Diari d'un funcionari (IX). Abans de retallar, cal desinfectar

Honorable Conseller, si ho és, cessi-la immediatament! Perquè millors no sé si són. Ara, alguns d'ells, d'una immoralitat radical, absoluta, segur. Autèntiques rates de claveguera. Se m'acaben els qualificatius del fàstic i el més absolut rebuig moral. M'ho explica un bon amic i les meves pupil·les adopten la forma i les dimensions d'una taronja. Imagineu-vos-ho com si fossin dibuixos animats. I és que la Directora de Serveis, la cap de personal d'un Departament de la Gestoria, està portant el nepotisme i la prevaricació a cotes desconegudes (per mi, que sóc massa innocent) fins ara. I només és la part que l'amic coneix. Si que va fort avui aquest, pensareu. És que és molt i molt fort. Lamentable i indignant. Que estan acomiadant gent vàlida i ben formada cada dia, collons! Ja us vaig explicar, a primers de juliol, les primeres notícies sobre l'amor que aquest, diguem-ne, personatge professa a la seva família. Però això no és tot. Naturalment, no s'ha aturat aquí. Quan ets el capatàs i l'amo de la finca i els companys de farres t'ho consenten tot, continues abusant.

I així, a mesura que avança el temps que ocupa el seu càrrec, el cercle que ateny les seves malifetes corruptes es va fent més i més extens. Darrerament, abasta fins i tot la família política. Família política que, per cert, és una mica indiscreta a les xarxes socials. Concretament, a facebook. Ara, en aquest nou episodi conegut que m'expliquen, es tracta d'una substitució temporal d'una plaça de subaltern. El fet causa estranyesa a tothom, perquè ara no se'n fa cap, de substitució. Ai, ai, ai. A la convocatòria, naturalment feta a correcuita, es presenten gairebé dues-centes sol·licituds en pocs dies. Entre elles, unes quantes d'antic personal del Departament, al qual se li han extingit contractes anteriors i ara són al carrer. El que no saben és que tot és una trista pantomima. Teatre del bo, que diria l'amic Mou. En realitat, no hauria calgut que els dos-cents aspirants s'hi escarrasessin. Casualment, la plaça ha anat a raure a mans de la mare del company de la filla de la Directora de Serveis. A la consogra, per dir-ho ràpid. I el meu amic pensa que fins aquí podíem arribar i esclata. Si algun periodista o militant actiu de partit o sindicat m'està llegint, en millors condicions que un servidor per ajudar-lo, estirar del fil i fer la denúncia pública amb noms i cognoms, si us plau, que la faci. Aquesta senyora, és urgent, hauria de plegar. És una qüestió de desinfecció, de salut pública.

P.S. Per a més informació sobre el cas: granollacs@gmail.com.

TV3 o la cacera predictible

Embassament d'Ulldecona

Serà que el dia que l'Ariadna Oltra li va portar la contrària al triomfant Duran i Lleida va fer vessar el got de la paciència de la Família. Perquè això, al franjolí, no li passa amb els mitjans del Grup Godó, on el seu careto és veu encara més que el de José Antich (àlies, el trencaenquestes). I és que, segurament, els plurals mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i en particular TV3, farcida de professionals independents i encapçalada per una professional insubornable, no és l'instrument adient per exercir la funció que el govern de la Gestoria necessita en aquests moments. És a dir la que compleixen editorials com aquest de La Vanguardia. És normal, es preguntava Francesc-Marc Álvaro a twitter l'altre dia, que el telenotícies dediqui un quart d'hora a la retallada a la CCMA? I tant que no, per això se'l volen petar. El Grup Godó, agonitzant com a gran empresa comunicativa, ha trobat en aquesta necessitat governamental una oportunitat única per surar enmig de la tempesa. I així, finalment, segons sembla, CiU aplicarà el programa del PP també en aquest àmbit.

És el que té l'espoli: podries mantenir perfectament sis canals potents complint una funció pública determinant en el procés de defensa de l'ús social de la llengua i de construcció nacional i, en canvi, com a producte del lladronici, has de dedicar els diners a pagar el dèficit de Telemadrid, televisió especialitzada en vomitar el seu odi sobre nosaltres, que l'any vinent veurà augmentat els seus pressupostos públics d'un 7%. Però, en fi, com veieu, ha començat una cacera del tot predictible, que acabarà amb el cap de la Terribas separat del seu cos. Senzillament, aquí convergeixen necessitats i es paguen favors. Perquè els mitjans del Grup Godó (en una tasca que fins i tot podríem lloar com un servei al país, sinó fos per l'intercanvi de favors econòmic destinat bàsicament a la butxaca del senyor comte), paral·lelament a la seva incansable feina al servei de l'autonomisme, van encapçalar la lluita per traslladar a l'opinió pública un relat devastador sobre el tripartit. Van ser una part fonamental del seu ensorrament. I ara, naturalment, ve la recompensa. Deixar passar una mica més de temps potser no ho hauria fet tan evident. Però, clar, la crisi i la incompetència empresarial del Grup Godó ara tot ho precipiten.

P.S. És normal que la Gestoria pagui extensos publireportatges a 8TV mentre afirma que no hi ha diners per sostenir els sis canals de la CCMA?

Després del 20-N (III). ERC: una regeneració que demana temps i intel·ligència

Amposta

Ateses les expectatives existents fa no masses setmanes, els resultats d'Esquerra a les darreres eleccions espanyoles cal qualificar-los de satisfactoris. Principalment, perquè per a un partit que té més ex-votants que votants, recuperar la credibilitat, la fiabilitat, serà una tasca de llarg recorregut. Caldrà una o dues legislatures senceres perquè es completi del tot el cicle de la renovació. Quan un ha portat tan avall tantes il·lusions el camí de tornada no és cosa de quatre dies i tres canvis. El procés de renovació de la direcció sembla a hores d'ara reeixit, encara que no del tot. Continuen alguns dels vells vicis, de les antigues trinxeres. Perquè els trinxeraires tampoc no canvien d'hàbits de la nit al dia. Les faccions, els grupets, els cercles d'influència. En fi, que tampoc no podem demanar peres a l'om. Però sí, que la direcció no hagi d'enfrontar-se en els propers mesos, en la renovació de les estructures territorials, a batalles tan desagradables com les de Tarragona o Girona. Naturalment, la part més brillant del futur republicà és la que encarna l'Oriol Junqueras. Us recomano que escolteu la seva intervenció al programa d'en Basté de dijous passat: un festival d'intel·ligència i sentit comú en contrast amb l'actual xaladura reductora instal·lada a la Gestoria.

Més enllà dels entrebancs interns, la nova direcció no ha assolit satisfactòriament, en canvi, els seus objectius pel que fa a la materialització de la unitat dels sectors polítics que tenen en la independència nacional la seva prioritat estratègica. També aquí caldrà més temps i un encaix de personalismes que s'albira complicat. Però, per molt difícil que sembli, si d'altres ho han aconseguit, sense sortir del nostre país, ara tindran tres anys per treballar-ho amb més tranquil·litat (i tant de bo el seny s'imposi). Com també, per establir el marc de relacions que ha de portar Esquerra a intentar conformar el 2014 un front independentista amb el qual convergeixi una CiU que abandoni definitivament el peixalcovisme autonomista. Per aconseguir-ho, el partit haurà de bastir una estratègia que combini amb prou habilitat la capacitat de diàleg i de pacte en els temes en els quals sigui possible (preferentment, per obligar-los a bescantar en el dia a dia el Partit Popular), amb una exigència radical en l'abandonament de l'autonomisme com a horitzó immediat, és a dir, sense enfonsar-se en les sorres movedisses de la gestió de la misèria. Pacte i retret hàbilment conjugats en tres anys, mil dies, que seran probablement dels més determinants de la nostra història.

Relats de diumenge (XXII). Millor no llegiu aquesta història

Montblanc

Eren set, cinc de família i dos passavolants acollits. Vivien allà on la boira feia pensar que no devia ser gaire lluny la fi del món. Almenys, els límits de la terra aleshores coneguda. Sumits en la foscor. I perquè s'hi aferraven? Simplement, era la terra dels avantpassats. En algun temps gloriós esponerosa. Per això, en honor al passat i a l'esperança, eren dels pocs que no s'havien plantejat marxar-hi. Abandonar. A la recerca de mars oberts, de països lliures, de gent honesta, desvetllada i feliç. Les cases del terme eren esparses. Autònomes però fràgils als embats dels poderosos. Eren en terra aspra de baró. A mesura que, davant de la duresa de la submissió, en successives generacions, les altres famílies havien anat marxant, la pressió del comte, de l'avi, del fill i del nét, havia anat sempre en augment. Enmig d'unes condicions de vida més i més dures, d'una petita part de la collita i el tradicional parell de pollastres havien anat passant a composicions econòmiques cada cop més oneroses. L'home de la casa, considerat valent i admirat per tots (la mare els havia deixat feia massa temps), en qui els fills renovaven cada dia la seva confiança, a mesura que la violència del comte augmentava havia anat prenent les seves precaucions.

Mesures desesperades. D'entrada, amb el fill gran, carregades al carro les provisions necessàries, cada primer dissabte de mes sortia al camí a trobar la partida de soldats de l'oficial recaptador de la seva quadra comtal. Aviat va comprovar, però, que no era només diners el que anhelaven aquells homes investits del poder de la força bruta. Arribats a un punt, les hosts del comte van començar a entrar a la casa familiar per prendre allò que els venia en gana. I els va començar a venir en gana prendre la primera filla. La tortura es repetia sovint, mentre els homes de la casa eren reclosos al galliner, tots a terra, enforcats alguns, amb l'acer de l'espasa fregant el coll, d'altres. El patiment del pare era insuportable. També la seva incapacitat de plantar cara, encara que fos morint en l'intent. Completament cec va concebre una esperança enfollida, que la resta de la família va assumir entre plors. I així, quan s'aproximava la data de retre el pagament al comte, pegava a la seva filla de forma violenta, amb l'esperança d'enlletgir-la tot el possible. Per fer-la desagradable. Inservible. I, boig de dolor, després de cada visita dels soldats, anava un punt més enllà en el procés de desfigurar-la. I així fins que un dia negre d'hivern passaren a ser sis, quatre de família i dos passavolants i el pare descobrí la filla inert, penjant del cel del galliner.

Diari d'un funcionari (VIII). Francesc, ben bé saps de què parles?

Carrer Major (Montblanc)

Avui explicaré batalletes pròpies. Que m'ho demana el cos, per poder anar als antecedents d'allò que està passant. Dit ràpid i malament, que es peten la funció pública mentre la majoria del país aplaudeix amb les orelles. Per a un suposat govern, posar als peus dels cavalls els seus propis funcionaris per a que l'opinió pública els esbudelli no sembla el més responsable. Però, en fi, ells saben més. Veureu, no porto tant temps per saber-ho del cert. I, a sobre tinc, una memòria molt etèria. Fa només uns anys que vaig guanyar les oposicions a l'administració. Abans, durant gairebé deu anys, com tants d'altres abans i sobretot ara, jornades maratonianes de treball precari esforçant-me per consolidar una posició professional. Feina i estudi, molts dies, en jornades d'entre onze i dotze hores. Les condicions laborals dels funcionaris, doncs, envejades aleshores, no m'han preocupat gaire fins fa poc. Però crec no faltar a la veritat (algun lector funcionari veterà em corregirà) si humilment reprenc severament el secretari general i portaveu de la Gestoria, Francesc Homs, per la seva intervenció de l'altre dia, en la qual glossava les noves mesures d'encalçament contra els empleats públics. És molt lleig parlar despectivament de "drets adquirits" de forma recent (en una expressió que els mitjans afins varen reconvertir ràpidament en privilegis), per referir-se a certs avantatges que els funcionaris han anat consolidant al llarg de dècades de dura negociació amb l'administració.

Sobretot si es diu que aquells serien impensables en l'empresa privada. Ho dic, bàsicament, perquè aquest relat, sense dubte triomfador entre amplíssimes capes de l'opinió pública a les quals posa molt el tir al funcionari, oblida un element, em penso bastant important. Si comparem els "drets adquirits" dels funcionaris amb els de l'empresa privada, també hauríem de comparar-ne els salaris. Perquè, mentre els de la majoria de sectors han anat pujant, molt sovint per sobre de l'IPC, durant bona part de les dues darreres dècades, en el cas dels funcionaris això no ha estat així pràcticament mai. Evidentment, no tinc les dades a mà ni temps per buscar-les, però em sembla molt i molt que, abans de la primera rebaixa directa del salari, la pèrdua de poder adquisitiu ja havia estat sagnant durant decennis. En la negociació col·lectiva, els funcionaris havien aconseguit com a contrapartida a l'acceptació d'aquesta degradació sistemàtica de les seves condicions salarials algunes compensacions en forma de tiquets restaurant, hores de lliure disposició, fons d'acció social, premis per antiguitat o aportacions a plans de pensions als bancs amics. Tot això que justament ara hàbilment es presenta com a "privilegis". Si és que en Francesc Homs (tant de bo, no), l'altre dia, sabia exactament de què estava parlant, m'estalvio els qualificatius.

Diari d'un funcionari (VII). De sacrificis, privilegis i caradures

Catedral de Tortosa

La mística del Gran Timoner s'eixampla dia a dia, empesa pel seu innegable èxit electoral i les lloances, plenes d'enamorament liberal, dels mitjans afins. Un acte de valentia, de veritable govern, de lideratge. Així han qualificat alguns la segona ofensiva de l'actual Gestoria contra les condicions de treball dels empleats públics. Sembla que és senyal de gent valenta optar per encapçalar amb il·lusió la rampinyada, més que no pas defensar el país i la seva gent de la depredació, plantant cara des del primer dia a l'espoli sense pietat al qual se'l sotmet. És de valents massacrar els teus i alhora mirar cap a una altra banda davant dels qui et roben. És de valents pactar amb els que fins i tot ens neguen ara el fons de competitivitat a favor del qual havien votat abans del 20-N. Ara, perquè toca, als funcionaris se'ns demanen nous sacrificis. Un nou esforç. La llicenciada Ortega fins i tot ens diu que sabem que podem fer més. El portaveu Francesc Homs, que vivíem per sobre de les nostres possibilitats (sense aclarir si es refereix a abans, o després del lladronici). I, tot i la sensació punyent que l'administració ha trencat unilateralment el contracte que ens unia, alguns fins i tot estaríem disposats a fer més per menys, sinó fos perquè en arrencar a córrer en el nostre esforç renovat podríem prendre mal.

M'explico. No pas com a conseqüència d'una estrabada muscular, sinó donant amb tot el cos a terra després d'una sorollosa relliscada. Perquè el nostre terra, el de l'administració pública que governa el Gran Timoner és ple d'autèntica merda. Pudenta i amb mosques. Moltes mosques. Estaria bé que els qui diu que ens manen miressin cap avall i observessin amb certa atenció el seu entorn més o menys immediat. Les proximitats de l'altar on serà sacrificat el funcionari al servei del país. Perquè, la veritat, valorar l'expectativa d'una rebaixa del teu salari mentre t'assabentes que determinats alts càrrecs han vist augmentat el seu just després de la victòria convergent fa mal. Saber que un altre treballador els fitxa d'entrada i sortida per a què facin l'horari que els surti dels nassos. Constatar que no dediquen ni una hora diària, quan hi són, a la feina per a la qual cobren amb dedicació exclusiva. Veure que ingressen complements per desplaçament d'una determinada localitat en la qual fa anys i panys que no hi viuen (si és que vivien quan van començar a cobrar-los). Si tot això és així per a determinats directius de la Gestoria, amb quins sants pebrots es pot demanar als funcionaris de peu que acceptin un nou sacrifici pel país. Senzillament, els hauria de caure la cara de vergonya. Ara, han decidit trencar unilateralment el pacte i milers de funcionaris pendran, prendrem nota.

Després del 20-N (II). CiU: acabat l'escalfament, comença el partit

Seu de CDC (Barcelona)

No seré gens original si remarco l'efecte curiós que va provocar a casa meva l'estampa dominical de les masses concentrades davant l'Hotel Majestic de Barcelona corejant un dels principals líders unionistes del país al crit d'independència, independència! No hi ha dubte que, novament, un bon grapat d'independentistes del morro fort i la immensa majoria dels fredolics (en terminologia feliç d'en Salvador Garcia-Ruiz) han optat per dipositar la seva confiança en Convergència i Unió. Encara que el seu vot hagi servit per falcar en el lideratge d'Unió un dels més notables representants de l'establishment autonomista. Francament incomprensible per a observadors maldestres com aquest que escriu. Efectes col·laterals, diran. I serà veritat si s'avança en el terreny decisiu. I sinó, serà un autèntic frau i la seva actitud, lamentable. Un error històric del sobiranisme. L'enèssim. Però, tranquils, que ara, finalment, va de veres. Comença el temps en el qual la federació nacionalista haurà de desvetllar, finalment, les seves intencions. Gairebé tres anys per davant sense convocatòries electorals. Dos anys fins a la renegociació del sistema de finançament acordat en 2009.

Per començar (en parlarem aquests dies amb més profunditat sobre l'exigència de sacrificis) hem viscut la fortor que es desprèn d'una segona onada de retallades prèvia a qualsevol moviment, ni tan sols merament teatral, en favor del concert econòmic. La temptació de seure durant els propers anys i lamentar des de la butaca de la gestió autonomista la majoria absoluta del Partit Popular és forta. Molt forta. Fins i tot gent preclara com en Vicent Partal li diu governar a aquesta gestió de la misèria. Ara, en l'immediat futur, veurem si el nostre Gran Timoner hi cau o no de quatre grapes. Abans de fer-ho, hauria de valorar la situació. Observar els darrers moviments a Catalunya, l'Estat espanyol i Europa: els lideratges duren poc, molt poc. S'esvaeixen arreu empesos per la força irresistible de l'huracà de la crisi. O obté fruits per lliurar a la part significativa del país que ara li fa confiança o el seu lideratge caurà cap avall amb el mateix impuls vertiginós de l'ascens. Del hat trick a una severa derrota a casa. I de moment, cal dir-ho, amb la negociació en mans de Josep Antoni Duran i Lleida, gestor dels darrers trenta anys d'autonomisme al Congrés dels Diputats espanyol, la cosa no pinta gens bé.

Sí, sí, més fort, més fort (i amb il·lusió)

La mirada del Gran Timoner presagiava els fets. Braços estesos davant del faristol, ulls clucs orientats a l'horitzó, just abans de començar la seva intervenció triomfant a l'Hotel Majestic. La nit de la gran victòria. Aquest és un país madur, va dir. I, en expressió popularitzada per Berto Romero, zaaasca! No sabia que el masoquisme era un senyal tan clar de la saviesa acumulada pels anys. Sembla que sí. Volíem més i més tindrem. Més fort. Més canya. Dos dies després de les eleccions espanyoles, quan un servidor esperava candorosament una compareixença pública a bombo i plateret del president Artur Mas per anunciar, calendari i terminis màxims en mà, solemnement, les passes que conduirien a posar damunt la taula del nou president espanyol, ja sense demora (perquè ens dessagnem), la fi de l'espoli, del robatori colonial al qual som sotmesos. Just en aquell moment, compareixia però per anunciar una segona ronda de retallades, novament brutal, que abasta des dels preus públics, passant per l'aigua, fins al salari dels treballadors al servei de l'Administració. Una pluja encara indeterminada però que cau sobre terra inundada. Que precaritza milers de famílies. Que posa contra les cordes la capacitat de consum de molts (i com coi aguantaran els productors? I qui comprarà alguna cosa?).

Tot plegat, sense una sola mesura adreçada a la reactivació econòmica. Tot mentre el govern de la Gestoria (massa ocupat, veig, en la pràctica generalitzada de l'amiguisme i el nepotisme més immoral com a forma d'accés a l'ocupació pública) no mou ni un sol dit per acabar amb el dèficit fiscal, la nostra xacra principal. La que està rossegant el país per dins fins a corsecar-lo completament. Tot, mentre el PP d'allà anuncia des del primer dia que l'espoli es mantindrà en els mateixos termes, d'entrada, fins el 2013. Mentre el PP d'aquí dissimula, amb un immens somriure de silicona, des de les butaques pactades amb la coalició governant. Tot, mentre els companys de feina et parlen dels fills propis o dels coneguts emigrats a l'estranger, tot just acabats de formar. Ell és així. És un gran home. Un veritable estadista. El país ho acaba de demostrar i el Gran Timoner, auscultat l'oracle popular, interpreta ben bé el seu missatge. La gent en vol més. Més i més. I encara sort que, per responsabilitat, sense populisme, ha esperat a després del 20-N per anunciar-ho perquè, del contrari, la maduresa del poble català l'hauria impulsat fins a superar els 25 diputats de la Chacón en 2008. Ens va la canya. Volem més i més. Fins arribar al moment en el qual s'acabi l'últim bri d'oxígen a la bossa que ens tapa el cap. Fins a la destrucció total del nostre país per aquells qui més diuen estimar-lo. Us felicito fills. A tots, líder, militants i votants.

Després del 20-N (I). Una lliçó a la subordinació del PSC

Costa Brava

Pensava que només Esquerra gaudia (és un dir) d'aquesta capacitat d'autodestrucció. Els resultats obtinguts diumenge pel PSC cal qualificar-los de veritablement catastròfics. L'obra pòstuma de la Banda dels 25. En només quatre anys han aconseguit transitar des dels millors resultats de la història en unes eleccions generals (amb els de 1982), als pitjors des del 1979. Una castanya còsmica. Semblant moviment oscil·lant en l'abans anomenat oasi català té mèrit. Se suposa que, dels resultats d'ahir, el partit dels socialistes catalans hauria d'extreure alguns ensenyaments per encarar el seu complicat futur. El lideratge que cal construir i consolidar a partir del congrés del proper mes de desembre haurà de triar, en definitiva, entre més PSOE, amb els coneguts posicionaments espanyolistes fins ara majoritaris a la cúpula del partit, o més vida pròpia i acostament al sobiranisme creixent que impregna tots els àmbits socials del país. A mi em sembla evident que l'ensulsiada socialista de les tres darreres convocatòries electorals té una connexió claríssima amb la submissió total del PSC als dictats de Madrid, fet que ha acabat per inhabilitar-lo completament (més enllà de campanyes increïbles) tant des del punt de vista nacional com del social.

Diumenge passat l'inqüestionable perfil PSOE dels candidats, de la Carme Chacón a la Teresa Cunillera, passant per Francesc Vallès i Daniel Fernández, ha acabat com ha acabat. Que cal encetar el camí de l'emancipació del PSOE sembla, doncs, prou clar. Fem, sinó, uns quants números: és ben fàcil percebre una diferència territorial notable en els resultats (arreu dolents) del PSC. A partir d'una desmobilització segurament a tot arreu molt important, les caigudes més pronunciades no es produeixen a les poblacions on la vella immigració espanyola té més pes (a favor del PP), sinó a les de la Catalunya interior (a favor de CiU). Si ens fixem només a la província de Barcelona, la capital fa de frontera, amb un descens del 39,9%: per sota, poblacions com ara Cornellà de Llobregat (30,8),  l'Hospitalet (32,7), El Prat (33,5), Viladecans (34,4), Sant Adrià de Besòs (37,3), Sabadell (37,7) o Rubí (38,8). Netament, per sobre, poblacions mitjanes de composició més catalanista: Mataró (43,8), Vilafranca del Penedès (44,1), Sitges (46,9), Manresa (47,7), Cardona (47,9), Berga (48,1), Igualada (49,6), Sant Cugat del Vallès (49,8), Moià (52,5), la Garriga (54,6), Alella (54,8), Vic (56,5) o Gurb (66). Conclusió senzilla: ara, més PSOE o més Catalunya?

20-N: una lectura ràpida i optimista

Ja està. Hem sobreviscut a les darreres eleccions espanyoles de la nostra història. Els resultats a Catalunya no han estat exactament els esperats i les tendències amunt i avall dels uns i dels altres, finalment, s'han accentuat més del previst. La primera consideració fa referència al notable descens de la participació a Catalunya, d'un 4% aproximadament fins a deixar a casa una tercera part del cens. La pèrdua d'efectius de la Banda dels 25 ha estat molt i molt remarcable: s'esfumen la meitat dels vots socialistes i fins a 11 escons. Potser prou catastròfic com per forçar una catarsi total (a més de deixar Chacón personalment ensorrada). Els resultats de CiU, atesa la desastrosa campanya realitzada i els previsibles primers efectes del desgast del primer any de gestió sota la crisi es poden considerar molt notables, amb l'alegria d'obtenir la victòria per primera vegada a la història en unes espanyoles i sumar més d'un milió de paperetes. Els resultats del Partit Popular a Catalunya, en canvi, hauran estat prou decebedors per als dirigents del partit: amb el millor context possible, resten netament per sota dels millors resultats de l'era Aznar al nostre país (2000), sota el lideratge de Josep Piqué.

A Catalunya, la millor notícia, les forces subordinades orgànicament a les ordres dictades des de Madrid han caigut significativament, dels 33 escons del 2008 als 25 d'ara. Són els pitjors resultats històrics del dependentisme juntament amb les convocatòries del 1989 i el 1993. Pel que fa l'independentisme, cal considerar un veritable èxit el resultat de la candidatura encapçalada per l'Alfred Bosch (fins i tot amb un augment en percentatge de vot respecte a les autonòmiques del 2010), sobretot si tenim en compte que fa només sis mesos era en risc seriós la simple representació republicana al Congrés espanyol. Es tracta, cal no oblidar-ho, de repetir el segon millor resultat d'ERC en unes eleccions espanyoles des del 1979. Amb, però, el sabor agredolç d'allò que hauria pogut ser sense la revolta de l'aparell gironí d'Esquerra que va desplaçar en Quim Torra de la llista provincial (un gravíssim error, que potser costarà l'escó). I, sobretot, en el cas que l'independentisme català hagués concorregut amb unitat estratègica a aquestes eleccions (grup parlamentari a Madrid?). Sobretot si tenim en compte que l'augment de l'abstenció i del vot nul ha estat força significatiu.

P.S. Ah, i moltíssimes felicitats al nou diputat nacionalista valencià!

Estaaaaà beeeeé, hi anireeeeé...

Sabeu que no volia. Que com més gran et fas, més costa tornar-te a il·lusionar amb les coses. És com si el material que som, deformat per l'ús, tingués cada vegada més dificultats per recuperar la seva càndida forma inicial. Els cops rebuts han estat massa forts com per oblidar-los de la nit al dia. Han deixat senyal. Sabeu que m'havia fet a la idea que ja no em caldria tornar a votar en unes eleccions espanyoles. Crec sincerament que tenim molt poc a fer a Madrid, més enllà del numeret. Els espanyols hi fan la seva i nosaltres ens hem de fer forts aquí, fins a derrotar l'autonomisme en un nou 14 d'abril. Però han passat molts mesos i s'han sentit moltes veus plurals que respecto i aprecio, des del sorgiment del debat sobre la conveniència o no d'una abstenció independentista a les eleccions d'avui. Mesos que han coincidit amb un canvi de cares important en la direcció del principal partit independentista del país. També, temps que ha posat una vegada més de manifest l'endèmica incapacitat dels millors dels nostres per posar-se d'acord en l'ordre de batalla. Ves què hi farem. És el que tenim.

I poc a poc la meva posició inicial s'ha anat esquerdant. Apassionat com sóc de la política, no he fallat ni una vegada a les urnes des de que vaig fer els divuit. I passa que moltes veus de la blogosfera independentista han anat prenent partit i ho han fet majoritàriament per l'opció de la candidatura que encapçala el bo de l'Alfred Bosch. I passa que no m'identifico massa amb els excessos de virulència contrària d'algunes de les veus que han quedat a l'altra banda del camí defensant el vot nul o l'abstenció. I passa que la meva dona veig que ho té claríssim. I passet a passet m'he anat acostant a l'urna. Però, evidentment, sense cap mena de passió. Amb un vot, en el pitjor sentit de la paraula, merament funcionarial. Crec que el títol de l'apunt és prou gràfic: estaaaaà beeeeé, hi anireeeeé. Potser, també ho faré una mica perquè, després d'anys de votar de derrota en derrota, alguna cosa em diu que aquesta vegada m'enduré una petita alegria avui entre les vuit i quarts de deu del vespre. I demà, crisi brutal i PP desfermat. Comunitat autònoma del no, autonomisèria, factoria d'independentistes. El país cremant en un infern, sí, però potser més a prop del cel.

Fal·làcies tan semblants, d'ara fa noranta anys



Josep Puig i Cadafalch

Entre la correspondència rebuda per Josep Puig i Cadafalch durant la seva etapa com a president de la Mancomunitat (1917-1924), es conserva una carta datada el 8 de juny de 1921 i rebuda d'un ardent espanyol resident a l'Argentina. No puc deixar de compartir-la en aquest dia, dit de reflexió. He trobat que ben bé aprofita tota. Especialment, pel seu argumentari relatiu al pes electoral de l'espanyolisme a Catalunya: un segle més tard, els mateixos miratges sobre la suposada supremacia de l'espanyolisme que estem vivint en les hores prèvies i que ens repetiran fins a fer-nos mal les oïdes des del proper diumenge a les vuit del vespre. Deixeu-los dir, ja s'ho trobaran. I em penso que no caldrà esperar pas deu anys com aleshores. Aquí la teniu, reproduïda gairebé sencera: "!Vaya hombre! Usted por lo visto está formado a prueba de procesos y sopapos. Siga, siga, queridísimo señor, adelante con los faroles, que por ese camino algún día le han de levantar un monumento, aunque sea en los cuernos de la luna. En Cataluña no se lo han de levantar, porque Cataluña es española, entiende, caballero, española por tradición y por la historia y no ha de permitir sobre su suelo un monumento a un separatista ridículo y desagradecido. ¿Con que usted ha dicho en su último discursito a que me voy refiriendo que Cataluña ha probado suficientemente su capacidad y voluntad para gobernarse por sí misma libre e independiente? No, ilustre y obcecado catalanista: no ha probado eso nunca.


Usted sabe bien que los catalanistas forman una ilustre minoría dentro de la representación catalana en las Cortes españolas. Entre la Unión Monárquica, presidida por don Alfonso Sala, los republicanos lerrouxistas, algunos jaimistas y uno que otro independiente suman más de treinta diputados españolistas; y usted, que pretende arrogarse la representación íntegra de Cataluña, son unos diez y seis. Así pues, son una minoría dentro de la oposición catalana. Por eso, siempre que ustedes, so ridículos, dan el espectáculo de una manifestación bochornosa en contra de España, inmeditamente les tapa la boca una contramanifestación españolista, formada por elementos genuinamente catalanes. Vayan pues, a fuera, a formar esa república, en que usted será primer presidente (¡qué gusto!) a otra parte. Dejen el suelo catalán en poder de su legítimo dueño que es España, entiende, testarudo, obcecado, España. Así lo decide la Historia y la voluntad del pueblo catalán en mayoría por voz de sus representantes." Conclusió: oi que els d'ara no són gens originals?

El famós govern dels tècnics

Edifici Fòrum (Barcelona)

No sóc gens original si recordo el fet que, darrerament, dramàticament, són els mercats els qui posen i treuen governs, amb una Espanya en fallida tècnica. Quan més democràcia s'exigeix des del carrer, més dubtosos esdevenen els corrents de fons de la política real a Europa. Per quedar ben desorientat. La cancellera Merkel sembla limitar-se a aplicar les pressions necessàries per acabar de decidir les víctimes (que també són molt i molt culpables) a fer-se l'hara-kiri definitiu. Com no podria ser d'una altra manera, els mitjans de comunicació dediquen hores i hores a informar i opinar sobre el tema. Fa mesos que, cavalcant sobre l'esperit dels indignats, és norma arreu entre els opinadors carregar contra els polítics (com si ells, advocats, periodistes o mestres fossin millors) i clamar per un govern dels tècnics. Ara, amb Lukàs Papadimos a Grècia i Mario Monti a Itàlia, la tesi no ha fet sinó confirmar-se. He de confessar que en aquesta jugada a mi em sembla que hi ha gat amagat. Perquè sempre i arreu s'aplica al govern, al que sigui, un criteri de fons ideològic. Que fins ara no era altre que aquell que, encertadament o equivocada, els ciutadans havien triat. Naturalment, a hores d'ara ho fan amb un sistema electiu tancat i bloquejat absolutament deficient des del punt de vista democràtic, però és el que hi havia. I ara ni això.

Aquesta tendència creixent a clamar insistentment per un govern dels tècnics (la paraula totèmica) em fa molta gràcia. Serà per un govern dels tècnics de determinada tendència (la que volen ara els mercats) que suposadament imposaran als polítics, no? Perquè de tècnics n'hi ha molts i de tots colors. Us proposo que us imagineu sinó un consell de ministres del futur estat català (no faig hipotèsis amb l'autonomisme, als cadavers se'ls enterra) format per vuit tècnics de prestigi. Atenció, que la cosa seria divertídíssima: Germà Bel, Andreu Mas-Colell, Vicenç Navarro, Santiago Niño Becerra, Xavier Sala i Martín, Gonzalo Bernardos, Antoni Castells i Miren Etxezarreta. Seria la bomba. Ara, voleu dir que prendríen un sol acord tècnic? La prova que ni els mercats es creuen aquesta fal·làcia dels tècnics és la velocitat a la qual les constants vitals de l'economia grega i italiana han tornat a caure després dels canvis de govern. El mateix que passarà a Espanya el 21 de novembre faci Rajoy o no un govern de perfil tècnic o polític. Després de la borratxera, els populars necessitaran un bon cafè per distingir atinadament la vermellor de les borses i del deute espanyol als mercats internacionals.

Quan la Brigada li diu esquizofrènic al país

Pany de muralla (Montblanc)

És molt vell. Però també del tot pertinent recordar aquell acudit del conductor que es queixava, tot anant per l'autopista, que tothom semblava haver embogit circulant en contradirecció i que només ell, de tots els conductors que havia vist durant el matí, conservava la calma i el sentit correcte. I és que els millors usuaris de camises de força del país, no paren aquests dies de dir-li esquizofrènic al personal. Ja sabem que la Família és d'en Duran. Però molt d'en Duran. Sinó des del 1979, ben segur des del 1982. Que ho donarien tot per en Duran. El seu seny. El seu ordre. El gran instrument per perpetuar-se amb l'ara trontollant negoci de la dependència. Resulta que aquests dies, als qui més han treballat des de la mort del dictador perquè ens empassem el gripau de la dependència via encaix harmònic amb Espanya, els sap greu que la gent a Catalunya voti el Partit Popular. I diuen als seus conciutadans catalans esquizofrènics, perquè les enquestes sobre la independència que ells ja no publiquen van disparades i alhora la dreta espanyola obtindrà a Catalunya els millors resultats de la seva història (recent).

Com passa això? Ben segur, per molt diversos factors. Però un de fonamental, de substrat, de fonamentació ideològica persistent, és la constant pedagogia autonomista de la Família. Ens volen dins Espanya. I si ets a Espanya, cada quatre anys se celebren eleccions generals. I si ets a Espanya o governa el PSOE o mana el PP. Sí, ja sé que hi ha també l'opció testimonial de votar llistes no sucursalistes per tocar una mica allò que no sóna. Però, ja ho sabem després de trenta anys, fan el trist paper que fan. Al final, en el salvatge bipartidisme imperant al Congreso de los Diputados, o manen els vermells o manen els blaus. I davant d'aquest panorama, hi ha centenars de milers de catalans que voten qui prefereixen que governi de veritat dels dos. És a dir, es limiten, majoritàriament, sense passió (els que no es queden a casa) a respondre directament la pregunta que se'ls formula cada quatre anys. Aquí l'ùnica esquizofrènia existent és la d'obligar-los a votar, alternativament, ara a unes eleccions al Parlament de fireta del seu país, ara a la cambra de representació (abans de la crisi) sobirana de l'estat que els ocupa. Ara, fent-los concebre esperances de llibertat amb programes nacionals, ara assistint al debat on Catalunya no existeix entre el PSOE i el PP. Aquesta és la veritable esquizofrènia. La que els que tant la critiquen no volen trencar d'una vegada amb l'únic tractament de shock que tots sabem que és inevitable.

Aquest diumenge, ajudeu CiU a fer història

Seu de CDC (Barcelona)

De debò de debò que havia escrit aquest apunt abans de la celebrada intervenció d'Oriol Junqueras a Mollet. De vegades, et veus superat per la realitat. Sense dubte, la federació Convergència i Unió és cridada a fer història al nostre país. A esdevenir una part fonamental de la solució a tres-cents anys de dependència que van quedar fora de tota lògica moral i política des del mateix 12 de setembre de 1714 i de qualsevol contraprestació econòmica des del 1986, data de l'entrada d'Espanya a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea (i, per tant, de l'inici de l'obertura del mercat espanyol a tots els productes europeus en igualtat de condicions). Aquest diumenge s'obre l'oportunitat que tots els bons patricis els ajudem a fer el pas que necessita el nostre país, a hores d'ara immergit en l'autonomisèria que gestionen (i que, insisteixo, sí, sí, mata persones i el país). En el clàssic recurs desesperat, de manual de candidat a qui no li van bé les coses, Josep Antoni Duran i Lleida ja ha anunciat que serà, probablement (ai, ai, ai), la seva darrera legislatura. I entre tots hem d'ajudar-lo a que compleixi la seva paraula. Segons sembla, a Unió Democràtica de Catalunya es basteix de fa temps una alternativa al seu lideratge històric (per la durada, no pas pels resultats): un lideratge independentista, naturalment.

Si voleu ajudar CiU a fer història, quedeu-vos a casa, voteu nul o independentista, però no regaleu ni un sol vot sobiranista a l'hores d'ara embogit Josep Antoni Duran i Lleida. De moment la cosa va força bé: ja ha hagut de demanar perdó mitja dotzena de vegades pels seus excessos verbals. Un resultat catrastròfic del franjolí ens assegura la fi (sobtada o per etapes, però en tot cas inevitable) del seu lideratge ininterromput des de fa tres dècades al capdavant d'UDC. I  un partit democristià comandat per independentistes, remourà un obstacle important, farà pedagogia i ajudarà a confirmar una CiU que camini, finalment, decididament pel camí de la independència, inclosa al programa de la federació el 2014. Serà una baula més, juntament amb el sonor fracàs del pacte fiscal, en la pesant cadena que ha de portar en pocs mesos a la presa de decisió, col·lectiva i definitiva, del caràcter inajornable, de la necessitat urgent de la nostra plena sobirania. Així de simple. Si voleu que CiU faci història, el proper diumenge, no voteu Duran i Lleida. És una exigència de dignitat nacional, però, sobretot, una aposta pel nostre futur lliure.

Enquestes, independència i biaixos

Manifestació de l'11 de Setembre de 2011 (Barcelona)

La setmana passada els mitjans van passar discretament per sobre de la publicació d'una nova enquesta interessant. En concret, del Sondeig d'Opinió anual corresponent a 2011 de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials adscrit a la UAB que, si no vaig errat, preguntava també per primera vegada (com el del CEO de la segona onada de 2011) sobre un possible referèndum d'independència a Catalunya. A partir d'ara el trobareu enllaçat també a l'apartat d'enquestes d'aquest bloc. El resultat és novament categòric, amb un 41,4% de vots afirmatius i un 22,9 de contraris en resposta espontània i un 25,5% d'electors afirmant que no votarien. Sobre el total de vot efectiu decidit (prou alt, del 65,3%), els partidaris de la independència assoliríem la cota del 63,4%. Els resultats d'aquesta enquesta consoliden els que es vénen publicant des de fa aproximadament dos anys, amb una tendència al creixement permanent de l'opció secessionista. En la franja dels més joves (18-24 anys), a més, amb un vot efectiu decidit encara superior, el sí s'enfila fins el 69% del total. Com en el cas del CEO, a la recerca de tècniques culinàries d'elaboració, els més experts podran alegar, però, novament un problema d'esbiaixament de la mostra a favor dels sectors de l'electorat més sobiranistes.

Tot i que tinc una certa prevenció a l'ús acrític de les dades de record de vot com a factor de correcció a la cuina (la gent sovint no recorda o sobretot recorda interessadament), he fet els números pertinents pel que fa a aquesta enquesta i, efectivament, existeix un biaix en el sentit esmentat. Pel que fa al record de vot a les Autonòmiques de 2010 el sobiranisme està sobrerepresentat en un 6,6% i pel que fa a les Generals de 2008, les forces dependentistes estan infrarepresentades en un 10,9%. Ara bé, el fet que aquest biaix de la mostra es vagi repetint enquesta rera enquesta, potser respon també al caràcter més o menys creixent del prestigi social de les opcions sobiranistes i dependentistes, més que no pas a la realitat del vot dels interessats. I això ja és prou significatiu. Com ho és, si parlem d'enquestes, el fet que, després d'una etapa d'una forta afició informativa, els dos grans mitjans de l'establishment autonomista no hagin tornat a publicar (si no m'ha passat per alt) enquestes sobre el resultat d'un hipotètic referèndum d'independència, respectivament, des del juny (El Periódico) i el juliol (La Vanguardia) de 2010. Serà, sospito, perquè els resultats que deuen tenir damunt la taula no es deuen poder maquillar ni amb la millor de les tècniques d'esferificació de la cuina autonomista.

Una estructura per desviar diner públic

Des de que va començar la crisi, els Borbons s'han ficat sota l'aigua. No és que se'ls hagin menjat els taurons, ni molt menys. S'amaguen a palau. Alguna escadussera notícia relativa a la reducció de les seves despeses i poquíssimes declaracions o aparicions públiques a través dels mitjans (amb l'excepció del cap de setmana anual desenfrenat a Abu Dhabi, quan sa borbònica majestat s'ajunta amb tots els admirables sàtrapes del Golf Pèrsic). En termes generals, com si no hi fossin. El mateix blindatge de sempre. Ara toca fer-se el mort, no sigui que, posada la gent a repartir responsabilitats, acabin rebent. En temps d'indignats i de descontentament popular contra els poderosos, exhibicions les justes. Em ve al cap la imatge clàssica de pel·lícula d'aventures en la qual el fugitiu utilitza una canyeta per poder respirar i passar completament desapercebut, submergit en les aigües tèrboles del riu mentre els seus perseguidors passen de llarg. Aquests dies, l'estratègia sigilosa acaba de saltar pels aires, indesitjablement ventada pels mitjans, amb la confirmació per via judicial de la possible imputació del duc de Palma, Iñaki Urdangarin, en una de les ramificacions del cas Palma Arena. Un cas lleig, però lleig.

Encara que el blindatge constitucional que van rebre el 1978 fa les seves posicions de privilegi pràcticament inexpugnables, històries com aquesta, sense posar-los en risc seriós de perdre la poltrona, poden si més no deteriorar considerablement la seva imatge (a més de mantenir en l'exili nordamericà una part de la família). Si el prestigi dels polítics és a hores d'ara el més baix de les darreres dècades, el de la família reial pot anar al darrere. De fet, acaben de suspendre per primera vegada a la història en la valoració dels ciutadans espanyols a les enquestes del CIS. Ara que, la veritat, tampoc no sé veure una diferència massa important entre les virtuts públiques que els han estat sempre reconegudes per l'establishment i els negocis privats revelats ara (i coneguts segons sembla per gairebé tothom de fa temps). Segons sembla, s'acusa al duc de Palma de muntar una estructura operativa amb l'objectiu de desviar notables quantitats de diner públic per al seu gaudi particular. Òndia, i que és exactament el gran negoci de la monarquia a principis del segle XXI, sinó precisament això, però amb un vernís de legalitat mai no contrastat en un debat públic obert i transparent. Normalment, la immundícia genera immundícia. I el senyor duc no ha fet més que aprendre del senyor rei. És el seu alumne més avantatjat.

Fragments escollits (XII). És l'Estat qui fa la nació.

"Podríem dir que la història els ha obligat a ser estats abans de ser països. El cas paradigmàtic seria el dels Estats Units, en què s'aprova una declaració d'independència on no es parla en cap moment de nació, tret d'una clàusula que explícitament cita la nació anglesa contra la qual lluiten. L'omissió no és de cap manera casual, perquè els nord-americans defugen el dilema de la consciència nacional. No els convé gens: la seva pugna té a veure amb la llibertat i els impostos. Igual que Jesucrist era jueu, els ianquis eren britànics. Quan es van revoltar ho eren, i després de formar un estat nou de trinca molts ho van continuar essent fins a la mort. Culturalment, podem dir que encara ho són avui. Si el 1776 els haguessin fet aquella ridícula pregunta que surt a totes les enquestes catalanes (Vostè que se sent: més espanyol, més català?), segurament els resultats haurien estat molt lamentables, perquè fins molt endavant, els colons nord-americans es van considerar súbdits de Jordi III, parlaven l'idioma anglès i professaven les religions d'Anglaterra, tenien les arrels i la família a la Gran Bretanya... I per sentiment no volien la independència, en tot cas s'hi van veure empesos.

Sabem que Nova York era una població molt unionista, que la majoria dels propietaris de Manhattan eren monàrquics conveçuts, que quan van entrar-hi els casaques roges van ser aclamats, que els presoners rebels eren xiulats, esbroncats i apedregats, i que la multitud els cridava 'A la forca! On és Washington? A la forca!' El general Washington, quan va recuperar la ciutat, va estar a punt de cremar-la per desafecta; el Congrés no li ho va permetre. La va tornar a perdre de seguida i, de fet, ja no la va recuperar militarment. Nova York va ser nord-americana gràcies a un tractat de pau. Si la independencia no era una causa de consens, a Nova York o a Boston o a Richmond, encara menys ho era la inexistent nació nord-americana. De fet, fins a la cèlebre constitució dels Estats Units, aprovada després de la guerra, ben bé deu anys després de la independència, els pares de la pàtria no van tenir clar si d'aquella criatura política n'havia de sorgir una nació o tretze de distintes, corresponents a les velles colònies. Certament, la concepció dels Estats Units va ser un part complicat, i es pot dir que la sobirania va arribar abans que la identitat."

Font: Alfred Bosch, I ara què? Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2011, p. 47-48.

Retiren l'espot en el qual el PSC demanava perdó

Limitadet, limitadet com  sóc, al final crec que l'havia entès. En ple procés de descomposició accentuat al llarg de les darreres tres conteses electorals, la infiltració dels adversaris a les files del PSC sembla molt notable. Fins i tot a la política de comunicació en campanya electoral, durant tants anys modèlica per la seva efectivitat. Són tants els errors acumulats ja aquestes setmanes pels dos grans a Catalunya (amb les provocades pels nerviosisme desfermat d'un Duran mig embogit), que el proper 20-N el PPC no caldrà ni que baixi de l'autocar. M'ha costat, però al final crec que he entès el darrer espot que tanta polèmica ha provocat i sobretot, que tant ha irritat la coalició governant. L'he sabut interpretar, just en el mateix moment en el qual els socialistes catalans decidien retirar-lo de la circulació. Ara hi veig clar. D'entrada, cal remarcar que era molt més bo que el primer, un exercici en blanc i negre de culte a la personalitat de la líder certament incomprensible, atès que no és la candidata a la presidència del govern espanyol (ni viu a Catalunya).

I aquest segon era en realitat, finalment (ja tocava), un espot d'assumpció total de responsabilitats. El PSC (també conegut per PSzzz, gràcies a aquell mític cartell de l'apoteòsica Manifestació del 10 de juliol), semblava, havia decidit admetre finalment la seva passivitat en defensa dels interessos de Catalunya: és a dir, la causa fonamental de la seva ensorrada electoral actual. Amb aquell pacient agonitzant, ara ho tinc claríssim, els autors de l'espot volien representar el país a un pas de perdre les constants vitals, assetjat pels virus de la crisi i l'espoli. I el maniquí de la vora del llit de l'UCI no era sinó una magnífica transmutació de la Banda dels 25 dels Congrés, sempre inerts en la defensa de la vida (dels interessos) del difunt. Que voleu que us digui, per una vegada que ens expliquen la veritat, van i retiren l'espot al cap de dos dies. No hi ha dret. Perquè per molt que a l'establishment li molesti, sí, l'autonomia mata. L'espoli mata. Fins i tot pot fer passar a la història un país sencer.

També és obligatori morir en espanyol

No és cap novetat, però hi ha vegades que la repugnància que provoca la seva actitud colonial supera allò que es pot suportar raonablement, fins i tot per part de l'aborigen més submís d'aquesta part de la Mediterrània. És una necessitat supremacista que traspua innata. És superior a ells. No poden contenir el seu odi ni tan sols en les circumstàncies més extremes. No sé quin qualificatiu mereix una conducta com aquesta. M'ho vaig pensant mentre escric. Es menor encara, com la seva germana. El seu pare, funcionari, ha mort sobtadament fa només uns mesos. Disposa del corresponent certificat de defunció emès a Torroella de Montgrí, d'acord amb el model del Registre Civil general espanyol, pautat amb una numeració específica per a cada camp d'informació, que permet aïllar el contingut concret que calgui amb petítíssimes variants segons la llengua del document. Aquests dies la mare tramita per a ella una pensió d'orfandat, enmig del mar de paperassa que provoca la mort d'un ésser estimat. Acaba de rebre un escrit de la Subdirección General de Gestión de Clases Pasivas del Ministerio de Econonía y Hacienda, datat a Madrid el 28 d'octubre de 2011:

"Toda vez que el expresado documento, elaborado en lengua cooficial de esa Comunidad Autónoma, está llamado a surtir efecto en el ámbito de un procedimiento de Clases Pasivas que se tramita en los servicios centrales de esta Dirección General, y por tanto fuera del territorio de la Comunidad Autónoma, por el corriente se le requiere con arreglo a los artículos 42.5 a), 36.1 y 36.3 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre, de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común, al objeto de que aporte la traducción del expresado documento en lengua castellana. Si el documento se expidió por un organismo público corresponde su traducción a la Administración Pública instructora (srt. 36.3 de la Ley 30/1992), por lo que deberá dirigirse a la misma para obtener la traducción requerida." En resum, que o et mors en espanyol o els teus no cobren. La pregunta és senzilla: és imprescindible que l'administració espanyola que gestiona els nostres impostos continuï humiliant els catalanoparlants fins i tot després de morts? Aquests desgraciats mereixen, sens dubte, el qualificatiu que el diputat Tardà va dedicar al mal pare Peces Barba. Perdoneu, però algú ho havia d'explicar.

Per a alguna cosa varem guanyar les eleccions (CoNCa)

Monestir de Benifassà

Primera esquerda seriosa al Departament de Cultura de la Gestoria, com a conseqüència de l'aplicació de la famosa Llei Òmnibus, la concreció orgànica de l'estalvi en l'administració. Perdoneu la inocència. Pensava que allò de que CiU aprofitava la crisi per arranar pel boc gros certes coses sense plantejar-ho obertament era simple propaganda d'una esquerra a hores d'ara malferida organitzativament i desorientada ideològicament. El cas CoNCa (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), però, m'ha fet dubtar seriosament. Potser sí que aprofiten l'avinentesa per fer-hi cau i net. Allò del Pisuerga i de Valladolid. La contradicció entre el reflexionat comunicat del conseller Mascarell i les seves declaracions paral·leles carregant contra els dimissionaris m'ha semblat prou evident. És aquesta explicació confusa allò que fa ferum. Que els opinadors orgànics al servei del Gran Timoner surtin en tromba a defensar les reformes com una manera d'estalviar recursos. Per què tres finestretes diferents per a les subvencions en l'àmbit cultural, diuen? I per què, penso, no és el CoNCa l'única repartidora?

El conseller Mascarell defensa, així ho diu clarament, en darrer terme, que ell és el veritable responsable d'orientar les polítiques culturals del país. De triar què prima i com ho fomenta. Perquè així ho han volgut els ciutadans fent confiança a Convergència i Unió. Què és això de què els diners els tingui un organisme independent (els membres dels qual nomena el Parlament) i aliè al govern de la Gestoria de torn (encara que ara siguem al principi del torn). Que per alguna cosa varem guanyar les eleccions i vaig estripar el carnet d'abans. I a mi em sembla defensable, tot i que molt discutible, que aquesta sigui la via més adequada per al foment de l'activitat dels creadors. El que no s'entèn exactament és perquè es barreja la crisi al mig del debat i perquè no s'explica clarament que el CoNCa és un organisme en el qual el govern de la Gestoria no ha cregut mai, en comptes de publicar comunicats en els quals es defensa, tot fent una pirueta incomprensible, que les seves competències han estat tant i tant reforçades. En aquestes condicions, francament, hauria estat millor suprimir-lo directament i tornar al d'abans (que és el que és vol).

Indicis de desconnexió

11 de setembre de 2011 (Barcelona)

No sé si compliré finalment amb el segon propòsit (només en l'ordre temporal). És a dir, amb el de no votar mai més en unes eleccions espanyoles. El cert és que les opinions pro-participació que llegeixo a la xarxa de veus en qui tinc confiança, l'actitud barroera d'alguns (massa) ferms partidaris del nul o de l'abstenció i la bona campanya d'Alfred Bosch m'estan començant a esquerdar la decisió presa. En fi, ja veurem que fem el dia D, que encara falta (massa) temps. El que sí he complert ja és l'autocompromís de no veure el debat entre els dos candidats espanyols, tot seguint l'etiqueta de twitter #MelaBufenTotsDos. Passant olímpicament. Com ells passen d'aquest petit racó de la península. Les valoracions posteriors m'han fet comprovar l'encert de la meva decisió. Com diria la Rocío Martínez-Sampere, fins i tot els nens saben que si la cosa no va amb tu és millor no fer-hi gaire cas. I ateses les circumstàncies, he cregut advertir un procés de desconnexió en la doble direcció. No només ells van passar de Catalunya. Catalunya també va començar a fer-ho una mica d'ells.

És veritat que El convidat de TV3 és un dels programés de més audiència de la setmana, aquesta vegada amb el bo d'en Carles Reixach i la seva dona monolíngüe (ep, però que a casa facin el que vulguin, eh, només faltaria). També és cert que el bipartidisme espanyol és bastant imperfecte a Catalunya (33 de 47 escons en 2008). I que el resultat final està dat i beneït. Però m'ha cridat poderosament l'atenció el fet que, aquesta vegada, sumant totes les cadenes que oferien el famós debat, la quota de pantalla hagi caigut fins a tretze punts respecte al debat de candidats espanyol anterior i encara disset punts respecte al conjunt d'Espanya en aquest (essent el lloc on s'ha vist menys), sobretot tenint en compte que en el primer dels debats de presidenciables que es va celebrar fa anys el diferèncial va ser de només tres punts. Són (després de les enquestes del CEO), nous indicis de desconnexió. I és que, fixeu-vos si els candidats (que deuen sumar entre els dos uns setanta anys a la vida pública) toquen de peus a terra, que Espanya és en vies de petar i ells dediquen zero minuts i zero segons a parlar de l'organització territorial del seu estat. Els agafarem despistats?

D'herois anònims i cafres indentificables

Pasquí del FNC (1944)

Em sembla veure l'escena seixanta-set anys més tard, mentre agafo el tren un dia qualsevol camí de la feina. Una petita enganxina/pasquí signada pel Front Nacional de Catalunya, consigna de la resistència nacional, fixada a una butaca o a un vidre o a les parets d'un passadís d'estació: "Catalans: en la intimitat de les vostres llars conmemoreu l'11 de setembre d'enguany. Expliqueu als vostres fills o germans joves el seu significat." Ramon Hernández Francés, coronel d'artilleria. Ben segur, aquest nom no et dirà res. L'home gaudeix dels privilegis d'una trajectòria de fidelitat al feixisme: ha estat un dels membres de la guàrdia de corps del general Franco durant la seva estada com a comandant general a les Canàries. Acabada la guerra, decideix continuar en primera línia de foc, és a dir, a Catalunya, per aixafar separatistes. Atenent a la seva experiència professional anterior, Franco el nomena director de los Ferrocarriles de Cataluña, S.A.

Cinc anys després. 11 de setembre de 1944, des del seu despatx de la Plaça de Catalunya número 1 de la regió del nord-est Hernández Francés escriu del seu puny i lletra, visiblement indignat, al governador civil de Barcelona, el col·lega d'armes Antonio Correa Véglison: "Hoy al llegar a mi oficina, el ordenanza mío, español a regitabla, me dio el pasquín que adjunto, que se lo quitó al que lo estaba poniendo y además les abofeteó; el público, ni que decir tiene, se puso de parte del 'pasquín', pero mi ordenanzá valientemente ganó. Creo sería muy fácil saber la imprenta donde se tiró y algo más [...], amigo Correa, que 'ya hay que actuar' 'yo lo masco'. Ni que decir tiene que estoy a su disposición en todo y para todo y con todo cariño les abraza su afectísimo amigo y compañero. Ramón Hernández Francés." Crec veure un jove patriota fent propaganda d'amagat, nerviós, amarat de suor. I un cafre feixista al servei de l'ocupant donant-li de bufetades. I la gent comuna que s'amuntega a l'estació posant-se de part de l'agredit, "ni que decir tiene".

De com CiU construeix la nació

Mònica Querol i don Alejo

Si tu ho fas, uuuui. Jo, en canvi sempre hi trobaria un argument/excusa. Allò que era completament inadmissible esdevé ara justificable. Els afins a la coalició governant (no només ells, però sobretot ells) van martellejar l'opinió pública durant set anys sobre el drama que representava posar el govern de la Gestoria a mans d'un partit fortament depenent. Una autèntica traïció. Als pocs mesos, però, callen davant la constatació que CiU ha lliurat en safata al Partit Popular la gestió d'una part fonamental del Patrimoni Cultural del país: en concret, el que controla la Diputació de Barcelona. Se sap de fa dies, però trobo que no s'ha fet la glossa pertinent des de la catosfera. I vull insistir-hi. Imagineu-vos (però no és ficció): una part essencial de la nostra cultura a mans d'aquells qui volen destruir-la. En llenguatge tuitaire, us felicito fills. El PP controlant, entre altres coses, l'Oficina de Difusió Artística (és a dir l'impuls a les programacions d'arts escèniques locals); les polítiques municipals en l'àmbit del Patrimoni Cultural; o la Xarxa de Biblioteques Municipals.

És a dir, us els podeu imaginar a partir d'ara promocionant Boadella, recuperant les curses de braus quan el Constitucional espanyol tombi (que no trigarà) la prohibició i adquirint en massa les darreres obres històriques d'en César Vidal. Significa deixar a mans del Partit Popular el control total o parcial, entre altres equipaments, de l'Institut del Teatre o del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Construir la nació abans d'iniciar la reivindicació d'un estat, diuen, com a argument per tenir-nos uns quants anys més esperant i escalfant cadira. I ho fan així, posant excel·lents mitjans per fer-ho a mans de l'enemic. És d'autèntica broma. Però, què és això?, que dirien a l'APM. I en quines mans concretes! Les dels més ultres dels ultres. La diputada responsable de l'Àrea de Cultura de la Diputació barcelonina és des d'ara la rubinenca Mònica Querol. La lectura del darrer apunt del seu bloc, carregant contra la immersió lingüística, no pot ser més eloqüent del que significa deixar en mans d'aquesta mena d'individus, d'un espanyolisme barroer i delirant, la gestió d'una part significativa de la cultura del país. Patètic. Terrible. En patirem les conseqüències. I vetllarem per controlar dia a dia les seves malifetes.

Històries d’hotel que estimulen la imaginació

Benifallet (Baix Ebre)

Ara mateix, tal i com està el pati, en plena autonomisèria, és una gran sort poder passar uns dies de vacances (llàstima que comencen a quedar una mica lluny en el record), a pensió completa, en un hotel. El que més ens agrada des de fa anys. A una hora de casa. Sense sortir del país. Però en un altre món. És, d’entrada, més enllà d’altres consideracions menys frugals, la veritable manera de descansar, sense anar de compres, fer dinars, ni dedicar temps a la neteja. Aquells dies, compartir espai i àpats amb els altres estadants facilita un exercici divertit. Encara més si, després d’anys de repetir i de coincidir-hi amb alguns en les mateixes dates, existeix una certa familiaritat. No em refereixo a les converses de mínima sociabilitat, tipus intercanvi de tòpics d'ascensor, sinó a la diversió que, practicat en solitari o en família, es deriva de l’observació de la gama amplíssima de variabilitat dels diferents tipus humans.

L’elegant dama eslava solitària d’un any o les joves i hieràtiques russes acompanyades de la mare, d’un altre, sense parella ni pares, permeten fabricar una fàcil explicació imaginativa: sense dubte, alguna activitat poc recomanable els manté absents. Per això, només a la nit, apareix aparcat al pati un luxós quatre per quatre de matrícula ucraïnesa. La família flamenca (de Flandes), sempre amunt i avall; tres generacions, amb tota mena de relacions de parella, que només es troben cada dia per sopar. Els espanyols que resolen la crisi mundial a l’ombra d’un pi i, sorprenentment, atesos els resultats, mentre llegeixen “El País”. El nen basc que intercanvia amb l’helicòpter dels nostres (comprat al comerç xinès) la seva joguina preferida: una serra mecànica (perquè fixeu-vos que les noves generacions ja aprenen a tallar troncs). Cada dia, a l’esmorzar, nous personatges o feliços retrobaments (l'alegria que provoquen els quals els mateixos interessats desconeixen absolutament). Digueu-me tafaner, però aquesta observació, acompanyada de les dosis justes de fabulació, és una activitat que espero tot l’any. I si un dia escric una novel·la, ho tinc decidit, crec que serà una novel·la d’hotel.

Una lectura per carregar bateries

Moments d'autèntic gaudi tot llegint el darrer llibre de l'Alfred Bosch (I ara què? Barcelona: Galàxia Gutemberg, 2011, 200 p.), aquesta vegada, peça d'assaig. Quin gust algú que es fa entenedor! Primera conclusió: és un text molt recomanable per entendre l'evolució, més ben dit, la pitjada d'accelerador independentista del 2003 ençà. Salpebrat amb l'aproximació a algunes de les figures clau d'aquests anys, com ara la Mònica Sabata, en Josep Manuel Ximenis o la Muriel Casals, entre d'altres. Detalls magnífics de l'interès d'en Jordi Pujol en el seguiment del vot anticipant a la Consulta de Barcelona o del suport, amagat pel seu entorn, de Pasqual Maragall. Equànim en el judici: les misèries pròpies resten també prou reflectides. Autèntica debilitat pels paral·lelismes històrics amb la revolució americana, del qual us en faré un tast en un apunt de la sère "Fragments escollits". Alfred Bosch és capaç d'argumentar amb brillantor allò que tots els independentistes hem pensat alguna vegada: com si hagués compartit amb tots els seus lectors una llarga estona de sofà en conversa.

Si només voleu fer un tast per acabar de convéncer la vostra butxaca, en aquests moments de crisi, de la utilitat de la despesa, us en xivaré quines són les pàgines més brillants. Per la meva afició a les enquestes, la medalla de plata és sens dubte per a les que desenmascaren les trampes dels nostres enemics en la lectura de les enquestes (tan convenients en aquests dies en els quals l'establishment demana cuina amb violència), tot distingint aquells qui s'autodefineixen com a independentistes dels qui votarien independència. La màxima distinció, però, cal atorgar-la a les que expliquen l'experiència viscuda per l'autor en primera persona a la Consulta sobre la independència del 10-A de 2011 a Barcelona. Reconforta veure com creix una iniciativa genial tot i els dubtes dels propis organitzadors. Tenim un producte tan incontestablement bo, que fins i tot les nostres mesquineses no aconseguiran malmetre'l. Una lectura, en definitiva, que fa venir als pulmons una glopada d'oxigen en el nostre camí actual que puja i puja. Perquè, d'un viu cop d'ull, ens demostra fins a quin punt hem avançat en els darrers anys.

Cada dia un raig d'enginy

Jordana camí de l'exili

Per qüestions de feina he tingut el plaer d'apropar-me a la figura extraordinària de Cèsar August Jordana. Enginyer com Pompeu Fabra, dedicà els seus esforços professionals i creatius a la literatura i a la llengua, abans que la tragèdia de l'exili l'abandonés a Xile. Fou autor de la que es considera la primera novel·la policiaca en català i dirigí des del Departament de Presidència de la Generalitat republicana l'esforç per implantar un llenguatge administratiu en català genuí i eficaç. Col·laborà intensament com a opinador polític en la premsa afí a Esquerra Republicana. Si l'altra dia us parlava dels de la Guerra Civil, es pot dir que ell fou un autèntic blocaire dels anys trenta, principalment mitjançant els apunts diaris de la sèrie "Cada dia un raig" a l'Opinió. La mítica secció, per la seva intel·ligència i ironia, lloada per Mercè Rodoreda. Si en teniu ocasió, us aconsello que us hi aproximeu. Avui, per celebrar l'inici de la campanya electoral, us en faig només un tastet informal, a través de l'article publicat el 14 de novembre de 1933, per celebrar l'inici de la campanya, que porta per títol Circumcissió electoral:

"Tot esperant que parli la veu del poble el dia 19, que serà, sens dubte, copiosament històric i significatiu, no em sé estar de parlar un moment d'una dita popular en plena circulació electoral. L'altre dia, parlant d'un candidat, un aspirant a polític em va dir molt seriosament: 'Em creia que es presentava per la ciutat, però ara resulta que va per la circumcisió'. Jo em vaig creure que s'equivocava, però no vaig dir res; perquè de vegades passa que vols fer el saberut i l'esguerres. Al cap d'una hora vaig trobar el candidat. 'No et presentes per la capital?' -vaig dir-li dolçament-. 'No -va contestar-me amb un somrís-; vaig per la circumcisió'. Mitja hora més tard vaig dir a un amic meu cirabotes: ' Sabeu per on es presenta en Tal?' 'Qui, en Tal? -va dir l'enllustra desdenyosament-. Va per la circumcisió.' Aleshores vaig veure que amb això de les circumcisions em passava com amb les comparatives, que abans em creia que se n'havien de dir cooperatives. C.A. Jordana."

Diari d'un funcionari (VI). Problemes de consciència

Maquiavel

Potser no és exactament així, el que escriuré avui. Però, més enllà de l'embolcall, em penso que sí. Desgraciadament cert. No us hi perdeu, aneu al gra. Segons em confessa tampoc ara té problemes per dormir. Sempre ho ha fet com una soca. Però està nerviós. En un estat dubitatiu que no li agradaria que esdevingués definitivament vegetatiu. Vol prendre ja una decisió. Caixa o faixa. Ha parlat del tema amb la parella i amb els companys. Naturalment, tots li aconsellen prudència. A veure si ara seràs tu qui prendrà mal. També m'ho ha explicat a mi amb l'ànim de recavar més opinions. Com a resultat de la seva feina, ha conegut un cas de tràfic d'influències, de nepotisme descarat, a la Gestoria. La cosa no és arran de terra precisament: afecta de ple la conducta d'un alt càrrec del seu Departament del Govern dels Millors. Al meu bon amic, ara mateix, se'l mengen els dubtes. Total, és una informació que es basa en dades que no són públiques i que coneix com a resultat de la seva feina. Cal  fer la denúncia? Fer-ho pot deixar al descobert altres companys en situació laboral precària que podrien ser objecte de revenja?

Un funcionari públic té l'obligació de guardar secret professional. Però també de denunciar les sospites fundades de la possible comissió d'un delicte. A la recerca de respostes als nostres dubtes morals, guglem junts i acabem topant amb l'article 428 del Codi Penal vigent a Catalunya: "El funcionari públic o autoritat que influeixi en un altre funcionari públic o autoritat prevalent-se de l’exercici de les facultats del seu càrrec o de qualsevol altra situació derivada de la seva relació personal o jeràrquica amb aquest o amb un altre funcionari o autoritat per aconseguir una resolució que li pugui generar directament o indirectament un benefici econòmic per a si mateix o per a un tercer, incorre en les penes de presó de sis mesos a dos anys, multa del tant al duple del benefici perseguit o obtingut i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un temps de tres a sis anys. Si obté el benefici perseguit, aquestes penes s’han d’imposar en la meitat superior." I què creieu que ha de fer el meu amic? Tirar pel dret amb la possibilitat de perjudicar companys innocents o tolerar comportaments delictius en els seus superiors jeràrquics? Ajudeu-lo, si us plau.

PSC: entre l'infantilisme i les trampes al solitari

La picassiana Rocío Martínez-Sempere emprava l'altre dia, en una sessió parlamentària de control al Govern, aquella referència infantiloide segons la quals als papes les coses se'ls han de demanar bé. Sense adonar-se va resultar absolutament reveladora de quina continua essent l'actitud de submissió a l'ordre patern (espanyol) que ha portat el PSC als pitjors resultats de la seva història. La submissió que és consubstancial, fins ara, a la seva manera de veure la política del país. Amputats. Per desgràcia, il·lús amb esperances, veig pocs símptomes de canvi en el partit socialista, aliè a una dinàmica social a punt d'esclatar. I això que les castanyes rebudes darrerament són d'ordre estratosfèric. Com que m'estimo especialment el 25-35% dels seus soferts votants, partidaris del sí en un referèndum sobre la independència segons totes les enquestes, continuo observant les seves desesperades i desesperants evolucions. Fa unes setmanes vaig escoltar amb paciència gairebé tota l'entrevista de l'Oracle de Catalunya Ràdio a la vallenca Laia Bonet, figura emergent del partit.

I, francament, em va semblar que mantenia exactament els vells vicis que els han portat fins a la crisi actual on són instal·lats. Les trampes en l'argumentació eren tan evidents que feien envermellir. Bàsicament, perquè trencaven els marges mínims de la coherència. D'una banda, la Bonet defensava, a fi de no encarar per enèssima vegada el debat de fons sobre la relació Catalunya-Espanya, la necessitat de defugir l'ús d'etiquetes per definir els diferents corrents del partit. No volen sentir a parlar de catalanistes i espanyolistes. Acte seguit, però, defensava a capa i espasa la necessitat de mantenir amb tota la seva vigència la distinció ideològica entre esquerres i dretes, frontera que, després dels darrers mesos del pas de Zapatero per la Moncloa sota el Directori Europeu es resumeix, bàsicament, en el suport o no al matrimoni gai. Agradarà o no, però, deu n'hi do quina diferència en la claredat de conceptes amb la Montserrat Tura, convidada al mateix programa alguns dies després. Suposo que precisament per això no jugarà cap paper en el futur proper del malaguanyat partit dels socialistes catalans. Aneu fent.

Premis Brigada de Narcòtics 2011: temps de presentar els vostres candidats!

Ha arribat el moment de distingir novament els mitjans i els personatges que creen opinió que més passió han posat a la preservació desesperada del cadàver de l'autonomisme, al llarg dels darrers dotze mesos. En altres paraules, els que més s'han esmerçat darrerament a emboirar el camí de la independència del nostre país. En aquest 2011, durant el qual la crisi i l'autonomisèria arrasen sense misericòrdia una Catalunya que s'apropa als 750.000 aturats, cal felicitar-los amb especial èmfasi. Cada vegada, enmig de les retallades dels serveis públics, la seva tasca és més difícil. Com més va necessiten refinar amb més i més tones d'imaginació renovada les seves tàctiques de confusió. Recargolar els seus arguments. Està claríssim que tant d'esforç mereix un premi. Continuem, doncs, la tasca endegada l'any passat, quan La Vanguardia i Josep Cuní van aconseguir una victòria sense pal·liatius.

Durant les darreres setmanes, sovint a petició dels lectors, he anat agregant a la part fixa de la dreta del bloc algunes precandidatures concretes als Premis BN 2011. A partir d'avui mateix i al llarg de tot el mes de novembre podeu completar-les amb noves aportacions i proposar els vostres candidats fins a un màxim de tres per lector, sigui en un comentari a aquest o qualsevol altre apunt diari, o bé adreçant un missatge a l'adreça de correu granollacs@gmail.com. Preferiblement, facilitant un enllaç a l'article o al tall d'àudio o de vídeo que penseu que cal premiar de totes totes. Recordeu que les dues categories que es premien (a falta de noves propostes vostres també en aquest sentit) són les de Millor Comissaria (per al mitjà preferit) i Millor Inspector (a l'opinador o periodista dotat d'una especial capacitat narcotitzant). D'entre totes les vostres propostes seleccionarem els cinc candidats finals. La votació definitiva i oberta dels lectors d'aquest bloc tindrà lloc al llarg del mes de desembre, per començar l'any anunciant els guanyadors. Endavant, doncs!