La Catalunya deprimida com a trampa

Via Verda de les Baix Ebre










Manllevo la primera part del títol de l'apunt d'avui d'un article de fa uns dies del flamant Premi Josep Pla d'aquest any, Rafael Nadal i Farreres. En la colla dels fredolics (dels tradicionalment partidaris de l'ara no toca, no ens va bé, buf quina mandra) destaca amb força darerrament una línea de pensament que començo a escoltar per activa i per passiva: primer reconstruïm el país i després ja prendrem la decisió. De vegades s'expressa sota la fórmula construïm la nació que ja vindrà l'estat, al meu parer profudament errònia, com ja he escrit aquí, aquí i (tot transcrivint l'Alfred Bosch) aquí. Ben considerat, però, aquest argument reflecteix un important progrés, perquè ara ja ningú (gairebé) a Catalunya, fora del nacionalisme espanyol més rabiós, discuteix quin és l'únic horitzó possible per al país. En la disjuntiva pujoliana, pren força la fórmula, ajustada a la nova realitat del govern espanyol, d'independència o recentralització. Ara el debat ja no és el què, sinó el quan.

I en aquest punt la crisi juga un paper agradós, útil, per als obstaculistes. Et fan una narració dramàtica (i certa) de la situació del país que s'enfonsa en un dels moments més dramàtics. De l'autonomisèria que patim. La situació és terrible i per això hem d'aturar-ho tot. Deixar de banda les reivindicacions. Posar-hi el tema al congelador. Tot a l'espera de sortir del forat. Fixeu-vos que l'argument és tan llaminer que fins i tot s'hi ha apuntat el Partit Popular a Barcelona i Madrid. Podem parlar del pacte fiscal (a saber que en deuen entendre ells per això), però més endavant, quan els comptes estiguin sanejats. Naturalment, això és una trampa. Una més. Boira narcotitzant. Perquè tots (ells, els primers), saben perfectament que la consecució de l'estat propi no la podem deixar per més endavant. Que es tracta exactament del contrari. És ara quan necessitem l'estat propi més que mai, per aixoplugar-nos del diluvi. Perquè quan t'entren cada dia a robar a casa tens dues possibilitats: treballar més hores o fer-la més segura. I de la primera de les dues opcions, l'equivalent a pagar la festa dels nostres saquejadors, ja n'estem absolutament tips.

Comentaris

  1. N'estem tips com de veure els partits Barça-Madrid, vergonyós el capteniment de molts jugadors, talment posats al camp per a fer mal al contrari. Es la política que empra sempre Espanya contra Catalunya. En Pujol prouta feina té per justificar els 30 anys que bon profit personal li han donat, i així anem!. Pobra i disortada Catalunya, ara més que mai necessitem ser lliures i fer el nostre camí sobirà. L'estat català és la clau de volta que ens permetrà sortir del protectorat amb estatus de colònia expoliada des de fa 300 anys. Només depèn de nosaltres!. Gaudim del Barça que avui per avui és qui ens dona força i esperança!.

    ResponElimina
  2. Si, el partit d'ahir podria ser un reflex del que passa entre les relacions Catalunya > Espanya. El bon fer català contra la brutalitat quan no hi han raons que esgrimir. Quants cops d'estat han vingut per aquest motiu?. La negació i el no reconeixement dels mèrits catalans. L'insult a la intel·ligència. La negació implícita de l'agressió per part dels responsables agressors i el lamentable paper dels nostres representants (directiva blaugrana/polítics catalans) adduint que el mal fer i la violència gratuïta emprada contra nosaltres forma part del joc i que els estaments arbitrals estan per frenar aquesta violència. Estaments arbitrals tan arbitraris com el seu reflex constitucional. Una actitud covarda en front de la condemna enèrgica a la violència i a la indecència madridista/espanyola que tindrien de fer.

    ResponElimina
  3. Si però al final la gent hauria de cansar-se d'haver d'esperar sempre faci fred o calor.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas