Hi ha pal·liatius, alternatives i l'alternativa










En general, les coses sempre es poden fer de moltes maneres. Normalment, en tots els aspectes de la vida, els qui prediquen camins únics, gairebé sempre, enganyen per imposar-hi el seu sense debat. Esperen gent que acoti el cap, obeeixi i s'amotlli als interessos aliens que els volen imposar. És el que em passa quan escolto la permanent letania del Gran Timoner, a tots els mitjans (per terra, mar i aire), sobre les retallades que fa amb gran dolor de cor des del seus 150.000 euros anuals d'ingressos: no hi ha alternativa, diu. I crec, al contrari, que sí n'hi ha. I tant. I a tres nivells diferents. El que passa és que són incòmodes potser per als interessos dels de sempre. De primer, hi ha pal·liatius. Per aplicar-los cal imaginació i ganes d'enfrontar-s'hi a l'elit política i econòmica. La primera i més important: atacar les veritables fonts del descontrol de la despesa a les institucions: reduir el nombre i els ingressos dels polítics i els alts càrrecs, la multiplicació dels xucladors, amb tota la corrua de parents i companys desinteressats de partit.

Encara, en un segon nivell, hi ha alternatives en els dos extrems de la balança: des de la insubmissió fiscal a deixar-se rescatar (com han provat amb èxit certes comunitats autònomes sense la nostra vocació d'autolesionar-nos). I més enllà hi ha l'alternativa: acabar amb l'espoli del país a través de la majoria parlamentària independentista existent ja al Parlament (o reforçada després d'unes noves eleccions) amb l'inici del procés cap a la constitució d'un estat propi per Catalunya. El que acaba de votar CiU, per exemple, al consistori municipal de Berga. Tot això, un ampli ventall en els tres nivells esmentats, són vies diferents a la de l'autoimmolació amb resultats nuls (en 2011 el dèficit de la Generalitat ha augmentat) que proposa dia i nit l'actual govern català. La nostra desgràcia és que no sembla disposat ni tan sols a trencar els privilegis de l'establishment amb l'aplicació de mesures pal·liatives. Imagineu-vos si veuen lluny arribar al següent nivell i molt menys al final de la nostra macabra partida amb Espanya. I les podrem discutir. Ens agradaran més o menys aquestes alternatives. Però existeixen. Negar-ho és fer trampes i dificulta la confiança en la fiabilitat del rumb del nostre Gran Timoner.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas