Ves al contingut principal

La diferència entre vendre'l o fortificar-se

Escut de la Diputació del General
Els nous pressupostos de la Gestoria, en ple naufragi de la institució, preveuen la venda de patrimoni propi com a via d'ingressos per a la institució. Allò tan vell i conegut (i tan irresponsable) del pa per avui i fam per demà. D'aquí poc, la institució històrica del General (d'aquí Generalitat), del comú, de tots, anirà en calçotets. Tal i com han fet alguns dels grans clubs europeus, al pas de la genialitat del gran conseller Mas-Colell, és possible que el nostre govern acabi comercialitzant el nom de l'edifici històric i seu de la institució a Barcelona (podrien dir-li Palau Aruba o Palau Suècia, ara que aquests països estan de moda per la nostra descoberta i malaguanyada simil·litud). No és descartable que, d'aquí poc, si continuem caient pel pendent, fins i tot es proposi la venda del mateix Palau al millor postor. I així, aquell vell casalici esdevindria símbol patent de la degradació política d'un país. Exemple de com les conductes d'una classe dirigent poden caure tan avall.

Durant la segona meitat del segle XVI, en plena expansió econòmica i política de la institució, la Casa de la Diputació del General (el nom autèntic de l'avui poc fidelment a la història anomenat Palau de la Generalitat) fou ampliada reiteradament. A finals de segle s'encarregà a un dels millors arquitectes del Renaixement al nostre país, Pere Blai (1553-1620), la construcció de l'actual façana monumental de Sant Jaume, de clara inspiració romana. En iniciar-se les obres, alarmades, les autoritats reials demanaren explicacions davant els rumors que la institució volia fortificar materialment la Casa. De fet, al llarg dels reiterats conflictes de les dècades anteriors amb el monarca Felip II de Castella, el govern de la Diputació del General, acompanyat dels seus partidaris més fidels, s'havia tancat durant llargues temporades, s'havia encastellat amb protecció armada, a fi de no acatar les ordres rebudes de Madrid. I és que així poden arribar a canviar les coses: de fortificar-se dins en oberta oposició als dictats forans a vendre's el palau per no enfrontar-s'hi.

Comentaris

  1. Amb els anys, a la Generalitat s'han produït fugues de capital que espanten el més impassible. En Cleries deia que traslladava la seva famosa seu dels molls a un palau de propietat de la GenCat que estava buit, per tal de deixar de pagar el lloguer del local actual. Em sembla recordar que aquest local ens està costant la febrada de 15.000.000 €? anuals. Tres quarts d'igual passa amb el seu veí, el Museu d'Història de Catalunya, on el lloguer era pactat l'any 92 per un forat incommensurable de les Olimpíades.
    No crec que calgui vendre res. Ans el contrari, només desllogant locals i ocupant espais buits ja n'hi hauria d'haver prou. Com a màxim es podria llogar monuments desocupats per actes d'importància internacional. Mai vendre, i menys ara!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…