Relats de diumenge (XXVII). Sobreviure avui per morir demà









La tempesta perfecta havia arribat. I era a punt d'engolir-los per sempre. Val a dir, però, que en aquell desastre, en la situació límit a la qual es veien abocats, hi convergien dues causes fonamentals: la descomunal força dels elements desfermats i l'escarransida constitució de la seva embarcació, incapaç de fer-hi front com ho feien les altres que havien sortit dels ports propers. Hi havia entre la tripulació sentiments de tota mena desbocats: desorientació en els comandaments, pànic en molts i ganes de motí en d'altres. Des de feia hores, enmig de la nit, l'enorme alçada de les onades, provocava, a cada xoc, ingents entrades d'aigua a la coberta, que es filtraven tot seguit per tota l'embarcació. La pressió sobre aquell envellit casc de més de trenta anys, a més, començava a resultar insostenible. Era hora de prendre decisions. Calia surar, per damunt de tot, surar. O continuàvem surant o ja no caldria discutir res més.

I el capità, sempre ardit, va ordenar buidar la càrrega. Acte seguit, penosament enmig del balanceig, rebent cops que sovint acabaven en contusions greus i fractures, els mariners començaren a llençar per la borda els pesants fardells amagatzemats a la bodega. Al darrera van anar els canons i les bales que van permetre alleugerir temporalment el pes del vaixell. I darrera els barrils de la beguda. I les provisions de galeta. I quan l'embarcació, al bell mig de la tempesta (o potser no, que encara podia empitjorar), tombava seixanta graus, ara en un sentit, ara en l'altre, finalment, el capità ordenà llençar el velamen que, carregat d'aigua i completament esquinçat ja no complia cap funció de navegabilitat i només servia per reforçar l'aspecte tètric d'aquell vaixell fantasma. Diuen que aquella simple closca nua va surar finalment. I que els pocs supervivents de la tripulació, devorats pel sol, enmig de la calma absoluta i morint d'inanició van acabar desitjant haver mort més dignament lluitant contra el mar. Almenys, d'haver-ho provat.

Comentaris

  1. Si el capita i el timoner haguessin fet cas de la tripulació no tindrien d'haver llençar res al mar, tan sols amb una mica de decisió, valentia i sentit de lideratge, explicant a la tripulació tot l'abast de la situació i demanant-el-s'hi tot l'ajut que donada la situació era necessari, haguessin sortit de la tempesta vencedors.

    En contes d'això varen optar per quedar-se al aixopluc de la cabina de comandament, parlant per radio amb els que des-de lluny no podien ni volien fer-hi res i resant a sant "Aranotoca".

    Maleits covards que creuen que salvant el seu cul durant unes hores es salvaran de la desfeta final.

    L'Avi Joaquim.

    ResponElimina
  2. Els vaixells necessiten pes al fons per estabilitzar-se...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas