Relats de diumenge (XXV). La tràgica aventura del capità Maschettino










Ell sempre havia afirmat que la seva navegació seria ferma. Que agafaria el timó amb força i determinació. S'havia preparat durant anys per aquella travessa. Era guapot amb un punt de supèrbia, el just per generar l'adhesió i el rebuig a parts més o menys iguals. L'accident es va esdevenir encara no tres hores després de la sortida del port i a ell el va agafar de copes amb una dona de boca (poc natural) ampul·losa. Malbaratant les il·lusions d'una part del passatge, per comptes de navegar a mar obert, aprofitant les qualitats del seu potent navili per cercar alternatives al simple cabotatge, Maschettino havia decidit fer-ho ben arran de costa, més arrecerat dels forts vents i el temporal. Potser havia estat per fer la gara-gara, tocant les sirenes i encenent tots els llums del vaixell en passar pel seu poble, al seu veterà i ben considerat cap de cambrers (si no m'erro, un home calp de les terres de ponent). I no només a ell, sinó als directius, que són els qui posen els diners, al cap i a la fi, pensava ell, de la poruga companyia naviliera. I així fou com el casc del vaixell topà amb els esculls i Maschettino hagué de dirigir una arriscada maniobra d'apropament a terra.

No cal dir que les escenes de tensió, por i histèria se succeiren en el passatge. El que havia de ser una navegació ben orientada esdevenia un parany mortal. Conscient de l'atzucac, Maschettino és convertí aleshores en un home superat, com absent, continuament esbroncat i dirigit pel cap de la Comandància Marítima de Livorno. Davant la zotzobra del vaixell, en comptes de posar-se al capdavant i disciplinar molt seriosament els comandaments de la nau per assegurar la correcta evacuació i minimitzar els danys a les persones més febles del passatge, començant pels nens, els vells i les dones, Maschettino, atordit per la responsabilitat, havia ensopegat i caigut al bot de salvament, deixant tothom a l'estacada. Com si disposés de tot el temps del món i ignorant les lleis de la física, semblava haver decidit que afrontaria el problema més endavant. Naturalment, el personal d'abord es va buscar la vida, posant a recer en primer lloc els seus propis interessos. Nou dies després, amb el vaixell completament balancejat, encara continuava la recerca dels desapareguts. I els mitjans publicaven com el capità Maschettino, en un acte poc mariner i indigne, havia mirat des de terra com s'enfonsava el seu vaixell.

Comentaris

  1. Des del primer moment, hi trobo un símbol comparatiu entre timoners. Aquest Schettino ja anava escorat de feia temps, irresponsable, segons sembla. El nostre tot just comença, a pesar de que ja ens ha fet la travessa del desert, cosa que no havia fet mai l'altre. Però, una cosa és petar-se el desert i una altra és navegar. Amb això, no en té més experiència el nostre.
    Com ens anirà aquesta travessa? De moment, el passatge està esverat. Tothom es queixa. Cal veure si reflotarà el navili arreglant l'avaria en alta mar i si arribarà a navegar lliure per alta mar, fent travessia pel món.

    ResponElimina
  2. La similitud entre el Costa Concordia-Catalunya son impressionants. El capità Schettino-Mas també. Va voler fer la gràcia d'apropar-se al seu poble, prop l'illa de Giglio i saludar als seus habitants. En Mas vol fer la gràcia de pilotar el País entre els esculls d'Espanya i ens enfonsarà!. I que es salvi qui pugui,.....això ja comença a passar. El treball de tots nosaltres, els que encara en tenim, s'està malmeten dia a dia, tot el que s'ha aconseguit amb suor, sang i llàgrimes, veiem que s'està esvaint d'un dia per l'altra, i ningú té cap solució: a no ser la de retallar, pujar impostos i eliminiar serveis. Això també ho sé fer jo i vosaltres. I per altra cantó veiem com els de sempre es jubilen amb unes condicions monstruoses. Vuere al amiguete Francisco Luzón ex-Argentària, ex-BBVA, ex-Santander, ex,.....quin fàstic!. Obscè, immoral, indignant,..... i ens estem enfonsant,.......i ho sabem. Sabrem respondre o ens quedarem assegunts mirant la tele?.

    ResponElimina
  3. Home, Joan-Carles, això de mirar la tele ho penso fer aquesta tarda amb el Barça...! Je, je!
    El cas és que estem encallats en un sorral de fàstic perquè no en podem sortir ni d'UE, ni d'Espanya. Tots ens manen i sols ens morirem... O, potser no! És qüestió de despertar d'una vegada:
    Llevar-nos molt, molt aviat (sense conya!), dutxar-nos, prendre un bon cafè i sortir a l'acció. El que ens cal és crear unes bones directrius per l'acció. Estan madurant i apareixeran ben aviat. Les sinergies socials marquen l'evolució d'un drama comú. Aquest drama ja és comú per a tots els conciutadans catalans. Endavant, doncs!
    Respecte dels lladres tipus voltors de la banca, de dins del funcionariat i particulars, d'això n'hem de prescindir perquè els lladres hi són precisament pel poc esperit d'integritat que els cal per distingir-se dels voltors que deia abans. Són fang amb merda podrida.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas