Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2012

De quan teníem classes dirigents d'Estat

Ha estat un plaer rellegir aquests dies l'estudi d'Eduard Martí, La Conferència dels Tres Comuns (1697-1714). Una institució decisiva en la política catalana (Barcelona: Fundació Ernest Lluch - Pagès editors, 2008, 483 p.). Es tracta de la primera anàlisi en profunditat d'una institució cabdal en el govern dels darrers anys de la Catalunya sobirana, i tot i així, fins ara desconeguda. Una mena d'òrgan determinant de debat i coordinació entre la Diputació del General, el Braç Militar i el Consell de Cent de Barcelona (d'aquí el nom, de resonàncies amb el parlamentarisme anglès, de Conferència dels Tres Comuns). Facilitar el coneixement de l'estructura institucional d'aquell Estat nostre que ens van prendre per dret de conquesta és sempre un servei al país. És prou inspirador, a més, per arrodonir una consciència completa de la nostra actual subordinació de tipus colonial i, sobretot, de la manifesta incapacitat de la nostra classe dirigent per trobar la sor…

Una deliciosa batalla a la ràdio entre unionistes i patriotes

Què gran companya, la ràdio. Deliciosa tertúlia a Can Basté dilluns passat de matí. Duel de titans entre les parelles Antich-Rovira versus Calvet-Graupera. Impressionant desplegament de capacitat dialèctica i de tinta de calamar. En el bàndol unionista, José Antich al servei comtal i un Ramon Rovira desfermat en la deformació de la majoria que ja som. En el camp patriòtic, una Calvet encaixadora però, sobretot, un Graupera sublim: el meu regne per un Graupera! La capacitat dels primers per falsejar la realitat, absolutament impressionant. Ramon Rovira afirmant que no existeix encara cap enquesta en la qual guanyi el sí a la independència! És absolutament impressionant: els importa una autèntica merda (amb perdó) la realitat. Els és absolutament igual que totes i cadascuna de les enquestes que s'han publicat des de l'estiu del 2010 fins ara diguin exactament el contrari. És igual. Però, no només és igual: és que presenten la mentida com una evidència. És e-vi-dent que no hi ha…

La vaga d'un país depenent sense expectatives de futur (fem-la nostra)

Viatjo en avió de retorn a Catalunya separat de la família, a l'altra banda del passadís. En la meva filera de tres seuen després una dona, més o menys de la meva edat, amb una nena petita. Separada també de la parella pels capricis del check-in. No puc contenir la son i noto l'estrabada de l'enlairament entre somnis. Em desperto a mig vol. Ben aviat la meva acompanyant ocasional em pregunta per l'edat dels meus fills. És l'esquer per iniciar una ben profitosa conversa. M'explica que és enginyera i treballa a Detroit on ha format la seva família. Hi va anar fa vuit anys per passar un parell de cursos i s'hi ha quedat. Adaptació fàcil. Lloa l'esperit emprenedor dels nordamericans i assenyala la distància mental creixent amb els espanyols que hi viuen. Aviat parlem de la penosa situació econòmica i del creixement de l'independentisme. Al gran centre de l'automoció mundial on treballa, la crisi va colpejar amb força el 2008: els costà una rebaixa …

La fe en Convergència i altres lliçons congressuals

Toca parlar del darrer congrés de Convergència. Avenços importants a rebuf dels crits de les bases: reclamació d'un Estat propi i d'una Catalunya "justa, lliure i independent". Excel·lent. Com no he aconseguit trobar a internet el text de la ponència política, he decidit consultar la de fa tres anys. Per constatar els progressos. A mitjans de 2008, a la Ponència 1 del XVè Congrés de CDC llegíem també frases brillants com ara "el catalanisme del segle XXI s’ha de plantejar seriosament el dret de la nació catalana a decidir de forma democràtica, lliure i pacífica" o "el dret a decidir del poble de Catalunya inclou totes les opcions possibles. I no té cap més límit que aquell derivat de la falta de suport democràtic". Textos congressuals. Textos amb greus problemes de credibilitat en la seva aplicació quan es llegeix aquella ponència (excuseu-me l'extensió de la cita):

"Si l’Estatut no surt íntegre del Tribunal Constitucional [...] Converg…

Aquells dies que saps que estàs guanyant

Potser ho trobareu vulgar, però per als que baixem de tant en tant, és així. Encara m'agrada passejar per les Rambles. Les vaig freqüentar sobretot en els temps d'estudiant i especialment en l'edat d'or com a jove investigador. Gaudir-les, sobretot si, com és el cas, es tracta d'un dia esplenderós d'hivern d'aquells en els quals, especialment cap al migdia, la primavera (acompanyada dels refredats propis del sobtats sotracs que comporta el canvi) pugna per obrir-se pas. Canvi, precisament. En això pensava. Per raons de feina em tocava visitar la seu desballestada d'una organització política que tanca les portes. No sabria dir si ha assolit els seus objectius. En un moment donat, que diria aquell, potser sí, però bàsicament no. La qüestió és que ara ja no té sentit. Com tants altres coses que l'han perdut, encara que hi hagi qui s'entesti a fer veure el contrari.

Pocs dies abans havia comprovat, encara que sense tenir el goig de poder ser-hi pre…

Quaranta anys de franquisme i altres tants de miratge

Tinc la magnífica oportunitat de conversar llargament sobre la seva vida professional amb un enginyer que va ocupar altes responsabilitats polítiques als primers governs del president Pujol. Un tècnic independent, però, sense carnet de Convergència. Ara té vuitanta anys i ningú ho diria. És un home locuaç. De ment àgil. Interessantíssim d'escoltar. D'aquells que enllacen una anècdota amb una altra i et transporten en el temps. Un temps que tu (com qui diu) no has viscut. O vas viure en un univers vital completament diferent al seu. Arran d'un comentari al vol sobre la darrera conferència del president Pujol a ESADE acabem parlant del tema. Ell escriu molt, em diu, però, tot i ser-ho, mai no s'ha definit públicament com a independentista. Em manifesta el convenciment que sense l'assentiment primer i l'encapçalament després de les elits del país, la tasca és molt difícil. En perspectiva històrica, amb els seus vuitanta anys, acumula quaranta anys de franquisme i…

Relats de diumenge (XXIX). Un combat desigual

Aah, aah, aah. Gairebé no podia respirar. El temps entre assalt i assalt volava, frenètic. Cada vegada costava més recuperar-se. Enmig del soroll eixordador dels aficionats, no aconseguia comunicar-me ben bé amb el meu entrenador. Els meus assistents em llançaven l'aigua a la cara i miraven de curar-me les celles i atendre les ferides dels cops més visibles al voltant dels ulls. Només podia sentir les veus del públic més proper al meu racó. La dels meus preparadors dient: tu pots, més fort, clava-li aquell cop que tu saps. Mil i un consells tècnics voltaven el meu cap i en sonar la campana sortia disparat per posar-los en pràctica. Aguantar dret cada assalt, però, es feia una mica més difícil que l'anterior. Gairebé, enmig d'aquella pluja de cops, només podia limitar-me a evitar-ne els més mortífers. Es feia molt i molt difícil poder-los replicar amb eficiència, desfermar algun directe que fes ni que fos tremolar una mica aquella bèstia que tenia al davant. Que dubtés ni …

Manaires que parlen de la irresponsabilitat dels altres

Baixo a Barcelona a veure el meu pare convalescent. És divendres i a mitja tarda faig el viatge llarg de retorn. Pujo a l'estació dels Catalans de Plaça Catalunya. El tren ha arribat però encara falten uns minuts per sortir. Com sempre que puc (en un d'aquells rituals atàvics les raons del qual no sabria explicar) trio el fons del darrera del primer vagó. De primeres intento escoltar música, conscient que el tren em mareja (sí, sí, tenim els únics trens que maregen al món) en la primera part de la ruta. A Provença hi puja una parella que se situa just al meu costat. Ell vesteix més informal. Ella, tota de negre, entra parlant pel mòbil. Girant suaument el cap cap al costat, em criden l'atenció les ungles pintades d'un vermell d'alta densitat. Només per la vestimenta és possible capir d'un cop d'ull que entre els dos hi ha una evident distància jeràrquica. He deixat la música que m'aïllava i començo a llegir: el llibre triat és dens com les ungles de la…

Un exemple de perquè faré vaga

Sí, sí, els sindicats molt malament. I què hem de fer sinó aprimar-nos. I que tots hem d'acceptar que vivíem per sobre de les nostres possibilitats. I tal i tal. Però, amb la millor voluntat, quan veus el que continuen fent els saquejadors públics, no pots evitar les ganes de plantar-los (una mica) cara. Perquè mentre retallen un 15% del salari als treballadors interins de la Gestoria, continuen promocionant els seus amb una immoralitat suprema. Perquè, una pregunta voldria fer-li, conseller Pelegrí. És amiga, parenta o companya de partit? Us deixo com a testimoni el següent anunci publicat aquests dies al portal de la Generalitat. Es tracta d'un lloc de treball al qual li podem calcular una retribució propera als 40.000 € anuals:

"ARP056-12 Responsable de polítiques transversals i d'igualtat de gènere, A1-24.1, al Gabinet Tècnic de la Secretaria General del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (20.03.12)

El Departament d’Agricu…

Gràcies a Blogger m'he fet independent

Avui seré més breu de l'habitual. Com bé sabeu, fa uns dies, a traïció, Blogger ens va encolomar vulguis que no als blocaires catalans el domini .es. Com podreu suposar, a mi, això de la imposició dels símbols espanyols mai m'ha agradat. De fet, puc dir que des de que a casa ens varem comprar fa sis anys el primer cotxe mai no hem lluït la E del país veí. Ara es tracta, sembla, de tenir-nos ben controladets sota un paraigües estatal. I d'aplicar-nos, arribat el moment, la censura que calgui i quan calgui. D'entrada, gràcies als bons serveis de Vilaweb, vaig poder fer desaparèixer ràpidament el sufix indesitjat amb un pegat provisional. Avui, finalment, m'he decidit a gratar-me la butxaca i a adquirir (més d'una vegada m'havia passat pel cap) un domini propi .cat. A partir d'ara, doncs, encara que escriviu la meva vella adreça sereu redireccionats al nou www.perabonspatricis.cat. Així que, moltes gràcies, Blogger, m'heu ajudat a fer el pas.

Reformar l'administració pública en temps d'autonomisèria

L'altre dia vaig anar al meu CAP i, mentre esperava que em cridessin, vaig tenir la curiositat de llegir algun dels cartells del taulell d'anuncis situat entre porta i porta dels despatxos d'infermeres i metges. No només hi havia els habituals cartells de campanyes preventives. Em va cridar l'atenció un que deia, aproximadament: "Els treballadors d'aquest Centre d'Atenció Primària aviat treballarem sense cobrar. Però no pateixin, que això no afectarà la qualitat de l'assistència que els oferim". Em va semblar formidable. Ridiculitzava aquesta idea tan irreal que ens repeteixen cada dia des de la Gestoria segons la qual les retallades no afectaran els serveis públics. I tant. A la vida cal triar. I si un decideix anar allargant negociacions i esperar a més endavant per aturar l'espoliació fiscal el resultat és el deteriorament greu de la pròpia administració. Només els nens no entenen que tot a la vegada no pot ser. Tota elecció té unes conseq…

La importància de dir-se Cuenca

Gairebé cada any, el model Barça que encarna aquests darrers anys en Pep Guardiola des de la banqueta dóna l'oportunitat a un o més jugadors de la pedrera del club. Després de la consolidació de Pedro, aquest any li toca el torn a la genialitat de Thiago Alcántara i a la verticalitat d'Isaac Cuenca (amb permís del grandíssim Cristian Tello). Un noi, l'Isaac, descarat, molt descarat, que, com si hagués jugat tota la vida, té la virtut d'encarar els defenses rivals i buscar amb insistència la banda per guanyar una posició de centrada que faciliti el gol als davanters en una clara posició de superioritat sobre els defensors. En altres paraules, és un extrem clàssic dels que ja no s'estilen, diríem. Hi ha altres Cuenca que fan les funcions contràries. Les de defensa aferrissada de l'establishment. Maria Eugènia Cuenca, l'exconsellera dels temps del president Pujol n'és un bon exemple. Una versió d'autèntica, per cert, de vergonya aliena.

Fa poc, quan e…

Catalans, (no) hem de salvar el món

Sentir l'Enric Millo, figura a l'alça al Partit Popular de Catalunya, atesa la seva trajectòria política, sempre és il·lustratiu. Sobretot, de com l'home és l'únic animal capaç de caminar, feliç i insistent, en sentit contrari a l'evolució de la seva espècie cap a la llibertat. L'he escoltat aquests dies a l'Oracle de Catalunya Ràdio. I m'ha enviat la ment, directament, als vells temps en els quals calia demanar llicència per tenir un receptor. Uns arguments que difícilment poden ser més tronats. El discurs, el de la Lliga Regionalista. L'home prefereix ser la locomotora d'una Espanya amb gran pes internacional a un Estat menor dins la Unió Europea. En els anys de l'Aznar rampant, aquell que posava els peus damunt la taula amb els seus amigots, aquesta línia argumental ja semblava una autèntica bajanada. Però, ara, tal i com estem? Hi ha qui encara no ha tingut prou càstig a la supèrbia hispànica, qui es manté en els temps de l'Imperi, …

Relats de diumenge (XXVIII). Accidentat amb segons qui

A mi, francament, feia temps que em semblava que arriscàvem massa, però ell era feliç transitant pels núvols, dibuixant tirabuixons amb les nostres evolucions, com qui flota a l'aire i desafia totes les lleis dels pesos i de l'estabilitat. Es considerava, naturalment, el millor pilot de l'esquadra. Potser en sabia una mica, de pilotar, però això no compensava el fet que el nostre avió feia anys que no m'oferia gaire seguretat. De fet, m'hi pujava cada vegada més obligat. Justament en tot això vaig pensar durant els primers segons posteriors a recuperar la plena consciència. L'impacte havia estat tan brutal que havíem perdut els sentits fins i tot abans que s'aturés el lliscament de l'aparell per damunt dels arbres fins a la gran roca del penya-segat. Quan l'avió s'havia finalment aturat érem emplaçats en un lloc absolutament inaccessible: ni podíem sortir en el nostre estat, ni ningú semblava a l'abast per ajudar-nos. Massegats i amb uns qu…

Una lliçó memorable del Pujol historiador

"Només ens podrà salvar l'actitud independentista". Déu n'hi do. És aquesta frase la que més han destacat, lògicament, els mitjans. Però, per als qui estimem la història del país i, en particular, la tan menystinguda memòria del que m'agrada anomenar la Catalunya Constitucional, és a dir, del país-Estat que ens van arrabassar per la força de les armes a les primeries del segle XVIII, és un autèntic plaer saber (més enllà del seu grau d'independentisme actual) que al si del nostre patrimoni nacional disposem de figures de l'alçada intel·lectual del president Pujol. La seva conferència de fa uns dies a ESADE, sota el títol "En el tombant del camí, 1714-2014", és una autèntica meravella, sota la premissa que no es pot conèixer un país sense saber història, geografia i demografia. La teniu accessible a Vilaweb TV. És una hora i quart, però val realment la pena. Us enllaço també el text, per als qui el vulgueu llegir directament. És, en definitiva, …

Notícies de la meva insubmissió fiscal

M'han contestat, certament, un dia assenyalat. Com recordareu tot aquells qui, amb paciència, aneu llegint (encara que sigui de tant en tant) els apunts d'aquest bloc, fa algunes setmanes vaig decidir afegir-me al Diem prou, la campanya d'insubmissió fiscal que impulsen amb tan bon criteri la Maria i l'Andreu de Siuranai a la qual comencen a donar suport un bon grapat d'entitats del país. Des del Per a bons patricis vaig proposar modestament als meus col·legues, els treballadors de la Generalitat de Catalunya, fins i tot, un model d'escrit per declarar la seva insubmissió. L'1 de febrer de 2012 vaig presentar al registre públic més proper una petició en la qual demanava al meu Departament que, a partir d'aquell moment, diposités la retenció de l'IRPF de la meva nòmina minvant, no pas al Ministerio de Hacienda del Reino de Espña, sinó a l'Agenda Tributària de Catalunya. Esperava amb interès la resposta a una petició tan assenyada (potser, tan es…

Els escocesos que van lluitar contra Franco

L'any 2008 va morir el darrer brigadista escocès que, dins el contingent britànic, va combatre a la Guerra Civil espanyola. Ho van fer (alguns d'ells, pares de família) en un exercici generós de solidaritat ideològica i convençuts que calia aturar el feixisme a Barcelona o Madrid, abans que arribés a Aberdeen o Glasgow. Una tercera part, no en va tornar mai. Fa pocs dies TV3 va emetre un documental interessantíssim sobre l'experiència dels 549 escocesos que van participar a les Brigades Internacionals. Retratava, també, el moviment humanitari desfermat a Escòcia en suport de la causa republicana, tot i la no intervenció imposada oficialment pel govern britànic, preocupat sobretot pel protagonisme comunista en la movilització. El documental es basa en l'obra de l'historiador Daniel Gray, Homage to Caledonia. Scotland and the Spanish Civil War (Luath Press Limited, 2008, 256 p) publicada justament aquell any. Per cert, resulta certament sorprenent comprovar com el l…

Grans negocis (per a alguns) de la dependència

Darrerament, amb la pinça mortal sobre el país que suposa la crisi econòmica i el govern amb majoria absoluta del Partit Popular, les males notícies se succeeixen a un ritme frenètic en tots els fronts. Resulta absolutament impossible, gairebé, seguir-ne el ritme. D'entre les dels darrers temps, però, m'ha semblat completament extraordinària la que fa referència a la possibilitat que l'empresa Abertis adquireixi sis autopistes de peatge de l'entorn de Madrid, deficitàries des del mateix moment de la seva construcció i actualment en situació de pràctica fallida. Ja sabeu, l'empresa (si no m'erro, amb participació majoritària de la Caixa) que capitaneja amb tant d'encert el gran Salvador Alemany, home destacat del comitè de savis que, de tant en tant, convoca el nostre Gran Timoner per escoltar les seves propostes en matèria econòmica. Com va dir a twitter en Germà Bel com a primera reacció a la notícia, són grans. Molt grans. Perquè és evident que Espanya e…

Francesc-Marc Álvaro o l'increïble Hulk

La veritat és que no ho acabo d'entendre. Hi ha qui mai aconsegueix ensopegar amb la felicitat. L'home hauria d'estar cofoi, radiant. Manen els seus. Però, en canvi, fa només uns dies, al 8aldia d'en Cuní, em va fer autèntica por. Es debatia al voltant del famós Eurovegas, nova font de passions desfermades per a l'opinió pública catalana però que, com tothom sap, acabarà a la metròpoli. I, per un moment, em va semblar que podia empènyer amb violència la taula de convidats, fer-se lloc enmig de l'enrenou provocat i aixecar els braços musculosos al cel de l'estudi enmig d'un crit eixordador. Perquè per tuiter, mai i aire, Francesc-Marc Álvaro està desfermat. Descontroladíssim. Les darreres vegades que l'he vist, escoltat o llegit l'he percebut com enfollit. Escriu al diari del comte, per exemple, escatològicament indignat, amb símils que van de l'anar de cul al pixar-se de riure. L'home sembla com permanentment enfadat amb l'estultíci…

(Pre)negociació inacabable, patiment insostenible

La Catalunya de març del 2012 és la del retorn del fenomen del barraquisme al Poble Nou de Barcelona i la de l'entrada massiva de les carmanyoles als centres escolars (les dels nens de famílies que ja no poden assumir la despesa del menjador). La que s'endeuta una mica més cada dia que passa, comprometent el futur de tots. Cada setmana, sinó cada dia, una nova notícia ens posa damunt la taula el constant procés de degradació del país al qual assistim, uns amb els braços més plegats que d'altres. Els que combinen amb saviesa i (fins ara) excel·lents resultats el sobiranisme teòric i l'autonomisme pràctic diuen que s'hi han posat, però, no semblen tenir gaire pressa. De moment, es prendran tot l'any per veure com respira el nou govern de la metròpoli, que pressionar-los massa no seria bo. El nou home fort de Convergència Democràtica, l'Oriol Pujol, parlava fa pocs dies en una entrevista radiofònica de la conveniència de pouar en els racons més recòndits de l…

Alcaldes, pengeu només l'estanquera

Tal i com explica l'Albert García Espuche, fou cap a 1670 que les nostres adrogueries començaren a oferir tabac massivament i que el seu consum s'estengué a àmplies capes de la societat catalana, arribant ben aviat a multiplicar per deu el de les dècades centrals del Siscents. Tal fou el pes del nou producte en l'economia diària d'aquells establiments que ben aviat els punts de venda començaran a canviar el seu nom històric pel de botigues de tabac. L'èxit va comportar també que la hisenda pública catalana hi veiés una bona font de finançament: curiosament, foren les Corts del primer Borbó Felip d'Anjou, celebrades el 1701-1702, les primeres a establir l'estanc del tabac: "és a dir, es va convertir en un monopoli que s’arrendava a una companyia, per a tot Catalunya, per un nombre limitat d’anys i per un preu establert; mentre que aquesta companyia subarrendava diverses parts d’aquest monopoli aplicables a determinades localitats". Primer fou l…

Neix l'ANC: pots mirar com creix o posar-t'hi, tu tries

Avui es constitueix en una trobada que espero multitudinària, al Palau Sant Jordi de Barcelona, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Segons ens han explicat des del tret de sortida de l'abril de l'any passat, vol pouar de dues fonts com a precedents més o menys propers: del paraigües comú organitzat a principis dels setanta del segle passat per unificar la lluita antifranquista i, moltes dècades més tard, de la transversalitat que va caracteritzar les comissions locals organitzadores entre 2009 i 2010 de les Consultes sobre la Independència. Certament, per escapar a la nostra innata capacitat de divisió, necessitem concentrar, racionalitzar i fer al màxim d'eficients els esforços de la societat civil en la lluita per l'assoliment d'un Estat propi per Catalunya. Hem d'apel·lar amb consistència creixent a la majoria social que a hores d'ara ja sap que l'única sortida que ens queda per escapar de la ratera on som és la independència nacional. Necessit…

La fatiga d'un país al corredor de la mort

Ahir, a mig matí, com és públic i notori, el governador d'Arizona va trucar el director de la presó de Tucson per ordenar que s'aturés, en l'últim moment, l'execució de la presonera. Així li havien implorat importants veus de tot arreu (fins i tot del més enllà), de manera que la injecció letal va quedar, de moment, per a més endavant. Continuarem vestits durant un temps més de color taronja. El del sí, però no. Ni verd, ni vermell. Intentant conciliar la son cada nit mentre penses si el proper serà o no el darrer dia. Sí, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha evitat l'execució de la sentència. De la famosa sentència castradora del Tribunal Constitucional. Podem respirar tranquils per una estona. Fins al recurs de cassació que els afectats presentaran al Tribunal Suprem. Fins a la propera demanda judicial d'un grup de pares disposats a fer dels seus fills carn de canó de les posicions segregadores del Partit Popular o Ciutadans. C…

Els impossibles del no nacionalisme

Som com som, diu la sentència mítica. I deia aquella campanya en la qual Esquerra (finalment, tornarà a ésser ERC!) va començar a deixar-se bous i esquelles. Alguns humans viuen en terres de muntanyes i altres de platges. Uns passen calor i altres fred extrem. A les Canàries no poden esquiar i a Barcelona no ens banyem al mar en ple mes de febrer. Coses de la vida. I de la geografia. Naturalment, podem crear muntanyes falses situades a cobert, climatitzades, per a la pràctica de l'esquí o mars de fantasia per banyar-nos en el més cru de l'hivern, com si visquéssim a Tahití. Però, és lògic i raonable emprendre aquesta mena d'inversions faraòniques per salvar aquests obstacles? Existeixen altres alternatives a aquesta porció de la nostra felicitat? És el que vaig pensar fa uns dies davant la proposta del Gran Timonier de reprendre el transvassament del Roine (al principi, de veritat, pensava que no ho deia de veritat): ara hem de gastar diners en obres costíssimes de connex…

Una generació que s'escapoleix de l'escomesa

Segueixo la formulació clàssica d'en Joaquim M. Puyal (encara que reconec que fa uns anys que sóc més d'en Joan M. Pou, pel que fa a les retransmissions radiofòniques del Barça) quan es referia a la manera en la qual un davanter esmunyedís era capaç d'evitar la garrotada del defensa. I en efecte, la crisi està demostrant que hi ha jugadors molt hàbils. Hi pensava arran de la jornada de mobilització universitària (professors, personal d'administració i alumnes) del passat 29 de febrer. Un altre moviment nascut de la frustració de les expectatives de futur d'una àmplia majoria social. Admetem-ho, els nostres joves (amb les quotes més altes d'atur del món civilitzat), si és que volen progressar o simplement mantenir els estàndards de vida (encara que sigui a la baixa) dels seus pares, a hores d'ara no tenen altra perspectiva al davant que no sigui la de l'exili econòmic massiu. Són els qui rebran les conseqüències de la covardia de les generacions anterio…

Més sobre la darrera enquesta del CEO: cuina per a aficionats

Aquesta vegada, si no estic mal informat, els de feedback no han fet la tradicional cocció de les dades del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (1a onada de 2012), publicat divendres passat. Aquella en la qual, de forma meravellosa, les dades d'un 44,6% i un 24,7% en intenció directa de sí i de no en un referèndum sobre la independència de Catalunya passen a convertir-se, per art de màgia, en una victòria del no amb una participació superior al 60-65%. Sempre he pensat que semblant salt mortal requeriria una explicació més extensa que la raquítica que ens ofereixen habitualment els professionals de la cuina. A falta de més aclariments, suposo que el pou d'on procedeixen els vots que capgiren completament el resultat final correspon al 24,2% d'enquestats que respon que s'abstindria o no aniria a votar. D'entrada, doncs, pressuposa que una part molt important dels qui responen d'aquesta manera l'enquesta no diuen la veritat o canviaran d&#…

La línia vermella de l'estafa

Parlem clar: la diferència entre l'estafa o no, pel que fa al nou pacte fiscal, és si ens quedem dins la LOFCA o sortim. Em direu exagerat però la notícia publicada per l'Ara fa uns dies semblava altament preocupant. Molt i molt decebedora pel fet que situava l'inici de la negociació pel futur pacte fiscal en una alçada d'exigència lamentable. Semblava que començàvem demanant reduir el dèficit fiscal en 6.000 MEUR. D'entrada sobtava la xifra escollida, perquè fins ara el dèficit fiscal estimat se situa habitualment entre els 16.000 i els 20.000 i la meitat, doncs, restava bastant per sobre de la fixada ara. Però es veu que, diu el nostre Gran Timoner, si la reclamació es fes d'aquesta manera (i potser ja tenim fets els contactes preliminars amb el govern de la metròpoli) hi hauria possibilitats d'afegir PSC i PP al consens. Certament, si demanem la renovació automàtica de l'actual també aconseguiríem l'assentiment emocionat de l'espanyolisme ca…

Armes d'intoxicació massiva de fa tres segles

Darrerament he pogut tornar sobre l'interessant contingut d'un pamflet de la Guerra de Successió rescatat i publicat fa molts anys per en Pedro Voltes Bou a la seva obra (d'urgent revisió) Barcelona durante el gobierno del Archiduque Carlos de Austria (1705-1714) (Barcelona: Instituto Municipal de Historia, 1963-1970, 3 vols.). És un document que constitueix una evocadora manifestació d'aquesta tendència, tan pròpia del nacionalisme expansiu i opressor, a acusar la seva víctima de practicar justament allò que ell té previst dur a terme. Porta per títol "Nuevos privilegios que ha concedido el Archiduque al Principado de Cataluña por la fidelidad que le ha tenido en el año de 1711" (vol. III, p. 85-88). Es tracta d'un pamflet borbònic adreçat de manera combinada a assolir dos objectius: desprestigiar el govern de l'arxiduc i atiar l'odi anticatalà, en el context de les ofensives militars austriacistes d'aquell any sobre Madrid: "para hazer…

La darrera enquesta del CEO: transformacions de fons

El primer Baròmetre d'Opinió Pública (BOP) del 2012 no apunta canvis substancials de cara al nostre procés de consolidació d'una majoria social independentista (la qüestió partidista la deixo a altres analistes més interessats que un servidor). Confirma tendències demoscòpiques. Transformacions de fons, en marxa fa ja molts mesos, però absolutament espectaculars, sobretot, per la velocitat a la qual s'estan produint. Encara que en el trimestre anterior ja les vaig assenyalar, crec que convé insistir-hi. Perquè van en la línia de musculació de la mateixa base de l'opció independentista. Això, encara que aparentment (des de la darrera enquesta d'octubre de 2011) la diferència entre els qui votarien sí i no s'hagi reduït de 0,8 punts fins a situar-se encara en un amplíssim 19,9%. Ja sabem, però, que per a l'obstaculisme no n'hi ha prou amb un 44,6% de vot afirmatiu, perquè s'entesta a sumar sistemàticament al no tots aquells que diuen que no anirien a…

L'estanquera a Sant Pol: exercint violència d'Estat

Fa uns mesos hi varem anar els de casa i ens va semblar una vila tranquil·la i feliç. Hi vaig deixar testimoni en aquest bloc, en un apunt que recordava la seva destrucció per les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió, origen de l'expressió de befa segons la qual (en record de la inutilització del rellotge públic) se'ls pregunta encara, com ho feien els soldats borbònics amb ànim vexatori, quina hora és. Gairebé tres-cents anys després, desgraciadament, l'afrenta continua. Arreu del país, però a la vila del Maresme, de forma especialment gràfica. En forma d'imposició dels símbols dels ocupants. Ara ja no es tracta (no quedaria bé) de saquejar i esborrar del mapa per sempre els santpolencs, sinó d'humiliar-los dient-los quins són els referents amb els quals s'han d'identificar. Per pebrots. Perquè ho dic jo via sentència, en nom del rei Joan Carles I de Borbó. Perquè ho exigeixo jo, virreina Maria Llanos de Lluna, en nom de la majoria absoluta de…

Una matrioshka gal·lesa

Avui hi ha hagut sort (un xic de matinar em costa) i he trobat lloc per seure. Com el viatge no dura gaire, cada dia m'assalta el mateix dubte. Em trec l'abric o no? I al final, en una història que es repeteix enmig de la inconsciència de qui porta el pilot automàtic posat, acostuma a dominar una interpretació molt personal i casolana de quin serà el contrast de temperatura en sortir novament a l'exterior. Poso la mà al fons de la bossa i n'extrec el llibre. És una reedició recent (l'original, de 1938) del clàssic Hores angleses, de Ferran Soldevila (Barcelona: Adesiara, 2011, 311 p.). El punt de lectura m'introdueix a la pàgina 183. És el dietari de l'estada britànica del gran historiador com a lecturer in Spanish a la Universitat de Liverpool. Escriu, hores després, les seves impressions de l'1 de març de 1928. El Dewi Sant en gal·lès, el dia de Sant David, patró del País de Gal·les. Ha escoltat per la ràdio el discurs de celebració d'una de les …