Ves al contingut principal

L'Oriol Pujol de ronda i l'analogia escocesa (una altra vegada)



Aquests dies, tot preparant el futur congrés de CDC de finals de març en el qual ha d'assumir el poder gairebé màxim (Gran Timoner a banda) al si del partit, l'Oriol Pujol va de ronda pels mitjans. Gairebé, coincidint amb la darrera atzagaiada de la federació al Congrés espanyol, amb la molt i molt coherent posició de donar suport a les mesures econòmiques que fins i tot el seu propi conseller d'Economia acabava de dir que constituïen, que constitueixen, un pas més, reblar el clau, en l'asfixia de Catalunya. Escoltar l'Oriol Pujol em ve de gust. Fins i tot diria que, talment com altres personatges rellevants del pinyol, em cau fins i tot bé. Parla de CDC com d'un moviment per la seva habilitat històrica a l'hora d'ubicar-se en les coordenades ideològiques de la centralitat. Com dia el pare (el seu), aaah, està bé. Caminen amb la centralitat del país. Aquest argument, però (disculpeu per tornar a enfilar la reflexió escocesa d'ahir) em grinyola molt i molt quan adoptem la perspectiva dels interessos nacionals.

Catalunya s'enfonsa. Fins i tot, el sempre prudentíssim, tranquil i assossegat president Pujol (tal i com us he destacat a la dreta d'aquest bloc) arriba ja a qüestionar-se la viabilitat del país en els termes polítics actuals de submissió. Per això, dir que et mous amb la centralitat, amb el gruix del país en el terreny de l'agenda nacional, a hores d'ara, em sembla una absoluta irresponsabilitat. Repeteixo: una absoluta irresponsabilitat. Perquè la responsabilitat d'un sobiranista és arrossegar aquesta centralitat, és tibar-la, no acomodar-s'hi a l'espera que, lentament, a cop de degradació del país, d'autonomiseria, acabi movent-se per desesperació en el sentit que tu voldries. Perquè tenim pressa i quan fos lliure hauria de quedar alguna cosa del país. A Escòcia, un lideratge independentista empeny dia a dia l'opinió pública d'una nació en la qual cap sondatge ha reflectit encara una majoria que votaria sí en un referèndum per la independència. A Catalunya, on totes les enquestes dels darrers dos anys publicades arreu dibuixen l'existència d'aquesta majoria, el lideratge suposadamet sobiranista n'atura els canvis. Diferents exercicis, ben diferents, de responsabilitat nacional.

Comentaris

  1. Tens molta raó Granollacs. Quant a la figura d'en Jordi Pujol i la seva sortida de l'armari, mmmmm.... no deixen de ser paraules que, per la seva figura dintre de Convergència, no es tradueixen en accions de caire coherent. Es a dir, les paraules dites pel president fan bullir la sang patriòtica de molts que s'afanyen a votar a CIU per obtenir uns resultats contraris.
    Poli bo - poli dolent. Un et diu lo que vols sentir i l'altre et fot la punyalada trapera.
    No em crec ni una sola paraula per meravellosa que sigui l'argumentació. Els fets, i això es irrefutable, em diuen un altre cosa.

    ResponElimina
  2. Exacte. No s'hi val dir "no hi ha majoria per a fer tal cosa". Si ets un polític i la vols, fes tot el possible per aconseguir aquesta majoria! convenç a la gent!

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord. Una absoluta irresponsabilitat. Espero que els possibles lectors votants de CiU en vagin essent conscients.
    El govern de Madrid retalla despesa però no la central. Ens controla la recaptació d'impostos, i després d'espoliar-nos ara també fiscalitzarà les despeses.
    Estem parlant d'un govern que vol racionalitzar la despesa pública, també la de l'aparell administratiu a Madrid i la política d'infraestructures? No.
    Opta per seguir-nos hipotecant per dècades amb el seu AVE centrípet i megalòman. Vegeu aquí: http://www.lavanguardia.com/politica/20120112/54244852536/fomento-red-ave-construccion-irrenunciable.html
    Com no comencem a dir prou de manera clara poca Catalunya hi haurà per salvar.

    Per cert, granollacs: ja sé que altres lectors li han demanat, però no podria alleugerir una mica la pàgina? El NoScript del Firefox m'informa que hi ha 30 servidors que arranquen JavaScripts en aquesta pàgina. Es fa lenta i pesada de carregar.

    Salutacions i l'encoratjo a continuar: llegeixo tots els articles però escric poc.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Querol: miraré de fer alguna cosa per alleugerir el bloc...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…