Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2011

Diari d'un funcionari (IX). Abans de retallar, cal desinfectar

Honorable Conseller, si ho és, cessi-la immediatament! Perquè millors no sé si són. Ara, alguns d'ells, d'una immoralitat radical, absoluta, segur. Autèntiques rates de claveguera. Se m'acaben els qualificatius del fàstic i el més absolut rebuig moral. M'ho explica un bon amic i les meves pupil·les adopten la forma i les dimensions d'una taronja. Imagineu-vos-ho com si fossin dibuixos animats. I és que la Directora de Serveis, la cap de personal d'un Departament de la Gestoria, està portant el nepotisme i la prevaricació a cotes desconegudes (per mi, que sóc massa innocent) fins ara. I només és la part que l'amic coneix. Si que va fort avui aquest, pensareu. És que és molt i molt fort. Lamentable i indignant. Que estan acomiadant gent vàlida i ben formada cada dia, collons! Ja us vaig explicar, a primers de juliol, les primeres notícies sobre l'amor que aquest, diguem-ne, personatge professa a la seva família. Però això no és tot. Naturalment, no s'…

TV3 o la cacera predictible

Serà que el dia que l'Ariadna Oltra li va portar la contrària al triomfant Duran i Lleida va fer vessar el got de la paciència de la Família. Perquè això, al franjolí, no li passa amb els mitjans del Grup Godó, on el seu careto és veu encara més que el de José Antich (àlies, el trencaenquestes). I és que, segurament, els plurals mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i en particular TV3, farcida de professionals independents i encapçalada per una professional insubornable, no és l'instrument adient per exercir la funció que el govern de la Gestoria necessita en aquests moments. És a dir la que compleixen editorials com aquest de La Vanguardia. És normal, es preguntava Francesc-Marc Álvaro a twitter l'altre dia, que el telenotícies dediqui un quart d'hora a la retallada a la CCMA? I tant que no, per això se'l volen petar. El Grup Godó, agonitzant com a gran empresa comunicativa, ha trobat en aquesta necessitat governamental una oportunitat…

Després del 20-N (III). ERC: una regeneració que demana temps i intel·ligència

Ateses les expectatives existents fa no masses setmanes, els resultats d'Esquerra a les darreres eleccions espanyoles cal qualificar-los de satisfactoris. Principalment, perquè per a un partit que té més ex-votants que votants, recuperar la credibilitat, la fiabilitat, serà una tasca de llarg recorregut. Caldrà una o dues legislatures senceres perquè es completi del tot el cicle de la renovació. Quan un ha portat tan avall tantes il·lusions el camí de tornada no és cosa de quatre dies i tres canvis. El procés de renovació de la direcció sembla a hores d'ara reeixit, encara que no del tot. Continuen alguns dels vells vicis, de les antigues trinxeres. Perquè els trinxeraires tampoc no canvien d'hàbits de la nit al dia. Les faccions, els grupets, els cercles d'influència. En fi, que tampoc no podem demanar peres a l'om. Però sí, que la direcció no hagi d'enfrontar-se en els propers mesos, en la renovació de les estructures territorials, a batalles tan desagradabl…

Relats de diumenge (XXII). Millor no llegiu aquesta història

Eren set, cinc de família i dos passavolants acollits. Vivien allà on la boira feia pensar que no devia ser gaire lluny la fi del món. Almenys, els límits de la terra aleshores coneguda. Sumits en la foscor. I perquè s'hi aferraven? Simplement, era la terra dels avantpassats. En algun temps gloriós esponerosa. Per això, en honor al passat i a l'esperança, eren dels pocs que no s'havien plantejat marxar-hi. Abandonar. A la recerca de mars oberts, de països lliures, de gent honesta, desvetllada i feliç. Les cases del terme eren esparses. Autònomes però fràgils als embats dels poderosos. Eren en terra aspra de baró. A mesura que, davant de la duresa de la submissió, en successives generacions, les altres famílies havien anat marxant, la pressió del comte, de l'avi, del fill i del nét, havia anat sempre en augment. Enmig d'unes condicions de vida més i més dures, d'una petita part de la collita i el tradicional parell de pollastres havien anat passant a composicio…

Diari d'un funcionari (VIII). Francesc, ben bé saps de què parles?

Avui explicaré batalletes pròpies. Que m'ho demana el cos, per poder anar als antecedents d'allò que està passant. Dit ràpid i malament, que es peten la funció pública mentre la majoria del país aplaudeix amb les orelles. Per a un suposat govern, posar als peus dels cavalls els seus propis funcionaris per a que l'opinió pública els esbudelli no sembla el més responsable. Però, en fi, ells saben més. Veureu, no porto tant temps per saber-ho del cert. I, a sobre tinc, una memòria molt etèria. Fa només uns anys que vaig guanyar les oposicions a l'administració. Abans, durant gairebé deu anys, com tants d'altres abans i sobretot ara, jornades maratonianes de treball precari esforçant-me per consolidar una posició professional. Feina i estudi, molts dies, en jornades d'entre onze i dotze hores. Les condicions laborals dels funcionaris, doncs, envejades aleshores, no m'han preocupat gaire fins fa poc. Però crec no faltar a la veritat (algun lector funcionari vet…

Diari d'un funcionari (VII). De sacrificis, privilegis i caradures

La mística del Gran Timoner s'eixampla dia a dia, empesa pel seu innegable èxit electoral i les lloances, plenes d'enamorament liberal, dels mitjans afins. Un acte de valentia, de veritable govern, de lideratge. Així han qualificat alguns la segona ofensiva de l'actual Gestoria contra les condicions de treball dels empleats públics. Sembla que és senyal de gent valenta optar per encapçalar amb il·lusió la rampinyada, més que no pas defensar el país i la seva gent de la depredació, plantant cara des del primer dia a l'espoli sense pietat al qual se'l sotmet. És de valents massacrar els teus i alhora mirar cap a una altra banda davant dels qui et roben. És de valents pactar amb els que fins i tot ens neguen ara el fons de competitivitat a favor del qual havien votat abans del 20-N. Ara, perquè toca, als funcionaris se'ns demanen nous sacrificis. Un nou esforç. La llicenciada Ortega fins i tot ens diu que sabem que podem fer més. El portaveu Francesc Homs, que vi…

Després del 20-N (II). CiU: acabat l'escalfament, comença el partit

No seré gens original si remarco l'efecte curiós que va provocar a casa meva l'estampa dominical de les masses concentrades davant l'Hotel Majestic de Barcelona corejant un dels principals líders unionistes del país al crit d'independència, independència! No hi ha dubte que, novament, un bon grapat d'independentistes del morro fort i la immensa majoria dels fredolics (en terminologia feliç d'en Salvador Garcia-Ruiz) han optat per dipositar la seva confiança en Convergència i Unió. Encara que el seu vot hagi servit per falcar en el lideratge d'Unió un dels més notables representants de l'establishment autonomista. Francament incomprensible per a observadors maldestres com aquest que escriu. Efectes col·laterals, diran. I serà veritat si s'avança en el terreny decisiu. I sinó, serà un autèntic frau i la seva actitud, lamentable. Un error històric del sobiranisme. L'enèssim. Però, tranquils, que ara, finalment, va de veres. Comença el temps en el …

Sí, sí, més fort, més fort (i amb il·lusió)

La mirada del Gran Timoner presagiava els fets. Braços estesos davant del faristol, ulls clucs orientats a l'horitzó, just abans de començar la seva intervenció triomfant a l'Hotel Majestic. La nit de la gran victòria. Aquest és un país madur, va dir. I, en expressió popularitzada per Berto Romero, zaaasca! No sabia que el masoquisme era un senyal tan clar de la saviesa acumulada pels anys. Sembla que sí. Volíem més i més tindrem. Més fort. Més canya. Dos dies després de les eleccions espanyoles, quan un servidor esperava candorosament una compareixença pública a bombo i plateret del president Artur Mas per anunciar, calendari i terminis màxims en mà, solemnement, les passes que conduirien a posar damunt la taula del nou president espanyol, ja sense demora (perquè ens dessagnem), la fi de l'espoli, del robatori colonial al qual som sotmesos. Just en aquell moment, compareixia però per anunciar una segona ronda de retallades, novament brutal, que abasta des dels preus públ…

Després del 20-N (I). Una lliçó a la subordinació del PSC

Pensava que només Esquerra gaudia (és un dir) d'aquesta capacitat d'autodestrucció. Els resultats obtinguts diumenge pel PSC cal qualificar-los de veritablement catastròfics. L'obra pòstuma de la Banda dels 25. En només quatre anys han aconseguit transitar des dels millors resultats de la història en unes eleccions generals (amb els de 1982), als pitjors des del 1979. Una castanya còsmica. Semblant moviment oscil·lant en l'abans anomenat oasi català té mèrit. Se suposa que, dels resultats d'ahir, el partit dels socialistes catalans hauria d'extreure alguns ensenyaments per encarar el seu complicat futur. El lideratge que cal construir i consolidar a partir del congrés del proper mes de desembre haurà de triar, en definitiva, entre més PSOE, amb els coneguts posicionaments espanyolistes fins ara majoritaris a la cúpula del partit, o més vida pròpia i acostament al sobiranisme creixent que impregna tots els àmbits socials del país. A mi em sembla evident que l&#…

20-N: una lectura ràpida i optimista

Ja està. Hem sobreviscut a les darreres eleccions espanyoles de la nostra història. Els resultats a Catalunya no han estat exactament els esperats i les tendències amunt i avall dels uns i dels altres, finalment, s'han accentuat més del previst. La primera consideració fa referència al notable descens de la participació a Catalunya, d'un 4% aproximadament fins a deixar a casa una tercera part del cens. La pèrdua d'efectius de la Banda dels 25 ha estat molt i molt remarcable: s'esfumen la meitat dels vots socialistes i fins a 11 escons. Potser prou catastròfic com per forçar una catarsi total (a més de deixar Chacón personalment ensorrada). Els resultats de CiU, atesa la desastrosa campanya realitzada i els previsibles primers efectes del desgast del primer any de gestió sota la crisi es poden considerar molt notables, amb l'alegria d'obtenir la victòria per primera vegada a la història en unes espanyoles i sumar més d'un milió de paperetes. Els resultats d…

Estaaaaà beeeeé, hi anireeeeé...

Sabeu que no volia. Que com més gran et fas, més costa tornar-te a il·lusionar amb les coses. És com si el material que som, deformat per l'ús, tingués cada vegada més dificultats per recuperar la seva càndida forma inicial. Els cops rebuts han estat massa forts com per oblidar-los de la nit al dia. Han deixat senyal. Sabeu que m'havia fet a la idea que ja no em caldria tornar a votar en unes eleccions espanyoles. Crec sincerament que tenim molt poc a fer a Madrid, més enllà del numeret. Els espanyols hi fan la seva i nosaltres ens hem de fer forts aquí, fins a derrotar l'autonomisme en un nou 14 d'abril. Però han passat molts mesos i s'han sentit moltes veus plurals que respecto i aprecio, des del sorgiment del debat sobre la conveniència o no d'una abstenció independentista a les eleccions d'avui. Mesos que han coincidit amb un canvi de cares important en la direcció del principal partit independentista del país. També, temps que ha posat una vegada més …

Fal·làcies tan semblants, d'ara fa noranta anys


Entre la correspondència rebuda per Josep Puig i Cadafalch durant la seva etapa com a president de la Mancomunitat (1917-1924), es conserva una carta datada el 8 de juny de 1921 i rebuda d'un ardent espanyol resident a l'Argentina. No puc deixar de compartir-la en aquest dia, dit de reflexió. He trobat que ben bé aprofita tota. Especialment, pel seu argumentari relatiu al pes electoral de l'espanyolisme a Catalunya: un segle més tard, els mateixos miratges sobre la suposada supremacia de l'espanyolisme que estem vivint en les hores prèvies i que ens repetiran fins a fer-nos mal les oïdes des del proper diumenge a les vuit del vespre. Deixeu-los dir, ja s'ho trobaran. I em penso que no caldrà esperar pas deu anys com aleshores. Aquí la teniu, reproduïda gairebé sencera: "!Vaya hombre! Usted por lo visto está formado a prueba de procesos y sopapos. Siga, siga, queridísimo señor, adelante con los faroles, que por ese camino algún día le han de levantar un mon…

El famós govern dels tècnics

No sóc gens original si recordo el fet que, darrerament, dramàticament, són els mercats els qui posen i treuen governs, amb una Espanya en fallida tècnica. Quan més democràcia s'exigeix des del carrer, més dubtosos esdevenen els corrents de fons de la política real a Europa. Per quedar ben desorientat. La cancellera Merkel sembla limitar-se a aplicar les pressions necessàries per acabar de decidir les víctimes (que també són molt i molt culpables) a fer-se l'hara-kiri definitiu. Com no podria ser d'una altra manera, els mitjans de comunicació dediquen hores i hores a informar i opinar sobre el tema. Fa mesos que, cavalcant sobre l'esperit dels indignats, és norma arreu entre els opinadors carregar contra els polítics (com si ells, advocats, periodistes o mestres fossin millors) i clamar per un govern dels tècnics. Ara, amb Lukàs Papadimos a Grècia i Mario Monti a Itàlia, la tesi no ha fet sinó confirmar-se. He de confessar que en aquesta jugada a mi em sembla que hi h…

Quan la Brigada li diu esquizofrènic al país

És molt vell. Però també del tot pertinent recordar aquell acudit del conductor que es queixava, tot anant per l'autopista, que tothom semblava haver embogit circulant en contradirecció i que només ell, de tots els conductors que havia vist durant el matí, conservava la calma i el sentit correcte. I és que els millors usuaris de camises de força del país, no paren aquests dies de dir-li esquizofrènic al personal. Ja sabem que la Família és d'en Duran. Però molt d'en Duran. Sinó des del 1979, ben segur des del 1982. Que ho donarien tot per en Duran. El seu seny. El seu ordre. El gran instrument per perpetuar-se amb l'ara trontollant negoci de la dependència. Resulta que aquests dies, als qui més han treballat des de la mort del dictador perquè ens empassem el gripau de la dependència via encaix harmònic amb Espanya, els sap greu que la gent a Catalunya voti el Partit Popular. I diuen als seus conciutadans catalans esquizofrènics, perquè les enquestes sobre la independè…

Aquest diumenge, ajudeu CiU a fer història

De debò de debò que havia escrit aquest apunt abans de la celebrada intervenció d'Oriol Junqueras a Mollet. De vegades, et veus superat per la realitat. Sense dubte, la federació Convergència i Unió és cridada a fer història al nostre país. A esdevenir una part fonamental de la solució a tres-cents anys de dependència que van quedar fora de tota lògica moral i política des del mateix 12 de setembre de 1714 i de qualsevol contraprestació econòmica des del 1986, data de l'entrada d'Espanya a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea (i, per tant, de l'inici de l'obertura del mercat espanyol a tots els productes europeus en igualtat de condicions). Aquest diumenge s'obre l'oportunitat que tots els bons patricis els ajudem a fer el pas que necessita el nostre país, a hores d'ara immergit en l'autonomisèria que gestionen (i que, insisteixo, sí, sí, mata persones i el país). En el clàssic recurs desesperat, de manual de candidat a qui no li van bé les …

Enquestes, independència i biaixos

La setmana passada els mitjans van passar discretament per sobre de la publicació d'una nova enquesta interessant. En concret, del Sondeig d'Opinió anual corresponent a 2011 de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials adscrit a la UAB que, si no vaig errat, preguntava també per primera vegada (com el del CEO de la segona onada de 2011) sobre un possible referèndum d'independència a Catalunya. A partir d'ara el trobareu enllaçat també a l'apartat d'enquestes d'aquest bloc. El resultat és novament categòric, amb un 41,4% de vots afirmatius i un 22,9 de contraris en resposta espontània i un 25,5% d'electors afirmant que no votarien. Sobre el total de vot efectiu decidit (prou alt, del 65,3%), els partidaris de la independència assoliríem la cota del 63,4%. Els resultats d'aquesta enquesta consoliden els que es vénen publicant des de fa aproximadament dos anys, amb una tendència al creixement permanent de l'opció secessionista. En la franja …

Una estructura per desviar diner públic

Des de que va començar la crisi, els Borbons s'han ficat sota l'aigua. No és que se'ls hagin menjat els taurons, ni molt menys. S'amaguen a palau. Alguna escadussera notícia relativa a la reducció de les seves despeses i poquíssimes declaracions o aparicions públiques a través dels mitjans (amb l'excepció del cap de setmana anual desenfrenat a Abu Dhabi, quan sa borbònica majestat s'ajunta amb tots els admirables sàtrapes del Golf Pèrsic). En termes generals, com si no hi fossin. El mateix blindatge de sempre. Ara toca fer-se el mort, no sigui que, posada la gent a repartir responsabilitats, acabin rebent. En temps d'indignats i de descontentament popular contra els poderosos, exhibicions les justes. Em ve al cap la imatge clàssica de pel·lícula d'aventures en la qual el fugitiu utilitza una canyeta per poder respirar i passar completament desapercebut, submergit en les aigües tèrboles del riu mentre els seus perseguidors passen de llarg. Aquests dies,…

Fragments escollits (XII). És l'Estat qui fa la nació.

"Podríem dir que la història els ha obligat a ser estats abans de ser països. El cas paradigmàtic seria el dels Estats Units, en què s'aprova una declaració d'independència on no es parla en cap moment de nació, tret d'una clàusula que explícitament cita la nació anglesa contra la qual lluiten. L'omissió no és de cap manera casual, perquè els nord-americans defugen el dilema de la consciència nacional. No els convé gens: la seva pugna té a veure amb la llibertat i els impostos. Igual que Jesucrist era jueu, els ianquis eren britànics. Quan es van revoltar ho eren, i després de formar un estat nou de trinca molts ho van continuar essent fins a la mort. Culturalment, podem dir que encara ho són avui. Si el 1776 els haguessin fet aquella ridícula pregunta que surt a totes les enquestes catalanes (Vostè que se sent: més espanyol, més català?), segurament els resultats haurien estat molt lamentables, perquè fins molt endavant, els colons nord-americans es van consider…

Retiren l'espot en el qual el PSC demanava perdó

Limitadet, limitadet com  sóc, al final crec que l'havia entès. En ple procés de descomposició accentuat al llarg de les darreres tres conteses electorals, la infiltració dels adversaris a les files del PSC sembla molt notable. Fins i tot a la política de comunicació en campanya electoral, durant tants anys modèlica per la seva efectivitat. Són tants els errors acumulats ja aquestes setmanes pels dos grans a Catalunya (amb les provocades pels nerviosisme desfermat d'un Duran mig embogit), que el proper 20-N el PPC no caldrà ni que baixi de l'autocar. M'ha costat, però al final crec que he entès el darrer espot que tanta polèmica ha provocat i sobretot, que tant ha irritat la coalició governant. L'he sabut interpretar, just en el mateix moment en el qual els socialistes catalans decidien retirar-lo de la circulació. Ara hi veig clar. D'entrada, cal remarcar que era molt més bo que el primer, un exercici en blanc i negre de culte a la personalitat de la líder ce…

També és obligatori morir en espanyol

No és cap novetat, però hi ha vegades que la repugnància que provoca la seva actitud colonial supera allò que es pot suportar raonablement, fins i tot per part de l'aborigen més submís d'aquesta part de la Mediterrània. És una necessitat supremacista que traspua innata. És superior a ells. No poden contenir el seu odi ni tan sols en les circumstàncies més extremes. No sé quin qualificatiu mereix una conducta com aquesta. M'ho vaig pensant mentre escric. Es menor encara, com la seva germana. El seu pare, funcionari, ha mort sobtadament fa només uns mesos. Disposa del corresponent certificat de defunció emès a Torroella de Montgrí, d'acord amb el model del Registre Civil general espanyol, pautat amb una numeració específica per a cada camp d'informació, que permet aïllar el contingut concret que calgui amb petítíssimes variants segons la llengua del document. Aquests dies la mare tramita per a ella una pensió d'orfandat, enmig del mar de paperassa que provoca la…

Per a alguna cosa varem guanyar les eleccions (CoNCa)

Primera esquerda seriosa al Departament de Cultura de la Gestoria, com a conseqüència de l'aplicació de la famosa Llei Òmnibus, la concreció orgànica de l'estalvi en l'administració. Perdoneu la inocència. Pensava que allò de que CiU aprofitava la crisi per arranar pel boc gros certes coses sense plantejar-ho obertament era simple propaganda d'una esquerra a hores d'ara malferida organitzativament i desorientada ideològicament. El cas CoNCa (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), però, m'ha fet dubtar seriosament. Potser sí que aprofiten l'avinentesa per fer-hi cau i net. Allò del Pisuerga i de Valladolid. La contradicció entre el reflexionat comunicat del conseller Mascarell i les seves declaracions paral·leles carregant contra els dimissionaris m'ha semblat prou evident. És aquesta explicació confusa allò que fa ferum. Que els opinadors orgànics al servei del Gran Timoner surtin en tromba a defensar les reformes com una manera d'estalviar…

Indicis de desconnexió

No sé si compliré finalment amb el segon propòsit (només en l'ordre temporal). És a dir, amb el de no votar mai més en unes eleccions espanyoles. El cert és que les opinions pro-participació que llegeixo a la xarxa de veus en qui tinc confiança, l'actitud barroera d'alguns (massa) ferms partidaris del nul o de l'abstenció i la bona campanya d'Alfred Bosch m'estan començant a esquerdar la decisió presa. En fi, ja veurem que fem el dia D, que encara falta (massa) temps. El que sí he complert ja és l'autocompromís de no veure el debat entre els dos candidats espanyols, tot seguint l'etiqueta de twitter #MelaBufenTotsDos. Passant olímpicament. Com ells passen d'aquest petit racó de la península. Les valoracions posteriors m'han fet comprovar l'encert de la meva decisió. Com diria la Rocío Martínez-Sampere, fins i tot els nens saben que si la cosa no va amb tu és millor no fer-hi gaire cas. I ateses les circumstàncies, he cregut advertir un pro…

D'herois anònims i cafres indentificables

Em sembla veure l'escena seixanta-set anys més tard, mentre agafo el tren un dia qualsevol camí de la feina. Una petita enganxina/pasquí signada pel Front Nacional de Catalunya, consigna de la resistència nacional, fixada a una butaca o a un vidre o a les parets d'un passadís d'estació: "Catalans: en la intimitat de les vostres llars conmemoreu l'11 de setembre d'enguany. Expliqueu als vostres fills o germans joves el seu significat." Ramon Hernández Francés, coronel d'artilleria. Ben segur, aquest nom no et dirà res. L'home gaudeix dels privilegis d'una trajectòria de fidelitat al feixisme: ha estat un dels membres de la guàrdia de corps del general Franco durant la seva estada com a comandant general a les Canàries. Acabada la guerra, decideix continuar en primera línia de foc, és a dir, a Catalunya, per aixafar separatistes. Atenent a la seva experiència professional anterior, Franco el nomena director de los Ferrocarriles de Cataluña, S.A…

