Ves al contingut principal

De com hem arribat a perdre el nord

Seu de Telefònica (Barcelona)










És frapant com un simple document textual, de sobte, amb una desfermada i inexplicable potència evocadora, et pot fer passar davant dels ulls dècades senceres viscudes. En aquest cas que avui m'ocupa, uns temps de bogeria de molts, de benefici d'uns quants, de destrucció estesa i d'incontinència immobiliària generalitzada. De vegades, no cal cap meravella. N'hi ha prou amb un simple retall de premsa. A mi m'ha passat amb una modesta fotocòpia, un punt rebregada, de la pàgina 17 d'El País de dimarts 10 de gener de 1978. D'ara fa, doncs, només trenta-tres anys. Entre la documentació d'un arquitecte català en actiu des de principis dels seixanta del segle passat, hi trobo un dossier dedicat als projectes d'urbanització a l'entorn de la capital espanyola. Difícilment es pot condensar amb més eficàcia l'impacte que provoquen les declaracions de l'aleshores ministre d'Obres Públiques i Urbanisme del govern de la Unió de Centre Democràtic, Joaquín Garrigues (Madrid, 1933 - 1980):

"El país no puede permitirse el lujo de crear este tipo de urbanizaciones porque su coste resulta altísimo para el Estado. El proyecto quiere fomentar la vivienda unifamiliar y está claro que España no está a la altura de alcanzar ese status, porque el lujo que representan es propio de países más desarrollados." Trenta-tres anys després de monocultiu econòmic del totxo, de supèrbia dels governants de la metròpoli (Espanya és a punt d'entrar al G-8!, es vantaven) i d'enriquiment desorbitat d'alguns, l'ensorrament de l'envelat s'ha endut per davant la feina de milers de persones, els estalvis d'unes quantes més i el nostre sistema financer, en particular, les històriques caixes del país i la seva enorme aportació social. Es tan fàcil perdre els papers i construir piràmides abocades a la destrucció. Només des de la modèstia es pot construir. Potser la lliçó número u per a la nova Catalunya-Estat que naixerà en aquests propers anys.

Comentaris

  1. Una de les característiques de la no-sobirania política és el monocultiu i la dependència econòmica. Ja sigui d'esquerres (cas de repúbliques soviètiques com Moldàvia o l'Uzbekistan), ja sigui de dretes (colonies com Jamaica o Indoxina), el resultat és el mateix: especialitzar-se en un producte i dependre de la metròpolia.

    Fins fa una dècada, l'estat ha estat el mercat, geogràficament parlant. Tot i els seus defectes, la globalització té una cosa bona: ens fa menys dependents d'Espanya.

    ResponElimina
  2. Sí, cal ser molt prudent en dir i fer coses que després no calgui corregir o ens enfonsi. Aquest punt de moderació l'hauríem de tenir tots, però, en canvi, sembla que és molt estrany. Un dels moments més crítics d'aquesta falta de seny va ser a l'època d'en Clos, crec. Es va reblar el clau amb l'alliberament del sòl, i tot va seguir una línia de la victòria de la simplicitat.
    Ara recollim els pecats fets. Sembla religió, però no, és lògica del comportament.

    ResponElimina
  3. Autonomiseria?? No! porn0gr4fia!!

    http://goo.gl/mCqwy

    las verdades sobre Andalucia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…