Ves al contingut principal

Fem el BES (Baròmetre d'Estratègia Sobiranista)










És el debat. Com avançar cap a la plena sobirania mentre l'autonomisme s'ensorra definitivament. Trenta anys de marrada ja en són prous. La força majoritària dels independentistes, la que té el pes de la responsabilitat (tot i l'anunci de nova LOHPA financera que els hauria de fer caure del Guindo), continua embrancada en l'impossible proposta de pacte fiscal, una nova volta, se suposa, amb el propòsit de portar fins al punt de no retorn la sensació de frustració d'una porció definitivament majoritària dels catalans. Li respectem el suport de la majoria. Encara que tingui les mateixes possibilitats de fer-se realitat que quan els meus fills diuen que l'any vinent demanaran un iPad als reis d'Orient. Entretant, l'Esquerra, llepant-se encara les ferides, ha optat per una política d'aproximació i intent d'arrossegament de la majoria sobiranista fredolica, capaç d'allunyar (de moment, no) el Gran Timoner dels cants de sirena del Partit Popular. Ja veurem fins a on ens/els porta. Solidaritat Catalana, finalment, manté la seva estratègia parlamentària i social de xoc frontal contra l'autonomisme. Potser millorable en les formes, però la més responsable en el fons. Tot plegat, tres forces sobiranistes, tres camins. Tres estratègies.

Ara, quan ja queden menys de mil dies per arribar a la gran jornada de l'Onze de Setembre de 2014, des d'aquest bloc llancem una nova iniciativa de demoscòpia casolana: la possibilitat de puntuar mensualment l'estratègia de les tres formacions polítiques sobiranistes amb representació parlamentària (amb permís i disculpes individuals que són l'excepció a la tebior orgànica d'Iniciativa per Catalunya). No tant amb l'objectiu de saber la nota concreta a cada moment, sinó d'analitzar sobretot la seva evolució. Naturalment, doncs, els lectors podran anar canviant el seu vot en funció de les circumstàncies que hem de viure en aquests gairebé mil dies que volem de vertigen. Perquè, al capdavall, l'important no és la brillantor teòrica de l'estratègia, sinó com aquesta es contrasta defintivament i inapelablement amb la realitat de les coses. A més de votar a la part fixa del bloc, una pàgina a banda enregistrarà en talls mensuals les notes que els lectors vagin atorgant a l'estratègia de cadascuna de les tres formacions. I així fins al dia D. No tindrà valor estadístic però almenys reflectirà el pensament dels lectors d'aquest bloc. I ens ho passarem bé.

Comentaris

  1. Com que no hi ha zero, ni numeros negatius, no voto a CIU.

    ResponElimina
  2. Molt bona iniciativa. Estic molt interessat amb Unió. De vegades els canvis es produeixen gràcies als actors més inesperats. I crec que en el cas de Catalunya serà Unió la que farà de guspira que faci iniciar el canvi polític.

    Els d'Unió son en un moment interessant: controlen la política de CiU a Madrid i tenen un líder molt influent també a Catalunya. Però és un líder kamikaze. L'estratègia de "malgrat tot, Espanya" d'en Duran és autodestructiva.

    CiU vol (de moment) ocupar tot l'eix nacional que va des de l'autonomisme fins a l'independentisme passant pel federalisme. Això és perillós és voler untar molta torrada amb poca mantega. L'eix nacional és molt menys dúctil que l'eix dreta-esquerra. No hi ha equívoc possible: o afavoreixes Catalunya o afavoreixes Espanya. A can PSC saben molt be que fer equilibris d'aquesta mena porta al desastre.

    Segur que això ho saben molt be tant a Convergència com a Unió. És per això que Vila d'Abadal i els seus ja fa temps que s'estan movent. La iniciativa Municipis per la Independència crec que és el "sleeper hit" de l'independentisme català. Te molta més importància del que creiem.

    Així que, si hi ha un partit que esta vivint la contradicció en carn viva és Unió. Crec que son conscients que l'estratègia que estan seguint és errada, però els costa molt allunyar-se d'un líder com en Duran.

    Ja se que un partit no es poden considerar independentistes, però m'agradaria que entressin al sistema BES. Si més no, seran un partit interessant els pròxims anys.

    ResponElimina
  3. Sembla que de moment SI s'imposa amb força com a referent de l'independentisme. Llàstima de la poca rellevància de l'acció parlamentària d'aquesta gent que, malgrat que són els únics que tenen clar el que fan i són transparents, són el que menys pes polític tenen.
    A mi m'agrada abstraure'm de l'escenari de partits i veure la 'comèdia' catalana fent una mica de distància. A nivell nacional el que tens és un gran actor que és reticent al canvi i un catalitzador: petitó però que va fent, una mena de Pepito Grillo, un corconet que no calla mai. Tots dos són necessaris (a no ser que el pes polític canviés de cara a les properes eleccions). Als qui veig més perduts és a Esquerra... ni amb en Jonqueres saben trobar una posició en la que es sentin còmodes.
    Gran comentari per cert el del Jan.

    ResponElimina
  4. Com faig sempre, donant una ullada als blogs que m'interessen es percep que l'immensa majoria de catalans continuen absents en un moments tant trascendental com el que estem vivint. Molt han de canviar les coses, a malament, per a que aquesta gran quantitat de catalans es posin ....a caminar. Recordeu el lema?: Poble català posa't a caminar!. I per més iniciatives demoscòpiques que fem, sempre ens trobem amb que a l'hora del vot real, CiU n'és el referent. No hi ha més cec que el qui no hi vol veure!.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…