Crònica de la vida apassionant d'un separatista

He gaudit aquests dies de valent amb la lectura, absolutament recomanable, de l’obra de Joan Esculies Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Barcelona: Edicions de 1984, 2011, 366 p.). Aborda la densa i apassionant trajectòria vital d’un personatge notable en els orígens del separatisme. Home d’extracció popular i orígens no barcelonins (l’avi patern pagès de Riudoms, el pare menestral), descendent de federals i antimonàrquics, de to laic, liberal i progressista, sabia ben bé l’esforç que la seva família havia posat per lliurar-lo de l’allistament militar i pagar-li els estudis de medicina. En 1915, als quinze d’anys d’exercici professional, treballant fins ben tard, es guanyava prou bé la vida: tenia dos cotxes i xofer; les seves filles gaudien d'una institutriu que les introduïa en l’anglès i el francès, feien hípica i esquiaven. Encarnava, doncs, aquell esperit calvinista del catalanisme que resumia en aquestes paraules el 1901: “amb l’estudi se dignifica el ciutadà, i dignificant a aquests, s’enlaira més i més la nostra pàtria, posant-la al nivell de les nacions estudioses i apartant-la del nivell de les degenerades que clamen regeneració.” (p. 64-65).

El doctor Solé i Pla veié en la Primera Guerra Mundial, com a "papa laic de la francofília" (en expressió de Josep Maria de Sagarra), a través del seu Comitè de Germanor de Voluntaris Catalans, una oportunitat per a la llibertat del país, finalment esvaïda; viu activament la política des de l'apartidisme de la Unió Catalanista anterior a la Dictadura primoriverista; a contracor i per la petició de l'Avi s'integra al primer govern de la Generalitat per reforçar el seu perfill nacionalista; pateix l'esclat de la guerra i lluita per prevenir els excessos revolucionaris a Montserrat o en la persona del cardenal Vidal i Barraquer; participa de la caravana del pas de la frontera i dels primers temps d'exili a França; mor, finalment, a Colòmbia. Una vida plena, reflectida eficaçment en un llibre que cal llegir per conèixer un dels més vells prohoms de l'independentisme: ara fa cent anys, quan l’estiu de 1910 visita els sanatoris d'infecciosos del cantó de Grisons, practica ja l’hàbit de negar la seva espanyolitat davant dels seus descol·locats interlocutors; escriu al seu diari: “jo els feia tornar a dir Catalonien no Spania [sic]; país dominat, però no assimilat.” (p. 66). Un bon patrici que mereix romandre en la nostra memòria.

Comentaris

  1. No m'agrada la paraula separatista. No és certa doncs no hi ha unió, hi ha dominació. M'agrada més sobiranista o independentista. Al llibre parla de "país dominat però no assimilat". Avui està assimilat en part.

    ResponElimina
  2. Sembla un personatge ben interessant, i amb arrels riudomenques, com jo!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas