Ves al contingut principal

El diputat Bosch i les rutines d'apartheid del nacionalisme espanyol

Hospital de Sta. Magdalena (Montblanc)
Molt eloqüent el que ha passat al Congrés espanyol amb l'exclusió del diputat Alfred Bosch de la Comissió de Secrets Oficials per obra i gràcia del Partit Popular. Es tracta d'una nova demostració de la progressiva feblesa de les conviccions democràtiques d'una part fonamental de l'Estat espanyol. El fet ha palesat, a més, un extraordinari contrast entre el convenciment espanyol de la necessitat de la mesura i la sensibilitat democràtica generalitzada al nostre país, on una amplíssima majoria dels opinadors, fins i tot els més moderats dels més moderats, s'hi han escandalitzat. El cas de l'apartheid conscient i reflexionat del diputat Bosch no és un bolet. És conseqüència d'una deriva antidemocràtica iniciada pel nacionalisme espanyol fa molts anys, en la qual la famosa Llei de Partits va ser un moment culminant. Legislació, per cert, a la qual una part dels consagrats opinadors catalans que ara s'escandalitzen no van dedicar ni un gram d'oposició.

El nacionalisme espanyol, en aplicació del principi que la fi (acabar amb la violència terrorista) justificava els mitjans, va procedir a limitar els drets polítics d'una part dels ciutadans sense cap respecte a la seva pressumpció d'innocència. Sense dur a terme cap mena d'actuació ni procediment de judici individual. Només amb l'argument d'actuar preventivament contra la possibilitat que els escollits facilitessin informació o recursos econòmics als terroristes (delictes individuals, aquests, que eren perfectament punibles abans de la llei de partits). Es tractava de mesures de caràcter extrajudicial absolutament estranyes a un règim democràtic. Fa no gaire, quan ETA va anunciar la seva voluntat de plegar, l'espanyolisme es va ratificar en la bondat de l'estratègia seguida. Aquesta manera de fer, però, ha generat unes perilloses rutines mentals antidemocràtiques que ara han tornat a surar en el cas de l'apartheid al diputat Bosch. A parer del nacionalisme espanyol, se'l pot privar de drets (a ell i als seus representats) de manera preventiva: per si fa un mal ús de la informació a la qual tingui accés. I és que la democràcia té això, que una vegada s'hi abusat i deformat, ja no recupera mai més la seva forma original.

Comentaris

  1. Molt valenta la intervenció de l'Alfred Bosch al congreso denunciant les artimanyes de l'espanyolisme.
    D'altra banda em desespera la sensació que tot plegat és una pèrdua de temps i d'energia.
    Tanmateix, de totes les trifulques, el nostre diputat novell a Madrit en podria tornar fet un home, capaç de fer una tasca important i més productiva a casa nostra...

    ResponElimina
  2. Ja saben lo que ve de ponent. Paga la pena nomes perquè al mon sencer sàpiguen quin peu calcen els espanyols. En aquest sentit es l'única feina que tindríem de fer: denunciar-ho a Europa i preparar el camí.

    ResponElimina
  3. És una demostració més que per ells Catalunya no és España sinó que Catalunya és d'España. De fet tenen raó: jo faria el mateix i quan tinguem el Parlament de la República Catalana al Grup PAalamentari de la Minoria Española també els vetaria l'accès a la Comissió de Secrets.

    ResponElimina
  4. Jo proposo tornar-los la mateixa moneda. Haurem de tornar als costums jueus antics: Ull per ull.
    -Privar algú del PPc a participar en cap debat intern delicat de la Generalitat.
    -Privar de parlar espanyol a l'hemicicle (l'enrenou d'enteniment és brutal...).
    Anar-ne fent les mateixes que ells ens fan.

    ResponElimina
  5. És simplement la demostració que ells també pensen que els catalans no formen part del seu estat i que si no estàs amb ells estàs en contra i ets un terrorista.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.