El retorn dels papers: entre l'emoció dels presents i la vilesa dels absents

Diagonal de Barcelona
Ahir vaig tenir l'oportunitat de viure intensament l'acte de restitució, als primers particulars que l'han reclamat, de la documentació confiscada pel franquisme amb motiu de la Guerra Civil, conservada fins fa no gaire a Salamanca. Com escriu en un comentari de la notícia a l'Ara digital una néta de Cambó, més aviat, del que queda avui (que és només una petita part) d'aquella rampinyada. L'acte fou molt emotiu i especialment intens per a aquells que han lluitat durant tants anys per recuperar els seus béns i per als que els han acompanyat des de la societat civil (molt especialment, en Josep Cruanyes i la Comissió de la Dignitat) i els partits polítics i les institucions. Des del punt de vista del relleu institucional, què voleu que us digui, una mica pobre. Aquesta gent de tot el ventall ideològic del catalanisme, les filles d'en Pàmies, Rovira i Virgili, Romeva o Cambó, o els representants avui de tants milers de repressaliats de partits i sindicats com ara el PSUC, ERC, CNT, UGT o el CADCI, es mereixien alguna cosa més que el que hem vist avui de part del Govern de Catalunya.

Sense dubte, em sembla prou clar, era obligació del Gran Timoner presidir un reconeixement al màxim nivell celebrat al Palau de la Generalitat. Per algun motiu que desconec, però, l'acte més important d'aquests trenta anys de lluita per la recuperació de la documentació confiscada, s'ha fet només a l'Arxiu Nacional de Catalunya i en presència d'un exconseller de Cultura i quatre diputats. Potser com a resultat d'aquest caràcter semi-privat (només trencat per la crida feta uns dies abans des de la Comissió de la Dignitat), alguns partits de tradició catalanista, com ara el PSc, incomprensiblement, no han enviat ni un trist representant. Estan tan perduts que, en fi, no debien saber ni que se celebrava. Ara bé, el que no és de rebut, és que la Unió de Carrasco i Formiguera, el partit del diputat republicà Pau Romeva i Ferrer, no hi hagi comparegut. Mentre veia la seva filla Mercè signar tremolosa els papers de rebuda, em queia la cara de vergonya pensant en el trist paper dels de la tropa d'en Duran i Lleida (ara que, tenint en compte el seu respecte per la història del partit, tampoc m'agafa de nou). Per cert, La Vanguardia digital va decidir també dedicar zero espais a la notícia mentre abordava qüestions tan trascendents com els vols de Flamingo Air per practicar sexe al cel.

Comentaris

  1. Junt amb aquesta reflexió, ahir jo pensava amb la complicitat franquista de tota aquesta gent que vol ignorar o minimitzar el retorn dels Papers de Salamanca. La Mateixa ex-ministre Gonzalez-Sinde fa uns dies deia que la seva voluntat de tornar-los tots es va veure estroncada per una ordre de més amunt que la feia refrenar-ho. Això s'ha anat repetint diverses vegades, crec. Intenció del retorn que es veu refrenada a última hora. Es repeteix transversalment. És una ordre que està, pel que sembla, per sobre dels partits. L'ombra de Fraga...? L'ombra del Rei...? Què se'n deu haver fet del general Armada? I els seus amics...?
    El cas és que aquesta gent, sigui quina sigui, legitima el seu franquisme. Legitima el seu pensament i voluntat feixista per davant de la democràcia.
    Aquests són fets i no suspicàcies.

    ResponElimina
  2. Veient com estan avui les coses com reflecteixen temes com el del manding o "els estudiants enemics", la seva mentalitat és la que és. Són o tenen un rerefons feixista que els hi posa molt. No eren els paper "dret de conquesta"?. I els d'aquí que voleu, jo veig en Duran més com els d'allà que dels d'aquí i el President igual volia anar però la Camacho el tenia agafat per aquella part que sabem que fa mal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas