Ves al contingut principal

Crònica de la vida apassionant d'un separatista

He gaudit aquests dies de valent amb la lectura, absolutament recomanable, de l’obra de Joan Esculies Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Barcelona: Edicions de 1984, 2011, 366 p.). Aborda la densa i apassionant trajectòria vital d’un personatge notable en els orígens del separatisme. Home d’extracció popular i orígens no barcelonins (l’avi patern pagès de Riudoms, el pare menestral), descendent de federals i antimonàrquics, de to laic, liberal i progressista, sabia ben bé l’esforç que la seva família havia posat per lliurar-lo de l’allistament militar i pagar-li els estudis de medicina. En 1915, als quinze d’anys d’exercici professional, treballant fins ben tard, es guanyava prou bé la vida: tenia dos cotxes i xofer; les seves filles gaudien d'una institutriu que les introduïa en l’anglès i el francès, feien hípica i esquiaven. Encarnava, doncs, aquell esperit calvinista del catalanisme que resumia en aquestes paraules el 1901: “amb l’estudi se dignifica el ciutadà, i dignificant a aquests, s’enlaira més i més la nostra pàtria, posant-la al nivell de les nacions estudioses i apartant-la del nivell de les degenerades que clamen regeneració.” (p. 64-65).

El doctor Solé i Pla veié en la Primera Guerra Mundial, com a "papa laic de la francofília" (en expressió de Josep Maria de Sagarra), a través del seu Comitè de Germanor de Voluntaris Catalans, una oportunitat per a la llibertat del país, finalment esvaïda; viu activament la política des de l'apartidisme de la Unió Catalanista anterior a la Dictadura primoriverista; a contracor i per la petició de l'Avi s'integra al primer govern de la Generalitat per reforçar el seu perfill nacionalista; pateix l'esclat de la guerra i lluita per prevenir els excessos revolucionaris a Montserrat o en la persona del cardenal Vidal i Barraquer; participa de la caravana del pas de la frontera i dels primers temps d'exili a França; mor, finalment, a Colòmbia. Una vida plena, reflectida eficaçment en un llibre que cal llegir per conèixer un dels més vells prohoms de l'independentisme: ara fa cent anys, quan l’estiu de 1910 visita els sanatoris d'infecciosos del cantó de Grisons, practica ja l’hàbit de negar la seva espanyolitat davant dels seus descol·locats interlocutors; escriu al seu diari: “jo els feia tornar a dir Catalonien no Spania [sic]; país dominat, però no assimilat.” (p. 66). Un bon patrici que mereix romandre en la nostra memòria.

Comentaris

  1. No m'agrada la paraula separatista. No és certa doncs no hi ha unió, hi ha dominació. M'agrada més sobiranista o independentista. Al llibre parla de "país dominat però no assimilat". Avui està assimilat en part.

    ResponElimina
  2. Sembla un personatge ben interessant, i amb arrels riudomenques, com jo!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.