Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

Quatre dades sobre el 25N (i IV): un salt descomunal (#sommajoria)

Una part important del desencís d'alguns opinadors després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya s'ha derivat de la pèrdua de dotze diputats per part de CiU. Des del PBP volem analitzar el sobiranisme com un moviment plural. I per això, valorat el seu vot en conjunt, només podem arribar a la conclusió que els resultats del 25N van suposar, ras i curt, el que diu el títol d'aquest apunt, un salt descomunal. Insisteixo, com gairebé sempre en aquesta sèrie d'apunts (a excepció del darrer), considerada la suma del vot sobiranista ponderada en el conjunt del cens, no pas només dels votants efectius. Vegem-ho. En aquest quadre hi podeu trobar una relació de les comarques que us presento ordenada d'acord amb els valors expressats en la tercera columna. Si en el conjunt del país el vot sobiranista va augmentar el 25N d'un 6,29% del cens respecte a 2010, en aquesta tercera columna podeu comprovar quant ho va fer a cada comarca. En la primera recollim el cr…

Quatre dades sobre el 25N (III): el vot emès per comarques (#sommajoria)

En l'apunt d'ahir presentava les dades desglossades per comarques del vot sobiranista al llarg de la història de les eleccions autonòmiques, entès com sempre, sobre la base dels resultats de CiU, ERC i ICV més els diferents acompanyants en les cites electorals d'aquests gairebé trenta anys. Les vaig presentar en percentatge sobre el total del cens, atès que em sembla el millor criteri per aproximar-nos al valor autèntic dels resultats del passat 25N (atesa la importantíssima participació registrada), així com a l'escenari d'un referèndum d'autodeterminació. Un lector lamentava ahir, però, que les hagués presentat d'aquesta manera, atès que, vistes així, en relació al conjunt del cens, podien fins i tot desanimar al menys avesats. Aprofito per oferir-vos-les avui, atès que, de fet, en iniciar l'elaboració de les dades electorals vaig començar per recollir-les en percentatge de vot emès. Si deixem de banda el nivell de participació, doncs, el nombre de co…

Quatre dades sobre el 25N (II): un país sencer que avança (#sommajoria)

En el primer apunt d'aquesta sèrie sobre el 25N vaig considerar el país en el seu conjunt i les dades a les quatre demarcacions. Si baixem de nivell territorial una mica més la perspectiva trobem dades igualment espectaculars. El quadre que acompanya aquest apunt inclou les dades de vot sobiranista (enteses com l'agregació dels sufragis a les candidatures identificades al primer apunt d'aquesta sèrie) ponderades sobre el conjunt del cens en les vuit (de les deu) convocatòries autonòmiques que he cregut representatiu considerar en aquesta anàlisi de les darreres eleccions. Els resultats apareixen visualment representats en una escala de verds que ofereix cinc gradients diferents: en més fosc els millors resultats de les vuit cites electorals a cada comarca i en intensitats cada vegada menys lleus el segon, tercer, quart i cinquè successivament. Analitzats d'aquesta forma els resultats de 2012 són els millors de la història a 33 de les 41 comarques i a la meitat d'e…

Us anuncio la bona nova (#federalisme)

Després de gairebé tres anys i més de mil apunts el fil argumental d'aquest bloc ha de fer un gir transcendent. El fet es comenta de forma cada vegada més insistent als principals observatoris polítics de Madrid i Barcelona. Sota l'impuls de la  gent d'ordre i els més destacats dirigents del Partit Popular català i del PSC (amb paper clau de Pere Navarro) sembla que s'està començant a articular una resposta dialogada i amable al plet català. Em diuen veus autoritzades (disculpeu el to d'aquest apunt, tan, diguem-ne, Alfons Quintà, però és que la cosa va així) que existeixen ja, damunt la taula del Congreso de los Diputados, tot un seguit de documents que desenvolupen una reforma en profunditat de la Constitució mitjançant la qual (apunten amb total seguretat les fonts) s'espera donar suport al gruix de les aspiracions catalanes dels darrers anys en relació a l'anomenat encaix. Segons sembla, arribats al caire de l'abisme, els principals líders espanyol…

Quatre dades sobre el 25N (I): uns resultats històrics! (#sommajoria)

Per acabar de festa aquest any tan important, començo avui uns quants apunts dedicats a valorar els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Us presento primer alguns aspectes metodològics. Naturalment, cal considerar els resultats que us ofereixo no pas de manera aïllada, sinó contrastats amb l'evolució històrica des de la recuperació de l'autonomia (que ara hem tornat a perdre). M'ha donat una feinada, però crec que valia la pena. Les dades d'aquesta sèrie d'apunts tenen en compte valors considerats en percentatge del vot emès però ponderat respecte al cens total en cada elecció. Crec que és la dada que més ens ajuda a l'hora de traslladar-nos a hipòtesis relatives al referèndum o a la consulta d'autodeterminació que tenim per davant (o no). Es basen, així mateix, en l'agregació dels resultats dels partits i coalicions que actualment o en el passat han defensat el dret a decidir sense condicionants. Bàsicament, ens referim a CiU,…

Tanqueu les ambaixades! (#marxemja)

Fa pocs dies corria per la xarxa la notícia que la reforma de l'ambaixada espanyola a Amman havia costat el doble que totes les delegacions de la Generalitat a l'exterior. Però ja se sap que el Partit Popular ha fet d'aquest tema una bandera i, en ple procés de liquidació del sistema autonòmic, hi ha fixat l'objectiu. Segons l'esborrany (ai, amb els esborranys!) de la nova llei d'acción exterior del govern espanyol, que prepara el nostre amic García Margallo, s'impedirà obrir o mantenir oficines a aquelles comunitats que superin els límits de dèficit impossibles de complir que el govern (qui tampoc complirà els seus, molt més suaus, sense cap conseqüència) hagi marcat. I diuen que queda alguna cosa de l'anomenada autonomia política. Certament, el procés cap a la recentralització l'estem transitant a tota castanya. És la llei de l'aquí mano jo i tu no pots fer el que vulguis que ha marcat la història recent d'Espanya.

A mi, aquest tema m'…

Un Nadal de 1640 (#sommajoria)

El Nadal de 1640 la situació a Catalunya era de revolta oberta. El 25 de novembre, el formidable exèrcit castellà del marquès de los Vélez havia arribat a Tortosa i iniciat la seva progressió cap al nord, destructiva, sense pietat amb els vençuts. La matança de set-cents bons patricis a Cambrils, a camp obert, després de rendir la vila, havia estat l'acte més sanguinari. Trencant totes les convencions de la guerra. El dispositiu defensiu organitzat per la Generalitat amb suport (encara tímid) del rei de França havia fracassat a Tarragona, on les tropes havien fugit sense oposar resistència. La notícia va desfermar el dia de Nadal una nova revolta popular a Barcelona. Després d'encalçar i assassinar el dia abans els pocs jutges de l'Audiència que quedaven a la capital catalana, al crit de "muyren traïdors!", aquell jorn els revoltats es concentraren en les cases dels grans aristòcrates, dels poderosos, que consideraven sospitosos de mantenir la fidelitat al rei c…

Ciutadans fa un gran servei al país (#dependentistes)

No m'agrada donar-los cap tipus de protagonisme, però avui no m'hi puc resistir. Uf, aquelles americanes d'alpaca brillants. Aquells mocadors a la butxaca. Gairebé sempre de negre. Estètica de pel·lícula de por. Prepotència i mala educació portada a l'extrem. Insult permanent. Són les seves credencials. Les del vell lerrouxisme. Però són molt monos. I si no hi fossin ens els hauríem d'inventar. Un deliciós poti poti entre sociologia upper Diagonal i lumpen metropolità de cap rapat. El que volgueu, però el passat 25 de novembre van fer un servei impagable al país. No hi ha diners suficients per compensar la seva acció en pro de la divisió del vot dependentista. Seran infiltrats per desestabilitzar els lligams amb Espanya? Cap servei secret català ho faria millor. Sí, sense la irrupció potent de Ciutadans, avui l'Alicia Sánchez Camacho seria la cap de l'oposició, frec a frec amb el nini Pere Navarro. El segon i el tercer grup del nou Parlament a la defensa d…

La propera gran manifestació del país (#democracia)

D'ençà del 2006 hi ha hagut quatre grans manifestacions sobiranistes a Catalunya. La darrera, no cal dir-ho, descomunal. Segons diuen els propis mitjans internacionals, la més gran que hi ha hagut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Poca broma. Encara que penseu que no és possible fer-la encara més multitudinària he de dir-vos que esteu equivocats. Sí que ho és. En els propers mesos, crec que fins i tot abans de l'Onze de Setembre de 2013, en viurem una encara més gran. Hi aniran els mateixos partits que van participar en l'organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana i encara s'afegirà algun altre. Ja veig la capçalera: Democràcia i llibertat: volem votar! Crit unànime, alternant amb el nostre clàssic in-inde-independencià. Centenars de milers de catalans reclamarem al carrer que som un subjecte de dret polític, que ens mereixem disposar de capacitat pròpia, de sobirania per decidir el nostre futur. Així de simple.

Aquesta serà la primera gran batalla que,…

La primera estructura d'Estat (#sommajoria)

He viscut amb gran il·lusió la signatura del Pacte per la Llibertat. Després de setmanes d'ai-ai-ai durant les quals la majoria hem sabut mantenir la calma, finalment hem iniciat el camí. Crec que, sotmesos a fortes pressions a banda i banda, els negociadors han estat hàbils i generosos. Aviat començarà el pim-pam-pum de la legislatura més difícil. Esperem que els implicats siguin capaços d'aguantar el tipus. Hi confio. Però, tot just assegurada la governabilitat del país i investit novament el Gran Timoner, ara cal posar-se a treballar immediatament en l'ampliació dels suports explícits al procés del dret a decidir. És la primera estructura d'Estat que necessitem. És cert que era impossible que aquesta qüestió restés fora dels acords de govern. Però també que totes les altres forces polítiques i socials que volem implicades no han de tenir sensació d'exclusió. Perquè si volem guanyar hem de comptar amb tothom.

Amb tothom per dissenyar tots i cadascun dels passos …

Un insofrible llegat de fatiga (#tenimpressa)

Amb un punt agre al cor, Xavier Rubert de Ventós, exdiputat socialista, convertit de fa molts anys a l'independentisme davant la constatació de la impossibilitat d'una via d'entesa federal amb els veïns, expressava gràficament fa uns dies la fatiga insuportable que li provoca la nostra relació de dependència envers Espanya. És un sentiment plenament compartit. Demanava una separació radical, total, envers els nostres veïns. La reacció espanyola des de l'Onze de Setembre cap aquí no ha fet sinó accentuar aquesta impressió. Tot és desgast i cop baix. El resultat electoral no només no ha apaivagat la bèstia, sinó que l'ha esperonat a llançar-nos la mossegada final. El resultat més tangible (encara que diu que s'aproximen d'altres sota la divisa de la unitat de mercat i el control del sistema financer) ha estat la Llei d'Espanyolització (sobretot, no li digueu llei d'educació, que no ho és) promoguda pel ministre José Ignacio Wert. Tornar enrere sistem…

Per a no oblidar d'on venim (#llibresxllegir)

He dedicat alguns dies a llegir el darrer llibre de l'inesgotable i erudit Francesc Cabana (Espanya, un pes feixuc, Barcelona: Pòrtic, 2012, 249 p.). És una autèntica mina. Un pou sense fons d'anècdotes, d'històries per il·lustrar els efectes que la dependència ha tingut sobre la nostra capacitat de creixement. Espanya és un llast econòmic de primeríssim ordre. I amb això sol ja hi hauria prou, encara que també hem d'afirmar, cada vegada amb més raó, ara que veiem com treballa l'espanyolisme, que és sobretot un veritable càncer democràtic, moral. Davant la constatació que una majoria dels catalans ho volem tot, estan disposats a fer el que calgui per evitar-ho. Passant per sobre dels principis més bàsics de la convivència. I la mentida com a eina de por i intoxicació ocupa en aquesta estratègia un lloc de privilegi. Es tracta de plantejar un futur ple de desgràcies, expulsions i aïllament. És absolutament igual que no s'ofereixi cap base raonable. Que no es pa…

Amics i amigues, salpem! (#consulta2014)

Un altre dia històric! I ja en són uns quants, en aquest camí de llibertat que corre i s'accelera d'ençà d'aquella primera gran manifestació del 2006. L'emoció ha tornat a omplir-nos el cor aquesta tarda de desembre. Ara fa gairebé exactament tres anys, centenars de viles i ciutats del nostre país votaven per primera vegada en la seva història en la consulta sobre la independència organitzada per l'embrió de l'actual Assemblea Nacional Catalana. Enmig del menypsreu de l'establishment. D'aquí menys de dos anys i quan hagin transcorregut cinc des d'aquells orígens a Arenys, hi tornarem. Però, de veritat. Amb tots els ets i uts. Per convèncer Europa i el món de quina és la nostra voluntat lliure i sobirana. Sí, sembla un somni. Però ens ensortim. Guanyem. Som majoria. Torna la il·lusió. És moment de posar-se a treballar a ple rendiment. Caldrà que els bons patricis posem temps, energia i diners. Perquè no tindrem en molt temps una altra oportunitat co…

El país on no vull viure (#regeneraciodemocratica)

Dissabte al matí. Torno de deixar un dels nens a una festa infantil d'aniversari. La tendinits em fa la vida impossible, així que, tot i que sóc enemic acèrrim del bus, no tinc més remei que agafar-lo per tornar cap a casa. A mig recorregut, dues parelles de jubilats seuen a la meva dreta. Mitjana d'edat, setanta anys. Una, amb accent andalús; l'altra, català. Naturalment, tota la conversa és en espanyol. I com a bons espanyols tots plegats criden d'allò més, així que m'entero absolutament de tot el que diuen. La crisi és el tema. Una filla porta set anys treballant a Mercadona. Estan preocupats perquè acomiaden els treballadors més antics i contracten de nous per una nòmina mensual que no arriba als vuit-cents euros. La crisi. Tot està molt malament. La cosa deriva cap al nostre estimat alcalde Bustos, en l'honestedat de qual tots manifesten una confiança cega. Perquè a tot arreu, diuen, s'ha robat molt. Ui s'investiguessin a fons qualsevol ajuntament…

El primer tros d'independència (#escolaencatalà)

Vés per on, gràcies al ministre Wert assolirem potser el nostre primer bocí d'independència. Sobirans en l'àmbit educatiu. La resposta dels partits àmpliament majoritaris al Parlament de Catalunya ha estat contundent. I encara que Pere Navarro ja recula, s'albira un horitzó d'insubmissió generalitzada a la nova llei orgànica d'educació que està perpetrant el govern espanyol. L'actitud dels partits catalanistes respon a una realitat molt punyent per a Espanya: la greu disfunció que suposa la decreixent implantació dels partits d'obediència espanyola a Catalunya. Una autèntica disfunció greu per manca de legitimitat. Que allò que decideix un govern espanyol amb majoria absoluta prou clara al Congreso sigui recolzat per menys d'un 20% dels votants catalans pot degenarar fàcilment en contestació molt àmpliament generalitzada a les colònies. El projecte recentralitzador i d'implosió del sistema autonòmic aprofitant la crisi no presenta obstacles a llocs…

Lliçó moral en temps de guerra (#llibresxllegir)

Encara que feia mesos que la tenia a la reserva, per gentilesa dels seus autors (mil gràcies!), he tingut l'oportunitat de llegir Bon cop de falç (Barcelona: Columna, 2011. 399 p.), narració de Ramon Gasch i Andreu González (Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica) en la qual el protagonista, el pagès gros Joan Martí, transita els temps dolorosos de la Guerra dels Segadors. Sempre he recolzat la idea (potser poc original) que necessitem referents culturals, literaris i audiovisuals, al voltant dels dos grans moments de la història nacional de l'edat moderna: el 1640 i el 1714, tan profundament lligats a la història de la nostra sobirania robada. En el cas de la revolta catalana, els mesos que van del Corpus de Sang, del 7 de juny de 1640, a la gran victòria de Montjuïc el 26 de gener de 1641, absolutament apassionants en perspectiva històrica, donarien per a elaboració de productes culturals d'alt nivell a l'abast de tothom. Encara que ara ens la neguin, tenim una gr…

D'aventures, certeses i gent deshonesta (#tenimpressa)

Tots ho vivim poc o molt i alguns ho pateixen en carn pròpia d'una manera dramàtica. L'autonomisèria ens ha portat a una situació de pobresa, atur i exili econòmic esfereïdora. Com a conseqüència de l'espoli, castigats molt per sobre del que ens mereixem. Qualsevol canvi en l'escenari europeu provoca (com ara un moviment de Berlusconi) un daltabaix en la precària situació econòmica d'un país, el nostre, intervingut per Espanya. Centenars de milers de catalans no saben si treballaran la setmana vinent. I tampoc el destí immediat de mil i una altres variables sobre les quals parlem però no tenim ni punyetera idea de com hauran evolucionat (previsiblement a pitjor) d'aquí tres mesos. Aquest és l'estat de postració del país. I tanmateix, hi ha gent com l'autor del llibre que il·lustra aquest apunt que, segons sembla, troben que la cosa no és tan greu. Que podem anar tirant. Que la situació no és desesperada. I que, en sentit contrari, cal justificar fins a…

Conclusió: hem de comprar-los (#11s2014)

El 25-N va ser un excel·lent banc de proves. Recordo que es deia de les mítiques Consultes sobre la Independència organitzades a més de cinc-cents municipis en 2009-2010 que serien un excel·lent entrenament per al Dia D. Gimnàstica, en dèiem. Les eleccions de fa uns dies, encara més. Tot el que ha passat durant la precampanya, la campanya i el dia de la votació ens ha de servir per preparar molt millor el dia del Referèndum definitiu. Hem vist una Espanya desfermada per terra, mar i aire. Practicant un joc brut sense precedents. Però hem vist també, exposats a l'aire, els nostres punts febles. M'agradaria, en els propers dies, oferir-vos un estudi (molt optimista!) més aprofundit dels resultats. En tot cas, la conclusió més evident és que l'espanyolisme mobilitzat (tret d'alguna excepció molt concreta) només s'ha fet fort en algunes poblacions de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. En unes eleccions en les quals, finalment, gairebé tothom ha parlat …

Un nou Emprèstit Pau Claris (#hisendapròpia)

Permeteu-me que insisteixi amb un referent històric per a l'apunt d'ahir. Com els mateixos Fets de Prats de Molló (novembre de 1926), el fracassat Emprèstit Pau Claris, emès el dia de Sant Jordi de 1925, no fou l'operació més reexida de Francesc Macià. Però, com tantes altres, va marcar petjada, contribuí també a la construcció del mite. Pretenia captar fons econòmics per bastir un exèrcit de sis mil homes capaç de dur a terme l'acció armada que el futur president preparava des del seu exili contra la Dictadura de Primo de Rivera. Els seus títols es repartiren entre els catalans emigrats Amèrica i els militants d'Estat Català a l'interior de Catalunya, però, la recaptació no assolí ni de lluny els objectius inicials marcats. Al dors, porten les següents inscripcions: "Per la llibertat de Catalunya", "Per la cultura dels catalans", "Per la riquesa catalana", "Per la pau social" i "Pel millorament i la dignificació de…

Bons patriòtics: ara, sí (#hisendapròpia)

Els lectors més fidels d'aquest bloc recordaran que, al llarg dels dos anys de dramàtic diletantisme del govern del Gran Timoner, marejant la perdiu del pacte fiscal que tothom sabia inviable, sempre vaig criticar l'endeutament de la Generalitat a base dels aleshores mal anomenats bons patriòtics. Els seus efectes piramidals van viure fa unes setmanes una darrera prova de foc (venciment massiu el 21 de novembre), que va tornar a posar en dubte la capacitat de l'administració catalana per assumir els seus compromisos més bàsics en matèria fins i tot estrictament salarial. De fet, per pagar-los va caldre acceptar les obligacions de l'humiliant Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Criticava aquells bons patriòtics, bàsicament, perquè em semblava un abús que el nostre govern, per comptes d'avançar d'una vegada en la construcció d'una hisenda pròpia que aturés la sagnia vergonyosa del dèficit fiscal, es dediqués a demanar diners als mateixos ciutadans indefenso…

Espoliar-nos també la història (#Wertgonya)

Poc a poc es van desgranant tots els aspectes que conformen la gran ofensiva de la Llei d'Espanyolització (dita Wert) en l'àmbit educatiu. A mi m'ha arribat molt especialment a l'ànima la notícia que el Ministerio de Educación fixarà el cent per cent dels continguts de les assignatures troncals, és a dir, entre altres, la Història. És lògic, el coneixement de la història et relliga a la comunitat on vius i ells volen, per damunt de tot, que la comunitat en qüestió sigui Espanya. Un servidor n'és exemple. A l'ensenyament secundari i al batxillerat, als anys vuitanta d'una Generalitat tot just restablerta, no vaig tocar la història de Catalunya. El coneixement del passat, però, em va engrescar prou com per posar la carrera d'història entre les primeres en la meva llista de preferències. Una tria que, finalment, es va concretar per eliminació. La Facultat em va obrir ben aviat oceans d'interès. La capacitat pedagògica d'alguns bons mestres i la in…

Un cert capteniment moral (#tenimpressa)

Durant el Gran Cop de Timó, penso que fou justament en la seva compareixença del dia després de l'11-S per valorar la gran manifestació (sí, Duran, independentista), el Gran Timoner va fer una afirmació que ha estat després molt comentada: que s'havia manifestat el millor del país. Era certíssim. Només cal veure amb quin grau d'histèria la recordava fa no gaire, mesos després, el professor Francesc de Carreras, en un dels seus sempre tan ponderats articles al diari comtal. Les eleccions del 25-N han demostrat fins a quin extrem el president Mas tenia raó! Fins al punt que, si fos espanyol, a mi em faria vergonya contemplar la immensa baixesa moral que els nacionalistes de l'estanquera han emprat en tots els fronts. Intoxicació, difamació, recerca de la divisió, crida a la por, mentida enfocada a prendre com a hostatges morals els més febles, ús dels poders de l'estat per alterar un procés electoral... El catàleg de les males arts portat a la seva màxima expressió.…

I l'Alícia passava per allà (#Wertgonya)

La Llei d'Espanyolització del govern amb seu a Madrid ha provocat un rebuig amplíssim a Catalunya. Espectacular. Demostra com hem canviat. Crítiques, fins i tot, per part de sectors propers al Partit Popular. Sorprenentment, després d'un paper autènticament estel·lar durant els dies de la campanya electoral, la líder de la formació a Catalunya ha desaparegut completament de l'escenari. Suposo que, una vegada valorada l'ensulsiada dels altres, no agrada haver de justificar el fracàs que li ha suposat passar en un any dels 715.000 vots de les Generals als 470.000 de les autonòmiques amb més participació de la història. Ella que parlava dels perills de la independència per als pensionistes i d'un Catalunya sí com a lema electoral, ara, precisament, ha abandonat completament l'escena. Amagada. Just quan el govern Rajoy ha baixat el poder adquisitiu de les pensions i ha llançat el pitjor atac institucional contra la llengua catalana des de la mort del dictador. Ali…

Socialistes posseïts (#25N)

És evident que el 25-N ens va deixar un sobiranisme descol·locat. Les expectatives i les comparacions han determinat fortament la valoració dels resultats. Molt curiós, en canvi, el cas del PSC. Esperaven caure més i ser els únics a fer-ho. El fet d'haver-se deixat un 29% dels escons és millor del que deien la majoria d'enquestes. I, a sobre, han baixat quatre escons menys que CiU, la força guanyadora derrotada. Expectatives i comparacions. Però, igual que una part important del país va quedar estabornit i ha necessitat uns dies per recuperar-se, els socialistes catalans també, passat l'uf inicial, han començat escatir quina és la situació on són. En ple naufragi i partits per la meitat, com el Titanic. Una lectura atenta dels resultats és per posar-se a tremolar. Només el coixí del cinturó metropolità, fortament mobilitzat a darrera hora per la combinatòria Espanya/retallades, ha evitat una autèntica catàstrofe. A la resta del país, el PSC ha estat escombrat de forma sen…

Una Constitució per empresonar la democràcia (i II) (#autodeterminació)

Fou així com el 6 de desembre de 1978 es posà a judici dels espanyols per via de referèndum, a la pràctica, en una tria plena d’implícits mai discutits obertament, una disjuntiva entre democràcia sí/democràcia no. Retorn al passat o mirada al futur. I, naturalment, els resultats van ser aclaparadors, tot i que la participació no fou espectacularment alta. A Espanya va votar un 67,1% dels ciutadans, amb un 88,5% de sí; a Catalunya, un 67,7%, amb un 90,4% de vots afirmatius. L’èxit de l’operació havia culminat. Però, en realitat, la manca de discussió pública i la petrificació del text, portaven la llavor de la seva destrucció a mig termini. El nou text constitucional havia incorporat uns mecanismes de reforma que blocaven a la pràctica qualsevol canvi en el futur sobre aquells elements que les restes del règim franquista havien pactat com a condició necessària per desaparèixer pacíficament. Els trets bàsics que fan referència a la forma i l’organització de l’estat són, a la pràctica i…

Una Constitució per empresonar la democràcia (I) (#autodeterminació)

Spain is different, es diu tan sovint. I tant si ho és. La seva experiència democràtica contemporània és una de les més limitades dels països europeus occidentals. La darrera dictadura, la feixista del general Francisco Franco, després de gairebé quaranta anys, es va cloure no pas amb l’enderrocament popular, sinó amb una dissolució vigilada, després de la mort física del dictador (al llit), el novembre de 1975. Amb l’ànim d’evitar una ruptura consistent amb el passat, les forces del règim franquista van imposar a l’oposició democràtica una voladura controlada sota dues premisses fonamentals: en primer lloc, una amnistia general hàbilment presentada com a perdó als opositors, però pensada en realitat per exonerar-los a ells dels crims comesos durant dècades; en segon lloc, l’establiment d’un marc jurídic en el qual la monarquia triada pel dictador i la unitat de l’Espanya es consagressin de manera irreversible, inobjectable, situada fora de qualsevol debat possible. Aleshores i en el …

La Llei de Re-Espanyolització (#Wertgonya)

És lleig passar-se tot el dia dient ja us deia jo, però és que ja us deia jo. Durant els darrers anys, el sobiranistes exprés hem hagut d'empassar-nos com l'Oriol Pujol i la Irene Rigau anaven traient importància a les successives passes que ens han portat fins al dia d'avui. De forma incomprensible. Afortunadament, la nova CDC de després de l'11-S ha canviat també, en aquest punt, de perspectiva, i la consellera ha optat per la dignitat (amb el secretari general d'Universitats Antoni Castellà) en la seva resposta, gràfica i visible, de plantada, al ministre José Ignacio Wert. Per sort, sembla també que podrem bastir un gran front de 107 diputats contra la il·legitimitat de la imposició espanyola d'un nou model educatiu i lingüístic colonial. Però, insisteixo, no calia ser un linx per saber el que estava passant. Un treball de sapa ordit amb paciència i constància de fa temps. Una doble ofensiva judicial i legislativa amb un propòsit clar: acabar amb la immers…

Mil dies, mil apunts (#PBP)

Disculpeu-me una mica d'autobombo. Avui assoleixo un repte herculi. Impensable quan vaig començar fa més de dos anys, simplement perquè m'ho demanava el cos, perquè sentia que era la millor contribució que podia fer a la lluita del meu país per la llibertat plena, aquest Per a bons patricis. Mil dies consecutius escrivint (de vegades, textos manllevats) sobre el passat i el present d'aquest racó de la mediterrània. Ha estat una fortuna que la salut m'hagi donat l'oportunitat de concretar per escrit pensaments fugissers que he volgut gairebé sempre contundents. Un gin tònic de dos glaçons, com em va dir una vegada un lector. Ha estat un exercici plaent de llibertat, encara que de vegades condicionat, perquè el món està organitzat com és i la vida et lliga amb servituds. Temps hi haurà de canviar-les. Mil dies que han coincidit amb un canvi social i polític de caire històric. Amb l'ensorrament definitiu del tap que suposa l'autonomisme. Us vaig parlar de l&#…

La compassió (#retallades)

Li he sentit dir en alguna conferència. En Junqueras hi fa referència sovint prenent una expressió emprada pel president Kennedy. És un terme odiat aquí, per les seves ressonàncies religioses, caritatives. Ens ho prenem com una mena de menyspreu, de rebuig soterrat, de llàstima. Però, en realitat, cercant el seu sentit etimològic vol dir patir amb, acompanyar els qui pateixen. Hem d'acceptar les retallades que ens imposen els poders forts de la Unió Europea? Segurament, no. Hem d'acontentar-nos amb la centrifugació de la despesa i la simultània limitació del dèficit amb la que, intencionadament, amb la finalitat d'ofegar-nos, ens lliga el govern espanyol? Ben segur, no. Hem de plantar cara a aquests dos dogals que ens estrenyen. Sense dubte. Tot i així, però, continua essent necessari establir mesures d'estalvi que suposen un mal intrínsec. Que afecten milers i milers de treballadors, de cotitzants, de consumidors, de pensionistes, d'usaris dels serveis públics. I…

La decisió (#ERC)

Disculpeu la immodèstia, però els més veterans addictes a aquest bloc recordareu que, després de les eleccions autonòmiques de 2010, vaig escriure qui em semblava el millor recanvi immediat per a la direcció d'Esquerra: l'aleshores eurodiputat Oriol Junqueras. En dos anys (i com m'alegra), la realitat m'ha donat, en aquest cas (potser en no gaire més), la raó. La campanya i les primeres passes del president d'Esquerra després del 25-N han estat d'extrema intel·ligència. Ho dic mantenint la voluntat de no perdre en cap cas la independència que ha caracteritzat PBP fins ara. Un resultat absolutament espectacular i elogis (veurem quant temps duren) gairebé unànims. Fins i tot de Fernando Ónega al diari comtal. Confiem que en Junqueres no s'ho cregui. De moment, si més no, estic cent per cent d'acord amb l'estratègia adoptada per la direcció republicana pel que fa a la seva participació en la governabilitat d'aquesta propera legislatura històrica. …

Premis Brigada de Narcòtics 2012 (#PremisBN)

Semblava una mica somort el panorama en els dos mesos que van seguir a la gran manifestació de l'11-S. Però, des del passat diumenge, els brigadistes han vist en el resultat electoral (amb una bona part dels electors sobiranistes descol·locats) la possibilitat d'emboirar novament la realitat, naturalment, a favor del dependentisme. Desenes de tertulians i opinadors s'hi han abraonat, amb l'objectiu de recuperar el terreny perdut. Per a la seva desgràcia, però, el procés que estem vivint no té marxa enrera. Es mou potser a batzegades, però cada dia que passa som una mica més a prop (bastant, molt) de redreçar el país. L'inici avui del període de votacions delsPremis Brigada de Narcòtics 2012 (la tercera edició), coincideix doncs en un moment d'efervescència brigadista. Com sempre, podreu votar al llarg de tot el mes de desembre i el primer dia de gener proclamaren els guanyadors. Aquests any, he volgut innovar en les propostes de candidatura, a fi de no deixar …

La foto (#referèndum)

Cinc dies després, a la vista del fred ambient generalitzat dins el món sobiranista i a l'ofensiva narcotizant que estem experimentant tots plegats (amb seu a Madrid i Barcelona), a més de recomanar-vos aquest excel·lent apunt de l'Enric Vila, m'afegeixo modestament al crit d'opinadors com Quim Torra o Salvador Cot. Ens cal la foto. Quan abans, Per donar seguretat. Una imatge que reconforti i permeti recarregar les piles de la il·lusió emboirada des de diumenge passat. Mas, Junqueras, Herrera i Fernández. Sí, és veritat que cadascun d'ells ja ha fet declaracions refermant el compromís de cadascuna de les seves forces (alguns, amb permís d'en Duran) amb el procés d'autodeterminació del Principat. Però ara ens cal una estampa conjunta. Davant del Parlament de Catalunya, una fotografia dels quatre líders de les formacions sobiranistes: CiU, ERC, ICV i la CUP. Els 87 que els ciutadans han votat per concretar la nostra majoria sobiranista.

Ens cal la foto per v…

La cultura de "Cortijo" dels de sempre (#corruptes)

Fa temps que no parlo del gran tema amiguisme i nepotisme a l'administració pública (coses meves, molt meves). En aquest cas, com és públic i notori (perquè és una derivació de l'operació Mercuri que ha esquitxat el meu mai prou ponderat alcalde de Sabadei), no puc per més que obrir una ampolla de cava metafòric per la imputació del diputat Daniel Fernández i de l'alcaldessa María Elena Pérez en un cas de tràfic d'influències. Estic content, feliç, eufòric. M'encanta. Resulta que els dos han recol·locat a dit una ex-alt càrrec socialista del govern Tripartit. La cosa devia anar més o menys així. Ring, Ring, Ring. O, está sonando, está sonando, mi teléfono. Elenita? Dime. Hola, soy Daniel. Tu secretario de organización. A tus órdenes [buen rollo, a ver si puedo ir de diputada más adelante]. Oye, a esta me la colocas rapidito. Es que en el Ayuntamiento ya tenemos arquitecto. Es igual. Te lo petas por tus ovarios. No hay problema. Corriendo. Adiós, adiós. Hasta la pr…