Ves al contingut principal

Coses que es perden o si esborreu, féu-ho bé

Quan d'aquí cent anys els historiadors mirin enrere, els testimonis documentals autèntics de la realitat política d'avui seran prou difícils de trobar. Em refereixo a les notícies de la cuina, de la rebotiga dels fets. Fins i tot, al recull de la impressió personal sobre els fets generals, sobre els grans esdeveniments. En primer lloc, per l'impacte enorme del molt més fugisser document electrònic que es va imposant inexorablement. De gmail a WhatsApp. Per la desaparició gairebé total de formes de comunicació que, durant segles, pràcticament des de la generalització baixmedieval del paper (només sis segles!), havien ocupat un lloc cabdal en les relacions humanes. Em refereixo a la correspondència, les notes personals o els dietaris. I de quin testimoni accessible en un futur romandrà de les formes de la comunicació actual a la xarxa. Fins i tot la premsa en paper és, potser, a punt de desaparèixer. La seva funció testimonial serà ben difícil de substituir en un futur. Perquè a través dels nous mitjans, ara mateix, ja, coses que han passat, al cap de ben poc temps, poden no haver passat.

Pensava en aquesta feblesa dels testimonis que deixem avui per al coneixement del nostre present per part de les futures generacions en saber, fa uns dies, a través del Nació Digital que la Generalitat havia decidit esborrar el rastre de l'ara maleït gendre reial del seu web institucional. La nota de premsa de la trobada amb el Secretari General de l'Esport, celebrada el passat 25 de juliol de 2011, ha desaparegut de la pàgina institucional http://www.gencat.cat/. Naturalment, aquells ji, ji, ji i ja, ja, ja de fa uns mesos han esdevingut per als qui diu que ens manen un veritable marronàs. El problema és que, inevitablement, almenys de moment, Google continua reportant un enllaç a la vella notícia censurada. I el pitjor, encara, és que una cerca de la paraula Urdangarín al mateix web de la Generalitat ofereix fins a tres enllaços a l'esmentada reunió ara desapareguda. Tres links que, en ésser pitjats, condueixen cap al no res. I és que, si es dóna l'ordre d'esborrar les incomoditats del passat, almenys caldria fer-ho de manera no tan maldestra com els negocis del, també fins ara, duc de Palma.

P.S. Atenció! Des de twitter, l'Alfons (@afn691) em fa saber que la feina l'han fet encara pijtor i que a dia d'avui s'hi pot accedir des d'alguns enllaços com aquest.

Comentaris

  1. Sí, ho acabo de comprovar! Maldestres de mena...

    El tema que exposes comporta una reflexió, certament, important sobre els continguts de consulta pel futur. A sobre, amb tot increment monstruós de fonts d'informació que s'ha produït, i la seva volatilitat, els qui us hi dediqueu ja podeu començar a fer seminaris internacionals de com preservar tot aquest gavadal de documentació.

    Vaja, que ja teniu feina per fer... Crear "Banc de Documentació Universal", per exemple... perquè, el que arriba als arxius és purament voluntari... i el que passa com ocell volant...?

    ResponElimina
  2. Crec que l'espai autonomisèria esta tancat per fer-ne comentaris. Per tant, explicaré el meu cas aquí:

    Qüestió de pilotes:

    No és un cas greu per si mateix. Però és un símptoma. Un símptoma de que l'autonomisèria crònica que ens infecta i que ens debilita és apunt de matar-nos.

    Soc un valent. Un kamikaze. No tinc por de res. Soc català i he decidit tenir un fill en plena crisi. La meva noia està embarassada de vuit mesos. Toca fer classes de pre-part. El nostre CAP te una aula dedicada a tal efecte. Una sala freda, plena de cadires de plàstic dures, amb uns quants pòsters d'anatomia penjats a les parets (amb cel·lo i sense cap criteri aparent, en hi ha un aquí, un altre allà). Suposo que per donar-li un aspecte més acadèmic. Altrament semblaria un magatzem. Les caixes apilades a un racó no contribueixen a dissimular-ho.

    La classe comença. Al cap d'una hora d'explicació, parlem de tècniques de relaxació de la zona pèlvica. La professora ens diu que algunes noies troben útil fer exercicis amb boles de goma. Son unes boles grans, de un metre de diàmetre:

    http://www.amazon.es/Nuevo-deporte-ejercicio-importado-Alemania/dp/B0002GTJ4U/ref=sr_1_1?ie=UTF8&qid=1327172821&sr=8-1

    Malauradament no podran fer els exercicis. La professora ens diu que només hi ha dues boles per a 15 persones. I encara gràcies: les dues boles van ser un regal de la farmàcia de la cantonada, altrament no en tindrien cap.

    Jo m'indigno. Li dic que això no pot ser. Que fins aquí hem arribat. Podria acceptar que no puguin pagar una màquina de tomografia computeritzada d'última generació. Però unes maleïdes pilotes? No tenim diners ni per pagar unes putes pilotes de goma?

    Doncs es veu que no. Estem en un país on les nostres dones no poden fer exercicis pre-part amb pilotes de goma. No les podem pagar.

    Jo d'això en dic #autonomisèria

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.