Impossible is nothing (estratègies de campanya per a incauts)

Sant Miquèu de Vielha

L'altre dia, en Jordi Graupera va aconseguir en una entrevista a la ràdio comtal la frase que encapçala aquest apunt, de llavis del candidat socialista espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba. Naturalment, en relació als anhels independentistes de catalans i bascos. Tots coneixeu aquella sentència mítica del "en absència de violència es pot parlar de tot" i com els polítics hispànics entenen per tot, en concret, enraonar sobre toros, futbol i el temps. És així com el periodista va preguntar al predifunt candidat si era normal en democràcia que tothom pugués defensar les seves idees, però només uns quants (els espanyols) dur-les a la pràctica. Perquè, com és evident, la constitució espanyola no contempla la lliure determinació dels pobles. Per tant, es pot defensar la independència, però per assolir-la cal que els espanyols la votin, cosa certament curiosa que no s'ha produït en cap procés d'independència de la història. Pérez Rubalcaba va contestar d'entrada aquell impossible is nothing i que, en tot cas, els ciutadans apliquen el dret a decidir a cada elecció, triant els seus representants i l'orientació nacional que desitgen.

Evidentment, és només una pirueta de candidat. He cregut apreciar en la resposta la desesperació de qui necessita arribar a sectors de l'electorat català creixentment sobiranistes, tocant-nos la fibra sensible (que tant ens agrada) de la puntual i tàctica comprensió hispànica. Perquè, en cas que el desenvolupament lògic de la tesi de l'exministre socialista fos coherent, n'hi hauria prou amb el triomf dels partits amb programes nítidament independentistes en unes eleccions catalanes (on, segons ell, ens autodeterminem), per passar després a una negociació de la secessió amb Espanya. Justament el 14 d'abril que necessitem per a l'any 2014. És el que espero per a d'aquí mil dies, atès que la majoria dels independentistes, els que voten Convergència, encara no creuen arribat el moment. En tot cas, tot i les aclucades d'ull del candidat Pérez Rubalcaba, a hores d'ara sembla prou clar que la nostra negociació de la secessió es produirà amb un govern del Partit Popular a la Moncloa. Esperem que els socialistes espanyols, cruelment derrotats ara, no posin aleshores tota la seva energia en la negació radical d'un dret que ara no jutgen impossible.

Corre Carreras al rescat

El nostre més il·lustre constitucionalista regional, Francesc de Carreras, s’ha vist empès a sortir en defensa del seu vell amic Peces Barba. Són com una gran família, els de l’ordre establert. Hipersensibles. De pell massa fina. Mancats de capacitat per a la ironia. Mil i una desqualificacions per als qui no ens avenim a les seves imposicions ni a les seves gràcies. I no és pas la primera. És el Club de la Comèdia Constitucional. El mateix de Carreras, sense vergonya, apel·la al record de les cèlebres declaracions de fa uns anys de l’il·lustríssim catedràtic Manuel Jiménez de Parga sobre les fonts medievals d'aigües de colors al sud, contemporànies de la manca d’higiene al nord peninsular. Comparació simpàtica, sobretot, perquè el tal Jiménez, probablement, procedeix dels porcs del nord que el 1609 van acabar d’expulsar i enviar a l’altra banda de la Mediterrània els pocs nets del sud que encara quedaven després de segles d’encalçament. En altres paraules, els andalusos d’avui i Jiménez de Parga amb ells, té més a veure amb els que no es rentaven al segle XI, que amb els que inventaven fonts ornamentals per a les ablucions.

Ara toca defensar en tromba Peces Barba. I bona falta li fa l’auxili. Durant dies i dies, cada vegada que l’interessat ha intentat apagar l’incendi empès pel nerviosisme del socialisme espanyol a la deriva ha acabat afegint-hi un nou bidó de benzina a les flames. En la peça que us enllaço aquí i que esdevé precandidata d’honor als Premis BN 2011, el nostre constitucionalista regional ens retreu sobretot la nostra falta d’humor. Però ho fa admetent implícitament una escletxa de culpabilitat. No dedica ni una sola línia a glossar la gràcia que a Peces Barba li fan els bombardejos històricament recurrents sobre la població civil de Barcelona. D’aquesta part, ni mu. És el que té la gran família del constitucionalisme espanyol. Que està disposada a confiar a l’exèrcit la defensa de la unitat de la pàtria. I quan s’està d’acord a emparar l’ús de la violència per imposar les pròpies idees a aquells que en són refractaris, encara que siguin la majoria, vol dir que s’ha superat amb escreix la línia de la misèria moral. La que comparteixen, pel que es veu com a bons amics, Francesc de Carreras i Gregorio Peces Barba.

Disculpeu que insisteixi en el tema

Gràfica de l'empresa Feedback

Ningú nega la necessitat de la cuina. El problema és quan el fornejat és tan i tan excessiu, que el porc senglar de l'àpat comtal és converteix en eixut com una mala cosa. Naturalment, que les dades en brut del CEO necessiten una correcció tècnica: principalment, perquè cal projectar què farien tots aquells que no es defineixen a l'enquesta però és raonable pensar que faran finalment alguna cosa. A més, es pot fabular sobre el biaix de la mostra, però, aleshores, no seria preferible canviar-la? I, sobretot, el que cal és explicar els procediments culinaris de manera transparent, perquè l'argumentació oferta és realment insuficient per justificar una relectura tan radical de les dades en brut. Els cuiners de Feedback, al servei comtal, gallegen al seu web de la seva capacitat d'encert predictiu pel que fa a les darreres eleccions autonòmiques. Felicitats nois, fins ara heu mostrat una capacitat notable per aproximar-vos als resultats d'unes eleccions! En la vostra darrera feina, però, hi veig un parell de problemes. Això més enllà que sigueu incapaços de representar gràficament els percentatges als quals heu decidit arribar, tal i com es pot comprovar en la imatge que il·lustra aquest apunt.

Un primer problema per a la cuina (alguna cosa vaig apuntar en el comentari anterior de l'enquesta del CEO) és l'alt grau de definició dels enquestats davant la pregunta concreta, vorejant el 94% de respostes amb posició presa (sí, no o abstenció, que també és una opció). Aquesta és una diferència notable respecte a les preguntes de caràcter electoral a les quals acostumen a respondre les cuines: hi ha hagut molt pocs referèndums i de matèries diferents, com per aplicar unes tècniques culinàries prou contrastades pel seu èxit predictiu. El segon problema es presenta en obligar els cuiners a fabular sobre la possibilitat que una part del 45,4% d'enquestats canviï finalment de vot o a reduir aquest percentatge incloent a la mostra la suposada opinió d'una part de votants que en realitat no han estat enquestats, però que se suposa que en realitat serien partidaris d'una altra cosa ajustant el seu record de vot del conjunt de la mostra als resultats reals de les darreres eleccions (és a dir, barrejant naps amb cols). En fi, avui potser no he aconseguit explicar-me gaire. O sí, perquè realment cal embolicar-se molt i molt, després de dos anys i mig d'enquestes que marquen la tendència, per no acceptar que els qui votarien sí en un referèndum clar i obert sobre la independència se situen ja per sobre del 60% dels volts vàlids emesos. Encara que a alguns els faci mandra posar-s'hi.

Entre la seva supèrbia i la nostra ignorància

Recentment, els estudis demoscòpics han començat a reflectir el fet transcendent que una majoria dels anglesos ja està d'acord amb la independència d'Escòcia. Divorci amistós, en diuen. Molt més modern i respectuós amb els fills (és a dir, els ciutadans). En aquesta banda d'Europa, però, les coses fa segles que van d'una altra manera. En concret, de relacions de dominació. Les afirmacions d'ahir del pare constitucional Gregorio Peces Barba transiten en la mateixa direcció. Són, en realitat, una mena de convergència entre els nostres desitjos i els seus. No volem compartir pis. Cada vegada és més clar. Del cas Peces Barba m'han cridat l'atenció unes quantes coses. En primer lloc, l'alteritat que desprenen en les relacions intrapeninsulars: Peces Barba parla de catalans i portuguesos com de quelcom absolutament aliè a la nació espanyola identificada amb Castella. L'amic Francisco de Quevedo ja havia escrit el 1609 que "propiamente España se divide en tres coronas: de Castilla, de Aragón y Portugal".  Derivat d'això, l'ús en la seva conferència als il·lustres advocats de l'expressió "nos quedamos con..." que denota l'acció de possessió d'un espai aliè i impropi, i com a tal ocupat i espoliat. Sense palesar cap mena de vinculació sentimental.

I és que, a la vista està, després de 371 anys, es manté ben viva l'arrogància de la metròpoli. El 1645 Joan Pinto Ribeiro escriu el que segueix, com si hagués de definir el comportament del pare constitucional espanyol: "Este foy sempre a contenda entre castelhanos e portugueses; castelhanos sempre cuydadosos e desvelados en tomar o que ñao era seu; portugueses resolutos e constantes em defender o seu [...]. Assí que da parte dos castelhanos está o odio e a enveja, da parte dos portugueses o vivo zelo e amor da patria e da sua conservaçao." Cal dir-ho, però. La reacció catalana a l'enèssim disbarat (gràcies per la fabricació de nous independentistes!) m'ha produït una tristesa profunda. Ha servit per posar de relleu novament l'enorme ignorància en matèria històrica de bona part dels nostres polítics i dels opinadors que sovintegen els mitjans de comunicació. A migdia, en sentir per primera vegada la notícia, els il·lustres tertulians de l'Oracle de Catalunya Ràdio han estat incapaços de situar en el temps la tria castellana entre portuguesos i catalans. A la nit, a les notícies, hem hagut d'escoltar el patètic paper de Duran i Lleida confonent el temps del comte-duc i Pau Claris amb la Guerra de Successió i el 1714. I és que, amics, hauríem de fer uns quants Macià contra Companys sobre la Revolució catalana de 1640.

Pànic incontrolat a les hosts comtals

Scala Dei

Hi ha indicis que, segons com, poden arribar a ser més reveladors que els resultats de les pròpies enquestes. És com quan, en plena batalla, el general constata que l'enemic comença a trencar sense remei les línies pròpies, però no disposa d'eines efectives per fer-hi front. La reacció de José Antich, director del diari comtal, a Els matins de TV3, confirma absolutament la nostra proximitat a la meta, al dia de la llibertat. Un conspicu representant d'aquest establishment nostrat (el que ens ha deixat en la situació on som) va muntar en còlera davant les càmeres de la nostra en valorar els resultats del darrer Baròmetre del CEO. Fins al punt d'estripar-ne el full de resultats. No pot ser. No m'agrada. Per tant, està mal feta. Perquè no té cuina. En un país d'alcoholisme generalitzat, es veu que els 1.135 enquestats (dels 2.500 de la mostra) que van respondre que sí, que votarien que sí el dia D anaven beguts. I els que van dir que no. I els que van dir que s'abstindrien. Que tots plegats, que tenen opinió formada sobre què farien aquella gloriosa jornada, sumen fins a un 93,9% del total (mentre la indecisió, en canvi, augmenta molt considerablement en la part d'enquesta simplement electoral).

Però es veu que falta cuina. Troba a faltar un sociòleg qualificat com els seus per valorar les dades en brut que ens ofereix el CEO. Cal una presentació dels resultats ben embastada. En el seu cas, és evident que sí. Només cal escoltar el tall de la seva intervenció: la finor en l'anàlisi del senyor Antich és la pròpia d'un rinoceront. Una sola idea: defensar l'statu quo comtal i fer-ho a la carrera. Com quan parla de dades contradictòries sobre preguntes diferents: recordeu, una vegada més, no em cansaré de repetir-ho, la gent contesta exactament a allò que se li pregunta i de la seva resposta no val inferir respostes a altres preguntes. Suposo que es refereix a cuines com les de l'empresa Feedback, difosa ràpidament ahir, segons la qual, amb un 72,1% de participació, el no s'imposaria en un hipotètic referèndum amb un 51,3%. Desconec les arts culinàries de l'empresa demoscòpica, però se m'escapa completament la coherència de les conclusions: caldria que tots els que no han dit que votarien sí votessin no per aconseguir capgirar el resultat i només a partir d'un 90,8% de participació (el doble del famós 45,4%). Un volum de votants que no s'ha assolit mai en la nostra història democràtica. Francament, per cuinar així de bé, millor el sushi del CEO.

Baròmetre del CEO: un calfred em recorre l'espinada

Manifestació de l'11 de setembre de 2011

Us diré que m'he emocionat i tot. És de ser sentimental. La lectura de la tercera onada del Baròmetre d'Opinió Política del CEO m'ha deixat tocat. Evidentment, no pas pels resultats a les eleccions espanyoles, que, com sabeu, m'importen un rave. O per la perspectiva d'unes futures autonòmiques, en les quals els socialistes, encara que sembli impossible, fins i tot empitjorarien resultats (fenomen caiguda lliure). Sense partidismes, el que tenim entre mans va molt més enllà. Significa agafar un trencall d'aquells que la història no t'ofereix sinó comptades vegades al llarg dels segles. I a la vista dels resultats de l'enquesta amb una mostra demoscòpica més gran de les que es fan i es desfan m'assalta una constatació si l'analitzem amb perspectiva: acceleració. La cosa s'està disparant amics. La tendència s'enforteix. Estem guanyant. I comencem a fer-ho per golejada. Només unes quantes consideracions:

1) Resposta independentista espontània: som a punt de trencar una nova frontera. L'Estat independent com a solució favorita per a Catalunya se situa a dos punts de distància de les tradicionals opcions dominants d'estat federal i autonomia. Si comparem les dues opcions reals en disputa (ja sabeu que el federalisme és una entel·lèquia dels qui creuen que no és viable l'estat independent) en una data relativament propera, com ara febrer de 2009, l'evolució és absolutament espectacular: de 16,1 per la independència i 38,6 per l'autonomia, passem a un 28,2 a 30,3 en octubre de 2011. Si prenem les dades de les altres dues opcions possibles (regió o estat federal) i les afegim a les seves parelles naturals, és a dir, Catalunya-estat (independent o federat), Catalunya-autonomia (o regió), l'evolució en les mateixes dates registra el pas d'un aventatge de la primera de 8,2 (febrer 2009) a un altre de 22,6 (ara).

2) Evolució de l'opció de vot en cas de referèndum sobre la independència. En aquest aspecte, l'evolució respecte a l'onada anterior (la primera en la qual es formulava la pregunta en aquests termes) és absolutament espectacular. Des de juny de 2011, la diferència entre el sí i el no s'ha eixamplat de més de sis punts, de 14,6 a 20,7 punts. M'estalvio de fer els càlculs exactes del que això suposaria projectant els resultats de l'enquesta en vots afrmatius i negatius. En tot cas, resulta molt arriscat no afirmar que en aquests moments, el vot afirmatiu estaria sòlidament instal·lat per sobre del 60% dels vots vàlids emesos. És pertinent considerar dues dades més: que el sí és ja a només 2,1 punts del no i l'abstènció junts i que l'augment del vot afirmatiu de 2,5 punts, a més, no es produeix a costa dels abstencionistes, sinó mantenint-se exactament la mateixa bossa dels que diuen que no participarien, fet que indica l'actual força de la tendència al creixement i la capacitat d'arribar a nous espais de l'opció secessionista, exactament en contrast invers amb la de l'unionisme.

La pregunta és simple: a què esperem exactament mentre el país s'ensorra en l'autonomisèria?

Meditacions de Corredor (II). Amb la geoestratègia bufant de cua

S'Agaró

Tots ho heu escoltat mil vegades com a axioma des de l'autonomisme: una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europa. Ara, després de la decisió de fa uns dies, sabem definitivament que no. Fixeu-vos si el fet és gros, analitzat en la seva perspectiva històrica. Crec que en els darrers cinc-cents anys, des de la nostra integració a la Monarquia hispànica dels Àustria, als inicis del segle XVI, fins ara mateix, només hi ha hagut altres dos moments històrics en els quals el nostre país i les seves classes dirigents han concebut l'opció real de la secessió. La necessitat d'emprendre una navegació pròpia i lliure. En tots dos, la geoestratègia, el nostre context internacional més proper, va ser força determinant a l'hora de convertir en inviable l'esforç català. La generació de Pau Claris va proclamar la República Catalana dels tres dies però, pressionada per la campanya a sang i foc de l'exèrcit castellà i la impossibilitat de disposar dels mitjans suficients per fer-hi front, va haver de córrer a refugiar-se en braços de l'amic/enemic francès. Situada entre les dues potències militars més importants del seu temps, passà a correcuita de república lliure a protectorat, per finalment esdevenir de facto província francesa. La divisió del país el 1659 no fou sinó la crua demostració en carn catalana del pes de Castella i França en el context europeu del seu temps.

Generacions i segles van separar aquesta fita de la generació de l'avi, del gran Francesc Macià. La seva República Catalana va ser també efímera, reconvertida aviat en simple govern autònom. El sostingut esforç de decantació independentista a l'Europa d'entreguerres, on les tensions ideològiques entre les democràcies i el feixisme portarien a la pitjor conflagració de la història i al conflicte civil espanyol, tampoc foren un escenari adequat per fer realitat l'estat català. Ara, potser per primera vegada en la història d'aquest racó de la mediterrània, anem en camí de fer convergir l'anhel de la majoria del país i el nostre context geoestratègic. L'impuls europeu al Corredor Mediterrani és un símbol d'aquesta saludable concentració en el temps i en l'espai d'interessos propis i aliens. Europa necessita racionalitzar els seus circuits d'intercanvis a fi de competir amb els gegants emergents. I Catalunya, per la seva posició, hi jugarà en el futur un paper essencial. En aquest context, la Unió Europea no podrà bescantar la nostra decisió democràtica, deixant de banda un espai que tothom sap central, situat al mateix cor dels seus interessos materials durant les pròperes dècades. Si sabem aprofitar-ho, esdevindrà un impuls en la nostra albada de llibertat.

Un referèndum/enquesta per continuar enganyant la gent

El Perelló (Baix Ebre)

L'Ara desvetllava fa uns dies una part, la relativa a les propostes per a l'avenç nacional, del programa electoral d'Iniciativa per Catalunya i els seus variats afegits per a les eleccions espanyoles del 20-N. Les enquestes apunten al fet que l'electorat de la coalició és el més dividit del país pel que fa al debat independentista, de manera que els toca fer equilibris complexos. Un d'ells, però que molt difícil, consisteix a proposar que, mitjançant la introducció d'una clàusula a la Constitució espanyola, Catalunya resti al marge del cafè per tothom, l'esperit amb el qual s'ha aplicat la Carta Magna. Com si no calgués el procés de reforma que sabem que cal i amb les majories qualificades que sabem que es necessiten. Però, on més bé s'aprecia la baixa qualitat del llautó de fons és en la insistència, d'acord amb la invariable doctrina oficial dels darrers anys, a proposar-nos als electors la celebració d'un referèndum/enquesta que contingui tres possibles opcions de resposta: continuar com a comunitat autònoma, avançar cap a un estat federal o la independència.

És una excel·lent manera de nedar i guardar la roba que dirien els castellans. A veure si cacen algun incaut. Però, francament, sense cap mena de solta ni volta. No només pel fet que per designi constitucional (com no em canso d'anar repetint, a risc de fer-me pesat) aquí no es pot fer cap mena de consulta sobre cap qüestió rellevant, que vagi més enllà d'urbanitzar un bosc, que no autoritzi Madrid. Sinó també perquè, en cas que es pogués fer, la veu del poble expressada en aquell referèndum/enquesta hauria d'aplicar-se a la realitat d'alguna manera i l'opció intermitja que defensaria ICV seria, simplement, fum. Perquè quedar-nos com a comunitat autònoma és d'aplicació automàtica. Declarar la independència, només demana un pronunciament democràtic del Parlament de Catalunya i la valentia de mantenir-lo. Però, algú roigverd podria explicar-me com s'obliga les dues cambres espanyoles a avançar cap al federalisme contra la seva voluntat? Va, si us plau, parlem seriosament del futur. Bromes les justes. Que el país se'ns cau a trossos i no estem per juguesques.

Duran, si vols, pots deixar-la

Ara que ja s'apropa trepidant el 20-N i el sentirem cada dia fent campanya, us confesso que he trobat una extraordinària similitud entre aquesta cançó que tanca el darrer disc dels Manel i la disjuntiva vital i ideològica que arrossega el cap de llista de CiU, el veterà polític i fins ara buc insígnia de l'autonomisme Josep Antoni Duran i Lleida. És com si un cor nodrit de mariners convergents independentistes (com sabeu de llavis del nostre Gran Timoner, de "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra"), agafats en ritme oscil·lant per les espatlles, li cantessin, com en una proclama de bar o cançó de taverna, suaument, gairebé xiuxiuejant a l'oïda, amb aquests senzills versos, que no és tan difícil, que si s'hi esforça, pot deixar-la. A Espanya, naturalment. De molt, la pitjor de totes les addiccions que es poden patir:

"Deixa-la, Toni, deixa-la!
No veus que no et convé?
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Quan vegis que està ben adormida,
Aparta-li els cabells del front per fer un últim petó
I ajusta la porta sabent que estàs fent el millor.
Allunya't, com s'allunya la marea
Quan despulla lentament les roques del penya-segat
I, sense mirar enrere, Toni, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Escolta'ns bé i aprèn!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Ja veuràs que quan s'inflin les veles
Com un vell amic, el vent, t'acariciarà la pell
Mentre a terra es va fonent, Toni, tot el que et reté.
No sents les onades que et reclamen?
No veus que et guia el cel constel·lació a constel·lació?
Acosta't a la barca, rema i deixa-la.

Vine, Toni, vine!
Ningú canta tan bé!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Tornaràs a sentir sal a les venes
I en llevar-te en algun port, qui sap, potser et preguntaràs
A qui pertany el nom que decora el teu braç.
Creu-nos, Toni, l'aigua encara és fresca
I el sol segueix sortint cada matí a l'horitzó.
Serà més fàcil del que et penses, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Inventa't un món nou i deixa-ho tot a terra
Que, amb la vida, ja en tens prou.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Fes el favor d'estar content
Que, per somriure fent-nos vells,
La vida és suficient."

Diari d'un funcionari (V). Qüestió de complements











N'hi ha que es queixen del perill de judicialitzar en excés la vida política, però, que voleu que us digui, em sembla perfecte que la gent de Solidaritat Catalana per la Independència porti a la fiscalia el cas dels sobresous a la Diputació de Barcelona entre 2000 i 2011. Si pot haver delicte de malversació de cabals públics (i estem parlant d'1,3 milions d'euros), de diners de tothom gastats en els darrers anys tan dramàtics que vivim, a benefici personal i intransferible d'unes desenes d'alts càrrecs de l'ens provincial durant les presidències dels senyors Royes, Montilla, Corbacho i Fogué, potser que hauríem de fer alguna cosa, no? Com hauríem de fer-la també pel que fa a la gestió d'altres entitats fortament participades per l'administració i en fallida tècnica, com ara certes caixes d'estalvis. Francament, veure el senyor Narcís Serra, brindant amb cava, durant les celebracions olímpiques d'aquests dies, fa venir autèntiques basques. Afrontarà alguna responsabilitat patrimonial per la seva gran aportació al passat immediat de Caixa Catalunya?

Ara bé, el que no em sembla gaire adequat és la denominació de "motxilles", aplicada a aquests cobraments de dubtosa legalitat. Digueu-me poc excursionista, però aquest terme em porta immediatament al pensament la imatge d'un pes que cal arrossegar amunt i avall no sempre amb profit. I, francament, crec evident que no era el cas dels alts càrrecs "afectats". Sembla curiós que a l'administració els afegits salarials acostumin a associar-se terminològicament a altra mena de complements de vestir. A la feina, per exemple, tenim "bufandes", la petita paga de productivitat que es cobra durant el fred Nadal i que dóna per a poca cosa més que per a comprar-ne una de llana barateta. En qualsevol cas i atesa la situació present de perpetuació de l'espoli autonomista i del dèficit públic que se'n deriva, és indubtable que fóra bo donar un cop d'ull a totes les nòmines del personal al servei de les administracions públiques, especialment els alts càrrecs, per repassar exhaustivament el cobrament de tota mena d'extres i complements: per dedicació especial que no és tal, per desplaçaments del lloc de treball fa no se sap quan i tutti quanti. Em sembla que encara estalviaríem bastant més d'1,3 milions d'euros.

Cas Quintana: ni anatema ni model

Sant Feliu de Guíxols

La presència de Gerard Quintana al programa d'Albert Om ha provocat els darrers dies un autèntic tsunami a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Debat interessantíssim en el qual, al meu gust, han predominat en excés les postures de blanc i negre. Les censures inicials de caire radical, en la primera onada reactiva, seguides de la defensa a capa i espasa en el reflux posterior. Ara que la mar sembla més tranquil·la, potser arriba el moment de contribuir a les matitzacions. Una primera constatació: no sé perquè (potser, pels seus darrers posicionaments públics?), de forma implícita, s'ha fet una pilota entre independentisme i usos lingüístics. L'experiència empírica i demoscòpica fa que, a hores d'ara, quan el moviment ha assolit la majoria social, tots sapiguem que els partidaris que Catalunya es constitueixi en Estat parlen tota mena de llengües al nostre país, espanyol inclòs. Per tant, que en Quintana hagi fet una opció lingüística familiar per l'espanyol i alhora hagi abraçat l'independentisme no és pas sorprenent. Ni, pel que es veu, contradictori, com no els va semblar en el seu dia als irlandesos ja fa molts anys.

Ara bé, els defensors de la tria del veterà cantant semblen oblidar també algunes qüestions. En primer lloc, que si decidim exposar de forma pública i voluntària les nostres conductes, les opcions vitals, després no podem esquinçar-nos les vestidures si la gent les jutja. No era obligatori exhibir-se lingüísticament a El Convidat. Però, sobretot, es deixa de banda la constatació que la supervivència d'una llengua passa necessàriament pel fet que existeixin parlants que la tinguin com a pròpia i prioritària (i que tots els parlants d'una llengua siguin bilingües ja apunta a un futur negre). Que en Gerard Quintana sembla complir amb aquest requisit bàsic i que ha decidit que els seus fills no ho facin. És això contraproduent per a l'assoliment de la independència? Crec que no. Ho és per al futur del català? Crec que sí. Potser perquè no sóc de llengua materna catalana, a mi em sembla prioritari disposar d'un Estat que defensi el nostre benestar. Això no vol dir, però, que hi hagi qui (fins i tot des de l'actual autonomisme pràctic) avantposi com a lluita preferent la defensa d'un futur per a la llengua catalana. En resum, que el futur estatal del país a cada nova incorporació sembla més assegurat; el que no sabem és si serà en català.

Meditacions de Corredor (I). Sense estat propi, atletisme d'aficionat

Manifestació del 9 de juliol de 2011

És una gran notícia. Per a la viabilitat econòmica en el futur del nostre país (sectors del totxo i tovallola, finalment, a banda). I, com els lectors d'aquest bloc apuntaven també ahir en calent, en saber-se la notícia, per a crear les condicions més adequades per a la secessió. En certa manera, es trenca una llarga etapa històrica de prioritats kafkianes del nacionalisme espanyol. Si t'hi esforces i aboques tots els recursos del món, pots aconseguir fins i tot que plogui cap amunt. Quan el tinglado se'n va en orris, però, cal acabar admetent fins i tot la desagradable llei de la gravetat. La bogeria radial espanyola s'ha acabat (de moment). Europa ha hagut de posar els punts sobre les is. Una mica de racionalitat econòmica després de tres-cents anys d'aplicació sistemàtica del model imperial castellà de comunicacions a les díscoles perifèries peninsulars. Però, no ens enganyem. Encara que Blanco ho intenti, tots sabem que ha estat a contracor i que si poguessin continuarien fent ploure cap amunt. Els hem agafat en ple col·lapse i hem d'aprofitar-ho.

Com ens ha recordat la presidenta aragonesa, això és només el principi de la guerra. La decisió europea marca algunes prioritats, però no totes. Les pressions per començar la despesa per unir Madrid (o fins i tot altres parts peninsulars més meridionals) amb el corredor mediterrani seran intenses, fins i tot encara abans de bastir el propi eix. El Corredor Madridterrani, que en diuen (o Madrid, capital mediterrània). No seria altra cosa que la reedició del que varem viure als inicis de la implantació de la velocitat ferroviària alta, fa trenta anys, decisió que ha suposat que encara avui no arribem a la frontera francesa. Amb Europa aplicant directament una part petita dels recursos que calen per construir el corredor (és a dir, fent-ho els governs espanyols) i sense una veu catalana potent, les possibilitats que els espanyols ens tornin a marejar la perdiu altres tres dècades són considerables. També aquí, només hi ha una manera de controlar amb eficiència l'execució d'aquest pla ferroviari en aquesta part del continent: que Catalunya disposi d'un Estat propi. Sabíem que el necessitavem i ara tenim encara un argument més.

No tenen ni punyetera idea d'on són

Costa Brava

De tots els insults i els menyspreus dedicats durant aquests dies pel nacionalisme espanyol enfollit a la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià em quedo sense dubte, per la seva plasticitat, amb l'afirmació que dóna títol a aquest apunt, expel·lida pel portaveu del Partit Popular, Esteban González Pons. N'hi ha de més feridores (com ara, "la pallassada", de Joseba Arregui), però aquesta formulació del polític valencià del PP té un to que m'encanta, perquè exemplifica a la perfecció l'alçada moral i intel·lectual de l'espanyolisme. Sí, amics, definitivament, la coartada desapareix. S'esmuny entre les mans. Se'n va en orris. L'extraordinària intel·ligència dels primats que s'han succeït en la direcció d'ETA ha aconseguit (ni cobrant del CNI ho haurien fet millor) posar al congelador durant les dues darreres dècades un procés cap a la independència que la majoria dels abertzales sap, de fa molts anys, que per crèixer i triomfar no podia vehicular-se de cap manera eficaç a través de la violència.

És per això, que gent de prestigi internacional contrastat, que ha ocupat llocs de responsabilitat com els de secretari general de Nacions Unides, presidències de govern d'estats europeus, ministeris de l'interior o caps de gabinet responsables de negociacions amb organitzacions terroristes, tots plegats, no tenen ni punyetera idea d'on són. Ells es pensaven que venien a un estat democràtic europeu i avançat a contribuir honestament a la resolució d'un conflicte on la violència és el primer que cal fer desaparèixer, a fi de restablir en plenitud el primer dels drets, el més bàsic, el dret a la vida. I no s'adonen que aquest no és l'autèntic problema per al nacionalisme espanyol. Que la unitat d'Espanya se situa molt per davant de la vida o la mort. I que allò que els fa tremolar, ras i curt, és que a la societat basca existeix una majoria sobiranista que posarà en qüestió de manera imminent el seu txiringuito constitucional de 1978. Que desapareguda la violència, en una societat plenament democràtica, s'acaba la gran coartada per impedir que la gent decideixi lliurement el seu destí. I que això, pel que es veu, a risc fins i tot de fer el ridícul a nivell internacional, desferma el seu odi d'una manera molt més radical que les bombes i les pistoles.

"Passats particulars" i breus

Massa bonic per durar. Encara que alguna cosa m’havien dit, com qui diu, vaig topar de casualitat amb el nou programa de TV3 Passats particulars. Un veritable descobriment, prou interessant, que hauria de patrocinar l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Tatiana Sisquella el condueix amb mestria, amb aquell punt tan personal que la caracteritza de proximitat alhora al protagonista i a l’espectador. A la manera de mitjancera d’un biopic compost d’històries personals encreuades, a través del qual, en una recerca que s'il·lumina document a document, es desvetlla una història d'impacte individual però sempre amb valors generals. És, en bona mesura, la mateixa feina d’un arxiver davant la documentació històrica rebuda dels descendents d’un personatge destacat o d’una persona corrent enfrontada a circumstàncies úniques en la vida del seu país. El programa contribueix (contribuïa) d'una manera notable a la valoració dels fons documentals personals com a testimoni històric i a explicar quins arxius públics existeixen i què s'hi conserva.

En el segon capítol que us enllaço, del passat dimarts, històries relacionades amb el món de l’educació moderna fins a l’adveniment del franquisme: l'afusellament d'en Ferrer i Guàrdia, les colònies infantils i l'exili dels nens de la guerra. Ara que la crisi (per als que no cobrim tasques essencials relacionades amb la salut i els serveis bàsics) et fa reflexionar sobre el valor del teu treball, aquest nou programa de la nostra m’ha fet sentir bé. El paper dels arxius i dels arxivers com a garants de la memòria, de la conservació d’un patrimoni material imprescindible per desvetllar els records del passat i encarar els reptes d'un futur més incert que mai, surt immillorablement retratat. Encara en el record el mític Històries de Catalunya. Gràcies, Passats particulars. Llàstima, però, que t'assassinin al tercer programa (deu ser dels mes breus de la història de TV3), sense donar oportunitat a que alguns centenars de milers de catalans més també s’hi enganxin a aquesta aventura de redescobrir-nos com a individus i com a col·lectiu nacional.

El 20-N i la recomposició de l'espai espanyolista a Catalunya

Masia Freixa (Terrassa)

Alguns opinadors de l'òrbita socialista, com el mai prou ponderat Antoni Puigverd, semblen darrerament esparverats davant la perspectiva i així ho reiteren una i altra vegada en els seus articles. Es viuen escenes d'autèntic pànic en les files de l'esquerra submissa a Catalunya, davant dels resultats previsiblement catrastròfics a les properes eleccions espanyoles. Calma, companys. No serà que fins ara heu viscut, una mica, en una il·lusió? Amb el bonrotllisme que us caracteritza, durant trenta-cinc anys heu volgut barrejar entre els vostres votants pomes amb peres, espanyols i catalans. I això, davant la que cau en aquests moments és, senzillament, massa difícil. El vostre esquema de federalisme ideal en un món irreal txatxi-piruli-super-guai s'ensorra. La crisi econòmica i la de l'esquerra europea us encalça pel darrera mentre constateu per davant que el país ha entrat definitivament en el camí irreversible cap a la secessió. Gestionar tanta complexitat, quan s'està acostumat a viure en els núvols de l'il·lusionisme, és doblement complicat.

El proper 20-N, segons les enquestes, la Banda dels 25 que va atracar el país fa gairebé quatre anys veurà reduïts els seus efectius entre 7 i 10 membres. El PP ampliarà el seu nombre actual d'escons (8) bevent còmodament d'aquesta sagnia (i tingueu en compte que el 2000 ja en va obtenir 12). Voldrà dir que l'espanyolisme creix a Catalunya, com postula en Puigvert? No pas. Simplement, que transita d'una candidatura subsidiària d'esquerres a una de dretes. Que no és el mateix perquè al PSC el voten catalanistes? Naturalment, per això, en part, conservarà com a mínim 15 escons. I per negar la major (és a dir, l'afirmació d'aquest suposat decantament espanyolista del país, que coincideix en el temps amb noves enquestes, sostingudes des de fa un any i mig, on l'independentisme és ja majoritari), encara podem fer els números d'una altra manera: el 2008 les candidatures subsidiàries a Catalunya van obtenir 33 dels 47 escons en joc, tal i com ja havia succeït el 1982. M'hi jugo un pèsol a que en 2011 n'aconseguiran menys. I recordeu, benvolguts lectors: la gent vota sobre allò que se li pregunta. I ara el que es demana és qui vols que governi Espanya. I, per tant, sobretot, voten aquells qui ho tenen més clar, és a dir, els espanyols.

Fragments escollits (XI). "Els hidalgos"

Platja del Trabucador (Delta de l'Ebre)

"Un dels contes millors de Henry, l'escriptor americà, és el que duu per títol 'El procediment del caballero'. Un bandoler professional, que té fama de 'muy caballero', hi resol una qüestió de les que encara hom anomena d'honor, de la manera més vil imaginable. Aquest conte recull i exposa d'una manera admirable la idea que de la hidalguia han deixat les fetes dels 'conquistadores' i llurs descendents per les terres veïnes de Mèxic.

No és gaire diferent la idea que ens n'hem pogut formar els catalans que, de seguida que sentim algú afirmar que és un 'caballero', ja ens enretirem com davant d'un cuc verinós. Tota la història ens ensenya que hidalguia és orgull i vanitat i manca d'escrúpols en la satisfacció de les exigències de la vanitat i l'orgull. És també afirmació d'una superioritat de casta. El 'caballero' mira amb menyspreu, de dalt del cavall, la gent que va a peu. L'hidalgo no és fill de les pròpies obres, sinó d'allò que ha estat obtingut abans d'ell de la manera que sigui. Per això la hidalguia menysprea el treball i un 'caballero' és professionalment i orgullosament esquenadret.

Això permet de comprendre la profusió amb què els catalans han estat tractats de 'industriosos'. Mentre hom ens regatejava amb entusiasme qualsevol altra virtut, la nostra 'laboriosidad' era reconeguda amb una facilitat sospitosa. Amb l'avenç del temps, el treball havia guanyat en consideració, i els hidalgos no tenien prou tremp per desconèixer l'evolució de les idees més que dintre ells mateixos. Deien que Catalunya era 'industriosa' amb una aparença d'elogi, però sota l'aparença hi havia la burla de l'avantatgista que s'aprofita del treball dels altres i per això mateix els menysprea.

Aquests dies tenim múltiples comprovacions d'aquestes veritats tants de cops comprovades. ¿No són els hidalgos més purs els enemics més grans de l'Estatut? ¿No li és l'esperit d'hidalguia, espars o concentrat, el més gran dels obstacles? El particularisme espanyol mobilitzat contra les reivindicacions catalanes no és res més que hidalguia, és a dir, vanitat, orgull i por de perdre una part del lleure paràsit de l'activitat catalana."

Cèsar Agust Jordana, "Els hidalgos", a L'Opinió, 6 de juliol de 1932.

Un dia de juny, com un ocell negre en la nit més fosca

Pedro Urraca Rendueles

Escena en blanc i negre. Voldries, estimat lector, posar-te en situació? Una nit de juny de 1940. Pots escoltar el soroll compassat i ràpid, tallant, de les botes altes d'un escamot d'homes joves en formació militar, a mitja carrera. Hst, hst, hst, hst, hst. Els pocs vianants que han desafiat les circumstàncies s'amaguen als portals. Escamots de la Wehrmacht pels carrers de París. Agents de la Gestapo pentinen la ciutat acabada d'ocupar a la recerca de possibles focus de resistents. És hora de protegir els domicilis dels treballadors de l'ambaixada franquista a la capital francesa. L'administratiu de torn de la legació diplomàtica produeix a tota màquina un document de salvaguarda. Les dimensions i el gruix del full són les més grans a l'abast, amb una estanquera que el travessa de banda a banda. Prou petites, però, per entrar i rodolar al carro de la màquina d'escriure. L'encarregat de negocis de l'ambaixada, Cristóbal del Castillo, dicta un text còmodament assegut davant del retrat del Caudillo:

"La embajada de España certifica que el domicilio del español señor Pedro Urraca Rendueles se halla bajo la protección del Gobierno español. Para cuanto a dicho domicilio se refiere, se ruega a las Autoridades militares alemanas se dirijan a la Embajada de España en París, 13, Avenida George V. tel: Elysées 39-33. París, Junio de 1940. El Ministro Consejero Encargado de la Embajada." Aquests dies he tingut el document a les mans i immediatament m'ha vingut l'escena descrita. Un testimoni preciós de la desgraciada història d'un continent sencer sacsejat pel feixisme. Em produeix una emoció difícil de descriure. Són petits tresors afortunadament recuperats d'un segle convuls. Aquest paper servirà per protegir el patrimoni parisenc de Pedro Urraca Rendueles, el policia que, poques setmanes després, en connivència amb la Gestapo alemanya i la policia col·laboracionista de Vichy, detindrà a la Bretanya el president Companys i el lliurarà a la Dirección General de Seguridad, a Madrid. Serveixi avui aquest apunt, en el 71è aniversari del seu afusellament, d'honor perenne al seu record.

Diari d'un funcionari (IV). Potser ja no cal

Molins de vent a les Terres de l'Ebre

El nostre Gran Timoner va anunciar fa unes setmanes que uns tres-cents cinquanta alts càrrecs de la Gestoria aquest any no cobraran paga extra de Nadal. Immediatament, el Parlament i l'Ajuntament de Barcelona s'hi van posar també a la feina de retallar. Suposo que en la idea original del president hi debia anar inclòs el sou del meu cap. Cap que, de fet, a hores d'ara encara no existeix per manca de designació. Potser continuen buscant el millor. La qüestió és que gairebé un any més tard de la dimissió de l'anterior encara no li coneixem la cara. Resulta que, com en el cas del Memorial Democràtic, institució on a hores d'ara el clima de buen rollito és extraordinari (gràcies, en bona part, a la contrastada competència professional de la llicenciada Ortega), la plaça de Subdirector General que afecta directament el meu ram de l'administració continua vacant. La veritat és que, dins les possibilitats de la precària situació de la nostra plantilla, la cosa va rutllant i fem el que podem. Afortundament, no som un servei essencial ni estem en primeríssima línia de foc, escenaris on la tensió (només cal llegir els diaris) es pot mastegar.

Ara bé, si el nostre Gran Timoner vulgués un consell humil d'un funcionari de la base, li diria que potser que nomeni ràpid algú per al càrrec. No per altre motiu que per demostrar que serveix d'alguna cosa tenir-hi algú. I que si continua sense trobar-hi la persona adequada properament, que ho deixi córrer definitivament. Perquè van passant els mesos, anem autodeterminant-nos, fem la feina que ens correspon (i la del veí, que els de dalt han acomiadat) i tot sense cap. I clar, si la cosa continua així, tots acabarem amb la percepció clara que potser no el necessitem i que el que caldria seria reformar encara més profundament l'estructura del Departament per fer desaparèixer més i més llocs de comandament i substituir-los per la tropa de xoc que fa la feina. Que els de baix fem rutllar la maquinària i que els de dalt només hi són bàsicament per aprofitar-se'n i fer la seva vida (i per avaluar-nos de cara al complement de productivitat: i com ho deuen fer, si no tenen ni punyetera idea de com treballem i fins i tot d'exactament què fem?). I veure cada dia l'espectacle, la veritat, no motiva massa.

De com rebentar-se 23.000 euros en 4 dies

Seu de Telefònica (Barcelona)

No és que el pressupost s'hagi tancat definitivament, però el compte de despeses d'un congrés internacional (a celebrar en les properes setmanes a Barcelona, segons m'han explicat de primera mà), organitzat per un grup de recerca universitari en l'àmbit de les humanitats, supera ja a hores d'ara els 23.000 euros. De veritat que cal? Sé que ara és també temps de certes dosis de demagògia. Espero no caure-hi. I potser faré una generalització injusta, però, a mi em sembla que, fora de l'àmbit estrictament científic (del que s'entenia abans restrictivament per ciències), els grups de recerca universitaris no fan falta en absolut. Perquè cada investigador no justifica les seves despeses de recerca (que és gairebé en el cent per cent dels casos individual) directament davant l'òrgan fiscalitzador que s'escaigui? Si grates una mica. Si parles aquí i allà, t'escandalitzes.

Despeses que, de sobte, cal fer perquè els diners no desapareguin del compte del grup, reabsorbits pels pressupostos d'òrgans superiors. Estades a l'estranger amb quantioses despeses de transport i d'hotel rigorosament absurdes, adreçades únicament al contacte amb una bibliografia que podria ser objecte d'un simple intercanvi bibliotecari, de digitalització o que ja es troba a l'abast a través d'una recerca bàsica a internet. Congressos que porten gent des de l'altra extrem del món però de dubtosa utilitat acadèmica, que serien perfectament prescindibles en els temps que corren, quan les possibilitats d'intercanvi de coneixement a través de la xarxa són més grans que mai. Voleu dir que, en aquests moments de crisi, no tocaria concentrar els esforços de la despesa a les universitats catalanes (per cert, només una entre les dues-centes millors del món) en el manteniment de la qualitat de la docència i en la plantilla necessària de docents per assegurar uns estàndards de formació adequats a les noves generacions (que ja ho tenen prou magre)? El que segur que ara no toca és rebentar-se més de 23.000 euros en 4 dies de converses diletants.

Lo mal any primer

Lo mal any primer (1333), recordat en aquests termes a la mateixa memòria popular, fou el partent que marcà la fi de l'etapa d'or, esplendorosa i expansiva de la Corona d'Aragó, i l'esclat de les dificultats que portarien a dècades de crisi econòmica, de reculada demogràfica i de deflació en els preus agrícoles i industrials a la Catalunya baixmedieval. Aquella fita desgraciada m'ha vingut al pensament en llegir les previsions d'evolució demogràfica peninsular de l'Instituto Nacional d'Estadística espanyol per als propers deu anys. La imatge és claríssima: la Catalunya de l'autonomisme en fortíssima regressió posant en perill el futur dels nostres fills. L'organisme estatal preveu una reculada de la demografia catalana superior al mig milió d'habitants. Si es confirmessin aquestes expectatives, ens trobarien davant d'una evolució negativa de proporcions certaments històriques. Des dels horrors dels grans contagis de pesta i de l'impacte de la guerra generalitzada durant la llarga segona meitat del Sis-cents català (1640-1714) no es produïa un moviment regressiu d'aquestes característiques.

Però aquesta evolució dantesca, a més, presenta un altre element de caràcter, diguem-ne, històric. Algun historiador-lector d'aquest bloc m'ajudarà, però, em sembla, potser mai viscut fins ara des de l'aparició del nostre país. Perquè la caiguda, la regressió demogràfica (fonamentada en el descens dels naixements i una forta sortida poblacional) es produirà a Catalunya en un context peninsular d'un cert manteniment demogràfic (Espanya sense nosaltres només perd 53.233 habitants). És a dir, la reculada catalana (517.664 habitants menys) és sobretot nostra: multiplica per quatre la prevista per a qualsevol altra comunitat autònoma i contrasta amb la lleugeríssima expansió madrilenya (més 24.575 habitants) i, sobretot, amb el creixement de més de dos-cents mil habitants previst per a Andalusia. Aconseguim així concentrar els mals de la crisi amb una solidaritat extraordinària. Es configura, doncs, un altre indicador que situa Catalunya en caiguda lliure pel que fa als nivells de benestar i desenvolupament, fins i tot, en comparació amb la resta de comunitats autònomes del Regne d'Espanya. En altres paraules, l'espoli pertinaç capgira una constant històrica i converteix la Catalunya de l'autonomisèria en un país d'emigració.

El señor Miguel, el Gran Timoner i els malaguenys

Catedral de Tortosa

El nostre Gran Timoner no necessita qui el defensi. Que es troba en la fase ascendent de la seva hègira. Aquell temps en el qual l'establishment t'acomboia i et fa tots els massatges que calguin. Fins que se'n casa, fruit del teu desgast. I et llença a la paperera rebregat. Però, per això encara falta. Així que, aquest apunt no l'escric per sortir en la seva defensa, sinó per manifestar una estranya confluència vital. Perquè la referència parlamentària del president Mas als nens malaguenys inintel·ligibles (que va desfermar fa dies des de la furibunda campanya espanyolista a twitter del #arturmasnoentiende a la probable reprovació formal del Parlament andalús) ha de ser fruit d'alguna experiència particular. Només puc dir que poques vegades m'he sentit més proper al Gran Timoner. Deu ser perquè els records d'infantesa els tenim marcats a foc, inesborrables. I ens revenen de cop, sense cridar-los, a través d'un mecanisme de refresc neuronal que ni el bo de Steve Jobs seria capaç de desentrellar.

La reminiscència d'intel·ligibilitat malaguenya, per al meu subconscient té un nom concret: el señor Miguel. Els meus estius d'infant transcorrien bàsicament a una població situada a una vintena de quilòmetres d'Osca capital. És el poble on va néixer la meva mare i els seus pares van viure la major part de la seva vida. Al pis de dalt de casa de la meva àvia (que a l'avi Paco feia molts anys que el càncer se l'havia endut) vivia la família andalusa, per part consort, del meu tiet. Recordo haver pujat moltes vegades aquelles escales fosques quan em cridaven "els de dalt". Allà, a més de berenar, acostumava a trobar-me amb el señor Miguel. Era un vell guàrdia civil malagueny jubilat. I, veureu, tots dos parlàvem espanyol, perquè a casa meva tothom era aragonès. Però amb el señor Miguel experimentava una sensació que no he tornat a sentir mai més. No li entenia ni una sola paraula. No exagero, ni una. No, o allò no ho acabo de pillar, o allò altre... No, no. Res, però res de res. Impressionant. És així com entendreu que, en sentir el nostre Gran Timoner, trenta-cinc anys més tard encara em vingui a la memòria l'inintel·ligible señor Miguel.

Passeu i veureu el pacte fiscal real i federal

Coves de Benifallet

Permeteu que avui sigui una mica més curt de l'habitual. Poseu que la llargada de l'apunt es correspon, directament proporcional, a la credibilitat del socialisme català en unes eleccions generals espanyoles. La ministra de Defensa del Regne d'Espanya en funcions, Carme Chacón (com diria ella, espolejada per la campanya, en el seu català infumable d'ús estratègic), ha tornat a Catalunya a visitar-nos. Quatre anys més tard, torna a l'escena del crim de la Banda dels 25 del Congrés. I, a més de descartar un front comú català a Madrid, ens porta sota el seu barret de flors pansides una nova proposta de pacte fiscal. Fixeu-vos que per a la seva broma no li cal ni modificar, de tan ambiciós, el nom que ens proposa el Gran Timoner. Pacte fiscal, doncs, que qualifica, així, sense més ni més, de "real i federal". A mi m'ha fet una gràcia especial aquesta presentació de costat de dos adjectius absolutament antitètics. A l'estil Màrius Serra, com a primera reacció, només em vénen al cap algunes altres parelles semàntiques del mateix estil. Alt i baix. Prim i gruixut. Simpàtic i antipàtic. Blanc i negre. Sorollós i silenciós. Alegre i seriós. Reservat i obert. Tou i dur. Fred i calent. Nocturn i diürn. Intel·ligent i babau. Benitencionat i facinerós. Plaent i fastigós. Franc i Enganyós. Amic i traïdor. Transparent i tèrbol. Patriota i venut. Net i emboirat. Sincer i mentider. Això, real i federal.

Relats de diumenge (XXI). Tranquils, amics, prefereixo lluitar així

Embassament d'Ulldecona

Quan es va despertar dels perllongats efectes de l'anestèsia va comprovar que els seus pitjors temors s'havien fet realitat. Les ferides eren massa greus. El temps d'exposició després de l'explosió, sense neteja, excessiu. La gangrena, triomfant, li havia perdut el braç dret. Li va costar molt temps acceptar-se novament desfigurat. Quan la resta de les ferides anaven guarint-se, la més profunda, la psicològica, continuava supurant de debò. Amb el pas dels mesos, però, va recuperar el to. I començà a fer la vida normal. Naturalment, l'havien llicenciat. Però ell no se'n sabia avenir. Volia lluitar. I cada dia tornava a l'oficina de reclutament i demanava el reingrés al cos d'infanteria. I cada dia li repetien que això, en el seu estat d'invalidesa, era completament impossible. Però les lleves se succeïen, la derrota s'apropava. I un dia el funcionari de la guixeta li va dir que sí. Què calia comptar també amb els vells, els nens i els impedits. Que tothom era necessari en la batalla definitiva.

El gran dia de la mobilització fins al front va aconseguir cordar-se per primera vegada des del dia de l'explosió el corretjam complet, encara que fos amb un cert retard. Allò el deixà absolutament convençut de les seves possibilitats de contribuir a la victòria per la qual havia lluitat durant tants anys. Des de la trinxera, ajudant-se amb el monyó a l'alçada del seu colze dret, aconseguia apuntar i disparar amb certa efectivitat. Però l'enemic era cada dia més a prop. I la nit de l'assalt decisiu, quan els soldats van aparèixer sobtadament, enmig de la boira, abans que es llancessin les bengales necessàries per delatar la seva presència, el nostre veterà soldat és trobà davant per davant amb la baioneta de l'enemic. I la seva primera reacció fou desenfundar el seu ganivet amb la mà dreta que no tenia. I la seva darrera reacció consistí a enfonsar el seu rostre inexpressiu en el fang del fons de la trinxera mentre el seu adversari avançava impulsant la bota en la seva esquena inert. Perquè per lluitar, en el moment de la veritat, sí calien els dos braços.

En Caja és tonto (i desagraït)

Sant Jordi del Maestrat (País Valencià)

Disculpareu que el títol sigui tan contundent i directe, no pas un prodigi de refinament, però m'ha semblat el més gràfic pel seu simplisme (com el del personatge) per definir l'objecte del meu apunt. Amb l'ofensiva del Tribunal Superior de Justícia (?) de Catalunya (!) encara en marxa. Pendents de com acabarà la broma (que amb la propera majoria absoluta o absolutíssima del Partit Popular sabem que acabarà per força malament), Francisco Caja, representant de l'entitat del món mundial que aconsegueix amb més èxit predicar en el seu nom exactament el contrari dels seus objectius reals (Convivència, Cívica, Catalana...), s'ha llançat a una nova ofensiva mediàtica. Aquesta vegada, no li ha calgut empentar ningú escales avall. A partir d'una elaboració del darrer informe Pisa, arriba a la intel·ligent conclusió que el fracàs escolar entre els castellanoparlants és el doble que el dels alumnes catalanoparlants. I com en Caja és allò que he afirmat en el títol, només hi veu una prova de les pernicioses conseqüències de la immersió lingüística.

No sóc un expert en la qüestió (com ell) però tinc entès que, arreu del món, el fracàs escolar va indestriablement lligat, sobretot, al nivell d'estudis i sòcio-econòmic dels progenitors de la criatura. Naturalment, amb totes les excepcions que vulgueu, que parlem d'una mitjana. Amb perdó de la correcció política, però no cal ser un fi analista per captar que, a Catalunya, el nivell cultural i sòcio-econòmic de catalanoparlants i castellanoparlants (de la vella i no tant de la nova immigració) no és ben bé el mateix. Només cal passejar i observar famílies, especialment, a la corona metropolitana de Barcelona. I si Francisco Caja no fos estúpid, per comptes d'imputar el fracàs escolar dels fills de castellanoparlants a la immersió lingüística, estaria agraït al fet que els catalanoparlants hagin volgut molt majoritàriament una sola línia escolar. Perquè si n'hi haguessin dues de separades (que, de vegades, fugaçment, en vénen ganes de demanar-ho), el fracàs escolar a la línia en castellà seria, crec, de dimensions senzillament estratosfèriques. Però això a en Caja li és igual: tot per la pàtria!

Els blocaires catalans a la darrera Guerra Civil

Monument franquista (Tortosa)

Darrerament he tingut la sort de tenir a les mans diversos diaris de soldats escrits durant o poc després d'acabar la Guerra Civil de 1936-1939. Apunts breus que s'enllacen amb més o menys rigor, jornada a jornada, des del moment de l'allistament i la mobilització al de l'acabament del conflicte, que per a alguns dels soldats fou molt més tard, en forma de servei militar obligatori, que per als civils. Fins i tot diríem que aquests diaris estan de moda a les subhastes. Com la correspondència tramesa a les seves famílies des del front, objecte reiterat d'estudi i publicació darrerament. Més de setanta anys després conserven una càrrega evocadora fortíssima. No es fa gens difícil imaginar aquells homes, en caure la nit, de costat d'un llum en precari, amb el seu llapis (la majoria) i la seva llibreta, sovint de petit format, reflectint les impressions del dia. La monotonia de la trinxera estabilitzada o la violència dels combats en l'ofensiva. La tremolor del bateig de foc. Les frustracions i les esperances. La llunyania dels estimats. Els excessos de l'oficialitat.

Encara que sense poder rebre l'estímul o la crítica dels comentaris dels seus lectors, foren autèntics blocaires del seu temps. Cap dels que he llegit, sovint impactat per les vivències que s'hi refereixen, correspon a grans figures de la literatura, reconegudes abans o després del conflicte. No són els autors més comuns, amb perdó del grandíssim Pere Calders. En la immensa majoria dels casos es tracta d'homes formats intel·lectualment, però anònims. Mestres, professionals liberals, metges. Desconeguts, sense cap rellevància. Observadors. Tots ells soldats sense graduació. Homes que complien ordres. Molts d'ells, implicats a la força. Fins i tot, alguns, capaços d'interrompre la narració per explicar la peripècia del canvi de bàndol per salvar la pell quan la República s'enfonsa. La seva història i la nostra realitat vista des de baix. Tants anys després és també un plaer expressar els teus pensaments, diàriament, com ells, en un temps excepcional, en condicions extraordinàries: en aquests darrers dies nostres d'autonomisèria, ja a l'albada de la llibertat.

Entre l'esquerra i el país, l'esquerra de l'altre país

Joaquim Coll carregava ahir des de les pàgines d'El Periódico contra el fet que ERC passi pàgina del tripartit i miri CiU a l'horitzó. Sempre he defensat des del PBP que els independentistes, per dignitat, per no tacar les mans de la nostra credibilitat, no hem de governar la Gestoria, ni amb la dreta ni amb l'esquerra, per tant el debat em rellisca. Dit això, mirant el futur, per anar de cara a barraca, que Esquerra guaiti els convergents és la cosa més lògica del món perquè la independència s'assolirà amb els partits no subsidiaris de la dreta i l'esquerra de l'hemicicle. Però, tornem-hi, que tot té suc a l'article d'en Coll. Per començar d'una de les formulacions més brillants dels darrers temps, proposada per l'Oriol Junqueras ("entre dreta i esquerra, esquerra; entre esquerra i país, país"), en diu, dilema trampós. I a continuació enumera la seva llista de fets que demostra que l'esquerra catalana (de la qual n'exclou ERC i s'oblida d'afegir l'adjectiu dependentista), a diferència de la dreta burgesa, mai ha traït el país.

Naturalment, a la seva llista no consta l'actuació de l'esquerra catalana subsidiària durant la pràctica liquidació de la Generalitat pel Govern de la Segona República, després dels Fets de Maig de 1937, ni el suport del PSC a la LOAPA (que no mola, que no quadra amb el seu esquema de bons i dolents). I és que, no hi ha dubte, tots els historiadors veuen el passat en funció del seu present. I naturalment, en Coll té les seves servituds. Com ara publicar al·legats d'amor a Espanya, a quatre mans amb el diputat Daniel Fernández, secretari general adjunt del grup parlamentari socialista al Congrés espanyol i membre de la comissió executiva del PSC. Al·legats on es posa al mateix nivell de perversió la recentralització (a favor de la qual, sorprenentment, voten quan cal els diputats del PSC) i un susposat independentisme neoliberal. Cal reconeixer que l'home és un veritable expert en resoldre dilemes. Durant els darrers quatre anys deu haver estat un dels assessors de la Banda dels 25, que n'ha hagut de gestionar uns quants i mai no ha trobat ni una sola oportunitat de desmarcar-se de les directrius rebudes dels socialistes espanyols (Francesc Vallès, dixit). Perquè ells sí que no tenen dilemes ni punyetes: "entre l'esquerra i el país, l'esquerra de l'altre país".

El càstig de l'abstenció: l'únic instrument que tenim a les nostres mans

Platja del Trabucador (Delta de l'Ebre)

Als electors de a peu, és a dir, a tots aquells que no ocupem cap responsabilitat destacada en el món associatiu o polític, només ens queda la possibilitat de buidar el pap amb més o menys inspiració en un bloc i a decidir què fem amb el nostre vot quan som (poc) cridats a les urnes. Com bé sabeu els que seguiu aquest espai, el PBP, l'aparició en l'escenari independentista d'en Oriol Junqueras va ser recolzada amb entusiasme des d'aquí des del primer dia. Calia girar Esquerra com un mitjó. I el balanç, passat el congrés de fa uns dies és positiu. Hi ha hagut una important renovació sense l'habitual trencadissa. Tot i que a costa de què alguns continuïn defensant l'obra del tripartit, de Joan Ridao a Joan Tardà o de que l'Anna Simó sigui la nova (?) portaveu. Detalls que ennuvolen el missatge que es trasllada a l'opinió pública. I amb el dubte de quant temps costarà al partit reflotar la seva degradada imatge davant l'electorat. Ahir esclatava finalment la notícia previsible que no hi haurà candidatura unitària a les properes eleccions espanyoles. Lamentablement, constitueix el primer pas donat per la nova direcció d'Esquerra en sentit contrari al canvi de xip que necessita l'espai polític i electoral que té com a prioritat la independència.

A la tarda, resultava penós llegir la represa d'hostilitats a les xarxes socials, amb retrets i insults a banda i banda. No és nou. El que hem viscut tantes i tantes vegades en els darrers temps. L'endèmica impossibilitat d'arribar a un acord de mínims a partir d'unes bases estratègiques que són perfectament assumibles per totes les parts implicades, amb l'única excepció ideològica de les CUP. I, com en aquest cas també serà impossible treure'n l'aigua clara, les responsabilitats d'uns i altres en la desunió, tenim i tindrem descrèdit per a tothom. En certa manera, millor. Ens ho podrem prendre amb més tranquil·litat. Sense l'activisme exagerat habitual. I el 20-N, si el temps continua igual, anar a la platja mentre els espanyols decideixen el seu futur. És l'únic instrument que ens queda a les mans per castigar els nostres polítics quan actuen de manera irresponsable. Negar-los el vot per a fer-los conscients de l'error. Tot plegat, una veritable llàstima!

Tastant la manca de reconeixement: Carlos Feriche a pa i aigua

Montserrat

He sentit per la ràdio que, després de la quarta victòria consecutiva en el Mundial de la selecció espanyola d'hoquei patins (com sabeu, aquella que suplanta la identitat de la nostra amb tots els agreujants), el seleccionador dels de l'estanquera, Carlos Feriche, ha dit que troba a faltar el reconeixement de les institucions espanyoles i catalanes. De les primeres no en parlo, no m'hi fico en els afers exteriors. Pel que fa a les segones, em sembla una afirmació d'autèntic jutjat de guàrdia. De desvergonyiment total. Té molta gràcia que ell, precisament ell, lamenti la manca de reconeixement. Vaig tenir l'oportunitat de ser present a la rebuda al Palau de la Generalitat de la nostra selecció després de la seva victòria al Mundial B que se celebrà a Macau en 2004. Eren els primers temps del govern Maragall a la gestoria. Aquell clima d'il·lusió malmès per l'autonomisèria, les brases d'aquell caliu continuen avui en la participació catalana als campionats americans que organitza la Confederación Suderamicana del Patín, amb la qual la nostra federació col·labora intensament.

Aquest exili es deu a la imposició vigent pel no nacionalisme espanyol que els esportistes catalans hagin de competir obligatòriament en nom de l'ocupant, fins i tot sota l'amenaça de greus sancions. Arribant en la seva histèria identitària (aquesta frase és un homenatge a l'Albert Rivera), fins i tot, a coartar la lliure manifestació dels sentiments més íntims (cas, no fa gaire d'en Cesc). Recercant en la memòria, em sembla veure amb tot detall la patètica intervenció del representant espanyol a l'esperpèntica assemblea de la Federació Internacional a Fresno, el mai prou ponderat Carmelo Paniagua, blandint rítmicament el passaport espanyol davant del micròfon per negar l'admissió de Catalunya. I ara Carlos Feriche, pel que fa al reconeixement de les institucions catalanes es queda (disculpeu el joc fàcil de paraules) a pa i aigua. Només faltaria. El contrari seria per començar a llançar al vol escatològicament el crit preferit del gran Mohammed Jordi: que se'ns pixen a la cara i diuen que plou. I a més volen que els aplaudim mentre ens espolsem els seus detritus.

No cal posar passió en la darrera marrada

S'Agaró

A la recerca de la màxima precisió agafo el Diccionari de l'IEC i comprovo que la primera inspiració era bona. Llegeixo: "marrada f. Volta que es fa desviant-se del camí que va més dretament d'un punt a un altre; camí que fa volta, que no va dret d'un punt a un altre." Tot i el drama punyent que significa l'autonomisèria per al nostre país, és possible que, a fi de trobar més gent pel camí (la necessària per fer majoria), calgui fer ara aquesta gran volta, aparentment sense sentit. Després del debat de política general de la setmana passada (amb actuació destacada de la nostra presidenta-fada que va demostrar que no sap pronunciar algunes esses ni conduir certs debats), veig que els partits que tenen com a prioritat la independència han acceptat acomboiar l'actual Bipartit governant en la nova marrada del pacte fiscal, a la qual ens condueix decidit el nostre Gran Timoner.

Com diria el president Pujol abans d'estossegar, està bé. Encara que costi d'entendre davant del desgast del país i el patiment personal de tanta i tanta gent, potser és el que convé ara: la darrera marrada per generar la darrera frustració. I que el català mig s'aixequi finament del sofà i digui prou. El que està clar és que el pes del desgast i de la responsabilitat no pot recaure en Esquerra i Solidaritat. Si CiU creu en l'estratègia del pacte fiscal, convé que l'encapçali en solitari. La implicació dels independentistes ha de ser la justa com per a què la proposta no decaigui a Catalunya, sinó sota el foc potentíssim del nacionalisme espanyol de dreta i esquerra. Si no volen quedar enfangats novament, com va succeir en la negociació estatutària de fa cinc anys, Esquerra i Solidaritat han de deixar ben clar que aquesta és l'estratègia de CiU i avisar tots els bons patricis que, tal i com tothom sospita, estem convençuts que acabarà com el rosari de l'aurora. I que aleshores (el més aviat possible, que el país se'ns desfà a les mans) haurem d'exigir del nostre govern el pas definitiu.

Relats de diumenge (XX). Mètodes estranys de motivar el personal

Després d'un dia ben llarg i ben farcit de feina, estirat al sofà amb la manteta i les pantufles, encara tenia ganes de veure a la televisió alguna cosa amb cara i ulls. Cosa difícil a aquelles hores d'insomni. Per això, abans de provar altres alternatives, va pitjar directament les xifres del seu canal favorit d'història. Allà on sempre aprenia alguna lliçó del passat aplicable al present i al futur. La successió de reportatges d'aquella nit el portà des de l'Índia als Estats Units, passant per Sudàfrica. Gairebé la volta al món dels moviments d'alliberament més èpics. 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi apareixia envoltat de fidels en la seva "Marxa de la Sal", l'aposta definitiva per la independència davant d'una metròpoli sorda a l'autonomia. 6 d'abril de 1952, Nelson Mandela encapçalava una enorme concentració humana en la "Campanya del desafiament" coincidint amb els tres-cents anys de la fundació boer de la Ciutat del Cap. 17 de març de 1957, Martin Luther King s'adreçava a una multitud que reclamava la fi de la discriminació racial davant del Memorial Lincoln a Washington.

Entre avellana i avellana, que a aquelles hores li havia sorprès de sobte la gana, va observar com aquells tres gegants havien aconseguit arribar a la majoria del seu poble amb una força descomunal, única. Clau en la memòria per assolir l'objectiu. Havien sabut galvanitzar voluntats. Per això no acabava d'entendre el contingut dels seus discursos: Continuarem lluitant, sacrificant-nos, oposant la no-violència, encara que falta molt i molt per al dia de la llibertat i molts us quedareu a mig camí [Gandhi]. La nostra lluita demana superar enormes dificultats, no defalliu, heu de saber que no aconseguirem el nostre objectiu fins d'aquí uns quaranta anys [Mandela]. Puny en alt de resistència, però sempre amb amor envers els nostres enemics; d'aquí seixanta anys tindrem el nostre primer president mig afroamericà [King]. Abans d'anar a dormir, va pensar que els nostres tenien la mateixa marca d'aquells lideratges mítics. Que, encara que ell no entenia un borrall de màrqueting polític, potser la millor manera de motivar el personal a canviar les coses era avisar-los per endavant que la seva lluita aniria per llarg, que les ambicions excessives sempre són pernicioses i que això justificava que entretant es fessin coses en direcció exactament contrària a l'objectiu final. Igualet, igualet. Exactament el mateix que Gandhi, Mandela i King havien fet el 1930, el 1952 i el 1957.

Comparem-nos, però comparem-nos sense fer trampes

Seu del Banc Sabadell (Sabadell)

Si sé perquè als de la Brigada de Narcòtics els encanta. És una frase que, parlant de la crisi i del salvatge espoli que patim, ben segur, l'haureu sentit més d'una, dues i tres vegades. Ahir la vaig escoltar novament a la tertúlia de l'Oracle d'en Xavier Grasset, de part dels de sempre. Ve a dir el següent: què us penseu, que sense espoli no tindríem un deute tan descomunal com el de Grècia i Portugal? Que no ens hauríem gastat també els diners? Les maniobres de la Brigada acostumen a intentar confondre't, però en aquest cas pretenen emboirar la realitat doblement. Primer, no sé sap gaire perquè la comparació per Catalunya dins la seva divisió de població i capacitat econòmica dins els països de la Unió Europea sempre és Grècia i Portugal. Mai, els Països Baixos, Àustria o Finlàndia. És cert que compartim trets d'identitat meridional, però, voleu dir que no ens podem comparar mai en res amb els països europeus capdavanters de les nostres mateixes dimensions?

Però, va, seguim-los el joc, acceptem comparar-nos només amb Grècia i Portugal. I ara anem a la segona part de la trampa habitual, que també és ben òbvia. Fixeu-vos que afegeixen sempre: "què no ens hauríem gastat també els diners?". I és precisament això. Justament això. Exactament això. Hauríem gastat durant trenta anys una quantitat ingent de milers de milions d'euros en millorar les nostres infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries, en potenciar els nostres serveis socials, en desamuntegar els nostres hospitals, en desbarraquitzar les nostres escoles, en augmentar les pensions, en pagar a temps els autònoms i en millorar les condicions de treball i el salari dels treballadors públics. I després, sí, ens hauria afectat com a tothom la crisi econòmica. Però en unes condicions de resistència completament diferents a les actuals. I encara les retallades necessàries ens haurien deixat, probablement, molt millor que en el nostre ja precari punt de partida autonomista. Com als Països Baixos, Àustria o Finlàndia. Perquè no és el mateix que la malaltia ataqui un cos robust que un de raquític i famolenc.