Ves al contingut principal

Salts frustrats, terrorisme emocional










Si fos espanyol, n'hauria fet un autèntic cas d'alarma nacional. Els llaços sentimentals que ens uneixen als nostres veïns desapareixen sense remei. Ja no és només l'ensulsiada d'Eurovisió. Potser l'únic lligam fort amb la televisió espanyola que sóc capaç d'establir em porta directament a avui, primer dia de l'any. El Concert d'Any Nou a Viena (dels darrers, sublim el dirigit per Zubin Mehta en 2007) i el Concurs dels Quatre Trampolins, en concret una de les seves competicions històriques, la de l'1 de gener, els Salts (així, en majúscules) de Garmisch-Partenkirchen. Si l'any passat els van relegar a Teledeporte, aquest any, coses de la crisi (dels drets de televisió), han estat definitivament expulsats de la programació després de cinquanta anys d'emissió. Com diria l'expresident del Barça, això és graviiiíssim! Encara que els més joves potser no ho acabareu d'entendre, afirmo taxativament que no es pot desprogramar de cop, sobtadament, la memòria sentimental de dues generacions senceres.

Dues generacions hem crescut escoltant les històries d'indisciplina i borratxeres de Matti Nykänen, la renovació de les inesgotables pedreres de joveníssims noruecs i finesos, els duels (també aquí) entre austríacs i suïssos, la desaparició dels alemanys orientals i la nova força germànica unificada, la presència exòtica en un món bàsicament europeu del mític Noriaki Kasai i la resta dels saltadors japonesos. Les tonteries de Paco Grande amb falsa veu de fred. Els canvis en la tècniques de vol i recepció. Els rècords de distància. Tots tenim aquell ding, dong clavat amb fermesa al subsconscient. El record de la conversa animada en l'aperitiu amb un shaaaaash acompasat en segon terme. La introducció de la presa televisiva per sota i la vista espectacular que s'obre als peus del saltador. L'entrenador baixant la bandereta en les jornades més tenses pel vent. Els més dolents, les aparatoses caigudes sense gaires conseqüències. Prendre'ns tot això constitueix un robatori, un altre espoli sentimental que no pot quedar sense resposta. Si l'any vinent no connecten puntualment amb la Musikverein, cremo Torrespaña.

Comentaris

  1. Enciclopèdica ment, la teva, Oh, Gran Granollacs! Temps eren i plens de goig, un forat dins de la foscor espanyolera! Oh, sí! Amb aquells televisors en B/N on s'intuïa que baixava una figura a tot drap per un pendent de vertigen!! Això després d'escoltar els magnífics i envejats Concerts d'Any Nou!!!!! Tot un gran goig d'il·lusions que al cap de no-res s'esvaïen dins de la foscor del franquisme...
    Ara bé, això d'aquest any, això de suprimir els salts -de moment, sembla que el Concert segueix-, jo diria que transmet, ens comunica amb la poca sembilitat esportiva madrilenya i, en general, espanyola. Catalunya és un país molt i molt esportista. Fins i tot, Terrassa (ho sento Granollacs), durant uns anys ostentava el record de quantitat d'atletes olímpics. L'alpinisme, l'escalada i l'esquí els són uns esports encara bastant estranys si no se'ls aplica la capacitat de relacions públiques que es poden generar al bar de l'estació de consum....
    Recordo quan el reietó dels espanyols anava a esquiar de ben jove, i encara no havia transcendit aquesta afició d'ell; te'l trobaves amb certa freqüència per les pistes. Els guarda-espatlles naufragaven per terra i el llavores princetó els criticava d'ineptes. Tampoc esquiava gaire bé ell... Un amic meu hi va xocar de lloros amb el princetó de llavores; tots dos van anar per terra; Els suposats goriles no sabien com moure's per la neu, etc. Tota una vergonya. El princetó ho va solucionar agafant-se amb el meu amic i dient-li que els deixés sols els guarda-espatlles i que el convidava a prendre un cafetonet a la tasca. Curiosament, no va anar a la tasca més important, sinó a una de molt senzilla i petita on el van saludar amb un "Hola, Juan Carlos!" Tot aquest rotllo monàrquic ve a tomb per explicar que "en los madriles" no tenen cap mena de sensibilitat esportiva i ni molt menys per l'esquí! L'escalada la desconeixen...ja, ja!
    Quan jo feia travesses pel Pirineu en ple hivern, ells es quedaven amb els ulls estàtics com una bicicleta sense rodes...

    Ai!, és que és el meu tema...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…