Ves al contingut principal

Dels 16 als 89, avui s'acaben 73 anys d'indignitat

Teresa Pàmies en un míting de la JSU (1938)
En el moment de la fugida, Josep Pàmies i Bertran tenia setze anys i era massa jove per anar al front. Encara que la seva família procedia de Balaguer, treballava i vivia precàriament a Barcelona, a l'oficina comercial de la Unió Soviètica. El seu pare, Tomàs, havia estat dirigent del Bloc Obrer i Camperol. La seva germana gran, la Teresa, membre activa de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (1937) i una de les fundadores de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939). En arribar a l'exili, a França, restà ben aviat, amb la seva mare i els seus germans, separat d'ells. Quan el febrer de 1939, ocupada finalment la capital catalana, els escamots de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, depenent del ministeri de la Governació, confiscaren la documentació de l'organisme de representació econòmica soviètica, se'n portaren els papers personals i la correspondència particular del jove Josep a l'exili. Pàmies es va fer gran i va construir la seva vida a París, on avui, amb 89 anys, hi continua residint.

Fa alguns anys un historiador li comunicà que un dels expedients que havia pogut consultar a l'aleshores dipòsit-arxiu (més el primer que el segon) de Salamanca (avui reconvertit en Centre Documental de la Memoria Histórica) portava el seu nom. La voluntat de desfer els efectes d'aquell acte de confiscació i de repressió va empényer Josep Pàmies i Bertran a dirigir-se directament al president del govern espanyol per demanar la devolució dels seus papers. Crec que mai no va aconseguir resposta. L'acció tenaç de la Generalitat de Catalunya, dels partits catalans i de la societat civil del nostre país han aconseguit, però, finalment, amb grans penes i treballs, el retorn de les seves cartes. En 2010 la Comissió de la Dignitat el va premiar. Avui, el govern de Catalunya, una vegada completat el procediment legal previst, lliurarà físicament a la seva filla Eliane, setanta-tres anys d'indignitat més tard, allò que era seu. Ho farà en companyia d'altres fills i representants d'entitats repressaliades. Com costa tot plegat.

Comentaris

  1. L'afany de no voler-se retirar els franquistes i tenir-ho tot com un destí en lo universal perdura. Cal dir-los que ens deixin en pau d'una punyetera vegada. No comprenc com aquesta quantitat d'espanyols que voten PP els agrada viure tan cavernaris dins d'aquestes misèries que són fruit d'ignoràncies i inquisicions remotes.

    ResponElimina
  2. Aquesta cosa il·legible d'aquí sobre vol dir: L'Avi Joa'Quim


    A mi el que sempre m'ha sorprès es que a la fi ens els hagin tornat, encara que encara en queden uns quants.

    Si hagéssim fet el que vaig proposar quant deien que mai ens els tornarien, faria anys que els tindríem.
    La meva proposta era treure un grapat de residents de, aleshores "Modelo", anar a Salamandra... o era Salapenques?, be, tant se val. Dons anar-hi i xorissar tots els automòbils de la ciutat per fer-ne el museu del automòbil de l'Hospitalet.

    Voleu dir que els haguessin reclamat?. No ho crec, d'un museu?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…