Ves al contingut principal

Sorpasso a l'esquerra catalana?

Catedral de Tortosa








La votació dels diputats socialistes catalans al Congrés espanyol contra l'exigència que s'apliqui la sentència del Tribunal Suprem que obliga l'Estat ha traspassar el 0,7% de l'IRPF destinat a entitats socials a la gestió de la Generalitat, demostra una vegada més quelcom que ja sabíem: que, ells, l'estat de dret se'l passen pel forro quan volen. Però, a més, desgraciadament, fa palès que el "nou PSC" continua amb la submissió i la irrellevància política del vell. Entestat incomprensiblement en una mena de suïcidi col·lectiu. En procés de total desconnexió del país que avança. Des de l'estiu del 2010 ençà Catalunya ha girat com un mitjó. Ha canviat majoritàriament. I ells encara no accepten ni el pacte fiscal al qual dóna suport el 80% dels ciutadans d'aquest país. Potser m'equivoco i tampoc (per excés de dogmatisme) no és que em faci una il·lusió especial, però si l'entestament del PSc en assemblar-se al Titanic continua, és probable que Iniciativa per Catalunya, afavorida per la inanició socialista i les majories conservadores a Catalunya i Espanya, acabi tornant a ser, com en els temps del vell PSUC, la força principal de l'esquerra a Catalunya.

De fet, a les darreres enquestes s'aprecia un important augment del vot a ICV i l'ensorrament sostingut del PSc a partir dels pitjors resultats de la seva història. I és que després de l'ensulsiada del Tripartit, els ecosocialistes han sabut reconnectar-se hàbilment amb el país oferint-se en perspectiva d'esquerra (sentiment en abstracte majoritari a Catalunya) davant la bestial crisi econòmica i, alhora, obrint-se a la centralitat del país pel que fa als drets nacionals: han sabut combinar el federalisme d'en Coscubiela amb l'independentisme confès d'en Romeva o Ricard Gomà. En definitiva, intenten esdevenir portaveus d'una part àmplia del país. El PSc, en canvi, ha dut a terme l'operació exactament contrària: empetitir i empetitir el seu espai com si volguessin anar de dret a la marginalitat. Ningú es creu el seu missatge d'esquerres i se situen frec a frec amb el PP en termes de política nacional. En definitiva, que sense un debat profund per recuperar els valors propis i sense que cap alt càrrec del partit pugui afirmar-se públicament independentista, el seu futur és negre, negre, negre.

Comentaris

  1. Fa bé ICV d'amagar una mica el seu independentisme (a hores d'ara qui no és independentista és que és tontet) per poder captar PSOECeros desencantats.

    Ara bé, m'importa molt poc la batalla esquerradreta. Fas bé de no esmentar esquerra. ERC s'hauria de centrar en defensar exclusivament la independència. Tant és si el vaixell és blau o vermell si s'esta enfonsant.

    Per fer alguna cosa útil, l'independentisme hauria de renunciar a les seves sigles i fer, entre tots, un partit nou. Donaria un missatge important a l'electorat i a l'estat espanyol: ara anem de veres.

    ResponElimina
  2. Sembla mentida això del PSC. S'han podrit tant dins de les seves misèries internes que ja ningú confia amb cap reacció. En canvi, a ICV la força d'empenta és molt forta. Jo diria que si ara hi haguessin eleccions, l'Herrera-Coscu se'n durien una molt bona picossada dels PSC. Aquest PSC ja el veig residual. Fins i tot, en Duran-Lleida els renya per no reaccionar amb res!!
    Tinc ganes de veure la carona que farà la Camacho quan vegi el paquet que prepara ERC... Ja ho deu saber i la venjança contra el Timoner serà formidable.

    Que treguin la publicitat i passin al proper capítol.... ràpid!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…