Ensorrant els fonaments del progrés

Guillem III d'Orange
En temps de vacances, darreres lectures profitoses que avui vull compartir (encara que sigui només un petit pensament). Situades en la dramàtica cruïlla de la nostra Guerra de Successió, la que culminaria amb la liquidació de la sobirania catalana a mans del primer Borbó. Llegeixo els avantatges que, per oposició a l'absolutisme que ens acabarien imposant, en Joaquim Albareda, fent-se ressò de les darreres aportacions de la historiografia europea, presenta com a distintius del parlamentarisme vigent als Països Baixos, a l'Anglaterra o la Catalunya d'aquell moment (en altres paraules, del sistema polític que convertiria la Gran Bretanya en la gran potència mundial i el model a seguir a partir del segle XVIII): eficiència en els engranatges públics, generació de confiança per al desenvolupament econòmic i integració de l'individu en l'estat. I fent un exercici (sempre necessari) de presentisme, mentre sostinc físicament el llibre ben aferrat amb les mans, no puc sinó posar-me metafòricament les mans al cap.

Perquè no es fa gens difícil percebre el fet que el nostre autonomisme actual, en un context de crisi general del sistema polític a nivell europeu (i mundial), està soscavant greument els fonaments més bàsics sobre els quals s'ha construït el progrés polític a occident durant els darrers segles. Fets com ara l'aprofitament privat dels béns públics o la incapacitat per manca de recursos per respondre a les necessitats de la gent estan posant en qüestió l'eficiència del sistema. El descrèdit creixent que totes les enquestes detecten en el juidici dels ciutadans envers les institucions palesen clarament el fet que el seu paper generador de confiança general ha patit una trencadissa de consideració. La força dels moviments alternatius, la identificació molt generalitzada amb els seus objectius (encara que no amb els mètodes), la desafecció electoral i l'abstencionisme col·lectiu creixent deixen ben clar que la integració de l'individu en l'Estat es troba en un procés de fallida no sé si irreversible. En altres paraules, que estem cremant (en el nostre país espoliat, a marxes forçades) els fonaments de l'èxit dels darrers segles de la societat europea. Caldria reflexionar-hi. En això també, l'autonomisme és misèria.

Comentaris

  1. Recordo haver-te escoltat, fora d'aquest bloc, que quan la societat supera la ignorància i, per tant, té més cultura, la consciència social i nacional fan un tomb cap a l'increment de dignitat. Vaja, que la gent se n'adona més de que l'enreden. Això, al meu entendre, genera una crisi social, política i econòmica. Un canvi de cicle. Aquesta és la situació global, crec: El naixement d'un nou cicle, en tots sentits. Des de la conscienciació de la nostra responsabilitat ecològica, passant per l'econòmica i arribant a la nacional. Tenim canvis tant contundents com amb el religiós que fa que l'esforç de cercar nous models de referència sigui una lluita personal i social diària, encara que soterrada a l'occident i manifesta a l'orient.

    Canvi de cicle que podem veure i gaudir-ne amb la millor serenitat possible.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)