Amb en Wert pinta negre

Wert a Intereconomía

Disculpeu-me l'acudit fàcil. Però resulta prou gràfic. A twitter, la xarxa social a la qual és tan aficionat José Ignacio Wert (Madrid, 1950), el nou ministre d'Educació, Cultura i Esports, alguns opinen que més aviat ho tenim blanc, referint-se al seu públic i confés esperit madridista. Si aquest fos el seu únic hooliganisme a mi em semblaria fins i tot bé. Però clar, se suposa que el nou president espanyol ha encarregat a aquest senyor importantíssims àmbits competencials que afecten qüestions com ara la immersió lingüística o els mal anomenats papers de Salamanca. I això sí que fa por. Si voleu fer una aproximació sintètica al seu pensament en relació a nosaltres només cal que féu una lectura breu del seu mític article de fa cinc anys ¿La historia interminable? on comprovareu la seva capacitat per donar-nos una bona cleca amb l'argument que passavem pel costat. A l'escalf dels debats sobre la Llei espanyola de la Memòria històrica, Wert posava aleshores un text de Javier Cercas com a exemple per denunciar una suposada relectura històrica de la República i el franquisme. Bàsicament, per carregar contra la primera, qualificant-la de fracàs de la democràcia.

Però l'article, a més, en el que a mi més m'interessa (perquè el debat de la memòria història és un veritable camp de mines) constata dues de les línies força del pensament del nou ministre sobre el passat i el present hispànic: una visió beatífica de la transició espanyola i la percepció dels nacionalismes peninsulars alternatius a l'espanyol com una veritable xacra per a la resta d'esperits angèlics que habiten la pell de brau. En síntesi, l'immediat passat espanyol és un veritable miracle modèlic en el qual només existeix una taca: el separatisme perifèric. Endavant i endarrera, nosaltres som els culpables de gairebé tot. Pel que fa als anys trenta del segle passat, els nacionalismes català i basc foren "fuentes de riesgo, amenaza y deslealtad para la República". En el present, el judici no és millor: volem malbaratar la meravella de la transició amb la reclamació de noves quotes de poder federal, invocant (segons ell) els falsos condicionants en els quals fou elaborada la vigent i intocable (segons per a què) Constitució espanyola. En definitiva, Espanya és gairebé perfecta i si no ho és del tot és només perquè nosaltres existim. Aquesta és la mentalitat del senyor Wert. Posem, doncs, les nostres barbes en remull.

Uuuui quan passin les eleccions...

Bossòst (Vall d'Aran)

Mentre a Catalunya assistíem a l'escenificació de la misèria extrema que ha representat el vodevil dels pagaments del mes de desembre als empleats públics, la darrera brama a l'Espanya del nou govern del Partit Popular és que encara toca esperar una miqueta més. En concret, ara és que s'esperen a les eleccions andaluses per aplicar amb tota violència les retallades catalanes. Ens hem passat mesos (em sembla que ja podem dir fins i tot anys), sentint aquella frase mítica que diu, uuuui quan passin les eleccions. I les altres eleccions. I les altres eleccions. Darrerament, clar, abans de les generals espanyoles. I quan s'han conegut les primeres filtracions del gran decret de mesures contra la crisi, aquell dels 16.500 milions d'estalvi anunciat pel president Rajoy durant el debat d'investidura, he quedat absolutament astorat. Diu, atenció, que els treballadors públics veuran congelats els seus salaris i que hi haurà una taxa de reposició zero, és a dir, que no s'iniciaran processos selectius ni es contractaran nous interins.

Si fos Iker Casillas diria el mític "yo lo flipo". Aquestes són les mesures draconianes? Ben bé ser català, a aquestes alçades, ja és de pàries, però ser, a més a més, treballador de l'administració catalana significa rebre tots els mals cops de l'espoli per partida doble. A nosaltres no se'ns congelen els salaris, sinó que es retallen i s'eliminen totes les compensacions que al llarg dels anys havien anat pal·liant la històrica pèrdua de poder adquisitiu de les nostres retribucions. Aquí no s'aplica la taxa de reposició zero, sinó que s'acomiada sistemàticament o s'obliga a reduir la jornada de tot aquell que es pot. Això és una autèntica pressa de pél. I quan t'assabentes d'algunes de les mesures d'ajust aplicades a d'altres comunitats autònomes la indignació encara puja un grau. Perquè entre les duríssimes idees implantades a Castella-la Manxa se citen l'anul·lació de la gratuïtat dels llibres de text i l'augment de la jornada laboral fins a les 37 hores i mitja, és a dir, exactament el que ja vivíem aquí en l'època de bonança econòmica i que, per tant, hem finançat fins ara amb el nostre espoli fiscal. Et deixen sense paraules.

D'evolucions, memorística, premis i càstigs (Jorge Fernández Díaz)

Delta de l'Ebre

Després de l'innocent ensurt d'ahir, tornem a la vida normal. En una altra ocasió us he parlat dels mèrits col·locadors (altrament dits, nepotisme) del nou ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz. Avui no insistiré en aquesta capacitat política que el distingeix. Perquè és només una de les moltes que el separen de la resta dels mortals i que van fer que fos el governador civil més jove dels temps de la Unión de Centro Democrático (UCD), fins a la victòria socialista de 1982. Els mitjans han recordat la seva actuació d'aleshores amb esments generalitzats a una notícia que a mi m'ha fet connexió neuronal amb un fet d'infantesa. De sobte, tancant els ulls, he tornat a veure una ràdio de cascos prehistòrica en la qual l'aparell receptor era incrustat en un dels auriculars. Fou un dels regals que en Jorge Fernández Díaz em devia lliurar (per més que bussejo en el subconscient, francament, no recordo l'escena) a principis dels vuitanta (amb deu/dotze anys), quan vaig ser un dels guanyadors d'un concurs escolar de redacció sobre la Policía Nacional (imagineu-vos, com ha canviat el país i com he canviat jo).

Per les mateixes dates en que les quals Fernández Díaz em lliurava la ràdio i altres regals, el país protestava per l'aprovació de la Llei Orgànica d'Hamonització del Procés Autonòmic, la famosa LOAPA, reacció laminadora del jove estat autonòmic aprofitant les cagarrines generades pel cop d'estat del 23-F. La Crida a la Solidaritat organitzà una manifestació de rebuig i Fernández Díaz reaccionà detenint sis persones per haver portat una pancarta amb un lema clar i català aleshores prohibit (i ens negaran la connexió entre transició i franquisme): independència. Recordant tot plegat he vist clar com s'ha transformat el país aquests trenta anys. Una dels sis detinguts mentre a mi em premiaven fou deu anys més tard la meva directora de tesi doctoral en història i des d'aleshores ens han unit i uneixen encara molts projectes de memòria històrica. Ara escolto la ràdio al meu telefòn mòbil i Jorge Fernández Díaz ja ha arribat a ministre. Sentint les seves primeres declaracions preventives contra les manifestacions que vindran davant el malestar social que provoquen les retallades, en canvi, no sé si ens allunyem gaire d'aquell vell 1982 de dubtoses conviccions democràtiques.

M'han proposat un càrrec i em penso que l'acceptaré

Ara que ho tinc tot al sac i ben lligat puc finalment explicar-vos-ho, amics lectors. Fa uns dies, per sorpresa, em varen proposar un ascens. I tal i com està el pati, a veure qui és el guapo que diu que no. He fet números amunt i avall i crec que la pessigada em pot portar, ben segur, més amunt dels 60.000 euros nets a l'any. Voooaaa! El salari està prou bé i encara es pot complementar amb alguns sobresous i amb la meravelloses, fantàstiques, estimulants dietes. Aquelles que precisament no et deixen el ventre pla. S'ha acabat això de buscar el mitjà de transport més barat i l'hotel cutre. A tot drap, que finalment, amics, seré algú important. Encara que hagi d'admetre que ha estat perquè el meu oncle, que ell sí que és un home de bé i amb informació valuosa, va tocar les tecles adequades al Partit i al Departament. Sí, sí, ja sé que a hores d'ara debeu estar malpensant de mi. Després de tants mesos, aquí, donant la tabarra, però he de confessar que els escrúpols inicials els vaig superar a tota velocitat. I si em critiqueu, és perquè no esteu en la meva situació.

Contra allò que pensava, realment, aquest és un país d'oportunitats. És d'aquelles vegades en les quals veus clar que has de fer-ho per tu mateix, però sobretot pels fills, perquè aquesta jugada ens pot deixar col·locats i falcats a tots els de casa. Res de pensar en altres horitzons de països seriosos. No, què va, això era quan encara no havíem pujat al vaixell dels que en saben. Sóc en condicions d'informar-vos que seré assessor en matèria de modernització de l'Administració Pública. Una tasca apassionant a la que, segons he pogut comprovar, el Govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit abocar-se amb passió. L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de comprovar-ho en l'entrevista de tanteig que vaig mantenir amb la Consellera de Governació, Joana Ortega. Això, i com havia estat d'injust fins ara amb ella: en el contacte directe se la veu una persona preparadíssima (i encara diria més, fins i tot guapa). En fi, amics, any nou, vida nova. L'únic que em sap greu d'emprendre aquest repte apassionant no és pas la pèrdua de la coherència, sinó que difícilment podré mantenir el meu ritme d'apunt diari en aquest bloc. Fins aviat, espero.

Embolica que et fas rica

Discurs reial anual. Sembla que els Borbons tenen problemes. Ara va de debò. Naturalment, no ve d'ara. La seva propensió als negocis ha estat proverbial des de sempre. Són veritables emprenedors. I a mesura que se'n sortien una i altra vegada dels seus afers tèrbols sense conseqüències, llur audàcia anava creixent. És el que acostuma a passar amb els fraus i els delictes monetaris: els seus autors van fent-se més i més valents fins a perdre completament la connexió amb la realitat. I un dia l'encanteri es trenca. I aleshores surt tot (i m'estalvio comparacions poc agradables). Les conseqüències del descrèdit en aquest temps de crisi seran profundes, encara que d'efectes polítics nuls: tothom sap que la constitució espanyola blinda la monarquia absolutament i que és completament inviable qualsevol iniciativa de canvi de règim. Això sí, abans regnaven en mig de l'estima del seu poble i ara ho faran envoltats de l'incòmode rebuig d'amplis estrats d'opinió.

En tot cas, tot i la vaselina que l'establishment català hi ha volgut posar (autèntic fàstic, les babes d'aquests dies), és públic i notori que l'estratègia hàbil d'embolicar funció monàrquica i benefici personal ha acompanyat la infanta de taronja i el seu consort des del mateix moment del seu establiment a Barcelona. Només cal parlar amb qui hagi tingut oportunitat de tractar-hi més o menys directament per saber que la seva presència en qualsevol acte exigia sovint una remuneració econòmica difícil de justificar. Perquè ella, representava exactament la Caixa o la monarquia? I al damunt d'aquest embolica que et fas rica, al damunt aquesta deliberada i ben gestionada confusió, la caixa amb minúscula, la pròpia, anava fent, clinc, clinc. Tothom ho sabia i era profecia. Ara ha caigut Urdangarín, potser el més potiner de la família. I si estiréssim del fil, arribaríem ben aviat fins a Palau. Però, no us féu il·lusions, que això no passarà. Que la llibertat d'expressió continua tenint els seus límits al Regne d'Espanya.

Un congrés més fals que l'assemblea de Movistar

Hi ha anuncis televisius (masses) que, a base de multiplicar els impactes, de veure'ls una vegada i una altra, fins i tot en successives versions, acaben per disparar com mai el rabiòmetre de l'espectador. El darrer de Movistar en seria un exemple. Va en la línia que diu: cal aparentar nous mètodes per assolir els mateixos objectius de sempre. Perquè tothom sap qui, al final, fixa les condicions dels serveis de telefonia. Però, si podem fer veure que són els mateixos usuaris els qui han decidit en assemblea els nous avantatges comparatius amb la competència que oferirà la nostra companyia, doncs, molt millor. A mi, la semiòtica d'aquest aquest anunci m'ha traslladat directament al Congrés de renovació del PSC. El 12è del partit dels socialistes catalans. Un autèntic fracàs a l'hora d'aconseguir un canvi real en les dinàmiques de grup internes i en l'oferta nacional i d'esquerra de l'organització. L'única excepció (un avenç important que cal reconèixer en l'obertura del partit a la societat), l'elecció en primàries obertes del candidat socialista a la Generalitat.

Un canvi, naturalment, que no s'ha traslladat al funcionament mateix del congrés i a l'elecció dels càrrecs del partit. Durant mesos hem assistit a un debat de persones rera el qual, tot i els intents d'aparentar el contrari, hi havia certament poc suc. Perquè com si d'una pura representació es tractés, darrera la tria s'amagaven, més o menys, les mateixes idees de sempre. Un partit pensat, des de la submissió a Espanya, aliè a una concepció veritablement nacional del país, al gust del socialisme de l'àrea metropolitana. Per això, tot i que Catalunya és al davant d'una de les cruïlles més importants de la seva història, el PSC continua (i continuarà) del tot absent. Fent només propostes incomprensibles com aquella de no volem grup propi però potser alguna vegada votarem diferent. I l'única persona que, amb les antenes posades als canvis profunds, proposa recuperar la defensa del dret d'autodeterminació, se l'expulsa sense contemplacions de la nova executiva. Fan fora el darrer record del socialisme lleument insubmís al PSOE que havia preconitzat l'expresident Maragall. Tot plegat, en una assemblea més falsa que les de Movistar.

Relats de diumenge (XXIV). De com enfonsar un vaixell

Feia dos dies que havien abandondat el port. Aquella jornada d'hivern cru, quan s'apropava la nit i les llums s'amortien com una juguesca entre els núvols de l'horitzó, el capità va convocar tota la tripulació a la coberta major i va iniciar la seva dissertació, envoltat dels primers comandaments de la nau i del propietari de la companyia naviliera. Els va recordar cofoi l'alegria de servir el millor vaixell del món, amb els professionals més qualificats. L'afecte personal que els professava, a cadascú. I la necessitat de mantenir un compromís de lleialtat mútua. Fossin quins fossin els obstacles i les dificultats de la navegació. Per això, amb un diari enrotllat a la mà que va sacsar ostensiblement, va queixar-se tot seguit amargament del fet que la premsa hagués publicat el mateix dia de la partida els detalls d'un suposat escàndol que afectava el procés de construcció de la nau.

Algú que, potser des de les entranyes del vaixell havia pogut advertir-ho, havia comprovat que els cargols fabricats per subjectar les enormes planxes del casc de l'embarcació començaven a deformar-se provocant un joc de moviments perillós. I és que el propietari de la naviliera, davant el creixement inesperat de les despeses de construcció (o de les ganes d'embutxacar-se'n una part, sí, potser més del segon), havia donat instruccions precises d'estalvi en la compra dels materials. De la notícia publicada, però, al capità no li va espantar la descoberta de la greu feblesa del seu vaixell sinó la suposada deslleialtat d'aquells que l'havien denunciat públicament. I tot va continuar igual. Fins a aquella nit en la qual, després de topar amb un iceberg i saltar una bona part del casc en mil bocins mal subjectats, el gran vaixell s'enfonsà irreversiblement amb els acords de fons d'una de les millors orquestres del món.

Fragments escollits (XIII). "La malaltia del president"

"Ja us poden donar les 'bones festes' a cada pas; l'esperit no pot animar-se-us. L'agreujament de la malaltia del President de la Generalitat porta la melangia al cor dels patriotes. De pocs homes públics podrà dir-se que hagin penetrat com ell en la intimitat del seu poble. Els catalans ens interroguem greument l'un a l'altre com els familiars que temen una dissort de les que deixen un rastre profund de dolor.

Francesc Macià és l'home que proclamà la República catalana. No n'hi ha prou amb això per a dir-ho tot? Perquè aquest fet ja implica l'existència prèvia d'una de les justificacions més brillants de la vida, que hagi pogut mai fer un català. Catalunya, que té una tendència massa marcada a perdre's en la frivolitat, ara, pendent dels butlletins d'uns quants metges, adquireix amb la temença una solta que li costa de mostrar en temps millors. Sembla que senti la basarda del buit que pot produir-se, anticipant el que comença a adonar-se d'una grandesa que encara no li ha llegut de descobrir."

Cèsar August Jordana, "La malaltia del president" (L'Opinió, 24 de desembre de 1933).

Tenim un Conseller de transports prou relaxat?

Seu de Telefònica (Barcelona)

Diu en Ricard Riol, responsable de l'Associació de Promoció del Transport Públic que és la primera vegada en la història que es dóna una conjunció semblant entre reducció de serveis i augment de preus. Són les coses de l'autonomisèria, en un país com el nostre, que ha de dedicar una part ingent dels seus pressupostos de l'any vinent (l'equivalent al de dos o tres departaments) a pagar els interessos del propi deute i els compromisos a llarg termini, mentre el seu dèficit fiscal (també anomenat saqueig espanyol) se situa entre el 8 i el 10% del PIB. En altres paraules, ens endeutem per a no haver-nos d'enfrontar als nostres saquejadors. Demencial i covard. A més, les vies per acabar amb aquesta sagnia que està portant el país directament al desastre, tal i com no era gaire difícil preveure, semblen completament tancades. En el debat d'investidura d'aquesta setmana el nou president espanyol s'ha fet el gallec i, naturalment, tot sembla indicar que la reclamació catalana de pacte fiscal anirà directament al bagul de la Piquer. A ells, evidentment, ara mateix (ni mai) no els va massa bé abordar-lo.

Sense ser un expert, el sentit comú sembla aconsellar que es pot estalviar força per la via de racionalitzar la xarxa de transport públic, de limitar freqüències de pas, d'eliminar duplicitats entre diferents mitjans, així com les línies més clarament deficitàries. És a dir, aquelles que la Catalunya-estat podria mantenir per servir millor els seus ciutadans, però que la Catalunya-gestoria ha d'eliminar pel seu ADN de misèria. Tota mena d'incomoditats, qualsevol cosa, al meu parer, excepte augmentar d'un 12,1% la targeta de transport bàsica i d'un 38% el bitllet senzill: una mesura que afectarà sobretot les classes mitjanes i baixes (sobretot els joves i els immigrants), que són les principals usuàries d'aquest tipus de mitjans. És una nova manifestació d'insensibilitat social que revela l'autèntica naturalesa dels nostres governants. Sobretot, si gairebé alhora, t'expliquen com, cada dia, veuen el conseller de Sostenibilitat i Territori, el que ha aprovat la pujada infernal de les tarifes, anar en cotxe oficial al seu gimnàs DIR a relaxar-se. Ell sí que no en té, de problemes de transport deficitaris.

P.S. Dues preguntes finals: és cert que l'únic peatge amb exempcions per a residents serà en 2012 el del Túnel del Cadí? És veritat que a la planta setena del Departament de Territori i Sostenibilitat, la dels caps, aquest any també hi ha hagut dinar de Nadal a càrrec dels pressupostos públics?

Del triliringüisme a la clausura del Congrés



Montblanc











No voldria fer-me pesat, però ja sabeu que des d'aquest modest però combatiu bloc, contra tots els pronunciaments de l'establishment, no m'he cansat d'anar-vos avisant de les diferents passes que anavem fent en el procés, en marxa de fa anys, de liquidació del sistema d'immersió lingüística. Un objectiu basat en l'acció combinada dels tribunals de justícia i d'una nova llei de bases d'educació que caldria aprovar al Congrés espanyol. Per si algú encara en dubtava, en el seu recent discurs d'investidura, Mariano Rajoy ens ho ha tornat a deixar ben clar. La crisi serà una excel·lent excusa per a la recentralització, particularment, en l'àmbit educatiu. Trilingüisme, en diuen ara els populars espanyols. Triliringüisme, diria un servidor. No pas en referència a la denominació que l'Acebes de Polònia reservava als homosexuals (no sigueu mal pensats), sinó al fet que la música i la poesia del nou president espanyol, la seva lírica, no pot sonar amb més claredat a excusa per a la irrupció d'un nou espanyolisme lingüísticament uniformitzador.

I dic música i poesia, perquè, pel que fa a la qualitat del text d'assaig que ens ha escrit des del dia de la seva victòria electoral, en realitat, no hi ha gaire a dir. Amb comptadíssimes excepcions, Rajoy no va concretar gairebé res. Mai cap discurs d'investidura havia estat més insubstancial i indefinit. Certament, no és una bona manera de començar. Segons sembla, en aquesta legislatura d'excepció, de directori europeu i de majoria absoluta, la política de debò passarà menys que mai per les cambres madrilenyes. Molt em temo que el president del govern espanyol farà molt i molt la seva i parlarà més en roda de premsa que als grups parlamentaris. I si la cosa ha d'anar així, en plena era de les retallades (si més no, a la nostra, tanmateix, sempre insolidària Catalunya) potser que els espanyols, a més de tancar el Senat, haurien d'anar pensant també en clausurar el Congrés durant els propers quatre anys. Almenys, els qui els paguem ens estalviarem un bon grapat de sous, dietes i complements tradicionals i tecnològics. I a preparar-nos per a rebre.

L'esforç de tothom i l'axioma doble de la mitjana

Edifici Fòrum

Un pasquí sindical que em va arribar fa uns dies ofereix algunes dades sobre els ingressos dels càrrecs polítics de la Gestoria que m'han trasbalsat i porto dies compartint a twitter. Si us voleu escalfar, ara que comença a fer fred, només cal que féu una ullada a la taula retributiva per als alts càrrecs de la Generalitat durant el 2011, publicada al web del Departament de Governació. A mi mai m'ha agradat fer demagògia amb la qüestió dels salaris dels alts càrrecs de l'administració. Fins i tot, una vegada establerta una limitació temporal de dedicació al servei públic, que en tot cas no hauria de superar la dotzena d'anys (per a no fabricar professionals de la política, el pitjor càncer de la nostra democràcia), a mi em sembla correcte que la retribució dels primers responsables de l'administració estigui a l'alçada o fins i tot per damunt dels seus equivalents a l'empresa privada. Perquè només els més bons han d'arribar-hi. Ara bé. Si estem vivint temps d'economia de guerra. Temps d'alerta màxima. Aleshores aquest principi no val. Si cal retallar, és just fer-ho primer pels de dalt. Pels qui més tenen, per aquells qui ingressen més de 3.000 € nets al mes.

No pot ser que la secretària d'Administració i Funció Pública segui davant dels representants sindicals dels empleats públics i els parli de la necessitat de grans sacrificis mentre entren al seu compte corrent quatre o cinc vegades més ingressos (via salari, complements i dietes) que als dels seus interlocutors. Que la majoria dels treballadors públics se situïn per sota dels 25.000 €/any i els alts càrrecs per sobre dels 80.000. Insisteixo en la primera de les deu propostes que us plantejava l'altre dia. Perquè les retallades que executa el nostre Gran Timoner fossin assumibles per tothom, caldria començar per assegurar la regla o axioma doble de la mitjana: és a dir, que cap alt càrrec ni alt funcionari de la Gestoria ingressarà més del doble de la mitjana de les retribucions del conjunt dels empleats públics (dietes incloses). De veritat, per experiència, que s'hi pot viure. Potser sense viatges a les Maldives, però sí a algun altre destí més proper. I amb això hi haurà més que suficient per fer front a aquesta retallada: per a les següents que vindran ja en tornarem a parlar. A més, compartir algunes privacions potser esperonaria els alts càrrecs polítics a posar-se d'una vegada a organitzar el boicot fiscal imprescindible que hem de fer a la hisenda espanyola, posant-hi la cara, amb valentia, en primer lloc, el nostre Gran Timoner.

Independentismes d'avui: entre la patologia i el parany

Em fa l'efecte que la clau de les diferències al si de l'independentisme rau sobretot a l'anàlisi de la realitat que cadascun fa. Encara que una de les parts consideri que l'altra, incapacitada patològicament, no en fa cap, d'estudi, d'aproximació al pols social expressat a través dels resultats electorals. Encara que l'altra tot sovint menyspreï les raons de la primera, que veu com un parany. I per desgràcia, d'aquesta percepció d'allò que esta passant exactament, del punt on ens trobem, se'n desprenen estratègies no pas complementàries, sinó força incompatibles. Que porten de manera gairebé inevitable al xoc intestí. Un drama. N'hi ha una d'àmpliament majoritària del punt de vista electoral que considera que encara no gaudim de la majoria social necessària per endegar el procés d'independència nacional. El situen com un projecte a mig o llarg termini. Per assolir-lo cal ara gestionar correctament l'autonomia (aquesta és avui la seva màxima prioritat) i esperar que el descontent amb el maltracte que rebem d'Espanya faci la resta d'aquí unes quantes dècades. Per ells primer cal construir la nació i després guanyar l'estat.

