Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXVII). Sobreviure avui per morir demà









La tempesta perfecta havia arribat. I era a punt d'engolir-los per sempre. Val a dir, però, que en aquell desastre, en la situació límit a la qual es veien abocats, hi convergien dues causes fonamentals: la descomunal força dels elements desfermats i l'escarransida constitució de la seva embarcació, incapaç de fer-hi front com ho feien les altres que havien sortit dels ports propers. Hi havia entre la tripulació sentiments de tota mena desbocats: desorientació en els comandaments, pànic en molts i ganes de motí en d'altres. Des de feia hores, enmig de la nit, l'enorme alçada de les onades, provocava, a cada xoc, ingents entrades d'aigua a la coberta, que es filtraven tot seguit per tota l'embarcació. La pressió sobre aquell envellit casc de més de trenta anys, a més, començava a resultar insostenible. Era hora de prendre decisions. Calia surar, per damunt de tot, surar. O continuàvem surant o ja no caldria discutir res més.

I el capità, sempre ardit, va ordenar buidar la càrrega. Acte seguit, penosament enmig del balanceig, rebent cops que sovint acabaven en contusions greus i fractures, els mariners començaren a llençar per la borda els pesants fardells amagatzemats a la bodega. Al darrera van anar els canons i les bales que van permetre alleugerir temporalment el pes del vaixell. I darrera els barrils de la beguda. I les provisions de galeta. I quan l'embarcació, al bell mig de la tempesta (o potser no, que encara podia empitjorar), tombava seixanta graus, ara en un sentit, ara en l'altre, finalment, el capità ordenà llençar el velamen que, carregat d'aigua i completament esquinçat ja no complia cap funció de navegabilitat i només servia per reforçar l'aspecte tètric d'aquell vaixell fantasma. Diuen que aquella simple closca nua va surar finalment. I que els pocs supervivents de la tripulació, devorats pel sol, enmig de la calma absoluta i morint d'inanició van acabar desitjant haver mort més dignament lluitant contra el mar. Almenys, d'haver-ho provat.

Comentaris

  1. Si el capita i el timoner haguessin fet cas de la tripulació no tindrien d'haver llençar res al mar, tan sols amb una mica de decisió, valentia i sentit de lideratge, explicant a la tripulació tot l'abast de la situació i demanant-el-s'hi tot l'ajut que donada la situació era necessari, haguessin sortit de la tempesta vencedors.

    En contes d'això varen optar per quedar-se al aixopluc de la cabina de comandament, parlant per radio amb els que des-de lluny no podien ni volien fer-hi res i resant a sant "Aranotoca".

    Maleits covards que creuen que salvant el seu cul durant unes hores es salvaran de la desfeta final.

    L'Avi Joaquim.

    ResponElimina
  2. Els vaixells necessiten pes al fons per estabilitzar-se...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…