Ves al contingut principal

Hi ha pal·liatius, alternatives i l'alternativa










En general, les coses sempre es poden fer de moltes maneres. Normalment, en tots els aspectes de la vida, els qui prediquen camins únics, gairebé sempre, enganyen per imposar-hi el seu sense debat. Esperen gent que acoti el cap, obeeixi i s'amotlli als interessos aliens que els volen imposar. És el que em passa quan escolto la permanent letania del Gran Timoner, a tots els mitjans (per terra, mar i aire), sobre les retallades que fa amb gran dolor de cor des del seus 150.000 euros anuals d'ingressos: no hi ha alternativa, diu. I crec, al contrari, que sí n'hi ha. I tant. I a tres nivells diferents. El que passa és que són incòmodes potser per als interessos dels de sempre. De primer, hi ha pal·liatius. Per aplicar-los cal imaginació i ganes d'enfrontar-s'hi a l'elit política i econòmica. La primera i més important: atacar les veritables fonts del descontrol de la despesa a les institucions: reduir el nombre i els ingressos dels polítics i els alts càrrecs, la multiplicació dels xucladors, amb tota la corrua de parents i companys desinteressats de partit.

Encara, en un segon nivell, hi ha alternatives en els dos extrems de la balança: des de la insubmissió fiscal a deixar-se rescatar (com han provat amb èxit certes comunitats autònomes sense la nostra vocació d'autolesionar-nos). I més enllà hi ha l'alternativa: acabar amb l'espoli del país a través de la majoria parlamentària independentista existent ja al Parlament (o reforçada després d'unes noves eleccions) amb l'inici del procés cap a la constitució d'un estat propi per Catalunya. El que acaba de votar CiU, per exemple, al consistori municipal de Berga. Tot això, un ampli ventall en els tres nivells esmentats, són vies diferents a la de l'autoimmolació amb resultats nuls (en 2011 el dèficit de la Generalitat ha augmentat) que proposa dia i nit l'actual govern català. La nostra desgràcia és que no sembla disposat ni tan sols a trencar els privilegis de l'establishment amb l'aplicació de mesures pal·liatives. Imagineu-vos si veuen lluny arribar al següent nivell i molt menys al final de la nostra macabra partida amb Espanya. I les podrem discutir. Ens agradaran més o menys aquestes alternatives. Però existeixen. Negar-ho és fer trampes i dificulta la confiança en la fiabilitat del rumb del nostre Gran Timoner.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…