Relats de diumenge (XXVI). Sigueu forts en la fe

Amposta
Era un home (o no) de fortíssima personalitat. Després de rebre la unció del pare (tot i les enveges de família) i abans de començar la seva predicació, havia passat set anys al desert, menjant arrels i sorra, colrat i deshidratat fins a l'extrem de dia, gairebé congelat durant les nits. Aquella dura experiència de supervivència en l'adversitat extrema li havia conferit una pàtina de divinitat en la qual creien a ulls clucs els seus deixebles. I que ell sabia explotar. Alguns havien passat aquelles proves amb ell, els altres, hi havien arribat desenganyats dels falsos profetes. Havia començat la seva predicació parlant-los d'una autodisciplina més oriental que mediterrània. De canviar de vida. De despullar-se dels béns d'aquest món d'una manera potser excessiva. De fet, però, una part majoritària dels seus seguidors s'hi havia apropat cercant un líder que posés fi a la dominació romana. Ell, però, cada dia més, s'esforçava a semblar un home que cercava objectius fora d'aquest món.

Tot i que els seus esperaven que algun jorn és produiria finalment la multiplicació dels pans i dels peixos, en realitat, tots plegats s'aprimaven cada dia més, amb un sol àpat al dia (i ben migrat). Se sabia, però, recolzat per una majoria silenciosa. Alguns deien que l'havien vist guarir els cecs, fer caminar els coixos i ressuscitar els morts. Però d'altres tenien encara dubtes. Ell els demanava paciència, mentre negociava amb el governador romà una millora de les seves àrdues condicions de vida. Mestre, li preguntaven els deixebles, i si finalment no te'n surts amb l'ocupant? Tranquils, farem el nostre camí. I això que vol dir, senyor. No patiu, no us capfiqueu, ja es veurà més endavant. Però, mestre, per mantenir viva la nostra fe, no podríeu concretar una mica més quin serà el camí i cap a on? Fer algun miracle. Estimats deixebles, confieu en el Senyor i ell proveirà. Seguiu-me, fills, avancem per aquí. Però, on ens porta, mestre. Ja ho veureu, ja ho veureu. Confieu en mi. Sigueu forts en la fe.

Comentaris

  1. El Bon Déu, que aquest sí que ens escriu el ritual del bon comportament, aquest sí que ens marca el camí a seguir. Ens diu que si no ens comportem com cal, serem residuals; que el que hem d'aconseguir és ser lliures i independents. El seu Bon Fill ja vol seguir la ruta traçada pel Pare, ja. Però li han posat moltes espines al desert per a que no pugui arribar fàcilment a la meta. Dolents que són els contraris, els carcellers.
    El que passa, és que molta gent no hi creu gaire en aquesta litúrgia -una Bíblia d'unes trenta pàgines!- perquè ja abans de la seva Il·luminació del Bon Pare, aquest n'havia de ben salades. I, el poble també s'està més pel vedell d'or, encara que sigui de llautó que per les grans veritats, força volàtils i poc materials.

    I això que encara no he parlat d'anar a combregar...
    ....ni de futbol...(brr, snif,...buà....!!!!)

    ResponElimina
  2. Els seus seguidors li havien fet confiança. La travessa es feia cada dia més dura, i el mestre sovint els portava pels pedregars que li exigia la cònsul romana. Alguns, els aixafaguitarres habituals, anaven remugant per sota el nas. Molts el seguien defensant, amarats de fe en l'enteniment del mestre i en la infalibilitat de la ruta que no els explicava. Uns i altres sovint s'oblidaven fàcilment de les masegades cada cop més lletges que anaven entomant, inflats d'orgull perquè els seus atletes no tenien rival en tot l'imperi.
    Fins que un dia la inèrcia canvià.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas