Ves al contingut principal

Testimonis extraordinaris d'un temps d'herois

Lluís Escaler i Espunyes
Hi ha documents que et traspassen l'ànima. Que gairebé, si aconsegueixes posar-te mínimament en situació, et fan plorar. He tingut l'oportunitat privilegiada de tocar-ne alguns. Per exemple, les cartes a la família demanant auxili, més ben dit les notes, escrites en paper de fumar, amb ulls de miop, d'un jove executat al Camp de la Bota de Barcelona. Venceslau Trepat, així es deia, tenia vint-i-un anys, em penso, quan el van executar. Tot i que els problemes de visió no havien impedit el seu allistament a l'exèrcit de la República, sí havien fet que restés a la reraguarda fins a la caiguda de Barcelona. Precisament per això, quan una companya de feina a la Fabra i Coats de Sant Andreu el va acusar d'haver format part dels escamots d'afusellament del Castell de Montjuïc, qualsevol amb dos dits de front hauria arribat a la conclusió que es tractava d'una acusació senzillament absurda. Trepat no havia militat a cap partit, només havia estat minyó escolta. L'assasinaren sense contemplació una matinada del mes de juliol i acte seguit expulsaren de la feina el seu pare, funcionari de l'Ajuntament de Barcelona. Tants milers, hi debia haver, d'històries com aquestes, el 1939!

Aquests dies mereix una menció especial a la xarxa la publicació, en forma de bloc diari, dels escrits des de la presó de Lluís Escaler i Espunyes (Oliana, 1897 - Barcelona, 1939). S'hi ha posat la seva néta, l'Edith Bernat i Escaler. Es tracta, certament, d'un document enormement emotiu, que evoca el drama de dos mesos i mig de presó d'un dels fundadors d'Estat Català el 1922 (amb el president Macià) i primer president de Nosaltres Sols el 1931. Un patriota radical, segons sembla, acusat d'haver format dels Tribunals Populars. N'hi ha prou amb llegir el testimoni escruixidor de la seva detenció i entrada a la Model per capir que es tracta d'un diari de lectura imprescindible per fer-se càrrec de l'impacte de la repressió franquista a Catalunya. Des d'aquí, modestament, infinites gràcies a l'Edith Bernat. Aquesta anys, amb la desaparició de molts dels afectats, alguns d'aquests testimonis es pedran definitivament entaforats en una vella capsa amagada al fons de qualsevol armari d'un pis abandonat a mig buidar. D'altres, però, afortunadament, sortiran a la llum per fer justícia a tants bons patricis assassinats pel seu compromís amb el país o, simplement, per la bogeria del feixisme.

Comentaris

  1. Realment molt emotiu, tant pel contingut com per la qualitat en expressar-lo.

    Molt emotiu a sobre per a mi mateix que sempre tinc present, quan surten coses d'aquestes, una història viscuda directament per la meva mare.
    Seré breu: Ella era rossa natural intens, com una nòrdica. Alta i prima. Vaja, una figura. Excursionista i nadadora, per tant morena de pell. Aquells dies anava de dol per la mort natural del seu germà petit i tenia el seu pare en hospital i la seva mare molt malalta a casa. Anava pel carrer a corre-cuita. De sobte, es va veure segrestada per uns soldats del Franco que la van fer pujar en un camió ple de persones, amb la escopeta apuntant-los a tots. Els van descarregar a la plaça de toros de les Arenes, de Barcelona. La que ara és el centre comercial de moda Les Arenes. Els van posar a les grades. Després de molta espera, van treure molts ciutadans al centre de la plaça, a l'arena, tots engrillonats. A continuació, amb un megàfon de l'època, van cridar que els afusellaven per haver estat enxampats parlant en català: -"Ahora vereis lo que les passa a los que se atreven a desobedecer al glorioso ejército español!" Efecivament, tots van ser afusellats davant d'una infinitat d'espectadors.
    Mai he trobat cap document que citi aquest fet, el que, per a mi, és prova de que quan just l'arribada i durant bastant temps es va fer tota mena de barbaritats com la que ens cita el patrici Granollacs avui mateix.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…