Ves al contingut principal

Les causes de la crisi i la maledicció de les festes infantils

S'Agaró
A casa hem dit prou. I ara estem començant a provar si és possible deixar-ho definitivament o no. Tan aviat com va començar el curs van aparèixer a l'horitzó les temudes festes infantils d'aniversari. Nosaltres, la veritat, rarets, rarets, som de convidar a berenar la classe dels nens i prou. L'escena, per desgràcia viscuda a contracor l'any passat, d'haver d'entrar en aquelles immenses factories industrials de la celebració infantil; espais on les festes se succeeixen com a xurros entre gent disfressada de tigre gegant i piscines de boles, amb música infernal per a sords que només recordes de lluny, del temps de les discoteques, mentre el nen es fa la foto envoltat de quinze regals d'aniversari, ens provoca una repugnància considerable. I hem dit prou. L'altre dia, vaig haver de manifestar-ho de tu a tu a una mare que havia convidat els nostres nens. Perquè, com ho dius sense faltar? Veuràs, tenim un problema. És que som pocs sociables... No sé si em vaig acabar d'ensortir gaire. De fet, des d'aleshores, mentre esperem els nens a les cinc a la porta de l'escola, la dona no em mira gaire recta.

A mi, fabulant, fabulant (que ja sabeu com m'agrada), aquesta mena de celebracions, a les quals a hores d'ara t'hi has d'apuntar per nassos si no vols semblar un bitxo raro, em semblen una mena de representació d'una bona part de l'essència mateixa dels mals que ens han conduït com a societat a allà on som ara. Resulta que situem els nens en un núvol, els posem per unes hores en un món absolutament irreal, on tot és festa i xerinola i on és possible aconseguir sense el més mínim esforç, tot allò que, en condicions normals, en el fragor de la batalla del dia a dia educatiu, costaria grans esforços de responsabilitat i aplicació. Al happy park, els regals no són un premi a l'esforç, sinó una obligació dels altres cap a la criatura en qüestió, que ocupa el centre de l'univers. I el sac dels quinze regals, arribats a casa, es queda en un racó, a l'espera de nous alicients. De nous objectius. En una espiral d'insatisfacció que no ajuda precisament a valorar l'esforç ni allò que tens. Potser exagerem, però, sí, a casa hem dit prou.

Comentaris

  1. Ostres!,
    Doncs la Roser i jo iguals que vosaltres, amb la diferència de quinze anys d'anticipació! Afortunadament, ens varem trobar amb una parella amb la que varem fer amistat durant uns quants anys, en que coincidíem amb tots aquests criteris d'educació dels nanos. Almenys, no ens varem sentir tant sols.
    Nosaltres, quan els fills eren menuts, eren ells els qui decidien (una mica!) què en volien fer del seu dia d'aniversari o de "sant". Normalment, eren bastant més lògics que el que proposen els pares de molts altres, on tot és una mena de competició burda i maldestre de demostració de poder adquisitiu. Aquest món d'aparences de l'estil EEUU on tot són gracietes forçades em repugna des de dins del més profund de la meva ànima.
    Al treball, hi varem tenir un company que, en el dia de comiat per jubilació, no hi vaig participar. Tots van dir que jo estava deprimit per alguna cosa. El que no volien saber era la repugnància que em produïa aquell fulano, especulador de fortunes, misèries i mentides estratificades.
    I, és que al meu entendre, una cosa és voler quedar bé i l'altra és muntar una comèdia tant falsa com aquesta de les festetes obligades.

    ResponElimina
  2. Dons nosaltres agrupem les celebracions per trimestres i fem una festa variada que pot ser en un parc portant les coses els pares. El regal és el mateix per a tots, únic i testimonial, una cosa petita dons els diem que el regal és la festa i estar amb els seus companys. Qui no està d'acord, evidentment té la llibertat de fer la festa que vulgui però no és habitual.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.