Ves al contingut principal

Crònica de la vida apassionant d'un separatista

He gaudit aquests dies de valent amb la lectura, absolutament recomanable, de l’obra de Joan Esculies Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Barcelona: Edicions de 1984, 2011, 366 p.). Aborda la densa i apassionant trajectòria vital d’un personatge notable en els orígens del separatisme. Home d’extracció popular i orígens no barcelonins (l’avi patern pagès de Riudoms, el pare menestral), descendent de federals i antimonàrquics, de to laic, liberal i progressista, sabia ben bé l’esforç que la seva família havia posat per lliurar-lo de l’allistament militar i pagar-li els estudis de medicina. En 1915, als quinze d’anys d’exercici professional, treballant fins ben tard, es guanyava prou bé la vida: tenia dos cotxes i xofer; les seves filles gaudien d'una institutriu que les introduïa en l’anglès i el francès, feien hípica i esquiaven. Encarnava, doncs, aquell esperit calvinista del catalanisme que resumia en aquestes paraules el 1901: “amb l’estudi se dignifica el ciutadà, i dignificant a aquests, s’enlaira més i més la nostra pàtria, posant-la al nivell de les nacions estudioses i apartant-la del nivell de les degenerades que clamen regeneració.” (p. 64-65).

El doctor Solé i Pla veié en la Primera Guerra Mundial, com a "papa laic de la francofília" (en expressió de Josep Maria de Sagarra), a través del seu Comitè de Germanor de Voluntaris Catalans, una oportunitat per a la llibertat del país, finalment esvaïda; viu activament la política des de l'apartidisme de la Unió Catalanista anterior a la Dictadura primoriverista; a contracor i per la petició de l'Avi s'integra al primer govern de la Generalitat per reforçar el seu perfill nacionalista; pateix l'esclat de la guerra i lluita per prevenir els excessos revolucionaris a Montserrat o en la persona del cardenal Vidal i Barraquer; participa de la caravana del pas de la frontera i dels primers temps d'exili a França; mor, finalment, a Colòmbia. Una vida plena, reflectida eficaçment en un llibre que cal llegir per conèixer un dels més vells prohoms de l'independentisme: ara fa cent anys, quan l’estiu de 1910 visita els sanatoris d'infecciosos del cantó de Grisons, practica ja l’hàbit de negar la seva espanyolitat davant dels seus descol·locats interlocutors; escriu al seu diari: “jo els feia tornar a dir Catalonien no Spania [sic]; país dominat, però no assimilat.” (p. 66). Un bon patrici que mereix romandre en la nostra memòria.

Comentaris

  1. No m'agrada la paraula separatista. No és certa doncs no hi ha unió, hi ha dominació. M'agrada més sobiranista o independentista. Al llibre parla de "país dominat però no assimilat". Avui està assimilat en part.

    ResponElimina
  2. Sembla un personatge ben interessant, i amb arrels riudomenques, com jo!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…