De com CiU construeix la nació

Si tu ho fas, uuuui. Jo, en canvi sempre hi trobaria un argument/excusa. Allò que era completament inadmissible esdevé ara justificable. Els afins a la coalició governant (no només ells, però sobretot ells) van martellejar l'opinió pública durant set anys sobre el drama que representava posar el govern de la Gestoria a mans d'un partit fortament depenent. Una autèntica traïció. Als pocs mesos, però, callen davant la constatació que CiU ha lliurat en safata al Partit Popular la gestió d'una part fonamental del Patrimoni Cultural del país: en concret, el que controla la Diputació de Barcelona. Se sap de fa dies, però trobo que no s'ha fet la glossa pertinent des de la catosfera. I vull insistir-hi. Imagineu-vos (però no és ficció): una part essencial de la nostra cultura a mans d'aquells qui volen destruir-la. En llenguatge tuitaire, us felicito fills. El PP controlant, entre altres coses, l'Oficina de Difusió Artística (és a dir l'impuls a les programacions…

Històries d’hotel que estimulen la imaginació

Ara mateix, tal i com està el pati, en plena autonomisèria, és una gran sort poder passar uns dies de vacances (llàstima que comencen a quedar una mica lluny en el record), a pensió completa, en un hotel. El que més ens agrada des de fa anys. A una hora de casa. Sense sortir del país. Però en un altre món. És, d’entrada, més enllà d’altres consideracions menys frugals, la veritable manera de descansar, sense anar de compres, fer dinars, ni dedicar temps a la neteja. Aquells dies, compartir espai i àpats amb els altres estadants facilita un exercici divertit. Encara més si, després d’anys de repetir i de coincidir-hi amb alguns en les mateixes dates, existeix una certa familiaritat. No em refereixo a les converses de mínima sociabilitat, tipus intercanvi de tòpics d'ascensor, sinó a la diversió que, practicat en solitari o en família, es deriva de l’observació de la gama amplíssima de variabilitat dels diferents tipus humans.

L’elegant dama eslava solitària d’un any o les joves i …

Una lectura per carregar bateries

Moments d'autèntic gaudi tot llegint el darrer llibre de l'Alfred Bosch (I ara què? Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2011, 200 p.), aquesta vegada, peça d'assaig. Quin gust algú que es fa entenedor! Primera conclusió: és un text molt recomanable per entendre l'evolució, més ben dit, la pitjada d'accelerador independentista del 2003 ençà. Salpebrat amb l'aproximació a algunes de les figures clau d'aquests anys, com ara la Mònica Sabata, en Josep Manuel Ximenis o la Muriel Casals, entre d'altres. Detalls magnífics de l'interès d'en Jordi Pujol en el seguiment del vot anticipant a la Consulta de Barcelona o del suport, amagat pel seu entorn, de Pasqual Maragall. Equànim en el judici: les misèries pròpies resten també prou reflectides. Autèntica debilitat pels paral·lelismes històrics amb la revolució americana, del qual us en faré un tast en un apunt de la sère "Fragments escollits". Alfred Bosch és capaç d'argumentar amb brillantor all…

Cada dia un raig d'enginy

Per qüestions de feina he tingut el plaer d'apropar-me a la figura extraordinària de Cèsar August Jordana. Enginyer com Pompeu Fabra, dedicà els seus esforços professionals i creatius a la literatura i a la llengua, abans que la tragèdia de l'exili l'abandonés a Xile. Fou autor de la que es considera la primera novel·la policiaca en català i dirigí des del Departament de Presidència de la Generalitat republicana l'esforç per implantar un llenguatge administratiu en català genuí i eficaç. Col·laborà intensament com a opinador polític en la premsa afí a Esquerra Republicana. Si l'altra dia us parlava dels de la Guerra Civil, es pot dir que ell fou un autèntic blocaire dels anys trenta, principalment mitjançant els apunts diaris de la sèrie "Cada dia un raig" a l'Opinió. La mítica secció, per la seva intel·ligència i ironia, lloada per Mercè Rodoreda. Si en teniu ocasió, us aconsello que us hi aproximeu. Avui, per celebrar l'inici de la campanya ele…

Diari d'un funcionari (VI). Problemes de consciència

Potser no és exactament així, el que escriuré avui. Però, més enllà de l'embolcall, em penso que sí. Desgraciadament cert. No us hi perdeu, aneu al gra. Segons em confessa tampoc ara té problemes per dormir. Sempre ho ha fet com una soca. Però està nerviós. En un estat dubitatiu que no li agradaria que esdevingués definitivament vegetatiu. Vol prendre ja una decisió. Caixa o faixa. Ha parlat del tema amb la parella i amb els companys. Naturalment, tots li aconsellen prudència. A veure si ara seràs tu qui prendrà mal. També m'ho ha explicat a mi amb l'ànim de recavar més opinions. Com a resultat de la seva feina, ha conegut un cas de tràfic d'influències, de nepotisme descarat, a la Gestoria. La cosa no és arran de terra precisament: afecta de ple la conducta d'un alt càrrec del seu Departament del Govern dels Millors. Al meu bon amic, ara mateix, se'l mengen els dubtes. Total, és una informació que es basa en dades que no són públiques i que coneix com a resul…

PSC: entre l'infantilisme i les trampes al solitari

La picassiana Rocío Martínez-Sempere emprava l'altre dia, en una sessió parlamentària de control al Govern, aquella referència infantiloide segons la quals als papes les coses se'ls han de demanar bé. Sense adonar-se va resultar absolutament reveladora de quina continua essent l'actitud de submissió a l'ordre patern (espanyol) que ha portat el PSC als pitjors resultats de la seva història. La submissió que és consubstancial, fins ara, a la seva manera de veure la política del país. Amputats. Per desgràcia, il·lús amb esperances, veig pocs símptomes de canvi en el partit socialista, aliè a una dinàmica social a punt d'esclatar. I això que les castanyes rebudes darrerament són d'ordre estratosfèric. Com que m'estimo especialment el 25-35% dels seus soferts votants, partidaris del sí en un referèndum sobre la independència segons totes les enquestes, continuo observant les seves desesperades i desesperants evolucions. Fa unes setmanes vaig escoltar amb paci…

Premis Brigada de Narcòtics 2011: temps de presentar els vostres candidats!

Ha arribat el moment de distingir novament els mitjans i els personatges que creen opinió que més passió han posat a la preservació desesperada del cadàver de l'autonomisme, al llarg dels darrers dotze mesos. En altres paraules, els que més s'han esmerçat darrerament a emboirar el camí de la independència del nostre país. En aquest 2011, durant el qual la crisi i l'autonomisèria arrasen sense misericòrdia una Catalunya que s'apropa als 750.000 aturats, cal felicitar-los amb especial èmfasi. Cada vegada, enmig de les retallades dels serveis públics, la seva tasca és més difícil. Com més va necessiten refinar amb més i més tones d'imaginació renovada les seves tàctiques de confusió. Recargolar els seus arguments. Està claríssim que tant d'esforç mereix un premi. Continuem, doncs, la tasca endegada l'any passat, quan La Vanguardia i Josep Cuní van aconseguir una victòria sense pal·liatius.

Durant les darreres setmanes, sovint a petició dels lectors, he anat a…