Els altres, molts, però que molts menys, pensen que el procés és exactament el contrari: amb excepcions que es poden comptar amb pocs dits, només han aparegut nacions cohesionades després de la construcció d'un estat propi que les protegís i impulsés. Aquest segment d'independentistes creu que la majoria social independentista, després de dècades de feina, va fer eclosió definitivament durant els anys 2008-2010 i que es consolidarà (perquè és un corrent de fons impossible d'aturar) durant els propers anys. I si encara no gaudim d'un estat és no pas per la inexistència d'aquest consens social sobre el futur del país, sinó perquè encara una sòlida majoria pensa que no és urgent fer-lo realitat. Serem independents, però no hi ha pressa. O ens fa mandra. I aquest estat d'opinió només es podrà esberlar, pensen, amb una denúncia sistemàtica, emfàtica i constant del desastre social i nacional que suposa la pervivència per un dia mes de l'autonomisme que ens ha dut fins al moment on som. No cal dir que Granollacs forma part del minoritari segon grup.

Deu mesures d'estalvi per a la senyora Pifarré

Encara que les idees dels de baix, ja se sap, no compten gaire (i menys encara quan un ha decidit tirar pel dret fins i tot abans de començar a negociar), no em resisteixo a aportar el meu granet de sorra al diàleg fracassat entre sindicats i administració sobre l'actual retallada als empleats públics. El que ha conduït amb habilitat teatral, fins al moment, la Secretària d'Administració i Funció Pública, Pilar Pifarré. Intentaré fer-ho de manera prou sintètica (no us espanteu) i tenint en compte que ens trobem en situació de guerra. És a dir, que coses que podrien ser legítimes en temps de bonança ara són directament immorals. Us avanço que, sense tenir temps material ni prou capacitat per a informar-me com caldria, aquest decàleg suposaria, segur, una rebaixa de la despesa molt superior a la que proposa i vol aplicar ara mateix el govern:
1. Fixació d'un topall salarial per als alts càrrecs i empleats públics situat exactament en el doble de la mitjana del conjunt dels treballadors del sector.
2. Supressió de les dietes per a tots els alts càrrecs i empleats públics, amb l'excepció dels desplaçaments realment justificats de llarga distància.
3. Desaparició dels assessors de lliure designació: entre els empleats públics de plantilla existeixen persones capacitades per donar consell als alts càrrecs amb el màxim rigor tècnic i científic sobre totes les matèries de govern.
4. Eliminació del complement per jornada de dedicació especial de quaranta hores que cobren els comandaments, als quals, d'acord amb el seu nivell retributiu, ja se'ls suposa la dedicació.
5. Prohibició taxativa del cobrament de retribucions per feines alternatives a aquells alts càrrecs i empleats públics que hagin arribat al topall màxim del doble de la mitjana salarial dels empleats públics.
6. En el cas que els alts càrrecs o empleats públics vulguin percebre les retribucions d'altres orígens esmentades en el punt anterior, reducció del salari de la Generalitat fins a convergir amb el topall màxim del doble de la mitjana del salari del total dels empleats públics.
7. Anul·lació dels augments de nivell de funcionaris i laborals aprovats des del juny de 2010, quan van entrar en vigor les primeres mesures de retall dels drets dels empleats públics, atès que ha constituït un altre dels mecanismes utilitzats per continuar incrementant els salaris dels comandaments.
8. Cancel·lació de les contractacions i externalitzacions dutes a terme a benefici de familiars d'alts càrrecs o alts funcionaris de l'administració.
9. Eliminació dels complements salarials d'indemnització per desplaçament a aquells empleats que hagin pogut participar en un concurs de trasllat des del moment en el qual van ser desplaçats de la seva població.
10. Establiment de mesures de control sobre el malbaratament energètic als immobles gestionats per la Generalitat de Catalunya.
Són només deu modestes idees.

Les causes d'una derrota

Joan Josep d'Àustria

El 1652, enmig de la pesta i de la fam, Catalunya tornà a mans de Felip IV de Castella. El menestral Miquel Parets (el cito a través de la selecció de Xavier Torras i Sans) en féu una lectura extraordinariament actual de les causes d'aquella desfeta, en primeríssim lloc, el fet que alguns membres de les institucions catalanes "molt tocats de la enbisió y de la privança" (que són els qui "llànsan a perdre las repúblicas"), mancats de tota temença a Déu i bescantant completament el bé comú, havien anteposat "lo bé particular y sos propis interesos". Ben bé (sé que no sóc gens original), la història és cíclica. En altres paraules, la causa de la derrota hauria estat la falta d'un autèntic patriotisme, mancança gairebé innata en els rengles de la noblesa i la prohomenia local, que havia acabat per contaminar i corrompre tota la resta del cos social. El desengany de Parets al respecte és total: "Tot lo món és ple de enbalecos y de mentidas: que y ha presonas que·s fan grans patrítios y zeladós de la pàtria, y aquexos són los que li tiran més dret y procuran fer-la caura." Uaaaah.

De la caiguda de Barcelona a mans del lloctinent reial, Joan Josep d'Àustria, finalment, l'inspiradíssim assaonador Miquel Parets extreu la següent fantàstica lliçó moral, que us deixo aquí en els següents mots: "y axí, per sempre se ha de tenir en memòria las crueltats y iniquitats an husades en lo tems passat, pus no·s governave sinó per parsialitats y per enbitió y interès y enbídies y venjanses, tant per part dels francesos com per part dels catalans; pus no y avia ningun català que servís a la pàtria per pura amor, sinó per sos propis interessos ho per lo que ells se sabían, y desdichada la terra que arriba a tan miserable estat." És difícil descriure amb més precisió la misèria moral que tenalla el país, la principal causa per la qual diferim una i altra vegada l'assoliment del nostre gran objectiu col·lectiu. Mentre el país se'ns desfà a les mans, víctima de l'espoliació i la crisi. "Y desdichada la terra que arriba a tan miserable estat" de misèria moral com a avantsala de la material.

La nostra ruptura sentimental

Fa ara un any i mig el sociòleg Manuel Castells apuntava en un article de reflexió poítica sobre el futur del nostre país, el caràcter irreversible de la independència de Catalunya emparant-se en el fet que la seva necessitat ja havia estat assumida per l'eix central de la societat, perquè havia entrat de ple en el gran torrent que provoca inevitablement els canvis socials de fons. Trigarà més o menys, però arribarà. D'aquest fet en són conscients també els nostres adversaris, més fins i tot que els nostres sobiranistes fredolics, per als quals aquesta és una tasca de generacions (i a veure si no li toca a la seva). Hi penso en el famós article de l'ex-ciudadano Antonio Robles que alertava els seus del fet que no ens podien menystenir perquè els nostres anaven guanyant. Aquests dos vells escrits m'han vingut al cap en llegir una entrevista recent a l'expolítica del Partit Popular de l'era Josep Piqué i habitual opinadora als mitjans de comunicació Montserrat Nebrera, que El Singular Digital va titular "La independència està més a prop del que ens pensem". A banda dels seus interessants posicionaments acadèmics com a constitucionalista, val molt la pena anar de dret a les darreres tres preguntes.

En respondre-les, comença per valorar el caràcter explosiu de la barreja dels dos elements que ara tindrem damunt la taula: un PP amb majoria absoluta, mes una profundíssima crisi econòmica. I tot plegat, una vegada l'independentisme ha guanyat la batalla de l'opinió pública mostrant com un Estat propi seria garantia de més benestar per al conjunt dels ciutadans. D'entrada, aquest clima fa imbatible la idea del pacte fiscal "i del pacte fiscal a la independència conceptualment només hi ha un pas", diu. La Nebrera reconeix que això fa deu anys li hauria semblat impossible però que "ara no solament no ho veig impossible sinó que reconec que s’ha construït l’argumentari emocional perquè això passi", "a més això es planteja en un context en que difícilment les bombes es podran imposar a les decisions. Per tant o es posa en marxa un procés de rentat d’aquesta Constitució, amb un PP que parli de diàleg i de respecte, o més tard o més d’hora es produirà la independència. Està més a prop del que ens pensem perquè en aquest sentit ja s’ha transformat la base electoral del partit majoritari de Catalunya". Com diria el vell periodista radiofònic, "ojo al dato".

Noves formes de reivindicació

Acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona

Fa dos dies, concentració a la Plaça de Sant Jaume. Afluència considerable, però no suficient. Formes de protesta que cal reformular. En avaluar la darrera jornada de vaga de metges, convocada en protesta per les previsions de retallades del govern de la Gestoria incloses en els pressupostos per al 2012, el portaveu Francesc Homs va assegurar que un 21% de seguiment calia qualificar-lo de fracàs total. Aquells mateixos dies, alguns mitjans van quantificar el cost per a cada metge de les dues jornades de vaga en una franja situada entre els 400 i els 500 euros (queda clar que es guanyen força bé la vida). Francament, tenint en compte aquestes dues xifres, se'm fa molt difícil considerar que el fet que un de cada cinc metges estigués disposat a posar damunt la taula aquesta quantitat per manifestar el seu rebuig a les mesures del govern fos un fracàs. És més, em va semblar (atesa la meva mateixa experiència personal en aquesta mena de convocatòries a l'administració pública) un èxit estratosfèric.

Això no vol dir que (sobretot en aquests temps de crisi en el qual a base de retallades tots anem cada vegada més escurats), els sindicats no hagin de buscar noves formes de protesta, imaginatives i eficients, que vehiculin a l'opinió pública el rebuig a les mesures que la crisi i la covardia de l'actual govern per aturar l'espoli ens imposen. No hi ha cap dubte que cal cercar noves formes de protesta més enllà de la vaga clàssica. És una exigència urgent si volem plantar cara en els propers mesos a les successives ofensives contra les condicions de treball i els mateixos llocs de feina dels empleats públics en precari. Propostes com ara la de sortir davant dels centres de treball durant uns minuts (els de l'esmorzar) i tallar el carrer, tots plegats, a la mateixa hora. O romandre al centre de treball l'horari establert però sense fer la feina habitual (que com diuen que no fem res, tampoc no es notarà gaire). Una cosa o altra hauran de pensar els sindicats, perquè una nova jornada de vaga se saldarà amb el que el govern de la Gestoria tornarà a qualificar com un nou fracàs.

Mantenir la tensió en aquests anys blaus

Embassament d'Ulldecona

Fa uns dies els materials de les Consultes sobre la Independència de Catalunya conservats per la Plataforma pel Dret de Decidir i algunes entitats locals organitzadores van ingressar a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Naturalment, ja com a documents d'arxiu, amb l'objectiu de perpetuar la memòria de l'acció cívica més important que ha produït el nostre país al llarg dels darrers anys. D'alguna manera, es diria que les Consultes han fet i ja són història. Ocuparen un aspecte central de la lluita sobiranista entre finals de 2009 i la primera meitat d'aquest any que és a punt de morir. Entrem, ara, en tres anys sense cites electorals. Tres exercicis que, ateses les condicions del poder a Espanya (els anys blaus) i les prioritats de (gairebé tots) els partits catalans, poden constituir un temps de marasme per a les nostres aspiracions. És temps, doncs, d'idear noves formes de lluita i de mobilització des de la societat civil i des de les institucions. En tots els fronts. Per tibar dels nostres polítics. Per posar-los drets i corregir la seva tendència innata a l'horitzontalitat (no en el sentit d'en Robert). En els propers mesos han d'agafar embranzida tot un seguit d'iniciatives que pinten bé.

Ahir es va constituir formalment, amb més d'un centenar i mig de membres, l'Associació de Municipis per la Independència, impulsada des de Vic pel líder de la resistència patriòtica dins d'UDC, Josep Maria Vila d'Abadal. El 10 de març serà el torn de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), a partir d'un centenar d'entitats nascudes de la societat civil local a l'escalf encara viu de les Consultes sobre la Independència. Entre el juny i el setembre del 2012 es prepara també una Marxa per la Independència que recorrerà el país amb deu columnes simultànies. Em satisfà veure que el sobiranisme civil, tot i els intents narcotitzants del poder (encara que sigui un poder tan tou i impotent com el que ens deixen) no para de generar iniciatives que contribueixen a afaiçonar la majoria social que necessitem. Que no pensa quedar-se de braços plegats mentre els partits juguen a pactes fiscals inviables. I és que, afortunadament, la societat civil catalana gaudeix encara d'un gran impuls que no podem desaprofitar. Justament avui falten mil dies per a l'11 de setembre de 2014, el treball continua. I sembla que els partits independentistes comencen a entrar en raó.

"Només tinc 56 anys"

Palau Desclergue (Montblanc)

En un context general de degradació de la consideració social de la funció dels polítics, a Catalunya hem estat capaços encara d'accentuar la ja marcada tendència mundial a base de posar persones del tot incompetents al capdavant de les dues principals institucions del nostre país. Si fa temps que érem conscients que José Montilla passaria a la història com el pitjor president de la Generalitat, hem necessitat menys d'un any per saber que Núria de Gispert ho farà com la més incompetent i patètica del Parlament. Ara, portant a l'extrem el ridícul, el PSC ha decidit triar com a representant de la nostra cambra al Senat l'expresident Montilla. Dantesc. Sobretot, pel fet que l'home ha decidit que mantindrà els privilegis, les despeses i la inactivitat de la seva Oficina presidencial. Ho vol tot. A mi m'ha cridat especialment l'excusa: és que "només tinc 56 anys". De fet, és el que podrien dir milers de polítics amb dilatada experiència de govern a les institucions. La resposta seria fàcil: doncs, posa't a treballar, xato. Torna al teu ram.

I el problema és precisament aquest: que no hi ha ram. Es tracta de polítics professionals que no tenen altra dedicació possible que l'okupació d'un càrrec públic. I aquest és un veritable càncer de la nostra democràcia. Estan desconnectats del món real. L'angoixa pel demà els obliga a fer el que calgui per mantenir el seu estatus de polítics en actiu. No disposen del nivell de formació adequat per desenvolupar les seves tasques de govern, a les que han arribat no a través del mèrit, sinó de la sistemàtica adulació del lider. Abans fins i tot que implantar les llistes obertes, caldria afrontar decididament aquesta xacra. Només faria falta establir un límit temporal, posem dotze anys, durant el qual es poguessin ocupar càrrecs públics. Ep, en total, sense saltar d'un a l'altre estratègicament. Si fóssim capaços de fer-ho (que no ho serem) gaudiríem d'una classe política molt i molt diferent: formada i competent, disposada alhora a defensar les seves idees i a tornar a l'exercici de la seva professió quan els ciutadans li haguessin deixat tan clar com al president Montilla ara fa un any que no els volien com a gestors públics. Serà que no.

Benvingut al món real (i III). Pensar en altres societats

Monestir de Benifassà

Quan despertes al món real i descobreixes el lloc que ocupes tu i els que t'envolten, pots arribar a decidir fàcilment que tot plegat no t'agrada massa. Fins i tot que et provoca fàstic. La misèria moral és el pa nostre de cada dia. Per això estem com estem. És un femer que és fa més o menys suportable per a la majoria quan va acompanyat d'una certa prosperitat material. No la que sempre acompanya als qui manen de veritat, però almenys prou per endolcir el camí. Però, quan la immoralitat generalitzada convergeix amb la decadència material pot arribar a constituir un còctel desmoralitzador d'efectes profunds i difícils de controlar. Hi ha qui, aleshores, pot arribar a esclatar, posant de relleu que el rei i els seus ministres van nus. I que encara que ells es facin els distrets, fa molt temps que tothom els assenyala amb el dit. Seria el cas del meu amic. N'ha sentit tota mena de justificacions. Que si això ho fa tothom. Que si tampoc es tan greu. Que tu també ho faries si poguessis. Tota la gama possible de les justificacions.

La pitjor de totes, la central, la que exigeix per davant de tot, posar-se una bena als ulls i mantenir fidelitat al projecte, al grup, al partit, a l'entitat, al que sigui. Encara que, amb un sentit ben particular, aquesta lleialtat exigida sigui, en el fons, un requeriment adreçat a protegir els de sempre perquè continuïn amb les conductes de sempre que els perpetuen al capdamunt de la societat. Les del món real. Se li fa impossible, aleshores, no començar a dubtar molt seriosament si aquest és el tipus de país que vol per als seus fills. Una societat on és gairebé del tot desconeguda la meritocràcia com a forma de recompensa a l'esforç i com a via d'ascens social. Unes estructures on tothom prospera mitjançant la vella cooptació pròpia de les societats estamentals. On la misèria moral, practicada o assentida, constitueix un requisit exigit per surar. Un territori de l'acció i la convivència on, si un no vol quedar atrapat per les sorres movedisses que li són consubstancials ha d'acabar plantejant-se (almenys per al futur dels seus) la necessitat d'allunyar-se nord enllà a la recerca d'altres codis de comportament.

Un bon jan en el país de l'autoengany

Talment sembla que els uns van de safari amb rifles de darrera generació i els altres a caçar bolets amb espardenyes. Uns maten elefants i els altres recullen micelis. Fins i tot en els moments greus que vivim, molts catalans no perden la seva ingenuïtat, la seva miraculosa capacitat d'autoengany. Exigim encara (després d'estampar-nos una i altra vegada contra el mur) coses tan peregrines com ara que es compleixi l'esperit dels textos legals constitucionals o estatutaris. Com si desconeixessim absolutament les regles del joc que juguem. Que això ho facin aquells que saben perfectament com volen que acabi la partida (amb l'aniquilació del país), s'entén força bé. Ara, que també s'hi prestin els que suposadament lluiten pel contrari, és una manifestació evident de la nostra candidesa. La darrera mostra d'aquest esperit la tenim en els laments públics del conseller d'Economia Andreu Mas-Colell. Sembla un bon jan. Un savi despistat. "Padece un osito", que diria la meva dona. Ara, si els planys són una expressió real dels seus sentiments actuals, és que no sabem quina és la competició on som.

Dir que estudiarà la possibilitat d'emprendre mesures legals contra el govern espanyol per l'impagament dels famosos 759 milions d'euros de la disposició addicional tercera de l'Estatutet (que no era precisament difícil preveure que no es compliria mai, com així ha estat i sabien els irresponsables que la van defensar davant dels catalans) sembla una autèntica broma. Quines mesures legals? Durant els darrers trenta anys s'han repetit sagnants, una vegada i una altra, incomptables exemples de prescripcions legals i sentències judicials de caràcter ferm que han estat sistemàticament incomplertes pel govern espanyol en les seves relacions amb Catalunya. I no ha passat, passa, ni passarà absolutament res. Mentre nosaltres vulguem, voluntàriament, restar sotmesos al despotisme espanyol. Si us plau, que tots sabem que ells juguen amb el doble de jugadors i amb l'àrbitre al seu servei! Pensem, amb imaginació, d'una vegada per totes, amb l'assessorament tècnic adequat, mesures reals i factibles de boicot i insubmissió a la sagnia de l'espoli fiscal (com ha començat a fer la parella de restauradors de Siurana). La resta no és sinó autoengany sobre les veritables intencions de l'enemic. És a dir, el de sempre, el que ens ha deixat en l'estat actual d'autonomisèria.

Relats de diumenge (XXIII). Mateu-los, mateu-los!

Santa Maria de Montblanc

Era un home corrent amb una família normal. Tot sovint, a través de la finestra, podia contemplar l'espectacle. No podia dir que el seu honorat sobirà no comptés amb l'amor del poble. El rei, extramurs de palau, s'havia acostumat a passejar per la seva capital, envoltat dels seus, rebent plaent les seves càlides manifestacions d'afecte al carrer. Era jove, guapo i es trobava en la cresta de l'onada, en els anys d'or, del seu (previsiblement) llarg regnat. Si hem de dir la veritat, però, tot era una mica de cartró pedra. Feia segles que els seus avantpassats havien caigut sota la bota imperial. Els amos, conscients de la dificultat i dels costos de qualsevol altra opció de força, li havien atorgat una façana de poder polític reconegut a canvi de quantiossíms tributs anuals que viatjaven per sempre més en direcció a la capital imperial. Els sacrificis exigits al seu poble, especialment quan les gelades, les secades o les inundacions provocaven esteril·litats greus en les collites, havien de tenir les seves compensacions. I, encara que el mateix rei deia que no li abellia gaire, la vella tradició més estimada pel seu poble era les de les execucions al circ.

Ningú no sabia exactament d'on procedien, però el dia previst sempre apareixien puntualment les víctimes propiciatòries. Les designades per calmar l'ira del poble. Delinqüents? Assassins? Violadors? Autèntica púrria, pensava. Darrerament en calien moltes, perquè la situació a la ciutat, les privacions de tots i la gana de molts, era absolutament desesperada. Posades al bell mig del cercle sorrenc d'aquell circ desballestat, que volia imitar sense aconseguir-ho les dimensions i la bellesa del de la capital imperial, els homes i les dones triats observaven amb horror com se'ls apropaven al galop aquelles horribles feres abans de trinxar-los. Un espectacle de carreres sense rumb, desesperació glaçant, sang a raig i vísceres esteses que la massa enfurismada per les privacions acollia amb un crit unànime, orgàsmic, mateu-los!, mateu-los! Ell sempre havia sentit una renovació catàrtica en aquells espectacles. Sempre, fins a la nit en què els soldats del rei entraren a casa seva i triaren la seva família per a la propera cita amb el poble en el vell circ desballestat, sota la presidència del gran monarca dels anys d'or. Dels anys blaus.

Benvingut al món real (II). Societat encara estamental

Via verda del Baix Ebre

Fets a la vida que fan de frontera. Que marquen sense veure'ls venir un abans i un després. La desaparició de gent que t'estimes. Els canvis d'etapa en la formació i en l'activitat professional. Quan crees vida. També hi ha partents, revelacions inesperades en les relacions humanes que t'ensenyen moltes coses. Que ajuden a (re)descobrir exactament (sovint contra allò que, infeliç, t'havies arribat a imaginar) el lloc que ocupes en la jerarquia de les coses i de les estructures. El teu i el d'aquells amb qui tractes cada dia. Després d'un llarg temps de formació, no és sinó quan arriba el moment de la màxima pressió que es descobreix si el jugador amb aspiracions de professional pot rendir al màxim o no. I això val tant per a jugadors com per a entrenadors. A dins de les organitzacions, aquesta constatació porta normalment a descobrir que, tot i que fa dos segles que es va implantar a l'occident europeu una societat de classes (i que ara mateix no se sap ben bé on són), el privilegi continua mantenint avui la seva extraordinària força, la seva lògica, secular. Separa els diferents i uneix els iguals en una espesa xarxa d'interessos.

En parla Xavier Torres i Sans en la seva introducció a la Crònica de l'assaonador Miquel Parets que vaig llegint aquests dies: "Els privilegis eren sobretot, una forma d'articulació i reproducció social i política: la gramàtica, si voleu, de la societat de l'Antic Règim. Aquesta societat girava al voltant del privilegi o, més exactament encara, d'una distribució desigual, rigorosa, particularitzada i jerarquitzada de privilegis entre els diferents grups o estaments socials. I això volia dir, necessàriament, que uns grups o estaments havien de tenir, per una raó o per una altra -com ara les seves més o menys "altes ocupacions", o altres criteris igualment selectius-, més privilegis que no pas uns altres, mentre que certs grups marginals -literalment, al marge de la societat estamental- no en podien reclamar cap, de privilegi. Però, per definició, els privilegis no podien ser exclusius d'una elit o minoria. La discriminació corporativa -indiscutible- no passava exactament per tenir o no privilegis, sinó més aviat per una calculada gradació de drets i avantatges que separava estrictament uns grups d'uns altres, però que alhora atrapava un gran nombre d'individus i corporacions en la xarxa -o en la lògica- dels privilegis" (p. 139).

La tensió ètica entre l'ideal i el pragmatisme

Clara Campoamor

El passat 12 d'octubre, la nostra va emetre una pel·lícula de producció pròpia, Clara Campoamor, la dona oblidada. Com fa alguns mesos amb l'epopeia borbònica del 23-F, aquesta vegada tampoc no vaig acabar d'entendre què feia exactament la Televisió de Catalunya produint un film sobre un personatge polític sense cap mena de vinculació amb el nostre país, mentre d'altres personalitats de gènere, com ara la primera dona ministra de l'Europa occidental, la militant anarquista Frederica Montseny, no han rebut encara gaire atenció per part de la nostra. Més enllà d'aquest fet em va captivar el repte moral al qual la diputada Campoamor es va veure enfrontada durant la legislatura constituent de 1931. Naturalment, des de les files del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, Campoamor defensava la necessitat d'incloure el sufragi femení a la nova carta magna republicana. Però, arribat el moment culminant de la discussió parlamentària, comprovà astorada com una part important dels diputats de l'esquerra (entre ells, l'altra dona diputada, la Victoria Kent) defensaven el diferiment del vot de les dones, en considerar-les encara massa influïdes pels seus marits i els seus confessors.

