Ves al contingut principal

Honorable Rigau, comenci més a la vora del seu despatx

Pont Vell de Montblanc








Les retallades a la funció pública continuen a tot drap. Fins i tot, s'insinuen en aspectes realment difícils de comprendre, atès que no semblen comportar cap estalvi econòmic a l'erari de la Gestoria: ara, segons sembla, no només es reduiran les hores dites d'assumptes propis (guanyades històricament a canvi de depreciar el salari respecte a la inflació) sinó que no es podran gaudir en hores, sinó en dies sencers. És com si hi hagués autèntiques ganes d'acarnissar-se amb l'empleat públic. Cap intenció de compensar l'enfonsament retributiu amb compensacions en flexibilitat o altres aspectes. Canya! Segons els sindicats de la funció pública, la retallada de salari del trienni negre 2010-2012 es mou entre un 16 i un 29% dels salaris mitjans. Però ja se sap que, al crit de tenen la feina assegurada, cal atacar les seves condicions laborals sense pietat. I naturalment, segons diuen, això no afectarà la qualitat dels serveis públics (i en escriure-ho se m'apareix el Boadella de l'APM amb el seu "noooo, i ara!").

Les mesures es justifiquen per no perdre més llocs de treball. Modestament, em sembla que això és un greu error. Perquè, en canvi, crec que cal suprimir moltíssims llocs de treball a l'administració: els dels assessors i els megagabinets duplicats i triplicats, ocupats per amics, commilitants i parents. Deuen ser aquests als que es refereix la llicenciada Ortega, perquè dels de baix ja n'han suprimit uns quants. Però els de dalt no cedeixen ni un pam en els seus privilegis. Per això em va semblar especialment lamentable, per estratosfèricament demagògic, que la consellera d'Ensenyament recriminés als mestres i professors que protestessin per la degradació de les seves condicions salarials i laborals (el curs vinent, més alumnes i menys docents) tenint a les seves aules nens i nenes, a les famílies dels quals, hi és dramàticament present, punyent, la xacra de l'atur. I m'ho va semblar exactament pel mateix motiu que ella invocava: perquè si la consellera cobra més de cent mil euros l'any, potser no és la persona més indicada del món per demanar sacrificis salarials als altres. Comparacions només cap avall en un país que ja no sura.

Comentaris

  1. Sí, molt assenyat el que dius.
    Sembla, fins i tot, que s'hi escarrassin en voler-se estripar la roba fent-se passar per grans solidaris amb la pobresa. I no. No serà que amb aquest comportament pretenen distreure el personal de la visió que ofereixen amb la quantitat de paràsits instal·lats -de tots els partits!- dins d'aquest gran buc que diuen que intenten comandar?
    "No tocarem cap càrrec de confiança fins que no hi hagi més remei, quan ja res funcioni!" És que aquest moment ja ha arribat, Timoner meu, i ha passat sense parar a l'estació per veure qui hi ha a les andanes....!
    Bé, una cosa és reduir despesa i una de molt diferent és no voler baixar del burro els connectats de la gràcia de Déu....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…