Ves al contingut principal

La darrera enquesta: l'obstaculisme és el problema

Manifestació de l'Onze de Setembre de 2011 (Barcelona)










Tal i com s'insinuava en el darrer baròmetre municipal de Barcelona, l'enquesta elaborada per GESOP i publicada ahir per El Periódico confirma uns resultats absolutament espectaculars en el debat Catalunya-Espanya. El progrés de les posicions independentistes en el cos social català és evidentíssim. Increïble fa ben poc. Podríem dir que es tracta d'un decantament irresistible, que funciona sol. L'octubre de 2007, fa poc més de quatre anys, la mateixa empresa i mitjà periodístic en publicaven una altra en la qual el no superava el sí a la independència de deu punts. Ara, els resultats s'han girat de més de trenta punts i el sí guanya de gairebé vint-i-dos. Aquesta diferència és exactament la mateixa que la que enregistrava la tercera onada de 2011 del Baròmetre del CEO, si bé en aquella hi havia un 65% de votants que havien decidit el seu vot i en aquesta el percentatge ascendeix fins el 85%. Estem parlant, pràcticament dels límits de participació previsibles en un referèndum decisiu com aquest. Les dades són espectaculars des de tots els punts de vista: tot i la massiva deserció de vot catalanista, per exemple, el PSC conserva un 30% de votants que dirien sí i el percentatge entre els del Partit Popular augmenta del tradicional 10% fins al 14.

Crec lícit afirmar, a la vista d'aquestes dades, que formar una majoria social independentista ja no és el nostre problema principal. N'és un altre, que reflecteix una altra dada de l'enquesta: fins a un 60,4% dels catalans encara considera que en cas de referèndum guanyaria el no. Això, d'una banda, vol dir que els resultats espectaculars del sí són també els que tenen més possibilitats de creixement, perquè encara la majoria percep aquesta opció com a perdedora. Què passarà quan sigui al contrari! Aquesta posició derrotista és segurament una barreja de la tradicional manca de tremp dels catalans i de la pedagogia inversa que els homes de l'establishment, els nostres perennes obstaculistes, no paren de llançar dia i nit: ui, això estaria molt bé, però no és possible, encara no som prou gent, el país no esta madur i altres excuses de mal pagador per l'estil. Però, amics, a la velocitat de creuer que hi anem tot caducarà ràpid: en un any, aproximadament, el sí se situarà a prop del 60% i el no caurà per sota del 30. I quan la diferència superi el 30%, amb més del doble de partidaris del sí que del no, alguns, encara que només sigui per salvar la cadira, es posaran finalment en moviment.

Comentaris

  1. No entenc una cosa, en el baròmetre del CEO publicat el 22 de desembre de 2011 ("percepció de les polítiques públiques i valoració del govern, any 2011") el 41,1% dels enquestats se sent tan espanyol/a com català/ana, el 9% més espanyol/a que català/ana, el 5,1% només espanyol/a, el 24,2% més català/ana que espanyol/a, el 12,1% només català/ana, 1,4 no ho sap i el 7% restant no contesta:

    http://fabregas.blogspot.com/2011/12/els-catalans-passen-de-pacte-fiscal.html

    Poder m'equivoco però un 36,2% seria potencialment independentista vist aquestes dades (24,2%+12,1%) i el 55,2% autonomista+centralistes.

    No entenc res de res. Mentrestant, Catalunya s'enfonsa en la més absoluta de les misèries.

    ResponElimina
  2. Si, però seguim estant desemparats. Perquè el partit que ha estat alçat fins a la presidència de la Generalitat es tan independentista com la meva cunyada, que es pepera "Hasta la muerte". Realment alguns partits catalans son, com be dius, una barrera de contenció. Què esperen?. Que la gent es cansi. Perquè consideren que aquest recolzament tan majoritari a la independència es una resposta passatgera de molta gent. I també protegeixen els interessos de la classe "guais" catalana. Ja sabeu: aquells que tenen la butxaca posada a Madrid parasitant tan Catalunya com la tenen parasitada els propis espanyols.

    ResponElimina
  3. Ja fa molt que no és una qüestió de sentiment, L.Jan. És una qüestió de supervivència.

    Per una banda els que vivim a Catalunya no sobreviurem dins d'Espanya.

    I per altra banda (com bé diu n'Estanyol) les elits "catalanes" no sobreviuran a un procés independentista.

    Ara es tracta de veure qui és més fort.

    ResponElimina
  4. Vaig llegir farà uns dies que a Catalunya CiU s'aguanta, el PP cau, ERC puja juntament amb Iniciativa i SI també puja una mica. PSC cau en picat amb efecte barrina... On deuen anar a parar aquests vots PSC-PSOE? Misteri pel Prof. d'Arbó.
    Ens han tallat les esperances de l'Eix d'Alta Velocitat, han deixat caure davant de la nostra ruïna la companyia Spainair. Requisen el Prat. I, ara mateix, després de vendre's al diable el mateix Mas-Colell anant a guanyar-se un Les Vegues d'Europa a Barcelona que generaria molts milers de llocs de feina a l'instant (!), ara mateix, ja ha sortit la Aguirre (o la cólera de Dios) EXIGINT a Rajoy que ho posi -suposo que per decret franquista- a Madrid. L'aeroport del Prat, sense Spainair, s'ha convertit en una base regional que enterrarà milions i milions d'€ depenents d'AENA.
    Tot això és el brou que amb el seu xup-xup ens està justificant la nostra fugida, al marge del drama del català, etc. La llàstima està encara que hi ha molta gent del nostre país que no s'assabenta de res, que no mira ni diaris, ni TV3 i menys l'internat (je!) A aquesta massa de gent, PSC-PSOE majoritàriament, cal trobar-li la manera de fer-li arribar la situació en la que estan. Simplement, diuen que no tenen feina, s'exciten, però no aprofundeixen en res. Aquest pot ser que sigui el quid del drama.

    ResponElimina
  5. Tinc més dubtes, en les eleccions a les "Cortes Generales" (ECG) la participació augmenta en un 4,79% respecte de les eleccions al Parlament de Catalunya (EPCat). En el cas de les ECG hi ha +32.985 electors el que fa que el nombre de vots finals augmenti en +380.546; si li restem el nombre d'electors amb dret a vot trobem que el saldo és de +347.561 persones. A continuació exposo els resultats dels principals partits per les ECG i entre paréntesi els resultats per les EPCat):

    CiU: 1.015.691 (1.198.010)
    PSOE de Cat.: 922.547 (570.361)
    PP: 716.371 (384.019)
    ICV: 280.152 (229.985)
    ERC: 244.854 (218.046)

    L'augment del vot d'ERC suposo que és degut a la coalició amb Reagrupament (amb 39.922 vots a les EPCat). CiU perd 182.319 vots (efecte Duran i Lleida?), però qui recull aquests vots?. El PSOE de Cat. i el PP augmenten el nombre de vots en 352.186 i 332.352 electors respectivament.

    Al meu parer l'augment de vots del PP correspon als votants de C's (105.827 a les EPCat), alguns de PXC (15.372 dels 75.321 votants a les EPCat) i possiblement de CiU. Poder aquestes 347.561 persones de més es mobilitzen per votar el PSOE.

    Aquestes xifres m'espanten de veritat. Les diferències entre CiU, PSOE i PP són mínimes! i se li ha d'afegir que el primer és més autonomista que independentista. A les eleccions generals el vot espanyol es mobilitza i vet aquí el resultat...a més, què se'n fa del 34.84% restant de la població que no va a votar?

    Jo estaré molt paranoica però començo a pensar que totes aquestes enquestes que dónen una majoria a la independència les fan amb alguna fosca intenció (victimisme CiU de cara la seva estratègia a Madrid per exemple), pel que veig formo part del 60,4% dels catalans que considera que guanyaria el no.

    ResponElimina
  6. Benvolgut Jan, penso que és un error barrejar preguntes sobre identificació nacional o vot a partits polítics amb les del referèndum sobre la independència. La gent vota, a cada vegada, exactament sobre allò que se li pregunta. D'altra banda, des de fa dos anys, a totes les enquestes que conec (potser una dotzena) guanya el sí a la independència. Totes no deuen estar mal fetes. En fi, que quan la nostra classe dirigent es digni aixecar-se del sofà ja estarà fet...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…