Neix l'Espai autonomisèria: participa-hi!

Els comentaris dels lectors d'ahir mateix i una conversa fatalista a la feina, amb el futur incert dels fills (ara, els dels companys, al voltant del vint anys) en el centre de les preocupacions, m'animen a engegar una nova campanya patrícia en dos fronts: al PBP (Per a Bons Patricis) i a twitter. Com bé sabeu i gairebé tots a hores d'ara patiu, el desastre actual que vivim es fonamenta en dos dinàmiques perverses desfermades. Com diu l'Elies, en un cas no podem fer-hi res. En l'altre, la solució és a les nostres mans. El primer, la crisi internacional més profunda dels darrers noranta anys (com a mínim). La segona, la persistència d'un espoli fiscal situat al voltant del 9% del nostre PIB, que ens incapacita per fer front als problemes que planteja la primera. Tothom combat la crisi amb els dos punys, mentre nosaltres (que som molt xulos), insistim en la conveniència de fer-ho amb un braç lligat a l'esquena. El lligam entre l'espoli i la nostra misèria creixent és clar, però la Brigada de Narcòtics treballa incansablement per llançar l'habitual boira al damunt.

Per això, per caminar modestament en sentit contrari, a partir d'avui, disposareu d'una pàgina, l'Espai Autonomisèria, on, dins les nostres possibilitats, anirem penjant les intervencions dels lectors ordenades temàticament i cronològica. Es tracta que deixeu, si us ve de gust, un missatge no gaire llarg (no més de 300 caracters, un doble tweet) on exposeu un tast de les conseqüències de l'autonomisèria en el vostre àmbit social, familiar, de barri o laboral. Mostres impactants de fins a quin punt de degradació material i moral ens està portant la negativa de l'establishment autonomista a acceptar que l'única sortida raonable per al nostre poble és el de construir-se un estat propi que gestioni els propis recursos. Si pot ser, perquè tenim pressa, sense fer marrades d'impossibles pactes fiscals que només generaran noves frustracions. Des de PBP llancem també una campanya a twitter amb els mateixos objectius i l'etiqueta #autonomiseria com a bandera. Sempre al servei de l'única causa que, ara com sempre, mou els bons patricis.

6 milions diaris del nostre problema real

A les fosques, amb l'auricular en una sola orella. Minuts abans de caure amb les primeres notícies esportives. Escolto la intervenció del públic al final del programa de nit. Un senyor de Cornellà comenta el debat de Política General i lamenta el fet que no es parli sobretot del principal problema del país. Ho fa amb una concisió fantàstica. Deixant en ridícul els tertulians que l'han precedit. El sentit comú i l'honestedat intel·lectual no abunden. Naturalment, el problema en qüestió no és altre que l'espoli fiscal. O, millor dit, la confluència de l'espoli fiscal amb la pitjor crisi econòmica de la història contemporània. Perquè en altres moments podíem fer veure que érem partidaris de la solidaritat universal, però ara, quan el veí es queda sense feina i l'avi amb demència és a un pas de ser expulsat de la residència, ja no cola. Encara que els mitjans de l'establishment autonomista i els seus delegats polítics es dediquin a fer gran escarafalls i a posar simples pegats.

Tenim una febrada de nassos però hem decidit que no prendrem antibiòtics, que passant per la banyera de tant en tant ja farem. Hem pensat que no anirem a l'arrel del problema. Que aleshores caldria agafar el brau per les banyes. I "la Família" no vol. Porta generacions així i no li ha anat pas malament. Amagant fer de país. Només la punteta. La realitat és crua. I es desvesteix el sant amb quatre números de neòfit. Però demolidors (crec). El deute de la Gestoria ascendeix a 38.000 milions d'euros. Això vol dir, simplement, que en només dos anys sense dèficit fiscal podrien eixugar-lo. I vol dir que no només no disposem de 20.000 euros anuals per invertir en les nostres necessitats. No només això (que ja és prou). A més, ens explica el Gran Timoner, hem de dedicar 6 milions d'euros diaris (mil milions de les antigues pessetes, que fa més patxoca als vells) a pagar interessos del deute. Repeteixo, 6 milions d'euros diaris d'interessos per permetre que continuï l'espoli. De veritat, de psiquiatra. Les dosis de narcòtics hauran de ser cada dia més fortes. I d'aquí poc només ens quedarà "Pa Negre".

P.S. Escolto a qui el Gran Timoner va triar per pactar els pressupostos del 2011 que l'agenda separatista genera incertesa. Es veu que l'autonomisme ens porta al benestar. Quins pebrots!

N'Herrera té raó: som xusma (mentre vulguem)

Palau Despuig (Tortosa)

Fa poc dies et parlava, estimat lector, d'un arxiu fonamental per a la història moderna de la mediterrània. El del llinatge Requesens, conservat feliçment a Catalunya. Vés per on. El personatge més important de la nissaga fou, sens dubte, Lluís de Requesens i de Zúñiga, futur governador dels Països Baixos en nom de Felip II de Castella, un dels comandants de l'estol cristià de la Santa Lliga a la batalla de Lepant (1571). Una carnisseria de proporcions dantesques. La més cruel que ha viscut mai el Mare Nostrum, em penso. En bona part, els protagonistes foren xusma. Sí, sí. No sé si és exactament l'ús més autèntic i originari del terme, però els remers de galeres rebien aleshores aquest nom. La majoria eren enemics capturats o condemnats cristians. També n'hi havia, fins i tot, de contractats temporers. Sense ni tan sols saber-ho, quan Carlos Herrera es dirigeix a nosaltres com a xusma, indignat per la voluntat majoritària dels catalans de prohibir les curses de braus, l'home té més raó que un sant.

Som xusma. Autèntica xusma. Ens dediquem a remar i remar. A la boga constant per mantenir el vaixell a ritme davant la tempesta més descomunal. Mentre d'altres prenen l'aperitiu a coberta. En això consisteix l'embarcació trirrem de l'espoli fiscal (en honor als Països Catalans) anomenada Regne d'Espanya. Hi ha els senyors i hi ha la xusma. I la xusma té una vida dura. Les seves condicions d'insalubritat són tan radicals que, diuen, segons bufa el vent, les galeres s'ensumen abans de veure's en l'horitzó. Tal és la ferum de la xusma. Però la xusma no dura eternament. Diuen els entesos que una pena de galeres superior als tres anys era, poc més o menys, equivalent a una condemna a mort. Pocs galiots aguantaven més temps cosits al rem. Per això, entrats en l'any tercer de la crisi, el gruix de la xusma catalana haurà de començar a plantejar-se si vol morir exhausta o trencar les cadenes que la lliguen al banc. Morir com a xusma o viure com a homes i dones lliures. Treure-li la raó d'una vegada a Carlos Herrera.

Pla Nacional de Valors: comencem per la dignitat

Port Olímpic (Barcelona)

Dia d'inputs forts. Us en parlo d'uns quants. A ritme frenètic. M'assabento al migdia del Pla Nacional de Valors que impulsa el conseller Josep Lluís Cleries. No serè jo qui se'n foti. Ni el primer a negar la major. En manquen molts, de valors, al nostre país. Moltíssims. La valentia, per exemple: només cal veure el resultat de la votació sobre el patrocini de Qatar, si no recordo malament, 697 a 76. El problema arribarà a l'hora de posar-nos d'acord exactament en quins són els prioritaris a fomentar (ell cita en primer lloc el de la solidaritat!?). Però ja està bé, ja, que se'n parli. Per cert, fa una dècada els progres d'aquest país s'haurien fet un fart de riure si ho hagués proposat el president Pujol (i mira que jo no el vaig votar mai). Després de dinar, sec a prendre cafè i miro, amb un ull, el serial de la Nostra. El tal Joan, un tipus no precisament modèlic en valors (com ara l'amor als pares, la capacitat de treball i sacrifici, o el respecte pels béns aliens), ha estat acollit per la mare a la qual va fer apallisar alguns capítols (mesos) enrere.

Mentre tirànicament li exigeix un entrepà (però, volant), estirat al sofà, va canviant de canal compulsivament amb el comandament a distància. Escolteu, increïble, tots i cadascun dels cinc canals que travessa són en català. Es tracta, sens dubte, de l'escena de ficció més agosarada de l'episodi del dia. La menys creïble. Per si encara no m'he adonat, en canviar al 3/24 topo amb el conseller Ferran Mascarell anunciant els detalls del gran acord amb les majors pel doblatge de cinema en català. Diu que l'any vinent, si compleixen, passarem de menys d'1% d'oferta en català a un 7 (bescant el 50% al qual teòricament obliga la llei del perversíssim Tripartit). Sí, és veritat, és un progrés respecte al que hi havia. Millor construir que destruir. Sí, sí. Però, en el fons l'escena em permet refermar-me en la impressió que el primer element que el conseller Cleries ha d'incloure al Pla Nacional de Valors és el d'aprendre a defensar la pròpia dignitat. Perquè si no et respectes ni tu mateix, difícilment ho faran els altres. Apago la tele i me'n vaig a buscar les criatures. A veure que podem fer, avui, en matèria de valors.

Patrimoni cultural: no tot s'escapa

Els amics Centelles no han tornat a piular. No per això els oblidem. Potser estan de vacances a una illa paradisíaca. Tornen els rumors del possible retorn de l'arxiu del seu pare a Catalunya. El temps i els seus interessos econòmics, diran. Finalment, com a contrapunt, la Generalitat sembla que s’esforça a posar en valor els fons fotogràfics que va rebent de mans privades des de fa dècades i que constitueixen un patrimoni extraordinari. Un exemple. Fins el 23 d'octubre encara podeu veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una exposició sobre la nissaga dels fotoperiodistes Brangulí, autors d’un segle de retrat social, probablement, sense comparació possible al país. Atès que és el que tenim, gastem diners en la difusió d’aquest tresor. Els Centelles, que s’ho facin amb el suport dels espanyols.

La Gestoria va acordar també a mitjans de juny amb els Jesuïtes (que el conservaven fins ara) l’ingrés a l’Arxiu Nacional de Catalunya del fons documental valuosíssim del llinatge Requesens. Segons han explicat, es tracta de l’arxiu nobiliari més important que es conserva encara al nostre país, atès que la major part dels documents d’aquestes nissagues, fruit d’emparentaments amb la noblesa castellana, han anat a raure al nostre estimat país veí. Els Requesens van jugar un paper destacat a la Guerra Civil catalana del segle XV i al servei dels Àustria al llarg del segle XVI. El seu domini a les terres del Baix Llobregat, especialment, a Martorell i Molins de Rei, posen ara a l’abast dels investigadors locals una part important de la seva història. A més, les herències internacionals acumulades donen a l'arxiu Requesens un valor d'abast mediterrani. No tot s’escapa, doncs. Troços fonamentals d'història medieval, moderna i contemporània del país. Aprofitem-ho.

Relats de diumenge (XIX): continuar xuclant un malalt xacrós

A mi em sembla que aquell hospital és dels que ja no en queden. Som en temps difícils. És una mica vell, atrotinat, però de només disset habitacions. Un autèntic luxe asiàtic per recuperar la salut. Arreu es plantegen la necessitat de fusionar centres i espais, encara que això suposi amuntegar els malalts amb dolències radicalment diferents. Una mena de protocol mèdic estàndard per tothom. Entrant per la fantàstica portalada del casalici, a mà dreta, gairebé sense voler, topes amb l'habitació d'en Jordi. És gran i confortable. L'home que l'ocupa havia estat un autèntic esportista, potent, energètic. D'èxit professional. Capaç d'adaptar-se als nous temps i a les condicions canviants dels negocis. Tot i la tutela permanent d'un padrastre possessiu. I encara conserva alguna cosa de la seva poderosa i respectada presència. Del seu antic esplendor corporal. Ara, però, la salut li trontolla greument. La sang no rega el seu cos correctament i tots els òrgans se'n resenteixen. Ja se sap, els humans som un sistema de vasos comunicants.

Contradient el seu palpit intern, els metges li han dit que l'única solució és una privació radical de l'aliment i de l'activitat física. Una paràlisi gairebé total. Ell no hi entén ni un borrall, de medicina, però alguna cosa li diu que això no és lògic. Se sent feble i tot i així no paren de retallar-li l'aliment. De l'esmorçar ha desaparegut darrerament la torrada amb pernil dolç i l'antiga esplendorosa presència del croissant es perd en la nit dels temps. El dinar consisteix en un simple plat de verdura i a la nit un llucet bullit. I això dia rere dia. La seva família, és el més fàcil, li diu que ha de fer cas dels metges. Que això és el que hi ha. Alguns fills díscols, però, no hi són pas d'acord. Darrerament, en Jordi ha preguntat als metges i li han respost que els altres setze malalts de l'hospital estan rebent un tractament semblant. En uns casos més radical que en d'altres. Allò que li amaguen, però, és que l'extracció de seixanta unitats de sang que li apliquen diàriament és exclusiva de les habitacions de la banda dreta de l'edifici, on jauen també el Vicent i l'Aina. I que la seva sang és immediatament introduïda al corrent arterial dels altres malalts. Trigarà molt més, encara, la família a descobrir-ho?

1 + 0 t'allunya de 8

Manifestació del 9 de juliol de 2011

Ahir en Salvador Cardús, brillant com sempre en l'exposició dels arguments, defensava a Quan 1 + 1 fan -3 la conveniència que Esquerra (encara no ERC) i Solidaritat (i Reagrupament) no basteixin una candidatura unitària al Congrés espanyol. D'entrada, defensa la pluralitat d'opcions electorals per als independentistes, repartits entre tots els corrents socials i ideològics. És una excel·lent descripció de la realitat sobre la qual no cal insistir-hi. Ara bé, que els partidaris de la independència nacional votin diferents partits, no vol pas dir que aquells que tenen la independència com a absoluta prioritat i comparteixen estratègia puguin aplegar sinèrgies. És raonable que candidatures amb objectius i rutes semblants s'ofereixin per separat, provocant la divisió del vot o directament l'abstenció? Això sí, és evident que cal una convergència de principis (més enllà de sortides de to dialèctiques que no cal exagerar) i d'estratègies comunes, sense la qual serà molt difícil donar estabilitat a la candidatura conjunta. Ningú diu que sigui fàcil, però és necessari, absolutament necessari intentar-ho.

Però, en el cas de la nova Esquerra (encara no ERC, insisteixo, quan?) aquest intent d'unitat és potser més necessari, després del que ha succeït en la història recent del partit. El capteniment de la seva direcció i l'entestament en l'estratègia errada han portat durant els darrers anys a un degoteig continu de baixes en la militància i a allunyar-ne progressivament una part essencial dels simpatitzants. Precisament, els que en alguns casos s'han aplegat, amb molta altra gent, en les noves organitzacions de l'independentisme parlamentari i extraparlamentari. Per això és tan i tan fonamental que la nova Esquerra traslladi a partir d'ara a la societat la imatge exactament contrària a la dels anys del desastre: obertura, generositat, capacitat d'entesa, coherència entre allò que es diu i allò que es fa, la ment posada en la fi i no en els mitjans, prioritat en l'objectiu independentista. Només així recuperarà la credibilitat, la capacitat d'influència perduda, com quan amb gairebé 650.000 vots va obtenir vuit diputats a Madrid. Perquè u mes zero és igual a només u, i a Catalunya es reparteixen, si no vaig errat, quaranta-set escons. O fins i tot menys d'u, perquè alguns, encara que potser pocs, ens quedarem pel camí. És a dir, a casa.

P.S. A la dreta trobareu refeta l'enquesta del bloc a fi de reflectir aquest debat.

