Ves al contingut principal

El contrast no pot ser més bèstia

Potser amb l'objectiu de preparar la imminent sentència sobre l'ensenyament vehicular en castellà que ens endilgarà pròximament el poder judicial espanyol (el més espanyol dels poders espanyols, no gaire al darrere del militar), César Vidal escrivia fa pocs dies a La Razón un dramàtic article sobre un nen arribat a Madrid, procedent del nostre país, afectat per una total d'indigència lingüística castellana. El cas exposat, naturalment, com correspon a un propagandista de la mentida, no crec que pugui ser gens representatiu de la mitjana al nostre país. Està clar que, en termes generals (i amb les excepcions territorials que vulgueu, que a mi em semblen poques) a Catalunya els alumnes que acaben els estudis de batxillerat surten tan o més ben preparats en espanyol que en català. Però, clar en Vidal ha trobat el cas d'un nen de vuit anys que encara no dominava suficientment la llengua de Cervantes i d'això n'ha fet un cas per justificar la imposició del castellà com a llengua vehicular al llarg de tot el procés educatiu. Cosa, per cert, que ja deu estar en vigor en la majoria d'escoles catalanes. Perquè, voleu dir que la immersió, de veritat, de veritat, s'aplica generalment? Em sembla que no.

Com a contrapunt, el mateix dia que llegia la tràgica història d'en Vidal, a casa meva, un dels meus fills em demostrava empíricament exactament el contrari. La seva escola, declaradament catalana. La que m'ha assignat per nassos el Departament d'Ensenyament, com si fossim coreans del nord. I no serà perquè no els llegim cada nit contes clàssics, faules i endevinalles en la nostra llengua. Acaben de fer sis anys i els tinc en ple aprenentatge de l'escriptura. Pràctiques diàries i treball extra el cap de setmana. Quan l'acaben, escriuen el seu nom per identificar-lo. Corregeixo la poca traça d'en Jordi: la seva lletra encara és dubtosa, insegura. S'ho mira i per tota reacció expel·leix el següent: "m'ha salío cuchurrío". El contrast no pot ser més bèstia. El que veig en els meus fills: tot i el que es vulgui dir dels terribles efectes de la immersió lingüística, en realitat, hàbits de joc i d'interrelació amb els companys pràcticament monolíngües en castellà. El nen de César Vidal no sé on vivia, però m'imagino que debia ser en una cova excavada en un dels volcans de la Garrotxa o entre els cingles de Montserrat.

Comentaris

  1. Cada vegada ho veig mes negre. Catalunya fa aigües per tot arreu i som pocs els que ens dediquem a buidar d'aigua per tal de que no s'acabi enfonsant.

    ResponElimina
  2. Sí, Arnau. I m'estic cansant de treure aigua on en llencen més i més...
    Ahir mateix, una companya de feina més aviat de cultura espanyola, deia tranquil·lament que cal sortir a cremar bancs i altres coses... S'està estrenyent el cercle a favor nostre i és difícil aguantar tanta pressió. Ben aviat, suposo, anirà a molt més.
    2.000 milions d'€ que perdem cada any....diu l'Homs

    Per cert, heu vist que el portal de l'Avui no funciona avui? Ahir, el propietari de Valvi va comprar el diari.... jo diria que per salvar-lo. Però, ai, ai, ai....!

    ResponElimina
  3. Explica-li a la teva amiga que per fer foc nou i per enviar a tota aquesta crosta de vividors a casa seva aniria molt bé un canvi radical.

    I quin canvi hi ha més radical que una independència?

    Digues-li que, com que s'han de crear estructures de govern noves, és molt millor fer-ne de unes de bell nou que reformar-ne unes de ja existents amb una inèrcia franquistoide de fa molts anys. I que un poble de 7 milions d'habitants esta molt més aprop del poder que un de 45 i per tant el pot controlar millor. I que no tindrà cap oportunitat com la independència de Catalunya per fer un Islàndia.

    Jo ja n'he convençut a uns quants amb aquest argument.

    Amén.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…