Ves al contingut principal

Ensorrant els fonaments del progrés

Guillem III d'Orange
En temps de vacances, darreres lectures profitoses que avui vull compartir (encara que sigui només un petit pensament). Situades en la dramàtica cruïlla de la nostra Guerra de Successió, la que culminaria amb la liquidació de la sobirania catalana a mans del primer Borbó. Llegeixo els avantatges que, per oposició a l'absolutisme que ens acabarien imposant, en Joaquim Albareda, fent-se ressò de les darreres aportacions de la historiografia europea, presenta com a distintius del parlamentarisme vigent als Països Baixos, a l'Anglaterra o la Catalunya d'aquell moment (en altres paraules, del sistema polític que convertiria la Gran Bretanya en la gran potència mundial i el model a seguir a partir del segle XVIII): eficiència en els engranatges públics, generació de confiança per al desenvolupament econòmic i integració de l'individu en l'estat. I fent un exercici (sempre necessari) de presentisme, mentre sostinc físicament el llibre ben aferrat amb les mans, no puc sinó posar-me metafòricament les mans al cap.

Perquè no es fa gens difícil percebre el fet que el nostre autonomisme actual, en un context de crisi general del sistema polític a nivell europeu (i mundial), està soscavant greument els fonaments més bàsics sobre els quals s'ha construït el progrés polític a occident durant els darrers segles. Fets com ara l'aprofitament privat dels béns públics o la incapacitat per manca de recursos per respondre a les necessitats de la gent estan posant en qüestió l'eficiència del sistema. El descrèdit creixent que totes les enquestes detecten en el juidici dels ciutadans envers les institucions palesen clarament el fet que el seu paper generador de confiança general ha patit una trencadissa de consideració. La força dels moviments alternatius, la identificació molt generalitzada amb els seus objectius (encara que no amb els mètodes), la desafecció electoral i l'abstencionisme col·lectiu creixent deixen ben clar que la integració de l'individu en l'Estat es troba en un procés de fallida no sé si irreversible. En altres paraules, que estem cremant (en el nostre país espoliat, a marxes forçades) els fonaments de l'èxit dels darrers segles de la societat europea. Caldria reflexionar-hi. En això també, l'autonomisme és misèria.

Comentaris

  1. Recordo haver-te escoltat, fora d'aquest bloc, que quan la societat supera la ignorància i, per tant, té més cultura, la consciència social i nacional fan un tomb cap a l'increment de dignitat. Vaja, que la gent se n'adona més de que l'enreden. Això, al meu entendre, genera una crisi social, política i econòmica. Un canvi de cicle. Aquesta és la situació global, crec: El naixement d'un nou cicle, en tots sentits. Des de la conscienciació de la nostra responsabilitat ecològica, passant per l'econòmica i arribant a la nacional. Tenim canvis tant contundents com amb el religiós que fa que l'esforç de cercar nous models de referència sigui una lluita personal i social diària, encara que soterrada a l'occident i manifesta a l'orient.

    Canvi de cicle que podem veure i gaudir-ne amb la millor serenitat possible.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…