La impotència de no tenir paella ni mànec

Felip IV de Castella
Durant les dècades anteriors a la Revolució Catalana de 1640 el nostre règim constitucional, les nostres institucions públiques nacionals i locals i les nostres classes dirigents, van fer una continuada demostració de força a l'hora d'enfrontar-se políticament als interessos de l'imperi més gran conegut. El del rei catòlic. Aquell en el qual el sol mai s'amagava. La dinàmica de guerra total a Europa i a les Índies desfermada pel comte-duc d'Olivares era considerada castrastròfica per als interessos mercantils del país. Tal i com ens explica Antoni Simon, no només amenaçava de provocar continuats augments de les càrregues fiscals per costejar l'esforç bèl·lic, sinó que la llarga experiència de tot el segle anterior demostrava que les estèrils guerres fomentades per l'imperalisme castellà a la Mediterrània provocaven sempre un arronsament important de la capacitat exportadora del país, dificultaven l'abastiment de cereals (dels quals Catalunya era deficitària) i feien caure en picat els ingressos duaners de les institucions catalanes.

A les classes dirigents del país no els tremolà el pols a l'hora d'enviar a fer gàrgares les demandes de noves imposicions, de més diners i soldats formulades reiteradament pel seu monarca durant les Corts celebrades a Barcelona el 1626. Fins al punt de frustrar sense acord el seu tancament en aquella data i de repetir l'operació novament el 1632. En un moment en el qual el comte-duc d'Olivares apel·lava a l'extrema necessitat de les finances públiques de la monarquia. Nois, a prendre vent! A diferència de l'actual casta política del vol de gallina, aquella classe dirigent tenia molt clar que els seus interessos i els del comú del país podien defensar-se eficaçment des de l'aixopluc d'un estat. De l'estat constitucional que havien sabut construir i defensar quan calia amb les armes al llarg de quatre-cents anys. És difícil concebre un contrast més bèstia d'aquest capteniment amb la política d'impotència total i la voluntat malaltisament autolesiva de l'actual gestoria. Els temps canvien i, sense sobirania política, sense estat propi, inevitablement per a mal.

Comentaris

  1. El principal enemic de Catalunya som els catalans. La situació actual es el resultat d'aquest estat d'auto-odi, manca de dignitat i d'aborregament general. Per tant, tenim el que ens mereixem. Seria interessant que algú m'expliquès de què collons ens queixem.

    ResponElimina
  2. Teniu tota la raó i la prova l'acabo d'escoltar ara mateix a la RAC1 que, en to de queixa, comentaven que en Duran-Lleida votarà a favor de les restriccions del PP. Almenys, s'hagués abstingut!! Jo, com a mínim, m'absentaria de l'hemicicle.
    Ho tenim molt malament, molt malament. Perquè qui sembla que té capacitat d'arrossegar, és arrossegat o, com a mínim, refrenat per Duran-Lleida. En Vila d'Abadal s'atreveix a contradir en Duran-Lleida, i aquest segueix entossudit en el servilisme. Aquesta bomba madrilenya d'ofegar-nos no els esclatarà en contra d'ells; serà, ja està sent, en contra de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  3. cada cop estic mes convençut que en lloc de ser un govern mediocre, en realitat son un govern col·laboracionista amb el projecte espanyol

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas