Nosaltres sí que tenim un problema de dèficit

S'Agaró

El president Pujol, mestre en l’art de la necrològica (són tants anys en primera línea), va destacar, en reacció en calent a la mort de l’Heribert Barrera, la clarividència del vell dirigent republicà. I és ben cert. Ara, quan la crisi posa en qüestió el benestar dels catalans, convé recordar que, si no ho tinc mal entès, Barrera fou l’únic membre de la Comissió dels Vint, durant la negociació de l’Estatut de Sau de 1979, que va defensar la necessitat d’un concert econòmic per a Catalunya. Clarividència, i tant. Un dels primers a denunciar l'estafa autonomista que porta més de trenta anys soscavant els fonaments del nostre país. Aleshores com ara (com durant la negociació del darrer Estatutet de 2006) la impossibilitat d’un front comú que defensi uns mínims de dignitat per a Catalunya ens farà perdre una nova oportunitat d’avançar. Perquè l'actual reforma exprés de la Constitució espanyola en algun sentit podria ser-ho.

Podria ser una magnífica oportunitat per establir el nostre nivell màxim de dèficit. Però no només de dèficit públic, com volen Merkel i Sarkoy, i el veí Zapajoy, sinó sobretot del dèficit fiscal català sobre el nostre PIB, tal i com desitgen, segons les enquestes, pel cap baix, unes tres quartes parts dels catalans. Naturalment, els sobiranistes serem una vegada més incapaços de defensar aquesta opció en la negociació exprés de les properes setmanes. Com serem incapaços de plantar-nos, d’obligar els espanyols a convocar un referèndum de validació de la reforma i de defensar el no si no s’inclou aquesta clàusula de limitació del dèficit fiscal de les comunitats autònomes. Molt em temo (tant debò m’equivoqui) que, una vegada més, els dirigents del sobiranisme light ens portaran a empassar-nos un nou gripau. Com sempre, per responsabilitat. I així continuarem fent mentre el nostre país es dessagna.

Escenes de platja: els palistes impenitents

Barra del Trabucador

L’any passat, de vacances, us vaig parlar del nen enganxifós, una figura gairebé sempre present quan un va a la platja amb criatures. Aquell nen que, tot i tenir els seus propis pares i les seves pròpies joguines (a casa seva) s’enganxa als teus fills i als teus estris de platja i no hi ha manera humana de treure-te’l de sobre. Tot plegat mentre els seus progenitors li riuen les gràcies (oi que sociable és el nen!) i passen absolutament de tot. Per les raons que sigui, aquest any, la tasca emprenyadora del nen enganxifós ha estat substituïda per la dels palistes impenitents. Són individus de totes les edats i nacionalitats però que, per raons de fons que se m’escapen, semblen no haver superat un determinat coeficient intel·lectual equivalent als dotze anys. A més, arran d’una estranya alteració en la seva percepció de l’espai actuen com si fossin a una illa deserta, sense importar-los que a les platges d’aquesta banda de la mediterrània la ràtio d’ocupació se situï en els tres banyistes per metre quadrat.

Els palistes, en parelles del mateix o de diferent sexe (serveix per lligar?), ocupen uns deu metres de platja, situats sempre on l’aigua arriba poc més enllà dels peus. Els importa un rave el que succeeix al seu voltant, ocupats únicament en observar la trajectòria, sovint deficient, que descriu la bola que acaben d’impulsar al cel. Confesso que, sempre que puc, amb un rampell de la seva mateixa incapacitat d’observació, procuro passar exactament pel mig. Ja se sap la millor defensa (abans que et donin un cop o topin amb tu o els teus) és un bon atac. Però ells s’aïllen amb una capacitat extraordinària. Ahir vaig entendre finalment que aquesta capacitat s’hereta i s’exercita: els dos pares francesos del costat jugaren amb dedicació i passaren després les seves pales als fills, abans de començar a perseguir-se. Són models d’actuació, comportaments (a)socials, que la platja posa en evidència, com un escenari privilegiat de l’estupidesa humana. Hi tornarem.

Nous temps, noves exigències individuals i col·lectives

Barra del Trabucador

Fa uns dies n’elucubrava en aquest bloc (amb interessantíssims comentaris posteriors dels lectors), en relació al dret a rebre determinades prestacions públiques municipals. No hi ha dubte que els estats tenen històricament com a una de les seves funcions principals a l’Europa occidental, la d’oferir serveis socials de qualitat i assegurar uns mínims de benestar i d’igualtat d’oportunitat als ciutadans. I així ha de continuar essent, encara que la crisi ho està posant tot, absolutament tot en qüestió. En el cas dels catalans especialment, pel fet que ens deixem massacrar cada any milers de milions d’euros sense dir ni piu. Els temps que ens han tocat viure però, haurien de servir també per replantejar l’exigència d’uns mínims pel que fa a la responsabilitat individual, sense els quals, fos desitjable tancar l’accés a l’abric dels béns públics. L’administració ha d’estudiar molt millor com i a benefici de qui aplica els diners que rep del treball i l’esforç de tothom.

Fóra econòmic i alliçonador. No cal tornar-hi sobre els espectaculars testimonis dels encaputxats de les ciutats angleses, que aquests dies ens han anat oferint tots els mitjans. Perdoneu que barregi una mica de tot, però, a un altre nivell els hem vist també aquí i no només en forma de vandalisme a Lloret. Hem vist al Vendrell morir tres persones per fer cas omís de les banderes vermelles de prohibició del bany. No fa gaire, vehicles de gama alta (màquines de matar) circulant per les nostres tan estimades autopistes a velocitats superiors als 200 km/h. Gent que se’n va de viatge amb els diners de l’atur. Invàlids permanents subvencionats que corren maratons. Altres (no estrangers) que cobren el famós PIRMI perquè tenen set fills (francament, s’hi podien haver fet un nus!). En fi, que no sé per quant temps els diners de tothom hauran de servir per subvenir la irresponsabilitat individual, un dels trets més característics de la nostra societat.

Ens ha deixat un home coherent i per això digne

M'acabo d'assabentar de la mort de l'Heribert Barrera. Escric unes notes d'urgència. No per esperat el seu traspàs m'ha deixat de colpir. Sento en primer lloc que la nostra covardia com a país (i, sobretot, la dels nostres dirigents que naveguen enmig del desastre) hagi fet que, tot i tenir ja a hores d'ara un país de majoria independentista, ens vagin deixant sense veure el dia de la llibertat plena, tants bons patricis d'una trajectòria de lluita exemplar. El passat 9 de juliol, a l'última gran manifestació independentista celebrada a Barcelona, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo per darrera vegada. Ens va transmetre el seu darrer crit de coherència en defensa d'una candidatura a les eleccions espanyoles veritablement independentista i de combat contra la dominació espanyola. Coherència. Aquesta és la paraula que defineix millor l'Heribert Barrera polític que hem conegut centenars de milers de catalans. Coherència en la lluita antifranquista. Coherència durant els seus anys al capdavant d'ERC. Coherència per apartar-se d'Esquerra durant els anys foscos en que l'històric partit va perdre la seva identitat. Coherència absoluta, total. Defensant sovint opinions polèmiques en defensa de la identitat nacional del nostre poble. Enmig d'una classe política sobiranista en tants casos tan incoherent i tan indigna el trobarem molt a faltar. I, ben segur, tindrem un record per ell el dia proper de l'alliberament. Per sempre, Heribert Barrera.

Però què estem fent!

L'Ampolla (Baix Ebre)

En caure la tarda, còmodament assegut a la terrassa amb una novel·la carregada de significat entre les mans, resulta difícil mantenir la tensió imprescindible per traspassar el subconscient al món irreal que llegeixes. Al davant, un tapís de fulles grogues i verdes, sobretot de tarongers, salpebrat d’ondulacions vegetals, s’estén formant capes davant les muntanyes que fan de frontera, d’horitzó i de fons. Mentre comença a bufar un ventet més que agradable i el sol s’allunya rere la casa, s’inicia un espectacle gratuït al cel: les orenetes, alliberades de les hores de més calor, passen arran dels nostres caps fent tota mena de giragonses: planegen sobretot, però també remunten enèrgiques el vol, s’aturen desafiant les lleis de la gravetat o es deixen caure puntualment. I així avancen les vacances. La tranquil·litat, la pau d’aquests dies de descans, conjuminada amb petites dosis d’informació procedent dels noticiaris televisius, provoca contrastos curiosos.

Els fets d’Anglaterra resulten colpidors. Enmig d’una naturalesa en equilibri, la constatació d’una societat malalta. Gent sense expectatives, amb res a perdre, desafiant les normes més bàsiques de la convivència. En una jungla urbana. Sense valors de cap mena. És com si el Nadal hagués arribat abans d’hora, comenta un adolescent/pare amb la seva televisió de plasma, nova de trinca (més ben dit que mai). El fracàs de la integració, com varem viure a París, ara a les grans ciutats angleses. Afegit a unes taxes d’atur juvenil que palesen un futur inexistent per a amplíssimes capes socials de tots els colors. Per a milers i milers de persones. Tota una munió d’ingredients socials de degradació que converteixen el nostre futur en un polvorí. Temps de conflicte. Temps de crisi. I nosaltres continuem esperant a disposar de veritable capacitat d’actuació davant dels grans temes que marcaran l’avenir. Ho sento, me’n torno a contemplar les orenetes.

Constitucionalitzar un nou règim liberal

Coves Meravelles (Benifallet, Baix Ebre)

És evident que com la crisi duri quatre anys més, el que és perfectament possible, els governs conservadors i liberals de gairebé tots els països europeus aniran fent aigües, com els anteriors socialistes, davant una crisi que ho engoleix tot. El Regne d’Espanya serà l’excepció. Spain is diferent. Com sempre, va endarrerida en el cicle electoral. Quan Merkel i Sarkozy hagin abandonat els seus despatxos de govern, però, la fesomia del continent haurà canviat de forma transcendent. Hauran aconseguit imposar el seu model econòmic i social com a suprema norma constitucional, amb la complicitat estúpida de l’únic tonto útil del socialisme encara governant a Europa: José Luis Rodríguez Zapatero. L’onada intel·lectual i electoral que els darrers anys ha consolidat les posicions del liberalisme fins a fer-ne gairebé doctrina única no només ocuparà les tribunes del poder polític i mediàtic, sinó que esdevindrà un veritable règim.

És així com hem convertit tots plegats el dèficit zero en el gran tòtem sense encara començar a atacar les veritables causes de fons de la descomunal crisi en la qual som immersos. I si, més endavant, en altres contextos, sense els pirates dels mercats atacant el crèdit públic, des d’altres conviccions econòmico-socials, algú es partidari de tornar a un relatiu endeutament? Anatema serà. Se situarà directament fora de la constitució del nou règim liberal. Em sap greu coincidir excepcionalment, entre d'altres, amb Francesc de Carreras, però aquesta reforma exprés, per més que la miro pel davant i pel darrere, no la veig gens, però gens clara. Em sembla que alguns (bàsicament, hooligans liberals i espanyols de pro) ens volen fer passar bou per bèstia grossa. I veure qui està a favor i qui en contra no fa sinó ratificar-me en les meves sospites.

Estranyes reformes constitucionals amb pudor de sofre

La Caixa (Barcelona)

Confesso que fa uns dies vaig començar a escriure un apunt relatiu a la petició franco-alemanya de reformar les constitucions dels disset països de la zona euro per establir uns límits d’endeutament públic. Bàsicament, l’havia concebut amb l’objectiu d’escarnir, en comparació a allò que és habitual a Europa, el nivell màxim d’immobilisme constitucional del Regne d’Espanya, bunqueritzat en els aspectes més punyents de la seva estructura política i territorial, amb l’objectiu de consolidar les conquestes que el franquisme residual va assolir encara el 1978. Estava equivocat. Estic impressionat. En ben pocs dies PSOE i PP, els dos partits espanyols de qui depèn, s’han posat d’acord (en allò que ens afecta a nosaltres i amb l’acord del líder unionista Duran i Lleida) a limitar encara més per via d’urgència la (in)capacitat política de la Gestoria.

D’entrada, costa molt i molt entendre el perquè de la necessitat d’aquesta reforma, per molt que ens l’ordenin els nostres socis majors europeus. No n’hi ha prou amb un compromís polític dels partits pel que fa a la contenció pressupostària? Cal que estigui escrit a la carta magna? Durant els darrers anys s’han aprovat lleis manifestament contraconstitucionals (com ara l’abolició del servei militar o el matrimoni entre persones del mateix sexe) sense que ningú invoqués la necessitat d’una reforma. De la mateixa manera que s’incompleix el text constitucional en aquests aspectes, es podrà menystenir o interpretar al gust pel que fa als números públics? Alhora, altres aspectes que sí la reclamaven (com ara els relatius a la successió reial o la reforma del Senat) continuen i continuaran (que són incòmodes) al congelador. Costa molt i molt d’entendre la jugada, doncs. I és difícil no veure en el ràpid acord entre PP i PSOE alguna estratègia de la qual els catalans sortirem malparats. Com sempre.

P.S. Ah i referèndum ni de broma: les coses importants no es deixen en mans de la gent...

L’ardit Sandro Rosell torna a abstenir-se

Platja de la Vila Olímpica (Barcelona)

L’actitud del president del Barça arran dels lamentables fets protagonitzats pel Real Madrid a la Supercopa del Regne d’Espanya m’ha recordat molt, però molt, la seva famosa (i covarda) abstenció durant l’assemblea de socis de fa uns mesos, amb motiu de la votació sobre l’acció de responsabilitat a instar pel club contra el president anterior, Joan Laporta. L’home no excel·leix ni per les seves dots comunicatives, ni pels seus reflexes, ni per la seva capacitat de decisió. Fa la impressió que sempre espera instruccions. En molts moments sembla, simplement, que anem fent, aprofitant l’embranzida d’un enorme i triomfant transatlàntic amb el rumb ben traçat en el terreny esportiu. Ara, la tesi oficial és que el problema el tenen ells. I és veritat, el nostre agent doble està destruint a bon ritme el prestigi internacional del rival, fet pel qual li hem d’estar eternament agraïts. El món sencer els veu fer-se autogols per l’escaire.

Tot i que el ridícul estratosfèric el fan ells sols, no sé si és gaire edificant no denunciar Mourinho davant les instàncies federatives i, com deien a Cal Rèflex, deixar indefens un empleat del club. Que la Federació Espanyola no faci absolutament res a iniciativa pròpia és del tot eloqüent de com funcionen els espanyols. Tots plegats es fan la millor censura. Però una altra cosa és el capteniment que és necessari mantenir, per dignitat, de club a club, d’institució a institució. Un no pot amenaçar abans de l’estiu, tot advertint molt seriosament que som al darrer pas abans del trencament de relacions i acte seguit fer veure que ara no ha passat res. Perquè ningú, absolutament ningú de la junta directiva del Madrid ha sortit a censurar la darrera fatxenderia. El que ha passat aquests darrers mesos exigeix un president que no es deixi endur pel bonisme, s’aixequi del sofà i manifesti públicament que les nostres relacions amb el club blanc es limitaran estrictament a allò necessari per cobrir l’expedient. Que no farem més dinars ni actes publicitaris conjunts. Que no som amics.

Presidenta de broma (he tornat a sentir una mica de vergonya)

Tortosa

Atès que volem representar públicament que exercim poder (però sense posar de veritat en qüestió l’autèntic) i essent com és l’autonomisme un gran decorat de cartró-pedra, la immensa farsa dels darrers trenta anys sempre passa millor coll avall amb personatges d’una certa alçada personal i política com ara Tarradellas, Pujol o Maragall. Un dels arguments més incontestables de l’establishment contra el difunt Tripartit era el del baix nivell del darrer president de la Gestoria. Fins i tot el socialista més socialista (com han evidenciat fins i tot algunes veus internes en el debat pre-congrés del PSC), era conscient de la dificultat de fer empassar a tot un país un gripau (ep, és una manera de dir) com aquell. Ara, en la mateixa línia, per contrast amb la mítica amb la qual els seus mitjans afins presenten sempre totes les accions del nostre gran Gran Timoner, l’home de serrell i barres marcades, la seva substituta durant les vacances del mestre canta encara més.

També per molt hooligan convergent que hom sigui, ha de resultar difícil digerir que la presidenta del teu país, encara que sigui presidenta en funcions, i presidenta amb els poders de broma que ens atorga l’autonomisme, sigui la líder unionista Joana Ortega. Una senyora a la qual no li hem conegut cap mena de mèrit professional ni polític més enllà de portar els cafès a Josep Antoni Duran i Lleida i gaudir d’una enorme capacitat per contradir els altres membres del govern i a ella mateixa en un temps rècord. Aquests dies, després del seu ostracisme de mesos motivat pel cas del currículum fals, la noia s’ha mogut com mai, amunt i avall, xupant càmera tant com a pogut per reforçar la seva imatge. L’hem vist a la nostra pràcticament cada dia. I què voleu que us digui, a mi em continua semblant increïble que sigui on és. Ara que, posats a tenir líders a l’alçada de l’autonomisme, potser és més pedagògic que siguin com el penúltim president o la darrera vicepresidenta. Tot queda molt més clar. L’emperador, en pilotes.

Compte amb la destral, que anem mancats de referents morals

El Perelló (Baix Ebre)

El papa Ratzinger ha passat per la capital del país veí, concitant els amors i els odis habituals, expressats aquesta vegada tant pels uns com pels altres amb major hooliganisme de l’habitual (amb qüestions incomprensibles, com ara els descomptes al transport públic o l’excés de violència policial). Potser, tot ha estat tan a flor de pell com a resultat de la calor del mes d’agost que ha arribat finalment (disculpeu-me l’acudit fàcil), amb temperatures infernals. Algunes de les estampes viscudes a Madrid han volgut recuperar l’esperit de les guerres de religió que van abatre Europa als inicis de la modernitat. Us recomano al respecte l’apunt “Anti-antipapa” del magnífic bloc amic El porc senglar, amb el qual m’identifico (encara que no quedi políticament correcte) al cent per cent. Deu ser que em faig gran, però a més d’un crit de tolerància envers els cristians, crec necessari fins i tot anar-hi una mica més enllà en la reflexió.

Fes el que et vingui de gust o allò que t’aprofiti individualment a cada moment, com si estiguessis sol en el món o com si tots els altres hi fossin bàsicament per satisfer els teus desitjos. I, evidentment, fes-ho sempre sense valorar prèviament ni acceptar a posteriori cap de les conseqüències que se’n puguin derivar dels teus actes. Aquesta és la praxis, mancada de qualsevol articulació ètica, que aplica en les seves accions una part creixent dels individus que integren la nostra societat. Les conseqüències d’aquesta falta de reflexió sobre la moralitat dels actes propis, en tots els ordres de la vida social, són a la vista de tothom. A Catalunya, abatut el cristianisme com a referent majoritari (a la nostra explicaven l’altre dia que en deu anys la pràctica religiosa entre els joves ha caigut del 29 al 10%) ha estat substituït per un això és xauxa total. Compte, doncs, amb la destral de la crítica indiscriminada als grups que defensen (estiguem o no d’acord en res, en tot o en part) un perfil de de vida amb exigències morals. Perquè no anem precisament sobrats de referents.

Relats de diumenge (XVI). Missió secreta a la cort.

Vall d'Aran

Les primeres setmanes de tardor de l’any del Senyor de 1640 la tensió començava a escapar al control dels mateixos protagonistes del conflicte. El rei catòlic havia donat instruccions precises al senyor de Martorell, el marquès de los Vélez, d’aplegar un exèrcit que arranés a sang i foc l’oposició política al díscol Principat de Catalunya. Els genets de l’apocalipsi es trobaven més a prop que mai d’aplicar la seva cega força destructora sobre el país. El canonge Pau Claris sabia de l’alçada de les dificultats del moment. Era conscient de les febleses internes, en les lleialtats i en la capacitat de resistència bèl·lica dels seus davant d’un dels exèrcits més poderosos del món. Era el moment d’intentar una darrera entesa, d’aturar una guerra que portaria mort i destrucció a milers d’innocents. En el fons, però, la missió tenia un caràcter ambivalent: per a alguns es tractava de salvar els mobles, per a d’altres, de recollir informació valuosa al mateix quarter general de l’enemic.

L’escamot-ambaixada fou encapçalat per un vell canonge bregat en mil batalles, a qui les males llengües atribuïen la voluntat de fer-se amb un lloc a la cort. La seva popularitat era tan alta que no hi havia hagut més remei que acceptar la seva presència. Al seu costat, però, les autoritats rebels van nomenar un jove cavaller amb la intenció d’acontentar els més arrauxats. La missió va arribar finalment a la cort després d’una setmana de viatge, caminant en direcció contrària a les dels grups de soldats de los Vélez que anaven aplegant-se vers la frontera catalana. Entretant, la guerra es feia inevitable i el trencament definitiu. Al poc temps d’arribar a Madrid, davant el deteriorament de la situació, restava el dubte de quin seria el paper definitiu de l’escamot-ambaixada català. Uns quants sospitaven que el vell canonge que l’encapçalava acabaria finalment passant-se al servei de la causa reial. Fou aleshores quan el president va comprendre que la tradicional opció d’allunyar-lo (encara que fos escortat pels seus fidels), aquesta vegada, en la missió més delicada, potser no havia estat la més intel·ligent.

Mou s’encarrega de fer palès un odi estructural

Manifestació del 9 de juliol de 2011

Ho haureu hagut d’escoltar centenars de vegades als darrers anys. Encara que no us agradi el futbol. Un dels gran arguments que el gruixut pensament unionista a Catalunya ha segregat darrerament i insistentment és el següent: si Catalunya assoleix un Estat independent què passarà amb el Barça? A mi, que sóc un apassionat de l’esport, però que crec conservar un cert equilibri en l’afició (amb parèntesis de quatre anys en l’eufòria olímpica: aquí sí que potser castigo en excés a la família), sempre m’ha cridat l’atenció el grau d’eficiència que aquesta afirmació en relació al primer club de Catalunya causa en el personal. Com es pot posar el bé col·lectiu al mateix nivell de la simple afició esportiva. Altres vegades m’he referit en aquest bloc al fet que la sortida natural esportiva i econòmica per al Barça del futur és una lliga europea de veritat, no pas jugar els caps de setmana contra l’Almeria o el Celta. I que ho seria igualment fos o no fos Catalunya independent.

Darrerament, però, se sent un nou argument al respecte. La tensió portada sistemàticament a l'extrem, la mentida permanent, la intoxicació fins al paroxisme, la gasiveria fastigosa, en definitiva, l’odi estructural en direcció llevant que presideix les relacions de dominació entre el Regne d’Espanya i el nostre país, es fan paleses a nivell esportiu amb una cruesa desconeguda. Els Barça-Madrid esdevenen darrerament tot un símbol. Una lluita entre el bé i el mal. La freqüència dels clàssics ha estat tan bèstia i (en lògica esportiva, atès el nivell dels dos clubs) ho continuarà essent, que comença a haver-hi qui en comentaris als mitjans i a les xarxes socials suma com a argument independentista la voluntat que els partits de la màxima rivalitat deixin de celebrar-se quan abans, si més no, amb l’assiduïtat amb que s’esdevenen. Però, no, no. És vulgui o no, serveixen per esquinçar una mica més els llaços sentimentals que encara alguns catalans mantenen amb Espanya. En aquest sentit, gràcies, Mou. No paris. Ho fas de conya.

Al País de Mou Més tot és molt, però molt diferent

Li ho vaig sentir dir, lúcid com sempre, als micròfons de TVE, al bo d’Iker Casillas (home abduït com el que més pel fenomen, autor del ja mític eslògan “yo lo flipo”), com a anàlisi de l’origen de la tangana final de la Supercopa que més aviat deixarem de jugar: lo de siempre, alguno de ellos se habrá tirado y ya está. I és veritat. Si entres en l’espiral Mou, els al·lucinògens t’ajuden a entendre molt millor la realitat. Els he inhalat i us en faig tot seguit una crònica breu. Només alguns pensaments que em venen al cap referents al joc antiesportiu desplegat per aquells (que no recordo el seu nom) al llarg dels dos partits. Comencem per Xabi Alonso, prodigiós piloter i fi estilista, a qui alguns migcampistes de l’equip rival li neguen reiteradament el control de la pilota després d’un, dos i fins a tres contactes virils. El gran Khedira és una peça bàsica en aquell mig del camp: només el mal pensats poden veure en la seva àgil estirada de cama, pròpia d’un esport que també comença per k, un intent d’agressió a aquell jugador 22 del rival del qual ara no recordo el nom.

I què dir de Pepe. Els jugadors contraris s’entesten una vegada i una altra a impedir amb la interposició de la cara (quina cara!) el seu gràcil moviment de braços. També es mantenen en actitud provocadora en la seva poderosa trajectòria de desplaçament que ell, per si de cas, sempre neteja amb un cop de peu final. Considero un autèntic escàndol que hagi acabat un dels dos partits amb targeta groga, home net i polit com és. Finalment, Marcelo. Ai, Marcelo. Un crac. Em sembla que es diu Messi un que ha actuat contra ell sistemàticament amb traïdoria: en el primer partit ja va passar i en el segon, va agredir-lo novament amb un malintencionat cop de meluc contra els tacs de la seva bota mentre la pilota passava per Valladolid. En definitiva, la superioritat blanca en aquesta Supercopa ha estat tan manifesta, que només l’actitud antiesportiva dels rivals explica la derrota. Ara, faré un altre santhilari i a dormir. Per cert, en el meu deliri, vaig parlar una estona a la llotja amb el president d’aquell club el nom del qual no recordo i em va dir que tot plegat era gravíssim, però que de moment no trenca, que el dinar de directives està boníssim.

Un museu de la Guerra per transferir coneixement i valors

L’Ajuntament de Barcelona i la Gestoria han estrenat la seva nova etapa d’entesa amb la decisió de convertir el Castell de Montjuïc de la capital catalana en seu del Memorial Democràtic. A nivell simbòlic, per a aquells que considerem i per això insistim una vegada i una altra a dir i a recordar, sense gaire èxit, que la memòria nacional mil·lenària del nostre país no comença el 1931, cal considerar aquesta decisió, sens dubte, com un gran encert. Una altra cosa és l’orientació que les administracions catalanes, d'abans i d'ara, insisteixen a donar al recinte recuperat de mans de l’exèrcit espanyol per sota del nivell de l’estanquera que, segons crec recordar, per imposició dels qui manen, presideix la vella fortificació (per tant, encara no en la seva totalitat). Segons he cregut entendre, s’insisteix novament a parlar d’una fusió de diverses iniciatives, agrupades ara a l'entorn del centre internacional d’estudis sobre la pau promocionat pel Parlament.

Francament, crec que equivoquem el tret (mai millor dit) i que les darreres investigacions al respecte (sobretot de Francesc X. Hernández i el seu equip), avalen la possibilitat de construir un museu molt potent. A Montjuïc, testimoni de primer ordre de la història militar catalana, hi hauria d’anar un Museu Nacional de la Guerra. No un dipòsit de peces militars (d’armament i de vestimentes) com el que tenien els espanyols, ni un centre happy flower de tots units serem germans en un futur sense odis ni rancúnies, sinó un equipament cultural que expliqués i reflexionés amb la màxima profunditat sobre el fenomen històric de la guerra. Una constant que ha marcat la vida i la mort de desenes de generacions de catalans. I que, en definitiva, és a l’arrel del fet que a hores d’ara no disposem d’un Estat propi capaç de lluitar contra la crisi. I perdoneu que sempre acabi igual, però és que faig esment a l’espoli de manera inversament proporcional a la de l’establishment que ens mana i que ens governa. I que sistemàticament ens porta a l’hort per a no parlar d’allò que toca.

Ridao, què tal si ho deixem córrer (de trens perduts)

Benifallet (Baix Ebre)

Toca reconèixer-ho. A mi, francament, en el seu moment, m’agradava. Fins i tot, en una Esquerra que començava a presentar danys que la feien irreconeixeble, em va semblar una bona opció per a la secretaria general d’un partit capaç de corsecar-se encara gairebé del tot per dins. Presentava una imatge de solvència i escapava al perfil de polític de l’aparell sense mèrits coneguts més enllà de la pràctica sistemàtica del passadís. Ras i curt. Llàstima, tot llançat per la borda per la manca d’alçada política. D’uns mínims de capacitat estratègica. Hi ha ara qui el jutja per la seva acció a Madrid, ni més ni menys, igual de galdosa o brillant que la dels catalans que progressivament, des de Cambó, Macià i Companys fins ara, han anat essent abduïts per la litúrgia espanyola del poder que allà s’hi representa.

És ben simple, Ridao potser ha estat un bon parlamentari (lloat fins i tot per l’enemic), però forma part del moll de l’ós de la vella etapa d’Esquerra que cal deixar enrere quan abans. Ha estat incapaç (afortunadament, no cal perdre més litres de sang) de postular-se com a alternativa al nou lideratge d’Oriol Junqueras. En acceptar la seva liquidació com a secretari general ha perdut qualsevol opció rellevant de futur al si del partit, si més no, durant un bon temps. Una direcció nova que es visualitzés al Congrés espanyol en la persona del vell secretari general del partit seria quelcom estrany, sense sentit. Cal renovació també en la plaça al Congrés. L’Alfred Bosch, pot, a més, aconseguir una llista àmplia i inclusiva (bones vibracions!) per oposar, en l’àmbit de vot sobiranista, a la que encapçala un dels principals líders de l’unionisme a Catalunya i que ens proposa una vegada més (per variar) Convergència i Unió. Ridao, aparta't, home.

Primer els de casa: consideracions estiuenques

Paeria de Lleida

Si no em traeix la memòria i l’atenció, en una caseta abandonada a prop d’Amposta, tot fent carretera en els trajectes curts d’estiu, llegeixo la frase que ha estat leit-motiv del partit xenòfob Plataforma per Catalunya en les darreres eleccions municipals. La veritat és que en aquestes terres els hi ha anat bé: han aconseguit representació, entre altres indrets (amb candidatures encara mes frikis que la mitjana), a les capitals del Baix Ebre i el Montsià. Com a fill d’immigrants, naturalment, la frase em resulta absolutament impossible de compartir. Cal actuar en base a la conducta de les persones, no dels seus orígens, encara que el traç gruixut sigui el més fàcil d’aplicar a la tela de la nostra realitat social, a hores d’ara, en fallida. Una altra cosa és que no calgui acabar amb els abusos que sovint es cometen per part d’alguns contra els recursos públics de tothom. I amb això cal ser contundents.

Vaig recordar la inscripció d’aquella casa quan l’altre dia em van explicar un cas (mostra del que en duen haver a milers o més, en tota mena de prestacions públiques: com a exemple recent, el PIRMI), relatiu a una família de les que els de la Plataforma per Catalunya consideren de casa. Mare i filla es passen el dia fumant al carrer i prenent alcohol als bars del poble. Qualsevol que faci un pressupost ràpid arribarà a la conclusió que difícilment deuen dedicar no menys de 400 euros al mes als seus vicis públics. Doncs, bé, resulta que aquesta família ha aconseguit que el seu petit (ai, pobre petit) vagi de franc al casal d’estiu municipal. Ras i curt, això vol dir que els altres pares els ajudaran a poder continuar dedicant els seus diners a la compra de tabac i alcohol. La suma de fets com aquest, merament anecdòtic, té un impacte segurament demolidor sobre la moral col·lectiva. Aquesta mena de comportaments, a la recerca d’uns mínims d’austeritat col·lectiva, són els que cal eliminar. I, ho sento pels xenòfobs, els veig tan arrelats en els de casa com en els de fora.

Insolacions o moviments estratègics sota el sol de l'estiu

Em sembla que darrerament, en aquest temps de vacances, prenc massa el sol. Fa uns dies, al migdia, en tornar de la piscina, em va sembla veure per la televisió fent campanya la Marta Llorens, una de les auxiliars privilegiades (aquesta sí, titulada) d’en Duran i Lleida, responsable de la seva campanya electoral a les espanyoles. L’home va més calent que una planxa de frankfurts, tot olorant despatx ministerial. No cal dir que per a un sector dels votants de CiU, petit però no negligible, el sobtat protagonisme d’en Duran en la imatge pública de la coalició cou i de quina manera. Com cada quatre anys, ja el tenim aquí, companys, com quan, estirat a la terrassa esperant la pluja d’estels de Sant Llorenç, un mosquit passa just arran d’orella trencant el teu moment màgic. Ara que ho escric ho veig, Duran és justament aquell insecte que espatlla el somni de llibertat de milers i milers de catalans.

I al dia següent d’exhibir-se la Llorens per terra mar i aire (amb l’habitual entrevista/massatge al diari del comte, marcant directrius), resulta que l’Oriol dóna el cop de mà. Diu a Ràdio Euskadi que està disposat a anar de números dos a la candidatura d’en Duran. Els homes del Gran Timoner mouen peça. Cal cobrir tots els flancs de l’electorat. Es tracta que el perfil unionista no sigui l’únic de la candidatura, no fos que pel cantó independentista quallés, finalment (Déu o el que sigui ens escolti) alguna cosa de debò, al voltant de la figura d’Alfred Bosch. L’opció Oriol Pujol (futur número dos de Convergència Democràtica de Catalunya) vol remarcar, probablement, la importància que el nucli dur del partit dóna a la qüestió del pacte fiscal en la propera legislatura. Reforça allò que en diuen el relat de la candidatura convergent al Congrés espanyol, que compta d’entrada amb una bona expectativa de 15-16 escons. Serà interessant veure què passa quan el globus punxi i només en quedi la història d’amor amb el PP, impossible d’amagar per més temps als pares.

Relats de diumenge (XV). Diu que la metròpoli s’enfonsa

Aquell matí d’hivern, quan finalment el general va poder observar la capital, desplegada als seus peus, a través de les ulleres de llarga vista, va comprendre que el seu somni era a punt de fer-se realitat. No recordava exactament des de quin moment de la seva infantesa havia començat a preparar aquella jornada definitiva. La revolta havia estat covada llargament. Havien estat anys durs de clandestinitat i sacrificis. Quan les primeres poblacions del país va començar a lliurar-se a les seves tropes, amb l’entusiasme desfermat de la població civil, va comprendre per primera vegada que la utopia, a base de treball, havia esdevingut una possibilitat factible. Amb l’avanç del seu exèrcit les defenses colonials havien anat caient com un castell de cartes. En poques setmanes, com a fruita madura, sense necessitat d’entaular combats sagnants, la pràctica totalitat del país s’havia lliurat a l’aventura gloriosa de l’emancipació.

Quan el general retornà de la seva posició avançada rebé l’informe complet dels efectius que l’enemic conservava intactes a la capital. Déu n’hi do, encara. Caldria establir un setge en regla. El darrer correu, però, havia aportat tota mena de detalls de l’esfereïdor terratrèmol que, mar enllà, havia afectat la metròpoli, causant una destrucció desconeguda fins aleshores. Davant la notícia, en una mostra de solidaritat humanitària, una part de l’oficialitat rebel havia aconsellat públicament la necessitat d’aturar les operacions i mostrar una necessària cooperació amb la metròpoli (fins i tot, un "govern de concentració"), afectada per una tragèdia d’enorme abast. El general, però, no acabava d’entendre-ho. Ells sempre havien volgut posar en crisi el poder de la metròpoli. Ara, no només ho havien aconseguit amb la seva iniciativa, sinó que tenien la possibilitat d’acabar amb la seva submissió definitivament prenent la ciutat. Voleu dir que, abans, calia tornar a salvar una vegada més la metròpoli de la incompetència dels seus propis dirigents?

Impressions a l’altra banda de la ratlla valenciana

Després de fer ziga-zaga per les carreteres del Montsià, entre oliveres i pobles de la terrissa, arribem a El Castell, un nucli depenent d’Ulldecona. És el final del Principat. Travessem el pont del riu la Sénia i, a l’altra banda, les cases formen un continu, manifestació dels llaços existents sempre entre els pobles separats per fronteres polítiques i administratives que ells desconeixen. De fet, és un sol nucli a banda i banda. Com ara Montanyana i el Pont de Montanyana, a la frontera ribagorçana entre Aragó i Catalunya. Als pocs metres topem amb un d’aquells lamentables cartells de tons grocs, blaus i vermells, monuments al mal gust, finançats per la Generalitat valenciana que diu “San Rafael del Río”. Per un moment, m’imagino a aquell duet andalús picant palmes i al president Clinton fent la coreografia. És un cartell no pas bilingüe, no: monolingüe espanyol. Em sembla impressionant que a les notícies de la Primera diguin Lleida mentre al País Valencià el topònim oficial emprat pel govern de la Gestoria local sigui en espanyol.

Coses de l’ultranacionalisme del futur ministre Paco Camps. Però, el nostre objectiu és arribar a la població propera que la Generalitat valenciana denomina “San Jorge” i allà tothom Sant Jordi del Maestrat. Passegem per la 11a Fira d’Oficis Tradicionals, mentre un ventet suau i fresc sembla que vol donar-nos la benvinguda en plena canícula. A l’Ajuntament, l’estanquera ressegueix tot el balcó, mentre un nen del poble passeja amb la samarreta vermella patrocinada per Telecinco i el diari As que porta per inscripció ocupant tota l'esquena (com els ganivets que es claven) “Yo soy español, español, español”. Entre vímets, ferrers, fusters i altres coses que d’ofici tradicional no tenen res, vagaregem una estona fins a l’inici d’un magnífic concert de música medieval a l’església parroquial on, a la dreta, destaca el retrat, afegit a un dels retaules laterals, del beat Tobías Borrás, mort l’any del Senyor (és un dir) de 1937. De tornada, en plena nit, un vehicle de la Guàrdia Civil ens avança a tota velocitat i ens provoca encara l’habitual ensurt. Encara portem el CAT.

Eleccions a la metròpoli l’1 de setembre

S'Agaró

Sense dubte. Si fos possible, caldria avançar les eleccions que organitzen els veïns al primer dia hàbil de setembre. També podrien fer-les a l’agost, total. Els espanyols les volen per poder lluitar contra la crisi amb les mesures que ningú coneix d’en Rajoy (sabem que no parla idiomes, ni tan sols el del seu país d’origen, però, algú pot acreditar que sap l’espanyol?). Entre els catalans hi ha diverses opcions: la primera, la dels espanyols de mentalitat que viuen entre nosaltres, que no difereix en res de la dels seus germans peninsulars. Un altre sector de catalans pensa que el més bo és avançar-les per poder negociar el pacte fiscal i començar a aplicar els nostres recursos a lluitar contra la crisi (alhora que transferim la responsabilitat del deute als veritables causants, en comptes d’assumir-la nosaltres cada dia al The Economist).

Finalment, una part minoritària dels catalans pensem que cal avançar-les costi el que costi per a què el tocomotxo fiscal quedi al descobert el més aviat possible. Després de la reforma estatutària cap al no res, el pacte fiscal és la darrera maniobra de distracció que el nostre estimat establishment (amb el suport entusiasta de centenars de milers de votants) ha decidit emprendre per distreure el personal de l’autèntic objectiu. Són etapes que calia cremar per anar afegint nous convençuts de la inviabilitat de l’autonomisme com a marc polític capaç de dotar de dignitat i benestar el nostre país. Així que, sí, sí. Decididament cal avançar les eleccions dels veïns i fer-les el més aviat possible. Com més aviat deixem l’autonomisme governant en pilotes, abans hauran d’encarar la pregunta de com s’exerceix el famós dret a decidir dins el Regne d’Espanya.

Cent mil gràcies

S'Agaró

Amb l'exactitud sempre relativa que permeten els comptadors a la xarxa (sempre susceptibles d’atac i manipulació), sembla que ja es pot afirmar que aquest bloc acaba d'arribar a les seves primeres cent mil pàgines vistes. Ha estat més d'un any, gairebé un i mig, de píndoles diàries. De vegades suaus, altres més enverinades. De present, de passat i de futur. Que els lectors heu entomat amb alegria per a ajudar-me amb la vostra resposta a arribar fins aquí. Cent mil gràcies a tots els que, anant encara una mica més enllà i fent despesa del vostre temps, heu volgut compartir els pensaments amb l’autor a través dels vostres comentaris, arrauxats i assenyats (de tot n’hi ha a la vinya del Senyor), en aquest trajecte conjunt cap a la llibertat plena del nostre país.

Des de la xarxa els independentistes contribuïm modestament a mantenir la iniciativa en el pensament, la discussió i el debat, la falta del qual (sorprenentment) tant sovint ens retreuen els nostres enemics (i que desgraciadament serveix també per fer-nos mal en una divisió que ens fa perdre l’únic nord), però que són vies absolutament imprescindibles per continuar esperonant els sobiranistes fredolics majoritaris i per a consolidar una majoria social (que ja hi és) partidària de la nostra independència nacional. Per a les cent mil visites següents només se m’acut una recepta: unitat en l’objectiu. Com diuen aquelles paraules d’una cançó d’en Titot (que, de tant que m’agraden, potser posaré en un lloc preferent d’aquest bloc): en un poble oprimit, en un poble ocupat, no hi ha més bandera que la llibertat.

Temptacions inconfessables en l’elector independentista

Platja de les Avellanes (l'Ampolla)

Les properes eleccions espanyoles provocaran un canvi de govern a la metròpoli. L’espanyolisme covard d’esquerres serà substituït per l’ultraespanyolisme rampant de dretes. Si tenim en compte que el català estàndard actua bàsicament de forma reactiva (vegeu sinó la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Constitucional espanyol), no és descabellat pensar que una victòria aclaparadora dels sectors polítics més anticatalans del país veí donarà l’empenta definitiva al nostre procés d’alliberament nacional. Naturalment, si hom pensa miop en els propers anys, això és una bajanada. Ara bé, si ens plantegem l’escenari en el llarg recorregut, aquest patiment és segurament la darrera febrada que haurem de patir abans de matar definitivament el virus que ens ha afeblit durant els darrers tres-cents anys.

Desmotivats per l’expectativa electoral del 20-N, no pocs electors independentistes que es debaten entre anar per darrera vegada a les urnes que ens paren els espanyols o quedar-se definitivament a casa, s’hauran arribat a plantejar (en un moment de juguesca, tot s’ha de dir), fins i tot, la conveniència de votar el PP. Com va escriure aquí la Núria, això seria com cremar la teva pròpia casa. Però a tots ens ha passat pel cap. De feia anys ho comentava en vetllades poc serioses amb els companys, coneixedors tots plegats del caràcter mesell de la majoria dels nostres compatriotes: necessitem una bona crisi econòmica i una victòria esclatant del Partit Popular. Aquest escenari, finalment, el tenim a tocar de dits. No és agradable, provoca un patiment enorme a centenars de milers de catalans, però pot esdevenir definitivament alliberador.

De vacances, espectacles impagables: que què tenim?

Badia dels Alfacs

Ningú no hauria de deixar aquest món sense haver vist, almenys una vegada, una posta de sol a la barra del Trabucador. Perquè volem viatges exòtics. És cert que aquest any la presència de turistes i autocaravanes ha superat el que mai havíem vist, el que vol dir que no som gaire originals. Arribats a la platja, l’any passat varem aconseguir, un dia nuvolat, unes vistes de tarda amb el mar de color de xocolata que han fet fortuna penjades al costat de la pantalla del meu ordinador (a més de recordar-me tot el curs que acabaria fent el cim i arribant a les vacances). Aquest estiu, la primera tarda que ens acostem al Delta de l’Ebre, el dia és net, ventós, espectacular. A una banda, a mar obert, les onades fan gaudir les criatures, entestades en una batalla inacabable per derrotar-les. La brisa et permet oblidar ben ràpidament la tarda de xafogor insuportable a l’interior que acabes de deixar enrere.

A pocs metres, les gavines dibuixen les seves caigudes sobtades al mar i remunten el vol amb un peixet cosit al bec. Quan el sol va baixant, toca canviar de banda. A només un centenar de metres des de mar obert, en travessar la llengua de terra i de dunes de sorra, s’arriba a l’altra platja, més calmada, la de la Badia dels Alfacs, amb Sant Carles de la Ràpita al fons. El dia, calitjós, no permet veure amb detall més que el perfil de les cases. Un solc de llum travessa tota la superfície de l’aigua, mentre els surfejadors llisquen a bona velocitat. Aquest any no hi ha gaire diferència de temperatura entre els dos mars, l’obert i l’interior. Seure a la mateixa vora i veure com el sol va tocant terra, amb un bon llibre a les mans, mentre les criatures descobreixen petxines de mil formes i colors. Això són vacances. No cal res mes.

Crònica de un viatge d'estiu

Aldover (Baix Ebre)

Mentre fem camí, per l’autopista (14,95 € d’espoli), cap al nostre segon funeral en vuit dies (coi de vida, amb perdó), l’ambient pessimista que ens abat es barreja amb la tertúlia radiofònica d’actualitat. La metròpoli s’ensorra. Hem estat uns quants dies bastant desconnectats (com qui diu, sense televisió), així que gairebé tot ens ve de nou. Darreres notícies tamisades per posicionaments vells. La situació econòmica sembla insostenible. Potser el futur obligarà a una única política fiscal europea. Encara, de la catàstrofe, en sortirà alguna cosa positiva. Un catedràtic de la Pompeu Fabra que no es capaç d’expressar-se en català ens ho explica. Després, els tertulians de reserva (els de l’agost), en la seva majoria de filiació convergent, ens parlen com si visquéssim a Badajoz: que si els alemanys han fet tants esforços per nosaltres. A veure, voleu dir que el nostre saldo històric (vull dir el nostre, el català), espoli comptat, amb la Unió Europea, ens és gaire favorable?

Clou la tertúlia l’aparició del portantveus del govern de la Gestoria. Diu que el president ha anunciat darrerament, per responsabilitat, noves retallades per al pressupost del 2012. Com sempre, només es parla de contenció de la despesa. Els ingressos no existeixen. Només han existit per eliminar de forma immoral i demagògica, sota la pressió dels principals interessats, l’impost de successions a les rendes més altes (però molt, que és l’únic que quedava). Res sobre reimplantar fiscalitat sobre els grans patrimonis. Escàndol compartit al cotxe quan Francesc Homs comenta la voluntat dels socialistes d’endarrerir els treballs de la comissió parlamentària sobre el pacte fiscal. Encara més? És que la situació no és encara prou greu? Aplaudim amb les orelles quan el convergent es refereix al sistema de finançament en vigor qualificant-lo d’estafa estratosfèrica (a veure que serà el pacte fiscal). Un dels tertulians parla de generar frustració. Com si l’autonomisme no fos una immensa, una brutal frustració. Així avancem, entre camions i núvols de tempesta que no acaben de trencar.

Relats de diumenge (XIV). La veritable frustració

Aiguats de juliol de 2011 (Sabadell)

Mai no parava de ploure. El cel, de tan gris i fosc, semblava que volia caure a sobre de cadascun dels presoners del camp. Per a augmentar la seva angoixa i la percepció de reclusió individual i col·lectiva. El temps havia canviat i feia setmanes, en realitat mesos, que havien entrat en un hivern cru, terrible. Els calia afrontar el fred sempre humits i amb restes de la seva roba de combat, algun dia útil, però ara completament gastada. A cada passeig, necessari però imprudent, els peus eren sempre a un sol pas de la congelació. Als barracons, a la nit, era literalment impossible arribar a entrar en calor. I encara calia entomar les contínues injúries amb les quals els afligien els seus carcellers, sempre amatents a infringir-los encara majors patiments, sotmetent-los a treballs i càstigs físics que els seus cossos masegats ja no eren en condicions de suportar.

A la nit, les tertúlies del barracó palesaven tota mena d’actituds. L’home divers davant del patiment extrem. Un grup de reclusos havia decidit fugir del camp. Portaven setmanes preparant una via de sortida. Eren conscients del perill i de l’alt grau de possibilitats de morir en l’intent, però pensaven que la seva acceptació del patiment havia arribat al màxim humanament possible. Que els seus captors, al front de batalla, eren a punt de perdre la guerra, però que ells no pensaven restar de braços plegats esperant l’alliberament. Un altre grup els acusava de generar frustració al conjunt de presoners. Era millor continuar esperant, pacientment, que arribés la primavera (els qui efectivament arribessin). Cada vegada més homes, però, consideraven que el que era, de bon tros, més frustrant, era continuar sense fer res, acceptant humiliació rere humiliació i congelació rere congelació. El dia D s’apropava.

Un bon Bosch si és que aplega tots els arbres

Manifestació del 9 de juliol de 2011

A Esquerra, les enquestes internes relatives a les properes eleccions espanyoles semblen apuntar a un resultat que oscil·la entre zero i un diputat per la província de Barcelona. Això vol dir que els votants de les demarcacions de Girona, Tarragona i Lleida no tenen cap opció d’aconseguir representació independentista. No hi ha dubte que la tria d’Alfred Bosch com a cap de llista de la candidatura republicana per Barcelona va en la bona direcció, atès que, tot i haver estat militant del partit, el seu perfil independent, molt vinculat a les Consultes sobre la Independència, el situa en la posició que necessita l’horitzó independentista actual: transversalitat de partits i organitzacions, unitat per davant de tot. Unitat per raons de fons i d’oportunitat.

El candidat Bosch té ara per davant la sempre complicada feina d’aconseguir una candidatura conjunta de totes les forces independentistes. L’única que val la pena construir per encarar les eleccions espanyoles. En aquest sentit, el nou lideratge de l’Oriol Junqueras s’ha fet notar, bescantant la continuïtat de Joan Ridao, el secretari general de l’època més fosca d’ERC, partidari que tothom que no coincidís amb la seva enfollida estratègia abandonés el partit. Un personatge, doncs, incompatible amb una gran candidatura independentista, a la qual, ara, caldrà sumar, en especial, amb generositat, l’altre força parlamentària independentista, Solidaritat Catalana (sola, encara amb menys possibilitats d’obtenir representació). O això, o deixar-ho córrer, perquè una previsió d’entre zero i un diputats per a la nova ERC del tàndem Junqueras-Rovira serà un llast excessivament pesat per començar. I les batalles que només pots perdre, és preferible no començar-les.

Fragments escollits (IX). Germà Bel esbudella el PSC

El Perelló

"A Catalunya, el federalisme s'ha quedat sense rumb i sense patró (i, per tant, sense futur), sobretot, perquè se sospita que a l'altre cantó n'hi ha molt poquets i amb molt poc poder, de federalistes. Dir que no hi ha ningú desmereix la poca gent a Espanya que voldria avançar per aquest camí, però el fet és que són molt pocs i no tenen poder. Per tant, a Catalunya assistim a una polarització important des que -a veure si ho sé dir en termes específics i asèptics- per indicació del president del govern d'un altre país, es va reemplaçar el president del govern d'aquest país. I qui va ser al capdavant d'aquest procés, per encoratjament extern va ser llavors designat candidat a president del govern d'aquest país. Més asèptic no puc ser. Des d'aquell moment, es va acabar el federalisme a Catalunya.

Perquè, a més, el més glaçant va ser la manca de qüestionament d'aquesta decisió dins el PSC; no estic dient que el més glaçant fos que hi hagués la majoria que hi va haver a favor, perquè les majories són sempre respectables. Ara bé, que no hi hagués una mínima discussió al respecte, en una qüestió que era absolutament important a nivell de model de país... En aquell moment, has deixar d'existir, ja no ets.

I avui en dia no hi ha federalisme, per molt que la paraula s'usi, i des d'aleshores assistim a un procés de polarització entre sobiranisme i regionalisme, i aquesta és una cosa que a la socialdemocràcia catalana o almenys al partit de la socialdemocràcia catalana amb implantació estatal, que és el PSC, el té atrapat. És a dir, una gran part per les seves pròpies accions, aquest petit camí del mig que era el federalisme -en què no gaire gent hi creia, però que evitava, com una mena de coixinet, les friccions entre el sobiranisme i el regionalisme- ha desaparegut en termes operatius -amb tot el meu respecte per a qui continuï pronunciant la paraula, sempre que no l'utilitzi com a cobertura, de la mateixa manera que els governs centrals utilitzen enganyosament la paraula solidaritat. En aquest aspecte, el problema que té la socialdemocràcia catalana de vinculació estatal és com se situa davant de la dinàmica sobiranisme-regionalisme. Perquè el camí del mig ha desaparegut. El dia que el PSC assumeixi això es quedarà més descansat. I llavors creixerà, en el sentit que se sentirà més amb si mateix, i s'acabarà allò de vivo sin vivir en mi, y muero porque no muero, que és l'estat en què viu el PSC, aparentment almenys. Però ha d'assumir la realitat i la seva posició davant d'aquesta realitat, que ell mateix ha ajudat a crear: la situació del PSC l'ha creat el PSC."

Entrevista a Germà Bel, L'Avenç, núm. 370 (juliol-agost 2011), p. 29.

La tesi Boira honora el seu nom

Cartoixa d'Scala Dei

La constatació en els darrers temps, tan malament denunciada a la pràctica pels anomenats indignats, que els grans poders financers, sense cap control polític a nivell mundial ni continental, són els veritables responsables de la crisi econòmica que ens enfonsa (en paral·lel a l'espoli espanyol que ens remata), ha insuflat un nou aire de vida a la vella tesi sobre la inutilitat dels estats. Aquella que durant anys i anys no deixàvem d'escoltar a tota hora fins al fracàs estrepitós del referèndum de la mal anomenada Constitució europea: ja no calen estats, que la Unió Europea ho supera tot. No veieu que hi ha una transferència massiva de sobirania en direcció a Brusel·les? El geògraf valencià Josep Vicent Boira, col·laborador habitual de l'Oracle d'en Xavier Grasset (una mica somnífer en la versió estiuenca, perdoneu, però algú ho havia de dir), és dels que puja ara a aquest cavall. Articles com el publicat fa només uns dies, "Sobirà fracàs de l'Estat", són una mostra excel·lent d'una tesi mantinguda habitualment durant els darrers mesos.

Catalunya no ha de demanar un estat, ens tornen a dir una vegada més, que això ja no és modern. Ha de proposar quelcom més innovador, original, tot fent de la necessitat (més ben dit, de la impotència) virtut. Aquesta línia de pensament, en una demostració d'equilibri i ben intencionada ponderació argumental, acostuma a derivar ràpidament cap a la feblesa dels petits estats que demostren de manera fefaent els exemples de Grècia, Portugal i Irlanda, tot oblidant sistemàticament, per exemple, els nivell de benestar (encara avui) de Suïssa, Dinamarca i Finlàndia. Acostuma a negligir el fet que cap Estat constituït veu la necessitat de desfer-se'n de la seva estructura actual, fet que per si sol ja ens hauria d'alertar sobre l'originalitat de la tesi Boira. En fi, que sí que sí, que quan siguem com els altres, ens dedicarem a resoldre els problemes d'organització del poder a nivell mundial, necessitat indubtablement de reforma, i a proposar-ne originalíssimes solucions. Fins aleshores, com tothom, a prendre allò que és nostre.

Notícia bomba: Sentís i Barnils reposen junts

Sepulcre dels Cardona

Fa uns dies, arran de la mort del reconegut periodista franquista tan lloat per l'establishment català, vaig preguntar-me encuriosit si encara conservaria els seus papers personals o, potser, si tal vegada hauria fet donació en vida del seu fons documental (de la part presentable, s'entén) a algun centre arxivístic del nostre país. La consegüent googlejada em va deparar una sorpresa veritablement curiosa. Resulta que, en qüestió de poc temps (amb discrepàncies entre la web de l'arxiu acollidor i la notícia a Vilaweb), segons sembla, entre 2002 i 2004, van anar a petar a l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, dipositat al Monestir de Poblet, la documentació de Carles Sentís Anfruns (per voluntat pròpia) i del mític periodista Ramon Barnils i Folguera, mort en 2001 (lliurada pels seus fills). El lúcid opositor a les malifetes del franquista reconvertit, compartint amb ell els murs del monestir. Una estampa difícil de definir, pròpia de malsons o d'una pel·licula de por.

Sentís, hàbil flautista de melodies per a tots els públics fins a la mort, va jugar també aquí amb extrema intel·ligència, camuflant-se entre la cinquantena de donacions de fons personals de polítics vinculats d'alguna manera més o menys directa amb el president Tarradellas. Clar, ell va col·laborar en el procés de retorn del vell president i bla, bla, bla. I així no parlem de l'altre part, que no toca, tal i com van fer el Telenotícies de la nostra. El que no acabo d'entendre és què fa la documentació del gran Barnils en un lloc com aquell. A l'arxiu paral·lel muntat per un expresident que no va acceptar dipositar la seva documentació a l'Arxiu Nacional del seu país perquè era l'arxiu d'en Pujol. A l'autèntic bunyol que encara queda en el món dels arxius catalans: un centre que es troba a Poblet, però que es manté des de la Diputació de Barcelona (?) i que a està dipositat en un espai de l'Església Catlòlica. La barreja de naps i cols no pot ser més ful. Però en fi que aquest govern, com l'anterior i com l'anterior, tampoc s'hi posarà.

Del Tinell al Tingueu

Tredòs (Vall d'Aran)

Els inicis del Tripartit van ser agrament criticats des de la caverna meditàtica madrilenya (la de les fotos a la panxa de Joan Laporta) i des de certs mitjans catalans de l'establishment, pel contingut aïllacionista de l'anomenat Pacte del Tinell. Ho recordareu bé. Després de l'experiència sinistra dels anys d'Aznar, els partits parlamentaris de l'eix ideològic d'esquerra, és a dir, PSC, ICV i ERC, van acordar no pactar durant els següents quatre anys amb el Partit Popular per ocupar quotes de poder. Els temps han canviat radicalment i a l'ensorrament del Tripartit ha seguit ara, amb les noves majories, el Pacte del Tingueu. Des d'Unió Democràtica, els membres de la direcció duranista, amb el gran Pelegrí al capdavant, han llançat autèntiques declaracions d'amor als conservadors espanyols i han atorgat al Pacte del Majestic la categoria de millor de la història (com els sucessius finançaments).

Els signes d'aquesta nova entesa s'acumulen. CiU ha permés que el Partit Popular ocupés importants alcaldies allà on era a la seva mà evitar-les i no ha dubtat a coaligar-se en altres institucions locals on fins ara els populars eren marginals extremistes. A la Diputació de Barcelona es pot parlar directament de pacte de coalició, deixant a mans dels populars àmbits com ara el de la Cultura, en els quals les possibilitats d'aplicar recursos públics a l'autodi i la destrucció del nostre patrimoni nacional material i immaterial són esfereïdores. Finalment, el govern de la Gestoria n'ha pactat els pressupostos en un clar aliniament de caràcter ideològic, deixant el tan lloat eix nacional per a quan puguin criticar els altres. En fi, que el Gran Timoner farà bé de valorar fins a on es deixa portar per la colla d'en Duran i alguns dels seus en aquesta deriva. Perquè ara parlem de petites esquerdes en la coherència, però amb el pas dels mesos i anys de la legislatura, no ho dubteu, si no hi ha rectificació del rumb, aquest tema acabarà per erigir-se en un autèntic esvoranc a la seva credibilitat com a partit nacional.

Els Dalton es barallen pel botí

L'Aínsa (Sobrarbe, Aragó)

El vodevil continua. Suposo que es tracta d'aconseguir que es parli del tema. I clinc, clinc. I la caixa va fent, que és del que es tracta. No tinc notícies directes, ni de primera, ni de segona mà. Però els darrers moviments dels i a l'entorn dels germans Centelles els trobo una mica estranys. Sospitosos. Primer, la darrera reunió de la Comissió Bilateral Estat veí-Gestoria nostrada inclou inopinadament la qüestió d'un hipotètic retorn de l'arxiu del fotògraf Agustí Centelles. Possibilitat que, aparentment, és d'una impossibilitat legal manifesta, atès que el document de venda signat amb el Ministerio de Cultura en 2009 estipulava per voluntat expressa dels Dalton que l'arxiu mai no podria ser dipositat a Catalunya. El 24 de juliol el Conseller de Cultura fa unes críptiques declaracions en les quals afirma que l'arxiu tornarà al nostre país algun dia i que "podem comptar amb la complicitat" dels germans. Comorrr?

Després, la fraternitat d'interessos habitual es trenca amb l'aparició pública de l'Octavi Centelles el dia 27 de juliol, blandint una carta lliurada a Ferran Mascarell, en la qual ratifica la seva voluntat, de totes, totes, que l'arxiu romangui a terres castellanes. La sobtada aparició en solitari ve acompanyada per un recordatori que "queda molt clar que sense l'acord dels dos germans és impossible que es retorni res a cap administració ni local ni autonòmica, i, per tant, l'obra del meu pare s'ha de quedar a Salamanca". Ui, ui, ui. que aquí hi ha marro. El triler Gasca ha desaparegut i l'Octavi va per lliure, fent seu l'argumentari de la ministra sinistra i recordant que sense el seu consentiment no es pot fer res. Finalment, Sergi Centelles truca al Conseller Mascarell el mateix dia, ratificant-se aparentment en la decisió salmantina, però recordant a tothom que, en tot cas, ha de ser "consultat sobre la ubicació de l’arxiu del seu pare". Estimats lectors, no sé com ho veieu, però a mi em sembla que els Dalton s'estan començant a barallar pel botí. Passa a la major part de les pel·lícules de grans atracaments.