Les causes de la crisi i la maledicció de les festes infantils

S'Agaró
A casa hem dit prou. I ara estem començant a provar si és possible deixar-ho definitivament o no. Tan aviat com va començar el curs van aparèixer a l'horitzó les temudes festes infantils d'aniversari. Nosaltres, la veritat, rarets, rarets, som de convidar a berenar la classe dels nens i prou. L'escena, per desgràcia viscuda a contracor l'any passat, d'haver d'entrar en aquelles immenses factories industrials de la celebració infantil; espais on les festes se succeeixen com a xurros entre gent disfressada de tigre gegant i piscines de boles, amb música infernal per a sords que només recordes de lluny, del temps de les discoteques, mentre el nen es fa la foto envoltat de quinze regals d'aniversari, ens provoca una repugnància considerable. I hem dit prou. L'altre dia, vaig haver de manifestar-ho de tu a tu a una mare que havia convidat els nostres nens. Perquè, com ho dius sense faltar? Veuràs, tenim un problema. És que som pocs sociables... No sé si em vaig acabar d'ensortir gaire. De fet, des d'aleshores, mentre esperem els nens a les cinc a la porta de l'escola, la dona no em mira gaire recta.

A mi, fabulant, fabulant (que ja sabeu com m'agrada), aquesta mena de celebracions, a les quals a hores d'ara t'hi has d'apuntar per nassos si no vols semblar un bitxo raro, em semblen una mena de representació d'una bona part de l'essència mateixa dels mals que ens han conduït com a societat a allà on som ara. Resulta que situem els nens en un núvol, els posem per unes hores en un món absolutament irreal, on tot és festa i xerinola i on és possible aconseguir sense el més mínim esforç, tot allò que, en condicions normals, en el fragor de la batalla del dia a dia educatiu, costaria grans esforços de responsabilitat i aplicació. Al happy park, els regals no són un premi a l'esforç, sinó una obligació dels altres cap a la criatura en qüestió, que ocupa el centre de l'univers. I el sac dels quinze regals, arribats a casa, es queda en un racó, a l'espera de nous alicients. De nous objectius. En una espiral d'insatisfacció que no ajuda precisament a valorar l'esforç ni allò que tens. Potser exagerem, però, sí, a casa hem dit prou.

Comentaris

  1. Ostres!,
    Doncs la Roser i jo iguals que vosaltres, amb la diferència de quinze anys d'anticipació! Afortunadament, ens varem trobar amb una parella amb la que varem fer amistat durant uns quants anys, en que coincidíem amb tots aquests criteris d'educació dels nanos. Almenys, no ens varem sentir tant sols.
    Nosaltres, quan els fills eren menuts, eren ells els qui decidien (una mica!) què en volien fer del seu dia d'aniversari o de "sant". Normalment, eren bastant més lògics que el que proposen els pares de molts altres, on tot és una mena de competició burda i maldestre de demostració de poder adquisitiu. Aquest món d'aparences de l'estil EEUU on tot són gracietes forçades em repugna des de dins del més profund de la meva ànima.
    Al treball, hi varem tenir un company que, en el dia de comiat per jubilació, no hi vaig participar. Tots van dir que jo estava deprimit per alguna cosa. El que no volien saber era la repugnància que em produïa aquell fulano, especulador de fortunes, misèries i mentides estratificades.
    I, és que al meu entendre, una cosa és voler quedar bé i l'altra és muntar una comèdia tant falsa com aquesta de les festetes obligades.

    ResponElimina
  2. Dons nosaltres agrupem les celebracions per trimestres i fem una festa variada que pot ser en un parc portant les coses els pares. El regal és el mateix per a tots, únic i testimonial, una cosa petita dons els diem que el regal és la festa i estar amb els seus companys. Qui no està d'acord, evidentment té la llibertat de fer la festa que vulgui però no és habitual.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas