Escòcia els cou a la consciència

A Catalunya, la concreció final del procés referendari escocès (forçat finalment per l'intent britànic de controlar-ne el calendari) ha estat rebuda amb indissimulada incomoditat per part del sobiranisme català majoritari. Aquell que té la responsabilitat de portar la iniciativa. Era d'esperar que a l'espanyolisme militant li entraria el famós canguelo, amb maniobres tan democràtiques com les que la diplomàcia del Regne d'Espanya ha dut a terme aquestes darreres setmanes, segons va desvetllar la premsa anglesa. No m'agafen tampoc de sorpresa les tones de confusió que l'autonomisme d'en Duran i els seus acòlits hi han volgut posar durant uns quants dies, afirmant que, en realitat, en Salmond només volia un pacte fiscal (coi, doncs quina pregunta més estranya, categòrica, de sí o no a la independència, ha triat finalment). El que era més difícil d'esperar són les incomprensibles dosis de menyspreu i superioritat que destil·len els savis de la nostra estratègia sobiranista a l'hora de comentar la via escocesa. Encara que els vulguis donar una i mil oportunitats, costa d'empassar-se tanta supèrbia.

Diuen que la seguiran atentament, com qui veu els resums del Paris-Dakar al TN. Haver d'escoltar en Felip Puig aprofitant, desafortunadíssim, l'avinentesa per desacreditar un polític de l'honestedat del lendahakari Ibarretxe i mofar-se d'ell dient que ara fa classes a la Universitat. Sentir el portaveu parlamentari de CiU, Jordi Turull comentant la jugada des del pedestal d'una ridícula autosuficiència (mentre el país se'ls queda a les mans), advertint que els escocesos potser no se'n sortiran. A mi, francament, em fa l'efecte que aquest capteniment tan incomprensible respon a fondes raons morals. A un mal de consciència. Deixeu-me fer el joc de paraules fàcil: Escòcia els cou. Escòcia recorda al nostre sobiranisme dirigent que, quan tothom sap que només hi ha una sortida, és perfectament possible posar-se a tibar del país amb responsabilitat en comptes d'anar pujat al carro de la majoria fent la feina fàcil per acontentar els de sempre. I fins i tot arriscar-se a perdre la cadira. I, quan el país travessa un dels moments més difícils dels darrers tres segles, desar d'una vegada la covardia en el calaix de la indigència moral. I posar-se a caminar amb seguretat en la victòria, tot seduint amb aquella mirada càlida i sorneguera del líder escocès.

Comentaris

  1. L'altre dia al telenotícies van dir que eren més partidaris de la independència els anglesos que els escocesos. Sortia un reporter que va anar a preguntar a la gent i sortien persones amb totes les respostes possibles però cap estadística ni base seriosa. Un titular sense més i només sobre apreciacions en el millor dels casos, en el pitjor i potser real, una manipulació.

    ResponElimina
  2. La cosa es això de qui dia passa any empeny. Els polítics autonomistes viuen de i per a la política. Els partits polítics son veritables empreses, son negocis. Molt freqüentment negocis mafiosos. No serveis públics. Una de les coses que necessitem per aconseguir la independència es fer neteja de tota aquesta crosta de polítics professionals i amiguets afins. Es un càncer social i aquest ens costarà molt de curar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas