Ves al contingut principal

Una mutació que comença a trencar costures

Hospital de Santa Magdalena (Montblanc)










A la vida, és molt difícil deixar de sentir-te res. Abandonar elements bàsics constitutius de la teva personalitat. Assumits per òsmosi. Integrats amb la naturalitat de les coses sobrenteses des de la més tendra edat. Com escriu Alfred Bosch al seu darrer llibre (aquí n'hem parlat amb gust): molts dels nordamericans que visqueren amb goig la independència de les tretze colònies se sentiren alhora contradictòriament britànics fins a la mort. En altres apunts hem al·ludit a la trampa que suposa (i que tant agrada a gent com l'Antoni Puigverd) prendre l'indicador identitari "què et sents" com a senyal de la impossibilitat d'una majoria independentista. I tot i així el grau de menyspreu, d'espoli i de saqueig, en definitiva, el tracte colonial que rep el nostre país està arribant a tals límits d'excés que fins i tot això s'aconsegueix capgirar. De forma creixentment accelerada. Acabant amb el darrer argument immobilista de l'anàlisi demoscòpic nostrat. Aquell que agrada tant a l'establishment autonomista: "fixeu-vos que la majoria se sent catalana i espanyola". Nois, fins i tot aquesta bicoca argumental s'acaba, s'esllangueix, mor.

Com a mostra teniu el darrer baròmetre municipal de Barcelona, presentat fa alguns dies. Només cal retrocedir dos anys enrere. Temps just per veure la profunditat del canvi de mentalitat a la capital del país, un espai on s'acostumen a reproduir amb força fidelitat la mitjana de les tendències polítiques i electorals del conjunt del Principat. Si el desembre del 2009 un 41,1% dels enquestats compartien la doble nacionalitat catalana i espanyola i un altre 41,7 se sentien més o només catalans, aquest percentatge es mantenia, encara que més polaritzat, el juny de 2010 (just abans de la gran manifestació del 10-J) en xifres de 43,6 i 43,4 respectivament. Ara, segons les dades recollides en desembre de 2011, el sentiment identitari més estimat pels de sempre ha caigut sobtadament d'un 17,7%, fins a situar-se en poc més d'una tercera part de les respostes (35,9%), mentre el sentiment català prevalent es s'ha disparat fins al 47,8%. I en concret, aquells que responen ara sentir-se únicament catalans augmenten en un any i mig d'un estratosfèric 45,3% i arriben fins a la xifra mai vista del 21,5%. Brutaaal.

Comentaris

  1. Et falta posar quatre accents d'exclamació al "brutaaal" Molt greu error.
    És fantàstic aconseguir fer-se entenedor entre tot aquest ball de dades! Fantàstic.

    Deixa'm introduir, però, un punt que gairebé mai es toca -o, potser mai- i que visc amb la dona que ens ajuda a casa a mantenir-la acceptable. És la por. Por, curt i ras. Hi ha immigrants estratificats a Catalunya dels anys 60 que tenen por de rebre garrotada i ser expulsats del país si Cat. aconsegueix la indep. Per què li pregunto. I contesta que per no haver aconseguit parlar català, per ser de fora, d'Andalucia en aquest cas. Per no ser catalana en definitiva. Li dic que tot això és la conseqüència de l'empobriment del coneixement a que ens va sotmetre el Franco i que no ha de témer res. No s'ho creu. Suposo que no deu ser l'única persona que deu patir aquesta situació estresant al nostre país. Ella segueix sentint-se totalment espanyola-andalusa (ho diu amb temor); aixeca un orgull de satisfacció quan afegeix que els seus dos fills són catalans, parlen sempre en català i que tenen carrera.
    No sé si totes aquestes dades que ens brindes avui poden arribar a ser totalment objectives si es pogués superar aquesta por. Crec que encara seria bastant més gran el nostre indep. de tots "els qui viure i treballen" a Cat. Jo sempre hi afegeixo que també s'hi arrelin i no s'hagin afincat solament, que és molt diferent...

    ResponElimina
  2. No obstant les noves TV en TDT majoritàriament en escanyol i la pressió que faran els nacionalistes espanyols poden fer anar endarrere. Tenim presa...

    En quan al que diu en Ramón Llull, crec que hauríem de començar a establir com quedarà la situació després de la independència amb garanties a la gent per a escollir nacionalitat, amb els mateixos drets i obligacions d'acord amb les legislacions habituals (p.e. cadascú vota a les eleccions generals de la seva nació), llibre circulació i sense fronteres (com a mínim per part catalana) i amb dret a expressar-se en la seva llengua. Tot això pot semblar ximpleria però és el que pot preocupar a certa gent.

    ResponElimina
  3. En primer lloc dir que soc "L'avi Joa'Quim", no pas el que des-de fa uns dies surt a tots els blocs i no crec que sigui el meu ordinador, dons ho veig igual en varis PC's i Mac's.

    Sentir-se espanyol o català... o les dues coses a la vegada?.
    D'entrada us dic que em sento sols català... però rumiem una mica... soc gran, em diuen que no pas vell, vell es aquell que independentment de la seva edat s'hi sent. I potser perquè tota la vida soc estat en primera línia de les tecnologies en els camps de l'electrònica i informàtica i hi continuo estant no m'hi sento.
    Hi tingut la sort de poder viatjar molt, conec tots els continents incloent l'Antàrtida i a tot i arreu soc conegut gent que, com nosaltres, es i ha sigut espoliada. La majoria ja poca cosa hi te a fer, els aborígens de Nova Zelanda i Nord Amèrica viuen del turisme, d'altres ni tan sols saben qui eren els seus avantpassats, i la majoria continua malvivint fent de treballadors de les empreses que espolien els seus territoris i els seus recursos.
    No se si es senten indis o americans, maoris o nova-zelandesos, suposo que com aquí n'hi deu haver de tot.
    Jo, ja us ho he dit abans, cada cop em sento mes català i si m'ho rumio be es perquè hi ha qui vol que deixi de ser-ho, de no ser per això ni tan sols m'ho plantejaria.
    Fa molts anys anava a conèixer les espanyes en algun viatge "d'escapada", un pont llarg o en alguna "fira exculpatòria", ara no posaria els peus el aquell país ni que em regalessin "les entrades", jo m'ho perdo, ja ho se... però no m'hi sentiria be, allà.
    "De ponent, ni vent, ni gent"

    ResponElimina
  4. Vaig nèixer al 1956 i fins als 12 anys, no tenia consciència del què ens passava als catalans. Des de llavors, sempre m'he sentit català i allà on vaig i paper on se'm demana la nacionalitat així ho faig constar. Penso que quan aconseguim la independència, qui vulgui conservar la nacionalitat espanyola no ha de tenir cap problèma, el que més em preocupa, però és el el terreny laboral doncs molta gent trevalla a empreses espanyoles. Com es farà aquest canvi?

    ResponElimina
  5. Joan, les empreses escanyoles o d'on siguin es quedaran aquí en funció de si els és rentable o no. Si és rentable i marxen, altres ocuparan el seu lloc. Recorda que li va passar a Iberia quan volia deixar El Prat. Altres empreses es van felicitar i van voler ocupar el seu lloc d'immediat. També hi ha empreses catalanes allà i què faran? doncs res, continuar funcinant. Si hi ha independència s'evita el dèficid fiscal i dona per baixar impostos a les emprese i millorar les comunicacins. Amb els ports de Barcelona i Tarragona, amb un eix mediterrani que dependria de nosaltres i amb unes infraestructures que els escanyols no fan i p.e. eliminant els peatges, seria un lloc encara més interessant per a empreses de tot el món.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…