Ves al contingut principal

Cal estar disposat a aixecar-se de la taula (i no tornar-hi)

Palau dels Reis de Mallorca (Perpinyà)









Diuen que per tenir alguna possibilitat d'obtenir resultats en una negociació cal estar disposat de veritat a aixecar-se de la taula. Del contrari, un és en realitat un hostatge del seu interlocutor. I, en realitat, és això el que ens ha fet al llarg de la història tan absolutament febles una vegada i una altra. El perquè les nostres amenaces els semblen sempre tan buides. Perquè, si ens enfadem, què passarà exactament? Res. I ells ho saben. Curiosament, aquesta feblesa podria ara esdevenir un pont d'unitat entre les diverses estratègies del sobiranisme. Un escenari en el qual aquells qui simplement volen ara un pacte fiscal emancipador i els independentistes del morro fort ens podríem trobar. Fer convergir els nostres interessos. En Carles Boix, citat en un comentari d'aquest bloc ahir, ho assenyalava fa poc en un article amb la seva habitual brillantor. Només una amenaça real de separació donaria força a la nostra negociació (que es resoldrà aquest 2012, segons interpreten alguns) en relació a un nou pacte fiscal en la línia del concert econòmic.

Insisteixo en una vella idea d'aquest bloc. Fem una consulta sobre el nou pacte fiscal amb dues preguntes. Una primera, la que més plauria al govern de la Gestoria, en la qual preguntem els catalans si volen un sistema de finançament de les característiques del concert. A continuació, una segona, al gust de l'independentisme que, com diu aquell, vol anar directe a barraca, en la qual se'ls pregunti si en cas que el govern espanyol no atengui aquesta reclamació en una data concreta (ja es barallarem com ens agrada per definir quant temps els donem per decidir-se) estarien d'acord a facultar el govern català a iniciar el procés de constitució d'un estat propi. Aquesta doble pregunta (i les consegüents respostes positives a ambdues preguntes) aconseguiria dos objectius: a) donar veritable força negociadora als partits catalans en la negociació amb Espanya del nou finançament, i b) assegurar la participació de tots els sobiranistes en el procés de consulta (del qual, en cas contrari, cauran els meus, els que tenim pressa i no creiem massa en la utilitat de batalles que no podem guanyar). Trobem punts d'acord en l'estratègia. Tots, sobretot el país, sortirem guanyant.

Comentaris

  1. Dirien que la qüestió és inconstitucional, que la constitució és la llei perfecta que ningú no ha de tocar (oblidant el passat immediat) i els d'aquí dirien: "Si amo" i ni una ni l'altra.

    ResponElimina
  2. El problema rau, en què Espanya si vol en 24 h. pot bloquejar tota l'administració catalana, només els hi cal deixar de transferir els diners.
    Les pensions ? Els dipòsits bancaris ? els sous dels funcionaris ?
    Fins on està disposada arribar la nostra societat de pa sucat amb oli ?
    Per afrontar el problema caldria, com a mínim, deixar en stanbye la Generalitat durant un temps de crisi, i després de guanyar o perdre.
    Guanyar, seria un estat i perdre, olvidem-nos de la Generalitat i de tota l'administració catalana per, potser per sempre ?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…