Ves al contingut principal

Alcaldes, pengeu només l'estanquera

Osona








Tal i com explica l'Albert García Espuche, fou cap a 1670 que les nostres adrogueries començaren a oferir tabac massivament i que el seu consum s'estengué a àmplies capes de la societat catalana, arribant ben aviat a multiplicar per deu el de les dècades centrals del Siscents. Tal fou el pes del nou producte en l'economia diària d'aquells establiments que ben aviat els punts de venda començaran a canviar el seu nom històric pel de botigues de tabac. L'èxit va comportar també que la hisenda pública catalana hi veiés una bona font de finançament: curiosament, foren les Corts del primer Borbó Felip d'Anjou, celebrades el 1701-1702, les primeres a establir l'estanc del tabac: "és a dir, es va convertir en un monopoli que s’arrendava a una companyia, per a tot Catalunya, per un nombre limitat d’anys i per un preu establert; mentre que aquesta companyia subarrendava diverses parts d’aquest monopoli aplicables a determinades localitats". Primer fou l'estanc, doncs i després, molts anys després, arribà l'estanquera que decorava l'exterior dels establiments de venda monopolística controlats per l'estat i atorgats per mèrits de fidelitat a la bandera.

Ara, a principis de 2012, l'ocupadíssima virreina Llanos de Luna continua amb la seva croada per estancar-nos la identitat per nassos. Diu que es dedicarà especialment a vigilar els ajuntaments de la comarca d'Osona que no pengen l'estanquera. Parlem clar: en dedicar-s'hi amb aquesta passió, la representant de la metròpoli fa un autèntic exercici de violència simbòlica que només manifesta la seva pròpia derrota (sí, amics, tres-cents anys després continuem rebutjant els seus símbols). Això, i la mentalitat d'ocupant per dret de conquesta que els imposa t'identifiquis o no. Per pebrots. Perquè ho diu l'estat de dret, aquell artefacte de gran impacte i utilitat demagògica que només utilitzen quan els interessa i que es passen per l'entrecuix quan els convé. A la vista de com està el pati i a fi de fer més evident a ulls de tothom la imposició, si fos alcalde, retiraria totes les altres banderes i deixaria només l'estanquera. I encara afegiria al balcó un cartell on es pogués llegir: institució ocupada simbòlicament, menystinguda políticament i intervinguda econòmicament. Ah i tot signat amb un contudent i casernari Arriba España.

Comentaris

  1. Aquest final d'editorial el trobo genial.
    Imaginem-nos que a tots els Ajuntaments tothom hi posi el mateix pamflet casernari-cavernari troglodític de l'"Arriba España" i amb la bandera espanyola -la meitat de la catalana-. Com reaccionarien tots aquests que habiten els Llanos de la Luna? No ho podrien prohibir. Tothom sabria que és una burla...
    I, per què no fer-ho....?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.