De com gaudim amb l'autoengany

Camp Nou
Tot i que han passat uns dies, em ve de gust recordar el tradicional partit amistós nadalenc de la selecció catalana de futbol. No només perquè va ser un bon espectacle esportiu. El dia abans, la nostra va emetre d'amagat, a l'Esport 3, el documental Fora de joc, que es va convertir en un èxit, si més no, a les xarxes socials. Ens va recordar un fet a hores d'ara incontestable: després dels moviments realitzats per l'espanyolisme (de Juan Antonio Samaranch a Jaime Lissavetzky), als darrers anys, tot aconseguint la modificació de la normativa interna d'admissió de bona part de les federacions internacionals, l'única manera de disposar de seleccions nacionals pròpies amb reconeixement és disposar d'un estat propi. Això serà així tret de petites i minoritàries escletxes que el patriotisme d'alguns dirigents esportius aconsegueixin obrir. Però d'aquí no passarem. Però, clar, passa que explicar això (que els que ens manen saben perfectament) quan has acollit a la primera institució de Catalunya el fèretre de l'expresident falangista del COI que en va tancar les portes al seu propi país fa angúnia.

L'autonomisme és una ratera (la de la nova LOHPA financera) a la qual els nostres captors s'entesten a tapar fins i tot les petites finestres (com ara el reconeixement esportiu internacional) que, encara que fos només per a alguns, li podrien conferir un mínim ambient respirable. Això la farà definitivament insostenible. Per això em va semblar extremadament patètic veure els homes de l'establishment, des de la directiva del Barça fins al Gran Timoner, parlant des de l'engany i la insubstancialitat, de lluitar pel somni, de no deixar apagar la flama, de mantenir la il·lusió. Discursos absolutament buits. Radicalment falsos. Brindis al sol dels qui tenen la responsabilitat i no pensen exercir-la. S'hi ha d'anar per la gent. Però no farem absolutament res per treballar per la única solució existent. No seria més coherent, doncs, que no hi anessin? O això, o explicar clarament a la gent (la mateixa que segons el nostre Gran Timoner ha estat capaç d'entendre fins ara les retallades) que mai podrem ser un país esportivament normal si no disposem d'un estat propi. El contrari, la festa anual de l'autoengany.

Comentaris

  1. Sí, efectivament.
    Una cosa és la planificació que el Timoner pugui tenir per acostar-se a la independència -a la que ens cal molta fe per creure-hi-, i l'altra és aquest barrija-barreja de condemnar el franquisme i saludar en Samaranch, Fraga o qui sigui; d'enaltir la nostra pàtria i acceptar la prohibició de no poder competir esportivament (o amb el que sigui!) amb Castella o EEUU, per exemple. Tot això fa que un no pugui tenir-ne gaire confiança, o gens, amb tots aquests polítics.

    Perquè, dic jo que haver de conviure amb el carceller no ha d'implicar fer-li la farina plana, no? Afortunadament, no hi va anar a la desfilada militar espanyola, la més gran concentració de fatxes del món!
    I, tothom feliç menjant perdius....

    ResponElimina
  2. Fins ara havia cregut que això de actuar com si fossin estat sense ser-ho...ho feien per covardia d'haver d'enfrontar-se a Espanya. Ara ja penso que és perquè ja els interessa..potser és més senzill...i actuen així perque se senten espanyols.
    El que cal fer és convencer els votants de CIU que volen la independencia que amb ells mai l'aconseguirem.

    ResponElimina
  3. Home
    Jo vaig escoltar persones de l'stablishment i dèien que la cosa estava fotuda, i que calia fer passes endavant, en cap moments vaig veure cap entabanament.
    La gent cada vegada ho té més clar, però quan parlem de laq gent, a qui em refereixo ?
    Perquè desenganyem-nos a la majoria de gent el tema els hi sua, com moltíssims altres, i aquí ningú de la vol jugar, hi ha massa interessos en joc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas