De com hem arribat a perdre el nord

Seu de Telefònica (Barcelona)










És frapant com un simple document textual, de sobte, amb una desfermada i inexplicable potència evocadora, et pot fer passar davant dels ulls dècades senceres viscudes. En aquest cas que avui m'ocupa, uns temps de bogeria de molts, de benefici d'uns quants, de destrucció estesa i d'incontinència immobiliària generalitzada. De vegades, no cal cap meravella. N'hi ha prou amb un simple retall de premsa. A mi m'ha passat amb una modesta fotocòpia, un punt rebregada, de la pàgina 17 d'El País de dimarts 10 de gener de 1978. D'ara fa, doncs, només trenta-tres anys. Entre la documentació d'un arquitecte català en actiu des de principis dels seixanta del segle passat, hi trobo un dossier dedicat als projectes d'urbanització a l'entorn de la capital espanyola. Difícilment es pot condensar amb més eficàcia l'impacte que provoquen les declaracions de l'aleshores ministre d'Obres Públiques i Urbanisme del govern de la Unió de Centre Democràtic, Joaquín Garrigues (Madrid, 1933 - 1980):

"El país no puede permitirse el lujo de crear este tipo de urbanizaciones porque su coste resulta altísimo para el Estado. El proyecto quiere fomentar la vivienda unifamiliar y está claro que España no está a la altura de alcanzar ese status, porque el lujo que representan es propio de países más desarrollados." Trenta-tres anys després de monocultiu econòmic del totxo, de supèrbia dels governants de la metròpoli (Espanya és a punt d'entrar al G-8!, es vantaven) i d'enriquiment desorbitat d'alguns, l'ensorrament de l'envelat s'ha endut per davant la feina de milers de persones, els estalvis d'unes quantes més i el nostre sistema financer, en particular, les històriques caixes del país i la seva enorme aportació social. Es tan fàcil perdre els papers i construir piràmides abocades a la destrucció. Només des de la modèstia es pot construir. Potser la lliçó número u per a la nova Catalunya-Estat que naixerà en aquests propers anys.

Comentaris

  1. Una de les característiques de la no-sobirania política és el monocultiu i la dependència econòmica. Ja sigui d'esquerres (cas de repúbliques soviètiques com Moldàvia o l'Uzbekistan), ja sigui de dretes (colonies com Jamaica o Indoxina), el resultat és el mateix: especialitzar-se en un producte i dependre de la metròpolia.

    Fins fa una dècada, l'estat ha estat el mercat, geogràficament parlant. Tot i els seus defectes, la globalització té una cosa bona: ens fa menys dependents d'Espanya.

    ResponElimina
  2. Sí, cal ser molt prudent en dir i fer coses que després no calgui corregir o ens enfonsi. Aquest punt de moderació l'hauríem de tenir tots, però, en canvi, sembla que és molt estrany. Un dels moments més crítics d'aquesta falta de seny va ser a l'època d'en Clos, crec. Es va reblar el clau amb l'alliberament del sòl, i tot va seguir una línia de la victòria de la simplicitat.
    Ara recollim els pecats fets. Sembla religió, però no, és lògica del comportament.

    ResponElimina
  3. Autonomiseria?? No! porn0gr4fia!!

    http://goo.gl/mCqwy

    las verdades sobre Andalucia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas