L'Estat autonòmic no el volem ni regalat

Cosmocaixa (Barcelona)
Els mals hàbits, els vicis, quan estan tan arrelats, costa molt de superar-los. Com el tabac. Arriba un punt en el qual ens són absolutament constitutius. I el nostre país en té un de molt nociu, arrelat fins al moll de l'os. Un que ens ha afeblit greument i constantment la salut. I que ens podria matar definitivament. Que ja li va costar la pèrdua de la sobirania política fa tres segles, en aquell Onze de Setembre. I aquest no és un altre que el de pensar-nos (una generació rera l'altra des del 1640 i fins a la cristal·lització definitiva del cànon doctrinari del catalanisme) que hem d'oferir una solució per a Espanya. Super Catalunya al rescat. I ara, en el debat sobre la viabilitat o no de l'Estat autonòmic i de l'Espanya en fallida hi tornem a caure de quatre grapes. Pel que es veu hem de defensar l'Estat autonòmic, aquest engendro que van crear i ens van encolomar precisament per ofegar les nostres aspiracions. Francament, que se'l confitin. Si tingués un Estat propi, jo no el voldria per a mi ni regalat.

Principalment, perquè ha suposat i encara suposa (tot i les retallades, que només toquen els de baix) una multiplicació exponencial de la casta política que viu dels pressupostos públics, amb gent de poder real immensament limitat però d'una avidesa d'ingressos irrefrenable. És cert, però, que abans de tot, cal tenir les idees clares. Abans de dir-los que es posin l'Estat autonòmic allà on els hi càpiga cal tenir decidit el nostre futur. És a dir saber a quin destí volem arribar. I la immensa majoria de la nostra classe dirigent, política, social i econòmica no ho té gens ni mica. És mou entre el qui dia passa any empeny i la ceguesa més absoluta. Cal saber si volem continuar formant part d'aquest Regne en fallida o definitivament ja no ens interessa (a la majoria). Ni com a comunitat nacional, ni de béns. Entretant, francament, observar els esgarips de l'autonomisme, a parts iguals escandalitzat i impotent davant el vigorós i lògic projecte recentralitzador del nacionalisme espanyol, resulta una mica (o bastant) patètic.

Comentaris

  1. Molt bo el conjunt d'article + comentaris que podeu trobar a:

    http://www.ara.cat/ara_premium/contraportada/quina-cohesio-parleu_0_641935814.html

    L'article és d'en Salvador Cardús al diari Ara. Més interessant que l'article ho son alguns comentaris.

    Molt recomanable.

    ResponElimina
  2. son les coses que té el ser sobirans o sobiranistes com els de CiU i apliquen el seu dret a decidir i decideixen com no pot ser d'un altre manera, el de salvar espanya i així després podran salvar Catalunya
    i com sempre diuen que em de mirar el cantó bó de les coses, l'únic de positiu que veig( que ja son ganes de veure) és que cada cop ells solets ( CiU ) és van quedant sense arguments, escepció d'alguns com vam poder llegir l'altre dia,
    fixat sino que diu un altre gran personalitat joan Ramon Resina vers el sobiranisme:
    "Aquest és el privilegi de la sobirania. Se'n té o no se'n té. Per això convé oposar-se a l'abús semàntic amb què es defineix sobiranista el partit que actualment aplica les lleis de l'Estat a la província catalana. Com que els fets no ho avalen, sobta que tants catalans exclamin "miracle!" davant el capteniment d'un govern que més que produir meravelles de lideratge ens torna de cop a la realitat d'un país que confon l'ànima amb els rèdits."
    aviam si les escepcions van aprenent
    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas