Ves al contingut principal

L'avís argentí en un país que cau a trossos









Què voleu què us digui, però a mi em sembla una mica encegat que l'entorn convergent estigui convençut que estan aixecant el país del desastre tripartit. Potser podrien fer-ho en un context normal. Però és que estem vivint la pitjor crisi de la història del capitalisme alhora que acceptem que ens amputin un 10% del PIB cada any. I així, com a resultat de tanta agressió i de tanta autolesió, la realitat és que el deute de la Gestoria augmenta dia a dia i que els serveis públics (en quant a mitjans humans i materials) estan cada dia pitjor. L'exemple de Renfe al respecte (de la qual tinc la sort de poder-me allunyar tant com puc) és terrible. La degradació del servei de rodalies a la conurbació barcelonina comença a ser perillosa. És la mateixa causa, expliquen, del terrible accident amb cinquanta-un morts de fa uns dies a l'Argentina, on el servei ferroviari fou privatitzat als anys noranta del segle passat amb efectes semblants de desinversió als que es produïren (em penso, també amb sinistres tràgics) a d'altres llocs més propers, com ara la Gran Bretanya. Aquí, la desinversió ferroviària té altres causes.

Aquest Nadal em va cridar l'atenció la imatge que teniu il·lustrant aquest apunt, captada a El Corte Inglés: un tren de rodalies de joguina! Quina immensa conya. Desgraciadament, però, no estem parlant d'un joc. Aquí hi ha en perill vides humanes. La similitud entre l'accident de Buenos Aires i el de Mataró d'alguns dies abans (encara que tingués com a resultat només nou ferits), sembla prou clara. I no és pas, ni molt menys, el primer cas: el recorregut dels trens de Renfe a l'interior de Barcelona ha provocat en els darrers mesos un munt d'incidències més o menys greus, degudes principalment a la manca de mitjans. Des res servirà que la ministra Ana Pastor reconegui un deute estratosfèric o anunciï (d'aquells anuncis que es van repetint en el temps però que sempre són buits) l'enèssim pla d'inversió a les línies de rodalies de Barcelona. Això pinta molt malament. Per responsabilitat, si us plau, que es posin a fer la feina abans que no haguem de plorar un drama. Encara que les víctimes siguin bàsicament immigrants i estudiants de baix poder adquisitiu. La tropa de xoc de la crisi.

Comentaris

  1. El mes punyent de tot es que sense l'espoli del 10% del PIB, el nostre creixement real seria 10-4= 6% Un creixement que ens permetria crear trevall i donar feina a molts dels nostres 600.000 aturats, pero aquest poble i els seus governants prefereiexen endeutar-se per generacions i jugarse la vida cada cop que agafa el tren.

    ResponElimina
  2. Referent al tema, us recomano escoltar el debat d'avui a la RAC1 de 8,30 a 10h. del Jordi Basté amb en Josep Olivé. Aquest catedràtic ha estat molt clar i concret. Semblaria que a finals o mitjans de l'any vinent podríem entrar en línia de solució econòmica.
    El que no ha fet és dir que sense Espanya no tindríem aquest dèficit que ens apunta l'anònim. Diu que el creixement de la nostra exportació catalana ha pujat uns índex que mai s'hi havien acostat, etc.... Ara, dic jo, també caldria aconseguir que algú, encara que hagi de ser amb la privada, ens munti els enllaços ferroviaris del moll i aeroport amb França; ens alliberin el Prat, etc.... i si podem, alliberar-nos també d'Espanya!

    ResponElimina
  3. Aquest mati, a TV3 parlaven d'allò que tan ens agrada parlar als catalans: l'emmirallament amb Alemanya. La nostra forma de ser ens apropa al caràcter actiu alemany i (dic jo) la rèmora espanyola ens allunya cada dia mes. Això es tan evident que ja no es pot amagar i tard o d'hora aquesta evidencia inequívoca esclatarà als nassos d'aquests que parlen tan be de la nostra germanor amb Espanya i de concerts econòmics amb el nostre enemic.

    ResponElimina
  4. Aquest matí he sentit que hi ha un espoli fins i tot al 0,7% per a finalitats socials. Sembla que a algunes CCAA la creu majoritària va a l'església mentre que a Catalunya la gran majoria a finalitats socials. Per a que les entitats socials d'allà on els diners van a l'església tinguin diners, endevineu d'on els treuen.

    Les empreses privades no són més segures que les públiques. En ocasions fins i tot més perilloses doncs redueixen allà on poden, seguretat inclosa tot i que no ho reconeguin.

    ResponElimina
  5. El cas de l'espoli "solidari" es sagnant. En aquest cas arriva quasi al 50%.

    Hi ha dos escrits:
    http://www.naciodigital.cat/noticia/39795/clam/ong/catalanes/contra/espoli/solidari

    http://goo.gl/A44Xz

    ResponElimina
  6. Aquest matí la notícia que UNNIM no pot pagar els interessos de la seva emissió de preferents, després la de que la Generalitat d'Ells vol fer una nova emissió de "bons patriòtics" -quina conya- per anar fent la pilota més grossa, després sentir els maquillatges dels pressupostos pels Mas+Mas-Cullell -totalment falsos- etc,etc,etc... Quina pena que em fa la nostra pobre,pobre i més pobre i disortada Catalunya. Fins quan esperarem a reaccionar? Això sí que és per estar indignat.

    ResponElimina
  7. Fora esquirols de la Generalitat!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…