Ves al contingut principal

La gran diferència entre Mas i Salmond










Entestats a convertir-lo en figura mítica (per contrast amb el patètic lideratge anterior a la Gestoria), els intel·lectuals brigadistes i els prinicipals dirigents de la federació s'esforcen intensament cada dia per apropar el personatge a l'estètica del Gran Timoner. Una mena de Winston Churchill esperonant el poble a la resistència. El govern és poc valorat, però és que ell... Ell és un líder total, sense concessions. Que diu sempre la veritat. Que no amaga els problemes. Cent per cent èpica. Pujol governant 23 anys. Mas durant no se sap quants. I què voleu que us digui, hi ha comparacions que no resisteix. La de l'Alex Salmond, absolutament fonamental, n'és una de molt clara. Sobretot en això d'anar de cara en la qüestió nacional. De dir la veritat. Mas i els seus s'han empescat una estratègia consistent a mantenir de moment l'statu quo però, a fi de no col·lapsar de frustració els més agosarats dels seus, fent veure que, en realitat, a la llarga, el volen superar. És això de l'anomenada Transició nacional. Que ningú sap quines etapes concretes té, amb quina cronologia exigent se'n cremaran, ni exactament fins a on ens condueix.

La diferència amb el lideratge d'en Salmond i amb el nacionalisme escocès que va de cara a barraca no pot ser més majúscula. No només perquè l'Scottish National Party sigui un partit declaradament independentista, a diferència de la nostra benvolguda federació. L'SNP va acudir a les darreres eleccions nacionals amb un programa net i polit on s'especificava quin era l'objectiu i s'avançava un calendari per fer-lo efectiu. Ara, desafiant la pressió de Londres, el líder escocès ha fixat data definitiva per al referèndum d'independència a la tardor de 2014. Temps suficient per superar, ni que sigui amb els primers brots verds, la delicada situació actual i per preparar (com ell mateix ha afirmat) l'acte més important de la història d'Escòcia dels darrers tres-cents anys. Això és anar de cara. Explicar allò que es defensa i la manera d'arribar-hi. Així és construeix un lideratge honest i no a base de posar tota la força dels mitjans afins en la fabricació mística d'un Gran Timoner que guaita l'horitzó de perfil. Figura de retaule a la qual cal abocar, perquè de moment no hi ha res més, una mena de fe religiosa que permeti confiar en un futur joiós. La diferència entre tocar de peus a terra i confiar-ho tot al més enllà.

Comentaris

  1. Veig el president Mas com una caricatura del que hauria de ser un Molt Honorable. Hi veig una titella del Polònia, un polític de poca volada, ple d'ambigüitats i sense un full de ruta per al seu País.
    No crec que acabi la legislatura. No resistirà els embats de la fera ferotge, la crisi bicèfala que patim a Catalunya: O avança les eleccions o haurà de plegar.

    ResponElimina
  2. Coincideixo de ple amb en Granollacs i discrepo totalment amb en Perepau. Potser el nostre Timoner no agradi ni a mi, potser. Però, tal com diu en Granollacs, almenys per comparació amb el tòtil d'en Montilla, és un pas endavant. Per altra banda, ens queden pocs líders demostrats catalans. L'hàbit català de la ziga-zaga és de tradició. En canvi, el de plantar cara se'ns a fet estrany des de les desfetes dels últims tres-cents anys. És difícil ara, canviar de comportament. Ens cal, sí! Però, la por ha quedat inclosa dins dels nostres gens. Ens cal anar guanyant confiança en nostres mateixos. Ens sobra el conegut auto-odi, que vol dir desconfiança mútua i ens cal solidaritat i modèstia amb el nostre comportament.
    De moment, ves per on, davant del buit polític que patim, li dono encara el crèdit de seguir amb el seu projecte a el nostre actual Timoner.

    Per fort que pugui semblar el sí al projecte d'en Rajoy d'ahir, avui i després de reflexionar-hi una estoneta i d'haver rebaixat la meva ràbia, penso que li calia fer necessàriament aquesta humiliació per poder seguint pidolant la nòmina dels funcionaris i altres pagaments. Estaríem disposats a quedar-nos sense les nostres nòmines per temps indefinit amb tot el que suposa de fallida tècnica? D'haver d'acceptar la intervenció de l'Estat del que en volem fugir?
    El cas d'en Salmon és molt diferent del nostre, per la capacitat de respecte que demostren tenir-se entre els dos. Aquí, això no és així i cal poder trobar prou majoria per poder plantar cara a Madrid de la manera contundent que es mereixen, molt diferent de com ho fa en Salmond.

    ResponElimina
  3. Ramon et faré una descripció imaginaria d'on estem ara:
    Fa un temps estevem a la taula d'operacions on el cirurgià que ens tenia d'operar a cor obert va resultar ser un ceg.(Montilla, of course). Avui continuem a la taula d'operacions, amb el cor a l'aire i mes debilitats que llavors, però tenim sort: hem aconseguit que ens canviïn el cirurgià: el nou no es ceg, es guenyo i li tremolen les mans.
    Morirem d'èxit.

    ResponElimina
  4. El dia que l'hi rebutgin el pacte fiscal el timoner sense timó es posarà al davant de les tropes de la Generalitat am una falç i ens deslliurarà de les Escanyes i Costillas.
    Crec que ja ens ho va dir en el seu discurs d'inMAStidura... o es que no us ho creieu?... homes de poca fe...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El dia que li rebutgin el pacte fiscal, el gran timoner sense timó s'aixecarà d'entre la multitud dels seus nombrosos seguidors i enarborant, tot ell altiu, la senyera estelada enaltirà el poble català al crit de "ho hem aconseguit, ho hem fet: No tenim pacte fiscal, però hem salvat Espanya de la hecatombe. Som els millors, el mes responsables, i bla, bla, bla."
      Aquesta es la CIU de sempre: aixeca l'estelada amb una ma mentre es ven Catalunya amb l'atri. Per això dic que l'estelada que enarbora CIU es FAKE. Falsa, una pantomima, un oxímoron de si mateixa. Mai me'ls creuré.

      Elimina
    2. ... i seguidament Escanya retornarà a "l'estimada pesseta", a Catalunya per un euro ens donaran cent pessetes i a la resta de les escanyes dues-centes vint, per allò de la paritat. (de qui va parir a un escanyol i a un català)

      Elimina
    3. Curiós, tant amb el Firefox com amb el Explorer, Chrome i Safari, avui soc en "L & # 39;avi Joa & # 39 ;Quim" per comtes de "L'Avi Joaquim"

      Elimina
  5. Quina enveja més sana que em fan els escocesos. També cal dir que aquí estem comparant molt Anglaterra amb Escanya però els escocesos van fer guanyar un partit independentista mentre que aquí tenen quatre vots... La culpa és nostra.

    ResponElimina
  6. Tu ho has dit, Jordi. A Escòcia ha guanyat UN partit independentista. Aquí tenim una sopa de lletres que serien incapaços de governar ni a la seva pròpia escala de veïns. ERC, SI, DC, CUP, R i la mare que els va parir.

    Deixeu-vos de collonades. I creeu un NOU partit independentista DES DE ZERO. Que es digui Independència Catalana o Parit dels Teletubbies o Apple, m'és igual. Però que talli en sec els renecs, els odis tribals i tot el fangar pudent de l'independentisme clàssic.

    Nou, new, nuevo, neue.

    Que il·lusioni. Que no sigui el partit dels "que van governar amb el Tripa" o els que "van trair Reagrupament" o els "del megalòman del Laporta" o "els comunistes de la CUP" o mariconades d'aquestes.

    És clar que CiU te molts vots: davant d'aquesta colla d'inútils incapaços de posar-se d'acord en una qüestió tan meridiana, tan clara, tan de supervivència com aquesta, voten CiU. Almenys son vistos com a "seriosos".

    I sinó espereu una mica. Aquesta serà la legislatura d'Amaiur, de Bildu o com es vulguin dir ara. L'Estat esta cagat a les calces amb els Bascos.

    Mira cap a Catalunya i veu "a los de CiU, pero si estos son amiguetes, solo hacen que llorar pero luego se ponen de 4 patas" i, en canvi, "con los Bascos cuidao, que esos tienen cojones".

    Això ens passa per ser tan mesells, tan nenes i per no haver tingut un grup terrorista com Déu mana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, son molt seriosos els de CIU. Posen el mateix posat seriós del camicazes japonesos abans d'estavellar-se contra un portaavions americà.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…