Ves al contingut principal

Caríssimes renúncies de fa només sis anys

Ventada a les Terres de l'Ebre











Sentia ahir per la ràdio el conseller Lluís Recoder com afirmava seriós la posició granítica de la nostra Gestoria, segons la qual, la reivindicació de la gestió catalana de l’aeroport del Prat és, a hores d’ara, innegociable. Un lector m’ho ha fet notar aquests dies i no he volgut deixar de recordar-ho en aquest bloc. De vegades, no cal viatjar massa en el temps per trobar incoherències de l’alçada d’un campanar (o coherències, depèn de quins hagin estat els veritables objectius). Fa sis anys, pel gener del 2006, l’encara aprenent de Gran Timoner i el president del Govern espanyol pactaven d’esquena al Parlament de Catalunya els límits bàsics de l’Estatutet de la Moncloa. Posaven fi a un vodevil lamentable de rebaixes, del qual només els independentistes quedàvem al marge. A canvi de les seves habituals renúncies, CiU obtenia (teòricament i falsament, com aviat demostraria la realitat) una garantia de respecte al resultat electoral de les següents autonòmiques catalanes. Dos mesos més tard, a mitjans de març de 2006, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats espanyol es reunia per discutir i acordar definitivament el contingut dels títols V a VII i les disposicions addicionals de l’Estatutet. Entre elles, la que feia referència al Prat.

El PSOE, amb la seva majoria parlamentària, forçava finalment deixar-ne fora la qüestió de la gestió de l’aeroport barceloní i CiU s’hi avenia amb els habituals escarafalls. El text de la disposició addicional tercera aprovada el 30 de setembre de 2005 (posteriorment trinxat de dalt a baix amb la complaença de gairebé tots els partits catalans), afirmava, entre altres coses, que “la Generalitat, en els termes que estableix l’apartat 2, exerceix les competències en les matèries següents: [...] b) Les facultats estatals de gestió dels aeroports d’interès general situats a Catalunya, que inclouen, en tot cas, l’execució de la legislació i la política aeroportuària estatals, i l’ordenació, la direcció, la coordinació, l’explotació, la conservació i l’administració dels aeroports d’interès general a Catalunya i dels serveis que s’hi presten.”. La disposició addicional tercera finalment aprovada a Madrid aquell més de març de 2006, amb el vot favorable de CiU, no esmentava ni una sola lletra de la paraula aeroport. Ara, ha caigut Spanair, víctima dels seus propis errors però també de l’encalçament del govern espanyol, entestat a consolidar la supremacia de Barajas. Les renúncies d'aquesta alçada estratègica sempre tenen costos greus: en 2006 i en 2012.

Comentaris

  1. M'agradaria molt que aquest Govern de la Generalitat no sigui com una nina inflable, d'aquelles on hi pots fer de tot.
    M'explico: Aquest Govern té un cert encant de possibilitats; pot, si vol, arribar a engrescar de valent. Realment, pot realitzar-se com a Timoner Autèntic de Catalunya. La contrapartida és la de poder arribar a provocar els pitjors desencisos. Una relació íntima de parella no és el mateix que masturbar-se amb una nina. Els de Madrid poden arribar a passejar la nina com una exhibició de proeses fetes, com uns mags.
    Al final, on pot arribar aquesta nina en fer-nos grans és dins d'un bagul de les vergonyes, tota bruta, fastigosa... i el desgast de tanta llavor perduda deixar-nos sense fills lliures.
    El millor que pot fer el nostre Timoner és convertir la nostra nina Catalunya en una noia amb vida real. És difícil, però es pot fer!!

    ResponElimina
  2. El timoner (no gran per això ho poso amb minúscula) només porta una barqueta que es arrossegada per una galera (de la batalla de Lepant) cap a on ells volen.

    ResponElimina
  3. Imprescindible l'última entrada del blog hasbarats:

    http://hasbarats.blogspot.com/2012/02/nosaltres-el-poble-de-catalunya.html

    No creieu que l'autèntica societat civil catalana hauria de fer alguna cosa?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…