Ves al contingut principal

El retorn dels papers: entre l'emoció dels presents i la vilesa dels absents

Diagonal de Barcelona
Ahir vaig tenir l'oportunitat de viure intensament l'acte de restitució, als primers particulars que l'han reclamat, de la documentació confiscada pel franquisme amb motiu de la Guerra Civil, conservada fins fa no gaire a Salamanca. Com escriu en un comentari de la notícia a l'Ara digital una néta de Cambó, més aviat, del que queda avui (que és només una petita part) d'aquella rampinyada. L'acte fou molt emotiu i especialment intens per a aquells que han lluitat durant tants anys per recuperar els seus béns i per als que els han acompanyat des de la societat civil (molt especialment, en Josep Cruanyes i la Comissió de la Dignitat) i els partits polítics i les institucions. Des del punt de vista del relleu institucional, què voleu que us digui, una mica pobre. Aquesta gent de tot el ventall ideològic del catalanisme, les filles d'en Pàmies, Rovira i Virgili, Romeva o Cambó, o els representants avui de tants milers de repressaliats de partits i sindicats com ara el PSUC, ERC, CNT, UGT o el CADCI, es mereixien alguna cosa més que el que hem vist avui de part del Govern de Catalunya.

Sense dubte, em sembla prou clar, era obligació del Gran Timoner presidir un reconeixement al màxim nivell celebrat al Palau de la Generalitat. Per algun motiu que desconec, però, l'acte més important d'aquests trenta anys de lluita per la recuperació de la documentació confiscada, s'ha fet només a l'Arxiu Nacional de Catalunya i en presència d'un exconseller de Cultura i quatre diputats. Potser com a resultat d'aquest caràcter semi-privat (només trencat per la crida feta uns dies abans des de la Comissió de la Dignitat), alguns partits de tradició catalanista, com ara el PSc, incomprensiblement, no han enviat ni un trist representant. Estan tan perduts que, en fi, no debien saber ni que se celebrava. Ara bé, el que no és de rebut, és que la Unió de Carrasco i Formiguera, el partit del diputat republicà Pau Romeva i Ferrer, no hi hagi comparegut. Mentre veia la seva filla Mercè signar tremolosa els papers de rebuda, em queia la cara de vergonya pensant en el trist paper dels de la tropa d'en Duran i Lleida (ara que, tenint en compte el seu respecte per la història del partit, tampoc m'agafa de nou). Per cert, La Vanguardia digital va decidir també dedicar zero espais a la notícia mentre abordava qüestions tan trascendents com els vols de Flamingo Air per practicar sexe al cel.

Comentaris

  1. Junt amb aquesta reflexió, ahir jo pensava amb la complicitat franquista de tota aquesta gent que vol ignorar o minimitzar el retorn dels Papers de Salamanca. La Mateixa ex-ministre Gonzalez-Sinde fa uns dies deia que la seva voluntat de tornar-los tots es va veure estroncada per una ordre de més amunt que la feia refrenar-ho. Això s'ha anat repetint diverses vegades, crec. Intenció del retorn que es veu refrenada a última hora. Es repeteix transversalment. És una ordre que està, pel que sembla, per sobre dels partits. L'ombra de Fraga...? L'ombra del Rei...? Què se'n deu haver fet del general Armada? I els seus amics...?
    El cas és que aquesta gent, sigui quina sigui, legitima el seu franquisme. Legitima el seu pensament i voluntat feixista per davant de la democràcia.
    Aquests són fets i no suspicàcies.

    ResponElimina
  2. Veient com estan avui les coses com reflecteixen temes com el del manding o "els estudiants enemics", la seva mentalitat és la que és. Són o tenen un rerefons feixista que els hi posa molt. No eren els paper "dret de conquesta"?. I els d'aquí que voleu, jo veig en Duran més com els d'allà que dels d'aquí i el President igual volia anar però la Camacho el tenia agafat per aquella part que sabem que fa mal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…