Dels 16 als 89, avui s'acaben 73 anys d'indignitat

Teresa Pàmies en un míting de la JSU (1938)
En el moment de la fugida, Josep Pàmies i Bertran tenia setze anys i era massa jove per anar al front. Encara que la seva família procedia de Balaguer, treballava i vivia precàriament a Barcelona, a l'oficina comercial de la Unió Soviètica. El seu pare, Tomàs, havia estat dirigent del Bloc Obrer i Camperol. La seva germana gran, la Teresa, membre activa de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (1937) i una de les fundadores de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939). En arribar a l'exili, a França, restà ben aviat, amb la seva mare i els seus germans, separat d'ells. Quan el febrer de 1939, ocupada finalment la capital catalana, els escamots de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, depenent del ministeri de la Governació, confiscaren la documentació de l'organisme de representació econòmica soviètica, se'n portaren els papers personals i la correspondència particular del jove Josep a l'exili. Pàmies es va fer gran i va construir la seva vida a París, on avui, amb 89 anys, hi continua residint.

Fa alguns anys un historiador li comunicà que un dels expedients que havia pogut consultar a l'aleshores dipòsit-arxiu (més el primer que el segon) de Salamanca (avui reconvertit en Centre Documental de la Memoria Histórica) portava el seu nom. La voluntat de desfer els efectes d'aquell acte de confiscació i de repressió va empényer Josep Pàmies i Bertran a dirigir-se directament al president del govern espanyol per demanar la devolució dels seus papers. Crec que mai no va aconseguir resposta. L'acció tenaç de la Generalitat de Catalunya, dels partits catalans i de la societat civil del nostre país han aconseguit, però, finalment, amb grans penes i treballs, el retorn de les seves cartes. En 2010 la Comissió de la Dignitat el va premiar. Avui, el govern de Catalunya, una vegada completat el procediment legal previst, lliurarà físicament a la seva filla Eliane, setanta-tres anys d'indignitat més tard, allò que era seu. Ho farà en companyia d'altres fills i representants d'entitats repressaliades. Com costa tot plegat.

Comentaris

  1. L'afany de no voler-se retirar els franquistes i tenir-ho tot com un destí en lo universal perdura. Cal dir-los que ens deixin en pau d'una punyetera vegada. No comprenc com aquesta quantitat d'espanyols que voten PP els agrada viure tan cavernaris dins d'aquestes misèries que són fruit d'ignoràncies i inquisicions remotes.

    ResponElimina
  2. Aquesta cosa il·legible d'aquí sobre vol dir: L'Avi Joa'Quim


    A mi el que sempre m'ha sorprès es que a la fi ens els hagin tornat, encara que encara en queden uns quants.

    Si hagéssim fet el que vaig proposar quant deien que mai ens els tornarien, faria anys que els tindríem.
    La meva proposta era treure un grapat de residents de, aleshores "Modelo", anar a Salamandra... o era Salapenques?, be, tant se val. Dons anar-hi i xorissar tots els automòbils de la ciutat per fer-ne el museu del automòbil de l'Hospitalet.

    Voleu dir que els haguessin reclamat?. No ho crec, d'un museu?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas