Ves al contingut principal

De com hem arribat a perdre el nord

Seu de Telefònica (Barcelona)










És frapant com un simple document textual, de sobte, amb una desfermada i inexplicable potència evocadora, et pot fer passar davant dels ulls dècades senceres viscudes. En aquest cas que avui m'ocupa, uns temps de bogeria de molts, de benefici d'uns quants, de destrucció estesa i d'incontinència immobiliària generalitzada. De vegades, no cal cap meravella. N'hi ha prou amb un simple retall de premsa. A mi m'ha passat amb una modesta fotocòpia, un punt rebregada, de la pàgina 17 d'El País de dimarts 10 de gener de 1978. D'ara fa, doncs, només trenta-tres anys. Entre la documentació d'un arquitecte català en actiu des de principis dels seixanta del segle passat, hi trobo un dossier dedicat als projectes d'urbanització a l'entorn de la capital espanyola. Difícilment es pot condensar amb més eficàcia l'impacte que provoquen les declaracions de l'aleshores ministre d'Obres Públiques i Urbanisme del govern de la Unió de Centre Democràtic, Joaquín Garrigues (Madrid, 1933 - 1980):

"El país no puede permitirse el lujo de crear este tipo de urbanizaciones porque su coste resulta altísimo para el Estado. El proyecto quiere fomentar la vivienda unifamiliar y está claro que España no está a la altura de alcanzar ese status, porque el lujo que representan es propio de países más desarrollados." Trenta-tres anys després de monocultiu econòmic del totxo, de supèrbia dels governants de la metròpoli (Espanya és a punt d'entrar al G-8!, es vantaven) i d'enriquiment desorbitat d'alguns, l'ensorrament de l'envelat s'ha endut per davant la feina de milers de persones, els estalvis d'unes quantes més i el nostre sistema financer, en particular, les històriques caixes del país i la seva enorme aportació social. Es tan fàcil perdre els papers i construir piràmides abocades a la destrucció. Només des de la modèstia es pot construir. Potser la lliçó número u per a la nova Catalunya-Estat que naixerà en aquests propers anys.

Comentaris

  1. Una de les característiques de la no-sobirania política és el monocultiu i la dependència econòmica. Ja sigui d'esquerres (cas de repúbliques soviètiques com Moldàvia o l'Uzbekistan), ja sigui de dretes (colonies com Jamaica o Indoxina), el resultat és el mateix: especialitzar-se en un producte i dependre de la metròpolia.

    Fins fa una dècada, l'estat ha estat el mercat, geogràficament parlant. Tot i els seus defectes, la globalització té una cosa bona: ens fa menys dependents d'Espanya.

    ResponElimina
  2. Sí, cal ser molt prudent en dir i fer coses que després no calgui corregir o ens enfonsi. Aquest punt de moderació l'hauríem de tenir tots, però, en canvi, sembla que és molt estrany. Un dels moments més crítics d'aquesta falta de seny va ser a l'època d'en Clos, crec. Es va reblar el clau amb l'alliberament del sòl, i tot va seguir una línia de la victòria de la simplicitat.
    Ara recollim els pecats fets. Sembla religió, però no, és lògica del comportament.

    ResponElimina
  3. Autonomiseria?? No! porn0gr4fia!!

    http://goo.gl/mCqwy

    las verdades sobre Andalucia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…