Ves al contingut principal

La impotència de no tenir paella ni mànec

Felip IV de Castella
Durant les dècades anteriors a la Revolució Catalana de 1640 el nostre règim constitucional, les nostres institucions públiques nacionals i locals i les nostres classes dirigents, van fer una continuada demostració de força a l'hora d'enfrontar-se políticament als interessos de l'imperi més gran conegut. El del rei catòlic. Aquell en el qual el sol mai s'amagava. La dinàmica de guerra total a Europa i a les Índies desfermada pel comte-duc d'Olivares era considerada castrastròfica per als interessos mercantils del país. Tal i com ens explica Antoni Simon, no només amenaçava de provocar continuats augments de les càrregues fiscals per costejar l'esforç bèl·lic, sinó que la llarga experiència de tot el segle anterior demostrava que les estèrils guerres fomentades per l'imperalisme castellà a la Mediterrània provocaven sempre un arronsament important de la capacitat exportadora del país, dificultaven l'abastiment de cereals (dels quals Catalunya era deficitària) i feien caure en picat els ingressos duaners de les institucions catalanes.

A les classes dirigents del país no els tremolà el pols a l'hora d'enviar a fer gàrgares les demandes de noves imposicions, de més diners i soldats formulades reiteradament pel seu monarca durant les Corts celebrades a Barcelona el 1626. Fins al punt de frustrar sense acord el seu tancament en aquella data i de repetir l'operació novament el 1632. En un moment en el qual el comte-duc d'Olivares apel·lava a l'extrema necessitat de les finances públiques de la monarquia. Nois, a prendre vent! A diferència de l'actual casta política del vol de gallina, aquella classe dirigent tenia molt clar que els seus interessos i els del comú del país podien defensar-se eficaçment des de l'aixopluc d'un estat. De l'estat constitucional que havien sabut construir i defensar quan calia amb les armes al llarg de quatre-cents anys. És difícil concebre un contrast més bèstia d'aquest capteniment amb la política d'impotència total i la voluntat malaltisament autolesiva de l'actual gestoria. Els temps canvien i, sense sobirania política, sense estat propi, inevitablement per a mal.

Comentaris

  1. El principal enemic de Catalunya som els catalans. La situació actual es el resultat d'aquest estat d'auto-odi, manca de dignitat i d'aborregament general. Per tant, tenim el que ens mereixem. Seria interessant que algú m'expliquès de què collons ens queixem.

    ResponElimina
  2. Teniu tota la raó i la prova l'acabo d'escoltar ara mateix a la RAC1 que, en to de queixa, comentaven que en Duran-Lleida votarà a favor de les restriccions del PP. Almenys, s'hagués abstingut!! Jo, com a mínim, m'absentaria de l'hemicicle.
    Ho tenim molt malament, molt malament. Perquè qui sembla que té capacitat d'arrossegar, és arrossegat o, com a mínim, refrenat per Duran-Lleida. En Vila d'Abadal s'atreveix a contradir en Duran-Lleida, i aquest segueix entossudit en el servilisme. Aquesta bomba madrilenya d'ofegar-nos no els esclatarà en contra d'ells; serà, ja està sent, en contra de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  3. cada cop estic mes convençut que en lloc de ser un govern mediocre, en realitat son un govern col·laboracionista amb el projecte espanyol

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…