Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2011

Neix l'Espai autonomisèria: participa-hi!

Els comentaris dels lectors d'ahir mateix i una conversa fatalista a la feina, amb el futur incert dels fills (ara, els dels companys, al voltant del vint anys) en el centre de les preocupacions, m'animen a engegaruna nova campanya patrícia en dos fronts: al PBP (Per a Bons Patricis) i a twitter. Com bé sabeu i gairebé tots a hores d'ara patiu, el desastre actual que vivim es fonamenta en dos dinàmiques perverses desfermades. Com diu l'Elies, en un cas no podem fer-hi res. En l'altre, la solució és a les nostres mans. El primer, la crisi internacional més profunda dels darrers noranta anys (com a mínim). La segona, la persistència d'un espoli fiscal situat al voltant del 9% del nostre PIB, que ens incapacita per fer front als problemes que planteja la primera. Tothom combat la crisi amb els dos punys, mentre nosaltres (que som molt xulos), insistim en la conveniència de fer-ho amb un braç lligat a l'esquena. El lligam entre l'espoli i la nostra misèria…

6 milions diaris del nostre problema real

A les fosques, amb l'auricular en una sola orella. Minuts abans de caure amb les primeres notícies esportives. Escolto la intervenció del públic al final del programa de nit. Un senyor de Cornellà comenta el debat de Política General i lamenta el fet que no es parli sobretot del principal problema del país. Ho fa amb una concisió fantàstica. Deixant en ridícul els tertulians que l'han precedit. El sentit comú i l'honestedat intel·lectual no abunden. Naturalment, el problema en qüestió no és altre que l'espoli fiscal. O, millor dit, la confluència de l'espoli fiscal amb la pitjor crisi econòmica de la història contemporània. Perquè en altres moments podíem fer veure que érem partidaris de la solidaritat universal, però ara, quan el veí es queda sense feina i l'avi amb demència és a un pas de ser expulsat de la residència, ja no cola. Encara que els mitjans de l'establishment autonomista i els seus delegats polítics es dediquin a fer gran escarafalls i a pos…

N'Herrera té raó: som xusma (mentre vulguem)

Fa poc dies et parlava, estimat lector, d'un arxiu fonamental per a la història moderna de la mediterrània. El del llinatge Requesens, conservat feliçment a Catalunya. Vés per on. El personatge més important de la nissaga fou, sens dubte, Lluís de Requesens i de Zúñiga, futur governador dels Països Baixos en nom de Felip II de Castella, un dels comandants de l'estol cristià de la Santa Lliga a la batalla de Lepant (1571). Una carnisseria de proporcions dantesques. La més cruel que ha viscut mai el Mare Nostrum, em penso. En bona part, els protagonistes foren xusma. Sí, sí. No sé si és exactament l'ús més autèntic i originari del terme, però els remers de galeres rebien aleshores aquest nom. La majoria eren enemics capturats o condemnats cristians. També n'hi havia, fins i tot, de contractats temporers. Sense ni tan sols saber-ho, quan Carlos Herrera es dirigeix a nosaltres com a xusma, indignat per la voluntat majoritària dels catalans de prohibir les curses de braus,…

Pla Nacional de Valors: comencem per la dignitat

Dia d'inputs forts. Us en parlo d'uns quants. A ritme frenètic. M'assabento al migdia del Pla Nacional de Valors que impulsa el conseller Josep Lluís Cleries. No serè jo qui se'n foti. Ni el primer a negar la major. En manquen molts, de valors, al nostre país. Moltíssims. La valentia, per exemple: només cal veure el resultat de la votació sobre el patrocini de Qatar, si no recordo malament, 697 a 76. El problema arribarà a l'hora de posar-nos d'acord exactament en quins són els prioritaris a fomentar (ell cita en primer lloc el de la solidaritat!?). Però ja està bé, ja, que se'n parli. Per cert, fa una dècada els progres d'aquest país s'haurien fet un fart de riure si ho hagués proposat el president Pujol (i mira que jo no el vaig votar mai). Després de dinar, sec a prendre cafè i miro, amb un ull, el serial de la Nostra. El tal Joan, un tipus no precisament modèlic en valors (com ara l'amor als pares, la capacitat de treball i sacrifici, o el …

Patrimoni cultural: no tot s'escapa

Els amics Centelles no han tornat a piular. No per això els oblidem. Potser estan de vacances a una illa paradisíaca. Tornen els rumors del possible retorn de l'arxiu del seu pare a Catalunya. El temps i els seus interessos econòmics, diran. Finalment, com a contrapunt, la Generalitat sembla que s’esforça a posar en valor els fons fotogràfics que va rebent de mans privades des de fa dècades i que constitueixen un patrimoni extraordinari. Un exemple. Fins el 23 d'octubre encara podeu veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una exposició sobre la nissaga dels fotoperiodistes Brangulí, autors d’un segle de retrat social, probablement, sense comparació possible al país. Atès que és el que tenim, gastem diners en la difusió d’aquest tresor. Els Centelles, que s’ho facin amb el suport dels espanyols.

La Gestoria va acordar també a mitjans de juny amb els Jesuïtes (que el conservaven fins ara) l’ingrés a l’Arxiu Nacional de Catalunya del fons documental valuosíssim de…

Relats de diumenge (XIX): continuar xuclant un malalt xacrós

A mi em sembla que aquell hospital és dels que ja no en queden. Som en temps difícils. És una mica vell, atrotinat, però de només disset habitacions. Un autèntic luxe asiàtic per recuperar la salut. Arreu es plantegen la necessitat de fusionar centres i espais, encara que això suposi amuntegar els malalts amb dolències radicalment diferents. Una mena de protocol mèdic estàndard per tothom. Entrant per la fantàstica portalada del casalici, a mà dreta, gairebé sense voler, topes amb l'habitació d'en Jordi. És gran i confortable. L'home que l'ocupa havia estat un autèntic esportista, potent, energètic. D'èxit professional. Capaç d'adaptar-se als nous temps i a les condicions canviants dels negocis. Tot i la tutela permanent d'un padrastre possessiu. I encara conserva alguna cosa de la seva poderosa i respectada presència. Del seu antic esplendor corporal. Ara, però, la salut li trontolla greument. La sang no rega el seu cos correctament i tots els òrgans se&#…

1 + 0 t'allunya de 8

Ahir en Salvador Cardús, brillant com sempre en l'exposició dels arguments, defensava a Quan 1 + 1 fan -3 la conveniència que Esquerra (encara no ERC) i Solidaritat (i Reagrupament) no basteixin una candidatura unitària al Congrés espanyol. D'entrada, defensa la pluralitat d'opcions electorals per als independentistes, repartits entre tots els corrents socials i ideològics. És una excel·lent descripció de la realitat sobre la qual no cal insistir-hi. Ara bé, que els partidaris de la independència nacional votin diferents partits, no vol pas dir que aquells que tenen la independència com a absoluta prioritat i comparteixen estratègia puguin aplegar sinèrgies. És raonable que candidatures amb objectius i rutes semblants s'ofereixin per separat, provocant la divisió del vot o directament l'abstenció? Això sí, és evident que cal una convergència de principis (més enllà de sortides de to dialèctiques que no cal exagerar) i d'estratègies comunes, sense la qual serà …

Sense pressa, a 2,1 currículums per hora

Els dies que no hi ha urgències externes o internes que et facin acabar a mata-degolla, els darrers minuts de la jornada laboral es viuen amb una certa relaxació. És temps per comentar alguna cosa amb els companys mentre tanques o encarriles els darrers serrells. I no penseu malament, la conversa no és necessàriament aliena a la feina. L'altre dia varem acabar parlant de com, no se sap exactament perquè, aquesta vegada ens han autoritzat a proveir una substitució d'un company entre l'1 d'octubre i el 31 de desembre d'enguany. Just tres mesos. Encara recordem la darrera de fa un any, per maternitat, en la qual una llicenciada en traducció i interpretació va ocupar temporalment una plaça d'auxiliar administratiu. Doncs bé, ara es tracta d'un lloc de subaltern, de la més baixa qualificació dins l'administració de la Gestoria i un salari de mileurista (o menys).

Unes vint hores després de la publicació oficial de l'oferta, se superen ja la cinquantena …

"Puñeta, hay que hacer algo, que se nos pasan al enemigo"

Això devien dir en algun despatx d'alçada del Tribunal Suprem fa uns mesos, quan van emetre la primera sentència contra la immersió després de la del Tribunal Constitucional sobre l'Estatutet de la Moncloa. I aquí, al centenari Palau de Justícia de Barcelona, un altre representant de la metròpoli a les colònies devia repetir-ho amb la mateixa acritud, just abans de deixar marcada la taula del despatx. Actuen ara, potser, perquè comença a ésser molt patent que el tema se'ls escapa de les mans. Després de dècades durant les quals s'ha anat consolidant una integració real. Si més no, d'una part important del país. Això comentàvem l'altre dia a la feina, davant la nova manifestació de monolingüisme militant del govern amic de Madrid, ara contra l'aranès. És cert que potser el nostre no és un espai sociològicament representatiu. Som gent dedicada a la gestió de béns culturals.

Després de l'expurgament de la crisi, a la meva zona de treball ja només en qued…

La brigada rep en Junqueras: ni cent dies, ni gaites

L'editorial del diari del comte del passat dilluns, sota el títol "ERC, fugida cap a l'independentisme", en tromba contra la nova direcció republicana, constitueix una peça imnpecable de la brigada de narcòtics. Déu n'hi do com reparteixen. Ni cent dies, ni gaites. A jutjar per la violència dels cops, diríem que l'establishment veu en la figura de l'Oriol Junqueras un enemic amb possibilitats de futur. I han decidit no donar-li ni un minut de treva. D'entrada acusen l'Esquerra dels darrers temps, bàsicament, de fer verbalisme partidista: és a dir, no només calia fer l'autonomisme pràctic al gust dels de sempre (el pecat que els ha condemnat), sinó també fer-lo sense escarafalls de cap mena. Captius i desarmats. Zombis. A la nova fornada, la direcció del rotatiu li retreu la seva manca d'experiència i el fet que (cito en castellà perquè a internet el diari del comte continua essent monolingüe espanyol; fins quan?) "de momento su discu…

Chacón o l’assassí sempre torna a l’escena del crim (cada quatre anys)

Certament, quan algun guionista de Hollywood es va inventar aquesta famosa sentència devia estar pensant, encara que no ho sabés, en ella. Poques hores després que Rajoy viatgés des de Madrid per informar el Partit Popular de Catalunya (quina broma!) i, en general, els catalans, que el seu renovadíssim candidat per Barcelona seria Jorge Fernández Díaz. Al mateix temps que els militants republicans, de forma democràticament impecable, triaven via primàries el seu (i esperem, de la majoria de l’independentisme). Simultàniament, el PSc llançava en un acte públic la seva candidata, la Carme Chacón. La ministra de Defensa ha sovintejat els viatges a Catalunya darrerament, més estupenda i més escortada que mai, amb aquell posat mig emprenyat i d’ulls que volen que la caracteritza. I ara toca tornar a ensarronar el país.

En la seva presentació, com a cap de la Banda dels 25 que és, no va estar-se d’actuar amb la desvergonya habitual del grup. De primeres, pretenent situar-se al bell mig de …

Mentre ens ensorrem, el País Basc capta talent

La dependència i l’autonomisèria estan fent d’aquest país meravellós un lloc irrespirable. Fins i tot amb quotes importants de població en el llindar de la fam. Poca broma. Sense perspectives de futur per als joves, amb unes taxes d’atur pròpies del Magreb. I tenim amb qui comparar-nos. I no gaire lluny. És ben fàcil. Ells deuen 5.000 milions d'euros. Nosaltres, 38.000. En pocs mesos és el segon cas il·lustratiu, del mateix sector, que conec. És clar que, per si fos el cas que l’alliberament del país (pel qual lluitem, també, pel futur dels nostres fills) no cristal·litza, el millor és preparar-los, sobretot a base del coneixement de llengües, per a l’emigració. Anar a un país més seriós on la gent estigui disposada a defensar els seus drets individuals i col·lectius. Fa uns dies us explicava com els meus pares van marxar en ple franquisme d'un Aragó sense expectatives a una Catalunya veïna que maldava per prosperar, tot i la voluntat destructiva del règim. Els meus fills hau…

Relats de diumenge (XVIII). Dues actituds per fer camí i assolir l'objectiu

En aquella vall de muntanya els dos pobles principals no només compartien els béns de la terra, sinó també estretíssimes relacions, consolidades generació rere generació. De les jornades de festa on es trobaven els joves dels uns i dels altres, i dels emparentaments antics, sorgien sempre nous enllaços. El pendent d'aquella orografia, tot i el sistema de terrasses, no donava per a conreus gaire lluïts, poc més enllà dels farratges i l'autoproveïment. La ramaderia era l'especialització de les cases més importants dels dos llogarrets. Les que aconseguien, de tant en tant, oferir a la resta de la humanitat alguna figura sòlida i viatjada. Curiosament, però, tot i compartir tantes coses i ser-hi l'un al costat de l'altre, existia una abismal diferència de mentalitat entre els habitants dels dos pobles. Els d'un lloc vivien marcats pel pragmatisme i les ganes de fer. Els altres, perpètuament enfangats en disputes. Els uns tiraven pel dret; els altres restaven tenal…

Avui pot començar a revertir la tendència

No em vull repetir. Tots ho sabeu. En els darrers anys l'independentisme, transversal, ha conquerit la centralitat hi ha esdevingut majoritari. No tant l'independentisme com a tal, sinó la resposta positiva a la Catalunya-Estat en un hipotètic referèndum, que és allò que finalment comptarà (que autodefinir-se com a independentista és una altra cosa). Paral·lelament, però, els errors contumaços de la vella direcció d'Esquerra han provocat que la representació política d'aquest mateix independentisme, a tots els nivells, vagi enrere d'ençà del 2006. És cert que l'aparició de Solidaritat Catalana i el seu excel·lent paper al Parlament ha compensat en part aquest descens. Però no ha estat suficient. Avui, cinc anys després, tenim l'oportunitat de començar a capgirar la tendència a centripetar-nos per iniciar el corrent invers cap a la reunificació (mentre les CUP continuen en el seu món ideal, de construcció sòlida i arrelada, però tan lenta que quan arribin a…

Independència, fase II: el fet es dóna per suposat

El discurs és clau. El relat que en diuen ara. La batalla de les paraules. De les paraules que denoten actituds. Fa mesos en parlava el sociòleg Manuel Castells: quan una societat ha interioritzat la necessitat i el caràcter imprescindible d'un canvi, només és qüestió de temps que s'acabi produint. La majoria de la societat catalana ha assumit a hores d'ara que no hi ha altra sortida a la ratera. Per això, en aquests moments, ens cal triar el nostre camp de confrontació i enraonar-hi en els termes que volguem imposar. De jugar aquest joc, per exemple, les hosts de la Brigada en saben un niu. Ara toca donar el fet per suposat i plantejar tots els dubtes més enllà de la fita. En el dia després. Què passarà amb allò o amb allò altre. Què farem d'això. Com solucionarem aquell tema. Concretant més, per quines noves vies estalviarem. Quins mercats hauriem d'atacar preferentment. Quin model sanitari tindrem. Quines seran les infraestructures prioritàries. Si tindrem o no…

Ho diu en Cuní i tu sense assabentar-te

Quina ràbia! Tants anys de lluita per un ideal i resulta que, quan arriba el dia D, un servidor ni se n'assabenta de la fita. Sembla que algun dia d'aquests es va fer un referèndum sobre la independència del país i se'm va passar. Mireu que intento anar seguint l'actualitat a través dels mitjans de comunicació! Vés per on, ara n'acabo de tenir notícia gràcies a una formidable entrevista a Josep Cuní, publicada recentment al diari del comte. I és que, per alguna raó els lectors d'aquest bloc el van distingir amb el Premi Brigada de Narcòtics 2010. Com sabeu, ara es troba en procés de propaganda del seu nou programa de tarda a 8tv, des del qual pretén rellançar l'oferta de la cadena, el nivell de la qual, fins ara, és realment vergonyós (i lamentable que li hagin estat mantingudes llicències de freqüència que ni arribava a utilitzar). Ell solet, veritable super-home de la comunicació, serà capaç de convertir un detritus en una cadena de televisió presentable…

Premis Brigada de Narcòtics 2011: escalfant motors

Fa unes setmanes un anònim lector d’aquest bloc ens va regalar una magnífica anàlisi de l’article de Josep Vicent Boira “Sobirà fracàs dels Estats”, publicat fa algunes setmanes al diari del comte. El destacava molt especialment pel seus efectes narcotitzants. Per la capacitat de mostrar vies que el mateix autor sap que no porten enlloc. Que l’únic objectiu evident que tenen és el de no conduir el país a l’únic camí (en feliç expressió d'en Gerard Quintana) que han seguit tots els pobles del món: construir un estat propi que defensi els interessos materials i morals de la seva nació. Com bé saps, estimat lector, un dels objectius d’aquest bloc és el de denunciar precisament aquesta mena de discursos escapistes que es proposen mantenir distret el personal sempre fora de l’àrea i si pot ser en fora de joc.

S’apropa l’obertura, l'1 de novembre, del període de presentació de candidatures per als Premis Brigada de Narcòtics, en la seva edició 2011. En la primera, la categoria Mill…

Fragments escollits (X). "Nunca fue el castellano lengua de imposición".

"Jefatura Superior de Policía. Brigada de Información. R.e. 183.
Barcelona.
Registro - Salida
Fecha: 2 - 6- 48
Núm. 967
Del Libro "Secreto.

El Excmo. Sr. Director General de Seguridad en escrito nº 8384 de fecha 20 de los corrientes dice lo siguiente: 'El Iltmo. Sr. Director General de Propaganda en escrito nº 658-48 fechado el 2 de marzo último, me informa que en Barcelona y por el "Institut de Estudis Catalans", entidad que labora por la difusión de este dialecto se ha puesto en circulación las obras "Diplomatari dels Catalans a Orente" [sic] del Sr. RUBIO LLUCH, e "Histopatologia d'una nova capa de epiteli semiescamos que cobreix les mucoses digestives" del Sr. FEDERICO DURAN JORDA, impresas en catalán en los talleres de la Casa de la Caridad e Imprenta Altes de la ciudad condal, respectivamente, sin presentar la necesaria autoritzación, interesando se proceda en consecuencia sin menosabo de las sanciones que aquel competen.- Lo que …

Josep Termes, savi popular: una anècdota

Fa alguns mesos vaig blasmar la fosca operació d'aquisició de la seva biblioteca personal per part de la Caixa. A falta d'un coneixement més exhaustiu i directe del cas, en la distància, continuo sense veure-hi clar. El fet d'haver criticat en vida allò que no em semblava bé, em faculta ara per explicar una anècdota pròpia, deslliurat de la clàssica hagiografia del difunt, tan pròpia del nostre país. Tot mestre deixa moltes impressions diverses en els seus alumnes. Molts d'ells han donat aquests dies la seva visió particular d'en Josep Termes. No em resisteixo a explicar-vos una batalleta que, penso, contribueix bé a perfilar la seva personalitat. Perquè, com passa amb els amos d'animals de companyia, que acaben en simbiosi estètica amb les seves bestioles, la contribució dels historiadors al coneixement del passat, sovint, s'acaba assemblant d'alguna manera (perquè en el fons se'n deriva) a la seva pròpia personalitat. Josep Termes va rescatar la …

L'Onze dels mil dies decisius

Una any més, l'Onze de Setembre. Com l'espanyolisme no descansa, aquesta vegada salpebrat també d'atacs continus a la nostra supervivència com a comunitat nacional. La persistència de la profundíssima crisi econòmica que ens afligeix i la previsible esclatant victòria electoral dels sectors més troglodites a l'altra banda, el proper 20-N, auguren anys decisius. Escurçarem la transició nacional del Gran Timoner? Com deia ahir a la nit en Titot, si Gerard Quintana se'ns ha fet indepe és que la cosa deu ser imminent. I no és l'únic. Encara que l'amic de l'expresident Pujol estigui preocupat. Durant els darrers mesos els atacs s'han succeït, però també els avenços: entre molts d'altres, l'èxit de la Consulta a Barcelona i el primer sondeig del CEO que reflecteix una victòria del sí en un hipotètic referèndum, situat al voltant del 60%. També ens han deixat grans patriotes en l'àmbit de la política i de la cultura. Només en les darreres setm…

Referent Guardiola: medalla i metralla

Aquest home t'acaba els qualificatius. És un autèntic fenomen. La capacitat comunicativa d'en Guardiola és senzillament descomunal. Imprescindible, si és que no ho heu fet encara, veure i escoltar el seu discurs d'onze minuts a l'Auditori del Parlament. Tot i que la comunicació és una part essencial de la feina d'un i altres, comparar-lo amb qualsevol dels nostres polítics en actiu (tret, potser, d'alguna excepció i en el moment de màxima inspiració), simplement, ofèn la intel·ligència. Escoltant-lo s'entén perfectament que sàpiga obtenir el màxim rendiment a les qualitats esportives de l'excel·lent grup que dirigeix des de fa tres anys. I, més enllà de la forma, el contingut. Grans valors. L'apel·lació a l'esforç, al treball, sense buscar excuses ni culpables en les derrotes diàries. Autoexigència màxima per triomfar. I una injecció d'autoestima per acabar les seves paraules. Tot això l'ha fet mereixedor de la Medalla d'Honor del P…

"És una mica com els immigrants a Alemanya: no tenim escoles turques"

Aquesta dona no ha sap el que ha dit. Això li costarà car a la senyora Doris Pack. El nacionalisme espanyol no perdona, sobretot quan es comparteixen els escons amb gent tan democràticament preclara com Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja. Encara que una sigui de la CDU de Merkel. Dels que manen a Europa, vaja. L'europarlamentària i presidenta de la Comissió d'Educació i Cultura del Parlament Europeu s'ha permés donar el seu suport a l'apartat lingüístic del sistema educatiu català, afirmant que separar els nens en funció de la seva llengua d'origen constituïria un error gravíssim. Que tendiria a dividir i a consolidar dues comunitats. La frase que ha coronat les seves declaracions a l'Agència Catalana de Notícies pot considerar-se gloriosa: "és una mica com els immigrants a Alemanya: no tenim escoles turques". Buenooo. El que ha dit. A Catalunya, els espanyols no són immigrants. "Esto es España, coño". Comparar-los amb els turcs a Alema…

Una de vaselina borbònica amb finançament català

Reconec que m'ho mereixo. Això em passa per fer zàping i passar, ni que sigui fugaçment (o no tant, perquè amb la televisió digital el cop de dit compulsiu ja no és el que era), per la Primera de Televisió Espanyola. Aquell canal que si desaparegués trigaria força a adonar-me. Disculpeu, però en qüestions de televisió vaig amb una mica de retard. Vaig encertar justament el principi d'una reposició d'aquelles d'estiu. Portava per títol "23-F. El día más difícil del rey". Im-pres-sio-nant. Si féu una ullada a l'enllaç veureu que ha rebut no només el Premio Nacional de Televisión 2010 del Ministerio de Cultura, sinó també el molt progressista Premi Ondas 2009 d'innovació i qualitat televisiva i el nostrat Premi Gaudí de Cine, en la categoria de millor film per a la televisió. Els títols de crèdit em van permetre comprovar amb sorpresa que entre els productors de la sèrie s'hi trobava Televisió de Catalunya i l'Institut Català de les Indústries C…

L'Ajuntament de Badalona celebra l'Onze de Setembre

Tota la plana major del Partit Popular de Catalunya, encapçalada (és un dir) per la seva presidenta, la futura ministra Alicia Sánchez-Camacho, així com la de Ciutadans i altres entitats no supremacistes que cerquen la pau i la convivència (com ara Falange i Convivència Cívica Catalana), s'ha aplegat a Badalona per commemorar aquest any la Diada de l'Onze de Setembre. Fins ara els membres del PPC havien de fer-ho en privat o a les seves seus, però en 2011 podran fer la festa per primera vegada ocupant el govern d'un dels consistoris més importants de Catalunya, gràcies al suport electoral rebut fa uns mesos i a la suprema intel·ligència demostrada per alguns dels polítics locals de la resta de formacions. Naturalment, el text on es repassen els fets propis de la commemoració no ha estat redactat pas per l'Òmnium Cultural, entitat a la qual s'ha convidat gentilment a no assistir a l'acte. Les primeres paraules del sentit discurs de l'alcalde García Albiol, …

Aragó, país dissortat que confon l'enemic

Fa uns dies un comentarista anònim ens deixava un enllaç al seu (?) bloc anticatalà (francament, no sé si val la pena que hi entreu: no és gaire original). La comentarista posterior, de nom justificat (Emprenyada), es preguntava el perquè d'aquest odi dels nostres veïns. Com a principi, des de sempre, haureu percebut que procuro que el debat dels lectors sigui plenament lliure al Per a bons patricis. Per norma, poques vegades hi intervinc. Aquesta cop, però, ho faré en forma d'aquest apunt complementari. Un té els seus sentiments. No sé si ho haureu notat, però sóc un pura sang. El cent per cent dels meus orígens són... aragonesos. Del Sobrarbe i la Jacetania. Per això el tema em reca. Aragó és ple de bona gent (encara que per desgràcia minoritària) que defensa les seves arrels i els seus parlars. Des de fa molts i molts anys, tinc l'honor de rebre Fuellas, la interessant revista del Consello d'a Fabla Aragonesa. Si alguna vegada teniu un exemplar a les mans pessigare…

La fi de la immersió o el mur desapareix si fas veure que no hi és

Ahir vaig explicar-ho en vers i avui, per si no m'hi vaig acabar d'explicar prou bé, ho faré en prosa. El desembre del 2010, quan el Tribunal Superior de Justicia (!) de Catalunya (?) (amb els parèntesis que en proposa el genial bloc Ucronies) va posar negre sobre blanc, per primera vegada, la lògica aplicació de la doctrina de la sentència del TC sobre el caràcter vehicular obligatori de l'espanyol al sistema educatiu català, vaig esperar amb il·lusió la compareixença immediata dels responsables de la Gestoria. L'aparició d'Oriol Pujol, en roda de premsa, al Parlament, em va semblar absolutament inversemblant: la conclusió era, tranquils, no passa absolutament res. Era l'aplicació de la doctrina que els mitjans i els partits de l'establishment autonomista han defensat incomprensiblement des de la publicació de la famosa sentència del TC d'ara fa més d'un any: el sistema d'immersió continua blindat. Un servidor, que no sap gaire de lleis però …

