Ves al contingut principal

Dels 16 als 89, avui s'acaben 73 anys d'indignitat

Teresa Pàmies en un míting de la JSU (1938)
En el moment de la fugida, Josep Pàmies i Bertran tenia setze anys i era massa jove per anar al front. Encara que la seva família procedia de Balaguer, treballava i vivia precàriament a Barcelona, a l'oficina comercial de la Unió Soviètica. El seu pare, Tomàs, havia estat dirigent del Bloc Obrer i Camperol. La seva germana gran, la Teresa, membre activa de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (1937) i una de les fundadores de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939). En arribar a l'exili, a França, restà ben aviat, amb la seva mare i els seus germans, separat d'ells. Quan el febrer de 1939, ocupada finalment la capital catalana, els escamots de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, depenent del ministeri de la Governació, confiscaren la documentació de l'organisme de representació econòmica soviètica, se'n portaren els papers personals i la correspondència particular del jove Josep a l'exili. Pàmies es va fer gran i va construir la seva vida a París, on avui, amb 89 anys, hi continua residint.

Fa alguns anys un historiador li comunicà que un dels expedients que havia pogut consultar a l'aleshores dipòsit-arxiu (més el primer que el segon) de Salamanca (avui reconvertit en Centre Documental de la Memoria Histórica) portava el seu nom. La voluntat de desfer els efectes d'aquell acte de confiscació i de repressió va empényer Josep Pàmies i Bertran a dirigir-se directament al president del govern espanyol per demanar la devolució dels seus papers. Crec que mai no va aconseguir resposta. L'acció tenaç de la Generalitat de Catalunya, dels partits catalans i de la societat civil del nostre país han aconseguit, però, finalment, amb grans penes i treballs, el retorn de les seves cartes. En 2010 la Comissió de la Dignitat el va premiar. Avui, el govern de Catalunya, una vegada completat el procediment legal previst, lliurarà físicament a la seva filla Eliane, setanta-tres anys d'indignitat més tard, allò que era seu. Ho farà en companyia d'altres fills i representants d'entitats repressaliades. Com costa tot plegat.

Comentaris

  1. L'afany de no voler-se retirar els franquistes i tenir-ho tot com un destí en lo universal perdura. Cal dir-los que ens deixin en pau d'una punyetera vegada. No comprenc com aquesta quantitat d'espanyols que voten PP els agrada viure tan cavernaris dins d'aquestes misèries que són fruit d'ignoràncies i inquisicions remotes.

    ResponElimina
  2. Aquesta cosa il·legible d'aquí sobre vol dir: L'Avi Joa'Quim


    A mi el que sempre m'ha sorprès es que a la fi ens els hagin tornat, encara que encara en queden uns quants.

    Si hagéssim fet el que vaig proposar quant deien que mai ens els tornarien, faria anys que els tindríem.
    La meva proposta era treure un grapat de residents de, aleshores "Modelo", anar a Salamandra... o era Salapenques?, be, tant se val. Dons anar-hi i xorissar tots els automòbils de la ciutat per fer-ne el museu del automòbil de l'Hospitalet.

    Voleu dir que els haguessin reclamat?. No ho crec, d'un museu?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…