Es plantejà aleshores, doncs, el conflicte clàssic entre tacticisme polític i grans principis. Aquell que es dóna tan sovint. I, particularment, en moments d'acumulació de gran tensió política, en els veritables encreuaments de camins, com l'actual. Cercar l'equilibri entre la tàctica i l'ideal no és fàcil. Tampoc ho és, ben segur, per a l'actual coalició governant a la Gestoria. Els tacticistes del sufragi femení eren de l'opinió que concedir-lo aleshores portaria a una derrota de les esquerres en les eleccions. I, efectivament, el 1933 així s'esdevingué. Però, fins i tot posant en risc la derrota en uns comicis concrets, calia cedir en els grans principis? Cal ara deixar de banda el camí més dret que ens porta a la llibertat només per assegurar-se (teòricament) uns rossecs d'autonomiseria? Un succedani de poder que només serveix per aplicar la tisora a major glòria internacional del Regne d'Espanya? És el que han de meditar els principals responsables del sobiranisme al nostre país. Tàctica o ideals. Vuitanta anys després, es rememora ara amb intensitat la figura de la Campoamor per la fermesa en els grans principis. Com seran recordats els nostres líders d'avui?

Drets històrics, pacte fiscal i implícits

Fa no gaires dies es va presentar al Palau de la Generalitat (la històrica Casa de la Diputació) el llibre Història de la Generalitat de Catalunya. Dels orígens medievals a l'actualitat, 650 anys (Barcelona: Generalitat de Catalunya - Institut d'Estudis Catalans, 2011, 446 p.). Vaig tenir l'oportunitat de ser-hi. Naturalment, el repàs històric a la trajectòria de la Diputació del General no podia ser més pertinent en els temps que corren, atès que ens referim a la institució clau de la sobirania fiscal de Catalunya abans de la derrota i la liquidació de l'estat català el 1714. El portaveu del Govern va aprofitar l'avinentesa (en repassar els crònics problemes de deute de la institució, especialment durant la segona meitat del segle XVII) per intentar posar un toc d'humor a la situació actual de retallades (que a mi, personalment, no em van fer cap gràcia) i, alhora, aquí molt més encertat per a reivindicar els drets històrics com a un dels elements que justifiquen la reclamació actual de la plena sobirania en matèria fiscal.

Per fer-ho va triar l'article 5 de l'Estatutet actualment en vigor: "L'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana, que aquest Estatut incorpora i actualitza [...], dels quals [la negreta és meva] deriva el reconeixement d'una posició singular de la Generalitat amb relació al dret civil, la llengua, la cultura, la projecció d'aquestes en l'àmbit educatiu, i el sistema institucional en què s'organitza la Generalitat." En acabar l'acte, vaig tenir l'oportunitat de preguntar-li directament, com a coautor del text estatutari, perquè no havien fet una menció expressa al finançament. Tot i admetre que hi era en les primeres versions, que van deixar caure abans de portar-lo a Madrid, Homs va defensar que el tema es podia considerar implícitament inclòs en la menció al "sistema institucional en què s'organitza la Generalitat". A mi, francament, no em va convèncer. Masses implícits. Aquest fou, em temo, un altre dels reiterats errors comesos per la part catalana en la història de l'elaboració i les negociacions estatutàries. Si no compleixen allò que es diu taxativament (com ara, en el cas dels famosos 759 milions d'euros), imagineu-vos els implícits. En resum, la típica ingenuïtat catalana.

Benvingut al món real (I). Inadaptat social

Santa Maria de Montblanc

Hi ha moments forts a la vida en els quals una experiència concreta, normalment desagradable, de sobte, et demana a crits una aturada en el camí. Sorgeixen, intentant anar-hi a l'arrel, uns quants pensaments encadenats. Li agrada posar-los per escrit i té la sort de poder-ho fer una tarda de desembre, sentint l'escalfor encisadora (enxisadora diuen allà baix) d'una vella llar de foc. La dona del meu amic, que a més de guapa és sobradament intel·ligent, dotada de grans dosis de sentit comú, ja li'n va transmetre quan calia fer-ho. El missatge clau, breu i concís: estimat, benvingut al món real. La cosa (tantes coses) funciona així. Si no t'agrada, noi, t'acompanyo en el sentiment. Dona, pensa, però potser es pot contribuir des de la posició de cadascú, per humil que sigui, a canviar una mica (només un xic) les coses. O, més ben dit, acceptant que no es poden canviar gaire les coses, perquè són així en aquesta banda de món des de la nit dels temps, hom pot també decidir que no participarà en aquell joc degradant i desacomplexadament exhibicionista del poder, que han organitzat des de sempre els qui remenen les cireres.

Potser, segur, excessos d'idealisme. Si és que no ho heu comprovat mai, quan les circumstàncies ho fan avinent, quan els fets posen finalment en el centre de les coses el debat ètic (el dia arriba, tard o d'hora), compartir aquest pensament amb els qui té al voltant, més enllà de la família, dóna per a molt. Reacció o inacció. Resposta o assentiment. Oposició ferma o absentisme vençut. Intel·ligència moral. Normalment, la capacitat de crítica, de desaprovació a aquella naturalesa real de les coses, és inversament proporcional al compromís i a les ganes d'enfrontar-s'hi. Aleshores és quan, ben ràpid, al cap de molt poc temps, amb només uns quants intercanvis lleugers d'impressions, l'amic descobreix que és més aviat un inadaptat social. Beneïda inadaptació que li ve dels gens i de l'educació d'uns pares modestos però savis. Dolça inadaptació que lluitarà per traspassar als seus fills. I, en fer-ho, potser no serà un bon pare. Perquè un dia, molts dies amargs, la dona i els amics retornaran als seus al principi de totes les coses, una i altra vegada amb els mateixos mots descoratjadors i els diran benvingut al món real.

Un esclat social que arrossegui

Aquests dies llegeixo encuriosit la primera edició en català del volum inicial de la crònica, clàssica per a la historiografia catalana d'època moderna, titulada De molts successos que han succeït dins Barcelona i molts altres llocs de Catalunya dignes de memòria (Barcelona: Editorial Barcino, 2011), de l'assaonador barceloní Miquel Parets (1610-1660). Una glossa personal de la història del nostre país a les dècades centrals del segle XVII, en la qual, naturalment, l'anomenada Guerra dels Segadors ocupa un paper absolutament central. Com sabeu, aquell conflicte no fou sinó el primer intent de separació del nostre país. Els anys anteriors a l'esclat de la revolta anaren marcats per les exaccions i les exigències que els allotjaments militars imposaren a la societat catalana. L'esclat de la guerra de la Monarquia hispànica amb França, posà damunt del nostre territori milers i milers d'homes i cavalleries que calia alimentar i proveir. Un autèntic espoli fiscal que, barrejat amb les dificultats econòmiques generades per una profunda i persistent crisi, portà fins al límit les possibilitats de subsistència de l'economia pagesa. Oi que us sona aquest preludi?

La revolta social prengué un marcat caràcter antisenyorial i antioligàrquic, que les institucions catalanes prou feina tingueren per a encarrilar i dotar d'objectius polítics concrets i d'ampli abast en les relacions amb la Monarquia. Encara que existeix la impressió d'una connivència entre les elits dirigents catalanes i els revoltats, especialment durant els primers moments de la revolta i una vegada superat el caos al carrer dels primers mesos de conflicte, el cert és que calgué un esclat popular, sobretot els amotinaments urbans i rurals de la primavera i l'estiu de 1640, per posar en marxa el sempre dubitatiu mecanisme de la secessió institucional. L'assaonador Miquel Parets, home del poble, definia amb aquestes paraules l'acció dels segadors entrats a  Barcelona el famós Corpus de Sang: "tots anaven molt ben armats, ab dos [o] tres pedrenyals i xispes llargues. Y axí entraren, que ningú no·ls digué cosa, que, com era de gust de la gent, ningú no·ls deia res, perquè ells feien lo que nosaltros avíam de fer." Revolta social i secessió. Dues passes que potser també ara hauran d'anar combinades.

Diari d'un funcionari (i X).

Catalunya, 2047 (Veneçuela, 1847)

Les enquestes que ens fem de tant en tant inclouen aquella pregunta tan del gust dels opinadors autonomistes relativa a la auto-identificació nacional. El refotut què et sents. La cosa dels sentiments nacionalistes. Que si més espanyol, que si més català, que si una mica de tot. De la resposta, complexa, se'n desprèn sempre, naturalment, un suposadament sòlid argument anti-independentista (per cert, bastant del gust del nostre Gran Timoner). Ras i curt: si hi ha tants que se senten espanyols a Catalunya és que aquest país no pot dotar-se d'un estat propi. Hi he pensat aquests dies, en topar sense buscar-ho amb un document del Consolat General d'Espanya a Caracas que, amb dos segles de distància, ens aporta la llum de la història comparada. Perquè, naturalment, als nous estats americans nascuts de l'explosió en mil bocins de l'imperi espanyol d'ultramar, van quedar milers i milers d'espanyols (i no va passar absolutament res):

"Don Juan Gregorio Muñoz y Funes, del Consejo de S.M. la Reina de las Españas, su Secretario Honorario, Caballero del Hábito de Santiago, Encargado de Negocios y Cónsul general de S.M.C. cerca de la República de Venezuela, etc, etc, etc.
Certifico: que don Tomás Zubiburu ha acudido a esta Legación de S.M.C. a inscribirse en el libro de matrículas con el objeto de adoptar la nacionalidad Española, y habiéndolo así verificado y quedado inscrito en el expresado libro al número 578, entra desde este día, como ciudadano Español, en todas las franquicias, derechos y execiones comprendidos en el artículo 14 del tratado celebrado entre S.M. la Reina de las Españas y la República de Venezuela el 30 de marzo de 1845, cuyo artículo se copia al pie de esta certificación.
Por tanto el referido Ciudadano Español puede permanecer en esta República y transitar libremente por ella, para lo que suplico a las autoridades del país le franqueen los auxilios y protección que necesite; en la inteligencia que de los ciudadanos venezolanos hallarán igual reciprocidad y franquicia en todos los dominios de S.M. la Reina de las Españas conforme al mismo tratado.
Caracas, 27 de abril de 1847.
Juan Gregorio Muñoz y Funes."

"Europa no ho tolerarà..."

Seu de Telèfonica (Barcelona)

Avui toca parlar del mal ús d'Europa com a excusa per al nostre establishment. I és que els savis guardians de l'statu quo, des de les seves tribunes daurades d'experts als mitjans més poderosos, tenen sempre un darrer recurs. És d'aquells que vesteix. Fa d'expert internacional. D'home universal. "Europa no ho tolerarà..." És la gran excusa. El vell continent que sempre, sempre, sempre (mal que ens pesi) ha anat i va a remolc de la realitat. Ho hem comprovat en tots i cadascun dels conflictes sorgits en els darrers cinquanta-quatre anys, exactament des de la seva primitiva acta de naixença d'unitat política. L'Europa que gairebé sempre es presenta dividida respecte a la pràctica totalitat de qüestions de l'àmbit econòmic i polític internacional. Es veu que, en canvi, reaccionarà amb total rapidesa i com un sol home per avortar la nostra llibertat si el Parlament català vota de forma còmodament majoritària, és a dir, democràticament impecable, la declaració d'independència. Com és habitual en les seves veritats eternes i immutables no acostumen a dedicar gaire més enllà d'una línia per justificar la seva afirmació. No cal, és òbvia.

Però fixeu-vos com deu estar el tema de clar (fins i tot per als europeus) que fa unes setmanes Romano Prodi, de visita al nostre país, afirmava no creure que Catalunya pogués ésser independent.... en deu anys! Només en fa dos, sense dubtar ni un moment, no hauria posat cap termini. Catalunya no podrà ser independent mai, mai, mai, hauríem sentit. I és que, superat el dífícil tràngol dels darrers mesos referent a la formació de govern a Bèlgica (amb pròrroga a la supervivència d'un estat que cau a troços), Europa haurà d'encarar en els propers anys l'espectacular augment demoscòpic de l'independentisme escocès, produït tot just després de l'esclatant victòria electoral dels d'Alex Salmond. Evidentment, abans de saquejar Roma l'any 410, més d'un i de dos ancians debien haver afirmat saberuts al cap visigot de torn, l'Alaric, que, això, l'Imperi no ho toleraria mai. I, probablement, no ho van fer un quart de segle abans de què efectivament es produís, sinó segurament, només uns mesos abans. No busquem excuses per continuar al sofà, ni ens agafem a les que ens proporcionen els altres. És cert, teixim complicitats per al dia D en les diverses cancelleries europees. Però amb el convenciment que la llibertat és, bàsicament, (només) a les nostres mans.

Una consulta popular (i tant), però amb dues preguntes

Els Minyons de Terrassa

El títol d'aquest apunt, que venia rumiant de feia uns dies havia de ser Agendes desades i banderes descolorides. Nascut de la inacció del sobiranisme majoritari i de la constatació física de la pèrdua de color de les senyeres que, penjant de molts balcons des de la tongada de Consultes sobre la Independència de l'any 2010 i primers mesos de 2011, han anat perdent les seves tonalitats lluents com a resultats de les maltempsades que, tard o d'hora, acaben afectant el nostre traïdor clima mediterrani. Però, vet aquí que, finalment, el portaveu de la Gestoria va anunciar l'altre dia que CiU estava disposada a moure peça (un any més tard d'ocupar el poder) per complir aquesta part del seu programa electoral (que el tema successions ja fa dies que el van posar en solfa). Més val tard que mai. Amb menys reflexes que els que demostren per practicar les retallades com a braç executor de l'autonomisèria, sembla que es comencen a moure. Els felicito. I com a dipositaris de la confiança de la majoria dels votants independentistes, en això els donaré suport. Tenen dret a marcar l'estratègia. Tot i saber que la Consulta, naturalment, no es farà mai (Madrid no ho permetrà, amb o sense llei catalana de Consultes).

Ara bé, honestament i sense voler molestar massa, crec que només tindria algun sentit convocar-la si es fessin les dues preguntes que tothom sap que cal fer. En primer lloc, si ets partidari que la fiscalitat es gestioni a Catalunya per la via del concert econòmic o del règim comú. En segon lloc, si en cas que el govern espanyol es negui a acceptar el resultat de la consulta ets partidari que el Parlament de Catalunya iniciï les accions adients per constituir Catalunya en un Estat en el marc de la Unió Europea. La segona pregunta, a més de constituir l'única eina real de pressió per a l'acceptació pels espanyols del resultat de la primera, asseguraria també un alt nivell de participació en la consulta (participació que, preguntant únicament per l'anomenat pacte fiscal, perilla i molt). A més, seria equivalent a una ampliació del mandat rebut a les urnes després del resultat de les eleccions de 2010 que van retornar el poder a CiU amb la divisa inviable d'un nou pacte fiscal. I dit tot això, insisteixo, tampoc cal patir gaire, perquè el govern del PP no permetrà mai que els catalans expressem lliurament les nostres opinions en aquestes matèries. Perquè són més espanyols que demòcrates.

Obertes les votacions als Premis BN 2011!

Avui comença el mes de desembre, el darrer de l'any 2011. I això vol dir que toca als lectors d'aquest bloc votar la segona edició dels Premis Brigada de Narcòtics. Com bé sabeu, els que distingeixen a aquells que, tot esforçant-se a confondre el personal amb camins impracticables, assumeixen la defensa de l'autonomisme actual i s'atrinxeren intel·lectualment per evitar l'arribada, d'altra banda inevitable, del dia de la independència del nostre país. Aquest any la nominació de precandidatures, cal dir-ho, no ha estat gaire animada. Suposo que la campanya electoral de les eleccions espanyoles ha concentrat bona part de les energies i de l'interès dels lectors del PBP. Espero, però, que les votacions finals concitin més interès. Perquè el país, enmig de les xacres de l'autonomisèria, viu moments força determinants, temps que marcaran el futur de les properes generacions de catalans, i la batalla del discurs, del relat guanyador que dirien ara els comunicadors, serà fonamental.

A tenor de les vostres propostes i del criteri de l'autor d'aquest bloc, els candidats a la categoria de Millor Comissaria seran els dos grans mitjans en paper: El Periódico (en particular, pel seu editorial contra la Consulta sobre la Independència a Barcelona) i La Vanguardia, guardonada ja en 2010; les emissores RAC1 i Catalunya Ràdio (principalment, per les virtuts intoxicatives d'alguns dels seus respectius espais d'opinió) i la pàgina digital e-notícies. Pel que fa a la categoria de Millor Inspector i després d'una tria certament difícil (teniu les seves peces/intervencions de confusió massiva més destacades a la columna  situada a la dreta d'aquest bloc), els cinc candidats seran, per ordre alfabètic, José Antich, Francesc de Carreras, Enric Juliana, Valentí Puig i Antoni Puigverd. Endavant, doncs. Tothom a votar i a difondre l'existència d'aquests premis tan ben merescuts pels seus candidats! El primer dia del 2012, entre tots, proclamarem els guanyadors.