Sense pressa, a 2,1 currículums per hora

Delta de l'Ebre

Els dies que no hi ha urgències externes o internes que et facin acabar a mata-degolla, els darrers minuts de la jornada laboral es viuen amb una certa relaxació. És temps per comentar alguna cosa amb els companys mentre tanques o encarriles els darrers serrells. I no penseu malament, la conversa no és necessàriament aliena a la feina. L'altre dia varem acabar parlant de com, no se sap exactament perquè, aquesta vegada ens han autoritzat a proveir una substitució d'un company entre l'1 d'octubre i el 31 de desembre d'enguany. Just tres mesos. Encara recordem la darrera de fa un any, per maternitat, en la qual una llicenciada en traducció i interpretació va ocupar temporalment una plaça d'auxiliar administratiu. Doncs bé, ara es tracta d'un lloc de subaltern, de la més baixa qualificació dins l'administració de la Gestoria i un salari de mileurista (o menys).

Unes vint hores després de la publicació oficial de l'oferta, se superen ja la cinquantena de currículums rebuts, entre els quals, el d'un nombre majoritari de llicenciats universitaris. Si el ritme continua tan frenètic, d'aquí al 27 de setembre, quan es tancarà el procés, podem tenir uns quants centenars d'aspirants a una feina per a la qual només cal el graduat escolar. És així com l'autonomisme ha deixat el país. A la vora del col·lapse. Per això encara sobta més el fet que, en emprendre, després de fitxar, el camí de casa, les notícies et facin escoltar el nostre Gran Timoner afirmant que concert econòmic i pacte fiscal són el mateix, però que, en tot cas, l'aplicació del nou model no podrà ser automàtica, imminent. Es veu que no hi ha pressa. Abans de començar la negociació ja marquem a l'agenda el nostre tradicional gradualisme peixalcovià. Això promet. I esperar a veure l'ensarronada podria fer fins i tot gràcia, si no fos pel patiment de tanta i tanta gent. En cinc minuts, del drama de l'atur a la lamentable irresponsabilitat dels dirigents de l'autonomisme.

"Puñeta, hay que hacer algo, que se nos pasan al enemigo"

Platja de Sa Conca (Castell d'Aro)

Això devien dir en algun despatx d'alçada del Tribunal Suprem fa uns mesos, quan van emetre la primera sentència contra la immersió després de la del Tribunal Constitucional sobre l'Estatutet de la Moncloa. I aquí, al centenari Palau de Justícia de Barcelona, un altre representant de la metròpoli a les colònies devia repetir-ho amb la mateixa acritud, just abans de deixar marcada la taula del despatx. Actuen ara, potser, perquè comença a ésser molt patent que el tema se'ls escapa de les mans. Després de dècades durant les quals s'ha anat consolidant una integració real. Si més no, d'una part important del país. Això comentàvem l'altre dia a la feina, davant la nova manifestació de monolingüisme militant del govern amic de Madrid, ara contra l'aranès. És cert que potser el nostre no és un espai sociològicament representatiu. Som gent dedicada a la gestió de béns culturals.

Després de l'expurgament de la crisi, a la meva zona de treball ja només en quedem set. Set amb les nostres parelles. D'una franja d'edat que va dels 35 als 55 anys. Si no m'erro en el repàs mental, dels nostres vint-i-vuit pares i mares, vint ens varen parlar en espanyol com a llengua materna i només vuit en català. En canvi, el català és avui clarament predominant (sinó directament exclusiu) al si de les nostres set parelles, formades durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. I, sobretot, és la llengua de relació entre nosaltres i els quinze fills que hem tingut (ep, en total, s'entén). L'hem fet en tots i cadascun dels casos, llengua materna dels nostres. En dues generacions, l'ús del català ha passat del 29 dels avis al 100% dels néts. Suposo que no és gaire representatiu. Però és una transformació que potser es dóna a altre indrets i molesta. I que, sobretot, cal que no es generalitzi (deuen pensar), abans que el país se'ls escapi definitivament de les mans.

La brigada rep en Junqueras: ni cent dies, ni gaites

L'editorial del diari del comte del passat dilluns, sota el títol "ERC, fugida cap a l'independentisme", en tromba contra la nova direcció republicana, constitueix una peça imnpecable de la brigada de narcòtics. Déu n'hi do com reparteixen. Ni cent dies, ni gaites. A jutjar per la violència dels cops, diríem que l'establishment veu en la figura de l'Oriol Junqueras un enemic amb possibilitats de futur. I han decidit no donar-li ni un minut de treva. D'entrada acusen l'Esquerra dels darrers temps, bàsicament, de fer verbalisme partidista: és a dir, no només calia fer l'autonomisme pràctic al gust dels de sempre (el pecat que els ha condemnat), sinó també fer-lo sense escarafalls de cap mena. Captius i desarmats. Zombis. A la nova fornada, la direcció del rotatiu li retreu la seva manca d'experiència i el fet que (cito en castellà perquè a internet el diari del comte continua essent monolingüe espanyol; fins quan?) "de momento su discurso no ha pasado de las grandes palabras sin que se adivinen las estrategias que plantea para los objetivos que se propone".

És clar, pel que es veu, les estratègies i els objectius actuals del dependentisme dels partits grossos són d'allò més nítid i clar. Es mouen entre el vell federalisme i el nou tomotxo fiscal. I continuen els servidors del comte: "la misma apuesta por el independentismo, por ahora, tiene más de ingenua huida hacia delante que un plan realmente definido y estudiado", tot i tractar-se del tema polític sobre el qual s'han publicat més llibres, de llarg, durant els darrers anys. I del corrent polític que més ha crescut socialment de la darrera dècada. L'autonomisme que ens ha deixat com estem, en fallida, amb 38.000 milions d'euros de dèficit, pel que es veu, no necessita ni de justificacions, ni de teoritzacions. Finalment, abans de pronotiscar/desitjar una nova ensulsiada republicana a les properes eleccions, les hosts del comte s'acomiaden acusant de vàcua la protesta de plantar-se fiscalment des dels Ajuntaments, tot i que si la fa l'Òmnium, en canvi, els semblarà superguai. Confiem que, tot i el foc a discreció de la brigada, la nova ERC sigui capaç de bastir amb generositat una candidatura d'ampli espectre amb l'objectiu de reduir el fins ara abassagador domini dependentista a les eleccions espanyoles.

P.S. L'aposta Tardà crec que els allunya una mica del bon camí cap. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Chacón o l’assassí sempre torna a l’escena del crim (cada quatre anys)

Port Olímpic (Barcelona)

Certament, quan algun guionista de Hollywood es va inventar aquesta famosa sentència devia estar pensant, encara que no ho sabés, en ella. Poques hores després que Rajoy viatgés des de Madrid per informar el Partit Popular de Catalunya (quina broma!) i, en general, els catalans, que el seu renovadíssim candidat per Barcelona seria Jorge Fernández Díaz. Al mateix temps que els militants republicans, de forma democràticament impecable, triaven via primàries el seu (i esperem, de la majoria de l’independentisme). Simultàniament, el PSc llançava en un acte públic la seva candidata, la Carme Chacón. La ministra de Defensa ha sovintejat els viatges a Catalunya darrerament, més estupenda i més escortada que mai, amb aquell posat mig emprenyat i d’ulls que volen que la caracteritza. I ara toca tornar a ensarronar el país.

En la seva presentació, com a cap de la Banda dels 25 que és, no va estar-se d’actuar amb la desvergonya habitual del grup. De primeres, pretenent situar-se al bell mig de la moderació, entre anticatalanistes i independentistes, com si no s’hagués alineat mai amb els primers amb el famós article de lloança a la sentència perpetrada pel Tribunal Constitucional contra l’Estatutet de la Moncloa. Ni donat suport a tots i cadascun dels actes de l’opereta còmica i bufonesca representada durant aquests set anys de Zapatero sota el títol d’Espanya plural (però Espanya). Quatre anys després de la gran estafa dels 25 diputats, la Chacón torna per mobilitzar el seu electorat amb l’espantall independentista: no és conscient que els seus votants espanyols ja fa anys que marxen en desbandada cap al PP de les essències. Tant de bo la seva immensa castanya la inhabiliti per prendre les regnes del partit en el congrés dels socialistes catalans que, evidentment, es farà finalment quan al PSOE li vagi bé.

Mentre ens ensorrem, el País Basc capta talent

Tortosa

La dependència i l’autonomisèria estan fent d’aquest país meravellós un lloc irrespirable. Fins i tot amb quotes importants de població en el llindar de la fam. Poca broma. Sense perspectives de futur per als joves, amb unes taxes d’atur pròpies del Magreb. I tenim amb qui comparar-nos. I no gaire lluny. És ben fàcil. Ells deuen 5.000 milions d'euros. Nosaltres, 38.000. En pocs mesos és el segon cas il·lustratiu, del mateix sector, que conec. És clar que, per si fos el cas que l’alliberament del país (pel qual lluitem, també, pel futur dels nostres fills) no cristal·litza, el millor és preparar-los, sobretot a base del coneixement de llengües, per a l’emigració. Anar a un país més seriós on la gent estigui disposada a defensar els seus drets individuals i col·lectius. Fa uns dies us explicava com els meus pares van marxar en ple franquisme d'un Aragó sense expectatives a una Catalunya veïna que maldava per prosperar, tot i la voluntat destructiva del règim. Els meus fills hauran d’emprendre potser el camí dels països freds del nord d’Europa. O potser més a prop.

Dos casos gairebé idèntics. Una cosina que viu a la Franja aragonesa de parla catalana i una veïna a les Terres de l’Ebre. Totes dues amb sortida natural a iniciar-se el món laboral en els nostres tan pestigiosos hospitals catalans. Doncs bé, aquest any, després d’acabar medicina amb expedients brillants i d’aprovar el MIR a la primera, se’n van a treballar al País Basc. L’una a Bilbao, l’altra a Donosti. Ni s’han plantejat d’anar als grans hospitals principatins de referència mundial, teòricament atractius per l’exigència professional. Emigració laboral a la recerca de millors oportunitats i d’uns estàndards de vida que aquí (mentre no fem allò que hem de fer) mai no els podrem oferir, enmig de la fallida dels serveis públics. D’un país sotmès i dependent que s’ensorra per moments. Mentre esperem un pacte fiscal per al qual, segons sembla, no hi ha pressa. D’altres ja en gaudeixen des fa trenta anys. I a la vista està.

Relats de diumenge (XVIII). Dues actituds per fer camí i assolir l'objectiu

Vielha (Vall d'Aran)

En aquella vall de muntanya els dos pobles principals no només compartien els béns de la terra, sinó també estretíssimes relacions, consolidades generació rere generació. De les jornades de festa on es trobaven els joves dels uns i dels altres, i dels emparentaments antics, sorgien sempre nous enllaços. El pendent d'aquella orografia, tot i el sistema de terrasses, no donava per a conreus gaire lluïts, poc més enllà dels farratges i l'autoproveïment. La ramaderia era l'especialització de les cases més importants dels dos llogarrets. Les que aconseguien, de tant en tant, oferir a la resta de la humanitat alguna figura sòlida i viatjada. Curiosament, però, tot i compartir tantes coses i ser-hi l'un al costat de l'altre, existia una abismal diferència de mentalitat entre els habitants dels dos pobles. Els d'un lloc vivien marcats pel pragmatisme i les ganes de fer. Els altres, perpètuament enfangats en disputes. Els uns tiraven pel dret; els altres restaven tenallats per les seves contínues contradiccions.

A cada generació, arribat el moment d'esponjar el bosc dels millors arbres, els del poble de dalt no dubtaven a dissenyar quines millores en podrien obtenir. Renovar una part de les taulades de cada casa i l'abeurador comunitari. Mil i una idees, des de tancar millor els camps a proveir-se de carbó o construir una petita porxada a l'entrada del cementiri. Visualitzat l'objectiu i animat el personal, els de dalt feien la tria dels arbres més adequats i els tallaven plens de convenciment. Entre els de baix la cosa era molt, però que molt més complexa. Estudiaven el terreny massa exhaustivament. Cadascun dels arbres designats per al sacrifici desfermava un debat intens. I, encara, una vegada decidits, calia discutir cap a quin costat era més adient que caigués. L'allargament dels treballs acabava comprometent la mateixa fusta tallada, molla i podrida ben sovint. No cal ni dir-ho, els de dalt aconseguiren alliberar-se del jou pesant del seu senyor feudal, aproximadament, uns dos segles abans que els de baix.

Avui pot començar a revertir la tendència

Manifestació del 9 de juliol de 2011

No em vull repetir. Tots ho sabeu. En els darrers anys l'independentisme, transversal, ha conquerit la centralitat hi ha esdevingut majoritari. No tant l'independentisme com a tal, sinó la resposta positiva a la Catalunya-Estat en un hipotètic referèndum, que és allò que finalment comptarà (que autodefinir-se com a independentista és una altra cosa). Paral·lelament, però, els errors contumaços de la vella direcció d'Esquerra han provocat que la representació política d'aquest mateix independentisme, a tots els nivells, vagi enrere d'ençà del 2006. És cert que l'aparició de Solidaritat Catalana i el seu excel·lent paper al Parlament ha compensat en part aquest descens. Però no ha estat suficient. Avui, cinc anys després, tenim l'oportunitat de començar a capgirar la tendència a centripetar-nos per iniciar el corrent invers cap a la reunificació (mentre les CUP continuen en el seu món ideal, de construcció sòlida i arrelada, però tan lenta que quan arribin a ser significatius el país ja no hi serà).

Els 7.700 militants de l'Esquerra que ha de tornar a ser ERC ratificaran avui l'elecció de l'Oriol Junqueras com a president i de la Marta Rovira com a secretària general. Sobre ells dos recaurà la responsabilitat de pilotar el portaavions de l'independentisme i de conduir-lo a fer flota en un futur proper amb les naus de Solidaritat Catalana i les llanxes de Reagrupament. La tria, a més, d'Alfred Bosch com a candidat a les eleccions del proper 20-N, permetrà donar un primer pas en la bona direcció de la unitat. Convé, però, que la victòria d'Alfred Bosch a les primàries sigui contundent, inequívoca, esclatant, per golejada. En cas contrari, la nova direcció iniciarà la seva singladura amb un llast excessivament pesat. Sort, doncs, i encert a tots tres en aquesta nova etapa, tan important per al futur del país. Perquè només amb una pressió sostinguda i constant procedent d'aquesta part del taulell, la resta de partits que voten els independentistes faran moviments decidits cap al gran objectiu.

Independència, fase II: el fet es dóna per suposat

Ermita de Sant Elm (Sant Feliu de Guíxols)

El discurs és clau. El relat que en diuen ara. La batalla de les paraules. De les paraules que denoten actituds. Fa mesos en parlava el sociòleg Manuel Castells: quan una societat ha interioritzat la necessitat i el caràcter imprescindible d'un canvi, només és qüestió de temps que s'acabi produint. La majoria de la societat catalana ha assumit a hores d'ara que no hi ha altra sortida a la ratera. Per això, en aquests moments, ens cal triar el nostre camp de confrontació i enraonar-hi en els termes que volguem imposar. De jugar aquest joc, per exemple, les hosts de la Brigada en saben un niu. Ara toca donar el fet per suposat i plantejar tots els dubtes més enllà de la fita. En el dia després. Què passarà amb allò o amb allò altre. Què farem d'això. Com solucionarem aquell tema. Concretant més, per quines noves vies estalviarem. Quins mercats hauriem d'atacar preferentment. Quin model sanitari tindrem. Quines seran les infraestructures prioritàries. Si tindrem o no exèrcit. Però tot, tot, després del dia D.

Són els debats que toquen per a que els que encara falten per integrar-se en la majoria social que es va configurant, poc a poc, però de manera sòlida, vagin interioritzant allò que (gairebé) tothom sap que és inevitable. Que ens dotem d'un Estat propi. Donar per suposat que la independència és un fet absolutament irreversible. Que tothom ho interioritzi. Perquè fa la impressió que, a hores d'ara, el principal fre per a la plena llibertat de Catalunya comença a no ser-hi l'existència o no d'una majoria social que la vulgui. Ara és, sobretot, que l'àmplia massa social que ja vol o sap que la independència és inevitable creu que encara no és possible. Espera algun senyal del cel. Per això hem de fer aquest pas endavant. Perquè tenim encara aquella moral de derrota pròpia dels barcelonistes de fa vint-i-cinc anys. La que ha desaparegut de les joves generacions dels èxits. La que hem de deixar definitivament enrera per guanyar definitivament.

Ho diu en Cuní i tu sense assabentar-te

Torre Mapfre (Barcelona)

Quina ràbia! Tants anys de lluita per un ideal i resulta que, quan arriba el dia D, un servidor ni se n'assabenta de la fita. Sembla que algun dia d'aquests es va fer un referèndum sobre la independència del país i se'm va passar. Mireu que intento anar seguint l'actualitat a través dels mitjans de comunicació! Vés per on, ara n'acabo de tenir notícia gràcies a una formidable entrevista a Josep Cuní, publicada recentment al diari del comte. I és que, per alguna raó els lectors d'aquest bloc el van distingir amb el Premi Brigada de Narcòtics 2010. Com sabeu, ara es troba en procés de propaganda del seu nou programa de tarda a 8tv, des del qual pretén rellançar l'oferta de la cadena, el nivell de la qual, fins ara, és realment vergonyós (i lamentable que li hagin estat mantingudes llicències de freqüència que ni arribava a utilitzar). Ell solet, veritable super-home de la comunicació, serà capaç de convertir un detritus en una cadena de televisió presentable?

L'entrevista té molt de suc. El veterà periodista, al qual heu d'imaginar aquest estiu a les muntanyes del te de Sri Lanka, desplega el seu habitual argumentari d'imparcialitat absoluta i tipus dur, implacable, sacrificat, polar. És això, precisament, el que dóna un plus de qualitat a la seva tasca constant en suport de l'establishment. A parer meu, el més bo de l'entrevista ve quan Víctor-M. Amela (un altre autèntic monstre al servei de la Brigada) li formula la següent pregunta: "Com veu el debat independentista?". Fixeu-vos que li parla del "debat". Resposta del gran Cuní: "Inflat mediàticament, perquè no en veig el reflex a les urnes. Els independentistes estan fratricidament fragmentats." O sigui, a l'home li pregunten pel "debat" i respon (perquè li convé) sobre la situació dels partits independentistes. Certament, Cuní pot gallejar de captenir-se de forma que ningú sap realment allò que és (i no només en l'àmbit polític), ara. tot s'ha de dir, molts tenim del tot clar, claríssim, allò que no és.

Premis Brigada de Narcòtics 2011: escalfant motors

Fa unes setmanes un anònim lector d’aquest bloc ens va regalar una magnífica anàlisi de l’article de Josep Vicent Boira “Sobirà fracàs dels Estats”, publicat fa algunes setmanes al diari del comte. El destacava molt especialment pel seus efectes narcotitzants. Per la capacitat de mostrar vies que el mateix autor sap que no porten enlloc. Que l’únic objectiu evident que tenen és el de no conduir el país a l’únic camí (en feliç expressió d'en Gerard Quintana) que han seguit tots els pobles del món: construir un estat propi que defensi els interessos materials i morals de la seva nació. Com bé saps, estimat lector, un dels objectius d’aquest bloc és el de denunciar precisament aquesta mena de discursos escapistes que es proposen mantenir distret el personal sempre fora de l’àrea i si pot ser en fora de joc.

S’apropa l’obertura, l'1 de novembre, del període de presentació de candidatures per als Premis Brigada de Narcòtics, en la seva edició 2011. En la primera, la categoria Millor Inspector va triar entre aquells periodistes i opinadors més desacats en la feina narcotitzant del país. Potser seria bo, aquest any, afegir-hi a la proposta una peça periodística que constitueixi un exemple de les seves activitats habituals. Crido, doncs, els lectors, a deixar en els comentaris a aquest o qualsevol altre apunt, durant les properes setmanes, les seves propostes concretes d’autors i textos més destacats (si pot ser amb enllaç a l’article en qüestió), acompanyades d’una breu síntesi que posi en relleu els mèrits del candidat. Entre tots aconseguirem, sense dubte, que els Premis BN d’aquest any augmentin el seu prestigi i acompleixin el seu objectiu de denúncia.

P.S. D'entrada, us poso al marge dret del bloc quatre propostes concretes d'articles que potser mereixerien la nominació: vosaltres direu...

Fragments escollits (X). "Nunca fue el castellano lengua de imposición".

Molins d'oli (Aldover)

"Jefatura Superior de Policía. Brigada de Información. R.e. 183.
Barcelona.
Registro - Salida
Fecha: 2 - 6- 48
Núm. 967
Del Libro "Secreto.

El Excmo. Sr. Director General de Seguridad en escrito nº 8384 de fecha 20 de los corrientes dice lo siguiente: 'El Iltmo. Sr. Director General de Propaganda en escrito nº 658-48 fechado el 2 de marzo último, me informa que en Barcelona y por el "Institut de Estudis Catalans", entidad que labora por la difusión de este dialecto se ha puesto en circulación las obras "Diplomatari dels Catalans a Orente" [sic] del Sr. RUBIO LLUCH, e "Histopatologia d'una nova capa de epiteli semiescamos que cobreix les mucoses digestives" del Sr. FEDERICO DURAN JORDA, impresas en catalán en los talleres de la Casa de la Caridad e Imprenta Altes de la ciudad condal, respectivamente, sin presentar la necesaria autoritzación, interesando se proceda en consecuencia sin menosabo de las sanciones que aquel competen.- Lo que participo a V.I., a los efectos de adopción de las medidas pertinentes como consecuencia de esta vulneración de la Ley de Imprenta.-"

Pase al Sr. Comisario Jefe de la Brigada de Servicios Especiales para su conocimiento y efectos que procedan según el anterior escrito interesa, ya que por esa Brigada se han practicado gestiones sobre el referido Instituto de Estudios Catalanes, dando cuenta a esta Brigada de lo actuado.

Barcelona 1 junio 1948.
EL JEFE SUPERIOR
P.D. EL COMISARIO JEFE
Joaquín Aguado."

Font: Còpia conservada entre els papers de Josep Puig i Cadafalch (Arxiu Nacional de Catalunya).

Josep Termes, savi popular: una anècdota

Catedral de Tortosa

Fa alguns mesos vaig blasmar la fosca operació d'aquisició de la seva biblioteca personal per part de la Caixa. A falta d'un coneixement més exhaustiu i directe del cas, en la distància, continuo sense veure-hi clar. El fet d'haver criticat en vida allò que no em semblava bé, em faculta ara per explicar una anècdota pròpia, deslliurat de la clàssica hagiografia del difunt, tan pròpia del nostre país. Tot mestre deixa moltes impressions diverses en els seus alumnes. Molts d'ells han donat aquests dies la seva visió particular d'en Josep Termes. No em resisteixo a explicar-vos una batalleta que, penso, contribueix bé a perfilar la seva personalitat. Perquè, com passa amb els amos d'animals de companyia, que acaben en simbiosi estètica amb les seves bestioles, la contribució dels historiadors al coneixement del passat, sovint, s'acaba assemblant d'alguna manera (perquè en el fons se'n deriva) a la seva pròpia personalitat. Josep Termes va rescatar la contribució de les classes populars a la formació del catalanisme perquè ell mateix era fill del poble.

A mitjans dels noranta, encara que m'havia especialitzat (potser massa) en l'estudi de l'època moderna a Catalunya, vaig triar una de les assignatures d'en Josep Termes als meus cursos de doctorat. El vaig gaudir només durant aquells nou mesos; no establirem cap relació de complicitat especial. La seva capacitat d'engrescar va fer, però, que desviés una part notable del meu temps a un estudi, d'aquells d'estat de la qüestió bibliogràfic, referent a l'interès per la cultura tradicional durant els primers anys de la construcció política del catalanisme. Un tema que ni abans ni després he tornat a tractar. Tots sabeu l'ús i sobretot l'abús que tants professors universitaris fan de les investigacions dels seus alumnes. Doncs bé, deu anys més tard, en llegir un dels seus llibres sobre l'estudi de les arrels populars del catalanisme, vaig veure negre sobre blanc, amb sorpresa, un agraïment en record del meu simple treball, naturalment mai publicat, de tants anys abans. Un senyal d'honestedat que des d'aleshores em va quedar marcat en el subconscient.

L'Onze dels mil dies decisius

Manifestació del 9 de juliol (Barcelona)

Una any més, l'Onze de Setembre. Com l'espanyolisme no descansa, aquesta vegada salpebrat també d'atacs continus a la nostra supervivència com a comunitat nacional. La persistència de la profundíssima crisi econòmica que ens afligeix i la previsible esclatant victòria electoral dels sectors més troglodites a l'altra banda, el proper 20-N, auguren anys decisius. Escurçarem la transició nacional del Gran Timoner? Com deia ahir a la nit en Titot, si Gerard Quintana se'ns ha fet indepe és que la cosa deu ser imminent. I no és l'únic. Encara que l'amic de l'expresident Pujol estigui preocupat. Durant els darrers mesos els atacs s'han succeït, però també els avenços: entre molts d'altres, l'èxit de la Consulta a Barcelona i el primer sondeig del CEO que reflecteix una victòria del sí en un hipotètic referèndum, situat al voltant del 60%. També ens han deixat grans patriotes en l'àmbit de la política i de la cultura. Només en les darreres setmanes l'Heribert Barrera i en Josep Termes; mesos enrere, Joan Triadú i Joan Solà. Acumulem forces i llegats de referència.

Falten poc més de mil dies per a l'Onze de Setembre de 2014. A jutjar pel ritme dels esdeveniments, pot tractar-se, realment, d'una data clau, sí és que el procés no es dispara fins i tot abans. Mil dies per a que el govern de la Gestoria estavelli el país en la previsible estafa del pacte fiscal. Mil dies de noves privacions mentre continua l'espoli. Mil dies de degradació dels serveis públics. Mil dies d'atacs i d'insults. Mil dies de regressió autonòmica des de la capital. Mil dies de recomposició i entesa a l'espai independentista. Mil dies de noves conversions al sobiranisme. Mil dies per passar del dret a decidir a prendre d'una vegada la decisió. Mil dies de ja n'hi ha prou dels més tous. Mil dies de viratge de l'establishment en direcció a la llibertat. Mil dies per convocar, finalment, unes eleccions al Parlament de Catalunya en les quals tots els partits d'obediència catalana plantegin obertament la independència en els seus programes electorals. Mil dies per proclamar-la. Mil dies per consolidar-la. Mil dies per defensar-la. Mil dies per consultar-la al poble. Avui és l'Onze dels mil dies decisius.

Referent Guardiola: medalla i metralla

S'Agaró

Aquest home t'acaba els qualificatius. És un autèntic fenomen. La capacitat comunicativa d'en Guardiola és senzillament descomunal. Imprescindible, si és que no ho heu fet encara, veure i escoltar el seu discurs d'onze minuts a l'Auditori del Parlament. Tot i que la comunicació és una part essencial de la feina d'un i altres, comparar-lo amb qualsevol dels nostres polítics en actiu (tret, potser, d'alguna excepció i en el moment de màxima inspiració), simplement, ofèn la intel·ligència. Escoltant-lo s'entén perfectament que sàpiga obtenir el màxim rendiment a les qualitats esportives de l'excel·lent grup que dirigeix des de fa tres anys. I, més enllà de la forma, el contingut. Grans valors. L'apel·lació a l'esforç, al treball, sense buscar excuses ni culpables en les derrotes diàries. Autoexigència màxima per triomfar. I una injecció d'autoestima per acabar les seves paraules. Tot això l'ha fet mereixedor de la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. Perfecte.

Fabulós. Ara bé, ho sento, però no n'hi ha prou. Continuem amb l'exigència màxima. Cal medalla i cal metralla. Exposar-s'hi al foc de l'enemic. Arriscar. Esdevenir el blanc, si cal, de l'establishment. El país ho necessita. Perquè vivim hores d'una importància històrica cabdal. No només ens cal un exemple de treball i de persistència, sinó també de compromís total amb la llibertat nacional. No simplement un visca Catalunya, sinó també un i a més ens cal un Estat propi. No és la seva feina? És la de tots els bons patricis responsables avui, quan el país passa per moments dramàtics. Sobretot, dels que per la seva imatge poden arrossegar. I, molt especialment, arrossegar en terres de frontera. Som a punt d'arribar-hi. Si ens esforcem, enmig de la bromera, comencem a distingir les platges d'Ítaca. Freguem el somni amb la punta del dits. Cal que gent com ell faci una passa al davant. Ara és el moment. Perquè Catalunya podria estar davant del seu curt moment d'or. Aquell que dóna sentit a un país. Com quan ell descobreix que el proper partit el guanyarem.

"És una mica com els immigrants a Alemanya: no tenim escoles turques"

Platja del Trabucador (Sant Carles de la Ràpita)

Aquesta dona no ha sap el que ha dit. Això li costarà car a la senyora Doris Pack. El nacionalisme espanyol no perdona, sobretot quan es comparteixen els escons amb gent tan democràticament preclara com Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja. Encara que una sigui de la CDU de Merkel. Dels que manen a Europa, vaja. L'europarlamentària i presidenta de la Comissió d'Educació i Cultura del Parlament Europeu s'ha permés donar el seu suport a l'apartat lingüístic del sistema educatiu català, afirmant que separar els nens en funció de la seva llengua d'origen constituïria un error gravíssim. Que tendiria a dividir i a consolidar dues comunitats. La frase que ha coronat les seves declaracions a l'Agència Catalana de Notícies pot considerar-se gloriosa: "és una mica com els immigrants a Alemanya: no tenim escoles turques". Buenooo. El que ha dit. A Catalunya, els espanyols no són immigrants. "Esto es España, coño". Comparar-los amb els turcs a Alemanya. Apaa.

El nacionalisme espanyol (que afortunadament desatenen en aquest punt bona part de les famílies d'origen no català, que saben quina és la millor manera d'entrar en el nostre ascensor social) defensa que els seus connacionals han de mantenir una actitud de colonitzadors, si cal, fent servir els seus fills com a escuts humans per evitar l'assimilació. Un capteniment, en definitiva, directament supremacista. Per això, poden venir de Madrid directament a les escolàpies de Sabadell i imposar la llengua vehicular de l'escola. "Que estamos en España, joder" (disculpeu la vulgaritat, però és que és més gràfic). I el més "divertit" és que si arriba un nen de la darrera emigració magribina, sudamericana, subsahariana o xinesa encara haurem d'escoltar, amb cara de incredulitat absoluta, les seves queixes sobre la necessitat que els nouvinguts acceptin els valors de la seva societat d'acollida i tal i tal. Caram el que ha dit la senyora Doris Pack, "és una mica com els immigrants a Alemanya: no tenim escoles turques". Què fort. Que es vagi preparant.

Una de vaselina borbònica amb finançament català

Almenar (Segrià)

Reconec que m'ho mereixo. Això em passa per fer zàping i passar, ni que sigui fugaçment (o no tant, perquè amb la televisió digital el cop de dit compulsiu ja no és el que era), per la Primera de Televisió Espanyola. Aquell canal que si desaparegués trigaria força a adonar-me. Disculpeu, però en qüestions de televisió vaig amb una mica de retard. Vaig encertar justament el principi d'una reposició d'aquelles d'estiu. Portava per títol "23-F. El día más difícil del rey". Im-pres-sio-nant. Si féu una ullada a l'enllaç veureu que ha rebut no només el Premio Nacional de Televisión 2010 del Ministerio de Cultura, sinó també el molt progressista Premi Ondas 2009 d'innovació i qualitat televisiva i el nostrat Premi Gaudí de Cine, en la categoria de millor film per a la televisió. Els títols de crèdit em van permetre comprovar amb sorpresa que entre els productors de la sèrie s'hi trobava Televisió de Catalunya i l'Institut Català de les Indústries Culturals (!).

Dit ràpid i malament: es tracta d'un producte que, si no fos ja una mica vell, hauria de rebre amb tots els honors una menció especial dins els Premis Brigada de Narcòtics, apartat audiovisual. Formalment lamentable, amb una música enervant, una ambientació patètica i una tensió que no es creu ni un infant, el rerefons ideològic de legitimació de la dinastia borbònica és absolutament descarat. Super sa majestat al servei de la Constitució. No m'estranya que TVE hagi triat les proximitats de l'Onze de Setembre per emetre-la novament, a veure si convenç algun altre perifèric esgarriat. L'espectacle permet veure novament una munió d'actors catalans, alineats la majoria en la banda progre i happy flower, arrossegant-se com cucs per terra al servei de l'enemic. Que la nostra televisió nacional i el Departament de Cultura del Tripartit (en mans independentistes) dediquessin un sol euro a la perpetració d'una barroera i llefiscosa operació de màrqueting polític com aquesta no té nom. Per cert, com milers i milers de catalans no alienats, jo també m'he alegrat que l'operació de tendinitis de sa majestat hagi estat tot un èxit...

L'Ajuntament de Badalona celebra l'Onze de Setembre

Manifestació del 9 de juliol (Barcelona)

Tota la plana major del Partit Popular de Catalunya, encapçalada (és un dir) per la seva presidenta, la futura ministra Alicia Sánchez-Camacho, així com la de Ciutadans i altres entitats no supremacistes que cerquen la pau i la convivència (com ara Falange i Convivència Cívica Catalana), s'ha aplegat a Badalona per commemorar aquest any la Diada de l'Onze de Setembre. Fins ara els membres del PPC havien de fer-ho en privat o a les seves seus, però en 2011 podran fer la festa per primera vegada ocupant el govern d'un dels consistoris més importants de Catalunya, gràcies al suport electoral rebut fa uns mesos i a la suprema intel·ligència demostrada per alguns dels polítics locals de la resta de formacions. Naturalment, el text on es repassen els fets propis de la commemoració no ha estat redactat pas per l'Òmnium Cultural, entitat a la qual s'ha convidat gentilment a no assistir a l'acte. Les primeres paraules del sentit discurs de l'alcalde García Albiol, distribuït als mitjans i als assistents han estat les següents, traduïdes de l'original en la llengua pròpia del país:

"Benvolguts badalonins, ens hem aplegat avui per recordar els patriotes espanyols que van defensar fins a assolir la victòria el seu model d'Espanya fanàtica i absolutista, llançant milers de bombes sobre Barcelona i exterminant el màxim nombre de rebels, fossin civils o militars. El seu esforç ens recorda que, com a minoria que som (i que ells foren), hem de lluitar amb tots els mitjans a l'abast i l'ús de la violència que ens calgui per continuar imposant a la majoria dels catalans (sí, sí, si cal, amb l'ajut de forces fins i tot estrangeres) el nostre suprem ideal absolutista espanyol. El seu triomf de l'Onze de Setembre de 1714, esborrant el govern constitucionalista anterior, ens assenyala el camí. Sense ell, no gaudiríem de la nostra tan democràtica Constitució vigent i de la dinastia borbònica que ens il·lumina. A Badalona sembrem avui una llavor que germinarà per tot el país en la nostra tasca de reconquesta. Com els herois de principis del segle XVIII, farem nostre aquest territori per unir-lo novament de tot cor i intencions a la gran matriu espanyola."

P.S. Naturalment, aquesta notícia és falsa, tot i que està basada, però molt, en la realitat. La veritable commemoració de la Diada Nacional a Badalona la trobareu aquí.

Aragó, país dissortat que confon l'enemic

Puyarruego (Sobrarbe)

Fa uns dies un comentarista anònim ens deixava un enllaç al seu (?) bloc anticatalà (francament, no sé si val la pena que hi entreu: no és gaire original). La comentarista posterior, de nom justificat (Emprenyada), es preguntava el perquè d'aquest odi dels nostres veïns. Com a principi, des de sempre, haureu percebut que procuro que el debat dels lectors sigui plenament lliure al Per a bons patricis. Per norma, poques vegades hi intervinc. Aquesta cop, però, ho faré en forma d'aquest apunt complementari. Un té els seus sentiments. No sé si ho haureu notat, però sóc un pura sang. El cent per cent dels meus orígens són... aragonesos. Del Sobrarbe i la Jacetania. Per això el tema em reca. Aragó és ple de bona gent (encara que per desgràcia minoritària) que defensa les seves arrels i els seus parlars. Des de fa molts i molts anys, tinc l'honor de rebre Fuellas, la interessant revista del Consello d'a Fabla Aragonesa. Si alguna vegada teniu un exemplar a les mans pessigareu la tasca de reconstruir una llengua arranada des dels mateixos fonaments. La que encara parlaven, a mitges, no fa tant, els meus avis.

Però, per desgràcia, la majoria dels aragonesos pateixen una veritable síndrome d'Estocolm. Una de les principals habilitats de la Gran Castella històricament transmutada en Espanya és la d'haver posat una part considerable de les seves víctimes al servei de la seva pròpia destrucció. En primera línia. A l'avantguarda. Autoimmolant-se. L'Estat aragonès, construit durant segles i exterminat el 1707 pels castellans no ocupa gairebé cap lloc en l'imaginari de la majoria dels aragonesos. Ells prefereixen, com en el bloc anteriorment citat, carregar contra els veïns amb els quals haurien de bastir un front comú. Tan errada és l'elecció de l'enemic que Castella ha ensorrat el seu país durant segles a plaer, provocant l'expulsió de centenars de milers d'aragonesos d'un país sense futur. Facilita molt la feina que la teva víctima miri cap a una altra banda mentre l'esbudelles. I és així com avui, som més els d'origen aragonès que vivim fóra que dins del país. I és així com els meus pares van haver de fer les maletes fa cinquanta anys per acollir-se a la terra dolça veïna que tants aragonesos avui follament odien. Una feina eficaç i desgraciadament ben tancada (a la vista està) per la Gran Castella que ha construït Espanya.

La fi de la immersió o el mur desapareix si fas veure que no hi és

Benifallet (Baix Ebre)

Ahir vaig explicar-ho en vers i avui, per si no m'hi vaig acabar d'explicar prou bé, ho faré en prosa. El desembre del 2010, quan el Tribunal Superior de Justicia (!) de Catalunya (?) (amb els parèntesis que en proposa el genial bloc Ucronies) va posar negre sobre blanc, per primera vegada, la lògica aplicació de la doctrina de la sentència del TC sobre el caràcter vehicular obligatori de l'espanyol al sistema educatiu català, vaig esperar amb il·lusió la compareixença immediata dels responsables de la Gestoria. L'aparició d'Oriol Pujol, en roda de premsa, al Parlament, em va semblar absolutament inversemblant: la conclusió era, tranquils, no passa absolutament res. Era l'aplicació de la doctrina que els mitjans i els partits de l'establishment autonomista han defensat incomprensiblement des de la publicació de la famosa sentència del TC d'ara fa més d'un any: el sistema d'immersió continua blindat. Un servidor, que no sap gaire de lleis però intenta desemboirar tant com pot la realitat (partint de la premisa bàsica que l'objectiu històric de la Gran Castella és esborrar-nos del mapa), ja va alertar aleshores que això no era així. En concret, aquí, aquí i aquí.

Juliol i desembre de 2010. Dos moments en els quals els de sempre es van entestar a negar la ferida rebuda al pit, talment com nens d'escola davant una malifeta. Ara, tornem a estar en les mateixes. Només els queden dos mesos per complir la resolució judicial abans d'incórrer en desacatament, però ells continuen afirmant que no hi ha cap problema. De fet, el nostre Gran Timoner considera el tema tan menor que els mitjans han aconseguit que comentés la notícia dos dies més tard. I tota la tropa autonomista, des del ministre espanyol Francisco Caamaño fins al gruix dels mitjans catalans, continuen afirmant que tot està controlat. Anem a bona velocitat a estrellar-nos contra un mur, però, mentre l'impacte no es consuma, continuem feliços i contents negant la proximitat de l'obstacle. D'acord, en tornarem a parlar d'aquí dos mesos. Però, per si algú encara no l'ha llegit transcric un fragment essencial de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de 2006, referent a l'ús de l'espanyol a l'ensenyament: "como principio, el castellano no puede dejar de ser también lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza" (p. 475).

Relats de diumenge (XVII). Si mires cap a una altra banda, no fa mal

En l'últim sospir, abans de lliurar-se a la inconsciència del K.O., amb el darrer raig de lucidesa i de forces, encara va pensar que o li donava un cop a l'entrecuix, trencant les normes establertes o es deixava caure definitivament. El primer assalt ja havia estat demolidor. D'entrada, ben bé no entenia el que estava passant. Ell havia estat educat en les regles de la boxa clàssica. Allò de l'honor i tal i tal. Esperava un combat honest. Un just intercanvi de cops impredictibles però reglats. I, de sobte, s'havia trobat que l'oponent no estava per orgues i el sorprenia amb qualsevol de les seves extremitats amb una violència inusitada. A més, utilitzava tots els trucs de la lluita de carrer amb l'aquiescència de l'àrbitre, que li deixava fer amb total llibertat. Era evident la desigualtat de mitjans. Per acabar-ho d'adobar, no se sabia qui havia ajustat la bàscula abans del combat, però era evident que el rival passava de molt el pes corresponent a la seva categoria.

Si al de davant no l'acabava d'entendre (encara que, cop a cop, fins a fregar la pèrdua de la consciència, cada vegada més) als seus encara menys. El seu entrenador havia insistit des del principi que no passava res. Que tot anava bé. Que calia insistir en la seva dreta. Com si hi haguessin normes encara en vigor en aquell combat foll. Ell només havia tingut forces per replicar, esbufegant, que la cella partida a les primeres de canvi sagnava a raig. Però els seus no semblaven prendre gaire en consideració el seu penós estat. Quan, durant el descans del tercer assalt, acabades de perdre dues dents del maxil·lar inferior, el dolor començava a fer-se insuportable, el mànager s'havia apropat al racó per donar-li el darrer consell: per molt fort que el colpegés el rival el truc era mirar sempre cap a una altra banda en el moment de rebre, com fent-se el desmenjat. El boxador, convertit en un sac d'ossos trontollós va perdre definitivament l'alè poc abans que el seu rival comencés a saltar amb els dos peus a sobre de la seva esquena. Aleshores, amb la columna vertebral seccionada, encara va tenir temps, uns segons, per a un darrer pensament: sí, ja no fa mal.

Espanya prem l'accelerador

Vielha (Vall d'Aran)

Francament, no dono a l'abast. Pensava que un apunt diari seria difícil de sostenir, però és que l'acceleració que empeny l'espanyolisme centripeta a qualsevol. Quan encara no ens havíem recuperat de l'esperpent constitucional mitjançant el qual els espanyols (i semblava impossible) han fet més seva, encara la ja prou seva Constitució (expulsant els perifèrics, de les fronteres on ja hi eren directament al no res), esclata als mitjans la notícia de la publicació de la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que referma la imposició de l'espanyol com a llengua vehicular al nostre país. Endavant consellera Bozal, a defensar Catalunya! Però, si els mitjans i els partits autonomistes porten més d'un any afirmant que, tranquils, que la immersió no està en perill, que això són coses dels independentistes eixelebrats (i encara continuaven ahir, des d'Enric Hernández a la Consellera Rigau). Però no. Arriben, en cru, les conseqüències de la famosa sentència que portem un any esforçant-nos a ignorar com si fossim nens petits. I és que alguns, com la Pilar Rahola, s'entesten a no entendre en que consisteix el joc: els països s'ocupen i s'esborren del mapa. Simplement és això.

Ha arribat el moment. Espanya prem l'accelerador sense contemplacions. Els fets i les escenes que es possible aplegar en l'ampli ventall que va des de la manifestació de xenofòbia racista al simple menyspreu es multipliquen en un camí sense retorn. Dels Jocs de Policies i Bombers als escons del Congrés. Em pregunto que pot pensar qualsevol habitant del món que contempli l'escena d'un grup de treballadors públics suposadament responsables d'una part de la seguretat pública escridassant i insultant com a autèntics energumens uns companys que no fan res més que coronar un castell humà amb la seva bandera. És com si la tensió provocada per la crisi comencés a fer saltar totes les costures del vestit. S'ha acabat la tonteria, es veu. Es treuen la careta i avall que fa baixada. Què som pocs i poden acabar amb nosaltres. Com ara fa 297 anys. Sense proposar-s'ho, però, ajuden molt i molt a prendre consciència al catalanet estàndard, avesat només a respondre (tímidament) quan ja ha començat a sagnar pel nas. Fins quan aguantarem l'hemorràgia?

Ocurrències Ridao, S.A.

L'hàbil parlamentari, l'home qui seria el millor candidat del PSC si el PSC fos PSC i no PSc (segons la brillant tesi de Salvador Cot), accelera la seva campanya als mitjans de comunicació per convéncer els militants d'ERC que ell és la millor alternativa per encapçalar la llista del partit a les properes eleccions espanyoles. Són tants els arguments que fan completament absurd el seu entestament! Joan Ridao pateix un problema molt greu de percepció sensorial i, per tant, estratègica: ha perdut dues terceres parts del seu electorat independentista i insisteix a continuar abandonant-lo per adreçar-se al catalanisme d'esquerres. Exactament més de la mateixa estratègia que ha portat Esquerra al desastre actual. El diputat és hàbil dialectament, però la mercaderia és la que és i ja no la vol ningú. Es com aquella fruita tan habitual avui en dia d'excel·lent aparença externa però que quan l'esclates amb les dents no té gust absolutament a res.

Que no vulgui desaparèixer políticament és fins i tot comprensible. Ara bé, allò que sembla més difícil d'entendre és que pregui els militants, simpatitzants i electors independentistes directament per rucs. I és exactament això el que ha fet amb la proposta que el bo d'Alfred Bosch encapçali una coalició unitària de les forces independentistes al Senat. A veure, tothom sap que a aquesta inútil cambra espanyola només hi van els quatre senadors més votats a cada província i que històricament tots els llocs se'ls han repartit PSC (o coaligats) i CiU. A què treu cap, doncs, formular una proposta de distracció tan i tan absurda. Són aquestes coses les que fan caure el prestigi d'un polític a l'alçada del betum. Esperem que aviat els militants d'ERC, recuperant el seny, el posin defnitivament allà on es mereix. I també que l'Oriol Junqueras faci possible una candidatura unitària que ens permeti apropar-nos a les urnes que ens paren els espanyols. Encara que només sigui per a provocar-los.

Quan la policia del teu país retira la bandera del fèretre d’un resistent

Embassament d'Ulldecona

No sé si és responsabilitat del conseller Puig o dels serveis del Parlament de Catalunya sota les ordres de la nostra presidenta-fada de Gispert. M’és igual, però si pot ser que donin explicacions. Encara que han passat uns dies no puc deixar de comentar la dolorosa marginació de l’estelada a les exèquies oficials del president Barrera. La nostra insígnia de combat va complir no fa gaire cent anys de vida, gairebé com el vell dirigent republicà. L’Heribert Barrera va representar com ningú altre la continuïtat de l’ERC de Macià i Companys, per als quals i per a milers i milers de catalans de diverses generacions l’estelada fou successivament i és encara signe de lluita contra la dictadura, contra la monarquia borbònica i contra el feixisme espanyolista.

Fins ara sabíem que l’autonomisme és una autèntica xacra que ens corca de forma lenta però segura. Un règim indigne que posa en qüestió la supervivència del nostre país i el benestar més bàsic dels seus ciutadans. Ara sabem també que és profundament sectari. Els autonomistes viuen en el seu món ideal on tothom beu pel boc gros i no admeten fàcilment l’existència de polítics coherents que lluiten per fer realitat amb honestedat l’única sortida que a hores d’ara tothom ja sap que li queda al nostre poble. La que cridaven bona part dels assistents a l'acte oficial de comiat a l'auditori del dit Palau del Parlament. Sí, la retirada de l’estelada del fèretre de l’Heribert Barrera fou un acte absolutament indigne. Els mossos d’esquadra, la policia de la Gestoria que ens permet l'autonomisme, desarborant la nostra bandera de combat: una imatge val més que mil paraules. Una autèntica vergonya.