Ves al contingut principal

Els nostres 26 de gener: combatre al costat del precipici


Avui celebrem una victòria. La darrera contra els castellans. La jornada de glòria i de mort del 26 de gener de 1641. Per això, segons s'explica, els comandaments militars van demorar l'entrada de l'exèrcit franquista a la capital catalana a l'acabament de la darrera Guerra Civil, a fi que coincidís, com en una mena de desgreuge espanyolista, també, amb un altre 26 de gener, el de 1939. El nostre 26 de gener, el de 2012, també serà de combat. I els propers, potser seran de victòria. El de fa setanta-tres anys fou, com s'acostuma a dir, una passejada militar: la ciutat havia estat abandonada per les autoritats i pels soldats republicans, tots ells batuts en retirada, travessant o a punt de fresar la frontera pirinenca. Per als catalans, el combat real havia estat llunyà, en fronts aragonesos o castellans; només al final, heroic, a les Terres de l'Ebre. És cert que els terribles bombardejos feixistes a la rereguarda havien fet mossegada. Que tothom a la família havia sentit d'alguna manera els mals del conflicte. Però aquell 26 de gener de 1939 feia temps que molts havien desesperat i desertat de la lluita per la llibertat i que els bons patricis havien perdut.

El 26 de gener de 1641, en canvi, el país va combatre a les mateixes muralles. Com qui diu, la família en ple i a la porta de casa. Davant la extraordinària superioritat numèrica, tècnica i estratègica de l'enemic, les autoritats catalanes van renunciar aviat a combats llunyans a camp obert i van posar tota la fe en la defensa aferrissada de la capital de la nostra nació. Tots implicats, calia lluitar, si calia, torre a torre, pany de muralla a pany de muralla. Victòria o mort, tal i com havien demostrat les carnisseries castellanes comeses a Cambrils o Martorell. I no només els soldats professionals reclutats i els homes dels oficis que formaven la defensa hi van lluitar: les dones hi tingueren un paper essencial en l'aprovisionament de la línia de combat. Fins i tot el clergat. També, tots aquells de qui no s'esperava gaire. Avui tinc el dia optimista i davant de les nostres deficiències i de l'embranzida d'una crisi descomunal que ens precaritza a tots i d'una Espanya poderosa, comandada amb majoria absoluta pel Partit Popular, em veig més a prop del 1641 que del 1939.

Comentaris

  1. En fi, tal com ja s'està desencadenant el PP al govern del mal estat espanyol, ara ja no en queda gaire res a dir. Tot està clar. Fins i tot, rara coincidència, el Camps i cia. han quedat en llibertat poc després d'arribar a la trona en Rajoy.
    Al meu entendre, de la mateixa manera que la Merkel està guanyant la 3ra. Guerra Mundial a través de l'economia -es quedarà amb totes les propietats nacionals d'Europa-, els feixistes espanyols també estan tornant a guanyar, ara a través de les lleis i la coacció. Ningú no pot o no vol agafar les armes, afortunadament!, però els mateixos de sempre segueixen desitjant fer de Mourihno, el brètol.

    ResponElimina
  2. En tot el que he llegit de la GCE mai no he llegit que s'intentés arribar al 26 de gener pel que dius. D'on ho treus? (per curiositat i per saber-ho). Un avi va lluitar i va caure presoner a la línia del Garraf el 24 o 25. La intenció era aturar-los allà però no hi havia forces suficients després de la derrota de l'Ebre. No van entrar abans perquè van haver de tancar les bosses de resistència i se'ls va fer de nit amb una línia a St. Ramón només per passar la nit i fugir al dia següent. No quedaven tropes suficients.

    ResponElimina
  3. Jordi, potser és només una "llegenda urbana", però li he sentit explicar, amb certs detalls, a l'Oriol Junqueras. Potser algun dels lectors pot aportar-hi més llum!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…