Ves al contingut principal

PSC: entre la dependència i el servei al país

Sant Miquel de Terrassa










Si no recordo malament, l'antiga Iugoslàvia va començar a explotar el dia que els comunistes croates i eslovens van esberlar greument el partit únic. També aquí, encara que només sigui mitja hora abans del dia D, el PSC esdevindrà lliure i independent. Ara que hi penso, em fa l'efecte que Catalunya és l'únic territori del món on el Partit Socialista no és del país, de la terra, sinó d'una gent, d'uns socialistes, que passaven per aquí. És el Partit dels Socialistes de Catalunya. Coses de la semàntica altament significatives. I és així que, acabat avui el 38è congrés del PSOE, Carme(n) Chacón ja pot tornar a ser Carme. El mal que ha fet al seu partit aquests dies és irreparable. Com també el servei involuntari a la causa de la nostra llibertat plena. Hem assistit a un espectacle autoxenòfob lamentable. Ha estat tan il·lustratiu contemplar dia a dia, federació socialista a federació socialista visitada, com, ni tant sols escopint damunt el seu país una catalana pot aconseguir la plena acceptació dels espanyols! Vicent Partal li recomanava ahir tornar-se a Olula del Río. D'altres, a les xarxes socials, que el pitjor per ella no era haver de tornar a casa, sinó saber a quina casa tornar.

El fracàs de la Carme Chacón en el seu assalt a la secretaria general afegeix tremp espanyolista al "nou" PSOE de Rubalcaba. En els temps propers, previsiblement, la competició en esperit recentralitzador amb l'ara triomfant i totpoderós Partit Popular està servida. I, en aquest context, per recuperar la connexió amb un país on l'independentisme s'ha fet majoritari, els socialistes catalans poden continuar optant per passar per aquí o per defensar finalment els interessos, és a dir, la sobirania del país. Quan el nostre Gran Timoner tingui a bé, de fet, poden començar per adoptar una posició pròpia o una altra de fidelitat a Rubalcaba i de tancament absolut a un pacte fiscal en la línia del concert econòmic. De moment, escoltar el segon d'abord, Daniel Fernández, fa autèntica basarda: l'altre dia, al programa radiofònic d'en Grasset, desesperat, va repetir que se sentia català i espanyol unes 1714 vegades. I ahir, llegir les piulades dels "catalanistes" del partit socialista feia pena. Deia en Joaquim Nadal que, ara toca més PSC que mai. Tant de bo, a base de pals, finalment, el Partit dels Socialistes que passaven per Catalunya esdevinguí finament el Partit Socialista Català.

Comentaris

  1. Estimats bons patricis: com ja dic des de fa setmanes, l'atac contra Catalunya està essent imparable, per terra, mar i aire. No en sortim d'una que ja en comencen altres. Això s'està tornant irrespirable, aquesta atmòsfera en la que estem "dormint" és insuportables. Tinc la sensació d'estar en una gran pressò amb cadena perpètua. Ni Generalitat, ni punyetes aquí el que cal és sortir al carrer i manifestar-nos fins aconseguir la INDEPENDÈNCIA, sese eufemismes. Fins que no siguem un Estat, no hi ha cap solució!

    ResponElimina
  2. Subscric completament, com sempre, Granollacs! Desemmascares amb gran finor, amb una elegància que manca a la política! Es nota que no ens hi dediquem. Avui també toco el PSC, jo, per primer cop des que tinc el bloc, imagina't com estan sent d'insignificants fins ara... http://superviventcatala.blogspot.com/2012/02/psc-cronica-duna-derrota-anunciada.html. Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.