Ves al contingut principal

Un any de continuïtat en la navegació autonomista











El Gran Timoner ha fet un balanç satisfet del primer any de govern. No podria ser d'una altra manera. El dia abans, el buc insígnia de la Brigada, havia preparat l'escena amb una falaguera enquesta en la qual la coalició governant conservava intacte el suport electoral. És difícil negar que al llarg d'aquests dotze mesos Artur Mas s'ha consolidat (venint d'on veníem tampoc té gaire mèrit) com un hàbil gestor de l'autonomisme. La pregunta clau, immediata: és això el que necessita ara aquest país? Encara és poc temps per jutjar, em direu alguns. És possible. El problema és que els reflexes demostrats fins ara, les inèrcies mentals patents, semblen excessivament poderoses per fer del nostre Gran Timoner l'home que ens durà a la llibertat. El president ha emfatitzat la importància de l'esforç de contenció de la despesa a fi d'evitar la intervenció de la Gestoria per part del govern espanyol, fet que hauria suposat, a parer seu, perdre tot allò aconseguit durant els darrers trenta anys. Aquesta anàlisi de les coses revela que continua instal·lat en la mecànica peixalcovista de la negociació de l'anar fent autonomista que ens ha deixat on som, el joc macabre que molts considerem inservible, consistent anar arrencant concessions sense qüestionar d'una vegada el fet que la font veritable del poder no sigui altra que Madrid.

En aquests termes es plantejarà la reivindicació de l'anomenat pacte fiscal? Diu que ara hem assolit un rumb definit, però, francament, es fa difícil saber cap a on ens dirigim, perquè durant aquest any no hem fet altre cosa que navegar per les mateixes rutes dels darrers trenta anys i els mars frustrants coneguts. El balanç del Gran Timoner, a més, resulta força esbiaixat pel que fa a la presentació actual de Catalunya com un semi-estat. Principalment, perquè les competències assumides per concessió espanyola, com ara les dels serveis públics o la seguretat es limiten en bona mesura a l'execució de les directrius legislatives estatals. Però, a més a més, sembla prou evident que, en l'immediat futur, el propòsit recentralitzador del nou govern espanyol portarà encara a un enfortiment d'aquesta tendència a reassumir la direcció real del sistema i a deixar a mans dels governs regionals pràctiques de simple gestoria. Per a alguns analistes, aquest 2012, l'any II del Gran Timoner, tindrà les qualitats de determinant. En tot cas, serà probablement, per fi, revelador de les capacitats i de les intencions de cadascú. Cauran algunes benes dels ulls i tant de bo siguin les dels qui no veiem encara en Artur Mas les qualitats d'un Bolívar.

Comentaris

  1. Faig un anàlisi comparatiu des de dins de la presó on som:
    Els darrers anys s'ha patit una orgia des dins mateix del local. Tot ha quedat malmès, brut, desordenat i vomitat. Això va començar des de l'arribada d'un fenomen personalitzat amb el nom de Clos fins ara amb l'altra dit Montilla. Anteriorment, quan el fenomen Pujol, el que prevalia era tenir la presó aparentment ben ordenada per enlluernar els carcellers.
    Com que aquesta política pujoliana no ens va dur enlloc i l'anterior ens ha avergonyit, el Gran Timoner crec que està fent el que cal. Després, ja es veurà. M'explico: Primer, cal ordenar el local, posar-ho tot en ordre. Això vol dir que cal reconèixer que s'han trencat mobles, plats i olles. Ara estem en aquest punt, crec. Jo, almenys, i ho desitjo per part seva, i crec que l'encerto perquè ja va fer una sortida a l'exterior explicant la situació, crec que el que farà serà "convidar venir a la presó" algú d'Europa perquè vegi com som de bons minyons. Omplir-se de raó. Com que mentrestant, el carceller ens fotrà pels nassos el pacte fiscal, la immersió lingüística, la nostra llibertat en definitiva, el Timoner ja tindrà premsa per actuar amb prestigi per convocar algun referèndum no vinculant, però sí comprometedor. Aquesta llei ja està en vies de ser enllestida. Segueixo i final: Com que des de Madrid això de dialogar no els va, llavores, i crec que només llavores, tindrem la paella pel mànec d'exercir l'autodeterminació des del nostre Parlament i amb tot el recolzament del poble.
    Tal com deia abans-d'ahir en Vila d'Abadal des de Vic, i això que és d'UDC!!, la nostra independència ja és qüestió de dos o tres anys a tot estirar. La poma ja està madura i caurà, no per si sola, sinó per la voluntat del poble d'anar a fer la collita.

    ResponElimina
  2. Aviat no ens quedarà ni miserable autonomia. Quan sortirem al carrer a cremar coses?
    I pels que pensen que s'ha de fer amb correcció i bones maneres plantant-se com a la primavera àrab els diré que aquesta va començar amb un pobre paio desesperat foten-se foc en mig del carrer.

    ResponElimina
  3. Des del meu punt de vista jo crec que la clau no està que caigui la bena dels ulls del govern sinó dels ulls dels votants de CIU..fins que això no passi..CIU no farà RES.
    Per cert...els que s'anomenen independentistes i voten CIU em sembla que portem més d'una bena als ulls!!

    ResponElimina
  4. Tant de bo sigui veritat el que diu en Ramón Llull però jo de moment veig que quan en Mas parla de sobirania parla de poder decidir algunes cosetes aquí però sota l'orbita escanyola. Ja m'agradaria que la meva interpretació fos incorrecta però em temo que no. A més, tenim presa. Hi ha un límit per a la independència si no, desapareixerem com a poble.

    ResponElimina
  5. Molt il·lustrativa la foto que acompanya l'article, sí senyor.

    Jo, de moment, no soc tan optimista com en Llull.

    ResponElimina
  6. Poder estic equivocada però mentre l'empresariat més potent siguin els Fainés etc. CiU no mourà ni un sol dit per la independència, masses interesos d'aquests per Espanya.

    Necessitem que l'empresariat aposti clarament per la independència de Catalunya, i per sort aquesta ja existeix (http://www.ccncat.cat/). I una altra cosa primordial en aquests moments és evitar que es tanquin les ambaixades catalanes, fan una molt bona feina (http://www.acc10.cat/ACC1O/cat/index.jsp).

    ResponElimina
  7. Per cert, fa temps que volia formular-vos una pregunta:

    Catalunya independent o una confederació País Valencià+Illes Balears+Catalunya+Catalunya Nord?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…