Ves al contingut principal

Tocar totes les tecles

Elisabeth de Brunswick-Wolfenbüttel
Matí plujós. Em toca visitar in situ les restes d'un petit arxiu nobiliari. Ara es conserva, després de successius trasllats, a un edifici burgès de la Barcelona més bona, d'aquells que fan xamfrà monumental, a la Rambla de Catalunya. Després d'obrir els grans finestrals de la finca règia (que dirien en antic vocabulari comercial immobiliari), no passem del vestíbul principal: la casa s'estèn lluminosa a dreta i esquerra. De seguida topem amb una desena de caixes grosses, plenes de llibres manuscrits dels segles XVI-XVIII i lligalls polsosos que, per les giragonses generacionals hereditàries, han acabat a mans inesperades. Permetran conèixer aspectes interessants de la història rural de les terres gironines, en particular, de la Garrotxa remença. Una capsa de sabates conté els pergamins de petit format; algun d'ells, em sembla discernir a primer cop d'ull, del segle XII. Nou segles d'història familiar i patrimonial. Nou-cents anys d'equilibris. La representació gràfica d'aquesta realitat de supervivència en l'elit no pot ser més clara en aquell mateix espai que ens rep.

Carles III, comte de Barcelona
Paret per paret. És com una mena d'instal·lació evocativa de la història del nostre país. De la porta d'entrada estant, a la dreta dos retrats en bust de bona factura de l'arxiduc Carles d'Àustria, el nostre comte de Barcelona Carles III, darrer sobirà del país constitucional, vestit a estil centre-europeu (potser com a rei d'Hongria?), i de la seva dona Elisabeth de Brunswick-Wolfenbüttel, l'emperadriu fidel als catalans fins (gairebé) el darrer moment. Just al davant, de dimensions més grans, ocupant bona part del seu pany de paret enfrontat, un altre retrat imponent de Jaime de Guzmán-Dávalos y Spínola, marquès de la Mina, aristòcrata i militar sevillà, de cos sencer, marcial, d'excel·lència reial, amb una immensa cara de pomes agres. Enfrontat a l'arxiduc Carles durant la Guerra de Successió i, fins a ocupar el càrrec de capità general (1749-1767), un dels homes clau en el nou règim borbònic. Em pregunto quantes velles famílies de l'elit del país, davant la nova cruïlla històrica que es dibuixa inexorable a l'horitzó, deuen ara mateix estar prenent posició en els dos bàndols que es dibuixen. La història continua.

Comentaris

  1. Ha de ser molt emocionant trobar-te amb tota aquesta documentació! Una mica més i encara hi hauria sortit la Comtessa Hermessenda... A partir d'aquí es deu poder omplir buits o confrontar informacions dubtoses. De primer cop se m'acut a veure si pot sortir-hi en Cristòfol Colom... la prova contundent de la seva catalanitat...
    Beneïdes mans que poden tocar aquestes joies!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…