Ves al contingut principal

Aquells dies que saps que estàs guanyant

Les Rambles (Barcelona)











Potser ho trobareu vulgar, però per als que baixem de tant en tant, és així. Encara m'agrada passejar per les Rambles. Les vaig freqüentar sobretot en els temps d'estudiant i especialment en l'edat d'or com a jove investigador. Gaudir-les, sobretot si, com és el cas, es tracta d'un dia esplenderós d'hivern d'aquells en els quals, especialment cap al migdia, la primavera (acompanyada dels refredats propis del sobtats sotracs que comporta el canvi) pugna per obrir-se pas. Canvi, precisament. En això pensava. Per raons de feina em tocava visitar la seu desballestada d'una organització política que tanca les portes. No sabria dir si ha assolit els seus objectius. En un moment donat, que diria aquell, potser sí, però bàsicament no. La qüestió és que ara ja no té sentit. Com tants altres coses que l'han perdut, encara que hi hagi qui s'entesti a fer veure el contrari.

Pocs dies abans havia comprovat, encara que sense tenir el goig de poder ser-hi present, la força de l'Assemblea Nacional Catalana, constituïda definitivament al Palau Sant Jordi de Barcelona. Un projecte transversal que caldrà anar construint entre tots. Que és encara a les beceroles. Però amb grans potencialitats. Naixement i mort. Inicis i finals. Projectes que arrenquen i que es fonen. Caixes de llibres al terra, espais ja buits, cartells abandonats: un d'ells, amb lletres vermelles, encara reflecteix en la penombra amb grans lletres la consigna "Fem Via Federal". En sortir, la foscor de l'escala modernista de rajola i tonalitats verdes (en pujar-hi m'ha costat fins i tot trobar el timbre) va desapareixent a mesura que baixo amb bon impuls els graons fins a reprendre la llum primaveral de les Rambles. S'hi està bé. És d'aquells dies en els quals tot et fa pensar que els teus somnis es van fent realitat.

Comentaris

  1. Ara només falta desballestar el seu hermano mayor. Queda ben poc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.