Relats de diumenge (XVII). Si mires cap a una altra banda, no fa mal

En l'últim sospir, abans de lliurar-se a la inconsciència del K.O., amb el darrer raig de lucidesa i de forces, encara va pensar que o li donava un cop a l'entrecuix, trencant les normes establertes o es deixava caure definitivament. El primer assalt ja havia estat demolidor. D'entrada, ben bé no entenia el que estava passant. Ell havia estat educat en les regles de la boxa clàssica. Allò de l'honor i tal i tal. Esperava un combat honest. Un just intercanvi de cops impredictibles però reglats. I, de sobte, s'havia trobat que l'oponent no estava per orgues i el sorprenia amb qualsevol de les seves extremitats amb una violència inusitada. A més, utilitzava tots els trucs de la lluita de carrer amb l'aquiescència de l'àrbitre, que li deixava fer amb total llibertat. Era evident la desigualtat de mitjans. Per acabar-ho d'adobar, no se sabia qui havia ajustat la bàscula abans del combat, però era evident que el rival passava de molt el pes corresponent…

Espanya prem l'accelerador

Francament, no dono a l'abast. Pensava que un apunt diari seria difícil de sostenir, però és que l'acceleració que empeny l'espanyolisme centripeta a qualsevol. Quan encara no ens havíem recuperat de l'esperpent constitucional mitjançant el qual els espanyols (i semblava impossible) han fet més seva, encara la ja prou seva Constitució (expulsant els perifèrics, de les fronteres on ja hi eren directament al no res), esclata als mitjans la notícia de la publicació de la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que referma la imposició de l'espanyol com a llengua vehicular al nostre país. Endavant consellera Bozal, a defensar Catalunya! Però, si els mitjans i els partits autonomistes porten més d'un any afirmant que, tranquils, que la immersió no està en perill, que això són coses dels independentistes eixelebrats (i encara continuaven ahir, des d'Enric Hernández a la Consellera Rigau). Però no. Arriben, en cru, les conseqüències de l…

Ocurrències Ridao, S.A.

L'hàbil parlamentari, l'home qui seria el millor candidat del PSC si el PSC fos PSC i no PSc (segons la brillant tesi de Salvador Cot), accelera la seva campanya als mitjans de comunicació per convéncer els militants d'ERC que ell és la millor alternativa per encapçalar la llista del partit a les properes eleccions espanyoles. Són tants els arguments que fan completament absurd el seu entestament! Joan Ridao pateix un problema molt greu de percepció sensorial i, per tant, estratègica: ha perdut dues terceres parts del seu electorat independentista i insisteix a continuar abandonant-lo per adreçar-se al catalanisme d'esquerres. Exactament més de la mateixa estratègia que ha portat Esquerra al desastre actual. El diputat és hàbil dialectament, però la mercaderia és la que és i ja no la vol ningú. Es com aquella fruita tan habitual avui en dia d'excel·lent aparença externa però que quan l'esclates amb les dents no té gust absolutament a res.

Que no vulgui desap…

Quan la policia del teu país retira la bandera del fèretre d’un resistent

No sé si és responsabilitat del conseller Puig o dels serveis del Parlament de Catalunya sota les ordres de la nostra presidenta-fada de Gispert. M’és igual, però si pot ser que donin explicacions. Encara que han passat uns dies no puc deixar de comentar la dolorosa marginació de l’estelada a les exèquies oficials del president Barrera. La nostra insígnia de combat va complir no fa gaire cent anys de vida, gairebé com el vell dirigent republicà. L’Heribert Barrera va representar com ningú altre la continuïtat de l’ERC de Macià i Companys, per als quals i per a milers i milers de catalans de diverses generacions l’estelada fou successivament i és encara signe de lluita contra la dictadura, contra la monarquia borbònica i contra el feixisme espanyolista.

Fins ara sabíem que l’autonomisme és una autèntica xacra que ens corca de forma lenta però segura. Un règim indigne que posa en qüestió la supervivència del nostre país i el benestar més bàsic dels seus ciutadans. Ara sabem també que…