La diferència entre vendre'l o fortificar-se

Escut de la Diputació del General
Els nous pressupostos de la Gestoria, en ple naufragi de la institució, preveuen la venda de patrimoni propi com a via d'ingressos per a la institució. Allò tan vell i conegut (i tan irresponsable) del pa per avui i fam per demà. D'aquí poc, la institució històrica del General (d'aquí Generalitat), del comú, de tots, anirà en calçotets. Tal i com han fet alguns dels grans clubs europeus, al pas de la genialitat del gran conseller Mas-Colell, és possible que el nostre govern acabi comercialitzant el nom de l'edifici històric i seu de la institució a Barcelona (podrien dir-li Palau Aruba o Palau Suècia, ara que aquests països estan de moda per la nostra descoberta i malaguanyada simil·litud). No és descartable que, d'aquí poc, si continuem caient pel pendent, fins i tot es proposi la venda del mateix Palau al millor postor. I així, aquell vell casalici esdevindria símbol patent de la degradació política d'un país. Exemple de com les conductes d'una classe dirigent poden caure tan avall.

Durant la segona meitat del segle XVI, en plena expansió econòmica i política de la institució, la Casa de la Diputació del General (el nom autèntic de l'avui poc fidelment a la història anomenat Palau de la Generalitat) fou ampliada reiteradament. A finals de segle s'encarregà a un dels millors arquitectes del Renaixement al nostre país, Pere Blai (1553-1620), la construcció de l'actual façana monumental de Sant Jaume, de clara inspiració romana. En iniciar-se les obres, alarmades, les autoritats reials demanaren explicacions davant els rumors que la institució volia fortificar materialment la Casa. De fet, al llarg dels reiterats conflictes de les dècades anteriors amb el monarca Felip II de Castella, el govern de la Diputació del General, acompanyat dels seus partidaris més fidels, s'havia tancat durant llargues temporades, s'havia encastellat amb protecció armada, a fi de no acatar les ordres rebudes de Madrid. I és que així poden arribar a canviar les coses: de fortificar-se dins en oberta oposició als dictats forans a vendre's el palau per no enfrontar-s'hi.

Comentaris

  1. Amb els anys, a la Generalitat s'han produït fugues de capital que espanten el més impassible. En Cleries deia que traslladava la seva famosa seu dels molls a un palau de propietat de la GenCat que estava buit, per tal de deixar de pagar el lloguer del local actual. Em sembla recordar que aquest local ens està costant la febrada de 15.000.000 €? anuals. Tres quarts d'igual passa amb el seu veí, el Museu d'Història de Catalunya, on el lloguer era pactat l'any 92 per un forat incommensurable de les Olimpíades.
    No crec que calgui vendre res. Ans el contrari, només desllogant locals i ocupant espais buits ja n'hi hauria d'haver prou. Com a màxim es podria llogar monuments desocupats per actes d'importància internacional. Mai vendre, i menys ara!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas