en Moisès Broggi.

Satisfacció enorme perquè has pogut compartir els carrers de la capital del teu país amb milers i milers de bons patricis que, lliures de co…

Sobretot, no aneu a la manifestació

No aneu a la manifestació del #9juliol: l'abassegadora majoria silenciosa que formem aconseguirà la independència des del sofà de casa. No aneu a la manifestació del #9juliol: des de la platja ajudareu a construir un futur millor per als vostres fills. No aneu a la manifestació del #9juliol: en l'últim any el país ha progressat una barbaritat. No aneu a la manifestació del #9juliol: ja tenim tots els instruments d'Estat per sortir de la crisi. No aneu a la manifestació del #9juliol: quan vull veure jugadors catalans ja miro què fa "la roja". No aneu a la manifestació del #9juliol: trobo que les nostres autopistes són baratíssimes. No aneu a la manifestació del #9juliol: pagar l'AVE de Conca als 9 passatgers és una excel·lent inversió de futur. No aneu a la manifestació del #9juliol: no fer res és la millor estratègia per fer avançar l'independentisme. No aneu a la manifestació del #9juliol: a Catalunya només hi ha 50 desnonaments cada dia. No aneu a la m…

Excuses per a no manifestar-se

L'any passat, en els prolegòmens de la massiva manifestació del 10 de juliol, un sector de l'independentisme va manifestar la seva recança a participar. El lema poc clar i l'espectacle dantesc ofert pels polítics durant els dies previs, no va ajudar precisament. Ara, ens trobem en una tessitura semblant, encapçalada, no cal dir, per l'ampli sector, tan català, que Salvador García-Ruiz va definir com el dels sobiranistes fredolics i l'Alfred Bosch com els low cost. És a dir, el dels independentistes de l'anem a pams. Dels del compte no prenguem mal. Poc a poc i bona lletra. Posició que seria fins i tot molt raonable si no fóssim en un moment històric com el que vivim, en vespres de l'ensorrament econòmic definitiu de l'Estat que ens ocupa des de fa tres segles. No és temps de mirar-s'ho de lluny. I és que, si no ens hi posem ara, difícilment trobarem en el futur unes condicions objectivament més avantatjoses per abandonar el vaixell.

Aquestes setman…

Blanco i en botella

Aquesta expressió del meu cunyat em ve perfecta per a l'apunt d'avui. L'escric encara commocionat. Hauríeu d'haver vist la cara de la meva dona en sentir les paraules del barrut ministre socialista espanyol José Blanco. Ja sabeu, del govern amic. "Haurem de començar a fer estudis econòmics". In-cre-ï-ble. L'encarregat de les infraestructures del Regne d'Espanya diu que, a partir d'ara, faran prospeccions de mercat i càlculs de costos abans d'emprendre una obra pública de transport. Com qui passava per allà. Com si no fos el responsable d'anys i panys d'orgia en la despesa pública al servei dels sagrats objectius ideològics del nacionalisme espanyol. Ves per on, la crisi econòmica té algun aspecte positiu: s'ha acabat la tonteria, l'emperador es queda en pilotes i les directrius polítiques de centralització que han dictat fins ara la construcció d'una xarxa radial a major glòria de la capital són finalment reconegudes pels …

Diari d'un funcionari (III). Els nous dogmes liberals o el negoci de Dídac i les cabres

En el marc de la sacrosanta doctrina liberal imperant, el principi d'eficiència empresarial que ha de marcar la renovació de l'administració pública és el de l'obtenció de recursos propis. A més o en comptes d'oferir un servei, ara cal sobretot vendre un producte. Premi per a qui aconsegueixi fer calaix. Sí, sí, a més de dedicar-vos a allò que és propiament la vostra funció, a aconseguir calés, que el tema està molt xungo. I tothom a treballar. Com les capacitats de cadascú són les que són, n'hi d'espavilats i de maldestres. El lloguer d'espais per a events és una fórmula d'ingressos fàcil. A l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, per exemple, han aconseguit hostatjar a mitjans d'aquest mes de juliol la Barcelona Fashion Week, naturalment, a canvi d'una sucosa quantitat. Només hi ha un petit problema: que la UB acostumava a organitzar fins ara en el mateix espai activitats docents d'estiu i a acollir congressos científics qu…

Diari d'un funcionari (II). El misteriós cas de les places evanescents

Allà on treballo, a un organisme depenent de la Gestoria, han desaparegut tres places en els darrers mesos, el que vindria a representar un deu per cent de la força de treball. Es tracta de dues places de tècnic especialista i una d'administració. Les raons són múltiples: extinció de contracte, jubilació i defunció. La justíficació és única: cal estalviar diners. Bé, un pensa. Estem com estem. Immersos en l'espoli i la crisi i sense gaires perspectives de millora. Un procura pair el millor que pot la situació, encara que pateix pel company acomiadat i per l'augment de feina que aquestes absències provoquen: paral·lelament, la càrrega de treball no ha disminuït precisament. Estructuralment, però, aquestes retallades han portat fins i tot a una reducció dels horaris de servei públic de l'organisme, incapaç d'assumir els compromisos als quals havia de fer front fins ara.

En aquest context, divendres passat, assemblea sindical. Fa mandra (els sindicats, tal i tal), pe…

Diari d'un funcionari (I). Sí, sense la meva germana

Desgraciadament, tot i els temps que corren d'indignació i d'exigència de renovació en l'actuació dels polítics, el govern en el qual han dipositat la seva confiança la majoria dels independentistes no sembla excel·lir, precisament, per la seva aposta de depuració ètica en els comportaments. De fet, el nivell de clientelisme i nepotisme del nou govern de la Gestoria, a menys d'un any de la seva constitució, està assolint a hores d'ara graons absolutament vergonyants. Com si les dues dècades anteriors s'hi haguessin empeltat amb tota naturalitat, sense solució de continuïtat. Els inputs al respecte, a poc que t'espavilis a elevar les antenes, t'arriben gairebé de tot arreu. Abans de la crisi de proporcions històriques en la qual estem instal·lats, naturalment, aquestes pràctiques també constituïen el dia a dia de la nostra administració. El problema és que ara no passen precisament desapercebudes, enmig dels acomiadaments i la manca de contractació en p…

Fragments escollits (VII). "La federació dels fantasmes"

"Si ara passem, respecte a la federació, del cas internacional a l'aspecte interior, veurem encara més complicat el problema federalista. Catalunya, segons els federalistes, siguin teòrics, siguin pràctics, s'hauria de federar. Però on són les personalitats federables que hi ha a Espanya? Les regions, aquelles 14 regions marcades per les 14 estrelles de la bandera federal? Aquestes regions, senyors, no han tingut coratge per formar una Mancomunitat. Com podem esperar que formin un dia un Estat particular de la federació? Hi hauria encara una altra possibilitat, la d'una federació, no regional, sinó nacional. Per sota de l'escorça peninsular hi ha nacions vives: ens trobem amb Portugal i Galícia, amb Bascònia, que té un tros a França, amb Catalunya i amb Castella. Aquestes personalitats existeixen, vigilem-les. Però, on és, fora de Portugal i fora de Castella, la concreció política d'aqueixes nacions? Si avui vingués a Espanya una federació, per força hauria d…

Tot fabricant nens empanats












L’escola a la qual, ben bé com si visquéssim a Corea del Nord, la Generalitat ens ha obligat a portar els nostres fills té algunes virtuts. Com arreu, hi trobes mestres altament competents i enamorats de la seva feina. Però el fet de tractar-se d’una escola escombra, on ha anat a parar gent de tot arreu de la ciutat i de fora, la fa, suposo, especialment difícil de gestionar des del punt de vista nacional. En alguns aspectes, n’hi ha per llogar-hi cadires. Aquest any, per exemple, amb un mapa de l’Espanya de les autonomies a la carpeta, han fet que els meus nens s’haguessin de disfressar per carnestoltes seguint l’interessant tema titulat “Balls del món”. Curiosament, el planeta s’acabava per a ells en les fronteres peninsulars. Si ens hagués tocat vestir de típic madrileny, francament, m’hi hauria negat directament.

Potser no és la pròpia complexitat del centre, però, el més determinant. Sinó la manca d’idees clares dels qui manen. Cada vegada que passo pel vestíbul de l’escola…

A cop d'enquesta contra els tòpics de la Brigada

D'entrada, disculpeu que avui allargui una mica el meu gintònic. Una constatació bàsica: normalment, la gent contesta a allò que se li pregunta. Això val per a les eleccions i també per a les enquestes. Ara, per primera vegada en la història, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat del Principat ha preguntat directament als catalans què votarien si se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya. És un mèrit que cal atribuir a l'actual govern del Gran Timoner: el control de l'organisme per part dels federalistes utòpics del PSC ho havia fet fins ara impossible. La resposta a la pregunta directa ha estat categòrica. De fet, com (potser una mica més) totes i cadascuna de les altres enquestes sobre la qüestió publicades en els darrers dos anys i escaig. Tot i que el mateix director del CEO decidís sumar implícitament (por qué, que diria Mou) els abstencionistes als nos. Tot i que "La Vanguardia" anunciés amb la boca petita els res…