Ves al contingut principal

Els Godó, pròcers de la llibertat d'expressió (I)

Carlos Godó Valls
Entre els papers conservats fins ara per la família d'un històric periodista de La Vanguardia, home de relleu internacional i col·laborador durant seixanta anys del diari del comte, es pot llegir la següent carta datada el 17 de setembre de 1963 i rebuda de l'aleshores subdirector de la capçalera catalana. És un testimoni impagable sobre els valors de Carlos Godó Valls (Barcelona, 1899- 1987) que reflecteix ben gràficament la llarga trajectòria del diari insígnia de la burgesia catalana en defensa de la llibertat d'expressió:

"Querido J. R.:
El Conde de Godó me ha llamado hoy para manifestarme su disgusto por el hecho de que en la Sección de Libros del pasado día 11 de este mes, se haya publicado, en la columna "Publicaciones y libros recibidos", una nota sobre un opúsculo que recoge el programa para la III República española, con textos de Araquistain, Madariaga y Giménez Asúa.
Realmente, hay motivo para el disgusto y puede haberlo para que se manifiesten en los centros oficiales reacciones, en todo caso, desagradables. En cuanto a la esfera de los lectores, el propio Conde ya ha recibido varias cartas de muy justificada queja.
Tu sabes que hace casi un año que te pedí me entregases los originales escritos por ti con el fin de mantener un cierto control sobre la Sección. Habida cuenta la premura con que los entregas, esos originales los tengo que leer en prueba de página, y es natural que no dedique atención a una Sección de puro trámite, porque, de hacerlo así, daría por supuesto la existencia de malas voluntades o de mala fe y ello me obligaría a leerme, de arriba a abajo, todo el periódico, lo qual es absolutamente imposible.
Estarás de acuerdo conmigo en que la infiltración de tal nota tiene todos los caracteres de algo deliberado. Si no es así, se trata de una ligereza difícilmente explicable.
De cualquier manera, te ruego que te dejes caer por el periódico cuanto antes con el fin de tomar las determinaciones que procedan.
Con el afecto de siempre te saluda,
Horacio Sáenz Guerrero."

Comentaris

  1. Ho sigui que en Saez Guerrero -vaig tenir la desgràcia d'haver de treballar amb el seu germà- deuria despatxar fulminantment el pobre JR destinatari de la carta. A l'any 63 el Franco encara tenia moltes agalles, cosa que ni la podeu sospitar els joves d'ara. No recordo qui podia ser en JR però va tenir uns pebrots enormes publicant la ressenya de la III República Espanyola! Li deuria caure la llei militar d'"Actividades contrarias al Régimen". Poca conya... tortures per fer-lo xerrar (o inventar el que sigui per salvar el que li quedés de la pell) i presó com a mínim durant uns quants anys. A la presó hi havia els coneguts "Chivatos" que eren els del règim que es feien passar per amics de l'empresonat per acabar d'extreure-li els últims secrets. La paranoia franquista no tenia límits. Sovint, amb aquests tipus de casos algun "accident" acabava amb la vida del perseguit. Deuria ser molt semblant al fort de la Inquisició.

    ResponElimina
  2. La cosa s'ha refinat, però no ha canviat. Son els mateixos barbars d'abans però en pla demòcrata. Com si dir-se democràtes dones la imatge de que s'han desviat de les seves pretensions de sempre.

    ResponElimina
  3. "Querido JR" quina hipocresia. Com sempre... M'agradaria saber que va passar amb en JR

    ResponElimina
  4. Tranquils, amics. J.R. era una mica díscol, però, en el fons, un dels seus. Així que va continuar treballant al diari del comte fins a la seva jubilació...

    ResponElimina
  5. Ostres! Treballar en un mateix diari fins a l'edat de jubilació. Que tiempos aquellos, tu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…